Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Laura Carreras
Ferreries
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Capítol I
EL NAVEGANT

CAPÍTOL I



Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Fa poc que vaig començar el diari. La veritat és que mai n’havia fet cap, però de moment la idea m’està agradant molt. Aquí intentaré explicar breument la meva vida, simplement per tenir-ne un record. No sé ni per on començar, suposo que pel principi, així que: Hola, sóc en Millan, un petit, jove i senzill floc de neu. La meva infància va ser normal, com la de qualsevol floc de neu que viu a Perpinyà. Vas a l’escola, fas amics, vas a jugar al parc i els caps de setmana qualque dinar familiar. Recordo a uns d’aquests dinar familiars la meva tia Virgínia, que en aquell temps era l’única gota d’aigua de la família, s’havia oblidat que aquell mateix dia es produiria el canvi d’estat per a les gotes d’aigua i a ella li tocava ser núvol. Enmig del dinar ens va dir que no es trobava bé i que anava al bany, però en tornar s’havia convertit en un bell núvol blanc, es va acomiadar i va partir cap al cel que, com no cal explicar, és on viuen els núvols. Aquell dia la meva admiració per ser núvol va augmentar enormement. Des que sóc molt petit he somiat en ser un nuvolet, petit, blanc i suau, a vegades em fa un poc de por perquè ma mare sempre em diu que al cel els núvols són molt dolents i que la seva estança allà va ser la pitjor de la seva vida. Però jo no la crec, sé que ho diu perquè em passi la il·lusió. Així que vaig seguir lluitant pel meu somni fins que… Voleu saber què va passar? Seguiu llegint: Recapitulem fins dia nou de gener de fa uns deu anys, encara no he perdut la meva virginitat, o com més bé ho coneixeu els humans, mai he experimentat un canvi d’estat, sóc l’únic dels meus companys i n’estic molt avergonyit, ja que això significa que na Kissa, la mare naturalesa, pensa que no estic preparat per fer-ho. Dia rere dia una burla nova surt per la boca dels meus companys, el que em fa agafar més forces encara per aconseguir el meu somni de ser núvol. Així que crec que agafaré valor per anar a xerrar amb ella. Li he comentat aquesta idea al meu millor amic, en Rodri, que també és un floc de neu, i encara que ell pensa que seria millor esperar que na Kissa faci la seva feina, m’ha donat la raó i fins i tot diu que m’acompanyarà en la visita. Falten poques hores per anar-hi, i no puc estar més nerviós. Em preparo un te en un dels meus intents per calmar-me, però no ho aconsegueixo. Penso que potser seria millor no anar-hi, però en recordar les burles dels meus companys, i les ganes que tinc de perdre la meva virginitat, no hi ha res que em faci tornar enrere. Mentre estic menjant unes pastes per acompanyar el meu te, sona el timbre. És en Rodri que em ve a cercar.

    - Preparat?- em demana ell entre riures.

    - No- contesto jo- estic molt nerviós… i encara que hagi pensat prou vegades què dir-li a na Kissa, tinc por de quedar-me en blanc. 

    - No et preocupis- em diu posant-me una de les seves gelades puntes damunt la meva esquena- jo t’ajudaré- va posar cara de cansat i en intentar contestar-li em va tapar la boca i amb un subtil gest que va fer amb els ulls, vaig saber que si no sortíem ja de casa, no m’acompanyaria. Així que agafem les capes de neu i sortim al carrer. He de reconèixer que sóc una mica cansat, ja que durant tot el camí no callo, recordant el meu discurs:

    - Així que, senyora Kissa, havia pensat que…

    - Para!- em diu en Rodri- és aquí.

Les cames em comencen a tremolar. I gotes de suor cauen lentament pel meu front. L’edifici que tenim al davant és impressionant. No sé com assimilar tanta bellesa. En Rodri em mira:


    - Entrem-hi- em diu amb un somriure d’orella a orella. 

Noto que està emocionat per entrar-hi, jo no sento la mateixa emoció, els nervis m’ho impedeixen. Però sé que ho vull fer, així que aixeco el cap i començo a caminar fins a arribar a les portes principals on ens trobem dos núvols d’aproximadament la nostra edat discutint amb un gegant tan alt com el castell. En Rodri i jo decidim aturar-nos per analitzar el que passa, però no aconseguim endevinar-ho. De sobte, els dos núvols es giren, mentre el gegant entra al castell. Un d’ells es dirigeix a nosaltres amb cara trista:


    - Tant de bo ser vosaltres- ens diu just abans d’anar-se’n a plorar rere un arbre. El seu acompanyant s’atraca i ens conta el que ha passat:

    - Disculpeu el meu amic, està trist perquè encara no ha perdut la seva virginitat, ell somia a ser un floc de neu com vosaltres… Veníem a veure na Kissa, però aquest gegant que diu ser el seu guarda personal- remarca amb un to burleta- no ens deixa passar. Per cert, sóc en Juli i ell- ens diu assenyalant l’arbre on se situava el seu amic- és en Ricard.- En Rodri i jo ens mirem somrients i una riallada en surt per la boca.

    - Disculpa- dic jo- Som en Rodri i en Millan.- No sé per què, però no puc aturar de riure, suposo que en veure que algú estava en la mateixa situació que jo em va fer perdre els nervis i la tensió que duia al damunt es va dispersant en forma de rialla. Així que li deixo el torn de paraula a en Rodri.

    - Nosaltres estem en la mateixa situació-  explica entre riures el meu amic- També veníem a veure na Kissa, en Millan somia a ser un núvol...

En sentir això en Ricard, que encara estava rere l’arbre, s’aixeca i ve corrents cap a nosaltres.


    - Com heu dit?- va dir ell amb la cara humida- No ho puc creure.- El seu rostre es va il·luminar quan un somriure enorme li va aparèixer a la cara. Jo no vaig poder resistir-me a demanar:

    - Què és el que no pots creure?

    - No ens fa falta na Kissa per perdre la nostra virginitat, només ens fa falta una gota d’aigua del llac de na Kissa. 

    - Què? Com pot ser això?- demano jo sorprès.

    - És clar! Com no hi havia pensat abans? La llei de l’aigua Kissal.- diu en Juli.

    - Exacte- Exclama en Ricard emocionat.

En Rodri i jo no entenem res, ens mirem sense saber què dir i, abans de poder demanar res, en Ricard, que ens deu haver vist amb cara de no saber de quina llei xerren, talla el silenci que hi havia fora del castell de na Kissa per explicar-nos-ho tot:


    - Conten que fa molts anys, un floc de neu com vosaltres, frustrat per no haver perdut la seva virginitat, va realitzar un experiment a tots els que en aquell temps formaven part del cicle de l’aigua, entre ells els nostres avis i els seus respectius pares, i va descobrir que un petit percentatge d’aquests no havien perdut la seva virginitat mai. Això el va deixar, d’una banda, més tranquil sabent que no era l’únic i, d’altra banda, encuriosit per saber quina era la raó d’aquest fet. Així que, després d’investigar un poc més va esbrinar que no tots som aptes per canviar d’estat, això el va frustrar tant que no va poder deixar de cercar la manera de poder ser un núvol. Tres anys després, un llibre anomenat “La llei de l’aigua Kissal” va ajudar-lo a trobar la solució- En Ricard s’atura i ens mira. En Rodri i jo estem expectants.

    - Quina era la solució?- va demanar en Rodri.

    - La solució es trobava més a prop del que pensava, només havia de cercar una persona que tingués el mateix problema que ell, arribar a una cova que es troba amagada entre de les grans terres de na Kissa i cercar el llac que hi ha a dins. Segons el llibre que havia llegit, aquella aigua era màgica, però només funcionava per als que eren purs de cor. L’únic que no li agradava del seu pla era que per convertir-se per fi en núvol, haurien de passar aproximadament uns trenta anys. Però ell estava tan desesperat que aquest problema no el preocupava gaire. No podia esperar més i va anar a complir el seu somni. No sabem què va passar de debò, n’hi ha que diuen que va aconseguir perdre la seva virginitat i convertir-se en núvol. Altres diuen que no va sobreviure. Altres que va morir ofegat a dins de la cova i que per això l'han anomenada la cova del Zacaries en honor seu, ja que aquest era el seu nom. I fins i tot n’hi ha que diuen que aquesta història no és certa. El que sí que és cert és que quan na Kissa es va assabentar del que havia passat, es va enfadar tant que no va deixar racó del seu palau sense trampes o guardes que impedeixin a cap floc, núvol o gota, entrar a la cova del Zacaries. Jo no sé què pensar, però tinc tantes ganes de perdre la meva virginitat que a vegades penso que ho hauria d’intentar. Tu què en penses?- va demanar-me a mi, que estava embambat després de la història que ens acabava de contar.

    - Estàs insinuant que entrem al castell de na Kissa, travessem el seu bosc, passem entre els núvols de la seva boirina i quan per fi arribem a la cova del Zacaries cerquem el seu llac d’aigua Kissal per provar si som purs de cor i podem ser el que volem per sempre, després d’aproximadament uns trenta anys? I tot això tenint en compte les seves trampes i els cent dos guardes que té.- intervinc jo.



    - Doncs, dit així sona una mica difícil, però sí. Qui s’apunta?- diu en Ricard encongint les espatlles.

En Rodri i en Juli, que pràcticament no han dit res, es miren sense saber què fer, seguidament em miren a jo, que tampoc sé què aportar. Penso en el bo i el dolent que tindria fer-ho o no fer-ho. No se m'acudeix res així que, més per un impuls que per un raonament, dic que sí. En Rodri i en Juli, afirmen després de jo.


    - Que bé!- crida en Ricard emocionat- Demà a mitjanit ens trobem aquí.

Tots vam afirmar amb el cap i vam tornar a les nostres cases, esperant amb emoció que arribés l’endemà. El que no sabíem és que l’aventura a la que ens havíem apuntat tindria més sorpreses de les que podíem sospitar.



 Comenta
 
Capítol 2 Bru


Mentre en Millan, en Rodri, en Ricard i en Juli ja dormen, o almenys ho intenten (els nervis són difícils de controlar), el soroll d’un negre corb volant entre la foscor romp el silenci que regna aquell fred vespre. Sóc jo, en Bru.

    - Ja dormen!...- Crido mentre entro pel primer forat que trobo. La meva estrident veu ressona per les parets del castell de na Kissa.


    - Perfecte!- diu ella sense deixar-me acabar el meu comunicat- Ara, Bru, reuneix a tots els guardes i avisa’ls de la reunió que he organitzat. Ja! Frisa!- jo, com sempre, acompleixo la seva ordre i surto volant d’aquella habitació. La veritat és que sempre li he tingut molt de respecte a na Kissa. Encara que fa molts d’anys que estic al seu servei, un calfred em recorre el cos cada vegada que ella em mana alguna cosa i, per descomptat, no sóc capaç de dur-li la contrària, ni de discriminar-li res, ni molt menys de trair-la. Aquest petit detall és el que m’ha fet aconseguir arribar a ser el guarda més pròxim i fidel de na Kissa, o, com a jo m’agrada anomenar-me, “el seu mimadet”.  Però d’això ja fa dos anys. Dos anys que han passat volant. Sempre recordaré el dia que vaig arribar al seu castell com si fos ahir. Tot i ser un dels pitjors de la meva vida, sempre que hi penso la nostàlgia arriba al meu ser: Era petit i el fred d’aquella nit es calava pels meus ossos mentre feia que em tremolessin totes i cada una de les meves negres i fines plomes, i l’únic que aconseguia sentir era el soroll del meu bec que s’obria i es tancava amb rapidesa. Estava terroritzat, després que la meva mare, segons em conta en Fèlix, el meu millor amic, m’abandonés a les portes del gran castell de na Kissa, la qual em va adoptar aquell mateix vespre. Recordo perfectament quan la vaig veure per primera vegada. La seva bellesa em va enlluernar els ulls i, com per art de màgia, va aconseguir fer que la por que ballava al meu interior es dispersés una mica més a cada passa que se m'acostava. Al ser al meu costat em va agafar i em va portar a l’interior del castell, mentre no deixava de mirar-me amb els seus hipnotitzants ulls. Poc temps després va manar a la senyora Minotaure que em preparés un bany calent i que en estar ben escalfat, em donés un llit per descansar. A partir d’aquell dia em vaig convertir en un dels guardes de na Kissa i m’encanta. Però, tot i tenir la vida que qualsevol corb com jo desitjaria tenir, un pensament gris arriba al meu cap cada vespre i no em deixa dormir tranquil: la meva mare. Mai n’he sabut res d’ella ni de la meva vida abans d’arribar al castell, i per molt que negui a tots els meus companys que no m’importa no tenir-ne cap informació, és impossible ocultar-me el malestar que em provoca. La veritat és que em mor de curiositat per saber les respostes a totes les preguntes que passen pel meu cap, però no trobo la manera de resoldre-les i m’enfonso en l’intent. Mentre recordo aquells moments que fan que totes les meves emocions es barregin al meu interior, arribo a les habitacions dels guardes, les nostres habitacions:

    - Atenció- comunico amb un to d’importància.

    - Calla, Bru!- m’exigeix un gegant vestit amb uns calçons romputs i una camiseta vella, que estava jugant al pòquer amb un ogre. Eren en Kevin i en Miquel, els guardes encarregats de les portes principals. Mai m’han caigut massa bé, el seu to de supèrbia i la seva fanfarroneria fan que vulgui estar el més enfora possible d’aquells dos pocavergonyes, que no són capaços de vèncer l’enveja que em tenen.

    - Calla tu!- em defensa en Fèlix, que estava plegant la roba que acaba de treure de l’assecadora.

    - Ja n’hi ha prou, nois- els renya la senyora Minotaure. Ella és la mare del grup, la que tot i ser una mica vella, sempre té forces per cuidar-nos i per fer que la casa sigui una mica més tranquil·la- Deixeu xerrar a en Bru- diu mentre m’acluca l’ull. Jo la miro, somric i segueixo el meu discurs:

    - En nom de la mare naturalesa, na Kissa, us comunico que aquesta nit, a les tres de la matinada, s’ha organitzat una reunió a la sala especial que hi ha al costat del bany d’or.

    - Una altra reunió? Què passa ara?- es queixa una veu que no aconsegueixo reconèixer.

    - Aquesta vegada és una reunió de molta importància- contesto.

    - Sempre dius el mateix, i al final…- protesta un altre al qual no deix acabar.

    - Quatres joves del cicle de l’aigua intentaran perdre la seva virginitat gràcies al Llac de l’aigua Kissal, i per tant intentaran també travessar tot el bosc, el jardí, el castell i tot el que faci falta per arribar-hi.

    - Això és una bogeria, no pot ser ver- intervé en Miquel.

    - Doncs, aquesta vegada té raó, vaig sentir-los ahir quan van intentar entrar, just anar-se'n vaig anar a contar-ho a na Kissa.- confessa en Kike. La cara de sorpresa de tots els meus companys em provoca una enorme rialla que intento guardar-me al meu interior, mentre volo ràpidament cap a en Fèlix. De sobte, un manat de veus, bots, crits, petjades i fins i tot el soroll d’un plat rompent-se envaeixen l’habitació. Nosaltres dos, intentant allunyar-nos del tema, iniciem una conversa molt interessant sobre mitjons:

    - Res, que n’he tornat a perdre un- em comenta ell.

    - Una altra vegada, però si els fènixs no necessiteu portar-ne- De cop i volta miro el rellotge i entre l'escandalós aldarull de gent cridant i borinant-se d’un lloc a l’altre sense parar, me n’adono que ja és l’hora. M’aixeco, picotejo amb força per captar l’atenció de tothom, aletejo fent caure algunes plomes a terra i surt de l’habitació en direcció a la reunió, marcant pas a tots els guardes que venen al meu darrere. Per a alguns serà la primera vegada que entren a la sala especial de reunions i estan molt nerviosos, encara que intenten negar-ho el tremolor de cames els delata, i les seves expressions facials desvelen que preferirien no haver sortit de la seva habitació i haver-se quedat mirant una d’aquelles pelis on nens són espantats per fantasmes, bruixes o alguna altra espècie terrorífica que ens agraden tant. Però jo no hi ha retorn. El camí cap a la sala s'acurça a cada passa que donem. Una i una altra i una altra fins a arribar a la gran entrada de la sala. Unes portes de vidre s’alcen al nostre davant. Jo em giro per assegurar que no hi falta ningú i en moure el cap em trobo cares de tots tipus, de tranquil·litat, de passotisme, d’enuig... però sobretot de preocupació. Així que en haver fet un recompte general dels guardes que tinc a davant meu, obro les portes i deixo que totes i cada una de les cadires que hi ha a l’interior puguin ser ocupades. Alguns sorolls de sorpresa reboten a les grans parets de la sala. No m’estranyen gaire, la bellesa d’aquella estança és evident. Els seus armaris plens de llibres, la seva enorme taula, les seves cadires de plata, les seves parets, la seva estora teixida a mà, la seva vidriera i resumint, el seu encant fan que la sala especial de reunions sigui, en la meva opinió, la millor habitació de tot el castell. A mesura que tots van agafant seien, jo volo fins a la vora de na Kissa, que està asseguda al tron oficial observant detalladament cada moviment que donem. En estar tothom assegut intervinc per calmar els xiuxiueigs d’ogres, gegants, fènix, minotaures, sirenes i d’altres espècies que comenten la situació que estan vivint:


    - Silenci, per favor- en Kevin i en Miquel em fulminen amb la mirada- Silenci he dit!- tothom calla.

    - Gràcies Bru.- em diu na Kissa abans de començar el seu discurs.- Com tots bé sabeu, quatre gamberros sense vergonya volen riure's de mi, i anar en contra de la naturalesa, en la meva contra. Volen perdre la seva virginitat sense el meu permís. Oh, pobres ingenus…- diu en to burleta- No saben el que s’esperen. Per què com suposareu, no els deixarem passar- exclama mentre se li canvia la cara d’un estat més relaxat a un més alterar- I, per això, cal dur a terme un pla molt ben organitzat. Algú en té cap idea? - un incòmode silenci regna en la sala- És clar que no Kissa, com podies esperar res d’aquests inútils? Teniu sort de tenir-me a mi…- s’afalaga. Dissimuladament es mira al mirall que té al davant i es despista amb la seva bellesa. De sobte se n’adona que tots estem observant-la i segueix amb el seu discurs- Doncs, com estava dient… Què faríeu sense mi? Res! Ara escolteu atentament el pla que la vostra magnífica cap, o sigui jo, ha planejat- De sobte un mapa amb molts dibuixos i fletxes i noms es projecta just a la paret situada just al darrere de na Kissa- Observeu, nois, observeu. Aquí teniu el plànol del que serà aquest castell en poques hores.- Diu assenyalant la projecció- Tot començarà aquí, molt més enfora del castell on s’ensopegaran amb aquestes muralles que tot i ser altes i gruixudes són velles però no hi ha temps a reparar-les. Així que una mica més endavant estaran situades les barreres metàl·liques que ja hem utilitzat en altres ocasions. Si aconsegueixen passar-les i caminen deu metres més, es trobaran amb uns pous que he dissenyat jo mateixa perquè no quedi ni un forat pel qual puguin passar, i aquí esdevindrà la vostra primera intervenció. Vosaltres, les sirenes, sereu les encarregades d’hipnotitzar-los amb la vostra veu des del fons del pou.- Les sirenes es miren i afirmen amb el cap.- Just després hi ha les portes principals on vosaltres, Kike i Miquel els intentareu espantar i entretenir una mica, el que ens farà guanyar temps per poder polir les trampes que hi haurà a l’interior. Quan entrin al castell un manat de trampes col·locades en els llocs més impensables faran impossible la continuïtat del seu camí. De col·locar-les i fer-les funcionar, us encarregareu els elfs i elfes, que gràcies a la vostra dimensió sou més fàcils d’amagar. Després hauran de travessar successivament; el bosc on els minotaures estareu col·locats entre els arbres i els atacareu quan passin pel vostre costat. Disposareu d’armes i xarxes per poder-los atrapar; els núvols de boirina, on els fènixs els rodejareu un a un. I, Fèlix per favor, fes ús de les teves urpes i deixa de posar-te mitjons- ell em mira i riu- ; la cova del Zacaries, on intervindreu els ogres impedint que la creuin. La vostra grandària hauria de ser suficient per fer-ho, tot i això he amagat unes quantes armes entre les roques, podeu usar-les si ho necessiteu; i per últim, si aquells pocavergonyes aconsegueixen arribar fins al Llac d’aigua Kissal, s’hauran d’enfrontar a mi cara a cara.

    - Senyora Kissa, jo de què m’encarrego- demano amb un fil de veu.

    - Tu, Bru… Oh, estimat Bru... Tu seràs l’encarregat de supervisar en tot moment que el pla funcioni a la perfecció, i per descomptat d’avisar-me a mi i a tots els teus companys si els nuvolets i floquets - diu en to burleta- avancen, per poder estar previnguts.- La veritat és que no em desagrada el meu paper i poso cara d’interessat. Ella em dedica una mirada còmplice i seguidament crida amb força:

    - No tenim temps a perdre! Prepareu-vos-  Tots s'alcen corrents de la cadira i surten d’aquella sala.- Ningú podrà amb nosaltres, ningú- una rialla malèfica s’escapa per la seva boca i després que l’estança esdevé buida, s’aixeca i tal com ho han fet els altres es va a preparar per a la que serà la nit més emocionant de la seva vida. Però el que na Kissa i el seu exèrcit no sabíem era que no érem els únics que havíem planejat detalladament els nostres moviments.

 Comenta
 
Capítol 3 Capítol III
La primera nota del despertador irrita les fredes orelles del Millan, que no ha tancat els ulls en tota la nit. En Bru aprofita per descansar una mica més abans de posar-se mans a l’obra amb el pla de na Kissa, que els ha costat tantes hores de preparació. En Rodri, en Ricard i en Juli s’enllesteixen per a la nit més esperada, on regna el silenci, la foscor i el misteri, una nit màgica on en Millan i en Ricard perdran, per fi, la seva virginitat. Després de tants anys esperant aquest moment, els és impossible estar tranquils:

    - Vols parar!- crida en Juli a en Millan, que no deixa de bufar.

    - No ho puc evitar- es justifica.- He esperat tant aquest moment... A més, hi ha una altra qüestió que em preocupa…- mira a en Juli, però el seu amic camina amb la mirada fixa, i continua. - En Ricard. No vull decebre’l. S’ha estudiat cada racó del castell, cada guarda, cada trampa. No podria perdonar-me arruïnar un mínim detall del seu pla.

    -  Nois!- criden en Juli i en Ricard, que s’han posat a córrer en veure'ls. Nerviosos?- Ningú contesta, i en Ricard intervé: 

    - Teniu, una per a cada un- mentre els entrega unes motxilles.- A dins hi ha tot el necessari per sobreviure. No serà fàcil aquesta nit. Hem de conscienciar-nos que potser no arribem tots a la cova, o que fins i tot no hi arribarà ningú.

Tothom calla, aquestes paraules han estat massa dures. Encara que saben que possiblement aquesta serà la seva darrera nit de llibertat o fins i tot de vida, sentir-ho en veu alta espanta molt. De sobte, un fort soroll els interromp, són les campanes de mitjanit. Es miren, ha arribat l’hora. Amb por, comencen a caminar amb les mans agafades, sense mirar enrere, sense saber el que els espera a poques passes. 


    - Bru! Què fas? No veus que tothom està preparant-se?- el renya en Fèlix.

    - Preparant-se per a què? -de sobte, en Bru s’adona què s’havia adormit i surt volant pensant en la brega que li espera.

    - Senyora Kissa, disculpi el retard, estava revisant-ho tot, el pla ha de sortir a la perfecció, tal com va demanar.- “Una mentideta no fa mal a ningú” pensa.

    - Estimat… fa hores que t’espero. M’alegro que vulguis que el pla surti bé… llàstima que sigui el darrer que compliràs per a mi.- L’expressió facial li canvia, ara plena de ràbia. - A partir d’aquesta nit, estàs acomiadat. En acabar amb aquells quatre babaus, marxa. I ni se t’acudeixi desobeir o el càstig serà molt pitjor.

    - Però per què?

    - Em tractes de ximpleta? Ets un mentider! I ara parteix, que tinc uns poca soltes als quals destruir. Tothom preparat?- el crit d’afirmació de l’exèrcit de na Kissa ressona per les seves terres- Que comenci la guerra!


    - Què ha estat això?- demana en Rodri terroritzat.

    - És el crit de lluita de l’exèrcit, estan preparats, la guerra ha començat- contesta en Ricard. 

    - Doncs sí que ha començat, sí...- diu en Millan.

    - Per què ho di…?- comença en Juli quan, de sobte, veu la gran muralla que s’aixeca davant seu- Jo per aquí no passo!- En Ricard s’acosta a les muralles, les toca i contesta:

    - Són velles. Segur que hi trobarem algun forat per on passar.- Tot anirà bé. Traieu l’equipament d’escalada que us he deixat dins la motxilla i posem-nos en marxa.- Els amics comencen a escalar en recerca d’un forat per on introduir els seus petits cossos i travessar aquelles gruixudes i velles muralles. Passen els minuts i l’esperança va dispersant-se en veure que l’obertura no apareix. De sobte, en Rodri els sorprèn:

    - Acosteu-vos. És una petita esquerda, però si faig una mica més de força...- diu, forçant la pala que ha tret de la motxilla contra la paret, que cau a terra cada vegada que el petit floc de neu augmenta la pressió, fins que l’escletxa es converteix en un forat suficientment gran per introduir-hi el seu cos.

    - Genial!- s’alegra en Ricard.- Ja estava perdent la paciència. -Els seus amics comencen a riure “només acabem de començar”, pensen.

    - Passa- diu en Millan mentre fa un gest que deixa clar a en Juli que serà el primer. Ell respira profund i passa un peu pel forat, introdueix una cama, un braç, i així fins a tenir tot el cos a l’altra banda del mur. Els companys repeteixen els seus passos i es reuneixen. L’escalada ha sigut ràpida i comencen a caminar amb l’esperança que tot surti bé, sense saber que els fets que estan ocorrent a pocs quilòmetres els seran de gran ajuda. 

La Senyora Minotaure acaba d’entrar a les habitacions. Està buscant una arma que ella mateixa havia construït quan sent un soroll estrany.

    - Hi ha algú?- ningú contesta.- Hauries d’estar preparant-te o na Kissa s’enfadarà.

    - Ja ho ha fet- diu una veu procedent del bany. La Senyora Minotaure, tot i ser vella, conserva molt bé l’oïda i reconeix aquella veu així que, preocupada, decideix dirigir-se al lavabo sense esperar-se el que es trobarà: un corb negre, amb els ulls vermells, la cara humitejada, les plomes despentinades i una llàgrima que encara li cau per la cara. 

    - Bru… què ha passat?

    - Na Kissa, senyora. M’ha acomiadat. I diu que si no obeeixo em matarà.- La Senyora Minotaure l’acull en una càlida abraçada.

    - Tranquil. Escolta’m, això és el que faràs: compliràs amb la teva feina i marxaràs. Busca feina, viatja, roda món.  I ni se t’acudeixi tornar.

    - No. Estic fart que na Kissa sempre se surti amb la seva.  Em venjaré de la que es fa anomenar la mare naturalesa. Ajudaré aquells núvols, flocs, gotes o el que siguin a arribar al llac.

    - Si no obeeixes et matarà.

    - Senyora- diu amb els ulls plens de llàgrimes- fora tampoc sobreviuria.- Ella esclata a plorar, sap que potser aquell serà el darrer moment que estaran junts, però prefereix pensar que almenys morirà ajudant als altres.

    - No li ho diguis a en Fèlix- diu entristit. Ella fa que no amb el cap. -Gràcies, mare.

Mentrestant, els quatre amics es troben amb el seu segon obstacle: les barreres metàl·liques.
- Com voleu que passi per aquí?- crida indignat en Juli.


    - Tranquil, comptava que trobaríem aquestes barreres. Espanten, però no són perilloses. Només fa falta posar-nos roba i guants de rusc d’abella, un casc de vidre i sabates que no siguin de goma. Fan poc més de dos metres, podem botar-les. Tot el necessari és dins les motxilles. -Sense perdre el temps, els col·legues s’equipen.

    - Millan, tu primer- l'anima en Juli.

    - Segur que no és perillós, Ricard?- Aquest nega amb el cap i l’encoratja. Sense pensar-s’ho, retrocedeix per agafar impuls i...bota la barrera amb un salt tan alt que ni ell mateix s’ho pot creure. Els seus companys l’observen impressionats i reprodueixen amb èxit els mateixos passos. En menys de quinze minuts ja són tots a l’altra banda, es treuen l’uniforme, el guarden i segueixen caminant. Estan esgotats.

    - No puc més- murmura en Juli.

    - Mira que feliços estan- diu assenyalant en Millan i en Ricard.- Ho fem per a ells, recorda-ho.- De cop, un crit arriba a les seves orelles, és en Millan:

    - Nou obstacle!- Alleugeren el pas.

    - Pous?

    - Deuen ser nous, no els havia vist mai- diu en Ricard.

    - Calma- intenta tranquil·litzar-los en Millan, quan una altra veu s'afegeix a la conversa.

    - Problemes?

    - Fora!- diu en Ricard, treien un ganivet de la butxaca.- Sé que ets un dels guardes de na Kissa.

    - Tranquils, vinc a ajudar-vos. Sóc en Bru, l’exajudant de na Kissa. Aquesta nit també vaig en contra seva.

    - Està bé, deixarem que ens ajudis. Però, si no és així i ens menteixes…- en Bru riu, “si sabessin el que m’espera”, pensa.

    - Bona elecció- diu content-.  Aquests pous són nous, els va dissenyar na Kissa especialment per a aquesta ocasió. A baix hi ha unes sirenes que us intentaran hipnotitzar amb la seva veu, ignoreu-les, poseu-vos auriculars si fa falta. Per travessar, haureu de posar un tros de fusta damunt la part superior del pou i passar per sobre, però és important que ho feu estirats. El vostre pes podria rompre la fusta. Espavileu- els adverteix el corb. Ràpidament repliquen el que el seu nou ajudant els ha aconsellat fins que aconsegueixen travessar els pous.

    - Gràcies Bru- diu en Rodri mentre comença a caminar.

    - Prest arribarem a l’entrada del castell -afegeix el corb-. Si algú es posa a parlar amb els guardes, ens permetrà als altres entrar d’amagades, són fàcils de despistar.

    - Jo els puc tenir entretinguts - diu en Juli. El seu amic núvol, entristit, s’hi acosta i l’acomiada amb una forta abraçada. Just després, en Juli s’apropa a ells i comença a parlar-los. Els dos guardes, babaus, li contesten innocents mentre els altres entren fàcilment. 

    - Posem-nos per feina. Aquesta fortalesa està plena de trampes. Jo aniré davant i vosaltres passareu ràpidament darrere jo, entesos?- Els, ara, tres amics afirmen i s’agrupen darrere del corb. D’altra banda, aquella entrada inesperada fa posar nerviosos als elfs, que estan amagats i comencen a activar les trampes. No els costa gaire esquivar totes aquelles xarxes i rateres, tenir algú que havia vist com les preparaven i on estan situades ho facilita molt. En pocs minuts arriben al bosc on es preparen els Minotaures. En Bru comença a posar-se nerviós en veure que no sap què fer perquè tota aquella tropa no els atrapi.

    - Què fem aquí?- demana en Rodri. En Millan, en veure que el corb no contesta, decideix intervenir:

    - Bru, per què no els dius que encara som lluny, però que vens a avisar-los perquè es comencin a preparar? Mentre tu els distreus, nosaltres podem passar silenciosament entre els arbres. 

    - Bona idea!-  conclou alleujat. I així ho fa.

    - Bru! Portes bones notícies?- demana un jove.

    - Sí. Encara són lluny, però comenceu-vos a preparar – i mentre el corb no deixa de parlar, els altres travessen el bosc i s’amaguen darrere una roca.- Vaig a avisar als Fènixs- s’acomiada.

    - Genial, Bru!- crida en Rodri des d’alguns metres de distància.

    - Calla!- li exigeix ell.- Entre aquesta boirina hi ha amagats fènixs, i si us descobreixen no sobreviureu.- Així que ara....- en Bru calla. Uns ulls daurats acaben de clavar-li la mirada a en Rodri, l’han vist i corren desesperadament cap a ell. -Amaga’t- crida, però és massa tard, el fènix ja el té agafat. 

    - Bru?

    - Fèlix…-  el corb sospira.

    - Es pot saber què fas?

    - Escolta’m. T’has d’emportar aquest floc de neu lluny d’aquí, i també al seu col·lega, que està a l’entrada principal. Digues als guardes que són ordres de na Kissa, i no donis explicacions a ningú.

    - T’has tornat boig? Fa menys de vint-i-quatre hores volien acabar amb ells i ara els perdones la vida?

    - He de fer-ho.

    - Però què dius?- repeteix, sense entendre res. 

    - Fes-ho per mi- suplica en Bru. Sé que no em decebràs. T’he deixat una carta damunt el teu llit.

    - Una carta?

    - Ja ho veuràs, no siguis impacient- en Bru s’acosta al seu amic i, intentant contenir la tristor, l’abraça amb força mentre diu: “Adéu, fins sempre”.

Seguidament, el Fènix s’emporta en Rodri volant, els seus amics els observen fins que els perden de vista. 

    - Només queden tres proves per completar si voleu perdre la virginitat. Travessarem aquesta boirina per un camí amagat sota terra. El túnel arriba fins a l’entrada de la cova, que està plena d’ogres, gegants i altres bèsties armades. El pla per esquivar-les serà vestir-nos de gris, per poder camuflar-nos entre les roques, i fer silenci. Si no ens descobreixen, en arribar al llac de l’aigua Kissal ens ensopegarem amb na Kissa i, de nou, ens hem d’amagar i ser més ràpids que ella. Aquí comença la vertadera aventura.

Els nervis i la por tornen al cos del Millan després d’hores d’haver desaparegut. La nostàlgia, la pena i la impotència ho fan al d’en Bru, que té clar que aquelles seran les seves darreres hores. A en Ricard és la felicitat la que li recorre el cos, potser compleixi el seu somni d’una vegada per totes. I aquestes emocions es multipliquen a cada passa que els acosta més a la seva fantasia. Immersos en els seus pensaments, arriben al final del túnel. Es canvien de roba i inicien la seva entrada. El floc de neu, el núvol i el corb van avançant amagats entre les roques, mentre veuen els gegants i ogres estranyant-se per la no arribada de qui suposadament ha d’avisar-los perquè es preparin. El viatge està resultant exitós quan, de sobte, una forta llum els cega els ulls i s’adonen que l’ésser més bell que han vist mai s’aixeca davant seu. La purpurina daurada de la seva pell i els seus ulls negres hipnotitzen en Millan i en Ricard: és na Kissa. Han arribat al Llac de l’aigua Kissal. De sobte, en Bru reacciona:

    - Quan jo us avisi, llanceu-vos al llac.- En Bru retrocedeix fins a l’entrada de la cova, on comença a cridar: “Necessitem la vostra ajuda! Kissa, estan més armats del que esperàvem i no són quatre, aquí hi ha almenys set-cents individus”.- Na Kissa surt volant fins a en Bru

    - On són?- demana, histèrica.

    - Oh, estimada. Una altra mentida em suposarà un altre càstig?- Més enfadada que mai, agafa en Bru amb la mà i comença a estrènyer-lo amb força. Ell, amb les poques forces que li queden, aconsegueix cridar: “Ricard, Millan, ja!”

Els amics es tiren al llac, el soroll que provoquen els seus cossos en caure a l’aigua ressona per tota la cova. Na Kissa tanca amb més força el puny amb el que aguanta en Bru, fins que el cor del corb deixa de bategar. Ràpidament el tira a terra i vola cap als col·legues, però és tard, ells han estat més ràpids. 

Ara ja han passat deu anys, però a en Millan sempre li ha agradat contar aquesta història i ha volgut deixar-la escrita. Aprofita les darreres línies del quadern per resumir amb lletra petita i adjuntant tant com pot unes línies amb les altres per explicar el final: 

No puc negar que quan veig na Kissa volar cap a nosaltres, la por s’apodera de mi. Però ja és tard per a ella. La calor arriba, ho noto al meu interior. Sento que aquella fredor que em caracteritza va desapareixent fins que començo a fondre’m. Tinc por, és el meu primer canvi i no sé què passarà. Intento convèncer-me que tot anirà bé mentre les meves pues es van fonent lentament i, en fer-ho, regalimen sobre el meu cos. Miro en Ricard, ell em somriu mentre es va condensant sense ser-ne gaire conscient. M’hi apropo, i amb una abraçada em fonc, es condensa convertint-nos per fi en… Aigua. 

Minuts després vam ser raptats per na Kissa, per a qui ara treballem. D’en Rodri, en Juli i en Fènix, no n’he sabut res mai més. La mort d’en Bru va ser immediata i ens va deixar a tots un buit al cor, però sobretot a la Senyora Minotaure, que va morir pocs mesos després. Tot i haver complit el meu somni, a vegades em plantejo si ha valgut la pena, ja que no m’ha portat més que desgràcies. Però prefereixo pensar que aquesta va ser l’opció correcta, al cap i a la fi no hagués viscut tranquil si m’hagués quedat amb les ganes de descobrir-ho. Però i si...



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]