Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Emma C.C
Torelló
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 COMIAT
 
El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

 



Va abaixar la mirada, ja cansat de mirar enlaire pel temor que un raig carregat de llum li caigués al damunt. Les fulles vermelloses que havien deixat els arbres despullats es movien amb el repiqueteig constant de la pluja. El fred l'embolcallava com una manta dolorosa que li causava tremolors. Seguia divagant en la penombra que cada cop es tornava més profunda, com un forat en què ni tan sols podia veure-hi el final. La calitja es dispersava i li deixava entreveure la casa on havia viscut durant 17 anys. 

Va fer girar el pom rovellat i va obrir la porta acompanyat d’un grinyol. Va entrar a l’estança ràpidament, alleugerit perquè la tempesta no l’hagués fet el seu àpat. Darrera el llindar de la porta l’esparava se germana. Una noia de pell pàl·lida i d’ulls castanys que, igual que ell, l’esparava amb els braços oberts. La va estrènyer contra el seu pit, aquella olor familiar el feia sentir segur. L’inundaren les ganes de plorar però no ho va fer, en lloc d’això va suspirar:

-Què hi feies tanta estona allà fora? -Xiuxiueja la germana encara amb el seu front recolzat sobre la seva espatlla.

-Ser lliure. - Torna a somriure.

-Hem de parlar. -Li diu ara amargant la mirada i allunyant-se del seu pit.- Aquest matí ha arribat el diari. Hi sortia un article sobre la guerra contra els nacionals.

Aixeca el cap i la mira fixament esperant que continuï.

 -Necessiten soldats i metges. -Passeja la mirada per les parets -Són pocs els que queden, els nacionals volen entrar dins la ciutat. Volen entrar dins la casa dels pares, Èric! Aniré al front, on les vides van i venen. 

El jove la mira incrèdul, sufocat per les seves paraules. Els dits d’ell es separen d’entre els de la noia i s’alça esporuguit mirant la seva germana com si fos boja. 

-Si us plau, t’ho demano, si us plau. No hi vagis, Núria! - Està furiós i trist alhora. Les llàgrimes li rellisquen galtes avall -Moriràs. -Murmura mentre sanglots.

-Em sap greu. -Diu la Núria amb el cap cot.

L’Èric entendreix la mirada al mateix moment que se li inunden els ulls.

-T’hi acompanyo!- Exclama el noi llançant-se de nou als braços de se germana. Ara són tots dos que ploren abraçats, agenollats a les rajoles fredes del terra de la cuina. Només es necessiten l’un a l’altre per seguir endavant.

 

Es rellegeix l’article una i altra vegada amb les celles arrufades i les galtes vermelles de la confusió. Es queden sense soldats, i els nacionals de mica en mica guanyen territori. Sent el seu cos com tremola i s’encongeix. 

Arriba el vespre abans de la convocatòria. La casa està en silenci. L’Èric plega la poca roba que s’enduran amb detall i aplega els objectes de més valor dins la petita cartera de cuir. Es penja al coll el collaret de la mare, una margarida que havia estat daurada però ara era d’un color groc opac.

La Núria fa el sopar mecànicament, mira un punt fix pensant en el que vindrà. Als seus pensaments hi naufrega el seu germà. Tan sols 17 anys, pensa.

Surten de la casa dels pares i no poden contenir girar el cap per veure el que serà potser per últim cop la seva llar, on s’han fet grans. Els germans miren la casa amb vehemència, van agafats de la mà i la Núria acaricia els artells freds del jove a qui se li escapa algun sanglot de tantes llàgrimes que intenta contenir.

Avancen en silenci pels carrers de Móra d’Ebre, les seves passes són insegures. Caminen lentament i suspiren al compàs. La fredor dels carrers crea un estrany contrast amb l’escalfor de les seves mans agafades. A la plaça del poble els esperen un parell de camions agrisats amb joves que rumien si realment abandonaran la seva vida al destí. L’Èric sosté la mà de la Núria però li deixa caure quan un home vigorós d'uniforme verd s’hi apropa.

-Si veniu per ser reclutats, pugeu al camió. -Els etziba amb autoritat.

La Núria passa per davant de l’Èric i es dirigeix al camió; sempre li ha agradat la seguretat que té se germana. Vacil·la sols un instant abans de seguir els seus passos. Una esgarrifança li recorre la columna, però no sap del cert si és pel dubte que li encongeix el cor o per la fredor que desprèn el terra del vehicle.

Regna el silenci al camió. L’Èric es fixa en els altres reclutats, molts hi van en contra de la seva voluntat, obligats a jugar-se la vida. Estan asseguts a la paret oposada a la seva: uns tenen els ulls inflats de tant plorar; d’altres, la mirada abatuda. De tant en tant, algú trenca el silenci amb un suspir o amb algun mot buit. La Núria és l’única dona del camió. Els altres la miren dubitatius però se’n cansen ràpid.

 

El trajecte és llarg i cansat pels bots que produeixen les pedres del camí. Quan cesa el terrabastall el camió frena, l’home robust d’abans apareix i amb un caminar autoritari es col·loca davant les portes:

-Heu arribat a una de les barraques de l’exèrcit, aquí entrenareu i se us ensenyarà com manejar les armes. Entesos? -Explica.

-Entesos? -Crida ara més fort.
 Comenta
 
Capítol 2 EL FRONT
Hem passat dies durs a les barraques. Ens sentim impotents allà. Els crits dels generals ens innundaven. Ens repetien una vegada i una altra que molts moriem i ens hem passat hores disparant sense alè.



Avui ens han separat a mi i a la Núria, havent dinat. Ha estat complicat. 

-Homes a l'esquerra i dones a la dreta. –Criden.



La Núria em mira amb pena, sap que potser no ens tornarem a veure. Noto la seva calidesa en una abraçada i la seva respiració acariciant-me el coll. 

És en aquest moment efímer que sento el seu xiuxiueig a la orella:

-Et trobaré a faltar. -Diu. I tot seguit se’n va, sense mirar enrere.



Una llàgrima em rellisca galta avall i me l’eixugo abans que algú se n’adoni.



Em trobo sol entre altres homes ara ja no tan esporuguits com al principi, sembla que els crits dels generals els han envalentit. Ens fan pujar a un camió gris i brut com en el que hem vingut. Durant el camí veig altres camions avançant, deu estar ple de nois com nosaltres.



-No trigarem gaire a arribar. Ja se us ha explicat com heu d’actuar. Se us atorgaran les armes quan baixeu del vehicle, entesos? -Exigeix el general.



Caminem amb silenci cap al front, el sòl és fosc i humit a diferència de l’aire calent i sec que ens cobreix. Intento avançar amb el cap alçat per no sentir-me tan perdut entre aquell mar de gent de qui ni tan sols en sé el nom. Quan em miro els altres em sento insignificant, tots caminen amb passos ferms com si no els hi fes por res. Però si t’hi fixes, quan se sent el soroll provocat per una corrent d’aire que fa moure les fulles del terra, un esglai els travessa la mirada i veus que potser no són tan valents com semblen.



Miro el cel. Un cel blau amb núvols agrisats per aquí i per allà. Quan el miro, em sembla que estic a casa mirant-lo des del balcó. M’envaeix una sensació de pau, la calièdeas del sol m’acaricia les galtes i m'esperança pensar que el mateix núvol que observo jo ara, el veurà la meva germana. Però sols és un moment fugaç aquest, ja que sobtadament sento el primer tret. Ens quedem paralitzats, al mig del camí, però no tardem gaire en reaccionar. Començo a corre, buscant alguna cosa que em pugui servir de refugi. És quan veig un parell d’arbres de fulla verda i ben florits. Creen un estrany contrast a diferència del paisatge. A punt de ser tacat de sang, rabiós i frenètic i la terra que no vol quedar ensagnada i esgarrada. M'hi amago a darrere, i recolzo l’escopeta rovellada a sobre la meva espatlla esperant que el contrincant dongui el pas.



Veig el riu Ebre a poc menys de mig quilòmetre, altres companys s’hi apropen però jo aguardo darrere de l’escorça rugosa dels arbres.



Un altre tret. Després d’aquest es repeteixen una vegada i una altra. Dubto només un moment abans de deixar els arbres enrere i atansar-me al riu.  Les cames se’m mouen ràpidament mentre m'aguanto el casc sobre el cap per evitar que em caigui. Continuo sentint els trets, encara massa lluny perquè em toquin. M’aturo quan per fi arribo a aquella massa d’aigua tenyida de vermell. Hi han cadàvers flotan que ja estan entrant  en estat de putrefacció, corcats i liles. Desvio la mirada i em fixo en un home estirat a la riba, té una gran ferida al pit i sento que murmura que m’hi apropi. Això és el que faig. Fa un gest perquè atansi la meva orella, sento el seu alè calent a prop meu.



-Què vols? -Li pregunto mirant-lo estranyat.



-Apropa’t.-Sento que diu amb un fil de veu -Veus tots aquests cadàvers en estat de descomposició?

-Sí. -Responc. Intento imaginar-me on vol arribar amb aquesta pregunta.



-Veus com els ocells intenten menjar-los els ulls? 

Giro el cap. Els cossos dels soldats estan envoltats d’ocells negres que baten les ales.



-Fixat-hi bé, perquè així és com acabareu. Tots morts, només sereu aprofitats pels ocells.



Em quedo paralitzat i m’aixeco a poc apoc, amb cautel·la, com si aquell home malferit s’hagués d’aixecar de cop i acabar amb mi.



Segueixo caminant per la riba i em fixo en altres companys, alguns han caigut i sangloten a terra amb la mirada perduda.



De sobte unes taques roges que cobreixen el cel deixen caure bobes i la gent esporuguida corre sense cap rumb fix mentre se sent el xiulet de la bomba caure, cada vegada més aprop. Les cares dels soldats dennoten pànic. I jo segueixo divagant sense saber què fer amb el cap cot mirant-me la punta dels peus per evitar saber què està passant, entre aquell camp, on sembla que les nostres ombres siguin malsons perseguint-nos per aquí i per allà…

Una onada provocada per l’impacte que ha causat la bomba se’m emporta uns quants metres més enllà i sento com em quedo sense aire per uns segons quan el meu tors impacta contra el terra humit. Em quedo estirat un instant i per un moment desitjo quedar-me aquí, veient els núvols passar, esperant que la pròxima bomba caigui a sobre meu. Però amb un sospir ple de frustració i les llàgrimes intentant brullar, m’aixeco, i suspiro alliberant aquesta pressió que sento al pit, que m’oprimeix i no em deixa respirar.



Potser sí que és veritat. -Penso. Morirem tots i els ocells negres se’ns menjaran els ulls.



Procedeixo a seguir amb el pla que tantes vegades ens han repetit a les barraques. Corro, corro molt i torno a darrere als arbres florits allunyats de la riba del riu. I espero pacient a veure arribar un contrincant, tot penat com deu estar la Núria, i com he arribat aquí. 

Passen hores. Estones que se’m fan eternes, però que desitjaria que no s’haguessin acabat quan veig assumir-se un soldat nacionalista a l’horitzó. L’apunto amb l’escopeta recolzada sobre la meva espatlla. L’he de matar. Però mai no m'ho han ensanyat mai, això de posar fi la vida d’algú. Però per alguna cosa estic aqui.-penso. -Dispara! -Em respetixo una vegada i altre. El veig pantejar, sembla que algú ja li ha disparta a la cama i estar a punt de caure a terra. Prenc la decisió de no matar-lo, no durarà gaires hores més.



-Dispara!- Criden darrere meu. Em giro, és un dels generals que es movien per les barraques, no havia set el meu instrucor però l’havia vist volatr per allà

-Dispara.-Repeteix amb més contundència.



-Merda.-Penso

El torno a apuntar. No puc semblar tant esporuguit davant seu, si ha set el seu equip que ha tirat una bomba.



Carrego l’escopeta i fixo el dit al gatell. Intento no pensar en res i disparar. Com si en realitat estigués fent alguna cosan senzilla. 

I disparo.
 Comenta
 
Capítol 3 FI
El meu dit rellisca sobre el gatell i veig com l'home cau abatut al mig del camp. Primer cau de genolls a terra i la seva mirada se'm clava com si fos a mi a qui hagués anat a parar la bala, tot seguit el seu tors cau endavant i pica amb força a terra. Veig de lluny com el seu puny es queda sense força i els seus dits es destensen i es recolzen sense vida sobre el bassal de sang que ha deixat la ferida.

Llenço un sospir com si intentés treure'm de sobre tota la culpa que emmena dins meu. Com si em pogués treure una jaqueta plena de pols i rentar-la i quan me la tornés a posar em sentís lliure de culpes i preocupacions. Però tot i això la culpa m'acompanya pel camí. Les meves passes s'arrosseguen entre les fines pedretes que rodolen per aquí i per allà. A poc a poc noto com la terra de sota els meus peus es fa més i més dura. Més passos faig, més dura és la terra i més mal em fan els peus. Mes, no paro, les meves cames avancen mecànicament amb desgrat, però en fan prou via. I la cantimplora i el fusell em comencen a pesar com un pedral i tot sembla que estigui més lluny i falti més. I amb el cap cot i amb les espatlles ensopides vaig marxant.

Tot assedegat m'apropo la cantimplora als llavis, amb fatiga per notar la fredor entrar dins meu. En lloc d'això un líquid calent i espès em recorre el coll. Sembla que tot sigui igual que el paisatge, sec i sense vida.

És quan em guardo la cantimplora abonyegada de nou al cinturó, que un terrabastall inunda el camp. La sorra que s'enlaira amb tapa el camp de visió i el que sembla una gran ona em tira a terra. Em quedo estirat a terra fet un cabdell, pressionant-me les orelles amb les mans com si se m'haguessin de rebentar. El terror fa que no em desplegui fins uns minuts després que el soroll no cessi. Em quedo ajupit, com esperant un altre moviment. Continuo sense veure més enllà d'un pam del meu nas. M'eixugo les gotes de suor que em rellisquen galta avall amb la màniga de la brusa i immediatament començo a tossir agenollat a terra tota la pols que m'ha entrat als pulmons. Però de sobte m'adono que no sento res amb l'orella esquerra, que el meu tossir només el sento per la dreta. I quan la toco per assegurar-me que encara segueix aquí, els dits se'm mullen d'una viscositat transparent que em raja de l'orella. Se'm deu haver rebentat el timpà -penso. Trec novament la cantimplora del cinturó i diposito unes gotes d'aigua dins l'obertura de l'orella malmesa. El dolor se m’expandeix per tot el costat esquerre de la cara i pateixo perquè no se m'infecti. Si és així, estic perdut. Em tiro encara més aigua a dins malgrat el dolor, no sé si estic fent bé, però com a mínim sé que aquesta aigua és neta.

Un cop he guardat la cantimplora i m'he expulsat els pantalons, intento esbrinar què ha passat, tot i que si no hi ha set una bomba no sé quina altra cosa ha pogut ser. En comparació a les explosions que havien caigut feia unes hores aquesta em devia haver caigut força a prop per quedar-me sord d'una orella.

Em poso a caminar de nou d’esma. No sé cap a on vaig ni què estic fent, però en aquests moments m’és igual suposo que si em veu algun nacional aquí divagant, em dispararà un tret i tot s'haurà acabat, probablement tampoc el sentiré venir, per tant ho tindrà fàcil.

El sol comença a baixar per l'horitzó, i la frescor cobreix el camp. Tot sembla més tranquil, com si a partir de certa hora, la guerra s'acabés perquè poguéssim anar a sopar. Les hores caminant i de cansament em toquen fort i noto les cames que ja ni s'alcen per donar un pas.

Veig un grapat de cases, allà enfilades al turó. M'hi apropo decidit a passar la nit allà, amagat per un d'aquells carrerons estrets arrecerat del vent.

Els dies i les setmanes van passant monòtonament, veig cada dia el sol sortir i pondre's.

Han tornat a tirar algunes bombes més d'ençà que la sordera a la meva orella aparegué, però allunyades de mi. I gaires soldats tampoc he vist, tret d'algun de lluny que no he disparat perquè trobo que no he de decidir quan posar fi a la vida d'una persona. Així que quan veig algun nacional pul·lulant per allà faig com si no l'hagués vist. Perquè la culpa de l'últim soldat que vaig matar encara m'acompanya clavada al fons del meu cor. 

Ara ja no veig l'aigua rosada del riu. Ens han anat fent fora a poc a poquet, ara tiren una bomba i avancen una mica, en tiren un altre i nosaltres retrocedim. Però hem d'aguantar per evitar que arribin als masos i pobles. Per evitar que arribin a casa i la destrossin conjuntament amb els records que hi han amagats a dins.

Avui m'he reunit amb altres soldats, hem caminat com sempre durant una bona estona, fins que la terra s’ha fet més i més dura. I de sobte veiem un nombrós grup de nacionals corrent cap a nosaltres. Deuen ser 30, potser 40, i nosaltres només una dotzena. Així que els hem vist, ens posem a córrer, buscant algun lloc per arrasarar-nos de les bales que no trigaran gaire a volar. M'amago darrere un petit mur de pedra destrossat amb en Mario. Ens posem a carregar els rifles ràpidament, abans que sigui massa tard. Trec el cap per la banda dreta del mur lentament per evitar fer cap moviment brusc que cridi la seva atenció. Però ells ja saben que som aquí amagadets. Uns quants al mur i altres darrere els arbres. Ells també s'amaguen entre la vegetació i queden engolits pels matolls, com si se'ls haguessin menjat. 

Just quan penso que han marxat, se sent el primer tret que talla el nociu silenci que inundava l'aire feia uns moments. Després d'aquest però, les bales ja no paren. Torno a treure el cap del mur i m'apropo l'escopeta prop de l'ull, a punt per disparar, cloc l'ull dret i apunto als matolls, exactament el lloc on he vist amagar-se a uns quants dels nacionals. I no disparo. Sé que no ho faré i no puc. Però em quedo així una estona com si estigués disparant. Potser sóc un covard, un gallina, però no vull ser un assassí, un altre cop. En Mario fa estona que dispara sense miraments, per aquí i per allà, a veure si en pesca algun.

Dispara balancejant-se endavant i enrere per la potència de l'escopeta. Sembla que ha tocat algú: veig les extremitats d'una persona sortir per sota l'arbust estirades a terra, sense vida. No entenc com poden disparar sense miraments sense saber qui estan matant, pares, fills, avis... Observo el panorama, sento els crits dels contrincants. - Avanzad! - Se sent una veu greu i exigent.

El nostre grup només fa que disparar per tots cantons. Els soldats de darrere els arbres, que és on hi cauen més bales, s'eixuguen la suor i carreguen i disparen. Una vegada darrera l'altra. Fins que una bala va a parar a l'espatlla d'un dels nostres, i després d'aquest 3 o 4 més soldats cauen a terra, panteixant. Escupen sang de la boca i exhalen amb força i no triguem gaire a veure com s'apaga l'espurna de vida dins la seva mirada.

-Retrocedim! Ara sóc jo el que crido. Retrocedir per salvar vides-penso. Cap soldat es mou, segueixen disparant cap a l'enemic, i aquest avança entre els matolls com si no fossin vistos.

-Retrocedim o morirem!-Repeteixo.

En Mario afirma amb el cap.

-Si no retrocedim ara mateix estem acabats. Caminem de recules, amb l'esquena ajaguda i sense deixar d'observar el proper moviment de l'enemic. Ara el parell de soldats que queden darrere els arbres també retrocedeixen però segueixen disparant sense miraments. Fins que una bala m'arriba a la cuixa.

-Merda!-Crida en Mario.

Un dolor immens m'imobilitza la cuixa i em surt un crit de dins carregat de fúria i dolor. La sang comença a pintar els meus pantalons i recolzo el meu pes a l'altra cama per evitar caure a terra. En Mario m'agafa pel braç i se'l passa per darrere el clatell, així, ajudant-me a caminar. Segueix disparant, i jo no sé cap a on vaig perquè el dolor m’emboira la ment. Quan ens hem allunyat suficientment ens girem i en Mario comença a córrer amb totes les seves forces carregant-me a mi. Un bon amic -penso. Arribem a un carreró de pedra dins un petit poblet. En Mario m'ajuda a seure recolzant l'esquena a la paret.

-Per què no disparaves?

-Tant es notava? -Dic amb un petit somriure per calmar la situació. Ell espera que continuï.

-Des de que vaig matar aquell home, em persegueix dia i nit com si encara estigués viu i volgués la seva venjança. La culpa em pesa com un pedral i tenia por que si ho tornava a fer, serien 2 els malsons que em perseguirien.

-Doncs no entenc què hi fas aquí, si no és per matar. -Abaixo el cap cot com si fos un nen petit a qui acaben de renyar.

-Igualment hauràs de marxar cap a les barraques perquè et curin això.-Diu mirant-me la cama.

Afirmo amb el cap i per un moment deixo de pensar en la cupla que em persegeuix per pensar en la Núria, que potser, amb una mica de sort després de tantes setmanes ens tornem a retrobar.

No sabem què se n'ha fet dels altres soldats, segurament els seus cossos deuen recolzar-se sense vida sobre la terra enfadada pintada de vermell.

En Mario i jo passem la nit al carreró fred del petit poblet, arresarats del vent. 

El matí següent en Mario m’acompanya a la zona on els camions parteixen cap a les barraques. El dolor de la cuixa s’ha intensificat durant la nit i gairebé no he tancat els ulls. 

El camí és de poc més d’una hora, però es fa llarg per culpa del meu coixejar i el cansament.

No ens hem d'esperar gaire abans que arribi un camió com el que em va portar aquí. M’ajuden a pujar i un cop soc a dalt en Mario em regala un somriure de comiat.

-Gràcies per tot!- Crido de del camió en marxa.

Tinc la sensació que no el tornaré a veure, potser degut a ell o a mi o potser degut que senzillament els nostres camins no es tornaran a trobar. I somric en pensar que potser no tornaré aquí mai més, que no tornaré a veure morir persones, ni a haver d’acabar amb la vida d’algú per salvar la teva. 

El viatge se’m fa curt, el contrari que l’anada. Tornem a passar per camins bonyegats i la polseguera s’aixeca quan les rodes freguen el camí. No triguem gaire a arribar. En baixar del camió, sembla que els meus pensaments positius s’esfumen i em poso a rumiar com podré seguir endavant havent matat una persona. Com podré viure si la meva consciència em pesa fins a enfonsar-me.

La barraca sanitària és de colors clars i nets. M’estiren en una camilla després d’haver-la rentat ja que hi havien taques de sang. Pregunto per la Núria. Em diuen que està bé, que deu estar atenent a algun altre pacient. Tot seguit, m’inspeccionen la ferida i em diuen que sort que no he esperat a venir, com ho fan altres soldats que, quan arriben després de tants dies, ja no hi poden fer res.

Me la netegen i cusen i la cuixa em crema com si m’hi posessin foc. Un cop acabada la intervenció em deixen una estona per descansar, però per molt cansat que estigui i per molt que ho intenti, la son no m'envaeix fins passades unes hores.

Quan em desperto veig una cara serena coneguda observant-me.

-Per fi et despertes! -Diu somrient.-Com estàs? Què ha passat?

M’escomet a preguntes i jo no estic del tot preparat per explicar-li el que ha passat i sobretot el que he hagut de fer. Tot i així m’alegro de veure-la.

-Núria! Res… em van disparar en una emboscada.

M’abraça com l’últim cop em va abraçar, com si només existíssim ella i jo en aquest món. I mentre l’abraço penso com li explicaré el que he fet. Com podré mirar a la cara a una persona que salva vides, mentre jo hi poso fi.  Penso com es sentiran els seus pares, els seus fills i la seva família quan els ho diguin que és mort i que no el podran veure mai més. No el podran veure mai més perquè un pobre noi sense experiència el va matar. Penso com podré dormir cada dia amb la mirada clavada de l’home a qui vaig matar. Ja no sé si és pitjor estar mort o que un mort et persegueixi.

I potser els ocells negres no se’m van menjar els ulls, però sí que se’m van menjar la consciència fins que vaig quedar fós.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]