Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Yaiza
Riba-Rojadetúria
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 El plor
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Aquella nena necessitava ajuda, en Frank ho sapigué d’immediat. Com també sapigué que ell podria proporcionar-li-la. Decidit, en Kafka es va afanyar amb passes llargues cap a la nina. 



Aquella havia sigut una setmana esgotadora. Els alumnes estaven agobiats amb els exàmens pròxims, i açò alterava prou als professors, que a més tenien cada volta més i més treballs i exàmens que corregir. Tot i que Albert no se solia contagiar de les emocions provinents d’altres persones, sí li feia prou de mal el canvi de costums, i les darreres setmanes ningú pareixia recordar la paraula “costum”. De sobte els horaris d’atenció als alumnes i professors s’havien alterat radicalment, les peticions havien augmentat massa ràpid, els documents s’apilaven al seu escriptori…

Albert Einstein tan sols volia allunyar-se de tot allò, buscar un lloc tranquil per a reflexionar… l’últim any la universitat havia sigut el seu refugi per fugir de la premsa i les mirades indiscretes, però ara no tenia allò tampoc.

Albert sospirà mentres s’endinsava per un camí ple de vegetació. Una branca li va esquinçar lleugerament la mànega de tweed de la jaqueta nova, però el científic no li donà cap importància. Tampoc és que allò afectara molt  la seua imatge. De totes formes, a aquelles alçades tothom coneixia el seu aspecte desastrós per les fotografies dels periòdics, i a ningú pareixia importar-li si estava o no despentinat. Els periodistes continuaven posant als titulars tot allò que ell deia. Li ho havia comentat a Elsa, l’única que pareixia entendre’l. La seua cosina i dona s’havia encarregat i encara s’encarregava per ell de mantindre als visitants indesitjats lluny de la seua llar. De vegades Albert sentia com si ella fos imprescindible, l’única persona capaç d’ajudar-ho. De vegades...

Un banc! Einstein va sacsejar el cap, llevant-se de la ment la seua embolicada vida que a ell tant li agradava mantindre organitzada, i va seure alhora que obria un llibre que havia carregat fins a allí. Les lletres formaren paraules segons Einstein començava a devorar les pàgines. De fons podia escoltar els pardalets, que xiuxiuejaven; i les fulles que arrosegaven ombra al lloc on ell es trobava, movent-se per la lleugera brisa; i… de sobte, Einstein escoltà un fantasma. La bella Lieserl plorava. El científic deixà caure el llibre. Lentament, com per a no espantar a ningú, es posà en peu, prestà atenció i...

No, no era un fantasma. I, desgraciadament, tampoc era la seu filla morta, a qui mai podria oblidar. 

Quasi decebut a pesar del seu escepticisme, l’Albert estigué a punt de  tornar-se a asseure. Havia vist a una xiqueta, embolicada en un d’aquells vestits cridaners i plens de llaços. De segur que algú aniria a per ella. I, per què havia d’anar ell? No era la seua filla qui plorava… Però podria haver-ho sigut, d’haver-se donat altres circumstàncies. Després d’arreplegar el llibre,  l’Albert fou a veure a la xiqueta, tan abstret que no s’adonà que ja hi havien altres persones que s’acostaven a ella.



Senzillament adorava el parc Steglitz. Havia sigut el seu paradís màgic des de xicoteta, i tenir dèneu anys no li llevava el seu encant. Coneixia cada racó, cada arbust, cada arbre, cada font del parc. Mentre caminava per aquells camins laberíntics la resta del món no tenia cap importància. No tenia importància que el maleït Reinhardt li haguera denegat la seva petició d’entrar en la Deutsche Theaterschule. No tenia importància que la seva germana Elisabeth…

La jove deixà de pensar en açò, perquè si continuava pensant sí que tindria importància. Alçà el cap. Ella era la millor, i ho sabia. I volia que la gent ho sapiguera. S’havia posat aquell vestit específic per a que se sapiguera. I aquelles sabates roges sang, que destacaven en l’herba com si foren cireres recent caigudas. El seu monyo ros es balancejava mentre caminava, atraient mirades.

Marlene Dietrich somrigué, com somriuen les artistes. Perquè ella era una artista, i ho demostraria. Amb la seva veu preciosa, que ja li havia guanyat extres en certes pel·lícules rodades allí mateix, a Berlín. I amb la seua capacitat per a escriure poesia, aquella manera que tenia de dominar les paraules, juntar-les en versos únics de increïble bellesa. I amb la seva capacitat per al teatre, per a actuar. La artista estava destinada a triomfar, i ho sabia.

Mentres caminava pensant en la glòria que l’esperava, Marlene s’internà per camins que sols ella pareixia conèixer, escoltant les veus de la gent de fons. La jove sempre havia disfrutat de l’acollidor parc. Si de veritat triomfava algun dia, aquell seria el seu lloc secret, eixe que ningú mai coneixeria i que la faria desaparèixer en els moments difícils que la fama comportava. Dietrich s’ho prometé a sí mateixa.

S’ho prometé a sí mateixa i… escoltà un plor. Era un plor rabiós que li recordà a aquell de la seua germana. Marlene desitjà que parara. Mai ho havia suportat, aquell plor de l’Elisabeth per escapar a les lliçons de francés, per endur-se la millor nina de la botiga, per… tenia que parar. Però no parava. Bé, si no parava, la Dietrich faria que ho fera. Amb pas enèrgic s’encaminà en aquella direcció, decidida a donar-li a aquella xiqueta el que la seua germana s’havia merescut sempre.
 Comenta
 
Capítol 2 La ballarina
Plorava. Plorava perquè allò era molt injust. De vegades, Dore no entenia als adults. Ella tan sols volia ballar! Des de ben xicoteta, a Dore li havia agradat el ball, la música, la gimnàstica. Veia moviments al seu cap i tractava d’imitar-los. Volia ser com Mary Wigman, i assajava tot el temps. Era lleugera com l’aire. Era fluida com l’aigua. Era apassionada com les flames. Era graciosa com ho són les fulles que cauen dels arbres, girant i fent piruetes.



Tot això ho sabia perquè havia escoltat a la gent parlant d’ella quan pensaven que no s’adonava. I per això ho havia fet! No havia volgut fer una mala impressió! No, això mai. Sabia que allò era molt important per al seu pare! Havien fet un viatge mooooolt llarg, el més llarg de la seua vida. Entre Dresden i Berlín havia vist molts paisatges, moltes coses noves. I sabia que el seu pare portava organitzant allò des de feia un muntó de temps. Havia estalviat durant anys per poder-se permetre fer el viatge, i Dore era conscient.



I ara… ara ho havia fotut tot. Per això havia eixit corrent d’aquell lloc i s’havia endinsat en aquell preciós parc. L’havia vist la vesprada anterior i havia decidit que aquell era el millor millor millor lloc del món. I ara es trobava perduda allí, pels estrets camins plens de fonts, rodejada d’arbres i flors i arbustos.



Dore Hoyer donà un parell de passes per aquell paradís. Feia molt bona olor, i tot eren colors: verd, roig, groc, taronja, morat... Durant uns minuts, la xiqueta s’oblidà de tot el que havia ocorregut.



Però aleshores arribà a un lloc que pareixia perdut, i estava a l’ombra. No va tindre por, no. Senzillament, el lloc li feu pena, oblidat com estava i sense llum. Un poc com ella, oblidada sempre, tractada com si fos un bell objecte per a exhibir uns segons i amagar la resta del temps. Perduda. Perduda en un màgic jardí, com en els contes de fades. I dels bells jardins, li ho havia contat l’àvia, mai eixia un...



Dore començà a plorar de sobte, i es deixà caure a terra, embrutant el seu vestit blau. Així estava quan la varen trobar.



Primer aparegué un home. Tenia els cabells negres, negres com el seu vestit jaqueta d’aspecte formal. Dore deixà de plorar per la sorpresa. L’home somreia, i li estava parlant. Li feia preguntes. Dore estava confosa, i va sacsejar el cap. Nom, edat, pares… estava perduda? 

Fou en eixe moment quan aparegué una altra persona. La xiqueta es quedà bocabadada, i l’home que estava amb ella també paregué sorprés. Era una jove… preciosa. No podia haver-la descrit d’altra manera. Tenia el monyo ros, i uns ulls blaus verdosos. El seu vestit blanc la feia paréixer un àngel. Però la seua expressió… un àngel mai la miraria així, veritat?

-És teua la nena?- preguntà la dona en les celles arrufades. 

L’home va obrir la boca i… va aparèixer una tercera persona. Aquesta era més major que les primeres, tot i que menys formal. Era alt, i el seu cabells castanys estaven despentinats. La seua jaqueta verda estava arrugada també, i Dore començà a riure. Aquell home pareixia boig!

Les tres persones la miraven sense dir res. Estigueren així una estona, i quan Dore deixà de riure el primer home li va somriure i començà a parlar amb aquella veu dolça una altra volta.



-Per què plores? El dia és molt bonic, i els pardalets canten hui. Pots escoltar-ho? Canten per a tu.



Un nou silenci en què tots paregueren escoltar als pardalets.



-T’has perdut? Si ens dius el teu nom, i el nom dels teus pares, podem ajudar-te.



Mentre l’home amable li deia açò s’havia agenollat. El boig pareixia un poc incòmode i encara no havia dit res. L'àngel feia cara d’estar prou molesta.



-Jo… sóc Dore.



-Dore! Aquest és un nom preciós! Veritat que sí?- preguntà l’home amable, girant-se cap a les altres persones.



El boig va afirmar de seguida que sí, que el seu nom li agradava molt. Tenia una veu profunda, però un poc insegura, i la xiqueta tornà a somriure. L’àngel va romandre en silenci fins que totes les mirades es clavaren en ella. Aleshores va assentir breument i bruscament, com si en realitat no pensara així.



-Jo em dic Kafka. Frank Kafka.-Tornà a dirigir-se a ella el primer home.



-Albert- es presentà el del monyo despentinat.



De nou, totes les mirades es dirigiren cap a la bella dona. Aquesta feia la impressió d’odiar estar allí. De segur que es penedia d’haver anat a veure-la…

-Marlene Dietrich- digué orgullosa, com si es creguera superior. Com si se suposara que els altres havien de reconéixer-la pel seu nom.



De nou hi hagué un silenci.



Aquesta volta el va trencar Albert, potser embravit pel fet que no era l’únic que no sabia què fer.



-T’has perdut? On són els teus pares?

Dore va recordar-se de l’escena que havia muntat i els ulls se li varen omplir de llàgrimes, tot i que va fer el possible per no vessar-les. 

-Sóc de Dresden. Mon pare no té quasi diners, i porta molt de temps estalviant per vindre ací a parlar amb un home important. I jo… jo ho he fotut tot.



La xiqueta va tancar els ulls amb força i va sacsejar el cap, com si d’aquesta manera poguera oblidar tot allò ocorregut. Quan tornà a obrir els ulls va descobrir que Kafka i Albert la miraven amb llàstima, mentre que Marlene Dietrich senzillament pareixia avorrida. 

-Què has fet?-preguntà aquesta última amb un mig somriure irònic.



Tot i que a Dore no li va agradar gens el seu to de veu, va decidir contestar-li per la curiositat que mostraven els homes. Però va respondre sense paraules. Va respondre com tan sols ella sabia fer-ho.



Amb una mirada seriosa, Dore Hoyer es posà en peu, va col·locar les cames i els braços en una posició d’inici que va considerar apropiada i va començar a ballar. Era un ball que ella s’havia inventat, un ball que havia vist al seu cap i havia assajat unes quantes vegades. Girava i baixava i pujava com seguint una melodia inexistent.



Al principi els seus espectadors la miraven com es mira a una xiqueta petita que es creu molt bona en alguna cosa. Però després… Dore estava acostumada a aquells canvis d’expressió. Era com si, de sobte, haguessen descobert una meravella.



I els homes i la dona van mirar. Van mirar com la xiqueta, amb el vestit tot brut de terra, els ulls rojos per les llàgrimes i els cabells que s’havien eixit de la seua trena saltava, s'arreplegava, pujava, girava, s’estenia, botava, baixava, i tornava a arreplegar-se. 

Ningú va saber quant de temps va passar. Podrien haver sigut minuts, hores o fins i tot dies quan Dore per fi deixà de ballar, esgotada però contenta.



L’home amable tenia molt oberts els seus ulls, i els llavis lleugerament separats. Pareixia enlluernat en ella, com si per uns segons haguera deixat de ser ell per convertir-se en altra persona, en un altre ésser presenciant un meravellós espectacle.



El boig també semblava prou impressionat, i tenia les celles arrufades, com si Dore s’hagués convertit de sobte en un problema prou complicat de resoldre. La xiqueta quasi podia vore els engranatges funcionant veloçment al cap de l’home, igual que funcionaven a les màquines de les fàbriques que hi havia prop de sa casa.



Però l’expressió més impactant, la que més havia canviat, era la de la dona. L'àngel la mirava, sorpresa, ja sense cap ironia. Tota l’altivesa, l’orgull i el menyspreu que poguera haver-se advertit abans, tota mostra de superioritat, aquella màscara fingida d’indiferencia… tot allò havia desaparegut. De sobte la jove era una jove. La veu que pareixia xiuxiuejar-li a cau d’orella que tot li donava igual s’havia extingit.



Sense adonar-se’n, Dore Hoyer havia commogut als presents de tal manera amb el seu ball, que aquests s’havien oblidat de tot… exceptuant allò que els movia, que els feia viure. D’alguna manera, havia sigut una xiqueta la que havia tret a la llum la vertadera essència de Frank Kafa, Albert Einstein i Marlene Dietrich. O, com ella els coneixia, l’home amable, el boig i l'àngel.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]