Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aintzane
Almacelles
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Teresa
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I, saps quant peses aquesta setmana?

...

T: Marta, saps quant peses aquesta setmana?

S: Sí.

T: Ho sento molt però no et podràs marxar. Avui quan acabi la sessió seràs ingressada. Estàs molt pitjor, no et podem deixar anar pesant només 28 quilos.

No em sortia dir res més, el meu cervell formulava les paraules però no arribava cap ordre a la meva boca. Se m'havia fet un nus a la gola i notava com cada cop em costava més respirar. No sabia com havia passat això però ja era massa tard. En Robert ja m'havia avisat abans i jo no li havia fet cas. Ara m'hauria de quedar allí, envoltada de desconeguts, dormint amb una estranya al costat en una habitació on no havia estat mai. Un llit que no era meu i una bata que hauria de ser la meva roba diària. M'estava començant a marejar. El meu terapeuta parlava, m'intentava explicar alguna cosa però jo no el podia entendre.

Em vaig despertar de cop. Estava tenint un mal son, em vaig aixecar suada i veia borrós. Vaig obrir els ulls poc a poc i vaig notar que no estava al meu llit. Aquella habitació era estranya, tenia un parell de llits de llençols blancs. Les parets eren d'un color blanquinós i estaven completament nues. Havia una finestra petita al costat del meu llit i un parell de petits escriptoris situats just davant de on estava. Em vaig aixecar i em vaig apropar a la finestreta. Les vistes donaven a una habitació d'una altra ala d'aquell hospital però no sabia ben bé quina. Hi havia uns barrots grisos que tapaven la finestra, no entenia el perquè, era impossible que algú cabés per allí ja volés escapar o llevar-se la vida. No recordava gaire el que havia passat però ara ho sabria. Vaig veure que el doctor s'apropava allí on era i vaig decidir anar a jeure al llit.

T: Com estàs Marta?

M: Em sento estranya i no puc recordar el que ha passat. M'he despertat sola aquí i no sé com hi he arribat.

T: Estàvem parlant del teu ingrés i t'has començat a ficar pàl·lida i et costava respirar. Estaves tant nerviosa que hem hagut de subjectar-te per a poder-te injectar un calmant. Tot i pesar poc tens una força impressionant. Te hem portat a la teva nova habitació.

M: Quant temps hauré de ser aquí?

T: Fins que et recuperis. A més hauràs de pesar 50 quilos o més si vols marxar.

M: Què?! 50 quilos?! Això és massa, m'havies dit 40 quilos! Aquest no era el tracte.

T: El tracte era que mentre pesessis 40 quilos no hauries d'estar ingressada però has baixar radicalment de pes en una setmana i no podíem deixar que et continuessis fent mal a tu mateixa. Hi ha una normativa que diu que totes aquelles pacients que pateixen la teva malaltia han de sortir de l'hospital ja curades pesant 10 quilos més dels que el terapeuta havia dit abans de ser ingressada.

M: i què faré aquí tancada? No hi ha res a fer i hauré d'estar sola!

T: Sola no estaràs, avui coneixeràs a la teva nova companya d'habitació. La Teresa. Li hem demanat que et deixés sola fins que et despertessis. Ella no té la mateixa malaltia que tu però també està malalta. Vindrà d'aquí una estona. Hauràs de continuar els teus estudis al menys fins que acabis la ESO. Ara tens 15 anys i et queda l'últim curs. Assistiràs a les classes que una professora vindrà a fer cada matí de dilluns a divendres junt amb altres malalts de l'hospital. Per la tarda tindràs temps lliure per fer els deures, rebre visites o fer el que t'apeteixi. Quant milloris una mica podràs veure la televisió els caps de setmana. L'hora de dinar serà a la 1 en punt al menjador i la de sopar a les 20.30 hores. L'esmorzar i el berenar el portarà una infermera a l'habitació junt amb la medicació. Ara me n’he d’anar amb una altre pacient que m’està esperant, jo si fos tu desfaria la bossa que la teva germana t’ha portat. L’hem deixada damunt del teu escriptori. Si vols anar al lavabo pots anar a la porta que hi ha darrera meu, aquest l’hauràs de compartir amb la Teresa, ja li hem dit que s’havia acabat lo de tenir una habitació per a ella sola, m’assembla que abans de que arribessis ja t’ha deixat espai per a que deixessis les teves coses. Després et vindré a veure. Si necessites alguna cosa les infermeres estan constantment fora i els pots demanar el que vulguis.

Estava completament sola, em vaig apropar a l’escriptori i com havia dit en Robert, la meva bossa estava allí. La Carla, la meva germana, havia ficat un necesser enorme amb pintes, sabor de mans, xampú i gel. Vaig poder veure un parell de raspalls de dents amb la pasta de menta que utilitzava quan estava a casa i una tovallola petita per rentar-me la cara. També hi havia la meva colònia i algunes coses de maquillatge, no ho entenia, havia d’estar tancada allí sense veure a ningú, per a que hauria de necessitar maquillar-me si ningú havia de veure’m? Típic de la Carla, ella sempre havia set la filla perfecta, era rosa d’ulls clars, la pell blanca amb peques petites. Era prima i alta. Sempre treia notes altíssimes i havia entrat en una de les millors universitats d’Espanya. Després de que la meva mare es morís el meu pare va agafar una depressió tant forta que va acabar ficant-se davant d’un tren. Ella ja tenia divuit anys així que es va quedar cuidant-me a mi. De sobte vaig sentir un soroll i vaig alçar el cap. Vaig veure una noia alta i prima de pel fosc i ulls clars.

T: Hola.

M: Hola.

T: Sóc la Teresa, la teva companya d’habitació.

M: Em dic Marta.

Havia estat tant concentrada mirant per mi i per les meves coses que no m’havia fixat ben bé en la part de l’habitació de la Teresa. Tota la paret que havia darrera del seu llit estava coberta per dibuixos.

T: Encantada de conèixer-te Marta.

M: Són teus?

T: Sí, porto bastant temps aquí i quan no saps que fer aprens coses noves.

M: Són una passada!

T: I de on ets?

M: De Lleida, Catalunya. I tu?

T: Jo sóc d’aquí, de Barcelona. Abans vivia a Tarragona  però el meu pare va venir a viure a prop d’aquí i ara no em deixen anar cap allà un altre cop, al menys no fins que no em recupera.

M: Et va costar molt acostumar-te a viure aquí? No hi ha gaire cosa a fer...

T: Què dius? Aquí pots fer un munt de coses! Ja veuràs segueix-me i t’ensenyaré una mica això.

No coneixia a ningú més aquí i la Teresa era amable amb mi així que li vaig fer cas. Vam sortir de l’habitació, no ho havia pensat però encara no havia estat fora d’aquelles quatre parets i òbviament no havia vist res d’aquell lloc encara. Vam passar pel passadís fins arribar a una espècie de lloc amb taules, cadires i sofàs. De allí sortien dos passadissos més a part del nostre. Vam seguir el que quedava a mà dreta, aquell no estava ple d’habitacions com els altres a més donava lloc a un passadís més ample per on es sortia a una altra ala. La Teresa va començar a parlar amb una infermera.

T: Hola Isabel, se’ns ha acabat el paper de vàter a l’habitació. Què ens podríeu portar més, sis plau? A més necessitem tampons, gràcies.

I: D’acord Teresa, després en portem.

La infermera va marxar, a mi no m’havia semblat cap conversa fora de lloc però quan la Isabel estava ja una mica lluny la Teresa em va ensenyar dissimuladament una espècie de tarja que li havia agafat de la butxaca. Em va xiuxiuejar a l’orella que servia per obrir totes les portes d’aquelles habitacions de malalts que estaven tancades, de les habitacions amb medicaments, la de la cuina i la porta que servia per sortir de l’ala de psiquiatria. La Teresa va esperar uns minuts a que un infermer sortís de l’habitació on estava i un cop ho va fer em va dir corre. No sé perquè ho vaig fer però vaig córrer darrera seu sense pensar-ho. Dos minuts després estàvem darrera de la porta que ens mantenia tancades a dins d’aquella part de l’hospital. La Teresa va passar la tarja i va marcar un número de quatre dígits i la porta es va obrir. Vam sortir i vam anar a una espècie de quartet on havia coses de la neteja i allí havia amagada una bossa. La Teresa em va donar un vestit i em va haver de donar sis voltes amb el cinturó per a que no se’m caigués. Ella també es va canviar i després es va maquillar una mica. Es va recollir els cabells en una cua alta. Em va donar el pintallavis i em va dir que me maquillés. No vaig preguntar el per què, simplement ho vaig fer. Vam sortir del quartet i vam anar seguint el passadís cap a unes habitacions que estaven a l’altra banda de l’hospital. Finalment vam trucar a la porta de la 117. Una veu que venia de dins ens va convidar a passar i la Teresa va obrir la porta i va entrar com si res.

T: Hola a tots, us presento a la meva nova companya d’habitació, la Marta. Marta, aquests són en Jan, en Marc, en Xavier i l’Oscar. On està en Carles?

J: Hola Marta, quan fa que estàs aquí?

M: Hola, m’han portat fa una hora o així.

O: En Carles no ha arribat encara, li estan fent aquella prova que tarden tant sempre, la que s’havia de prendre aquell líquid de color verd.

T: A sí es veritat, ho va dir ahir.

Ens van dir que ens podíem jeure i així ho vam fer. Ells van continuar parlant, vaig suposar que ja feia temps que es coneixien. No sabia de que ni com però semblaven amics de tota la vida. Una estona després vam sentir la porta de l’habitació un altre cop. En Xavier els va dir que podien entrar i van aparèixer tres noies més que venien d’una altra habitació..

M: Hola, aquesta és la Marta. Marta, aquestes són la Natàlia, l’Ares i la Sofia.

S: Hola Marta, ets nova aquí?

M: Sí, he arribat avui.

N: Doncs encantada de conèixer-te.

M: Igualment.

Les tres noies es van apropar i em van donar dos petons cada una. Després van jeure i van continuar la conversa tranquil·lament. Em vaig fixar en totes les persones que tenia davant, tots eren diferents. A en Marc i a en Xavier els faltava un braç, la Natàlia i l’Ares eren noies que tenien la pell d’un color groguenc i la Sofia i l’Oscar tenien el cabell rapat. En Jan en canvi només es veia cansat i estava enganxat a dues màquines a través d’unes vies. De sobte es va sentir que algú trucava un altre cop a la porta. La Teresa em va agafar del braç i em va empènyer cap dins d’un armari. En Marc va preguntar qui era i es va escoltar una veu femenina des de fora. Endavant va dir algú. A través de l’obertura que hi havia en tancar les dues portes de l’armari vaig reconèixer la bata d’una metgessa. Venia a mirar la bossa de sals minerals del Jan. Va saludar a tothom i va canviar la bossa. Al sortir de l’habitació va dir alguna cosa com ja podeu continuar amb la vostra reunió però en deu minuts tots a la vostra habitació que ja serà l’hora de sopar. Va tancar la porta i la Teresa i jo vam sortir de l’armari.

T: Bé, nosaltres marxarem ja que hem de tornar a entrar a l’ala de psiquiatria i sinó ho fem a l’hora exacta ens pillaran les infermeres.

Tothom va dir adéu i la Teresa i jo vam sortir de l’habitació, van anar de nou al quartet de les de la neteja i ens vam canviar ràpidament. Ara caminàvem més ràpid i a més no vam parlar gens. A les vuit i cinquanta-set la Teresa va passar la tarja per la porta i vam entrar. La va deixar  damunt de la taula de recepció quan ningú mirava i vam anar cap a l’habitació. Em va oferir cotó per desmaquillar-me i un cop acabades vam anar al menjador per sopar. Només arribar em va ensenyar cap a on anar. Em va fer agafar una safata i les dues cuineres que havia servint el sopar em van preguntar el meu nom. Em van donar un plat de sopa, carn de pollastre i un bol de poma. No m’ho podia creure, m’havia de menjar tot allò? Era massa menjar, m’havien ficat uns plats enormes. La Teresa va dir el seu nom i li van donar macarrons, truita de patates i un iogurt. Ens vam dirigir a una taula i ens vam jeure.

T: Què t’ha semblat la visita?

M: Són molt amables tots. De que els coneixes?

T: Anem tots junts a classe.

M: Que els hi passa?

T: A la Natàlia i a l’Ares els i van diagnosticar hemocromatosis, una malaltia del fetge. La Sofia i l’Oscar tenen ella càncer de pulmó i ell de pàncrees i en Marc i en Xavier tenen osteosarcomes. Són uns tumors als ossos. Els van haver d’amputar els braços perquè els havia sortit un en el radi. En Jan té insuficiència renal, per això estava enganxat a aquelles màquines. En Carles, l’únic que no has conegut, té un aneurisma a l’Aorta. Ens va explicar que volia dir que la seva artèria estava dilatada i això feia que fos molt més dèbil i podia ser molt perillós ja que si es trencava la Aorta es dessagnaria en segons.

M: Quant temps porten aquí?

T: El que porta més temps és en Xavier, porta tres anys lluitant contra els seus tumors i en Carles va arribar fa un parell de mesos. Els altres hem anat arribant entre mig d’ells dos, fins que has arribat tu. Vols formar part del grup?

M: Sí, es clar.

La Teresa ja s’havia acabat el primer plat i començava amb la truita i jo no havia menjat res. Vaig agafar un tros de poma i me’l vaig començar a menjar. Vam parlar una mica més de tot el que ella havia aprés d’estar en l’hospital i poc a poc el menjador es va anar buidant. Ja només quedàvem cinc persones. Quatre que no havíem menjat quasi res i la Teresa que m’estava esperant i em donava ànims per a que mengés. Eren dos quarts d’onze i encara no m’havia acabat el bol de poma quan va entra en Robert.

R: Marta has de menjar!

M: M’han ficat molt, no m’ho acabaré mai! Estic plena!

R: No et mouràs d’aquí fins que tu acabis. Jo em quedaré aquí fins que tu hagis acabat tot. Teresa, gràcies per quedar-te, ja pots marxar que és tard i dema has d’anar a classe.

T: D’acord!

R: Marta, menja!

Portàvem allí més de tres hores i ja només em quedava la sopa. No me la volia menjar però no la podia amagar a cap lloc ni li podia donar a ningú com havíem fet amb la Teresa. Vam estar molta estona al menjador i per fi em vaig poder marxar. Vaig anar directa al lavabo de l’habitació intentant no fer soroll per no despertar a la Teresa que estava dormint. Vaig vomitar tot el sopar i després de rentar-me la cara vaig anar al llit i em vaig quedar dormida.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]