Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aintzane
Almacelles
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Teresa
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I, saps quant peses aquesta setmana?

...

T: Marta, saps quant peses aquesta setmana?

S: Sí.

T: Ho sento molt però no et podràs marxar. Avui quan acabi la sessió seràs ingressada. Estàs molt pitjor, no et podem deixar anar pesant només 28 quilos.

No em sortia dir res més, el meu cervell formulava les paraules però no arribava cap ordre a la meva boca. Se m'havia fet un nus a la gola i notava com cada cop em costava més respirar. No sabia com havia passat això però ja era massa tard. En Robert ja m'havia avisat abans i jo no li havia fet cas. Ara m'hauria de quedar allí, envoltada de desconeguts, dormint amb una estranya al costat en una habitació on no havia estat mai. Un llit que no era meu i una bata que hauria de ser la meva roba diària. M'estava començant a marejar. El meu terapeuta parlava, m'intentava explicar alguna cosa però jo no el podia entendre.

Em vaig despertar de cop. Estava tenint un mal son, em vaig aixecar suada i veia borrós. Vaig obrir els ulls poc a poc i vaig notar que no estava al meu llit. Aquella habitació era estranya, tenia un parell de llits de llençols blancs. Les parets eren d'un color blanquinós i estaven completament nues. Havia una finestra petita al costat del meu llit i un parell de petits escriptoris situats just davant de on estava. Em vaig aixecar i em vaig apropar a la finestreta. Les vistes donaven a una habitació d'una altra ala d'aquell hospital però no sabia ben bé quina. Hi havia uns barrots grisos que tapaven la finestra, no entenia el perquè, era impossible que algú cabés per allí ja volés escapar o llevar-se la vida. No recordava gaire el que havia passat però ara ho sabria. Vaig veure que el doctor s'apropava allí on era i vaig decidir anar a jeure al llit.

T: Com estàs Marta?

M: Em sento estranya i no puc recordar el que ha passat. M'he despertat sola aquí i no sé com hi he arribat.

T: Estàvem parlant del teu ingrés i t'has començat a ficar pàl·lida i et costava respirar. Estaves tant nerviosa que hem hagut de subjectar-te per a poder-te injectar un calmant. Tot i pesar poc tens una força impressionant. Te hem portat a la teva nova habitació.

M: Quant temps hauré de ser aquí?

T: Fins que et recuperis. A més hauràs de pesar 50 quilos o més si vols marxar.

M: Què?! 50 quilos?! Això és massa, m'havies dit 40 quilos! Aquest no era el tracte.

T: El tracte era que mentre pesessis 40 quilos no hauries d'estar ingressada però has baixar radicalment de pes en una setmana i no podíem deixar que et continuessis fent mal a tu mateixa. Hi ha una normativa que diu que totes aquelles pacients que pateixen la teva malaltia han de sortir de l'hospital ja curades pesant 10 quilos més dels que el terapeuta havia dit abans de ser ingressada.

M: i què faré aquí tancada? No hi ha res a fer i hauré d'estar sola!

T: Sola no estaràs, avui coneixeràs a la teva nova companya d'habitació. La Teresa. Li hem demanat que et deixés sola fins que et despertessis. Ella no té la mateixa malaltia que tu però també està malalta. Vindrà d'aquí una estona. Hauràs de continuar els teus estudis al menys fins que acabis la ESO. Ara tens 15 anys i et queda l'últim curs. Assistiràs a les classes que una professora vindrà a fer cada matí de dilluns a divendres junt amb altres malalts de l'hospital. Per la tarda tindràs temps lliure per fer els deures, rebre visites o fer el que t'apeteixi. Quant milloris una mica podràs veure la televisió els caps de setmana. L'hora de dinar serà a la 1 en punt al menjador i la de sopar a les 20.30 hores. L'esmorzar i el berenar el portarà una infermera a l'habitació junt amb la medicació. Ara me n’he d’anar amb una altre pacient que m’està esperant, jo si fos tu desfaria la bossa que la teva germana t’ha portat. L’hem deixada damunt del teu escriptori. Si vols anar al lavabo pots anar a la porta que hi ha darrera meu, aquest l’hauràs de compartir amb la Teresa, ja li hem dit que s’havia acabat lo de tenir una habitació per a ella sola, m’assembla que abans de que arribessis ja t’ha deixat espai per a que deixessis les teves coses. Després et vindré a veure. Si necessites alguna cosa les infermeres estan constantment fora i els pots demanar el que vulguis.

Estava completament sola, em vaig apropar a l’escriptori i com havia dit en Robert, la meva bossa estava allí. La Carla, la meva germana, havia ficat un necesser enorme amb pintes, sabor de mans, xampú i gel. Vaig poder veure un parell de raspalls de dents amb la pasta de menta que utilitzava quan estava a casa i una tovallola petita per rentar-me la cara. També hi havia la meva colònia i algunes coses de maquillatge, no ho entenia, havia d’estar tancada allí sense veure a ningú, per a que hauria de necessitar maquillar-me si ningú havia de veure’m? Típic de la Carla, ella sempre havia set la filla perfecta, era rosa d’ulls clars, la pell blanca amb peques petites. Era prima i alta. Sempre treia notes altíssimes i havia entrat en una de les millors universitats d’Espanya. Després de que la meva mare es morís el meu pare va agafar una depressió tant forta que va acabar ficant-se davant d’un tren. Ella ja tenia divuit anys així que es va quedar cuidant-me a mi. De sobte vaig sentir un soroll i vaig alçar el cap. Vaig veure una noia alta i prima de pel fosc i ulls clars.

T: Hola.

M: Hola.

T: Sóc la Teresa, la teva companya d’habitació.

M: Em dic Marta.

Havia estat tant concentrada mirant per mi i per les meves coses que no m’havia fixat ben bé en la part de l’habitació de la Teresa. Tota la paret que havia darrera del seu llit estava coberta per dibuixos.

T: Encantada de conèixer-te Marta.

M: Són teus?

T: Sí, porto bastant temps aquí i quan no saps que fer aprens coses noves.

M: Són una passada!

T: I de on ets?

M: De Lleida, Catalunya. I tu?

T: Jo sóc d’aquí, de Barcelona. Abans vivia a Tarragona  però el meu pare va venir a viure a prop d’aquí i ara no em deixen anar cap allà un altre cop, al menys no fins que no em recupera.

M: Et va costar molt acostumar-te a viure aquí? No hi ha gaire cosa a fer...

T: Què dius? Aquí pots fer un munt de coses! Ja veuràs segueix-me i t’ensenyaré una mica això.

No coneixia a ningú més aquí i la Teresa era amable amb mi així que li vaig fer cas. Vam sortir de l’habitació, no ho havia pensat però encara no havia estat fora d’aquelles quatre parets i òbviament no havia vist res d’aquell lloc encara. Vam passar pel passadís fins arribar a una espècie de lloc amb taules, cadires i sofàs. De allí sortien dos passadissos més a part del nostre. Vam seguir el que quedava a mà dreta, aquell no estava ple d’habitacions com els altres a més donava lloc a un passadís més ample per on es sortia a una altra ala. La Teresa va començar a parlar amb una infermera.

T: Hola Isabel, se’ns ha acabat el paper de vàter a l’habitació. Què ens podríeu portar més, sis plau? A més necessitem tampons, gràcies.

I: D’acord Teresa, després en portem.

La infermera va marxar, a mi no m’havia semblat cap conversa fora de lloc però quan la Isabel estava ja una mica lluny la Teresa em va ensenyar dissimuladament una espècie de tarja que li havia agafat de la butxaca. Em va xiuxiuejar a l’orella que servia per obrir totes les portes d’aquelles habitacions de malalts que estaven tancades, de les habitacions amb medicaments, la de la cuina i la porta que servia per sortir de l’ala de psiquiatria. La Teresa va esperar uns minuts a que un infermer sortís de l’habitació on estava i un cop ho va fer em va dir corre. No sé perquè ho vaig fer però vaig córrer darrera seu sense pensar-ho. Dos minuts després estàvem darrera de la porta que ens mantenia tancades a dins d’aquella part de l’hospital. La Teresa va passar la tarja i va marcar un número de quatre dígits i la porta es va obrir. Vam sortir i vam anar a una espècie de quartet on havia coses de la neteja i allí havia amagada una bossa. La Teresa em va donar un vestit i em va haver de donar sis voltes amb el cinturó per a que no se’m caigués. Ella també es va canviar i després es va maquillar una mica. Es va recollir els cabells en una cua alta. Em va donar el pintallavis i em va dir que me maquillés. No vaig preguntar el per què, simplement ho vaig fer. Vam sortir del quartet i vam anar seguint el passadís cap a unes habitacions que estaven a l’altra banda de l’hospital. Finalment vam trucar a la porta de la 117. Una veu que venia de dins ens va convidar a passar i la Teresa va obrir la porta i va entrar com si res.

T: Hola a tots, us presento a la meva nova companya d’habitació, la Marta. Marta, aquests són en Jan, en Marc, en Xavier i l’Oscar. On està en Carles?

J: Hola Marta, quan fa que estàs aquí?

M: Hola, m’han portat fa una hora o així.

O: En Carles no ha arribat encara, li estan fent aquella prova que tarden tant sempre, la que s’havia de prendre aquell líquid de color verd.

T: A sí es veritat, ho va dir ahir.

Ens van dir que ens podíem jeure i així ho vam fer. Ells van continuar parlant, vaig suposar que ja feia temps que es coneixien. No sabia de que ni com però semblaven amics de tota la vida. Una estona després vam sentir la porta de l’habitació un altre cop. En Xavier els va dir que podien entrar i van aparèixer tres noies més que venien d’una altra habitació..

M: Hola, aquesta és la Marta. Marta, aquestes són la Natàlia, l’Ares i la Sofia.

S: Hola Marta, ets nova aquí?

M: Sí, he arribat avui.

N: Doncs encantada de conèixer-te.

M: Igualment.

Les tres noies es van apropar i em van donar dos petons cada una. Després van jeure i van continuar la conversa tranquil·lament. Em vaig fixar en totes les persones que tenia davant, tots eren diferents. A en Marc i a en Xavier els faltava un braç, la Natàlia i l’Ares eren noies que tenien la pell d’un color groguenc i la Sofia i l’Oscar tenien el cabell rapat. En Jan en canvi només es veia cansat i estava enganxat a dues màquines a través d’unes vies. De sobte es va sentir que algú trucava un altre cop a la porta. La Teresa em va agafar del braç i em va empènyer cap dins d’un armari. En Marc va preguntar qui era i es va escoltar una veu femenina des de fora. Endavant va dir algú. A través de l’obertura que hi havia en tancar les dues portes de l’armari vaig reconèixer la bata d’una metgessa. Venia a mirar la bossa de sals minerals del Jan. Va saludar a tothom i va canviar la bossa. Al sortir de l’habitació va dir alguna cosa com ja podeu continuar amb la vostra reunió però en deu minuts tots a la vostra habitació que ja serà l’hora de sopar. Va tancar la porta i la Teresa i jo vam sortir de l’armari.

T: Bé, nosaltres marxarem ja que hem de tornar a entrar a l’ala de psiquiatria i sinó ho fem a l’hora exacta ens pillaran les infermeres.

Tothom va dir adéu i la Teresa i jo vam sortir de l’habitació, van anar de nou al quartet de les de la neteja i ens vam canviar ràpidament. Ara caminàvem més ràpid i a més no vam parlar gens. A les vuit i cinquanta-set la Teresa va passar la tarja per la porta i vam entrar. La va deixar  damunt de la taula de recepció quan ningú mirava i vam anar cap a l’habitació. Em va oferir cotó per desmaquillar-me i un cop acabades vam anar al menjador per sopar. Només arribar em va ensenyar cap a on anar. Em va fer agafar una safata i les dues cuineres que havia servint el sopar em van preguntar el meu nom. Em van donar un plat de sopa, carn de pollastre i un bol de poma. No m’ho podia creure, m’havia de menjar tot allò? Era massa menjar, m’havien ficat uns plats enormes. La Teresa va dir el seu nom i li van donar macarrons, truita de patates i un iogurt. Ens vam dirigir a una taula i ens vam jeure.

T: Què t’ha semblat la visita?

M: Són molt amables tots. De que els coneixes?

T: Anem tots junts a classe.

M: Que els hi passa?

T: A la Natàlia i a l’Ares els i van diagnosticar hemocromatosis, una malaltia del fetge. La Sofia i l’Oscar tenen ella càncer de pulmó i ell de pàncrees i en Marc i en Xavier tenen osteosarcomes. Són uns tumors als ossos. Els van haver d’amputar els braços perquè els havia sortit un en el radi. En Jan té insuficiència renal, per això estava enganxat a aquelles màquines. En Carles, l’únic que no has conegut, té un aneurisma a l’Aorta. Ens va explicar que volia dir que la seva artèria estava dilatada i això feia que fos molt més dèbil i podia ser molt perillós ja que si es trencava la Aorta es dessagnaria en segons.

M: Quant temps porten aquí?

T: El que porta més temps és en Xavier, porta tres anys lluitant contra els seus tumors i en Carles va arribar fa un parell de mesos. Els altres hem anat arribant entre mig d’ells dos, fins que has arribat tu. Vols formar part del grup?

M: Sí, es clar.

La Teresa ja s’havia acabat el primer plat i començava amb la truita i jo no havia menjat res. Vaig agafar un tros de poma i me’l vaig començar a menjar. Vam parlar una mica més de tot el que ella havia aprés d’estar en l’hospital i poc a poc el menjador es va anar buidant. Ja només quedàvem cinc persones. Quatre que no havíem menjat quasi res i la Teresa que m’estava esperant i em donava ànims per a que mengés. Eren dos quarts d’onze i encara no m’havia acabat el bol de poma quan va entra en Robert.

R: Marta has de menjar!

M: M’han ficat molt, no m’ho acabaré mai! Estic plena!

R: No et mouràs d’aquí fins que tu acabis. Jo em quedaré aquí fins que tu hagis acabat tot. Teresa, gràcies per quedar-te, ja pots marxar que és tard i dema has d’anar a classe.

T: D’acord!

R: Marta, menja!

Portàvem allí més de tres hores i ja només em quedava la sopa. No me la volia menjar però no la podia amagar a cap lloc ni li podia donar a ningú com havíem fet amb la Teresa. Vam estar molta estona al menjador i per fi em vaig poder marxar. Vaig anar directa al lavabo de l’habitació intentant no fer soroll per no despertar a la Teresa que estava dormint. Vaig vomitar tot el sopar i després de rentar-me la cara vaig anar al llit i em vaig quedar dormida.
 Comenta
 
Capítol 2 Carles
Trucaven a la porta de l’habitació, era la infermera que ens venia a despertar. Eren dos quarts de vuit i portava dues safates amb un iogurt unes pastes. Va marxar i jo vaig tirar el iogurt pel vàter i li vaig donar les pastes a la Teresa. La infermera va tornar, aquest cop amb dos gotets de plàstic amb pastilles a dins. Ens va donar una mica d’aigua i va esperar a que ens les traguéssim. Quan va marxar la Teresa va escopir les pastilles que s’havia amagat a la boca quan la infermera l’hi havia fet ensenyar-li la llengua. Es va dirigir cap a la finestreta i a sota, tocant a terra, hi havia el conducte de ventilació. El va obrir desencaixant la reixeta i va agafar una bosseta de plàstic plena de pastilles. Les va ficar a dins i va tornar a tancar encaixar la reixeta.

T: Si vols et puc aconseguir una bosseta per a que fiquis a dins les pastilles. Et puc deixar el meu amagatall i ensenyar-te com amagar-les per a que la infermera no es doni copte de que no te l’has tragat. No hi ha cap necessitat de sentir-se drogada per unes pastilles que no necessitem, no?

M: Tens raó, sis plau aconsegueix-me una!

Aquelles van ser les primeres i les últimes pastilles que em tragaria mentre estigués ingressada a l’hospital. Em vaig dutxar ràpidament, em vaig vestir i pentinar i a dos quarts de nou la Teresa em va dir de marxar cap a classe. La professora era per a tots els alumnes de l’hospital de manera que era l’únic moment del dia on podíem veure als altres pacients sense haver-nos d’escapolir. Vam arribar i alguns ja havien arribat, em vaig jeure al costat de la Teresa i de la Sofia. Davant nostre estaven en Xavier, en Marc i l’Ares. Els altres encara no havien arribat. Van entrar per la porta la Natàlia, en Jan, l’Oscar i un noi que no coneixia encara. Vaig suposar que era en Carles. Era un noi molt guapo de cabells foscos i ulls verds. Es van jeure a la cadira i van començar les classes. Aquella dona havia d’atendre a més de cinquanta alumnes de diferents edats de manera que era quasi impossible estar explicant a tothom així que ella explicava alguna cosa als de una edat i els manava un munt d’exercicis que havien de fer mentre ella explicava la lliçó als d’un altra edat i així sucessivament. Això era el millor ja que d’aquella manera podíem parlar tranquil·lament sense que algú vingués i ens pillés com quasi havia passat ahir.

T: Carles, aquesta és la Marta. Marta, aquest es en Carles.

C: Hola.

M: Hola.

M: Eh germà, falten dues taules per a que vingui la Silvia, deixa’m copiar la 7, la 8, la 9 i la 12 sis plau.

C: Marc copia-ho ràpid que en Jan també me les ha demanat.

J: Si sí ves ràpid que no ets l’únic que vol les respostes.

C: Per favor hi haurà cap dia que treballeu?

N: Carles, es el que te poder treballar sense equivocar-se i parlar amb nosaltres alhora. Sempre acabes tots els exercicis sense cap error i a més segueixes la conversa mentre escrius, és un don. Si tots traguéssim les notes que treies tu quan anaves a classe...

C: Podríeu si en comptes de passar-vos paperets per sota la taula escoltéssiu la teoria que explica la Silvia.

M: Que esteu fent ara?

M: Els dilluns toca castellà, ara estem fent les oracions subordinades i ens diuen unes trenta frases per analitzar però són molt difícils.

M: Això ho estàvem fent a classe abans d’arribar aquí.

T: Espero que t’ho expliquessin bé perquè aquí no ens ho expliquen gaire bé...

M: Però si són molt fàcils, a veure deixa’m veure.

La Teresa em va deixar copiar una de les frases de la seva llibreta. Vaig començar analitzant les paraules, feia una ratlla i a sota escrivia quin tipus de paraula era per a després tenir-ho més clar a l’hora de baixar les fletxes. Després vaig començar pel verb i pel nom principal i vaig acabar d’unir tots els complements. Finalment vaig unir les dues oracions i vaig acabar. Vaig aixecar el cap i vaig veure que m’estaven mirant tots. La Natalia, l’Ares, en Marc i en Jan tenien la boca oberta i la Teresa aplaudia.

C: Com és que aquí has ficat complement directe?

M: No pot ser res més!

C: Jo he ficat complement indirecte...

M: Pensa que si ho pots substituir per “la” voldrà dir que serà directe tot i que estigui escrit amb un pronom que s’utilitza a l’indirecte.

C: Tens raó! Gràcies.

X: Algú me pot explicar en quin idioma parlen aquests dos?

O: M’assembla que em trobat una segona persona intel·ligent en aquest grup. Li ha trobat un error a les frases del Carles! Increïble!

La Natàlia i la Teresa van començar a riure i en Carles em mirava a un somriure distret. En Jan i en Marc estaven copiant les respostes i l’Oscar i l’Ares parlaven entre ells sense mostrar gaire interès per la conversa.

Va acabar el primer dia de classe i vam marxar cadascú a la seva planta. Havíem quedat a la mateixa habitació de l’altre dia però primer havíem de dinar. Vam anar al menjador, vam repetir el mateix procés que la nit anterior i ens vam jeure a la mateixa cadira. Avui m’havien donat mongetes amb patata, llom i mandarines.

T: Talla la carn, fes talls mitjans, si són petits em costarà agafar-los però si són massa grans es veuran massa quan els agafa.

M: D’acord. Deixa’m el teu tovalló que no m’he cabrà tota la verdura en el meu.

T: Té. Fes veure que esternudes en el teu per dissimular.

M: Vols la taronja també? Sis plau, n’hi ha molta!

T: Pas per pas, però comencem ja que si ve el Robert farà marxar i tu hauràs de menjar.

M: Gràcies amiga!

M’estava semblant increïble com de ràpid m’havien inclòs en el grup. Simplement un hola i ja crec que m’ajudarien com si fes mesos que compartia aventures amb ells. M’ho havia passat molt bé a classe, eren graciosos, cadascú a la seva manera. Se m’havia quedat gravada a la ment la mirada d’en Carles. Era un noi simpàtic però tímid a la mateixa hora.

La Teresa ja s’havia acabat la carn i jo m’havia ficat gran part de la verdura a les butxaques. Ella es va començar a menjar la meva taronja. De sobte vaig sentir un soroll familiar. Eren els passos del doctor, m’havia donat compte de que caminava d’una manera peculiar. Vaig avisar a la Teresa i ella va parar just en el moment en que en Robert entrava per la porta. No es dirigia cap a nosaltres, per sort. Se m’havia oblidat embrutar la forquilla de l’oli de la verdura. Ho vaig fer de seguida, segur que el doctor vindria allí. Quedaven quatre patates i tres talls de taronja. Me tocava menjar-ho. Per sort no tenia tant menjar com ahir però igualment allí n’hi havia massa. Vaig començar a menjar sense pensar per evitar que el doctor vingués a la taula. M’ho vaig menjar més ràpid del que creia que era possible. Vam deixar la safata al seu lloc i després vaig marxar amb la Teresa a l’habitació. Vaig anar directa al lavabo. Quan vaig acabar vaig sortir i vaig veure que la Teresa estava dibuixant i escoltava música amb els seus cascos. Vaig agafar el llibre que m’havia deixat la Carla al fons de la bossa. Era el que m’estava llegint a casa. Em vaig estirar a la meva llitera i vaig començar a llegir. Ja portava una estona llegint. De sobte va entrar la infermera. Portava un carro amb menjar. Vaig mirar el rellotge. Eren les cinc. La infermera venia a donar-nos el berenar. Portava uns bols amb macedònia. Ens els va donar junt amb una cullera de plàstic i va marxar. Ho vaig tirar de nou pel lavabo i vaig deixar el bol a l’escriptori.

T: Marta, vine que t’explico com amagar la pastilla. No queda molt rato per a que torni la infermera.

Tenia raó, un quart d’hora després va arribar. Portava les pastilles en el gotet de plàstic. Ens va fer obrir la boca i després va marxar. Em vaig apropar a la reixeta on la Teresa m’havia deixat la bossa. Ella va fer el mateix. Les dues vam deixar la pastilla. Ella va tancar el conducte de nou i va marxar al seu llit. Al aixecar-me em vaig quedar mirant per la finestreta. Hi havia un noi assentat a un escriptori. Em vaig fixar millor. No m’ho podia creure, era en Carles. Quan havia arribat ell s’estava fent la prova i no m’havia fixat més en qui ocupava l’habitació que donava a la finestra. Ell es va aixecar i va marxar. Jo vaig fer el mateix i em vaig estirar al llit i em vaig quedar dormida de seguida.

El dia següent, després d’esmorzar, vam anar cap a classe. En Carles es va jeure davant meu. Érem els únics que estàvem fent els deures tot i que també xerràvem amb els altres. Se’m va quedar mirant i em va demanar ajuda amb un problema de matemàtiques.

M: Has de fer un sistema, imaginat que les “X” són els diners i les “Y” són les persones. Després només et caldrà resoldre les equacions.

C: Tens raó! Gràcies! Ahir et vaig veure per la finestra.

M: Ah, erets tu el de l’altra banda?

C: Sí.

M: Vaig intentar esbrinar quina planta era per poder tenir més pistes i saber qui era la persona que estava escrivint a uns metres de mi però no va haver manera.

C: Jo et vaig reconèixer de seguida, amb la Teresa ja havíem parlat amb gestos des de la llunyania.

De sobte va arribar la professora que ens volia preguntar si teníem cap dubte però va marxar quan tots vam negar amb el cap. La conversa no va continuar entre nosaltres dos. Quan es va fer l’hora vam marxar a dinar.

De nou el terrible malson, m’assembla que mai havia odiat tant ràpidament un lloc. Però allí estava un altre cop com cada dia durant no sé quant temps.
 Comenta
 
Capítol 3 Carla: Si m'estimes, oblida'm
Per fi havíem sortit del menjador. No n’estava segura però podria ser que una infermera ens hagués estat a punt de veure al passar-li la mandarina a la Teresa. Però si ens hagués vist, hauria avisat en Robert i aquest s’hagués enfadat molt! Haurem de millorar la tècnica o al final ens descobriran.

Vam arribar a l’habitació i la Teresa va agafar un llibre. Era una novel·la d’amor que parlava sobre homes llop i vampirs. Jo em vaig asseure a l’escriptori i  vaig començar a dibuixar. Quan vaig arribar a l’hospital, no  tenia ni idea de com fer-ho però després d’hores i hores tancada entre aquelles quatre parets o es fa alguna cosa o realment sí que perds el cap. Vaig decidir començar a dibuixar com la Teresa havia fet a l’arribar. Ella em donava consells i m’anava explicant trucs i, poc a poc, he anat millorant.

T: Vaig a fer un tomb pels passadissos a veure que es cou, vens?

M: Sí, es clar. Tot el que sigui saber les xafarderies , m’interessa! No hi ha res millor a fer aquí.

T: Doncs, anem abans  que em toqui ficar-me a fer els deures.

Vam sortir de l’habitació i vam anar tot recte. Cada cop que sortíem a fer una volta d’aquest tipus,  fèiem un recorregut diferent. La primera persona que vam veure va ser una infermera, la Mireia. Últimament havíem vist que es feia miradetes amb un auxiliar que venia els dimecres i els divendres. Amb algunes noies més, havíem fet juguesques sobre quan temps tardarien en començar a sortir. La Teresa i jo érem les encarregades de descobrir-ho amb els nostres passejos ja que a la majoria no les deixaven sortir de l’habitació si no era per anar al menjador. Avui els hem vist entrar al quartet on guarden les cordes per a lligar-nos si a alguna li agafa un atac. Hi portaven ja una estona . Així que ens vam asseure a terra mentre esperàvem a veure quan sortien. Després d’uns vint minuts, van sortir  i clarament vam saber que havia passat. La Mireia no tenia gens de pintallavis, a diferència de quan havien entrat, i en Jordi, l’auxiliar, sortia embotornant-se la camisa del vestit d’auxiliar. Vam continuar la nostra volta i vam acabar de confirmar un parell de coses més: vam descobrir que podia haver-hi una altra relació entre dues pacients i vam saber que una de les xafarderies es desmentia.

Vam tornar a l’habitació i vaig continuar dibuixant fins a l’hora de sopar. Em va passar el temps volant. Ens vam dirigir cap al menjador i vam agafar les safates. Al meu costat, es va situar la Judit, una de les noies que havia fet la juguesca. Li vaig explicar el que havíem vist i ella va anar corrent la veu a les altres. Aquella mateixa nit la infermera, amb les pastilles, ens va donar un sobre. Ens va dir que les nostres amigues ens havien escrit cartes i les havien deixat a dins. Va  dir que estava molt orgullosa que ens coneguéssim entre totes, que això era molt bo per a la nostra recuperació, ens va felicitar i va deixar el sobre damunt del llit de la Teresa. Va treure les pastilles i ens les va donar, es va assegurar que ens les havíem pres i va marxar. Les vam escopir a la bossa i ens vam dirigir a obrir el sobre. Vam trobar els  273€. La Teresa va agafar 80€, me’n va donar la meitat i l’altra se la va guardar. Vaig agafar una llibreta que guardàvem sota el meu matalàs. Vaig agafar la pàgina on havíem apuntat les juguesques: havien guanyat 150€ la Maria i la resta la Sara. Ho vam guardar en dos sobres i vam marxar a dormir.

El dia següent ens van portar l’esmorzar. Avui tocava menjar una pera i un tros de pa amb formatge. La Teresa es va menjar la seva,  tot el meu pa i la meitat de la meva pera. Quan va tornar la infermera amb la medicació li vam donar els sobres i li vam dir que hi havia les respostes a les cartes.

Em vaig dutxar i vestir ràpidament i vam anar cap a classe. Ens vam asseure on vam trobar lloc i de seguida va començar la classe. Va venir l’ajudant de la profe per dir-nos que la Natàlia no vindria avui i probablement no vindria durant la resta de la setmana. Ella ens va explicar que l’hemocromatosi que patia s’havia complicat i la van haver d’operar. Ara estava millor però havia de quedar-se al llit durant uns dies. Després va marxar i ens vam quedar xerrant.

L’Ares estava molt preocupada, quasi plorava. Em va semblar molt normal la seva reacció ja que  sabia que tenia la mateixa malaltia i a ella li podia passar el mateix.

O: Ares tranquil·la, segur que tot surt bé!

T: Sí, no et preocupis que no té perquè passar-li a tothom,. A més, la Natàlia és molt forta i ho superarà

A: Gràcies nois, no sé què faria sense vosaltres.

Tot i aquesta mostra d’afecte, els ànims van baixar molt i la preocupació va augmentar. Aquella classe va ser molt diferent, no vam treballar molt, com sempre, però tampoc parlàvem com altres dies. Es va fer més llarga del normal i quan va acabar ens vam dir adéu d’una manera poc enèrgica. Estàvem tots abatuts.

Vam anar a dinar i el meu estómac estava més tancat de l’ habitual. No m’entrava res i a la Teresa tampoc. Quasi no vam parlar en tota l’estona i quan va arribar en Robert i va veure que tenia tot el menjar damunt la safata i que no havia menjat res es va enfadar. Va fer marxar a la Teresa de la taula i va seure amb mi. Em va preguntar si li passava res al menjar i li vaig dir que no.

R: Marta, què et passa res?

M: Avui ens han dit que una amiga estava més malalta de l’habitual  i l’havien operat.

R: Marta no et preocupis, segur que està bé. A més, els metges faran tot el possible per ajudar-la i nosaltres des d’aquí hem de continuar com sempre. Què millorarà si nosaltres estem tristos o contents? Ja saps que no la podeu anar a veure però si et sents millor podeu escriure una carta o fer-li un dibuix i jo mateix li portaré. Ara, no ens moure’m d’aquí fins que no t’acabis els plats.

M: Però Robert, no m’entra res!

R: Marta, has de menjar!

M’ho vaig engolir quasi sense mastegar per tal  que en Robert marxés. Vaig arribar a l’habitació i vaig anar directa al lavabo. Vaig vomitar tot el dinar i al sortir vaig veure que en Robert estava molt a prop de la porta. Vaig seure a l’escriptori per dissimular.  Va entrar i em va demanar d’anar a parlar. Vam anar al seu despatx.

R: Marta, ja portes unes setmanes aquí i ja  ha arribat l’hora de pesar-te.

M: Quan ho farem?

R: Demà, només despertar-te et vindré a buscar. Ja li he dit a la infermera que esmorzaràs després.

M: D’acord.

 Vaig sortir del despatx una mica preocupada. No sabia què passaria. M’he engreixat? Estic igual? Què passarà si no ha canviat res? Què farà el doctor? Mil i una preguntes m’atabalaven. Vaig seguir caminant i vaig arribar a l’habitació. Vaig anar directa al llit i em vaig estirar mirant cap al sostre.  Em vaig quedar immòbil durant una estona i em vaig quedar adormida.

La Teresa em va despertar per avisar-me  que marxava a veure els amics. Ella em va dir que m’esperava si volia anar amb ella i jo li vaig dir que sí. Vam fer el mateix que els altres dies però, òbviament, canviant l’excusa  per a què no es notés. Ja teníem pràctica, al menys la Teresa m’havia ensenyat com es feia,  i ara ja me’n sortia jo sola. Era perfecte, mentre parlava amb qualsevol funcionari de qualsevol cosa furgava la mà a la butxaca i li prenia sense que se n’adonés.

Vam sortir i ens vam anar a canviar al quartet. Seguidament, ens vam dirigir cap a l’habitació dels nois procurant que ningú ens veiés . Vam trucar i ens van deixar passar. Ja hi eren tots, menys la Natàlia, és clar. Havíem pensat d’anar tots a veure-la però la infermera havia avisat a l’Ares que les coses no anaven tant bé com s’esperaven i l’havien portat a la UCI.

La notícia era horrible i ningú sabia que li podia passar. Quan vius en un hospital t’adones  de moltes coses. Una d’elles és que saps més o menys com acaben els casos de les persones que van a la UCI, el 70% de persones no sobreviuen.

L’únic que ens quedava era esperança. Tots desitjàvem que la Natàlia tornés, que es recuperés el més aviat possible. Però per a mi, tot i que aquest era un tema important, hi havia una altra cosa que em preocupava. No els vaig dir res als meus amics, no ho sabia ni la Teresa. Però realment era una cosa important així que vaig decidir explicar-li tot quan arribéssim a l’habitació.

Vam marxar més aviat del normal ja que la infermera s’havia d’emportar a fer unes proves  l’Òscar i no podíem quedar-nos allí o ens enxamparien.  Així que vam marxar cap a l’habitació.

A l’arribar, li vaig explicar tot a la Teresa i ella em va dir que no me preocupés, que ella tenia una idea des de feia molt temps però que no s’atrevia a fer-la sola. Estava esperat a tenir una mica de confiança amb la seva nova companya d’habitació i creia que havia arribat el moment. M’ho va explicar tot i jo l’únic que havia de fer era recollir les meves coses, guardar-les dins de la bossa com el primer dia i escriure unes cartes.

Vaig començar a escriure-les perquè no hi havia gaire temps. Em va costar més del que em pensava. Vaig decidir escriure per a tots i totes el mateix principi i personalitzar el final.

 

Però la que més m’està costant és la teva, Carla.  Sento que hagi estat una carta tant llarga però volia explicar-te detalladament tot el que havia passat abans de fer el que he fet. Volia que ho entenguessis tot i que no hem jutgessis. Creu-me quan et dic que n’he escrit moltes de cartes. N’he fet una per a cada nou amic o amiga i no m’han costat massa. Tot i que els  he agafat molta confiança, com hauràs llegit, tu has estat sempre al meu costat i aquesta per a mi és la més important. El principi per a ells no ha esta molt llarg ja que només els he escrit les sessions amb en Robert ja que la resta de la història ja la sabien perquè l’han viscut amb mi. Però tu no la sabies. Suposo que m’odiaràs per tot el dany que he causat a la nostra família però necessitava fer això, no podia seguir tancada. Tot el que he viscut ha estat una gran experiència però no estic tant greu com us penseu.

Suposo que quan llegeixis això ja sabràs el que hem fet la Teresa i jo. No et preocupis, ens hem assegurat que ningú prengués mal. Les infermeres s’havien adonat que hi havia gent que els  prenia les targetes i ara vigilaven molt més. No teníem opció. L’única manera  que estiguessin distretes i es traguessin la camisa on deixaven la targeta era aquella. Quan hi ha foc en una sala com aquesta,  tothom s’ha de vestir amb els vestits especials. Per tant, ens vam amagar i quan vam incendiar el rotllo de paper de vàter vam agafar la targeta i vam sortir. Només ella i jo, les altres estan segures.

No intentis buscar-me. He marxat. He estalviat els diners que tenia, hem agafat els diners de les juguesques i hem venut les pastilles entre les malaltes de la sala. Hem tingut diners de sobres per desaparèixer. Si m’estimes, oblida’m. Serà el millor per a tu. Segueix amb la teva vida, si us plau .

T’estimo.

Marta.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]