Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



maria2002
Barcelona
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Runes a una consulta
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: No estic segura de voler saber-ho…

T: T’has pesat a casa?

S: No…

T: Cap dia del que fa aquesta setmana?

S: No volia…

T: Està bé… Nosaltres sí que t’hem pesat… Que creus tu? Quant dius que hi peses?

S: 40 justos? -Vaig preguntar com aquell qui sap que la resposta és no però li agradaria que ho fos…-

T: Marta has de ser una mica més realista…



T: En peses 35 amb 8…

-vaig sospirar, em sentia malament amb mi mateixa, com amb una barreja de por, de no poder lluitar contra el meu propi cap; fastig, per ser tan dèbil, tan insegura de mi mateixa, però al mateix temps encara no em veia bé… El mirall seguia sent el meu enemic, sempre oferint una imatge poc digne, poc bonica, poc a la alçada del mon, sempre demanant més.-

T: Tenint en compte que la setmana passada en pesaves 35 justos podem dir que anem progressant…

S: però... hauré d’ingressar de totes maneres?

T: Sí...



...



T: Faig passar a la teva mare?

S: Sí, si us plau... -Vaig respondre disposada a capficar-me en els meus pensaments tot just comencessin a parlar...- Em vaig quedar de peu, en roba interior i ni tan sols em vaig moure quan va entrar la meva mare, era com si el meu cos estigués allà però el meu cap rondava lluny, molt lluny... La mare em va abraçar sense apretar gaire...-

M: Vesteix-te, sol, i vine a seure -van ser les seves paraules-

-M’havia adonat, la mare m’estimava moltíssim però no s’atrevia a abraçar-me amb força com abans, ja no em feia pessigolles ni em premia amb força els llençols per sobre del cos quan venia a fer-me un petó, tenia por, no més de la que jo tenia, ja no era la seva filla gran, la forta, ara era la dèbil, la trencadissa. Suposo que no m’abraçava, no perquè no m’estimés sinó perquè no volia fer-me mal, no volia que em sentis envaïda, però el que jo sentia en el meu subconscient era que feia angúnia, que no era agradable una abraçada de pell i ossos. Sentir això no feia més que torturar-me, volia a la meva mere, volia les seves abraçades i les desitjava a tot moment, per ella intentava menjar bé però mirar el menjar era suficient per oblidar-me de que la volia, passava per sobre d’ella el meu egoisme, la meva supèrbia, les meves ganes de ser acceptada als ulls de la societat.-

No sé en quin moment vaig baixar de Mart però el doctor acabava de dir que ingressaria dintre de res.



T: Heu d’entendre que si no està aquí li costarà molt més recuperar-se, per no dir que és quasi impossible, aquí estarà amb gent com... amb gent mol diversa, podrà distreure’s amb els altres nois, estarà bé! I el més important, en quant millori torna a casa sense cap retard.



-Potser el doctor es va pensar que no m’hauria adonat del que anava a dir... AMB GENT COM JO?! Aquestes coses no senten bé, i ell com a professional ho hauria de saber, i sobretot, “la gent com jo” no ens prenem les coses a la lleugera, l’ansietat em va fer donar-li voles i més voltes a aquella frase inacabada y reculada a temps...-

M: I llavors que és el que s’ha de fer?

T: L’ideal és que entri ja demà, ahir es van fer unes gestions i ja te un lloc...



-La realitat era que el doctor no confiava en que compliria amb el pacte, de fet ja m’havia “fet les gestions” A vegades la gent l’únic que necessita es una mica de confiança, d’esperança... Em vaig quedar donant voltes i més voltes a tot el que estava passant en aquella consulta i sobretot pensant en tot el que se’m venia a sobre. Com podia ser que en menys de mitja hora els meus pors més profunds s’haguessin fet realitat? Què feia jo ara si per dintre era tot runes?
 Comenta
 
Capítol 2 Coses que ningú veu
Aguantar mentre hi era a al consulta va ser una cosa, però al cotxe no va ser tan fàcil... Per què les mares ens coneixen tan bé? Em va veure trista, i no puc negar que ho estigués, i va pensar que la millor manera d’alegrar-me seria donar-me conversa, però definitivament no era precisament el que necessitava. El nus a la gola que portava temps aguantant amenaçava amb trencar-se. Els monosíl·labs van anar augmentant a la conversa, fins que vaig pujar el volum de la música i vaig aconseguir tornar al silenci del meu cap, silenci que no ho era en realitat, el meu cap va començar a bullir i l’ansietat va tornar a apoderar-se de mi. Vaig passar per la consulta del metge, revisà cadascuna de les paraules que s’havien dit, millor dit, les que havia sentit. Desprès vaig volar al col·legi, on tothom em mirava com donant el seu vist i plau, i les meves amigues no deixaven de repetir lo prima que estava i la enveja que hi tenien, crec que aquell era un dels pitjors errors; a partir d’aquelles converses vaig reafirmar la meva obsessió i malauradament vaig començar a valorar-me per el que els demés veien, va ser allà quan vaig començar a voler ser la més prima, la més atractiva, la més sensual... Als dos mesos, va deixar de ser una cosa de no estar grassa i estar en forma per passar a ser total vanitat e intentar ser la més bona, la més femenina. -Vaig arribar a casa però vaig seguir donant voltes a tot.- Torturant-me d’aquella manera els meus records i pensaments van dur-me a Madrid, des de on el Dani em despertava cada dia amb un missatge, ja em desitjava un bon dia, ja era un simple “Buenos dias niñaa” , ell, tot i que vivia lluny i era tres anys més gran que jo, m’havia volgut des de un principi, sense cap interès fora d’una amistat sincera, sense valorar-me en absolut per el meu cos, ell havia pogut veure des de un principi les meves cicatrius més profundes, i les meves runes més amagades, encara no sé com un noi, més gran que jo, amb els seus millers de problemes, havia dedicat el seu temps a interessar-se per una nena tan trencada per dins com jo. Ell em tractava millor del que jo mai m’havia tractat. –Aquestes reflexions em portaven, no a plorar, perquè jo no plorava, però a enfadar-me amb mi mateixa.- En aquells moments em sentia res als ulls dels demés, em veia com la noia que té problemes, que no és de les que atrauen a tothom amb llum pròpia, en definitiva, que no se la veu feliç, i sempre serà poca cosa. No cal explicar quina era la reacció davant d’aquests pensaments, abans hauria sigut un posar-me a fer abdominals com una boja o qualsevol altre exercici per tal de millorar la forma física, ara només pensava en el menjar, el fastig que em feia no era normal, l’estomac se’m tancava cada cop que escoltava dir alguna cosa que tingués a veure amb el menjar, i sopar en família era la major tortura existent; tenir la mare i el pare davant, la Clara al costat, el Javi mirant-me des de la cantonada, l’Ana esperant que jo mengés per adonar-se de que encara ni tan sols s’havia servit, en definitiva, era com si tothom estigués pendent de mi, de la quantitat que menjava i de què menjava, preferia menjar sola, perquè era garantia de que pogués menjar amb calma, la quantitat que jo volgués i ningú no em mirava amb pena per sobre del plat. Però si pensaven que per el fet de dinar amb mi o sopar tornaria tot a la normalitat s’equivocaven ben bé. Els dits a la gola ja no molestaven, els miralls em miraven exagerant una figura que jo veia grossa, però era extremadament prima, la son ja no venia per les nits i cada cop eren més llargues, m’equivocava si pensava que estava morint? De veritat podia estar morint al 16 anys? Per què venien a mi aquests nusos a la gola? Per què m’envaïen les ganes de plorar, però plorar de ràbia?... –Quan arribava a aquest punts era quan ja no hi podia més, em llençava contra el llit, amagava la cara contra el coixí i sanglotava, ni tan sols plorava, un nus al coll m’apretava i ofegava i ja no podia ni tan sols sanglotar, la desesperació en aquells moments era tal que no podia fer un altre cosa que resar, resar demanant forces a Déu, en aquells moments no hi havia ningú més que aconseguís calmar-me, jo era incapaç de mostrar la meva petitesa i les meves ferides a ningú, el rosari es desgranava entre els dits, i entre sanglots acabava dormint-me. –Aquella nit no vaig sopar, en vaig quedar dormida al llit amb les sabates posades i tot, i va ser al dia següent quan em vaig despertar perquè el botó del pantaló se’m clavava al melic i les arrugues de la samarreta ja estaven marcades per tot el cos.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]