Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Bruna Roura
Torelló
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 LA MARE
“Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.”

Cofoi em llepo la punta dels dits un per un i agafo la pàgina següent. De sobte, els seus dits atrapen el meu canell, incolors, gairebé de color cendra. La miro al rostre; els seus ulls, d’un matís blau estrident, em penetren l’única pinzellada de color que s’aprecia en aquest cos tan vell.



–Prou, atura’t- em murmura. Suaument deixa caure la mà sobre la falda i fa un intent de moure el cap horitzontalment. No obstant, el coixí ho impedeix.



–No...no vols sentir-ho? - li demano.



S’escura la gola, tot i així la veu n’és igual de rovellada, i em fa una llarga parla.



 –Encara no te n’has adonat? Fill meu, et recordava més astut. La vida passa, aprofita-la i fes-ne un fruit que a tu et sigui bo. No pots predir-ne el camí. El camí només el fas caminant, tu te’l crees i el desfàs.-

Aquestes paraules em dolen, potser sols pel fet que les ha pronunciat la mare, però reflexiono i involuntàriament el llavi ja comença a fer una corba cap amunt. Sé que té raó, aquest diari no és de ningú, l’he escrit per a la mare, però ni jo ni ella n’hem obtingut res.



Sacsejo el cap amunt i avall, avall i amunt... incrèdul, com una criatura després de rebre un sermó.



 –Què hi fas encara, aquí?- em llença.



–Què vols dir?- I tan sols la següent paraula se’m clava tan fort com un cop de puny. –VIU-.



Els ulls em cremen; si n’és de gran, el seu cor. M’eixugo les llàgrimes abans que es precipitin galta avall. Seguidament m’inclino per besar-la al front i el llit grinyola sota el pes de la meva mà. Quin front més fred sota el contrast dels meus llavis.         

***

Després de posar-me l’abric de cuir amb el que he vingut, obro la porta que grinyola quan frega contra al terra. Torno a mirar la mare que roman estirada al seu llit, mira la finestra del davant, des d’on l’enlluerna un fil de llum daurada de capvespre.



 –Adéu, mare.-

No es limita ni a mirar-me i em crida.



–Espera! Vull que m’expliquis les meves aventures. Abans de morir vull recordar-ho... Si us plau. Després ves-te’n, no et vull veure, no vull que et preocupis més per mi.- 

Jo li faig cas, em trec el parrac de cuir i m’assec en un penós tamboret de fusta prop d’ella. Me'n recordo de cada detall, de totes les històries, històries que em contava de petit i que mai he oblidat, històries apassionants. I vet aquí que li començo a narrar la seva pròpia vida, amb cada petit detall.



-No vivies a Perpinyà, ni en una ciutat o poble concorregut. Havies nascut en un mas allunyat al bosc juntament amb la companyia del teu pare viudo. Tu l’ajudaves a cuidar de l’hort, on hi sembràveu blat, verdures i bàsicament la teca de tot l’any.



Els dies d’estiu eren extremadament esgotadors, el sol picava el teu clatell menut i molts cops t’havien agafat cops de calor; l’hivern, en canvi, es feia etern, el fred et calava als ossos i la teva poca massa corporal no era de gran ajuda, així que normalment et refugiaves en el paller, on la palla et feia d’aïllant, i et dedicaves a dibuixar amb paper i carbonet el primer ésser que fossis capaç d’imaginar. Guardaves els dibuixos, els apilonaves en un racó i cada dia comprovaves si les teves habilitats artístiques havien millorat des del primer dia.-

-Quina època tan dolça... Què se’n deuen haver fet d’aquells primers esboços?- m’interromp. Tot seguit tanca els ulls i em prega que continuï.



-Aquesta rutina, però, es va acabar quan el teu pare caigué malalt. Tu el vetllaves amb la màxima atenció, preocupada, ja que sabies que era imprescindible. Oscil·laves entre els dotze i tretze anys i tu sola t’havies d’encarregar de l’hort, de tallar la fusta i de procurar el benestar del bestiar, però tot i els grans esforços no donaves a l’abast.



Ton pare dequeia progressivament fins al punt que ja no tenia vitalitat en la mirada. Va ser el 8 de febrer quan va defallir definitivament. Vas enterrar-lo amb afany i perseverància,  vas tardar un dia sencer. El teu cos no aguantava el pes del cadàver, que era tres vegades superior al teu, però finalment vares ficar-lo en un forat proper al bosc. I després, quan la seva mirada ja no es trobava en la teva, vas comprendre la valuosa pèrdua i per tant, la teva desolació. Els teus sanglots eren profunds i els plors inacabables. Tot i així feies el possible perquè l’optimisme vencés la tristesa, i aquests dos sentiments constantment es manifestaven i t’engolien, però estaves convençuda que els podies dominar.



Va passar un mes llarg i dolorós de febrer. La seva olor encara es percebia i l’inspiraves a ple pulmó, l’enyoraves, a ell i a la seva companyia. Eren pensaments lacerants de nostàlgia.



La teva qualitat de vida empitjorava cada cop més fins que va arribar el punt en què les gallines ja no ponien ous i el primer xai morí. Tu estaves en els ossos, els genolls i la clavícula se’t marcaven dominants, i vista la situació vas fer un pensament.



El dia següent ja tenies totes les coses a punt per marxar. Duies una motxilla de nances vella de color verd militar agafada amb la mà dreta, i en l’oposada hi duies una corda deteriorada però encara resistent amb la qual guiaves el poc bestiar que et quedava pels corriols. El teu rumb era la ciutat, volies buscar-te una vida digne i si més no, si les veies molt negres, viure de la mendicitat.

 Comenta
 
Capítol 2 EL NOU RUMB
Avançaves pel carrer principal de la ciutat tot panteixant, els animals et seguien gairebé per inèrcia. Ara que t’havies posat altre cop a caminar senties la fatiga lacerant i els mals que s’havien esvaït feia uns instants. Tenies tanta gana que pensaves que el teu cos començava a proveïr-se d’ell mateix. En els carrers llargs i laberíntics només se sentia el murmuri de les fulles i el vent aspre que feia voleiar els teus cabells. Fou llavors que un cruixit et va fer torçar bruscament el cap, una porta de s’havia obert en la banda oposada del carrer. Vares córrer per por que tornés a tancar-se, i en arribar-hi vas agafar-la fort amb una mà, l’altra vas fer-la servir per trucar.

En l’interior s’hi trobaven dos homes que et miraren desconcertats. Tots dos de mitjana edat i barbuts, seien sobre tamborets a cada banda d‘una taula estreta.

-Qui sou?- va fer l’home de l’esquerra. Tu et vas quedar immòbil i al cap d’uns segons respongueres amb un fil de veu.

-Jo sóc.... la Nora.- Primera mentida, mai t’havia agradat el teu nom real.

-I què busques?- Feu ara el de l’esquerra

-Companyia- Segona mentida. La companyia en aquells moments era dispensable, el que volies era escalfor i menjar, omplir aquell buit que tant et recargolava. Els dos barons et deixaren entrar i en veure el teu estat et van oferir aliment i abric. La vaca i l’ovella les deixares estacades a l’argolla de l’entrada.

Menjaves com una desesperada mentre mentenies una conversa de preguntes i respostes amb els hospitalaris. En una de les converses vas descobrir que el de pèl blanc es dedicava a la ramaderia, mentre que l’altre era capità novell d’un vaixell a punt de salpar. A tu et va interessar, i sense pensar-t’ho dues vegades ja havies preguntat si et podia cedir un lloc al vaixell.

Ell et mirà sorprès i arrugà una d’aquelles celles espesses cap amunt. 

- I què hi vol fer una noieta com tu en un vaixell com el meu? Et penses que això és un joc? Perquè si és així, ja t’ho pots treure del cap.-

La seva resposta et xocà de ple, potser t’havies precipitat. Després d’un llarg silenci, tu vas afirmar:

- Prefereixo això que viure al carrer: no tinc casa ni rumb a la vida, no tinc res a perdre.-

Al cap d’una estona negociant vau arribar a l'acord que vendries els teus animals a canvi d’un lloc al vaixell. 

***

L’endemà et despertares amb els ulls lleganyosos i amb el cos masegat per tot arreu, però la força era més imponent que mai. El ramader barbut t’havia deixat dormir a l’entrada i et donà una manta amb què abrigar-te. La vas plegar i la vas deixar sobre la taula del vespre anterior. Després de donar-li les gràcies et vas dirigir al port. Tot hi que el cel estava farcit de núvols, el sol encara es feia forat i transformava el dia d’hivern en un de primavera.

Un cop arribada al port, ja distingueres de seguida el què seria la teva futura casa. Una caravel·la de grans dimensions, decorada amb dues ratlles verdes laterals però que amb el temps s’havien deteriorat. L’olor a mar era innexplicable, massa pur, mai l’havies olorat per a tu mateixa, i això et feia omplir els pulmons d’aire fresc i d’emoció.

Al acostar-t’hi, el capità es dirigí cap a tu i et donà la benvinguda, aleshores t’acompanyà a bord. Ell caminava amb autoritat i un posat seriós, no semblava el mateix personatge que havies conegut el dia abans. 

A dalt, una desena de grumets passejaven de popa a proa preparant els queviures, lligant les veles i agafant el necessari pel trajecte. Notaves alguna mirada que et repassava de dalt a baix amb aires de superioritat, mentre que d’altres passaven de llarg. El capità se’t tornà a dirigir cara a cara:

-Tens alguna virtut Nora? Saps natejar, cuinar…?- Vas pensar inquieta per uns segons i digueres:

-Cuinar en sé, però no és el meu fort.- Ell va abaixar la mirada, com si sapigués que la compra havia estat malaguanyada, i abans que pogués continuar, tu exclamares:

- Ah! Sé dibuixar!- Sabies que el següent pas el faries fora el vaixell, però, per sort teva, el capità et mirà atònit.

-Saps dibuixar? Em faries un gran favor! Li he dit al virrei que em daixés salpar i a canvi, li he promès portar li portolans del món oriental. Qui ho diguera que una noieta com tu sapigués dibuixar?- Ara fóres tu la que se’l mirava esplèndid, i per no decebre’l mogueres el cap verticalment acompanyat d’un fluix “sí… capità”. Ell va fer mitja volta i digué:

 -Tens el material a la meva cabina. Salparem d’aquí a una hora si el temps ens acompanya.- I continuà caminant amb passes llaugeres mentre tu encara el miraves ofegant un somriure  sota la mà. Sabies que allò era  just el principi del teu futur destí.
 Comenta
 
Capítol 3 LA VIDA A BORD
Aquella sisena nit, el mar s'enfurismà. La caravel·a dansava bruscament sobre les grans onades i la fusta grinyolava a cada estrebada. Les veles voleiaven sorollosament al ritme del vent que s’acompanyava de grosses gotes i tu, atamorida et refugiaves a la bodega amb dos companys més. 

La bodega estava plena de queviures i t’assegueres en un barril de ron després que els altres dos també ho fessin. Al cap d’un llarg silenci, on sols se sentien les corregudes i els crits desesperats dels altres grumets, l’home de més edat el trencà. Tenia una panxa cervesera dominant i una cara semblant a un cigró:

-Ostres quina nit passarem avui! Sort que ens hem amagat aquí sense fotre ni brot!- i en acabar us mirà esperant una resposta. Tu i l’altre grumet us miràreu desconcentrats. Ell era jove, potser quatre anys més gran que tu, tenia el cabell deixat i brut i quatre pèls moixins que li creixien sota la barbeta. Cap dels dos responguereu, la culpabilitat us regnava per dins. En veure el vostre posat insegur, el cap de cigró deixà anar:

- Que se us ha menjat la llengua el gat o què? Mireu, ja sé que sou nous amb això i tota la pesca, però no us heu de sentir culpables per coses com aquestes, a vegades heu de ser espavilats i deixar-ho fer als altres, que segur que altres cops us en tocarà una de més grossa.- Ell us mirà amb un somriure sorneguer, i en veure que la vostra reacció no canviava se li disdibuixà. -Mireu, gamarussos! Si sou tan cohibits sortiu d’aquí, que ja em donaré conversa a mi mateix!- El jove s’encaminà a les escales amb passes lleugeres i sortí, tu el seguies al darrera. 

A dalt, hi regnaven els brams dels grumets que es donaven ordres els uns els altres. Hi havien corredisses i cares de desesperació, altres feien veure que tenien la paella agafada pel mànec. Però cap d’ells et feia treure la por de sobre. 

El que semblava que posava més ordre, un sense braç a partir del colze, us veié i arrufà les celles. Va prioritzar la situació i després de fer una repassada fugaç al vaixell t’ordenà bruscament: 

-Tu, nena! Espavila! Lliga la vela de mesana!- no vas respondre’l i vas travessar a corre-cuita la coberta intentant no perdre l’equilibri. Allí n’hi havia un altre, que en veure que intentaves agafar la corda per lligar-la et mirà malament, però tot seguit continuà. Si ja era prou difícil fer un altre nus a la corda de normal, encara ho complicava més el fet que la caravel·la es gronxés continuament de babor a estribord, i els teus peus ballaven el vals, acompanyat d’onades que sobtadament t’empenyien per l’esquena i t’ofegaven d’aigua gèlida i salada. Quan per fi vas acabar de lligar la vela, amb gran afany, et vingueren un seguit de tasques més al darrera, unes de més dures i altres de no tant.



Quan el sol treia el cap per l’horitzó i els primers raigs es mirallaven a les onades, fou quan la tempesta va aflacar. Tots patíeu de fatiga, amb ulleres d’un morat intens a tocar dels pòmuls i els braços de plom, arrossegats pel terra abans de caure rendits. Aquella situació es repetí durant dies, ja ningú podia més, estàveu massegats de tant treballar durant la nit, i durant les hores de sol fèieu torns d’amagatotis per dormir a la bodega.



Per si no fos prou, hi havia sorpreses que us feien els dies menys monòtons. Cap els primers dies, dos homes havien patit hipotèrmia. Un d’ells, el més vell, no ho va resistir i va defallir. El vau lligar amb un parrac al cap, i després d’haver resat tres Ave-Maries el vau tirar com un sac de patates dins el mar. Pobre home, després fou el vostre entreteniment durant hores, observaveu atentament com els peixos arrencaven la seva carn com si fos gelatina i com es barallaven pels trossos més greixosos i en feien un banquet. Era un festival de sang que no us cansaveu de veure. 

L’altre sorpresa ocurrí pocs dies més tard. Fou per allà el migdia que sentires un enrenou anormal fora la coberta, així que vas sortir vas veure un grup de grumets, entre ells el cigró i el noi sense braç que parlaven esverats amb el capità. Altres restaven estupefactes davant la trapa de la bodega. Vas decidir acostar-te i vas treure el cap entre tots aquells homes. A baix era fosc, però es veia clarament una figura que es gronxava a dos pams de terra. Tenia una corda estrenyida al coll nivi, que estava enrotllada a una biga robusta. Vas entretancar els ulls per identificar el cadàver. I veieres aquells pels moixins que li recorrien la barbeta, la barbeta del jove grumet, que en ser-ne conscient els ulls decidiren negar-se de dol. Potser perquè era amb qui hi tenies més confiança, o potser no. 

Tot i així, la teva feina assignada des del principi no s’aturà. Ara bé, n’estaves la mar de satisfeta. Mentre que els altres es dedicaven a treure la ronya de la caravel.la i s’obrien les butllofes del freg contra les cordes, tu t’acomodaves en una saleta de fust inestable, enganxada a la cabina del capità. Tenies la sensació que de tant inclinades que estaven les parets, algun dia et caurien a sobre i ningú en notaria l’abscència. A poc a poc s’havia convertit en la teva casa, amb tan sols una taula i un bagul que et feien companyia. T’aïllava del fred i del vent, però l’olor a mar es filtrava entre les irregularitats.



Feies un portolà amb gran minuciositat, tot fent servir la brúixola i l’astrolabi. Quan era de nit et guiaves per l’estrelles, la Polar per l’hemisferi nord i la del Sud per l’hemisferi sud. I amb càlculs que tu mateixa resolies, intentaves esbrinar la vostra posició i el dibuix que li corresponia a les siluetes de la terra que a vegades s’albiraven a l’horitzó. No era una feina senzilla, però et fascinava.



T’agradava resoldre els càlculs i un cop resolts traçar-ho al full amb un pols prestigiós. Després agafaves la fulla de paper i estiraves els braços per veure-ho des d'una millor prespectiva. A cada traçada, la teva petita obra d’art s’anava completant i alhora t’omplia d’orgull. 

Quan els càlculs et feien donar massa voltes al cap, el giraves cap a la finestra i observaves els núvols com ballaven i s’unien. Et fixaves en un i t’entretenies dibuixant-ne la criatura amb què tenia més semblança. Amb els dibuixos t’expressaves, transmeties els teus pensaments sense tenir la necessitat de transmetre-ho amb paraules i elegir les correctes. T’agradava dibuixar perquè no havies de triar, sols buidaves les cabòries sobre aquell paper, les que et rondaven en aquell moment i quan estaves alegre hi jugaves. Era la teva medicina psicològica, l’única que mai es negaria a escoltar-te. 

D’aquí que et vingueren els teus pseudònims: Somiatruites i Bufanúvols, que t’acompanyaren tot al llarg de l’aventura”

-I és per això que jo em volia dir Nuvolet, i viure una història igual d’apassionant que la teva…- Suspiro per un instant. En veure que no em contesta, alço la mirada. El cap reposa sobre l’espatlla. Aquella claror de capvespre ara s’havia convertit en una llum freda emesa per les lluna plena. El relat la deu haver adormit, és normal a la seva edat. La deixo dormir i m’aixeco silenciosament. Faig passes cauteloses per evitar fer massa soroll o entrebancar-me amb qualsevol cosa. 

Silenci, només hi ha silenci. Massa. 

Em torno a girar per mirar-la i paro l’orella. Res, no sento res, i corro cap a ella. M’agenollo al seu costat i li agafo el braç, exclamo impacient “mare” uns quants cops, però tot i així no es desperta. Llavors decideixo pessigar-la. Tampoc varia. Li agafo la mà, que del meu tremoleig es belluga inquieta, i li col·loco els dits índex i anular sota el canell. El meu cor bombeja tant ràpid que em fa desconcentrar, el sento palpitant dins les orelles. Respiro intensament, intentant que la pressió em baixi, i ho torno a provar. 

Persisteixo allà durant una bona estona, sense perdre l’esperança d’encara veure altre cop vitalitat en els seus ulls. Faig el que puc per notar el pols, alguns cops me’ls imagino i me’ls autocrec. Fins que em rendeixo. 

Tinc un nus a la gola que se’m fa immens, no em deixa parlar ni sanglotar. La voldria abraçar per últim cop, sentir la seva escalfor al meu pit mentre li xiuxiueigo “t’estimo”, però no en tinc opurtonitat. Les llàgrimes m'impedeixen la visió. S’inclinen galta avall i es precipiten xocant contra el terra. 

La cobreixo amb el llençol blanc i vell, igual que ella. M’inclino lentament i la beso al front, que queda banyat de llàgrimes absorbides en el teixit. I li deixo unes paraules, encara que sé que no n’és concient.



-Mare, tu m’has ensenyat la vida durant anys, m’has fet ser qui soc. Ara que la teva vida ha decidit posar punt i final, vull que sàpigues que jo seguiré el meu camí, prenent els teus consells com a referència. No vull resseguir la teva vida, però sí que en serà un exemplar a seguir…- m'empasso la saliva, que em rasca el coll i després de repassar fugaçment el cos embolicat de la meva mare, dirigeixo la mirada al sostre i afirmo saberament:

-Vull viure, mare. Ho faré-



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]