Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Meritxell Paisano
El Prat De Llobregat
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La nina i la nena
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Els seus peus van deixar de moure’s per a que tot ell pogués girar-se a veure a la pobre criatura, les seves llàgrimes precipitant-se de forma desordenada cap al terra, amb les mans tremoloses i els mocs aflorant pel nas. Franz Kafka desconeixia completament quin desafortunat fet hauria pogut sofrir tan petit infant i, possiblement, ell més que cap altre persona que passegés pel parc Steglitz era conscient de la gravetat de l’assumpte: els nens mai ploraven per coses comuns i passatgeres com els adults; els xiquets sempre anaven un pas més enllà i només es preocupaven per tot allò que realment els concernia, d’una manera o altre.

Era tant fascinant.

Ella era una nena petitona, possiblement de no més d’uns cinc anys, que mirava desconsolada el sòl de terra arenosa. Semblava que cap altre individu s’adonés d’ella; tots anaven d’un costat a l’altre i, per un moment, a en Franz Kafka li va semblar que ell era l’única persona del món que encara es fixava en detalls com aquell.

Però de sobte...

Va aparèixer la figura més esperançadora de tota la faç de la terra: una mare.

Tenia les mans plenes de fang, un estrafolari maletí en mà i semblava molt emmurriada. La nena no va parar de plorar fins que la dona no es va apropar massa i, en aquell precís instant, Franz Kafka es va adonar que existien més persones en el món; no només ell i la criatura.

Aleshores es va asseure en un banc.

Els bancs del Steglitz eren, malauradament, inestables, però aquest fet no era cap impediment per a que les parelles es poguessin acomodar i compartir moments nous i rellevants, com aquella primera cita o aquell primer petó que, per descomptat, mai s'oblidaven.

Va treure una petita llibreta de la butxaca de la seva jaqueta. No era res especial: a simple vista possiblement es podria confondre amb qualsevol altre aparell com ara una caixa de tabac, però que per a ell era un dels artefactes més importants que sempre portava a sobre.

Aquelles pàgines...

Guardaven records, somriures i llàgrimes.

Era com el mar redactat en unes poques pàgines: un cop va aparèixer a la seva vida i, des de llavors, mai l’havia abandonat. Ell ho considerava una via d’escapolir-se del seu dia a dia.

Res va impedir-li treure un bolígraf de la butxaca i deixar que la seva mà comencés aquell ball que sempre duia a terme, pujant i baixant la ploma com si es tractés d’un objecte completament desconegut, però que formava part de la seu braç. Les lletres formaven paraules, que al seu torn creaven frases i oracions i, tot plegat, era semblant a la tranquil·litat del parc: tot era silenci i ordre, en excepció del pocs nens i nenes que jugaven i reien de felicitat.

Quasi s’oblidava de la nena.

Quasi.

Perquè just en aquell moment, quan ell quasi l’oblidava, la criatura s'asseia al costat d’en Franz Kafka en el banc del Steglitz. Aquest cop somreia, com si totes les penes que feia un moment li havien semblat la pitjor experiència de la seva vida s'haguessin dissipat. Es van mirar uns segons, sense dir paraula.

Ell es va adonar que la nena tenia els cabells pèl-rojos, semblant foc en comptes de cabells d’una xiqueta.

-Què escrius?- va dir ella, estirant el coll per poder veure les oracions que en Franz Kafka havia col·locat amb tant de compte a l’interior de la llibreta.

-Paraules- es va limitar a respondre ell, tancant la llibreta. La nena va tornar a somriure i, assenyalant a la seva mare que estava consolant a un altre nen, va continuar:

-Diu que vostè sempre ve a aquest parc. Jo mai m’hi havia fixat, i jo vinc molt per aquí.

-Que bé- ell va sentir-se una mica incòmode; escriure els moments era una cosa, i que la pròpia nena estigués amb ell era una situació completament diferent.

-Soc Alexa.

-Encantat. Jo sóc Franz.

La nena va riure i després va assenyalar la llibreta amb el cap.

-Ara que ens coneixem més, podràs dir-me allò que anotaves?- va aventurar ella.

Franz Kafka no va entendre primerament la pregunta. Llegir la seva llibreta? No, mai a la vida. Ni ell mateix rellegia allò que escrivia. Ho guardava per a algun moment més especial, el dia que necessités saber o recordar, o simplement un dia que no hi hagués res interessant que anotar; però aquella data mai arribava: sempre hi havien coses interessants, per petites que fossin.

Va negar amb el cap.

El fred va calar una mica a través del seu abric de tela. Potser era hora de tornar a casa, fent una petita parada al teatre del carrer ampli, per assegurar que no fessin cap obra interessant aquella setmana. Encara no era del tot fosc, ja que a l’estiu els dies eren més llargs. No va ni plantejar-se quina hora era.

Va negar amb el cap.

Podia quedar-se una estona més.

-D’acord, no m’ho ensenyis- va queixar-se la nena-. Però podries jugar una mica amb mi? He perdut la meva nina i tots els meus amics s’han anat a casa.

En aquell moment, Franz Kafka va entendre perquè havia plorat la criatura no feia ni una hora.

-Suposo que no passarà res si avui em quedo una estona més al parc per jugar una mica amb tu- va respondre ell, arronsant les espatlles.

La cara de la nena es va il·luminar.

Semblava que ella volia abraçar-lo, però va aguantar la temptació.

Franz Kafka va guardar la llibreta a la butxaca de la qual l’havia treta, igual que la ploma. Podria quedar-se una estona més en Steglitz i, per un dia, canviar la seva ruta. No li passaria res per un cop, i menys amb aquella calor i tarda tant esplèndida.

Es va girar a mirar a la criatura, i es va adonar que la nena estava pensativa, mirant als altres nens que jugaven a la sorra. Ell va esperar-se el pitjor: tenir que ajupir-se i embrutar-se els pantalons de fang. Però va fer el cor fort i va empassar saliva abans de trencar el silenci:

-Què vols fer?

La nena va girar-se a mirar-lo. Va somriure i va demanar:

-Podries explicar-me una història?

Després va negar amb el cap i va arronsar les espatlles.

-O no. Si vols podem jugar a la sorra com els altres nens que no conec. A casa no els agrada que escolti històries, diuen que podria tenir una mala reacció amb la meva imaginació.

Una nena sense escoltar històries? Sense fantasia? No, això no podia permetre-ho. Justament ell, que necessitava la seva pròpia imaginació per no tornar-se boig tantes hores sol, amb la seva ànima. Què hauria fet ell, sense els petits relats que sempre llegia?

Cap nen mereixia viure apartat de les històries, de la seva pròpia imaginació.

Potser a casa no la deixaven llegir ni que escoltés novel·les. Però ara no estaven a casa i, clarament, ell no formava part de la seva família. Era un desconegut, que no tenia perquè saber aquella informació de la norma de «no històries».

Cap nen mereixia viure sense fantasia...

Així que va prendre una decisió: li explicaria una història. Una història seva, que tractés d’alguna cosa especial per a ella. Ja que no podia llegir històries sempre que volgués, li narraria una tan especial que s’asseguraria que no l’oblidaria mai.

Va mirar de reüll a la mare de la nena i semblava preocupada per un altre nen, que Franz Kafka va donar per suposat que seria el germà de la seva acompanyant. No s’adonaria que la seva filla i ell havien parlat. Només notaria que la criatura era més feliç, més esperançada que abans; ja que després d’escoltar una història com la que ell mateix estava a punt de narrar, era fàcil pensar que la petita estaria més contenta.

Després de pensar-hi una estona més va aventurar:

-Aquesta història es diu «La nina i la nena».

 Comenta
 
Capítol 2 Tornem a començar?
Portaven més de dues hores en el parc Steglitz. El conte inicial havia anat variant a mesura que l’explicava i, possiblement pel fred que començava a colar-se entre la roba d’en Franz Kafka i la nena, la història va semblar acabar massa ràpid.

-Ha estat la millor història que he sentit!- va cridar ella en acabar d’escoltar el relat-. On podria trobar el llibre?

-Llibre?- l’home va sentir-se desorientat per uns segons. Va buscar amb la mirada la mare de l’Alexa. No s’havia recordat d’ella mentre explicava les seves idees, i no volia donar problemes a la pobra criatura.

-Si, ja saps, aquells objectes pesats que oloren a vell i només tenen pàgines i pàgines de relats com el que m’acabes d’explicar. On puc trobar el llibre de la història que m’has explicat? He aconseguit una mica de diners i m’agradaria gastar-los en un llibre, per més que...

-No hi ha llibre- va respondre en Franz Kafka, massa alt.

L’Alexa va callar i va girar-se a mirar-lo. No va dir res, cosa que ell va agrair-li en silenci. L’home va passejar la mirada pel parc, intentant deduir quina hora seria. Massa tard per poder parar-se a xerrar amb ningú pel carrer, això segur. Però el parc estava igualment ben transitat: ara passaven persones amb nens una mica més grans, o directament els nens sense els seus pares. Encara hi havia alguna parella asseguda en els bancs del parc Steglitz i alguns nens jugant a la sorra, però ni la meitat de la gent que hi havia hagut feia unes hores.

Ni rastre de la mare de l’Alexa.

La nena no semblava que se n’hagués adonat.

-La història es teva?- va dir a la fi ella, mirant-lo de dalt a baix.

-Si.

-Impossible- la criatura va creuar els braços-. Els meus pares sempre m’han dit que les persones que inventen histories són persones dolentes, que intenten menjar-se els nens enganyant-los amb contes. Tu no tens pinta de ser un menjador de nens.

Franz Kafka no va saber si prendre’s el que la nena havia dit com un elogi o no. Es va limitar a assentir amb el cap. Per què mentien així els pares de la nena? Tanta por li tenien a les histories?

-Jo no menjo nens- va dir al cap d’una estona ell-. Però tampoc són un escriptor.

-Escriptor? Què és?- l’Alexa semblava massa concentrada en ell. Això el va posar nerviós.

-La persona que escriu aquells llibres que volies comprar. Qui s’inventa els contes.

-Les persones que mengen nens?

-Sí. Vull dir, no. És a dir... no mengen nens, simplement escriuen. I després la gent llegeix les seves obres.

L’Alexa va assentir amb el cap i va mirar més deteniment les faccions de la cara d’en Franz Kafka. Ell va evitar mirar-la als ulls. Va desviar la vista fins al parc Steglitz. Ara, amb la mitja foscor de la tarda, semblava un descampat d’una pel·lícula de terror. No va poder evitar pensar en què estaria fent ell ara mateix si no hagués trobat amb la nena. Potser ja seria a casa, cuinant un sopar improvisat amb el pollastre que li havia sobrat del migdia i el pa de motlle rodó que comprava cada dia a la tenda de davant de casa seva.

I, de cop, una dona es va plantar davant de l’home i la nena. Franz Kafka no va tenir gaire temps per reaccionar abans que la dona comencés a parlar:

-Alexa! Deixa de molestar a aquest pobre home- va posar-se les mans a la cintura mentre parlava. Després va girar-se a mirar a en Franz Kafka-. Disculpeu la meva filla.

-Tranquil·la- va dir ràpidament ell-. No ha estat per res del món una molèstia.

La nena va somriure.

La dona no va dir res durant un moment. Només va observar l’Alexa i va negar amb el cap. Ella, en canvi, no la mirava. Tenia la vista clavada en l’home i semblava que volia dir-li alguna cosa, però que no s’atrevia.

La nena va somriure.

-Va, anem- va dir al cap d’una estona la mare.

-Jo...- l’Alexa va mirar el terra, en busca d’alguna excusa-. Puc quedar-me una estona més?

La dona va mirar l’home amb curiositat.

-Què fèieu amb la meva filla?

En Franz Kafka va mirar-la, confós. Després va mirar a la nena.

Si només pogués...

-Estava explicant-me on podria trobar a la meva nina- va dir de cop l’Alexa.

-Oh- va semblar que la dona es relaxava-. Sabríeu dir on està?- va preguntar a l’home.

-Per ser sincer- va començar en Franz Kafka-. La nina era excel·lent, segons el que la seva filla m’ha explicat. No m’agradaria que una nena com l’Alexa es quedés sense una joguina com aquesta, per poder gaudir de tants agradables moments inoblidables amb ella.

La dona el va mirar, confosa.

-El que intento dir- va continuar ell-, és que si sabés on és la nina, faria tot el possible per trobar-la, i que la seva filla pogués jugar amb ella.

-O sigui... que no sap on és, no?

La nena va aixecar-se de cop, fent que la seva mare s’espantés i donés un pas enrere.

-Es igual- va murmurar ella. Després va girar-se a mirar a en Franz Kafka-. Estaràs aquí demà?

Ell va quedar-se un moment en silenci. És clar que hi estaria l’endemà, però no sabia si volia que elles ho sabessin. No li havia desagradat la companyia de l’Alexa, però trobava a faltar les estones on només estava ell i els seus pensaments. Era agradable poder estar amb ell mateix i pensar, i pensar, i pensar...

Però aquella nena no podia somiar ni pensar com ell ho feia. Quina classe de nena no podia llegir histories?
Potser si que hauria de tornar demà, i explicar-li algun altre conte a la criatura, sense que la mare s’adonés.

La dona i la nena el miraven, expectants.
Finalment, en Franz Kafka va dir:

-Si, demà també estaré aquí.

Després la nena va somriure.
 Comenta
 
Capítol 3 Ella o ell, no podia recordar-ho
Es va tornar una espècie de tradició: cada dia en Franz Kafka arribava al parc Steglitz on l’Alexa esperava, impacient, les històries de l’home. Els contes eren cada cop més complexos, i la nena cada cop estava més emocionada quan veia arribar a en Franz Kafka.

Ell mai no es cansava de veure els ulls brillants de la criatura cada cop que la història donava un canvi brusc que no esperava, i com moltes vegades cridava d’emoció quan la princesa derrotava el poderós drac que escopia foc.

Però un dia, com cabia esperar, l’Alexa no estava allí, ni la seva mare, ni els seus amics. Aquell dia en Franz Kafka no va saber què fer. Portava tants dies amb la nena que ara era estrany no sentir la seva veu quan s’apropava a ell amb la seva frase característica: «Disculpi, senyor, ahir em va explicar una bona història... Què passarà avui?». I sempre, quan se’n anava, feia una reverència a en Franz Kafka, com si es tractes d’un rei. A ell no li desagradava, però a vegades les persones del voltant el miraven com si de veritat fos un monarca i aquella nena només ressaltés l’obvi.

En Franz Kafka va treure la seva llibreta i la seva ploma, esperant que l’Alexa aparegués del no res i li demanés una història. Però no va aparèixer cap persona, i l’home es va quedar allà, assegut al banc, amb la llibreta oberta però sense saber què escriure.

-Bon home- una veu masculina va sobresaltar a en Franz Kafka-. Es troba bé?

Hi havia un senyor davant seu, que el mirava amb el cap una mica tort. En Franz Kafka va parpellejar un parell de vegades, i va ser llavors quan es va adonar que un parell de llàgrimes li queien per les galtes. No va reaccionar, simplement va deixar que caiguessin mentre l’altre home li posava una mà a l’espatlla.

No sabia que enyorava tant a l’Alexa.

-Estic bé- va contestar a la fi. Només desitjava que aquell dia arribés al seu final, per a què l’endemà tot tornés a la normalitat.

Però l’Alexa no va venir tampoc el següent dia. Ni el següent. Va desaparèixer, com si es tractés del fruit de la seva imaginació.

En Franz Kafka no va preguntar sobre ella a les persones del parc Steglitz, ni va buscar-la pel barri. Simplement es va resignar a que la criatura no estava i, possiblement, no tornaria. Va ser més dur del que havia pensat. Va desitjar cada dia tornar a trobar-se-la allí, jugant amb la sorra; però cap dia va aparèixer. Ell no perdia l’esperança, tot i que cada cop semblava més el record d’un somni que una realitat.

Poc a poc, va oblidar com era el seu rostre. Va oblidar de quin color eren els seus ulls i el soroll del seu riure. Recordava que feia temps li havia agradat, i havia somiat en aquell somriure des que que s’anava del parc fins que tornava. A vegades recordava les històries que li havia explicat, com eren els protagonistes i com la princesa sempre acabava derrotant ella sola els adversaris.

Un dia va oblidar com l’havia conegut. Simplement se’n recordava de que li explicava contes, però no recordava des de quan ni per què. Recordava amb nostàlgia els seus cabells, com el vent passava i l’enredava tota la cabellera i, mentre escoltava a en Franz Kafka parlar, es pentinava amb els dits. Com a vegades plorava, no per la història, sinó perquè s’havia arrencat un floc de cabells i li havia fet mal.

Després va oblidar quants anys tenia la criatura. Li semblava que pocs, però no aconseguia saber quants exactament. Més tard va oblidar les històries que l’explicava. Només sabia que la protagonista era una nena, o això creia saber. Sabia que li havia explicat moltes, però com més intentava pensar quines eren, menys records li venien al cap.

Va acabar oblidant el seu nom. Dubtava entre Alisea i Alba. No sabia quin dels dos era i, per més que s’esforçava, no podia recordar-ho. A vegades li semblava veure al parc a alguna nena similar, i quan escoltava que algú deia un nom que podia semblar-se al de la criatura es girava per veure si podia ser ella.

Al cap d’uns anys no se’n recordava de res. Sabia que hi havia hagut una època on ell li explicava històries a una criatura que plorava en el parc, però no sabia res més. Potser era un nen. Potser tenia deu anys. Potser els seus pares li llegien històries a casa i en Franz Kafka només li llegia llibres que ell portava.

Al final va acabar pensant que tot s’ho havia imaginat ell. I que per això no podia enrecordar-se de res.

Tot i creure que s’ho va inventar, va estar agraït a la seva imaginació. D’alguna manera aquell nen o nena l’havia canviat. Li va donar forces per publicar les seves pròpies novel·les. Eren dolentes i massa estranyes, però ell sentia que li devia publicar-les a la criatura. A la seva imaginació. A ell mateix.

Van passar de ser amics a ser estranys. Si s’haguessin trobat pel carrer no s'haurien reconegut, i haurien seguit cada un cap el seu costat.

Cosa que òbviament, va passar.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]