Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



jana garolera
Mataró
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 La notícia
No m’ho podia creure! M’ingressaven a l’hospital! Era el pitjor que em podia passar. Per una part estava contenta, havia aconseguit baixar dels 40 quilos i això no era pas fàcil d’aconseguir. Però per l’altre em feia por anar a l’hospital, no volia pujar el meu pes, em sentia millor així tal i com estava.

Els meus pares em van venir a buscar, com cada dimecres, i en Robert els hi va explicar la notícia. No us podeu imaginar la cara que van fer! Després em van mirar a mi i vaig entendre que quan arribéssim a casa em demanarien explicacions.

Vam sortir de la consulta en silenci i no vam dir res durant el viatge cap a casa. Vaig entrar a casa amb el cap cot, llavors, la mare em va agafar la mà i em va dir:

-Tot anirà bé, no pateixis- em va deixar anar la mà- però ara hem de parlar. Ens has d’explicar moltes coses, i sobretot, com és que has baixat de pes durant aquesta setmana- va afegir amb un to més seriós.

-Tampoc he baixat tant mama! A més, no vull anar a l’hospital. Jo estic bé així, quin mal hi ha en aprimar-se?

-Marta...filla...ja ho saps. Hem anat a visitar molts metges, molts psicòlegs, ja saps de què va tot això. Estàs malalta filla, i demà hauràs d’ingressar a l’hospital. Però no vull que pensis que és culpa teva, no vull que et sentis malament, perquè tot això és culpa de la malaltia que tens. El que vull és que et curis, que aportis el teu granet de sorra per fer-ho tot una mica més fàcil.

-Jo no estic malalta! I no em servirà de res anar a aquest hospital!-. Em feia ràbia que no ho entenguessin, només havia baixat una mica de pes, i prou. Quan vomitava em sentia millor, els problemes em deixaven una mica tranquil·la.

-Marta! Ja n’hi ha prou! Has d’acceptar el que tens, és el primer pas per curar-te. Vas fer un tracte amb en Robert, no el vas respectar i ara hauràs d’assumir les conseqüències- em va deixar anar el pare- Ara deixa’ns sols, que hem de parlar. Has de tenir preparada la maleta abans de sopar-.



De petita estava bastant grossa. Tenia un problema de sobrepès, i això em generava altres problemes. Com per exemple, que a l’escola em feien bullying. He tingut molt pocs amics, la majoria dels nens de la meva classe m’evitaven, no volien estar amb mi. Al principi no ho entenia, però em vaig anar adonant que era per culpa del meu físic. Això feia mal, perquè no em parava de preguntar perquè jo havia de ser així. Vaig començar a tenir atacs d’angoixa i d’ansietat als 8 anys, cada dia ho passava pitjor.

Vaig decidir canviar-ho, quan tenia 10 anys em vaig voler apuntar a fer molt d’esport, em vaig apuntar a bàsquet i a natació. També vaig decidir menjar menys, el metge m’havia explicat un munt de cops que no era culpa del menjar, però jo no li vaig fer cas i vaig deixar de menjar tant. Vaig aconseguir aprimar-me abans de començar l’ESO, que em va facilitar les coses a l’hora de formar una bona colla d’amics perquè ja no estava tan gorda.

Però no en tenia prou, volia ser encara més prima perquè quan més prima estava, més bé em sentia i m’estimava. Vaig començar a fer amics i amigues, els meus pares es van posar molt contents i els van voler conèixer. Jo també estava contenta, però vaig deixar d’estar-ho quan vaig començar a suspendre i a treure molt males notes. Era una persona molt exigent amb mi mateixa i volia treure excel·lents, no suspendre. El que passava era que em costava tot i em distreia molt a les classes, també m’estressava molt estudiar i no ho feia.

Més tard les coses van empitjorar. Tot i tenir el meu grupet d’amics, hi havia companys de la classe que em molestaven i se’n reien de mi constantment. No era pel meu físic, la veritat és que no vaig saber mai perquè era, però el cas és que em feien passar males estones. També vaig tenir entrebancs amb alguns professors, crec que em van agafar mania. A part, vaig començar a tenir problemes familiars, no amb els meus pares ni germans, sinó amb la família de part del meu pare. El pare i el tiet, el seu germà, es van començar a portar bastant malament, crec que era per alguna cosa de l’herència. I llavors la meva cosina i jo vam fer el mateix, ens barallàvem constantment, perquè ella estava a favor del seu pare i jo del meu. Ara ja ni ens parlem amb ells, no sé exactament què va acabar de passar perquè ens deixéssim de veure definitivament.

La caixa del problemes es va anar omplint poc a poc, fins que va explotar. I llavors va ser quan vaig començar a vomitar, em van diagnosticar l’anorèxia i la bulímia a segon d’ESO.

 

La tarda em va passar volant, cada hora que passava m’entristia més. Vaig estar tota la tarda jugant amb en Lluc, el meu germà petit de 10 anys. Ell no sabia res sobre l’anorèxia i la bulímia, els meus pares havien preferit no dir-li, consideraven que encara era massa petit. Jo també ho preferia així, perquè era l’únic a casa que em mirava normal.

Quan va arribar el vespre encara m’havia de fer la maleta, m’ingressaven l’endemà a les onze del matí. La vaig fer amb poques ganes, no volia marxar. Hi vaig posar roba, el pijama, unes sabatilles, tres llibres, el meu quadern de mandales, el carregador del mòbil, l’estoig de l’institut, el diari, un joc de cartes, uns auriculars... Al final vaig acabar posant coses per posar, no sabia que endur-me, que necessitaria o que em faria falta de veritat. Però això no em preocupava, perquè si necessitava qualsevol cosa, els pares m’ho portarien.

 

-Marta...desperta’t, que és tard. Marta!- em vaig incorporar de cop i em vaig trobar la cara de la Cris, la meva germana gran de divuit anys.

-Quina hora és?

-Les deu, i a les onze hem de ser a l’hospital. Així que afanya’t, perquè no podem arribar tard.

-Ja ho saps...t’ho han explicat els pares oi?

-Si

-Ah, per cert! On eres ahir al vespre? No vas venir a sopar.

-Vaig anar a sopar amb uns amics. Marta, no vull que et preocupis per res, el que has de fer a partir d’ara és intentar curar-te i fer cas als metges. Jo serè al teu costat per tot el que necessitis, d’acord? I ara fes el favor d’aixecar-te que hem de marxar-. M’estimava molt a la meva germana, però hauria preferit que fos una mica més petita, que no em fes tan de mare.

Vam arribar a l’hospital a les onze en punt. Allà, ens va rebre una infermera.

-Hola, bon dia! Tu deus ser la Marta no?- em va preguntar mirant-me la maleta, tot seguit els hi va donar la mà als pares i a la Cris, en Lluc s’havia quedat a casa amb els avis. Els pares havien decidit que ja li explicarien amb calma més endavant.

-Mmm...si, soc jo- vaig contestar amb un fil de veu.

-Doncs jo soc l’Esther, la infermera de la teva planta. Ara t’hi acompanyo, mentrestant els teus pares han de firmar uns papers. Segueix-me!

Al principi vaig dubtar, em tractava com si fos més petita, però era molt amable i semblava divertida. La vaig començar a seguir mirant els pares amb cara de no saber què fer. La mare em va fer una cara d’aprovació, el pare estava parlant amb un metge i no em va mirar. Llavors la Cris va venir cap a nosaltres, em vaig quedar més tranquil·la sabent que ella també venia.

L’hospital semblava acollidor, i bastant gran. Hi havia molta llum que entrava pels grans finestrals, les parets eren blanques i altes. Cada porta o entrada estava indicada per un cartell.

Vam anar fins a l’ascensor, l’Esther ens va dir que anàvem a la planta cinc. A l’arribar, hi havia un cartell que hi deia: Planta de Psiquiatria.

-Aquesta serà la teva planta, aniràs a l’habitació 113.

-En aquesta planta hi han pacients de totes les edats, o és infantil?- va preguntar la Cris.

-Hi ha una zona on tenim els adults i les persones grans, i una altre on tenim els joves i adolescents. De nens no n’hi ha gairebé cap, però si és el cas, el posem a la planta infantil. La zona d’adolescents és dels 14 als 20 anys. Tu compartiràs habitació amb la Laia, també té 15 anys i té el mateix que tu.

 

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Hospital
Vaig entrar a l’habitació, era força acollidora, les parets eren de fusta, hi havia 2 llits amb llençols blaus i blancs separats per un cortina també blanca. Tots els mobles eren de fusta, hi havia 2 armaris, 2 tauletes de nit, 2 cadires... Al fons hi havia uns porta que vaig imaginar que ara el lavabo, l’habitació no era gaire gran però em va agradar.

En un dels llits hi havia un noia estirada que llegia un llibre, era rossa amb els ulls verds, molt guapa. Vestia amb uns pantalons i una camisa blava, que vaig suposar que seria el pijama de l’hospital. Ella no va aixecar el cap quan vam entrar, va seguir llegint. Jo vaig anar fins l’altre llit i vaig deixar la meva bossa a sobre, però ella va seguir llegint com si res. Llavors vaig mirar a la Cris i després a l’Esther.

-Laia, et presento a la Marta- li va dir l’Esther- ella serà la teva nova companya d’habitació-.

-Mmm...hola...jo soc la Marta...molt de gust- vaig dir-li amb un fil de veu, llavors la Laia va mirar primer a l’Esther i després a mi. Em va observar de dalt a baix durant una estona, després va baixar la vista i va seguir llegint sense dir res. Es va fer un silenci incòmode, fins que l’Esther el va tallar.

-Bueno Marta, et pots anar instal·lant. Aquest és el teu armari, hi pots deixar les teves coses. Vaig a baix a buscar els teus pares, si necessites res al passadís hi ha infermeres-. Tot seguit va marxar per la porta.

-Va Marta, que t’ajudo a posar la roba a l’armari- em va dir la Cris mentre obria la maleta. Vam començar a desar la meva roba i les meves coses, em vaig fixar que de tant en tant la Laia anava aixecant la vista del llibre per veure què fèiem.

-Marta guapa, aquesta és la teva habitació? Hola maca com et dius?- va preguntar la mare, la Laia la va ignorar completament.

-Si, no esta malament- vaig contestar.

-Ja t’has instal·lat?- va preguntar el pare.

-Si

-Marta, et porto el teu pijama- va dir l’Esther donant-me una muda com la que portava la Laia- si vols, podem anar a donar una volta, així t’ensenyo l’hospital.

-D’acord- vaig contestar.

Vam estar ben bé una hora passejant per l’hospital, després vam anar a dinar a la cafeteria. Quan vam acabar de dinar vam anar a passejar pels voltants de l’hospital, m’ho vaig passar molt bé. Els pares em van regalar un portàtil, un portàtil! Em van dir que així podria passar l’estona mirant series i pelis si m’avorria.

-Però ens hauràs de prometre una cosa abans de tot- va dir el pare, ja m’imaginava que aquí hi havia gat amagat.- Et regalem aquest ordinador perquè sabem que hi ha dies que se’t faran llargs, però nosaltres volem que et curis. No vull que facis cap bestiesa, em sents? I també vull que intentis curar-te, perquè com menys ganes hi posis més temps t’estaràs en aquets hospital.

 

Cap al vespre els pares van marxar, ells van insistir a quedar-se, però tenia ganes d’estar sola i d’acostumar-me en aquesta nova vida. Vaig pujar a l’habitació, la Laia no hi era, em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormida.

 

-Bon dia Marta! Au va, aixeca’t que d’aquí poc serà l’hora d’esmorzar- va despertar-me la veu de l’Esther. Em vaig incorporar, per la finestra entrava la llum del sol. Vaig mirar el rellotge, eren les set!

-Bon dia... Cada dia m’hauré de despertar tan d’hora?- vaig preguntar, no em feia cap gràcia.

-Si, però t’acostumaràs- va dir un veu desconeguda, em vaig girar i vaig veure la Laia asseguda al seu llit mirant-me fixament.

-Ei, hola...- vaig murmurar, no sabia ben bé què dir-li.

-Hola, soc la Laia. Sento molt no haver-me presentat abans

-Tranquil·la, encantada Laia! Jo soc la Marta

-Igualment Marta

-Vinga noies! A esmorzar, Laia acompanya a la Marta al menjador, jo vindré més tard. Ah Marta, els teus pares han trucat aquest matí dient que vindrien més tard, cap al migdia.

-D’acord

Al sortir de l’habitació em sentia estranya, avui era dijous. En circumstàncies normals aniria a l’institut, em va saber greu. Al arribar al menjador hi havien taules de quatre amb safates de menjar, hi havia un infermera a cada taula. Vam esmorzar en silenci, em sentia observada perquè no m’agradava que em miressin quan menjava.

El que em va sorprendre més va ser que m’acompanyessin al lavabo sempre, em sentia molt controlada, no estava gairebé mai sola.

Els dies van anar passant, cada dia era igual, o almenys jo els veia així. Teníem uns horaris, hi havia activitats que ens oferien per fer, però jo preferia estar a l’habitació o parlar amb la Laia, quan hi era, perquè durant la majoria del dia no la veia.

-Quan temps fa que estàs ingressada a l’hospital?- li vaig preguntar un vespre.

-Dos anys

-Ostres, fa dos anys que tens..?

-Si, dos anys ingressada en aquesta merda d’hospital. Si no em curo és perquè no vull

-No vols curar-te? Doncs la veritat és que jo tampoc, però com que estic tot el dia vigilada no tinc altre opció

-Si que en tens, fa només una setmana que ets aquí. Et fa por que t’enganxin vomitant, a més tampoc vols que els teus pares s’enfadin ni es decepcionin, m’equivoco?

-No...- em vaig quedar sorpresa, era veritat tot el que havia dit

 

Després d’aquella conversa vaig decidir que no tenia por dels metges, ells no em permetien vomitar, però jo ho vaig seguir fent. La Laia em va ensenyar, ens vam començar a fer amigues a poc a poc. Però al cap d’un més no havia apujat de pes i vaig tenir una visita seriosa del meu metge, els meus pares també van parlar amb ell, i em van treure el portàtil.

Estava passejant pel pati de l’hospital quan vaig veure un noi que anava amb cadira de rodes, ell també em va veure i es va acostar. Tenia les cames enguixades, i la cara plena de ferides.

-Hola, em dic Pau- es va presentar oferint-me la ma.

-Hola, jo soc la Marta. Què t’ha passat?

-Un accident amb bicicleta, vaig caure

-Ho sento, va fer mal?

-Una mica. I tu? Perquè estàs aquí?

-Tinc...una malaltia...- em vaig posar nerviosa

-Tranquil·la, no demanaré detalls

Vaig estar una estona parlant amb en Pau, era molt simpàtic. Com que la Laia cada com em parlava menys i ja no em feia gaire cas vaig començar a anar a tot arreu amb en Pau. També em va venir a visitar en Lluc, em va fer molta il·lusió. Estava contenta, a més, vaig deixar de tenir atacs d’ansietat i també ja no vomitava tant. La sorpresa me la vaig endur quan vaig entrar un dia a l’habitació i em vaig trobar a la Laia plorant, em vaig fixar que estava molt prima, més des del dia que havia arribat.

-Laia què et passa?- li vaig preguntar abraçant-a. Ella es va llençar als meus braços i va començar a plorar encara més.

-Res, no és res...-em va dir entre llàgrimes, però jo no me la vaig creure.

-Això no m’ho empasso, potser als metges els pots enganyar, però a mi no.

-És... no sé com explicar-t’ho...És tot, tinc una vida de merda. No em coneixes, la meva mare és morta i el meu pare un alcohòlic imbècil que ara està a la presó per assassinar el meu germà gran. Fa dos anys vivia amb la meva àvia, no teníem diners i vaig haver de començar a treballar de molt jove, però ens feien fora de casa cada dos per tres i al final...al final l’àvia es va morir i em vaig quedar sola.

Em vaig quedar paralitzada, no sabia què dir ni com reaccionar. Allò era molt fort, no sabia que la Laia hagués tingut un passat tan fosc. Em vaig sentir culpable per no haver estat amb ella aquests primers mesos.

Vaig decidir presentar-li en Pau, potser l’animava una mica. No ho va aconseguir del tot, i a partir d’ara vaig decidir que ajudaria a la Laia tan com pogués.

Al cap d’una setmana vaig conèixer una noia, mentre estava a la sala de jocs fent un collaret per la Laia.

-Per qui és aquest collaret?- va preguntar, semblava un o dos anys més gran. Era alta amb el cabell castany clar, era molt guapa.

-Per una amiga

-Et puc ajudar?

-Si

Es deia Sara, també li vaig presentar a la Laia, però ella no va fer-li gaire cas. En Pau i la Sara també es van conèixer, vam decidir entre tots tres que faríem alguna cosa per animar la Laia.

-Què li podem fer?- va preguntar en Pau.

-No ho sé- vaig dir

-Jo si! I si li fem un dibuix?- va saltar la Sara.

-Un retrat?- vaig preguntar.

-Si

-Perfecte, em sembla una molt bona idea- va dir en Pau- Alguna de vosaltres sap dibuixar? Perquè a mi se’m dona fatal...

-Ho podem intentar, a la meva habitació tinc colors i fulls- vaig dir.

-Doncs anem a buscar-ho- va dir la Sara.

Vam anar a la meva habitació, quan vam arribar la Laia no hi era i vam aprofitar. Va entrar una infermera a l’habitació i va agafar un parell de coses de la tauleta de la Laia.

-Perdona, saps on és la Laia?- vaig preguntar.

-Està a quiròfan, ha tingut un accident.

 Comenta
 
Capítol 3 Marta
Em vaig quedar parada uns instants, pensant. Què li podria haver passat? Vaig mirar a en Pau i després a la Sara.

-Què...què li ha passat?- vaig preguntar a la infermera amb un fil de veu.

-Ja us ho he dit, ha tingut un accident- i va marxar per la porta.

-Merda! Per què ha de ser sempre igual? No som pas nens petits, podem entendre perfectament el què li hagi passat!- vaig cridar, estava eufòrica. No m’agradava el comportament dels metges en aquest hospital.

-Marta, calma’t. I si anem a veure què li ha passat?- va dir la Sara.

-Anem!- va dir en Pau. Vaig agafar la cadira de rodes d’en Pau i ens vam posar a córrer pel passadís, direcció a la zona de quiròfans.

Al arribar, un metge ens va aturar.

-Es pot saber on aneu?- ens va preguntar

-Anem a veure la nostra amiga, es diu Laia i ha tingut un accident- vaig dir

-Ho sento molt però us haureu d’esperar- va dir el metge, tot seguit va entrar a la zona de quiròfans i va tancar la porta. Em vaig acostar per obrir-la de nou, però la Sara em va aturar.

-Tia, és millor que no els hi toquis les pilotes als metges, anem a fer un volt i desprès tornem- va dir

-Si, jo crec que té raó- va dir també en Pau

-Però com podeu estar tranquils si no sabem com està la Laia?- vaig dir molt sorpresa

-No estic gaire tranquil·la, però no hi podem fer res. Per cert, tu que creus que li ha passat?- va preguntar la Sara. Em vaig quedar pensant una estona, la veritat es que no en tenia ni idea. Perquè la Laia tenia anorèxia, i només se’m va acudir que es pogués haver marejat o alguna cosa prou lleu per no anar a quiròfan.

-No ho sé. Em fa pena, perquè últimament no estava gaire bé- vaig dir

-Què vols dir en que no estava bé, no es trobava bé?- va preguntar la Sara

-No, estava com trista, deprimida, no ho sé...- vaig dir, de com em va venir una altra opció al cap. Era impossible que s’hagués intentat suïcidar, no m’ho volia creure.

-Vols dir que no...? Que potser...- va xiuxiuejar en Pau

-Et refereixes a que s’ha...s’ha...intentat suïcidar?- va mig insinuar la Sara

-No ho crec, no? Vull dir, que és molt fort això- vaig dir

-És molt fort, però tampoc ho podem descartar. Tenia família?- va preguntar la Sara. Me la vaig quedar mirant, em vaig adonar que no coneixia gaire a la Sara, no sabia mi per què estava ingressada. Em vaig posar a pensar, la veritat era que ja no li quedava família. Pel que m’havia explicat a mi la Laia, tenia motius de sobres per voler suïcidar-se.

-No, és una història llarga. Emm...Bueno...vaig a l’habitació, he de pensar- vaig dir, i me’n vaig anar corrents. Notava un buit gegant a l’estomac, era una sensació rara. Necessitava saber més coses de la Laia.

Vaig entrar a l’habitació i vaig començar a remenar els calaixos de la Laia, hi vaig trobar unes fotos velles i un diari, no hi havia gaire cosa més. A una de les fotos sortia un nen petit, d’uns 3 anys, una dona jove al costat d’un home que agafava un bebè en braços. Hi havia 4 fotos més, eren les mateixes persones, però en lloc diferents i també es notava que eren d’anys diferents. Perquè a cada foto els nens anaven creixen, i em vaig adonar que aquell bebè semblava la Laia. Llavors em vaig fixar en el diari, em feia cosa obrir-lo. Al cap d’una estona pensant vaig decidir no obrir-lo, deixar-ho córrer. Em vaig estirar al llit, em vaig posar els auriculars i vaig començar a escoltar música.

No sé quanta estona em vaig passar allà escoltant música. Vaig mirar l’hora, eren les 20:00 de vespre. Em vaig aixecar, i vaig anar cap al menjador. Em sentia estranya, a més em vaig adonar que feia setmanes que ja no vomitava, i que cada com em costava menys menjar.

Quan vaig acabar de sopar vaig tornar a la sala de quiròfans, però tampoc em van deixar passar.

-Però la Laia esta bé? Per què s’ha passat molta estona al quiròfan no?- vaig preguntar

-Mira, ves a dormir. Nosaltres no et podem dir res-.

Vaig donar una volta per l’hospital, per si trobava en Pau i la Sara. No hi eren per enlloc, i vaig decidir anar a l’habitació a dormir. Era un dia estrany, molt estrany. Quan vaig arribar a l’habitació vaig anar directe al lavabo, ja no em vigilaven tant perquè havia millorat. I llavors vaig vomitar, no sé perquè ho vaig fer, però suposo què era pel que havia passat avui.

L’endemà al matí em vaig llevar, i vaig mirar cap al llit de la Laia amb l’esperança de trobar-me- la allà dormint. Però el llit estava buit. Per la porta va entrar la Sara.

-Bon dia! Com estàs?- em va preguntar

-Doncs no gaire bé, la veritat. On és en Pau?- ho vaig dir amb un to més brusc del que hauria volgut- Hem d’anar a buscar la Laia, almenys a saber què li ha passat, perquè no crec que s’hagi passat tota la nit a quiròfan no?

-En Pau ha marxat, li han donat l’alta. De fet li van donar ahir, però es va voler quedar per la Laia. Aquest matí m’han dit que ja havia marxat, em pensava que es s’acomiadaria de nosaltres

-Ostres, vaja... Bueno, ara hem d’anar a veure la Laia, és el més important.

Ens vam dirigir al quiròfan una altra vegada, aquest com hi havia dos infermeres i una metgessa esperant-nos.

-Noies...veniu un moment al meu despatx- va dir la metgessa. Alguna cosa no anava bé, on era la Laia? I per què ens havia de portar al seu despatx?

La Sara i jo ens vam mirar i la vam seguir. Ens va fer seure davant de la seva taula i ens va mirar amb una cara de preocupació.

-Marta, Sara, em sap molt greu el que us haig de dir. La vostra amiga Laia...com ja sabeu...va tenir un accident, i no se n’ha sortir.

-Què vol dir que no se n’ha sortir?!- vaig preguntar amb veu tremolosa

-Que se n’ha anat, noies em sap molt greu

-Se n’ha anat a on?!- vaig preguntar cridant

-Vol dir...que s’ha mort?- va preguntar la Sara amb un fil de veu

-Si... Bueno, de fet s’ha...ha acabat ella, em sap molt de greu. De veritat-. Em vaig quedar parada, em món es va parar al meu voltant. No podia ser, la Laia s’havia mort, era molt difícil de creure.

-Vols dir que s’ha suïcidat?- va preguntar la Sara

-Si...

Vaig marxar de l’habitació sense escoltar ni a la metgessa ni a la Sara, que em va seguir. Vam anar a la meva habitació i allà em vaig estirar al llit i em vaig posar a plorar, la Sara em va abraçar i intentar calmar.

-No pot ser... Quina merda!- vaig dir entre llàgrimes- Jo ho podria haver evitat, ho podria haver evitat! Si l’hagués ajudat...

-No. No et carreguis la culpa, perquè tu no la tens. Ni tu ni ningú, em sents?

-Jo potser no, però la seva família...pobreta...

-Què passa amb la seva família, vols dir que per això s’ha...

-Si...Espera!- Em vaig apartar de la Sara i vaig anar als calaixos de la tauleta de nit de la Laia. Vaig el diari- El diari! La Laia tenia un diari, segur que escrivia coses.

-No ho sé...

-Si! Clar que si! Tu que escriuries en un diari?

-Doncs, les coses que em passen, com em sento...Clar! Vols dir que en aquest diari...potser ha escriu algun motiu no?

-Si

-Doncs l’haurem de llegir! Va, obre’l!

El vaig obrir, a la primera pàgina hi havia una foto amb la cara de la Laia, i a sota, el seu nom. Vaig passar la pàgina...

 

Dimecres 21 de març, 2018

Avui he ingressat a l’hospital. Ha estat el pitjor dia de la meva vida, perquè m’han separat de la meva àvia. Ella està molt malalta, però no me la deixen anar a veure, no em deixen sortir d’aquí, em sento com si estigues en una presó.

 

Divendres 6 d’abril, 2018

S’ha mort l’àvia. Estic molt trista. La trobo a faltar.

Dilluns 16 d’abril, 2018

Aquest hospital no m’agrada, a més ningú em ve a visitar. M’avorreixo, no tinc amics. Avui he pensat amb tu mama, et trobo a faltar, tant de bo fossis aquí amb mi.

 

Vaig mirar de reüll a la Sara.

-I si anem més endavant?- va suggerir ella. Vaig passar unes quantes pàgines de cop.

 

Dimarts 25 de desembre, 2018

És Nadal! Però tampoc tinc res a celebrar. Els metges diuen que he recaigut, em tenen molt vigilada. Però a mi més igual la meva vida, no li trobo el sentit.

 

Ens vam mirar, vaig tornar a passar unes quantes pàgines de cop, aquest com més.

 

Divendres 13 de setembre, 2019

Tot és una merda, no puc més. Iaia, et vaig jurar ser forta, però estic farta. No puc seguir endavant amb el passat que tinc, no puc.

 

-Marta, ves al 2020. A veure què escrivia...

Vaig passar pàgines fins al més passat.

 

Dissabte 8 de febrer, 2020

Ja tinc el pla perfecte per tornar amb vosaltres. Em sap greu per la nova amiga que vaig fer a l’hospital, la Marta. Estic segura que patirà, de fet, crec que serà la única.

Mama, no vull que t’enfadis amb mi. Estic fatal, d’aquí uns dies deixaré aquesta vida de merda que tinc.

Marta, estic segura que quan em suïcidi llegiràs això: No vull que la meva mort afecti a la teva vida, vull que segueixis com si res, i sobretot, que te curis. T’estimo.

 

Em vaig eixugar les llàgrimes. No podia oblidar-la, però sí que podia curar-me.

-Prou, no puc més- vaig dir mirant a la Sara

-D’acord...pobre Laia

Es va obrir la porta de l’habitació, vam aparèixer els meus pares i l’Esther, la infermera.

-Marta, tinc una molt bona notícia per a tu. Avui et donen l’alta! El control de pes de la setmana passada va donar molts bons resultats, però volíem esperar per observar-te.

No sabia si alegrar-me o no. La Sara em somreia.

-Molt bé tia!

Els pares van venir corrents a abraçar-me.

-Marta! Per fi tornaràs a casa! Has sigut molt valenta- va dir la mare

-T’estimem molt filla- va dir el pare mentre em donava una forta abraçada.

Vaig fer la maleta, em feia il·lusió tornar a casa. Vaig passar la resta del temps que me quedava amb la Sara. Em feia pena deixar-la.

-Per cert! A tu no t’he preguntat, que tens? Vull dir, perquè estàs ingressada?

-No ho saben, és alguna cosa dels ronyons. Em fan proves, però no saben dir-me què tinc.

-Ostres...Vull que sàpigues que et vindré a visitar

-No cal, ho entendré si no vols tornar a aquest hospital

-I tant que si! Per veure’t a tu!

 

 

Ara ja fa 1 any que em van donar l’alta, he refet la meva vida. Estic estudiant el batxillerat artístic, m’agrada això de dibuixar i pintar.

A la pobra Sara encara no li han sabut dir què té. L’he anat a veure cada setmana, però ara ja no puc, perquè l’han traslladat a un hospital de suècia on l’estan investigant.

També em vaig quedar el diari de la Laia, me’l vaig llegir tot. I encara que no l’oblido, segueixo amb la meva vida.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]