Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



maria2002
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Runes a una consulta
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: No estic segura de voler saber-ho…

T: T’has pesat a casa?

S: No…

T: Cap dia del que fa aquesta setmana?

S: No volia…

T: Està bé… Nosaltres sí que t’hem pesat… Que creus tu? Quant dius que hi peses?

S: 40 justos? -Vaig preguntar com aquell qui sap que la resposta és no però li agradaria que ho fos…-

T: Marta has de ser una mica més realista…



T: En peses 35 amb 8…

-vaig sospirar, em sentia malament amb mi mateixa, com amb una barreja de por, de no poder lluitar contra el meu propi cap; fastig, per ser tan dèbil, tan insegura de mi mateixa, però al mateix temps encara no em veia bé… El mirall seguia sent el meu enemic, sempre oferint una imatge poc digne, poc bonica, poc a la alçada del mon, sempre demanant més.-

T: Tenint en compte que la setmana passada en pesaves 35 justos podem dir que anem progressant…

S: però... hauré d’ingressar de totes maneres?

T: Sí...



...



T: Faig passar a la teva mare?

S: Sí, si us plau... -Vaig respondre disposada a capficar-me en els meus pensaments tot just comencessin a parlar...- Em vaig quedar de peu, en roba interior i ni tan sols em vaig moure quan va entrar la meva mare, era com si el meu cos estigués allà però el meu cap rondava lluny, molt lluny... La mare em va abraçar sense apretar gaire...-

M: Vesteix-te, sol, i vine a seure -van ser les seves paraules-

-M’havia adonat, la mare m’estimava moltíssim però no s’atrevia a abraçar-me amb força com abans, ja no em feia pessigolles ni em premia amb força els llençols per sobre del cos quan venia a fer-me un petó, tenia por, no més de la que jo tenia, ja no era la seva filla gran, la forta, ara era la dèbil, la trencadissa. Suposo que no m’abraçava, no perquè no m’estimés sinó perquè no volia fer-me mal, no volia que em sentis envaïda, però el que jo sentia en el meu subconscient era que feia angúnia, que no era agradable una abraçada de pell i ossos. Sentir això no feia més que torturar-me, volia a la meva mere, volia les seves abraçades i les desitjava a tot moment, per ella intentava menjar bé però mirar el menjar era suficient per oblidar-me de que la volia, passava per sobre d’ella el meu egoisme, la meva supèrbia, les meves ganes de ser acceptada als ulls de la societat.-

No sé en quin moment vaig baixar de Mart però el doctor acabava de dir que ingressaria dintre de res.



T: Heu d’entendre que si no està aquí li costarà molt més recuperar-se, per no dir que és quasi impossible, aquí estarà amb gent com... amb gent mol diversa, podrà distreure’s amb els altres nois, estarà bé! I el més important, en quant millori torna a casa sense cap retard.



-Potser el doctor es va pensar que no m’hauria adonat del que anava a dir... AMB GENT COM JO?! Aquestes coses no senten bé, i ell com a professional ho hauria de saber, i sobretot, “la gent com jo” no ens prenem les coses a la lleugera, l’ansietat em va fer donar-li voles i més voltes a aquella frase inacabada y reculada a temps...-

M: I llavors que és el que s’ha de fer?

T: L’ideal és que entri ja demà, ahir es van fer unes gestions i ja te un lloc...



-La realitat era que el doctor no confiava en que compliria amb el pacte, de fet ja m’havia “fet les gestions” A vegades la gent l’únic que necessita es una mica de confiança, d’esperança... Em vaig quedar donant voltes i més voltes a tot el que estava passant en aquella consulta i sobretot pensant en tot el que se’m venia a sobre. Com podia ser que en menys de mitja hora els meus pors més profunds s’haguessin fet realitat? Què feia jo ara si per dintre era tot runes?
 Comenta
 
Capítol 2 Coses que ningú veu
Aguantar mentre hi era a al consulta va ser una cosa, però al cotxe no va ser tan fàcil... Per què les mares ens coneixen tan bé? Em va veure trista, i no puc negar que ho estigués, i va pensar que la millor manera d’alegrar-me seria donar-me conversa, però definitivament no era precisament el que necessitava. El nus a la gola que portava temps aguantant amenaçava amb trencar-se. Els monosíl·labs van anar augmentant a la conversa, fins que vaig pujar el volum de la música i vaig aconseguir tornar al silenci del meu cap, silenci que no ho era en realitat, el meu cap va començar a bullir i l’ansietat va tornar a apoderar-se de mi. Vaig passar per la consulta del metge, revisà cadascuna de les paraules que s’havien dit, millor dit, les que havia sentit. Desprès vaig volar al col·legi, on tothom em mirava com donant el seu vist i plau, i les meves amigues no deixaven de repetir lo prima que estava i la enveja que hi tenien, crec que aquell era un dels pitjors errors; a partir d’aquelles converses vaig reafirmar la meva obsessió i malauradament vaig començar a valorar-me per el que els demés veien, va ser allà quan vaig començar a voler ser la més prima, la més atractiva, la més sensual... Als dos mesos, va deixar de ser una cosa de no estar grassa i estar en forma per passar a ser total vanitat e intentar ser la més bona, la més femenina. -Vaig arribar a casa però vaig seguir donant voltes a tot.- Torturant-me d’aquella manera els meus records i pensaments van dur-me a Madrid, des de on el Dani em despertava cada dia amb un missatge, ja em desitjava un bon dia, ja era un simple “Buenos días niñaa” , ell, tot i que vivia lluny i era tres anys més gran que jo, m’havia volgut des de un principi, sense cap interès fora d’una amistat sincera, sense valorar-me en absolut per el meu cos, ell havia pogut veure des de un principi les meves cicatrius més profundes, i les meves runes més amagades, encara no sé com un noi, més gran que jo, amb els seus millers de problemes, havia dedicat el seu temps a interessar-se per una nena tan trencada per dins com jo. Ell em tractava millor del que jo mai m’havia tractat. –Aquestes reflexions em portaven, no a plorar, perquè jo no plorava, però a enfadar-me amb mi mateixa.- En aquells moments em sentia res als ulls dels demés, em veia com la noia que té problemes, que no és de les que atrauen a tothom amb llum pròpia, en definitiva, que no se la veu feliç, i sempre serà poca cosa. No cal explicar quina era la reacció davant d’aquests pensaments, abans hauria sigut un posar-me a fer abdominals com una boja o qualsevol altre exercici per tal de millorar la forma física, ara només pensava en el menjar, el fastig que em feia no era normal, l’estomac se’m tancava cada cop que escoltava dir alguna cosa que tingués a veure amb el menjar, i sopar en família era la major tortura existent; tenir la mare i el pare davant, la Clara al costat, el Javi mirant-me des de la cantonada, l’Ana esperant que jo mengés per adonar-se de que encara ni tan sols s’havia servit, en definitiva, era com si tothom estigués pendent de mi, de la quantitat que menjava i de què menjava, preferia menjar sola, perquè era garantia de que pogués menjar amb calma, la quantitat que jo volgués i ningú no em mirava amb pena per sobre del plat. Però si pensaven que per el fet de dinar amb mi o sopar tornaria tot a la normalitat s’equivocaven ben bé. Els dits a la gola ja no molestaven, els miralls em miraven exagerant una figura que jo veia grossa, però era extremadament prima, la son ja no venia per les nits i cada cop eren més llargues, m’equivocava si pensava que estava morint? De veritat podia estar morint al 16 anys? Per què venien a mi aquests nusos a la gola? Per què m’envaïen les ganes de plorar, però plorar de ràbia?... –Quan arribava a aquest punts era quan ja no hi podia més, em llençava contra el llit, amagava la cara contra el coixí i sanglotava, ni tan sols plorava, un nus al coll m’apretava i ofegava i ja no podia ni tan sols sanglotar, la desesperació en aquells moments era tal que no podia fer un altre cosa que resar, resar demanant forces a Déu, en aquells moments no hi havia ningú més que aconseguís calmar-me, jo era incapaç de mostrar la meva petitesa i les meves ferides a ningú, el rosari es desgranava entre els dits, i entre sanglots acabava dormint-me. –Aquella nit no vaig sopar, en vaig quedar dormida al llit amb les sabates posades i tot, i va ser al dia següent em vaig despertar perquè el botó del pantaló se’m clavava al melic i les arrugues de la samarreta ja estaven marcades per tot el meu cos.
 Comenta
 
Capítol 3 Bitllet d'anada
Vaig despertar de bon matí, abans que ningú. L’habitació estava com la vaig deixar a la nit, m’havia despertat l’ocell del veí que cantava cada matí, i com no havia tancat la persiana ho sentia molt més de l’habitual. La casa estava en l’obscuritat i el silenci inquietant que hi regnava em va fer aixecar del llit. Eren quarts de set i vaig decidir que no podia estar més ficada a casa. Vaig agafar la roba d’esport, les bambes i vaig sortir a fer un volt. Vaig tancar la porta de casa amb por de que els pares i els germans es despertessin. Vaig baixar les escales corrent i en obrir la porta una corrent d’aire fredíssim en va donar els bons dies, el sol estava a punt de sortir i els fanals encara estaven encesos. Va ser llavors quan em vaig adonar de que no havia agafat ni el mòbil ni les claus... No hi havia ningú al carrer, normal, qui surt un dissabte a tres quarts de set a fer un tomb? De primeres em va fer por, però ja no tenia res a fer, vaig començar a córrer Avinguda Tibidabo cap a dalt. La pujada era dura així que no vaig pensar gaire i vaig enfilar cap a la Carretera de les aigües. En arribar vaig parar al primer mirador. Ja hi havia per allà els primers matiners que també havien sortit a córrer. Vaig seure al banc que hi ha i amb la vista posada a Barcelona vaig adonar-me de que després d’aquell dia no sabia quan tornaria a poder gaudir d’aquelles vistes. Se’m va enfonsar el mon, vaig quedar-me allà intentat gravar aquella imatge, el sol naixent arran del mar, el cel que agafava els primers raigs i es colorava d’un rosat com el de les copes desades a la aigüera després d’una festa, quan les restes del vi es dilueixen amb l’aigua, i dins la copa dibuixen un cel matiner. De cop en vaig adonar, no sabia quant de temps passaria ingressada però sabia que no seria poc, vaig prendre la determinació de que abans havia de fer una viatge a Madrid, havia d’explicar-li al Dani el que se’m venia a sobre i necessitava un cop més sentir les seves mans, i a seva mirada dient-me: no et preocupis, tot sortirà bé, confia en mi. Em vaig aixecar del banc, vaig córrer fins al quilòmetre 5, vaig fer mitja volta i vaig baixar per el caminet que surt per allà on està l’Abat Oliva, al carrer Bellesguard. Quan vaig arribar a casa just sortia un veí, que em va saludar i em va aguantar la porta, vaig desitjar que algú estigués despert, no volia tocar al timbre per no despertar als pares que segur que dormien així que vaig picar a la antiga, gràcies a Deu el Javi estava despert al saló i em va obrir. Vaig seure al sofà i vaig començar a mirar trens, sabia que el metge havia dit que el millor era que ingresses aquell dia però era cap de setmana així que no pensava entrar, vaig pensar que es podria fer una excepció. Vaig trobar que em sortia molt més econòmic viatjar en autobús de línia així que vaig comprar un bitllet d’anada, i de la tornada ja en parlaríem. Vaig agafar el mòbil i vaig escriure al Dani.

Marta: Eiiiss! Te’n recordes del pacte que et vaig explicar que vaig fer amb el metge?

Dani: Si! Com ha anat?

M: Doncs malament...

D: Quan entres??

M: En teoria dilluns...

D: Vaig cap a Barcelona i passem el cap de setmana junts, et sembla?

M: NO! Prefereixo anar jo a Madrid...

M: Viatjo aquesta nit, arribaré a les 8 de demà...

D: Genial! Has agafat ja la tornada?

M: no...

D: Genial, perquè vull acompanyar-te.

Ja estava fet, aquella nit sortiria cap a Madrid i desprès ja decidiríem quan tornàvem. A tot això es va aixecar la mare,

P(mare Pilar): Bon dia, no m’he adonat que havies marxat a córrer.

M: Sí, una cosa, aquesta nit he d’anar a Madrid.

P: Marta, les coses no es fan així...

M: Ho sento, ja tinc el bitllet i allà m’esperen...

P: Qui, com i quan?

M: Surto aquesta nit, arribo allà a les vuit del matí, el Dani ve a buscar-me a l’estació d’autobusos i estarem per allà.

P: Quan tornes?

M: No ho sé- vaig dir tot amagant el cap

P: Te’n adones, no has pensat res, tens el cap a tots llocs menys on has de tenir-lo. Se suposa que entres demà!

M: Mami, demà és diumenge, demà no entro.

P: I quan penses tornar?

M: Que ja t’he dit que no ho se!

P: Decideix quan tornes o no marxes.

Vaig marxar rebufant cap a l’habitació. És veritat que havia de saber quan tornaria perquè potser havia d’emportar-me roba i aquelles coses...

M: Dani! Quan tornem a Barcelona?

D: No se, quan tu diguis

M: jo per mi mai...

D: no pots anar fugint de la realitat, ja veuràs que t’anirà súper bé! Mira, la meva germana Sara no està a casa així que tenim el seu llit lliure, i la Clara estarà encantada de que et quedis, avisaré els meus pares que t’he convidat, ja veuràs com se’n alegren!

M: Segur? Em sap súper greu!

D: no dona! No et preocupis per res!

D: Saps que farem? Vaig a buscar-te a l’estació i anem a esmorzar, desprès podem quedar amb el Rodrigo que segur que li fa moltíssima il·lusió i dinem amb el Pepe, després podem passejar per Madrid, tot i que crec que ja has vist quasi tot i per la tarda anem a casa i sopem amb la meva família!

M: Ostres tu! Que guay! Em sembla bé!!

D: Jo el dilluns només tinc classe pel matí però puc saltar-me-la, podem tornar dilluns a la nit i dimarts entres.

M: Aii, no no! Si has d’anar a classe ves-hi!

D: Marta, acabo d’acabar exàmens, no farem res! Deixa’m fer-ho!

M: Val val, però els teus pares què diran?

D: A ells els hi és igual...

M: Val... gràcies!

Aquella nit vaig sortir cap a Madrid, vaig deixar la mare una mica enfadada i al pare enfadat perquè la mare ho estava... Sortir de Barcelona va ser una de les millors sensacions del mon, necessitava sortir d’aquell infern, fugia del terapeuta, de la mare, de tots els miralls i portes, fugia sobretot d’aquelles mirades compassives dels qui em coneixien, necessitava respirar sense ningú que mirés. Vaig tenir sort i les primeres hores ni hi havia ningú al meu costat, em vaig poder estirar i vaig dormir fins a tres quarts de set, quan va pujar un home jove, d’uns 27 anys, que no només em va despertar sinó que va començar a donar-me conversa, em quedaven menys de dues hores així que tampoc vaig donar-li més importància. Vaig parlar amb ell i per fi vam arribar. Allà estava el Dani, em va rebre amb una de les seves abraçades que et deixen quasi sense respiració però que tant m’agradaven, vam anar a esmorzar i gràcies a Deu no va forçar-me a menjar aquell cop, es va encarregar de que estigués entretinguda tota l’estona i no hi penses gaire. Quan va acabar vam quedar amb el Rodrigo que vivia a prop del Renfe, per arribar allà vàrem agafar el metro. Sempre he pensat que el tema de les targes de metro està millor pensat a Madrid, ja que tenen una tarja de plàstic que van reomplint, no es gasta paper com a Barcelona, però en veritat és el mateix que fan a Pamplona amb la targeta del Bus.

A l’hora de dinar tampoc tenia gana però entre el Pepe i el Dani em van obligar a prendre un Sandwich amb ou ferrat i bacó, haig d’admetre que estava molt bo però com sempre, em va sentar malament.

Quan vam acabar de dinar el Pepe va insistir en portar-me a pasejar per “ El parque del retiro”, m’agradava aquell parc, era un lloc on un podia relaxar-se i trobar una mica de pau, tot i que esta al vell mig de la ciutat. Vam anar directamente al nostre racó i vàrem seure i vam deixar passar les hores.

Vem acomiadar-nos del Pepe i vam dirigir-nos cap a casa del Dani. La seva familia ens esperava amb els braços obrets, m’estimaven massa. Crec que ho van fer esplicitament però quan vam arribar ja havien sopat, ens van deixar unes pizzes preparades i vàrem sopar al sofà mentre vèiem una de les nostres pel·lícules preferides; Zahara.

Al dia següent vàrem vaguejar una mica al matí, vam menjar fora i tocada la mitja tarda vàrem agafar el tren cap a Barcelona. Estava inquieta i se’m notava.

D: Marta, no pensis més, serà bo per tu!

M: estic bé

D: i jo no soc tonto...

...

D: Marta, mira’m. Sé que és humiliant haver d’ingressar i aquestes coses, que se’t està caient el mon a sobre però no vull que te’n oblidis de que els qui t’estimem sabem que això és el millor per a tu, i desitgem de tot cor que surtis quan abans i tornis a casa amb més força que mai.

...

D: No te’n adones de tot el que t’està esperant per quan estiguis bé amb tu mateixa?

M: La veritat és que no

D: Si em deixes dir-t’ho així sense més reserves jo t’espero quan surtis per fer-te la noia més feliç del mon, i si em deixes, ser més que amics.

Allà si que em vaig col·lapsar, el Dani sempre havia sigut el meu millor amic, mai havia pensat en ell com alguna cosa més però ara m’adonava de tot el que havia fet per mi, ara em donava compta de quant l’estimava, de lo molt que significava per a mi, i de les ganes que tenia de estimar-lo sempre.

D: Marta?!

M: No sé que dir... això no m’ho esperava... em ve totalment de sorpresa...

D: Per això volia dir-t’ho quan sortissis però no he sabut esperar... Ho sento.

M: No ho sentis! Si et dic la veritat m’acabes de fer una de les persones més felices del mon, jo, que em sentia res als ulls dels demés, he vist directament que hi ha persones que tot i que saben totes les nostres debilitats i coneixen perfectament les nostres runes ens estimen de veritat, i no només ens estimen sinó que... Bueno, t’agrado...

D: I jo que pensava que les noies éreu més hàbils en aquestes cosses...

M: No et riguis!

D: Clar que ric! Et sembla normal no valorar-te així?!

M: Bueno ja deixem en pau

D: Llavors, no m’ha quedat clar... És un sí o un no...

M: tu que creus...

D: Vindré a veure’t mínim un cop al mes.

M: No et mereixo

D: És veritat, mereixes algú millor que jo...

M: Ja, clar, segur...

Propera estació: Zaragoza Delicias

D: Que ens queda? Hora i mitja?

M: Jo crec que sí

D: Doncs mitjdiada que es ve! Haig d’estar presentable per els teus pares, no?

M: Aixx calla! Bona nit.

Després d’aquell viatja em sentia una persona nova, com algú que deixa en un bitllet d’anada el pitjor de si mateix i amb el de tornada s’endú només la part que val la pena, per no tornar a veure mai més la que ha deixat enrere.

 

La Marta va estar, contra tot pronòstic, menys de tres mesos ingressada, va treure l’any amb qualificacions d’excel·lents i notables però el mes importat, va aprendre el valor de escollir bé els amics, i saber a qui escoltar, en qui confiar i com deixar de lluitar contra si mateixa.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]