Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Team Avatar
Barcelona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 PARAULES D'ESPERANÇA, SOMNIS DE FANTASIA
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



El desconcert es va apoderar d'ell. Es va quedar totalment paralitzat durant uns minuts, mentre que el seu cor continuava bategant amb força. El soroll de fons sonava com una espècie de ressò que esmorteïa la realitat. Finalment, la intriga va guanyar la confusió. L'home que estava dempeus va dirigir lentament la seva atenta mirada fins a localitzar l’origen d’aquell plor.

Hi ha qui diria que el que es trobava darrere d'ell fos la seva perdició. Potser mai ho arribem a esbrinar amb certesa, ja que el que ve a continuació va suposar un abans i un després en la vida de Kafka; convertint els seus malsons en somnis i viceversa.

Era una nena. Simplement una noia.

Però per què això li semblava tan estrany i confús?

Es va quedar mirant-la una bona estona, observant-la amb detall. Sobre les seves espatlles queien uns esvalotats flocs negres arrissats, que jugaven entre ells a ajuntar-se per a formar tirabuixons indomables. En la seva pell bruna descansaven unes minúscules però abundants pigues. Les galtes, ara humides, eren gruixudes i carnoses; presentaven una forma totalment esfèrica. El seu cos encara no havia començat a desenvolupar-se, puix que era el que li tocava per l’edat; calculava uns nou anys. La manca de robustesa al costat de la pobra indumentària la delatava; no semblava ser de família adinerada.

Mentrestant, el temps anava transcorrent sense avisar. Degueren passar deu minuts fins que per fi l'home va decidir acostar-se a la jove. Quan va estar prou a prop la nena de seguida va clavar la seva mirada freda al desconegut que tenia al davant. Uns instants van ser suficients perquè els seus ulls establissin contacte. Aquells segons van valer perquè el cor de l'home fes un tomb. Una misteriosa sensació el va envair. Aquells ulls li recordaven a la seva difunta dona. 

Era molt recent, massa. Encara no havia aconseguit superar-ho i en el fons, ningú confiava en el fet que ho fes. La seva pèrdua va resultar la tristesa infinita de Kafka. Es va emportar gran part de la seva ànima i només va quedar el seu cos, matèria inútil i vulgar. L’havia deixat totalment vulnerable al més bàrbar i despietat destí. 

Al final, no va resultar una emoció tan desconeguda com ell pensava. Només va fer falta veure-la de nou perquè el seu cervell la recordés o, millor dit, perquè pensés en ella; ja que encara no l’havia oblidat. La seva respiració es va entretallar. Un calfred va recórrer tot el seu cos fins a arribar al seu cap, on milers de pensaments l’envaïen. Les imatges del seu passat el perseguien i no el deixaven escapar. Havia comès un error, i ell ho sabia, però no era capaç d'abandonar. Posteriorment, va començar la lluita. El seu cor i la raó s'enfrontaven. D'una banda, l'amor; el sentiment que el feia feble l'arrossegava al buit més fosc. I per una altra, el judici; la salvació que el guiava a la llum exterior, a la més cruel realitat. Una llàgrima descendia per la galta que finalment va caure. Quan es va voler adonar, la nena ja havia deixat de plorar. En canvi, es trobava desconcertada mentre el mirava.

-Per què plores? -va preguntar innocentment la noia.

La veu de la petita va acabar amb la lluita que hi havia en el seu interior. L'amor va caure derrotat cap al compartiment de l'oblit sent el judici el guanyador.

Van passar uns segons fins que l'home va decidir contestar. I quan es va disposar a fer-ho, ho va fer des de la seva més profunda sinceritat.

-Tens uns ulls preciosos.

Aquella frase, carregada de veracitat i amb una mescla de malenconia i afecte, va viatjar fins al més recòndit espai secret de la nena. Qui sap si per a ella aquell era el primer compliment que li havien fet, però sens dubte era la primera vegada que li deien allò. Els seus ulls eren corrents, no destacaven en res; o almenys a parer seu. Simplement eren grans i una mica esquinçats. El seu color blau cobalt contrastava amb la tonalitat de la seva pell bruna, però no predominaven més enllà.

El silenci es va fer present, però aquesta vegada sense ganes d'anar-se’n. Potser pot semblar egoista però fins que la situació no va resultar incòmoda, l'home no es va recordar del perquè era allà. Fins llavors, no havia estat pensant en res més que en ell.

-Perdona la meva ingratitud. Et trobes bé? Fa un moment ploraves -va dir ell amb intent de solidaritat.

Aquella pregunta va fer que la nena ho recordés. Els seus sentiments van ressorgir del seu interior i les seves ganes de plorar van tornar amb ganes de manifestar-se. Per a evitar-ho, va fer falta una mentida lleu.

-Estic bé -va afirmar la noia. 

En realitat, tots dos sabien que allò no era cert. El silenci va retornar, però no es va quedar per molt de temps, ja que la paciència de la petita es va acabar.

-Plorava perquè mai podré tocar les estrelles.

Aquella revelació va fer que se sentís ridícula. Per a ella era el seu somni, però mai abans l'havia compartit amb ningú. Potser tampoc havia tingut oportunitat de fer-ho. Les llàgrimes van esclatar de dins seu. A la fi, només era una nena ingènua i massa jove. Per a ella no hi havia més món que aquell que tenia a disposició. Els seus somnis eren grans, però irreals; o almenys era el que la gent corrent pensava. Per a l'home la confessió no va ser una cosa ximple, va ser més aviat tendra. 

El que ve ara es podria considerar l'inici de la gran aventura que Franz estava a punt de començar. Només van fer falta unes paraules acompanyades d'il·lusió pura. Encara que no tots pensen el mateix, els fets van transcórrer; mai sabrem si el millor per a aquell home trist i solitari va ser proposar tan forassenyada idea.

-Res és impossible. Acompanya'm i t'ho ensenyaré -va suggerir-ne l’home. 

Paraules d'esperança, somnis de fantasia.
 

 Comenta
 
Capítol 2 À COEUR VAILLANT RIEN D’IMPOSSIBLE


Els ocells cantaven alegres i animats deixant escoltar les seves boniques i afinades melodies. Les branques dels arbres s'agitaven lleument impulsades pel suau zèfir d’estiu. La primavera havia fet el seu treball i els colors omplien totalment la ciutat i el món sencer. El sol, íntegrament al descobert, ja no s'amagava; desprenia raigs de llum que es propagaven sense deixar racó per il·luminar. I mentrestant continuava existint la proposta, que es mantenia en l’aire.

Les últimes paraules que havia dit l'home, feia uns instants, es van repetir diverses vegades al cap de la nena. Potser era cert el que li proposava? Per a ella allò sonava a falsos contes però per a ell, en canvi, era una veritat. 

El temps, un cop més, era un pobre element que actuava independentment de la resta. No era culpa seva, tots l’ignoraven; d’una manera o d’una altra. 

 

En Kafka continuava allà parat, dempeus, esperant pacientment una resposta per part de la noia. Finalment, després d'eterns minuts d'espera, la nena en va formular una.

-D'acord. Anem plegats.

Somriures de felicitat van sorgir en els rostres d'ambdós. Com la llum de l’alba, l’alegria i l’entusiasme van emplenar l’ambient de manera insòlita. 

-Segueix-me -va dir l’home amb determinació.

El que anaven a fer era una bogeria i tots dos ho sabien. L'aventura acabava de començar.

Mentrestant, la vida en la localitat continuava transcorrent sense frens. Les carreteres a primerenques hores del matí ja estaven saturades d'automòbils que causaven rebombori i baluerns per tot arreu, despertant així tota la població. L'únic lloc de pau que Kafka coneixia era aquell mateix parc. Solia passejar-hi cada matí, recorrent tots els camins fins a perdre's entre els arbustos florits, com un nen petit. Un d'aquells dies va descobrir quelcom que probablement no hauria d'haver vist. Mai li ho va relatar a ningú. La seva cobdícia li impedia compartir el que havia estat fins ara, la seva gran i extraordinària troballa, convertint-la en el seu extraordinari secret. Però aquella era una ocasió diferent i, tot i sense estar segur del perquè, especial.

Van recórrer els jardins a correcuita, sense mirar enrere, ansiosos per arribar a l’anhelada destinació. Quan finalment va passar, la sorpresa i l'estupefacció es van apoderar d’ella; fent de la commoció protagonista. Estaven davant d'una meravella, sens dubte. 

Sota els seus peus es trobava el paviment empedrat format per milions de fragments rosa salmó que portaven a una recòndita zona, totalment desconeguda per a ells dos. El color no mancava de discreció, ja que la varietat infinita de tonalitats ressaltava produint admiració sense límit. Un núvol de papallones monarca volava sobre l'aire, net i càlid. Ocells i insectes convivien en pau i harmonia amb la natura, la qual desbordava efímera bellesa. A la llunyania es veia una gran cascada acompanyada d'un riu on els abundants peixos nadaven en completa llibertat. Damunt del rierol es trobava un majestuós pont d'aspecte medieval adornat amb gran quantitat de flors pintoresques: roselles somiadores, clavells guaridors, divins crisantems, geranis tenyits de sentiments, gessamins dolços, assutzenes filles dels esperits...

Aquella zona era un autèntic paradís.

-Què és aquest meravellós lloc? -va preguntar la nena atònita.

No va trobar resposta. No feia falta, ja que les mirades els delataven; cap dels dos ho sabia.

El primer a fer un pas va ser l'home; seguit gairebé instantàniament per la noia. Les pedres brillaven amb el frec de les sabates a mesura que anaven avançant pel camí. Van decidir seguir el recorregut, mitjà que els va portar fins a la fascinant cascada. Darrere d'ella, un lluminós arc de Sant Martí resplendia amb tota l’emoció. La caiguda vertical de l'aigua per efecte de la gravetat generava vapor relaxant, que atrapava a qui ho veia en un estat de calma indefinida, sense permetre sortir-ne.

Aquell era el lloc preferit de Kafka. Solia venir a relaxar-se i a evadir el rutinari i avorrit món exterior. Va ser la salvació davant la gran foscor a la qual va arrossegar la pèrdua de la seva estimada. Li resultava sorprenent i confús que mai s'hagués trobat a ningú, almenys humà. Potser no hi havia cap altra persona que pogués veure aquell racó fascinant i idíl·lic. Ningú fins aquell moment.

Quan Kafka es va adonar, la petita es trobava darrere d'ell; rondant i calcigant la fina i humida herba; joguinejant amb un parell d'ocellets àgils i enèrgics. L’escena de la noia entretenint-se despreocupadament i oblidant-se de les seves penes va generar en l’home un sobtat afecte cap a ella. Però la tristesa d’en Kafka no va trigar gaire a reaparèixer. Aquella vista va fer-li recordar uns temps passats amb la seva dona, on tots dos somiaven en formar una petita família i viure junts tots plegats, feliços.

Sobtadament els pensaments es van esvair de cop. A l’instant següent va presenciar pres del terror com la noia, aliena de la realitat i massa concentrada en el seu petit passatemps, queia al rierol; desapareixent del seu camp de visió. Alarmat, es va apropar veloçment a la riba a grans passos. Guardava en el seu cor la petita esperança que la vaileta sabés nedar i, d’aquesta manera, garantir la seva pròpia seguretat. Però els crits d’auxili que reiteraven el jardí provinents d’ella van indicar tot el contrari. Els seus braços emergien de l’aigua fosca, s’alçaven enlaire i descendien amb força, xipollejant contínuament la superfície cristal·lina. Les cames s’agitaven frenèticament, sent incapaces de tocar el fons.

I, finalment, sense concedir-li el temps suficient per a actuar, va ocórrer el fet que Franz més temia: la ingènua noia no va poder endurar més i es va enfonsar. Tot i que s’havien conegut aquell mateix dia, ell no va suportar la mera idea de perdre-la i, agosarat, va saltar-hi dins amb el sol propòsit de salvar-la. La va veure amb aquells ulls tan meravellosos tancats amb els flocs surant i una expressió d’esglai, preparada perquè la Mort li donés la benvinguda. Però ell estava decidit a arravatar-la de les seves esquelètiques mans. Amb més resolució que abans, va nedar en direcció a la noia. Va aferrar-se del braç de la criatura i després del que va semblar una eternitat, van emergir a la superfície. 

Als braços de Kafka reposava l’encongit i fràgil cos de la nena, que dormia ara plàcidament. Una vegada fora, l’home va creure que ja es trobaven fora de risc però per a la seva estupefacció, aquell ja no era el món senzill que ells coneixien; es trobaven en una terra totalment diferent. El que trepitjava ja no era l'herba mullada.
 Comenta
 
Capítol 3 ET TAMEN STELLAE
Era un terreny nou, igual o fins i tot més magnífic que l’oasi on havien estat anteriorment; construït damunt dels esponjosos i quasi inexistents núvols. Inesperadament tot havia desaparegut sense deixar cap rastre substituït per aquell insòlit paradís. Sota ells reposaven els extensos cúmuls d'aspecte semblant al cotó. L'home podia sentir l’escalfor de l’astre titànic sobre les seves pells, tot i que la gran altitud en la qual es trobaven feia de l’entorn un lloc fresc. A l'atmosfera es trobaven surant, sobre núvols llunyans, diversos humils i trempats habitatges; el primer senyal de vida que veia d’ençà que havien arribat. Allò li va recordar la possibilitat que potser no estaven íntegrament sols. Abans que Kafka pogués continuar contemplant el majestuós escenari, la petita va obrir els seus bonics ulls blaus i brillants despertant d’un somni afable. Seguidament l'home la va moure lentament i, prenent cura, la va deixar en el sòl. No va poder evitar un fort sentiment paternal que el va instigar a protegir-la.

-On estem? Què ha passat? -va preguntar la nena alhora que es fregava els ulls. 

El desconcert va ser reemplaçat pel goig en la velocitat d’un llampec i el rostre d’en Kafka es va il·luminar com si d’un nin en parléssim.

-Segur que ja queda menys per a arribar  -va afirmar en Kafka amb satisfacció.

Una llum color carabassa va transformar l’ambient acollidor. El ràpid pas del temps va pressionar l’adult a guiar-se per la seva intuïció i, armat de coratge, va decidir agafar un camí a l’atzar amb l’esperança que fos el bo. 

-Vine amb mi. Junts aconseguirem tocar les estrelles -va suggerir l’home.

Van emprendre el viatge amb la il·lusió que aquest els permetés complir els seus somnis. De sobte, van albirar a la llunyania la silueta d’una figura irregular que els va cridar l’atenció. La lluor ataronjada que l’estel desprenia es veia bloquejada per la gegantesca estructura, convertint l’interior del contorn en completa obscuritat. Aquest contrast entre els dos colors concedia més importància i pes al misteriós cos que s’elevava colossalment entre els núvols blancs, sense donar oportunitat de comparació a les rudimentàries edificacions. Era la seva foscor amenaçant que espantava l’encara immadura criatura.

-Què és allò? -va preguntar la noia. 

Kafka va sentir la por en la seva veu.

A mesura que es van anar aproximant, la inquietud dels dos va desaparèixer, donant pas a la curiositat. La nena s’entretenia fent suposicions en relació amb aquella figura, formant-ne noves especulacions a mesura que s’anaven acostant i la forma es feia més nítida. Quan ja van ser suficientment a prop, van aturar-se en sec per contemplar tots els detalls. Es trobaven enfront d’un magnífic vaixell de fusta de teca, però el seu color marró daurat intens havia sigut recobert per una capa de pintura negra. El mascaró de proa representava una dona amb un braç dalt del pit esquerre alhora que estenia l'altre en direcció a la punta del bauprès, com si n'estigués intentant palpar una cosa fora del seu abast. El que cridava més l'atenció, emperò, era l'absència de veles, substituïdes per tres globus aerostàtics exorbitants. Cadascun tenia un estampat diferent dels altres. Les úniques similituds que compartien eren, pot ser, la forma arrodonida i l’esplèndida tela amb la qual s’havia treballat. Mentre que un estava confeccionat majoritàriament de tela blau ceruli i brodat amb uns sofisticats patrons de fil daurat, un altre era blanc crema amb una franja horitzontal vermella i l'últim era una mescla de colors de tonalitats fredes que simulaven l'univers. Tot i això, el resultat d'aquella mescla no resultava carrinclona. Es podria dir, fins i tot, que era en aquell contrast entre els tres globus on residia el seu encant i el que t’obligava a no desitjar desviar la vista.

Kafka no confiava en aquell desconegut aparell. Per això quan la seva jove companya va posar-se a córrer en direcció a l’estrany vaixell, l’home va reaccionar instantàniament i la va acompanyar més lentament. Malgrat els crits i advertències de l’adult, la noia va enfilar-se a l’escala de corda que servia com a entrada de la nau, i va ascendir fins a la coberta. En Franz va seguir les accions de la noia, ara amb més preocupació i pressa. Instantàniament unes flames van sorgir escalfant la part inferior dels globus. L'escalfor va accelerar precipitadament el funcionament de la nau i aquesta va donar una forta sacsejada produint el sobresalt de tots dos. Ara ja només els quedava esperar i gaudir d’un esplèndid passeig en el cel. El silenci va fer que en Kafka reflexionés sobre tot el que estava passant.

-Escolta, hauries de tenir més cura… Preocuparàs la teva família -va dir seriosament l’home.

En aquell moment es va adonar que no sabia res d'ella o del seu passat. La seva ment va aterrar a la realitat, deixant de costat els seus pensaments fantàstics.

-Com et dius? -va preguntar en Kafka volent indagar per saber més.

- Em dic Aurora, i tu? 

-Franz Kafka -L’home va fer una breu pausa i després va continuar. -Què diran els teus pares si veuen que no ets a casa? Ja és tard, el sol ha d'estar a punt de...

-No tinc ni pares ni família -va rebatre la nena amb determinació. 

La resposta el va agafar d’imprevist. No va ser fins que la seva ment va aclarir-se que, estranyat, va formular la següent pregunta.

-Com? Què vols dir? 

Abans que la petita pogués respondre, va sorgir d'ella un petit badall que va resultar contagiós per a l’home. La noia es va asseure, es va incorporar i va tancar els ulls. Com un acte reflex, Kafka va fer el mateix. Havien tingut un dia dur; no havien parat i es mereixien un descans d'uns pocs minuts. L'esgotament esdevindria el seu principal enemic, confonent els seus cervells i fent-los perdre així la raó. D'aquesta manera van passar la major part del crepuscle dormint. La primera a despertar va ser Aurora, que de seguida va saltar energèticament i va córrer cap a la popa del vaixell per admirar el paisatge des de l’altura. El bot també va desemmandrir a l'home, que pernoctava en la coberta. 

-Vine Kafka! Contempla les vistes! -va cridar la nena.

Tot d’una el navili es va parar, ja havien arribat al màxim d’altitud que la nau permetia. Van decidir saltar i abandonar el vehicle que els havia transportat per aquell indret d’inimaginables paisatges. Sota els seus peus reposaven els extensos i espaiosos cirrus formats partícules d’aigua congelada. L'ambient era gèlid, donat que ara es localitzaven a vuit mil metres del sòl aproximadament. Cada vegada es trobaven més a prop de la seva destinació; o almenys allò era el que creien. El sol ja s’havia amagat completament, com un miserable covard fugint temorós de la més desolada foscor.  

-Kafka… tinc molt de fred.

La seva veu sonava trista i fatigada; al cap i a la fi feia tot el dia que eren sumits en la seva aventura sense preocupar-se de res més que del seu objectiu, que en aquells moments els semblava inassolible. També potser era la primera vegada que Aurora experimentava canvis de temperatura tan sobtats; ella no era acostumada a climes tan inestables.

-Tranquil·la, segur que ja queda poc -va respondre Kafka, tot i que sense ser convençut del fet que fos cert.

L’home va voler mostrar empatia en un acte d’afecte, però quan es va disposar a agafar-li la mà va sentir una esgarrifança. Estava massa freda. És clar que es trobaven a baixes temperatures; però, quan els seus dits van mantenir contacte amb la pell de la nena, va percebre un pressentiment que li va provocar inquietud i paüra. Era com si estigués palpant quelcom que mancava de plenitud. Li va recordar suaument a l’aigua, ja que tot i estant en connexió amb ella no donava resposta al tacte.

-Et trobes bé, petita? 

-No gaire...-va confessar la noia.

-Vols que tornem al nostre origen? -va proposar l’home amb tota la bona intenció.

-No, ni parlar-ne!

Aquell crit va envestir els racons més sensibles d’en Kafka, on els seus sentiments van quedar al descobert; deixant-lo desprotegit de qualsevol atac extern.

-Si volem arribar, hem de continuar. No hi ha temps a perdre -va dir la noia amb intent d’apaivagar la tensió que havia produït en l’ambient.

Se'ls acabaven les hores i els dos ho sabien. La lluna ja havia aparegut i es trobava en estat quart creixent; mitjanament completa. El tranquil passeig amb vaixell havia estat una pèrdua de temps, i aquest era un element limitat. Havien transcorregut hores d’ençà que havien trepitjat els núvols per primera vegada.

-Kafka! Mira, darrere teu! 

El que l’home va trobar en girar-se els va fascinar a ambdós. Es trobaven en un paratge increïble, que fàcilment podria estar tret del somni d’un infant. Al seu davant es trobava el que, anys enrere, havia estat un petit roser sense gaires flors. Ara, en canvi, les branques del roser s’estenien per tot el cel, formant camins que s’entrellaçaven en forma de xarxes, i les espines s’havien deformat forjant estructures similars a escales, que se’n caragolaven al voltant del tall de l’arbust. 

Es van dirigir cap a les arrels de la planta amb pas ferm i, quan van arribar, l’home es va assegurar que les plataformes que sorgien del tronc fossin segures. Els dos van seguir el camí creat pel temps, ascendint lentament per les branques. Però l’estructura no era perfecte. Després d’haver avançat uns minuts, van trobar-se amb un cantó buit. L’única manera de passar era saltant el forat. Primer va fer-ho l’home, que tot i també aterrat, volia donar confiança a la jove. Aquella petita distància no va oposar cap repte per un adult alt com ell. En canvi, la noia petita estava plena de por. Kafka, amb l’objectiu d’ajudar-la a passar l’obstacle i certificar la seva seguretat, va estendre el braç.

-Salta! -va exclamar l’home.

Aurora en un principi va dubtar però finalment es va impulsar amb el sòl, va saltar i  va agafar la seva mà.

La presa de contacte amb l’extremitat de la jove va pertorbar en Kafka, que va recordar les emocions que havia patit anteriorment. La seva mà se sentia incompleta, era com si no hi fos totalment. L’adult no va voler dir res a la noia; ell era segur que la seva companya era completament real. Va deixar de pensar en disbarats i amb la seva força va impulsar cap a ell el cos d’Aurora, protegint-la del perill de caure. Una vegada ja ambdós junts van continuar el trajecte, cada vegada més irregular. A mesura que pujaven, el vent  anava acariciant suaument els rostres dels dos i movent els rínxols salvatges de la nena. L'aparició feroç dels primers rajos de llum va ser el detonant d'aquella situació. En la negror es podia veure un centelleig que anunciava l'arribada del dia. 

Sobtadament, tot el que ells havien vist va començar a desaparèixer; iniciant per la part superior del roser, aquella que semblava anar fins a les estrelles i en la qual Kafka havia dipositat totes les seves esperances per complir el somni inicial d’aquella aventura. La immersió en l'ascens dels dos individus va provocar que no advertissin el que estava succeint a un ritme subtil al voltant d'ells.

Va ser l'Aurora qui, ja fatigada i disposada a comprovar quan els hi quedava per arribar al seu destí, va alçar el cap agafant consciència del problema. Es va oblidar de fer el crit d'alerta, però, ja que l'escena que s'estava formant la va deixar atònita. Seccions diferents de l'arbust s’il·luminaven, es difuminaven i acabaven convertint-se en pols al següent instant. No va ser fins que en Kafka va notar els minúsculs fragments que s'abalançaven sobre seu que va percebre la desgràcia que s'estava produint.

- Què està passant? -va preguntar l’home amb desesperació. 

Quan l’adult va voler mirar cap enrere per veure a la seva companya, va observar que la pell de la petita es tornava transparent. Els seus ulls blaus el miraven terroritzats per la situació, encara que en el fons ella ja sabia que podia succeir allò. Havia arribat la seva hora.

-Ho sento molt, Aurora, jo… 

L’home es va quedar mut. Si més no la disculpa era sincera, no sabia que més afegir. Havia il·lusionat a la noia fent-li creure que el seu somni podia convertir-se en realitat però allà estaven, sense més possibilitats de pujar. 

Aleshores el sol es va alçar en tota esplendor. L’adult va contemplar el paisatge meravellat. Tot i que havia vist més d’un ortus en companyia de la seva esposa, res es podia comparar amb aquell moment. Es va girar cap a la vaileta per saber quina era la seva reacció davant de tan esplèndid panorama.

-No estiguis trist, m’ho he passat molt bé! Gràcies per tot, Kafka. 

Una llàgrima va recórrer la galta de la noia i va caure sobre la superfície vegetal. 

El món utòpic que els havia atrapat en la sorpresa va començar a esvair-se. Els rajos que minuts abans anunciaven l’inici del dia ara eren obscurs i propagaven la seva foscor pel cel des de l’est. Es podia observar un somriure al rostre d’Aurora, l’instant abans que s’unís a la penombra. Tot el soroll ambiental va desaparèixer. També ho van fer els colors, les formes, la matèria…Tot al voltant de Franz Kafka hi havia desaparegut. Tornava a ser sol. Però ja no estava trist. Per últim, l’home va  caure al buit més profund i absolut. Kafka havia acceptat la seva mort.





Per fi havien deixat el seu univers imaginari tornant a la crua realitat. Quan el sol va sortir del seu més recòndit amagatall, Aurora va esvair-se completament convertint el seu esperit en la llum de l'alba. Al matí, la llum de l'astre va brillar més que mai i el cel es va tenyir de blau cobalt produint l’admiració i el desconcert de tots els residents de la metròpolis i, àdhuc, del món sencer. 

L’endemà, en un petit estatge en el centre de Steglitz, es va trobar el cos inert de Kafka que descansava en el seu llit matrimonial. La Mort havia fet el seu treball emportant-se el cos de l'home mentre ell dormia, intentant-li arrabassar fins als seus somnis més profunds. Però no va aconseguir l'ànima; que ara descansava tranquil·lament al costat de la seva estimada, per fi en pau. Sí, tot havia estat una fantasia: la petita de nom Aurora mai va existir; només en el cor desolat de Kafka, sent les seves quimeres la resplendor de la seva salvació.

Aquella mateixa nit, destacava una nova estrella al cel.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]