Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mtgaleraplanas
Palamós
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 A CONTRA VOLUNTAT?

“En la nostra mar Mediterrània, en la provincia de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 
Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig”.   Això era el que s'anava sentint per classe durant tota l'hora de català. Aquell dia tocava llegir la Història de Leandre i Hero, però no el mite original, el llibre escrit per Joan Roís de Corella. Sincerament, em semblava una ximpleria com una persona es podia arribar a enamorar d'un altra. Per mi l'amor, no era més que uns sentiments que podíem encendre i apagar quant volguessis. Totes les històries d’amor que havia llegit abans em semblaven absurdes, potser perquè mai m’havia sentit d’aquella manera, o potser perquè la ximple era jo. La Lizzy i la Cathy, n’eren dos clars exemples. Jo pensaven que eren unes babaues per deixar-se enredar per homes que no les mereixien i que no les tractaven com devien. Si bé, aquestes dues històries van ser escrites fa dos segles, i l’amor en tan poc temps -relativament- , no havia canviat tant.



Aquell mateix matí no se sentia més que una altra cosa per l'institut que la fantàstica festa que se celebraria l'endemà dissabte. L'amfritona de la gran festa era la repugnant Helena del Rio, una rica incompetent que no aguantava ni que em paguessin, però ja que era la festa de l'any, doncs s'hi havia d'anar.  Tothom estava convidat a aquella festa, inclosos dels instituts dels pobles veïns. Molta gent aprofitava aquell gran esdeveniment per lligar i conèixer gent nova, però la veritat, jo només hi anava per la meva amiga Elisabet. L'Elisabet després d'haver-me parat pel passadís, sense previ avís i haver-me obligat a anar a casa seva a dormir al dia següent, vaig rebre la meravellosa invitació de purpurina i color rosa. No em podia creure que aquella noia anés a fer 16 anys i fos igual d'immadura que una de 10 anys. Eren la 1:20; l'hora de plegar i anar cap a casa.



Aquell dissabte totes les històries d'Instagram es podien resumir en si anaves a la "gran" festa, o series el que et quedaries a casa amb algun altre pla en ment. Personalment, m'hagués encantat estar mirant Coyote Ugly o Sensación de vivir, però en canvi em trobava a casa l'Elisabet provant-me un vestit que en somnis hagués pensat que me'l posaria i les meves botes preferides, ja que si havia decidit sortir preferia no perdre la meva essència. L'Elisabet no l'havia vist mai tan guapa; (ella) era una noia molt decidida, amb ganes de menjar-se el món i molt al seu rotllo, li encantava sortir de festa, i si jo l'acompanyava deia que s’ho passava millor. Jo era tot el contrari. Una noia que odiava el fet de ficar-se un vestit, i odiava el simple fet d’haver de sortir de casa sino sigues per anar a fer un passeig. Em solia passar les tardes llegint o mirant alguna pel·lícula. La mitjana  era de dues al dia, i solia ser acompanyada d'algun "snack" com unes bones crispetes, preferiblement dolces. L'únic que compartíem l’Elisabet i jo era que ens agradava anar a la nostra sempre.



Quan vam arribar a la festa va ser tot molt estrany. Només coneixia un vint-i-cinc per cent de la gent que hi havia allà. La majoria eren adolescents amb ganes que fos la seva millor nit de la seva vida, i altres que anaven a per el coma etílic. Mentre l'Elisabet ja anava a ballar amb el seu nou amic que havia conegut, jo em disposava a anar cap al sofà. Quan hi vaig arribar vaig treure un dels meus llibres preferits -esmorzar amb diamants- però no em va donar gaire temps a obrir-lo, ja que només arribar-hi ja hi havia dos babaus que intententaven fer alguna ximpleria de borratxo.



Com que vaig veure que allà no podia estar gaire tranquil·la, vaig decidir sortir a la terrassa. Segurament tindria més fred, però no oloraria ni a alcohol ni a tabac i podria tenir tranquil·litat. Que il·lusa que era, que passaria la nit amb tranqul·litat? No podria parar de riure’m de mi mateixa, de la meva nefasta idea.  La nit per la terrassa va ser un autèntic caos. La gent no parava de sortir o de tornar a entrar per fumar o per vomitar pel balcó. Era increïble la quantitat de gent que bebía en aquella festa, i la masssa d’aire que se sentia per la terrassa. Fins que una barreja de crits i molt de moviment a dintre va fer obrir la porta de la terrassa, i per acte seguit va deixar veure a un noi que no entenia bé què feia allà i perquè sortia amb una cella partida ja que fins ara la festa havia sigut més aviat pacífica.. Ell, amb tota seguretat, es va recolzar a la barana, quan l'Helena del Río va sortir també a veure el que havia passat. Jo vaig continuar al que estava fent, quan vaig veure que ella li donava una bufetada i seguidament ella va marxar.

  • - No és una mica estrany que una noia com tu estigui llegint a la festa que moltíssima gent hauria pagat per venir?

    - Per ficar-me en una baralla i acabar amb una cella de menys?

    - No m’hi he presentat sóc en Guillem I deixa-ho estar, perquè la baralla ha començat per l'Helena i el cabró del seu nou "ligue".

    - Ja m'havien comentat alguna cosa que en aquesta festa es lligava molt - però mai vaig pensar que l'Helena deixés el seu nòvio g... Deixem-ho com el seu nòvio.- vaig pensar.

    - Doncs ja veus, així anem. Però avui m'ha tocat a mi. I no al·lucinis tant.


Era bastant guapo, no diré que no, però li anava tot. Es creia que per ser un dels millors alumnes de l'escola li hauria d'anar tot bé per la vida. No em sentia agust estar  al seu costat, però era el que em valia. En el fons sentia que alguna cosa estranya d'allò s’assemblava alguna cosa que ja havia llegit. No entenia bé perquè "l'exxicot" de l'Helena havia de parlar amb mi, ni entenia perquè l'Helena havia tallat amb ell, si era tot el que una noia voldria, tot i que jo l'odiés i el trobés un neci, en el fons tenia sentiments estranys cap a ell. Després de veure tota l'escena, i reflexionar darrere el que havia vist vaig tornar a obrir el meu llibre i vaig continuar llegint.



Però no podia parar de pensar en allò que havia passat, però per molt que intentés concentrar-me no podia, i no sabia si era pel núvol de marihuana que m'entrava pel nas o aquella conversa tan estranya, però vaig decidir tancar el llibre i anar a buscar a la meva amiga perduda per la festa. No vaig tardar a trobar-la, però allà estava, amb la porta mig oberta del lavabo i amb el cap a dintre el vàter. No em podia creure que ella també hagués estat víctima dels efectes de l'alcohol i de l'Helena, però no volia ser la típica amiga pesada, i li vaig apartar els cabells de la cara.

  • - Elisabet, quant has begut aquesta nit?

    - Ja em trobava malament abans però res ha sigut molt poc. T'has assabentat de la baralla amb el nòvio de l'Helena?

    - Bé, crec que de nòvios ja no ho són pas, però si més o menys. El cas és que si vols que marxem o què vols fer?

    - Sí que te n’assabentés ràpid de les coses quan vols, eh! Marxem, però abans ens haurem d’acomiadar, per no quedar malament.

    - Com tu vulguis, Eli. - La miro amb un somriure, tot i que no sabia si seria bona idea.


Vam agafar les nostres jaquetes i ens vam decidir anar cap a l'Helena i quan algú ens va dir que encara estava amb en Guillem i el seu nou “ligue” acabant d'intentar solucionar alguna cosa que no tenia remei.


  • - Moltes gràcies, Helena, per la festa, ens ho hem passat molt bé. - Diu amb to cordial l'Elisabet.

    - Si, jo també m'ho he passat molt bé... - Dic tímidament. L'Helena em mira amb una cara estranya com si no m'acabés de creure.

    - Bé, es clar tu has estat tota la nit llegint, però m'alegro que us ho hàgeu passat molt bé. - Però l'Helena em torna a mirar amb molta prepotència, intento no mirar-la, tot i que m'estigui intimidant.

    - Sentim haver-vos tallat la conversa. Adéu, Helena. Adéu, Guillem.

    - Adéu, Elisabet, adéu, Holly. - va afegir en Guillem mentre se li escapà una petita rialla. 


No sabia que sabia fixat en el llibre que m'estava llegint, vaig assentir amb un somriure tímid, mentre observava la cara maliciosa que em feial'Helena. L'Elisabet em va mirar amb cara de que havia passat perquè ell m'hagués dit Holly, però va fer com sempre fa ella, i no em va preguntar res sobre què havia estat fent quan ella estava ballant amb aquell noi. I seguidament vam decidir sortir per la porta, i trucar a un taxi.

 



 Comenta
 
Capítol 2 NOVA VISIÓ?
S’apropava l’època d’exàmens, quan l’Elisabet em va trucar. Les úniques paraules que vaig sentir va ser que em prepares, que venia a veure’m. Doncs  no li vaig fer cas, em vaig posar un xandall gris i una samarreta blanca d’un dels meus grups preferits. Era estrany que essent una noia tan tranquil·la m’agradés Heroes del Silencio, però era el que havia mamat des de petita. Quan l’Elisabet va tocar la porta anava amb un vestit preciós de lluetons.  No sabia perquè havia vingut tan mudada a casa, però ella em va contestar que anava cap a casa l’Helena, que havia montat una altra festa. No entenia perquè l’Helena havia de tornar a fer una festa i més en època d’exàmens, només es volia fer notar, suposo. A l’Eli li va arribar una trucada a la qual va contestar de primeres, ella sempre contesta sigui que sigui, inclòs algun desconegut, suposo que això la podia fer més vunerable als ciberatacs. Només es sentia a la conversa uns crits i al final un d’acord, d’acord. A causa d’això li vaig preguntar què passava, i ella em va contestar:

- Tinc males notícies per tu… Era en Guillem. Diu que ell també  va a la festa i ha de cuidar la seva germana. Es pensava que jo no hi aniria per allò que va passar a l’altra festa. I té moltes ganes d’anar-hi, i bé havia pensat que ja que tu no tens res més a fer què mirar alguna pel·lícula o estudiar, te la podria portar… Va sisplau.

- Bé… - Un moment, des de quan en Guillem té una germana?- d’acord.

- D’acord, perfecte vindrà d’aquí un quart d’hora i jo marxaré amb ell.

- Pero Eli, com sabies que et diria jo que si?

- Perquè es nota que t’agrada una mica i perquè mai dius que no!



Aquelles paraules em van marcar. Com sabia que m’agradava, ni tan sols he donat pistes a perquè ho semblés, a més ell està amb l’Helena, sinó perquè voldria tornar a aquella casa després de la baralla? 



Després d’enndollar la tele, va tornar a sonar el timbre, aquest cop era en Guillem acompanyat de la seva germana petita de 10 anys. Era increïble com s’assemblava a ell. Tenia la mateixa forma del nas, i els ulls verds maragda. L’única diferència que tenia amb el seu germà era el cabell, que a diferència d’ell el tenia molt ros.

- Benviguts a casa… com et dius?

- Aina - va respondre tímidament.

- Encantada de coneixe’t. 



L’Eli va anar cap al cotxe per deixar-nos els dos sols.



- Te la passaré a buscar cap a les 00h. No crec que tardi més. Només em passaré per la festa per saludar. L’hora de dormir que diu la meva mare són les 23 h però si es vol quedar més estona desperta deixa-la. Moltíssimes gràcies per fer-me aquest favoràs. Confio en tu, ens veiem després.

- Adéu, passeu-ho bé.



La meva estancia amb la seva germana va ser estranya al principi. Era molt tímida, fins que vaig descobrir que li encantava el mateix que jo, i va dedicidir  que volia jugar als escacs una estona, i jo,  és clar encantada.

- En res vindrà el teu germà, només queden deu minuts.

- D’acord, m’ho he passat molt bé amb tu aquesta nit.

- Vols acabar de mirar la tele mentre obro unes crispetes?

- D’acord, si són  dolces millor.



Érem molt semblants, ja que a mi també m’encantaven les crispetes dolces. Però abans que pugués portar-li el paquet, va sonar el timbre. Era evident que seria en Guillem, i vaig obrir la porta immediatament. Ell s’estava tapant una mica la barbeta, fins que m’hi vaig fixar, s’havia tornat a barallar



- Guillem, t’has tornat a barallar?

- Si bé, el mateix que l’últim cop, però estic bé.

- No estàs bé. Entra que t’ho desinfecto en un moment.

- Segur? No voldria molestar més els teus pares.

 - Que va! Estic sola aquest cap de setmana.

- I com és que no fas cap festa?

- Perquè a mi no m’agrada el fet d’organizar festes, això li deixo a l’Helena, que aconsegueix que es baralli gent a cada una de les seves festes. - I somric sarcàsticament-

- Ha sigut bona aquesta. I la meva germana?

- Doncs mirant la tele, però crec que ja s’ha adomit.

- Sí, ja la veig. M’alegro que us ho hàgiu passat bé. No es sol relacionar massa.

- Va calla que et posaré alcohol a la ferida.

- NO. Més alcohol no.

- Has begut?

- Bé, res,  una mica

- Ho sento molt però no deixaré que surtis d’aquesta casa, i molt menys per portar  la teva germana. Sé que has de tornar en cotxe. Dormiràs a l’habitació del meu germà aquesta nit. A més tampoc tinc res més a fer. 



I així va ser. De cop tenia el noi que m’agradava assegut al sofà, mentre vèiem la tele i la seva germana dormia a la meva habitació. Es va anar fent tard, i ja em van entrar ganes de dormir. I no sé com al cap d’un parell d’hores tenia en Guillem portant-me en braços cap a l’habitació dels meus pares.



- Guillem que fas?

- T’havies quedat adormida, i no permetré que dormis al sofà.

- Moltes gràcies.

- Va bona nit, que descansis. - I un petó seu sobre el meu front va caure-.



Al matí següent quan  em vaig aixecar em vaig adonar que algú estava fent sorollets a la planta baixa. Hi vaig baixar de seguida, i per a la meva sorpresa allà hi estava, en Guillem fent l’esmorzar. No sabia que un noi així, com ell, sapigués cuinar, suposo que tenia molts prejudicis cap a ell. L’impactant va ser quan vaig veure que estava fent unes creps amb molt bona pinta, i que havia gastat tot el xarop de xocolata per elles.



- Guillem, es pot saber què fas?

- Doncs fer-vos l’esmorzar. No pensaràs que et deixaré que m’haguis deixat quedar-me a dormir i estigui de franc?

- D’acord em sembla bé.



Després d’haver estat esmorzant amb la seva germana, va estar molt divertit. Però va arribar l’hora que havien de marxar, i amb una salutació freda, ens vam acomiadar.





Al cap de dos dies d’haver hivernat, estudiant, va arribar el primer dia d’exàmens. Anava pels passadisos escoltant música quan vaig xocar amb en Guillem, i mel’s vaig treure de seguida, per alguna estranya raó volia causar-li bona impressió, tot i que anés amb un xandall blanc.



- Que vas una mica despistada, sort que has xocat amb i no amb una taquilla…

- Sí, és que… estic massa concentrada pels exàmens que no sé ni què estic fent. - no sé perquè dic això ara semblaré la típica que està tot el dia estudiant.

- Escolta, perdona per allò de l’altre dia, realment no volia que passés tot el que va passar.

- Tranquil, no passa res. Ens veiem.



Estava a punt de donar la volta i continuar el meu camí, quan de cop en Guillem em va  frenar en sec.



- Perdona un altre cop, però és que em preguntava si…. podríem anar a sopar aquest divendres, després dels exàmens, per compensar-te tot el que vas fer per mi aquella nit.

- Em sembla bé.

- Et passo a recollir sobre les 20h a casa teva?

- D’acord, ara sí que ens veiem.



Acabo d’acceptar sortir a sopar amb en Guillem? Què m’estava passant? Sabia que m’agradava des d’un principi, però havia decidit amagar els meus sentiments cap a ell, i ara sortiria una nit amb ell!  Estava tan emocionada que no vaig dubtar a anar a buscar l’Elisabet, fent de mi per un moment una persona que no sabia qui era.



- Eli, amiga no sé què acabo de fer.

- M’estàs espantant.

- Bé, res, he acceptat anar a sopar divendres amb en Guillem.

- Divendres, dintre de quatre dies?

- Doncs sí…

- D’acord, a quina hora et passarà a recollir?

- A les 20h.

- A les 19h vindré a casa teva a posar-te presentable.

- Moltes gràcies Eli!



La setmana va anar passant, quan per fi va arribar aquell esperat divendres. L’Eli m’havia posat preciosa, portava un vestit negre llis, i realment no sabia com havia aconseguit que em sentís còmoda en un vestit, pero ho havia fet. El temps va passar volant, fins que el timbre va sonar, i vaig anar  cap a la porta. I allà era ell, en Guillem. Portava una samarreta blanca i uns pantalons de vestir negres, la veritat, no sabia si m’havia llegit la ment, però havia superat totalment les meves expectetives. Em va portar a un restaurant, però quan va veure que no era molt el meu estil, vam decidir marxar a una hamburgeseria que hi havia al poble. Semblava com que haguéssim sortit d’alguna gala de premis tipus Goya, però no ens importava. Vaig passar una nit magnifíca, mai hauria pensat que m’ho passaria tant bé. M’ho vaig passar tan bé que no em vaig adonar de l’hora que era, i va ser quan van tocar les 23h i era hora de marxar cap a casa.



- Ens tornarem a veure? - em va preguntar tímidament en Guillem.

- Tu t’ho has passat bé? Estic encantada de repetir-ho, és clar. -Estava portant les regnes de aquesta conversa?

- Que si m’ho he passat bé? 



I va arribar el moment, en Guillem i jo ens vam besar, jo per primer cop, mai m’havia sentit tan feliç, i mai hauria pensat que què  m’agradés algú real fos tan dolent, és clar, m’havia enamorat de molts persontages ficticis, d’alguna persona suposo que en Guillem, però era massa orgullosa per poder-li dir, tenint en compte que tampoc creia que sapigués de la meva existència, ni que l’Helena l’hagués deixat, sino hagués sigut perquè es va cansar d’ell i ja el va canviar per un altre. Ni tampoc entenia com era que en Guillem podia canviar tan ràpid de gustos, l’Helena i jo no ens assemblàvem en res, jo em considero molt més responsable i empàtica que ella.  



Després d’aquella marevellosa nit alguna cosa dins meu va canviar, una magnitud de confiança s’en dinsava dins meu, continuava sent la mateixa nena de sempre, però ara tenia les coses clares, volia ser jo, i que ningú m’oprimis per ser-ho.
 

 Comenta
 
Capítol 3 LA REALITAT.


     

Després d'un mes d'una relació estranya, m'agradava sentir-me al costat d'en Guillem. Solíem mirar pel·lícules a casa seva i  llegir llibres. Anava de tant en tant a algun partit, però no passàvem d'allà. L'Helena havia intentat interposar-s’hi més d’una vegada, però la seva repugnant mentalitat sempre l'acabava destruint del tot.



La desesperació va arribar una nit de divendres. No sabia com l'Elisabet m'havia tornat a enredar per tornar a casa de l'Helena. Una altra de les seves grans festes per celebrar el final del trimestre, tot i que, per l'Helena, sempre hi havia alguna cosa a celebrar. Realment vaig acceptar la invitació perquè, en certa manera, sabia que en Guillem hi aniria. Encara que em fes mal que en Guillem continués veient-se amb l'Helena, tampoc no li podia retreure. Només havíem quedat algun dia, i ni tan sols havia tornat a passar res entre nosaltres a part d'aquell petó feia poc d'un mes.

Havíem donat voltes i voltes per la pista, però no veia en Guillem per enlloc. No sé com s'ho feia l'Eli, però sempre aconseguia acabar amb algun noi en aquestes festes, suposo que per això li agradava tant anar-hi. De sobte vaig xocar amb algú que em va tirar la copa. Vaig anar al lavabo a eixugar-me, i llavors vaig veure que l'Helena i en Guillem estaven junts, al lavabo, allà, davant de tothom. S'estava rient de mi o alguna cosa per l'estil? Deixaria que allò acabés així? Ni de conya!



- Ja us deixo intimitat.

- No, espera!

- No, Guillem, no perdis el temps.



I vaig sortir d'aquell infern el més ràpid que vaig poder fins a respirar oxigen, més enllà d'aquell núvol de fum i alcohol. Aquestes últimes setmanes amb en Guillem havien sigut com una obertura de portes del cel i una porta directa a l'infern. No podia creure que jo només fos una amiga per ell. Havia estat fent-me il·lusions tot aquell temps i ell havia jugat amb els meus sentiments. Només em veia com una simple amiga.



- Si us plau espera que t'ho expliqui- vaig sentir que en Guillem cridava - No era res, no he sentit res, he anat al lavabo amb ella perquè pensava que havia tingut una emergència en Bruno, i en arribar allà he vist que no hi havia cap Bruno, que només volia liar-se.

- Para Guillem, m'estàs dient que només hi has anat perquè el teu amic "Bruno" tenia una emergència. Així és una casualitat que estiguessis al damunt de l’Helena?  Sé que no estic en el dret d'exigir-te res, però si no volies res, no m'haguessis fet il·lusions.

- No és tot com en els teus llibres, la vida no és tan fàcil però si us plau escolta'm...

- I per què he de fer-ho? Per què he d'escoltar-te? Sempre acabes tornant a l'Helena...

- Només ets tu. Mai havia après tantes coses amb tu com aquest últim mes. Si us plau, dóna'm una oportunitat.

- Guillem, no em prenguis el pèl...- però no vaig poder acabar de dir la frase, perquè en Guillem ja era al meu damunt.Dos mesos més tard, en aquella mateixa terrassa on tot havia començat, la ràbia havia desaparegut. Tenia clar que l’únic que volia era estar amb ell.



M’encantava passar el temps amb en Guillem. Sempre solíem fer coses molt poètiques. Anàvem al cinema un cop al mes, i m’encantava passar les tardes amb ell sense fer res més que admirar-lo. En els últims mesos la meva vida havia canviat moltíssim. Passava els dies fent temps per tornar a veure a en Guillem, i encara que ens hagués agradat poder veure'ns cada dia, tant ell com jo estàvem massa ocupats per poder fer-ho. Sentia emocions que mai havia sentit abans, i m’agradava tenir algú més al meu costat preocupant-se per mi. Últimament la sensació que tenia per casa era estranya, i és que els meus pares ja no es portaven tan bé com abans. Els dies es feien eterns, i com que ell no hi era cada dia,  tot se’m feia més feixuc. Totes aquelles circumstàncies van fer que tant ell com jo ens anéssim distanciant. Però igualment jo continuava al seu costat. El seu entrenador un dia després de classes em va dir que l’estava salvant; pel que es veu estava sent una bona influència per a ell. Ja no solia sortir cada divendres, havia deixat de beure i fumar i ja no acostumava a visitar aquells amics com l’Helena.



Feia molt temps que no parlava amb ella. Algun dia ens la creuàvem pels passadissos, però en veure-li la cara en tenia prou. Mica en mica les coses van anar millorant, fins que un dia a classe, el professor tingué la brillant idea d’aparellar-me amb ella. Només pensar que hauria de compartir-hi temps m’estressava. La sort va ser que a  l’Elisabet li va tocar amb en Guillem, i, això, ho va fer més suportable.

El treball era bastant pesat, l’Helena no feia altra cosa que donar ordres. Era d’esperar, es creia que per ser la millor podia fer això a altra gent, però a mi ja no m’importava, i va ser així com el treball el vaig acabar fent jo, i com era d’esperar, ens van posar un deu. Quan pensava que tot estava acabat, em vaig tornar a equivocar. L’Helena la va tornar a cagar, aquesta vegada revelant-me una cosa inesperada que m’havia fet reflexionar;



- I com vas realment amb en Guillem? Hi ha rumors que ja no esteu junts per l’institut.

- Que ja no estem junts? No crec que hagi de donar explicacions, i menys a tu.

- No sé què vols dir amb això que no m’has de donar explicacions, però hauries de parlar amb ell i preguntar-li perquè diu que ja no esteu junts. Juraria que ja n’hi ha alguna que s’hi vol acostar.



No tenia la certesa que el que em va dir l’Helena fos fiable, però sí que era veritat que ens estàvem distanciant, ja no quedàvem tant com abans i ja feia temps que no ens deixàvem veure en públic. En el fons vaig pensar que segurament l’Helena només volia intimidar-me per fer-se amb en Guillem, però no sé per què vaig voler recriminar-li tot a ell. En Guillem realment volia estar amb mi per com era? Per què mai sortíem amb amics? S’estava convertint en una relació tòxica? Vaig decidir aclarir les coses, i a la sortida de classe vaig anar corrents a parlar amb ell.



- Guillem, perdona, podem parlar un segon?

- És clar que sí, què necessites?

- Bé, m’han arribat rumors que diuen que tu i jo ja no estem junts, i que tu tampoc ho negues. És dur però les últimes setmanes ens hem anat distanciant molt. Potser seria bo que ho deixéssim un temps.- i després de dir aquelles paraules, el cor se’m va fer petit, perquè, en el fons, jo no volia deixar-ho, però estava dit.

- Si és la teva decisió, no puc fer-hi res, però sí, no et mentiré. Hi ha rumors que diuen que hem acabat perquè fa molt que ningú ens veu, sempre hem d’estar tancats a algun lloc. Aquelles horribles paraules em van fer tornar a sentir una llança al pit.

- Si no tens res més a dir, és hora que marxi.



Estàvem sent sincers al cent per cent per un cop a la nostra vida. Em deia a mi mateixa que la nostra relació era tòxica, que havia començat per una baralla una nit d’una festa, i així d’un dia per l’altre tenia en Guillem a casa meva, i ja teníem alguna cosa. Així no es feien les coses. Però per sobre de tot maleïa  l’Helena per haver-me fet pensar sobre tota aquella situació, i per haver fet el que sabia que era necessari però que encara volia que durés.



Tres setmanes més tard:



Ja érem al març i es notava havia arribat la primavera.  El meu temps amb en Guillem semblava que havia millorat una mica, però tampoc és que ho solucionés. El treball amb l’Helena va anar bastant bé, al final es va comportar. Em va convidar a la seva última festa a casa seva, però sabia que si hi anava em trobaria amb en Guillem, i anar a aquella casa mai acabava bé. L’Elisabet en canvi li anava tot molt bé, al final la seva escapada de festes pel barri li havia anat bé, i va acabar sortint amb un dels amics d'en Guillem, en Bruno. L’Elisabet és una bona amiga, i perquè no em sentís tan sola em portava de tant en tant amb ella i en Bruno. Érem a la bolera, quan vaig distingir una silueta que em sonava: En Guillem i en Bruno estaven esperant-nos.



- Si us plau espera. - vaig sentir la veu d'en Guillem quan em donava la volta per fugir d’aquella situació.

- Guillem si us plau, deixa’m.

- Només volia saber si ja havies pres alguna decisió. 

- Guillem, vas ser tu qui em vas mig dir que ja volies oblidar-te de mi, i que l’Helena em digués que tampoc negaves que no estiguéssim junts em va fer mal.

- L’Helena? Què hi pinta l’Helena aquí? 

- Els dos sabem què és el que pinta l’Helena. Tu sempre tornaràs als seus braços, perquè vosaltres dos esteu fets l’un per l’altre. En canvi mira’m a mi.  

- Per què et deixes enredar per l’Helena? Saps que no és bona influència.

- Saps què passa? Que estic farta de ser només un entreteniment. Tan sols vas acabar de conèixer’m, et vas quedar a la superfície, i després ja no sabies què més fer amb mi i ens vam allunyar, i ara estem en aquesta situació, en la qual m’agradaria no trobar-m’hi.

- Saps perfectament que no és veritat.

- No siguis hipòcrita. Ho tens tot al teu abast. Mira’m. Si no hagués sigut per aquella festa i no t’haguessis emportat una hòstia no t’hauries fixat en mi. Ni hauries fet l’esforç de saludar-me. 

- Que jo sóc hipòcrita? Fa setmanes que estàs sense dirigir-me la paraula. He intentat parlar amb tu, he intentat preocupar-me, has estat totalment desapareguda. 

- Desapareguda? Em tenies a una trucada o un missatge de distància. Digues-me que la setmana passada no vas anar a la festa de l’Helena.

- Sí… Vaig ser-hi…

- No et puc canviar, Guillem. La vida que portes ara és la que tu vols. No vull més temps, simplement vull anar pel meu camí.



M’havia llegit milions d’històries, i totes acabaven igual: l’amor sortia triomfant. Però la realitat no era com jo pensava. M’hauria agradat haver aguantat més aquella història, però ja no hi tenia sentit seguir aguantat alguna cosa que no s’aguantava per si sola, i tot estava sent molt cansat. L’amor adolescent és intens, i de vegades fa mal. Sobretot per aquella noia, que li agradava llegir Truman Capote, que només tenia ulls per la Jane Austen, i per les germanes Brontë. Però si parlàvem de poesia ho tenia clar: en Neruda sempre estaria a la seva disposició. Parlàvem d’una noia sensible, que cada vegada que posaven Cinema Paraiso a la televisió acabava amb llàgrimes als seus ulls. Una noia amb els seus sentiments a plena disposició.  Però sobretot parlàvem d’una noia que no sabia què era el valor de l’amor fins que el va provar. Una noia que per molt que el seu gènere preferit fos l’amor, no el podia creure. La meva relació amb en Guillem m’havia canviat tots els meus pensaments. Aquella noia ja no existia més.  Havia desaparegut totalment del mapa. Ara només existia jo. I així va ser com vaig entendre la història que estàvem llegint a classe de català. Tota la meva història amb en Guillem prenia sentit: un amor que per molt que s'estimi i tothom s'oposi estarà allà viu, però és un amor que mai serà correspost. La nostra història no era tan tràgica, però acabàvem tan destrossats per dins com un temporal al mig de l'hivern. I així és com va acabar el capítol més intens, viu, i romàntic que hagués llegit mai: la història d'aquella festa.

 




 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]