Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



jaumeviladoms5
Sabadell
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 No tot és com sembla
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.
Com es veieren Leandre i Hero

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig. 

Hero, Rocher i Leandre

Hero era una donzella d’estatura baixa, amb uns bons glutis, un cabell llarg i marró com la xocolata, uns ulls grans que qualsevol persona es quedaria mirant-la. Era una noia intel·ligent, sensible, amb l’autoestima baixa, molt tímida i callada. En canvi, Rocher era un noi gras, de la mateixa estatura que la noia, de cabell curt i marró i el color dels ulls era verd. Era un noi sense personalitat, controlador i una mica masclista. 

Leandre era un cavaller ben plantat, molt guapo, amable, sensible i amb cos de gimnàs. Totes les noies anaven darrere seu, encara que ell no tenia temps per estar amb elles, ja que la major part del seu temps l’invertia en fer esport i llegir novel·les.  Amb ell es podia parlar de qualsevol cosa, i és que mai et podies avorrir. En definitiva, era molt diferent a Rocher; ell era l’home perfecte. 
Com es van conèixer Hero i Rocher

Tot va començar en un llac, on es podia aguaitar la gènesis de la vida. Va ser cosa de l’atzar, que els dos van assistir el mateix dia.  Van començar a conversar sobre els aspectes que més els agradaven i es van enamorar, va ser un amor a primera vista. La donzella de 16 anys es va fer molt amiga dels que acompanyaven a aquest noi, i el noi de la mateixa edat igual amb els d’ella. Tots estaven feliços, semblava un compte de fades. Tot aquests esdeveniments van concloure amb el començament d’una relació amorosa. 

Els primers mesos eren tots molt feliços, estaven alegres d’haver trobat la seva meitat, volien veure’s a totes hores i no s’imaginaven la vida d’un sense l’altre. Però van començar a coneixe’s millor, a veure els defectes l’un de l’altre. Ell, molt gelós i controlador, li manava que fes coses, li preguntava que amb qui parlava i feia coses que, per a ell, era normal, però per a qualsevol altra persona no. 

Van començar les baralles, i cada vegada, ella sentia menys per aquest home que, encara que ell digués que sí, no la volia, ja que quan estimes a una persona no la tractes així. Ella va començar a explicar a les seves amigues el que passava i elles, amb bona fe, li deien que el deixés. Però ella tenia por. 

Després de conèixer a Leandre, els dos grups es van fer molt amics i parlaven molt. Leandre li va confesar els seus sentiments a Hero, però ella estava amb Rocher i no volia estar amb ningú més, encara que sentia coses que només aquell cavaller podia fer. En canvi, el noi amb el que estava, feia que cada vegada l’estimés menys, i l’amor que li havia tret li feia anar enamorant-se de l’altre, encara que no tenien res perquè ella respectava al seu nòvio. 

Un dia, mentre dormien, Rocher li va agafar el mòbil a la noia i va llegir tot el que parlaven i, encara que només parlessin com amics, ell va sentir una gelosia dins del cor que va aixecar d’un crit a Hero. Ella, espantada, es va aixecar i, a petició del seu nòvio, li va escriure a Leandre dient que no el volia veure més i que s’oblidés d’ella i, després, quan pensava que ja havia acabat tot, el noi li va donar una bofetada que la va llençar al llit. Va ser tan fort el cop, que va quedar inconscient durant dos dies. 

Leandre, espantat de no veure-la aparèixer i després d’aquell missatge, va a anar a casa seva, encara que sabia com era Rocher. Quan aquest va obrir la porta, van començar a discutir molt fort, tant, que van despertar a Hero, que estava dormint al sofà. Ella, encara que quasi no podia, es va aixecar, va treure el cap per la porta i va veure la discussió. De la por que tenia que Rocher li fes alguna cosa a Leandre o al revés, va sortir i li va dir a la persona que realment estimava que marxés. Ell es va preocupar per la marca que tenia a la cara del cop que li va donar el noi tres dies abans. Ella va posar una excusa i, quan  Leandre va marxar, Rocher va tancar la porta exageradament fort i va dir: 

  • - No t’he dit que no surtis? Ara ja t’he l’ha vist - i li va tornar a donar un cop, aquesta vegada no tan fort. 


Ella va marxar plorant a la seva habitació, sense saber el que li esperaria unes setmanes més tard.

 

 Comenta
 
Capítol 2
Dies després, es va decidir a sortir de l’habitació, encara desolada pel que havia passat dies abans, l’acte que va marcar un abans i un després a la relació. Rocher, sorprès per veure  a la que era la seva estimada, no va dir res, no sabia com reaccionar. Hero habia estat tres dies a la seva habitació, tancada, sense estímuls de l’exterior. Ella tampoc sabia què dir, encara no tenia res clar; la persona a la que més estimava li havia fet mal, o era ella la boja que creia que ell l’havia estimat algun cop en la seva vida? No ho sabia. No sabia res. Tenia por, però també ràbia. Per una banda, volia parlar amb ell, i veure com es podria solucionar tot això, pero per una altra banda, volia agafar la porta i marxar, no tornar-li a veure mai més. Ell va ser el primer que va parlar, encara que era difícil trobar les paraules idònies per una situació com aquella. 

  • - Ho sento… Encara no entenc per què ho vaig fer… Suposo que van ser els nervis de la situació… Tu saps que t’estimo - va començar en Rocher. 

    - No culpis als nervis de l’acte que portaves temps volent fer, i tampoc tinguis el valor de dir-me que m’estimes, perquè tots dos sabem que no es veritat. 

    - Com pots dir això? Saps perfectament que es veritat - va alçar la mà en l’aire, i acte seguit, la Hero va apartar la cara, en els seus ulls es podia reflectir la por- De veritat pensaves que t’anava a tocar? Creus que t’ho faria?

    - Ja ho vas fer una vegada, no m’extranyaria - i amb els ulls plens de llàgrimes, es va dirigir cap a la cuina. 




Van anant passant els dies, l’ambient cada vegada era menys tens. Poc a poc anaven parlant i ella havia tornat a agafar en ell la confiança que van tindre des del primer dia. 

Hero va decidir anar al mercat, per comprar algunes verdures per l’hora de dinar. Mentre anava, estava feliç, sentia que tot havia tornat a la normalitat, i estimava al seu home. Quan va comprar tot allò que necessitava, va trobar-se amb Leandre, que també havia vingut al mercat per comprar menjar. Ella no sabia què fer; per una banda, li volia parlar i explicar-li el perquè de la seva absència durant aquests dies, però per l’altra banda, sabia que si ho feia i Rocher s’assabentava, tornaria a haver-hi problemes entre ells dos. Però en aquell moment, com si Leandre s’enadonés del que estava pensant, es va apropar a ella. 

  • - Bon dia Hero, ja pensava que havies anat del poble sense dir-me res! Em vaig apropar a casa teva fa un parell de dies, però Rocher no volia que entrés, deia que t’havies anat a casa de la teva mare perquè ella estava malalta… - va començar Leandre. 

    - Hola Leandre…. Bon dia… No, no sé per què et va dir això, però jo vaig estar a casa tota la setmana, sense sortir, encara no havia entès perquè havia passat, el que havia passat. 

    - Jo tampoc… Ara que estem els dos sols i que Rocher no està per aquí, em podries explicar que era la marca que tenies a la cara, quan vaig anar a la casa teva? I per què en Rocher es va possar així quan et vas apropar a la porta?

    - Jo… No tinc raons per explicar-te el que passa entre Rocher i jo. I si és el que et creus que és, doncs no, pots dormir tranquil, ell m’estima com ningú més mai ho faria. 

    - Mentida, no m’agrada que no diguis la veritat. Estaves molt nerviosa, i quasi no podies caminar. I si, ell t’estima, però no tant com ho faig jo. Pot ser tu vius amb ell, i sents que és un pilar fonamental a la teva vida… Però no és així, el et maltracta, et fa mal, i no has d’aguantar això… Jo t’...

    - Ja n’hi ha prou, no pots dir tu el que sento jo pel meu home, no tinguis el valor de dir les coses que no són, ho sento si t’he donat l’impressió de que entre tu i jo podria passar alguna cosa, però no es així. I ara marxo, que haig de fer el menjar pel meu home. 




Quan tots dos ja havien dinat, Rocher es va anar al llit a descansar de la gran quantitat d’aliments ingerits, ja que Hero era molt bona en la cuina. Mentre rentava els plats, ella no podia deixar de pensar en la conversa que havia tingut feia un parell d’hores amb Leandre. Era veritat el que deia? Ell l’estima? L’estima molt més que el meu propi home? Ella l’estima a ell? Estava molt confusa, no sabia què pensar ni què creure; per una banda, Rocher li va prometre que canviaria, encara que ella no sabia si confiar en les seves paraules. I per l’altra, Leandre li va dir que l’estimava, que l’estimava més que Rocher, que el seu home la maltractava… “Pot ser era veritat”, deia mentre es mirava al mirall la marca que li va deixar Rocher a la cara. 

Van començar els dubtes al seu cap. No sabia a qui creure ni què fer. Tenia por. 

Després d’una setmana pensant, va decidir deixar a Rocher, volia deixar aquella vida que tenia, deixar enrere els cops que, encara que li va prometre que pararien, no ho feien. I quan  va tenir el valor i la força per fer-ho, es va apropar a Rocher, que estava al sofà, i li va dir: 

  • - Rocher, hem de parlar. Estic cansada dels cops i de les mentides que em dius. No vull seguir amb tu. 

    - Si us plau, no em deixis, ets la meva vida. No sabia què fer sense tu. No et tornaré a colpejar més, t’ho prometo- va dir ell, que semblava dessesperat. 

    - No m’ho crec, deixa de mentir-me! Quantes vegades m’has dit el mateix i tot segueix igual?

    - Va dona… No pots deixar-me, saps que no trobaràs a ningú que t’aguanti com ho faig jo- va dir ell, que se li notava la malícia a la veu. 


Ella, no va poder dir res i va començar a plorar, sentia un gran biut al cor després de les paraules tan dolentes que el seu marit li havia dit. Potser s’hauria de quedar amb ell tota la vida? 

Quan li anava a demanar perdó per voler deixar-lo, ell li va donar un cop de puny a la cara que va fer caure’s a terra. Ell es va fregar la mà amb signes de malestar, però es va sentir tan eufòric que va seguir. 

Ella no era conscient del que estava passant, només sentia molt dolor, però li feia més mal el cor, que els cops que li estava donant aquella persona que, en aquell moment, va decidir que de veritat no l’estimava. Pensava: “qui et vol no et fa mal”. Però ja era massa tard, per penedir-se, inclòs per sentir, ja que cada vegada que ell la tocava, ella deixava de respirar una mica més. 

Quan ja no es podia moure, va notar un gran cop al cap que la va fer despertar-se de la pallissa que li havien donat. Rocher la va deixar al soterrani on mai la deixava baixar. Estava tot molt fosc, però ella només va veure la porta tancan-se i, seguidament, una cosa que la va fer espantar-se i saber que era el seu final.  
 

 Comenta
 
Capítol 3
Quan Hero va veure que era el seu final, es va espantar, però no es podia moure. Estava tan dèbil, tan dolguda... Encara que el seu cap li donava forces no aconseguia aixecar-se. No entenia res del que estava passant, no sabia què era aquell cos tapat amb una manta blanca plena de pols, què desprenia aquella olor putrefacte que estava estès al seu costat, ni el perquè. Només sabia una cosa: el seu home mai la deixava baixar a aquella part de la casa, i mai entenia el perquè, potser ara tenia la resposta que tant estava buscant.

Va intentar sortir d'allà de moltes maneres, però era inevitable, el cop que li havia donat en Rocher va ser tan fort que només volia que s'acabés aquella angoixa de no poder moure's i que potser mai més tornaria a sortir. Hi havia molt silenci, un silenci que feia que els minuts fossin hores, i que els dies fossin mesos.

Tenia molta gana, i cada cop es trobava pitjor. No havia tornat a veure en Rocher des de feia un parell de dies, quan ell va baixar per comprovar si ella era morta, i en adonar-se que no, li va portar una mica d'aigua, cosa que Hero no entenia, perquè pensava que ell la volia matar, però semblava que encara li quedaven sentiments amagats en aquell cor tan fred, i encara que estigués allà per la seva culpa, tampoc la volia perdre.

Cada cop estava més feble, no feia res més que qüestionar-se que o qui era aquell cos i perquè estava al seu costat. Li va intentar preguntar a Rocher una de les vegades que va baixar per veure com estava ella, però no li va respondre, i tampoc la va mirar, només va fer com si no l'escoltes i va marxar, tancant, com sempre, amb clau aquella petita habitació.

Hero no va aguantar més i es va ficar en un somni profund del qual potser mai tornarà a despertar-se.

Leandre estava preocupat però pensava que Hero estaria tan ocupada amb la seva vida que s'havia oblidat d'ell. Com cada nit, Leandre, estava mirant els estels i de sobte entre la natura li va aparèixer un espectre en forma de dona, però no es va espantar, només tenia curiositat de saber que volia. L'espectre el va envoltar i el va deixar en un somni en el qual podia veure el que Rocher li havia fet a Hero. Sentia una impotència per no poder fer res per ajudar-la, i només volia anar on estava ella. Però estava confós, perquè ell havia estat a la seva casa i no coneixia el lloc on estava ella. Però només sabia una cosa; no pararia fins a trobar-la i portar-la amb ell. S'havia adonat que estava enamorat d'ella.

En sortir d'aquell somni, va prendre camí cap a casa del Rocher, encara que ell estava a una localitat llunyera del poble. Mentrestant, Hero seguia vivint el seu malson, i no sabia si sortiria d'allà, tenia por, i només pensava en Leandre, no volia que pensés que s'havia oblidat d'ell.

En arribar a la casa es va trobar amb el Rocher que acabava d'arribar del poble. Enfurismat, va començar a cridar-li que se n'anés i l'altre, enrabiat per la visió que acabava de tenir, van començar a cridar-se. Hero, des de dins de la casa ho escoltava encara que Leandre hagués anat a buscar-la li va donar forces per aixecar-se i cridar. Quan aquest la va sentir, va arribar la policia, a causa que un veí l'havia cridat en veure la baralla.

Quan anaven a esposar a Rocher, aquest li va donar un cop de puny al policia i va intentar fugir, mentre que a Leandre l'únic que l'importava era la seva dona. Van córrer rere del fugitiu i l'altre va anar corrents cap a la casa.

Hero no aguantava més i va caure a terra, fent un soroll tan espantós que van escoltar fins i tot els policies. Van córrer tots cap a la casa i, en entrar, van buscar-la. No la trobaven a cap lloc.

Van tornar dos policies amb Rocher i el van obligar a dir on era la seva dona. Quan van obrir les portes del soterrani i el primer que van veure va ser a l'ex dona, desplomada a terra després de tres anys de descomposició. Leandre, quan la va veure, no podia ni aguantar-se dret però, quan va veure que aquella no era la seva estimada, va respirar.

I de cop la va veure, la va veure allà a terra, al costat de la finestra tapada, desplomada al terra, amb la cara blanca i plena de blaus dels cops que el seu marit li va donar. Leandre la va agafar i la va portar a fora, on era l'ambulància.



Un any després

 

En aquest moment ens trobem en la cerimònia de casament entre Leandre i Hero. Ell anava amb una camisa completament blanca, una americana negra i uns pantalons de vestir del mateix color. D'ell destacaven els seus músculs, capaços de trencar aquell vestit amb tan sols estrènyer els braços.

Ella, en canvi, portava un vestit blanc com la neu de tirants amples i no molt llarg. El més bonic que portava era un nus a sobre de la panxa d'embarassada de vuit mesos i mig.

Per fi els dos aconseguien el que volien, estar junts i formar una família lluny del seu passat del qual no tornarà a pensar mai més.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]