Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sombra del viento
Sabadell
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Arribada a Berlín
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Darrere seu una nena plorava desconsolada balbucejant quelcom intel·ligible, va mirar una altra vegada cap al parc ara l'única cosa que veia era l'ombra del que alguna vegada havia estat aquell parc. En Franz s’ajupí fins a quedar-se a l’alçada de la petita. En Franz treu de la butxaca de la seva jaqueta el tiquet de tren, ara inservible, que l’acabava de portar a Berlín. Amb una habilitat indescriptible transformà aquell ordinari tiquet en una preciosa papallona de paper. La nena s’oblida del que la feia plorar d’aquella manera, per regalar un somriure a en Franz, que minuts més tard aprecià com una dona l’agafà del braç camí a casa. Quan la nena va voler dedicar una última mirada a l’afable desconegut, en Franz ja no hi era.

En arribar es va trobar la porta feta trossos, parcialment presa sota la incessable captivitat d’un somort candau nexe entre els dos extrems d’una cadena de dèbils eslavons ocres, donava a debat qui estava protegint a qui.

Va tensar al màxim que la cadena i es va retorçar entre les estelles de la porta per a entrar. L'escena que se li va presentar una vegada dins va ser un irrefrenable necessitat de plorar. L'edifici estava abandonat, fins i tot es podien sentir ressons d'un passat que anhelava aflorar després d'un emmordassador mantell de pols i cendres, fotografies rosegades pel pas del temps poc visibles  entre l'enderroc jeien en el sòl.

Va escodrinyar l'estada en la cerca d'una remota escletxa, una llum d'esperança, alguna cosa que em digués que Max continuava viu. Només va trobar tot d’imatges fugitives de la caixa de records d’en Max, víctimes de la insaciable gana i afany de conquesta del foc. Sepultada per trossos d’un inestable sostre encara s’apreciaven els relleus en el metall, cares d‘homes de fins bigotis, i inscripcions que prometien noves delícies i ambrosies des de la primera queixalada a l'última.

La vetusta caixa de llautó que jeia a pocs metres de les fotografies, encara mantenia l’embriagador i confortant olor de galetes, les flames havien devorat els contorns de la fotografia. Somrient-me des del passat sense adonar-se de les flames que avui es tancaven sobre ell.

Una caixeta de música, de gravades papallones, s’alçava entre tot el caos, va moure el seu mecanisme suaument i aquesta va començar a sonar, era una melodia que li recordava a temps passats, temps millors, totes les vegades que havia anat a aquella casa de viatge per a estar amb el seu amic, totes les vegades que va trepitjar aquell sòl ara s'arremolinaven al seu cap amb un inevitable somriure

La caixa de música havia deixat de sonar sobtadament, es va aproximar a ella i les seves mans la van extreure de la taula rosegada per les flames, en la qual reposava. La punta dels seus dits va recórrer els contorns decorats amb or, mentre retiraven el sutge que ocultava la bellesa de la caixa. En trobar el pany no va dubtar a obrir-la delicadament per por de trencar-la. Dins del complicat encara que elegant mecanisme va trobar una nota obstruint la melodia, la va retirar i va tornar a sonar la música, gràcies a la protecció de la seva caixa portadora no havia sucumbit a les flames. Aquell paper, groguenc se li presentava a Franz com una esperança de trobar al seu amic, el va retornar al seu estat original deixant veure la cara que abans s'havia perdut en el plec, l'única cosa que va trobar va ser un dibuix d'una papallona violeta al costat del que semblava una direcció Mauerstrabe nº82.

La direcció pautada acabà a una peita sinagoga. L'edifici no s'havia mogut al llarg del temps en la sempre canviant i sotraguejada vida de Berlin. Els seus peus van arribar abans que la seva ment. Si les parets parlessin es repetia en Franz, quantes coses explicarien, aquella església el va veure créixer, amb visites pautades al llarg dels estius que passava a Berlin lluny de casa i la constant pressió del seu pare.

La sinagoga estava pràcticament buida a excepció d’un home encorbatat amb el que es va creuar a l’entrada i un rodamón que es rebuscava o col·locava quelcom a la butxaca interior del seu polsegós abric. Una altra ampolla de vi va suposar, veient totes les ampolles buides que envoltaven els seus peus. En Franz passà pel seu costat sense dirigir-li una mirada i s’asseié tres bancs més endavant. Segons abans de deixar-se caure sobre el banc l’home l’anomena: 

-Franz? - en Franz no es girà - Franz Kafka?

-Qui és vostè? - es decideix a preguntar - i què li ha fet al meu amic.

L’home somrigué trapella, com si la vida del seu amic no fos més que un joc, el qual tenia la seguretat de guanyar.

-Ets tal i com m’han dit - diu jactant-se de saber del que parla - era amic d’en Max, sóc jo el que et va escriure la carta.

-Qui és vostè- va preguntar altre cop amb hostilitat tot i que les cartes ja estaven sobre la taula -  Què sap d’en Max?

Sacsejant el cap en signe de desaprovació com el meu pare ho hagués fet, i un fals somriure

-Veig que no ets tan intel·ligent com la gent afirma - diu amb resignació a la vegada que es tanca la jaqueta disposat a sortir - que tinguis sort.

Dubtava que en Max, s'hagués ajuntat amb algú com ell, però no podia deixar passar l'única esperança de trobar a en Max amb vida.

Esperi - va dir finalment en Franz, quan es trobava a pocs metres de la sortida amb un eco que provenia de totes parts de la capella - ajudi’m a trobar en Max.

L’home es va aturar i tot i que en Franz no podia veure-li la cara va suposar que un jocós somriure se li dibuixava a la cara. Es va donar la volta i amb la cara sumida en la penombra digué: “Sé per on començar a buscar”.

Encara es respirava un ambient estrany, la tensió es respirava en la capital i en la resta del país, un cop d’Estat liderat per dos dirigents de l’anomenat “Partit nacionalista obrer Alemany” i ocasionals cotxes desfilaven en la recerca de possibles revoltes que mai s’arribarien a originar.

El rodamón el va guiar fins a una petita taverna que feia cantonada en dos carrers de vida noctàmbula. Amb l’alegre campaneig de l’obrir de la porta i el grinyol de les frontisses, el taverner els donà una freda i distant benvinguda al seu petit estatge.

Ampolles de vidre d'alcohols de tot tipus flanquejaven una barra llardosa on encara es lamenten pidolaires de les últimes cinc copes de la nit passada. El rodamón del qual encara no sabia el seu nom, es veia còmode en aquell entorn envoltat de rajoles velles amb molsa traient el cap per les escletxes, parets nues i ampolles que portaven més temps en aquells prestatges que el temps de fermentació que prometien en l’etiqueta.

El rodamón comença a parlar amb alemany amb una velocitat i llenguatge bast per l’escriptor txec. En moments com aquells trobava a faltar la seva estimada Praga. Els seus llargs passejos al llarg i ample del riu Moldaba, pel màgic Charles Bridge, hores de reflexió en les petites cases del Carrerò d’Or per empapar-se d'històries de reis i alquimistes. O començar el dia amb un cafè i interessants xerrades en el cafè Louvre amb les ocasionals visites d’un físic de frondós bigoti, que explicava descabellades idees del temps i l’espai, anomenat Albert.

Tot li venia al cap, tertúlies amb en Max i altres intel·lectuals, o les fredes visites a la sastreria del seu pare en el palau de Kinsky, sense poder evitar fer una visita a l'església de nostre senyora de Tyn amb el ressò del rellotge astronòmic de l’ajuntament. Praga no era la mateixa sense Max Brod, i la ciutat notava la seva absència.

El rodamón el va expulsar dels seus pensaments, darrere la barra s'alçava un home fornit d'uns 40 anys vestit amb una armilla ocre sobre una camisa a línies tacada pel coll. Portava una boina ocultant el poc pèl que li quedava a la part superior del seu cap, la seva mirada deixava veure que no li agradava que un estrany es presentés en el seu.

-Et presento en Enrich- va dir el vagabund sense gaires ànims - si el teu amic ha sigut vist, en Enrich ho sabrà.

En Enrich pel que havia sentit era el petit “Oracle del Delfòs” de Berlín. Benignes rumors deien que no envellia, que havia tractat amb el dimoni per mantenir-se amb la mateixa edat. M’agradava afirmar que nosaltres passàvem pel temps i no el temps per nosaltres, però en Enrich era l’excepció.

Desitja que li serveixi alguna cosa- va dir amb prou feines el taverner ja aferrant una ampolla del licor més fort del que disposava.

No, gràcies - es va avançar el vagabund - estem buscant a algú. 

En Enrich no es va sorprendre davant la petició, però conscient del joc al que el taverner estava disposat a jugar, en Franz va allargar el primer bitllet sense més preàmbuls.

L’home el va agafar i amb un sospir va començar a parlar. Un conjunt de rumors i faules d’origen desconegut que ell afirmava de la veracitat i la fiabilitat de les seves fonts . Però res que fes suscitar a l’escriptor txec. L’home, cada poques frases, amb un dubte fingit allargava la mà per a què un bitllet refresques la seva memòria.

Quan en Franz va sospitar de que aquelles declaracions no els portarien en lloc, la seva cartera ja es trobava encara més buida del que estava inicialment. 

En el moment de donar-li l'últim bitllet, Kafka es va adonar que aquell home ara amb un somriure d'orella a orella els estava estafant.

Kafka, va agafar el seu abric, el seu barret i li va dir a Enrich que se’n podia anar a fer punyetes amb les seves confessions que no els farien trobar al seu amic. 

Però just quan es disposaven a creuar la porta la veu pausada i supèrbia del taverner els va aturar.

-Ha arribat a les meves oïdes - va comentar amb una artificial pausa de misteri - que han vist llums en l’antiga fàbrica abandonada.

S'aferraven a un clau roent, i en Franz ho sabia, però era tot el que tenien.

 Comenta
 
Capítol 2 Trenta peces d’argent
Capitol II - Trenta peces d’argent

Es van disposar a anar a l’antiga fàbrica tèxtil, els balcons de les dues bandes s’intercalaven deixen pràcticament invisible un cel rogent.

Els carrers estaven deserts, només caminaven i hostalers que tancaven els porticons preparats per tornar a casa després d’una pèssima jornada. Recollien cadires i taules, ficant-les a l’interior del restaurant. Cases ocultes per ascendents heures, que solquen façanes i esquiven finestres.

La vegetació havia envaït el lloc i l'havia transformat en una petita jungla de la qual emergien el bigues i estructures vestides d'òxid. En Franz va contemplar hipnotitzat l'estrany espectacle de xemeneies capturada per la mala herba i tancades en aquell recinte. Un porta de llances de metall segellades amb cadenes franquejava el pas a l'interior. A la part alta de les llances, en Franz va poder distingir un escut format per una papallona amb les ales obertes. Al lluny, més enllà de les runes, s'alçava el llindar d'un dens bosc que semblava prolongar-se durant milles.

Una cadena rovellada envoltava els barrots de metall ennegrit, segellada amb un vell cadenat a què el temps havia tenyit d'un color esmorteït. En Franz va donar suport la cara entre les llances de la porta i va examinar l'interior. La mala herba havia anat guanyant terreny durant els anys i conferia a el lloc una inquietant aura de misteri. En Franz va pensar que probablement ningú havia posat els peus en aquell lloc en molt de temps i que qui fos el guardià d'aquell indret, havia desaparegut

Males herbes salvatges creixien en els petites fissures entre les pedres de al camí a la fàbrica. La silueta de la fàbrica es retallava al lluny, flanquejada per dues torres difusos entre la boira. La imponent porta de la fàbrica es va anar dibuixant mitjançant s'acostava a ella, i els detalls s’anaven tornant més nítids, encara que en Franz no sabia afirmar si era per desgracia o sort. Aquell paisatge li trencava el cor, i l'ànima. 

Finestres opaques per la pols, s’alçaven fins a un sostre, el meus ulls escalaven per la cúpula derruïda per on es filtraven els rajos de lluna i el seu poder argent. Les màquines ja havien sigut saquejades i només quedaven les peces inaprofitable.

Una escala d'espiral d'esglaons intermitents viraven sobre si mateixa alçant en direcció a la majestuosa cúpula que coronava aquell passatge, que encara brillava amb el llunyà però capritxós resplendor del passat.

Una petita habitació l'alè del carrer aletejava a les cortines, que acariciaven terra amb un dèbil balanceig, al centre de l'estada una corcada cadira de fusta s'alçava impassible a la devastació de el temps. Cordes penjaven al respatller i en les potes davanteres, Franz va analitzar l'estada minuciosament, tot semblava indicar que algú havia perpetrat aquella tomba de records i no ho havia fet per voluntat pròpia. La ment de Franz plantava possibles imatges d'aquella estada, veia a Max emmordassat en aquella cadira, sent durament interrogat per uns homes. La discontinuïtat de les esquitxades de sang a terra afirmava que un peu havia interferit en la seva trajectoria, per la disposició de la cadira de manera que tots els presents poguessin encertar algun que altre cop de puny amb una distància d'un metre entre cada un, en un vague recompte Franz va poder comptar quatre homes.

Petites efímeres motes de serradures s'amuntegaven sota la cadira, en Franz va buscar algun imperfecte recent a la cadira. Gravat amb un traç bast i descuidat al seient centímetres més baix d'un encara apreciable fullatge. A la maldestre i lúgubre cal·ligrafia es podia apreciar la paraula "Rache" (Venjança).

Kafka, submergit en el seu palau mental no es va adonar de l’absència del vagabund, fins passats diversos minuts, es va aixecar de terra amb un moviment i va partir en la seva cerca. Va trobar diverses habitacions plenes d'estris que a Franz li semblaven d'un altre món, a l'arribar a un bany, o el que quedava d'ell, va decidir rentar-se la cara per a asserenar-se, mentres mirava com el rostre d’un home orellut de cabells repentinats el mirava amb el rostre amarat en aigua freda i putrefacta.

Aquell lloc feia pudor, la meitat estava derruïda i a restar d'un vàter, una pica de marbre esquerdat. I el seu respectiu mirall inclinat a la dreta i trencat en mil fragments, un trencaclosques incomplet, però que reflectia impassible la mirada acusadora. En Franz es disposava a sortir d'aquell indret, quan alguna cosa va cridar la seva atenció, d'aquella florida pica sorgia un halo de fum, es va acostar i va poder comprovar que en el fons jeia el cadàver d’un cigarret. Kafka va advertir que havia estat apagat fa poc el que significava que hi havia algú allà en aquella fàbrica.

Un calfred el va atacar per l'esquena a l'escoltar veus per un vell conducte de ventilació, va acostar la seva orella el just per escoltar tot just un parell de frases que el van forçar a sortir corrent a la recerca del seu amic carrer.

Els passadissos, de sobte s'havien convertit en un gran laberint de parets derruïdes i passadissos de dubtós destí , sense sortida, a cada pas que donava Franz, sentia que es perdia encara més. Amb el seu desesperat tomb es va trobar amb el rodamón, se li va aparèixer la cara confós per el meus etat vagabund amb les dents rosegats i un nas que donaria enveja a les extravagants titelles de Mala Strana.

Li van fer falta tot just uns minuts per explicar al rodamón que havia escoltat dos homes parlant a través dels conductes i, que sabia exactament a on anar per trobar Max. Va recordar que un dels homes estava nerviós, mentre l'altre li deia que havia de evitar que Franz arribés al destí.

A tot això el vagabund no va poder contesta. Només va sospirar abans d‘un rigorós interrotagari desitjos de detalls.

En Franz va remenar les seves idees internes, recordant pas a pas el que havia succeït, posant en ordre els seus pensaments. El rodamón posava en dubte molts fragments de l’historia, era com si alguna cosa no volgués anar allà on havia sentit que en Franz no devia anar, ja que era l’ultima visita que en Max havia fet abans d’haver desaparegut i jo rebés una estranya carta. La Biblioteca de Berlín els esperava amb informació del parador d’en Max

*                           *                          *

La biblioteca la ciutat que tants moments acaparava en el seu interior va ser com un portal al passat, tardes sumides en llibres, perdut entre llibreries vertiginoses amb el vell olor a paper, pergamins d’històries llunyanes, confortables butaques integrants de pautades rutines d’homes lector del diari. Sempre amb una pipa jugant entre els seus llavis explicaven històries al jove Franz i li preguntaven bajanades per a terminar amb un comentari fent al·lusió a la perspicàcia i intel·ligència del noi. Una dona de mitjana edat es disposava a assesorar-nos quan va reconèixer a en Franz, ell no va tenir el gust de posar-li nom a aquella cara, però res que no es pogués dissimular amb una sigil·losa mirada a la seva placa d’empleada en el seu pit esquerre. 

Després de formalismes i al·lusions que van ubicar vagament a aquella persona en la seva vida, en Franz va recordar una noi menuda que seguia en Franz i en Max tot de jovenets, entre les franges de llum entre llibre i llibre a l’altre costat de la llibreria. Els anys havien convertit en una dona atractiva, flocs de plata s'amagaven tímids rere la seva orella, rere els formalisme de dos amics de la infància. En Franz seguia capbussat en la raò, la confosa conversa, la paraula venjança gravada en la cadira de la fàbrica que hauria volgut dir? Qui o que s’amagava rere l’escut de la papallona?  En Franz només pensava en oblidar-ho tot i abraçar en Max, i rere uns copets a l'esquena, riure de que ja havia passat.

Un feix de llum va il·luminar la ment d’en Franz, la targeta d’empleada brillava més que mai. Amb la perfecte cal·ligrafia de dona, estava escrit Rachel. L’absència d’una “l” feia que tot cobrés sentit.

En Franz només va poder escoltar les ultimes paraules abans d’abordar a preguntes a la bibliotecària.

-...no s'ofengui, però de vegades una se sent més lliure parlant amb un estrany que amb persones que un coneix. Per què és això? 

En Franz no va respondre, 

- Fa quan que no veus en Max - va abordar en Franz - és important

-Prop de quatre dies - va respondre estranyada - no va estar-se més de deu minuts buscava un llibre en especial, un llibre en la secció dels llibres de la biblioteca.

No va passar una mil·lèsima de segons abans que en Franz s’enfilés escales amunt en la recerca del vell tom “las penes del Joven Werther”. Aquell llibre havia passat per tantes cases però la breu estància en la biblioteca era un regal per als dos joves que aprofitaven per tornar a llegir i buscar detalls i nous punts de l’obra.

El llibre estava irreconeixible, en Franz analitzava les pagines una a una. en el marge de totes es veia un dibuix que amb el ràpid passar de les pàgines formava una seqüència d’accions que formava una breu història d’una moralitat que mai s’arribava a materialitzar.

 En Franz va entendre el missatge ocult en les innocents pagines d’aquell llibre, però ja era massa tard un grup de quatre homes enfundats en vestits de militars l’agafaven sota la culpable mirada del rodamón. M’havia traït pel buit contingut d’un sobre curull de bitllets. Mai havia tingut la intenció de trobar en Max només havia de seguir els meus moviments, i donar un truc definitiu si m’apropava massa a la desitjada veritat. I que era la veritat? Ell sempre havia desitjat una mentida divertida a una veritat correcta. Però en aquell moment només podia pensar en tirar de la manta i veure l’única gran veritat.

I allà sent arrossegat sense saber on anava, com acabaria tot aquell malson en Franz va recordar tota una vida, d’alegries i penes però tota una vida. Morts heroiques havien deixat petjada en l’historia però ningú ploraria la seva mort, tot seria llàgrimes en la pluja.

“No puc fer-te entendre. No puc fer que ningú entengui el que està succeint dins de mi. Ni tan sols puc explicar-ho a mi mateix”

-Franz Kafka
 Comenta
 
Capítol 3 Etern
Max ja no lluitava, tibades sogues s'arremolinaven en les seves nines fent levitar el seu feble cos. El gèlid alè de l'orgue li acariciava el clatell en cada jocosa nota dels seus segrestadors que es burlaven tocant fúnebres melodies.



Levitant penjat de braços recreaven el que haurien estat les últimes hores d'un Déu al qual Max ni reconeixia.



No va poder fer res, havia presenciat com l’utilitzaven per a atreure al seu vell amic Franz, ell havia vist com van redactar aquella carta, com es burlaven i decidien quines paraules escriure en un to jovial, comentant els tons i les reaccions que sentiria, com arrufaria recelós aquell nas d'usurer a l'altre costat del paper.



Nit rere nit, homes enfundats en gavardines es deixaven caure per l'antiga casa de vacances de la família Brod. Preguntaven per Franz, fingien interessar-se pels seus últims treballs. Max augurava el pitjor, però mai va arribar a imaginar les magnituds de l’assumpte. Rere setmanes d’assetjament constant, interceptant frases i paraules perdudes va entreveure la finalitat d’aquells homes, però ells van començar a sospitar que en Max sabia les seves intencions i van haver de prendre mesures...



Una nit en la qual els carrers de Berlín estaven deserts quan en Max va sentir la inquietant presència d’ algú darrere d' ell. Va canviar de rumb i es va dirigir cap a la biblioteca. En el seu destí va sostenir el vell llibre i malgrat la situació no va poder evitar esbossar un somriure. Va aferrar la ploma, la qual sempre duia, i va començar a dibuixar en els marges del llibre i com si d'un joc de nens es tractés, cada lletra de cada pàgina era indispensable per a formar la breu i senzilla trama que Max va intentar plasmar perquè de manera individual no tingués cap sentit, però moltes vegades cal tornar a veure-ho tot com un nen per a tenir una altra perspectiva.



*    *   *

Franz passejava pels carrers de Praga. A més de la seva ombra jeia darrere seu, un cos gegant enfundat en un vestit, el seguia a pocs metres de l'escriptor txec, Franz va forçar la vista, com tantes altres vegades, en la recerca del rostre del desconegut, per a escandalitzar-se davant l'absència d'aquest, igual que les seves mans i peus. En Franz fuig però L'estranya criatura va atrapar a Franz, la qual es va abalançar sobre ell, fent que tot es tornés fosc.



Franz va despertar banyat en suor i aigua putrefacta d'una galleda que encara sostenia un dels homes que l’havia portat a aquell indret. Al cap li cremava en forma d'una ferida oberta del borrós record de la culata colpejant el seu cap, Franz va intentar palpar la petjada que havia deixat en ell l'assotar de l’arma, per a verificar les seves sospites; en Franz es trobava lligat de peus i mans i qualsevol intent de deslligar-se seria inútil, així que va optar per assaborir els últims segons de pau abans de la batalla final.



Encara li rondaven les últimes imatges que va veure abans de caure inconscient. La maldestre traça d’en Max havia traçat quatre hèlixs trencades formant una creu estranya que Franz associava a haver-lo vist llibres budistes però Franz recordava d’haver vist en diaris amb els nous partits nacionalistes. També es podia apreciar el que semblava un home amb una cara de escarabat i el nom de Jepri seguit d’un igual i el nom que en Max mai va acabar a escriure; “Gregor Samsa”.



Els tres cossos que es tancaven sobre Franz, es van separar per a deixar passar a un quart home. El polsós fanal mostrava una esquerda que solcava el semblant de l’home amb la subtil interrupció d'un ull inert, que mirava a Franz amb odi.



- El gran Franz Kafka -va començar el general Reinhard Heydrich - un mediocre “juntalletres”, un fill que no va voler seguir el llegat del seu pare, la deshonra de la família Kafka. Diuen que ens reinventem en nosaltres mateixos, creem esquinçalls de la nostra pròpia pell, tapant ferides i creant de noves en un cicle de cicatrius i ferides obertes, i malgrat els teus intents- va parar- mai has sabut, les teves ferides mai han cicatritzat. Però, i si no fes falta, i si un mateix ja pogués fer.

Des de l'antiguitat l'ésser humà ha sentit una gran fascinació per l’eternitat el fet de ser immune de ser invencible. També per obcecar-se amb les coses que no té, com es la vida eterna. El egipcis la buscaven per mantenir amb vida als seus faraons, i es van fixar en uns petits animals, que sorgien cada matí dels camins. Els escarabats. Els egipcis van venerar aquests curiosos insectes, van crear fins i tot a un Déu al qual van anomenar Jepri. El nom Jepri significa el que arriba a ser per si mateix, ningú va engendrar a Jepri, ell es va fer a si mateix. No és magnífic, poder tenir l'eternitat dansant per les teves mans, amb la diferència que no s'escorre entre els teus dits, algú amb l'experiència que només els anys deixen petjada en l'ésser humà.

En l’antiguitat es feien sacrificis als Déus, a una foguera central llançaven tot allò que sobrava aquí, als mortals i els oferien als déus. 

Queden registres d'ofrenes i sacrificis a aquest déu. Pintures en parets de nens amb inscripcions gravades en la pell. Eren sacrificades en festejos al déu de l'autocreació -va emfatitzar l'home mentre es deslligava el seu armilla de militar i deixava el seu tors nu - Ells van crear el que avui sóc jo

Les cicatrius ens recorden que el passat és real. Mai vaig poder deslliurar-me d'aquestes cicatrius em van deixar marcat per a tota la vida. Jo era només un nen quan em van oferir com a ofrena al déu i em van llançar a la foguera en el seu tribut, banyat en ungüents de dubtós origen i víctima d’un beuratge de plantes desconegudes. Però el plor d'aquell nen no va cessar d’entre les flames. Els veritables monstres són els que van convertir al monstre en el que és avui. Les flames però, es van extingir i soterrat per les cendres van trobar a la criatura amb missatges gravats a foc, inscripcions dels déus en un pobre nen. Aquell nen que ningú va voler, va passar a ser venerat i tractat com un déu. Van matar a aquella dona per bruixeria enterrant-la viva en una piràmide per l’eternitat, abans que pogués transmetre el seu secret al món. Però sempre va córrer el rumor que havia quedat un registre. Aquella nit potser Jepri, potser el destí o aquella dona va deixar la seva marca en mi.

El general va retirar unes fotografies de la seva jaqueta totes havienn sigut tretes en segles diferents, en escenes i llocs totes més diferents que l'anterior. Però Franz va poder adonar-se d'alguna cosa en comú en totes aquelles fotografies, entre el tumult, en Franz va poder distingir el demacrat rostre del general. Franz va aixecar la mirada atònit.



-He vist guerres, - va prosseguir-  he presenciat genocidis, assassinats, amors prohibits, jo no he passat per al temps, el temps ha passat per a mi i m'ha fet presenciar coses que mai creuries Franz. Sempre he mantingut el secret de l'eternitat per a mi mateix, com podràs comprendre, sempre m'he mantingut aliè a la història amb aquest secret. Però jo he vist les caigudes de grans imperis, la caiguda de Roma, la decadència de l'imperi Español, i vaig poder veure com Alemanya era humiliada i perdia el seu orgull, com ha estat ridiculitzada després de la guerra. Però les coses canviaran, puc sentir quan els canvis s'acosten i amb el nostre “Führer” les coses canviaran. I seré la seva mà dreta quan li ofereixi la immortalitat -va dir amb una mirada esperançadora -les coses canviaran per a Alemanya i jo seré allí per a veure-ho

Però un dia un escriptor txec publica una obra, sobre un home escarabat, i el secret de la vida eterna que vaig jurar mantenir ocult, es veu en perill.

Però tu també has estat testimoni de la recerca a l'elixir etern, del projecte “Metamorfosi”, has visitat les seves fàbriques, has rebut les seves notes, tot sota l'innocent escut d'una papallona. La recerca d’aquesta recepta ha passat desapercebuda enfundades en ocasionals exploracions al “nou continent”. David Livingstone, Henry Stanley i tants exploradors van trobar indicis, però no sabien on buscar... Aquest projecte ha passat anys en l'ombra, intentant recrear el sèrum que a mi em va fer com sóc. I després d'anys de recerca hem arribat un a prototip, t’has de sentir afortunat per haver presenciat la resurrecció d'Alemanya. I mai més ben dit -va fer broma el general amb un somriure forçat- una guerra de mil anys necessitarà soldats de mil anys, les coses estan canviant i quan Alemanya guanyi la guerra i tingui el món sencer sota els seus peus i es cremin ciutats en ofrena al meu déu Jepri ell perdonarà haver compartit el seu secret.

Alhora que el general Heydrich terminava la seva intervenció li oferien una xeringa de líquid ocre que va injectar en seu ostatge. La ment de Franz Kafka només pensava en com escapar d'allà. Però una burxada aguda va perpetrar al seu cap. En Franz agonitzava arraconant i retorçant el seu cos, mentre el general sortia de la sala.



El rodamón va irrompre en la sala, els tres homes que romanien als costats de Franz van alçar les seves armes com a resposta, però el rodamón va disparar abans que ells poguessin reaccionar. Els dos soldats van caure, però va deixar a un tercer amb vida, per obligar-lo a desfer els nusos que atrapaven  a Franz mentre ell li preguntava pel motiu de la seva visita, pregunta a la qual mai va obtindre resposta.



Sortint de la sala en Franz va albirar el panorama des de la passarel·la superior de l'església que recorria tot el perímetre del recinte. L'església presentava un estat lamentable, un forat de magnituds incertes regnava al centre de l'estància, cilindres metàl·lics de l'orgue brillaven per la dèbil llum que es filtrava per un forat en la cúpula, una cúpula que anys enrere narrava històries amb més mitjà que la imatge.  Des de les altures Franz va poder veure com en Max jeia inert penjat dolorosament de dos pilars. Franz no va poder reprimir un xiscle que va cridar l'atenció de tots dos guàrdies que el custodiaven.  

El so demolidor d'un tret va regnar en la sala, la passarel·la oscil·lant va flaquejar per un dels extrems fent que tots dos llisquessin fins a aterrar a terra. El rodamón va caure per aixecar-se ràpidament i respondre amb la seva arma per Franz no va tenir tanta sort...



Franz tornava a ser als carrers de Praga, l'escena es tornava a repetir però aquesta vegada Franz no rendiria davant la imminent victòria de l'estrany. Franz no va fugir. Franz sense saber que feia es va pujar a les espatlles d'aquell ésser, la ciutat es veia molt més bonica des d'allà dalt. Mentre Franz manejava a la criatura es va adonar que aquella seria l’última vegada que aquell somni pernoctaria al seu cap. Perquè havia vençut la seva por.



En Franz no sabia si el seu somni havia durat hores o potser minuts, el que s’havia era que havia arribat el moment d’actuar. En Franz es va aixecar decidit a terminar amb tot allò, però abans de que pogués fer res, una bala es precipitava sobre ell. Un crit va fer tornar a Franz en si. Davant seu el rodamón es retorçava de dolor en el sòl sagnant per la bala de la que havia protegit a en Franz. L'orgue continuava sonant, amb el general rient a cada nota. Els trets seguien sonant en la sala i incrustant-se inútilment en el bloc de pedra en el que es recolzaven. Encara tenia un somriure murri i felí, i li cremava una mirada d’astúcia. En Franz va agafar la seva arma i retirant-se les llàgrimes dels ulls va sortir de l’amagatall. Rere el tiroteig els dos homes van caure.



En Franz va deslligar al Max. Ell no va respondre a les sacsejades del seu amic, però va confirmar que seguia viu. L'adrenalina encara fluctuava pel seu cos, tot va passar tan ràpid que no es va adonar que l’orgue havia deixat de sonar. Darrere seu el general s’apropava a ells. En Franz no va dubtar en dispara dues bales. Però las bales van tornar a caure amb un dringar metàl·lic. I on segons enrere una bala havia perforat el seu abdomen, no hi havia res.



Franz es va decantar per pujar per una escala de cargol que es trobava a pocs metres d’ells. La foscor llanguia a cada esglaó que en Franz pujava. Abans de que es pogués adonar, la ciutat de Berlin sencera es mostrava als seus peus.



Una gèlida abraçada va recórrer en Franz al arribar a la cúpula. La ciutat de Berlín es mostrava més imponent que mai. Però no va tenir temps a presenciar les vistes més de dos segons abans que sentís la porta tancant-se darrere seu es trobava darrere seu impassible mirava la ciutat com si no s'hagués adonat de la presencia d’en Franz. 

En Reinhard es disposava a disprarar però abans que pogués dispara en Franz es va llançar sobre ell. En Franz va forcejar en l’intent de treure-li la pistola. L’arma es va  disparar, la ciutat els va respondre l’estrèpit des de la llunyania, en Franz es va retirar dubtós, davant seu Reinhard vacilava donant passos enrere. La bala no va trigar més d’uns segons en aflorar de nou. Però en Franz no es va deixar sorprendre aquesta vegada i per quan el general es va voler adonar que es trobava prop del forat que deixava un cimbori absent, en Franz ja el placava de nou amb una força convulsa. El cos d’en Reinhard va caure i una mirada de por als ulls augurava el pitjor dels futurs. Amb un esgarrifós crit i cada cop més llunyà caient pel forat central de l’església. Reinhard va desaparèixer i amb ell el secret de l’eternitat.



El sol començava a treure el cap per l’horitzó, el cel proclamava un nou dia. En  Franz es va sentir més cansat que mai, el seu cos no responia a les seves ordres i va saber que el sèrum no havia funcionat. En Franz sempre havia pensat que el nostre cos ens materialitzava però ens mantenia captius, eren les cadenes de la nostra ànima. És la pupa que rebrega la papallona, però que en un moment, es desprèn... i vola. El cos d’en Franz es va desfer en un centenar de papallones que van anar a unir-se amb el seu pare el sol. En Franz era lliure.



*    *   *

Max sostenia el primer exemplar de “el Procés”, les impremtes plasmaven l'obra del seu amic sens pausa. Anys enrere quan comentaven que seria del món després de les seves morts, Franz li va demanar a Max que cremés les seves obres. Però el món necessitava les seves obres, el món estava ple de Gregors Samsa i més amb una, que se senten abandonats i empestats per aquesta societat amb la xenofòbia creixent las carrers de Berlín.



L'única flama que Franz veuria encendre des d’allà on fos, seria la flama en els ulls dels seus lectors. El món havia de que sentir de “el Castell”, les seves esquinçades “Cartes al Pare”, el món havia de conèixer realment a Franz Kafka. En Max mai va saber que va passar aquella nit a l'església de Berlín. Què va ser d’en Franz era una pregunta sense resposta. Però en Franz seguiria viu mentre algú el recordés, i quina forma millor que amb parts de la seua ànima que deixava en les seves obres. Aquell era el seu llegat. Així seria recordat. Així en Franz seria... ETERN.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]