Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cristina Mula Moreno
Vilanova I La Geltrú
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Franz Kafka
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.



I els matins, tan dolços...



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d'històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d'uniforme impol•lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu.



Un regal.



I Franz Kafka l'absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l'ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d'esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...



Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d'orella i poca cosa més.



Aquell silenci...



El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s'aturés.



El plor el va tornar a la realitat. Es va veure envoltat una altra vegada per les mateixes quatre parets que veia cada matí en obrir els ulls i cada nit abans de tancar-los, que més que una casa semblaven una presó. El mateix llit desfet de sempre, la muntanya de feina que l'esperava al seu despatx, aquell llibre que després de tres anys encara no havia aconseguit acabar... I, sí, la Lídia.



Aquella setmana, la seva neboda de vuit anys havia de quedar-se amb ell perquè els seus pares havien marxat de viatge. El seu plor se sentia des de l'habitació de Franz, que va començar a buscar-la per tota la casa.



-Lídia?

Franz va sospirar. La va buscar per la cuina, on jeien els plats bruts que encara no havia netejat; a la sala d'estar, on el tic-tac del rellotge, incessant, monòton, l'exasperava per moments. Va mirar al lavabo, a la dutxa, però no la va trobar. El plor ja no se sentia.



-Lídia, on t'has ficat?

En girar-se per sortir del lavabo es va colpejar el nas amb un mirall que penjava de la paret. El cop el va desorientar uns instants, i no va tenir temps per evitar enfrontar-se amb la imatge que li tornava el mirall, a la seva pròpia mirada. Els seus peus es van quedar clavats a terra.



Feia molt de temps que no veia el seu reflex, ho evitava sempre que podia. Ho feia de manera inconscient, és clar. Mai no admetria (ni tan sols a si mateix) que apartava els ulls cada vegada que passava davant d'un mirall, perquè llavors hauria d'admetre una veritat encara més dolorosa: que no li agradava en què s'havia convertit. Que en realitat no era Franz Kafka, sinó Franz. Només Franz. Un home de quaranta anys que de jove havia tingut el món als seus peus i que ara amb prou feines trobava un motiu per sortir del llit els matins. El seu rostre inexpressiu, els seus ulls buits, no tenien res a veure amb aquella mirada brillant i plena de confiança que havia lluït molt de temps enrere, quan era un adolescent amb talent i tota una vida al davant. Quan li deien “Kafka” perquè a més de compartir nom amb l’escriptor de La  metamorfosi, tenia una gran habilitat per escriure, per captar de manera magistral les subtileses i els matisos d’un món frívol i desconcertant. “Arribaràs molt lluny”, li deien.



I era allí, treballant en una trista oficina més hores al dia de les que en realitat li corresponien per arribar cada nit a casa i no ser capaç de traslladar al paper res més que dues frases que no tenien res d’especial. Només havia aconseguit publicar dos llibres a la seva vida, quan era a la universitat. Semblava que havia perdut el seu talent. Havia fracassat. No era el nou “Kafka”.



Un sangloteig. Va escoltar amb atenció.



-Lídia?

I, una altra vegada, el silenci.



Llavors va obrir les portes d’un gran armari que hi havia al costat del mirall. Com no se li havia acudit?

-Estàs bé? Què et passa? –va preguntar Franz.



A dins de l’armari, la Lídia estava ajupida amb els ulls tancats. Tenia els ulls vermells i inflats i tremolava una mica.



-És que... He perdut el meu violí.



 
 Comenta
 
Capítol 2
La Lídia plorava, però Franz no sabia com consolar-la. Això era el pitjor de tot: no ser capaç d'ajudar-la, sentir com la impotència l'envaïa i torturava.



Feia molt de temps que Franz era absent. La vida continuava fluint al seu voltant, però havia perdut el color. Una expressió seriosa s'havia instal·lat al seu estómac i no deixava espai a cap altra emoció. No somreia, mai no trobava cap motiu per fer-ho. Però tampoc aconseguia plorar, perquè no estava trist. Senzillament no podia sentir res a excepció, potser, de frustració i estrès. Perquè l'estrès sempre hi era present i es traduïa en llargues nits d'insomni, mals de cap i aparició de grans i erupcions a la pell.



Per això no se li acudia cap frase d'ànim per a la Lídia.



La nena continuava plorant...



I, de sobte, tot va canviar. Una melodia va començar a sonar dins del cap de Franz. La Lídia no podia sentir-la, o almenys això era el que reflectia el seu rostre, doncs aquest romania exactament igual que un instant abans.



La música sonava com si algú estigués tocant el piano a la sala d'estar, però això no era possible perquè ell no tenia cap piano: mai no havia tingut talent per tocar cap instrument. Com un autòmat es va aixecar, i oblidant-se de la Lídia, els seus peus es van dirigir al passadís. La melodia li resultava extremadament familiar, però no va entendre per què fins que va arribar a la sala d'estar. Només que aquella no era la seva sala d'estar.



Això no podia estar passant...



Davant d'ell la seva mare tocava un gran piano en una habitació de la casa en la qual Franz havia passat la seva infantesa. Tot romania igual: les mateixes fotografies, els mateixos quadres, aquella prestatgeria desmanegada que el seu pare havia construït molt de temps enrere. Però això no tenia cap sentit perquè la seva mare era morta.



La visió el va descol·locar. Una onada de nostàlgia el va colpejar. L'havia submergit i s'ofegava, no aconseguia arribar a la superfície. Li faltava l'aire...



"Si, és clar, en té molt, de talent." "Això no és normal a la seva edat."

Les veus provenien d'una altra habitació. S'hi va apropar i va escoltar amb atenció. Quan va mirar dins, va veure la seva antiga escola. Tenia al davant la classe en la qual havia après a estimar l'art d'explicar i llegir històries. Els alumnes havien marxat, només quedaven alguns professors que parlaven de l'últim treball que havia fet.



"Farà grans coses..."

Franz va sentir un pessigolleig a l'estómac per primera vegada en molt de temps. Es va sentir com un nen petit al qual li espera alguna cosa molt especial al futur. Però llavors els seus professors van girar-se cap a ell: havia fet soroll i havien descobert que els espiava.



Franz va córrer, i sense adonar-se va entrar en una altra habitació. En lloc de trobar-se al seu dormitori, que era on segons les lleis de l'espai i el temps hauria d'estar, es trobava a la seva universitat; a la residència on havia viscut quatre anys, més concretament.



Davant d'ell va veure la Laura, la noia amb qui sortia llavors. Llegia una fulla de paper atentament. Amb mirada crítica els seus ulls recorrien cada racó, cada lletra. En acabar l'examen li va dir "és perfecte", i Franz no va poder evitar sentir-se realment alleujat, com si s'hagués tret un pes enorme de sobre.



I llavors va recordar l'important que havia arribat a estar per a ell l'opinió de la Laura. Tractant-se de la noia que li agradava i d'una incansable lectora, la seva opinió sobre el que escrivia era crucial.



Va notar un lleu rubor a les galtes i va recordar el que era ser un adolescent estúpid i enamorat. Va voler estrènyer-la entre els seus braços, però abans que pogués allargar la mà cap a ella, les parets de l'habitació van començar a desfer-se, igual que tot el que contenien. La Laura li va dedicar un últim somriure, càlid, abans de desaparèixer per a deixar pas al dormitori actual del pis avorrit de Franz.



Es trobava una altra vegada a casa, només que el paper de la paret i les caixes tancades l'indicaven que es trobava en el moment en què va comprar el pis. Llavors li havia semblat una bona idea. El somriure se li va esborrar del rostre i va sentir una pressió al pit. Una suor freda li va recórrer l'esquena, però tot i això no va ser capaç de plorar. Merda, és que no podia ser una persona de veritat ni per un moment? Havia de ser sempre un maleït robot?

Mogut per un impuls va obrir l'armari, i el seu contingut li va confirmar que havia despertat del somni. Les caixes havien desaparegut, el llit estava desfet i a dins de l'armari hi era el violí de la Lídia.



El pitjor de tot va ser sentir la porta de casa tancar-se violentament i tenir la certesa que la Lídia havia marxat.
 Comenta
 
Capítol 3
Franz es va quedar clavat a terra.

Immobilitzat, i amb el cor bategant amb força, va observar l'instrument que jeia dins del seu armari.

Com havia estat capaç de robar el violí de la Lídia?

Amb prou feines aconseguia recordar el moment en què es va immiscir dins l'habitació de la seva neboda per treure-li l'objecte que més s'estimava en el món. En aquell moment, alguna mena d'influència externa havia d'haver-se apoderat d'ell, perquè disposant de les seves facultats mai no se li hauria acudit fer una bestiesa com aquella.

Però és que si continuava escoltant aquell violí, acabaria perdent el cap (si és que no l'havia perdut ja). Aquells sons angelicals, aquelles notes tan perfectes que es tornaven insuportables en arribar a l'oïda de l'home...

La Lídia havia començat a tocar el violí quan tenia només tres anys. L'instrument havia estat un regal d'aniversari dels seus pares, el millor que rebria en tota la seva vida. Va prendre classes i va millorar ràpidament, convertint-se aviat en tot un prodigi de la música.

La Lídia era especial. Semblava haver-hi una mena d'aurèola al seu voltant que la diferenciava de la resta. I tot el món ho sabia, tot el món parlava de les grans coses que faria en el futur i de la immensa virtuositat que demostrava cada vegada que lliscava suaument l'arc de fusta sobre les cordes.

Però des del moment en què havia entrat per la porta, la Lídia no havia deixat de tocar el violí. Al principi havia estat bé. A més, Franz no acostumava a passar molt de temps amb la seva neboda, de manera que li agradava tenir-la a casa. Però va arribar un moment en què es va tornar irascible; el so del violí el pertorbava profundament i no podia escoltar-lo sense sentir nàusees.

Per això li va treure el violí.

Potser la millor opció hauria estat parlar amb la seva neboda; però, per evitar una conversació incomoda, va recórrer a una solució més primitiva. Una solució que repercutiria a la seva vida molt més del que hauria pogut preveure.

La Lídia havia marxat, segurament decidida a trobar el seu estimat violí.

En Franz no s'ho va rumiar més i va córrer darrere de la Lídia. Va deixar el seu pis per sortir a un carrer llavors buit i silenciós. Va mirar en totes direccions però no va trobar-la.

On s'havia ficat?

Va començar a caminar pel veïnat sense un rumb fix durant una estona. Si buscava el seu violí, on podria haver anat? Se li va acudir que potser la Lídia havia anat a l'escola per si l'havia deixat allà. La seva professora de música assajava amb ella una cançó que volia presentar a una audició per entrar en un conservatori.

Però l'escola estava tancada i la Lídia no es trobava per aquella zona.

Va anar també a casa d'una amiga seva. El dia anterior, la Lídia havia passat la tarda allà i, per descomptat, havia portat amb ella el seu violí. Franz sabia que no l'havia deixat allà, però potser la seva neboda pensava que sí. No va ser així, i va haver de donar moltes explicacions a la mare de l'amiga de la Lídia.

Finalment, va decidir anar a casa de la seva germana. Era impossible que la Lídia pensés que el seu violí era allà: no tenia cap sentit perquè feia una setmana que no trepitjava aquell edifici.

Mentre caminava pels carrers, una terrible sensació de malestar s'hi havia instal·lat al seu estómac. No la podia perdre... De cop i volta va trobar a faltar el so del seu violí; però no només això, sinó també el seu somriure, les seves converses a l'hora de sopar, les vegades en què despertava i la trobava a la sala d'estar mirant els seus dibuixos preferits... Havia de trobar-la.

Tenia només vuit anys. Era perillós que vagués sola per aquells carrers solitaris.

Franz, mogut per un impuls, va començar a córrer. Feia molt de temps que no ho feia, normalment limitava a deixar-se anar, a moure's com un autòmat seguint sempre una rutina que no l'omplia realment. Mai no havia trobat res que el motivés a fer l'esforç que representava córrer.

Si durant la carrera no havia deixat de bategar amb força, quan va arribar a casa de la seva germana el seu cor es va aturar per uns instants. La Lídia no tenia claus per entrar a casa seva. Un grup de persones s'havien congregat davant de la porta de la casa, però la Lídia no hi era.

Què estava passant?

Llavors es va fixar en el fet que tot el món mirava en direcció a un punt sobre els seus caps, miraven una de les rames més altes de l'arbre que hi havia al costat de la casa...

-Lídia! –va cridar en Franz aterrat.

No podia ser. Els seus ulls devien estar jugant-li una mala passada. La Lídia no era allà dalt, no havia pujat a aquell arbre i la seva vida no corria perill.

-Franz?

Només que sí que estava passant; la Lídia penjava d'una de les rames més altes d'aquell arbre inestable.

-Lídia, es pot saber què fas?

-Només volia el meu violí...

-I per això has marxat de casa i has pujat a aquest arbre? En què estaves pensant?

La nena s'aferrava amb força a la rama de l'arbre, que tremolava pel seu pes. Tancava els ulls per no mirar la distància que la separava del terra. Va començar a ploure.

-És que no sabia com entrar a casa. Vaig pensar que si pujava a l'arbre, potser aconseguia entrar a la meva habitació...

Franz sentia que el cor li sortiria del pit. Una suor freda li recorria l'esquena i les gotes de pluja lliscaven pel seu cos.

-Lídia, escolta'm, has de baixar de l'arbre. És molt perillós.

-No!

Al seu voltant, la gent observava l'escena amb curiositat. Ningú no s'atrevia a treure els ulls de la nena, que va sentir un cruixit sota els seus braços.

-Lídia, no passarà res. Jo t'agafaré.

-No sense el meu violí!

-Ja el buscarem a casa...

-Però jo ja he mirat a casa, i a l'escola, i al parc, i a casa de la Miriam... Ha d'estar aquí!

Franz s'exasperava per moments.

-Lídia, el violí no es troba a la teva habitació.

-I això com ho saps? –va cridar plorant.

-Perquè el tinc jo!

I, de cop i volta, el silenci.

Un silenci opressiu es va imposar. El seu públic el mirava amb expectació, esperant una explicació. Els presents no entenien què estava passant, només s'havien reunit allà perquè havien vist a una nena pujant a un arbre, però no podien arribar a entendre quina importància podia tenir un simple violí en tot l'assumpte.

A Franz l'incomodaven tots aquells ulls pendents d'ell. Però l'interès d'aquestes persones no podia comparar-se amb l'efecte que tenia la mirada de la seva neboda sobre ell. Semblava que no el reconeixia. Com si en lloc de tractar-se del seu tiet tingués al davant a un complet desconegut capaç de robar-li la cosa que més s'estimava en el món. Potser tenia raó.

-M'has tret tu el meu violí? –va preguntar amb un fil de veu.

Franz va trigar uns instants a contestar.

-Sí –va dir avergonyit.

-Per què?

Ara sí que no va saber com contestar. La Lídia seguia aferrant-se amb força a la rama, però amb les mans plenes d'aigua era molt difícil i podia caure en qualsevol moment.

-Perquè... Jo...

La nena el mirava atentament.

-Perquè t'envejava, d'acord? –va deixar anar finalment. –Perquè toques molt bé el violí i jo no. Perquè tens un munt de talent i jo no sóc capaç de fer una sola cosa bé.

Dir aquelles paraules en veu alta va ser com treure's un pes de sobre. Mai no les havia dit ni davant de si mateix. Mai no havia posat paraules al que sentia, i potser aquell era el problema.

La Lídia plorava, i Franz havia perdut la seva confiança, de manera que no sabia com fer que baixés de l'arbre.

-Lídia, has de baixar... Dóna'm la mà...

-No!

Llavors una part de la rama es va trencar, obligant la Lídia a subjectar-se amb més força. Va cridar.

Tothom va contenir l'alè.

-Lídia, ho sento molt. De veritat. No t'hauria d'haver tret el violí, ha estat molt malament.

Llavors, per primera vegada en molt de temps, Franz va plorar. Va sentir com les llàgrimes omplien els seus ulls i lliscaven per les seves galtes. Es va sentir alliberat. Les llàgrimes van desfer el nus que tenia a la gola i van destapar una caixa que feia molt de temps que hi havia tancada al seu interior. Per una vegada les coses no es limitaven a succeir al seu voltant. Per una vegada formava part del present.

-A vegades els adults també cometem errors. Però et prometo que si em donés la mà, anirem a casa i et donaré el teu violí, i el podràs tocar tot el temps que vulguis. Però ara has de baixar.

-I per què t'hauria de creure?

La Lídia tenia raó. Havia traït la seva confiança. Per què l'hauria de creure?

-A partir d'ara les coses seran diferents. Mira, la manera en què toques el violí... És molt especial. Et tenia enveja, i per això et vaig treure el violí. Sóc estúpid. Estic molt orgullós de tu, i quan toquis el violí davant de molta gent, jo seré allí, en primera fila, per animar-te. Lídia, t'estimo, i no vull que et facis mal. Per això m'has de donar la mà.

La nena va dubtar, però finalment va allargar la mà cap al seu tiet.

En Kafka la va agafar quan va caure de l'arbre, i tots dos van plorar.

-Anem a casa.

Van començar a allunyar-se d'allà, deixant estupefactes a tots els que havien presenciat l'escena.

Llavors va deixar de ploure i va sortir el sol. Mentre caminava amb la seva neboda, Franz va pensar que el sol que sortia quan deixava de ploure sempre era el més bonic.

Llavors van passar pel costat d'un parc al qual la Lídia sempre volia anar però Franz mai no li deixava.

-Vols jugar una estona abans de tornar a casa?

-De veritat? –va preguntar amb els ulls brillants i un somriure deixant-se veure als seus llavis.

Franz va assentir i la Lídia va córrer, perdent-se entre els arbres, les flors, i la resta de nens que sortien de les seves cases per jugar també.

Franz va seure a un banc des del qual podia veure perfectament com la seva neboda es divertia, i una mena de pau va envair el seu esperit. Es sentia lliure. El sol, càlid, sobre el seu cap li recordava que hi havia un món més enllà del seu pis angoixant i estret.

Potser podia tornar a escriure.

Veure com la Lídia pujava a un arbre, tot i el perill, només per aconseguir el que volia, però aconseguir trobar allò que li feia feliç, va fer que es despertés alguna cosa dins d'ell.

El parc Steglitz vessava de vida amb l'arribada de l'estiu. Però aquell no era el parc Steglitz i ell no era Kakfa. Però tampoc no importava. Era Franz, només Franz. I, per primera vegada allò era suficient.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]