Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Cdm3_Lizards
La Bisbal De L’Empordà
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Un viatge a vista d'ocells
Un viatge a vista d’ocells

Recordo perfectament el dia que vaig obrir els ulls per primera vegada. La primera cosa que vaig veure van ser els meus tres germans. Soc la petita de quatre germans en total de Tyto Alba altrament conegut com Òliba comuna, un tipus d’ocell rapinyaire nocturn de la família del Titònits. Els meus germans es diuen Negret, Pinxo, Coco i jo que em van posar Nuvolet. Vaig néixer a la riba del riu Têt, a la ciutat de Perpinyà. La meva mare en néixer ens va explicar que la nostre feina era espantar coloms i ratolins de la ciutat, la població de ratolins i de coloms havia crescut tant als últims anys hi havia superpoblació. Aquesta superpoblació portava problemes a una altra espècie animal, que eren els humans.

En pocs dies vam aprendre a alçar el vol i sortir del niu, i en pocs mesos vam sortir a casar i a sortir a fer la feina que ens havien adjudicat. De seguida vaig veure que això de caçar altres animals no anava amb mi, vaig decidir de fer-me vegetariana. Això va comportar una discussió molt forta amb la meva mare i els meus germans. A casa meva no, si no al meu niu. Després de discutir amb la meva família vaig emprendre un viatge per saber quin era el meu objectiu a la vida.

D’aquesta manera, un diumenge al matí vaig començar el meu viatge. La primera cosa que vaig haver de fer va ser agafar provisions pel llarg viatge que m’esperava.  La primera parada va ser al centre comercial a Auchan, per agafar menjar. Un cop aprovisionada vaig haver de decidir quina direcció agafava i vaig veure que tenia dues opcions: podia endinsar-me cap a la Mediterrània o agafar la direcció cap a l’interior del país. Com que sempre m’he considerat una au d’interior vaig decidir anar terra endins. Quan portava una estona de vol de seguida vaig veure una muntanya que em va cridar molt l’atenció. Era una muntanya molt majestuosa, alta, allargada i la part del cim estava pintada de blanc. Vaig preguntar a un trencalossos si sabia el nom d’aquella muntanya i em va dir:

  • I tant, aquesta muntanya que veus és el Canigó. I està pintada de blanc perquè esta nevada. – va dir-me amb convicció

    Que vols dir que està nevada? – vaig preguntar encuriosit

    Doncs que des de l’hivern fins a la primavera cau a l’ aigua en forma de neu. A més a més has de saber que aquesta muntanya té molta història i és símbol del territori.


Després d’acomiadar amb el trencalossos vaig posar direcció al Canigó. Tenia moltes ganes de veure de més a prop la muntanya i volia tocar allò que s’anomenava neu.

Un cop estava al massís del Canigó em vaig sorprendre veure l’antiga abadia benedictina de Sant Martí del Canigó, que és un edifici que domina la vall del Cadí. Aquest edifici té un campanar llombard, els capitells de marbre, l’església i la cripta són d’estil romànic.

Vaig decidir descansar i passar la nit a la badia, ja que oferia unes vistes espectaculars, ja que fins i tot podia veure la ciutat on vaig néixer, Perpinyà.

Durant la meva estància a la badia vaig conèixer un monjo benedictiu que vivia i cuidava la badia. Aquest monjo em va explicar que la badia es va construir sobre un pic rocós, i va ser fundada el 1009 per Guifré II, comte del Conflent i la Cerdanya. Després de passar uns dies a la badia pel monjo, vaig entendre que el Massís del Canigó és un lloc privilegiat. El Massís posseeix una flora i una fauna excepcionals d’una sorprenent biodiversitat. Durant la visita vaig poder veure espècies mediterrànies i de muntanya. A més a més de la flora:  garrigues, boscos de fulla caduca i de coníferes i entorns rocosos. Això em va fer entendre que el món on visc és un món complex, variat però tremendament ric en diversitat. Crec que tenim molta sort de viure en aquest món, ja que si no hi hagués diversitat, tot seria molt avorrit.

Després d’uns dies vaig decidir reprendre el meu viatge personal i seguir un conjunt de serres anomenades Pirineus.
 Comenta
 
Capítol 2 Sumant amics i quilòmetres


Després d’unes hores de vol, vaig entrar a un país nou anomenat Catalunya per la banda de Molló. Vaig decidir parar-me a descansar i a dinar a la bonica població de Molló. El que semblava en un principi una senzilla i bonica població del Pirineu català ben aviat vaig descobrir que amagava un tros d’història. Vaig trobar molt impactant que aquesta població amagués un trosset de la Guerra Civil Espanyola. A través d’un cartell informatiu que es troba al centre del poble vaig saber que entre mitjans de gener i el 13 de febrer de 1939, aproximadament 100.000 homes, dones i infants van creuar el coll d’Ares. Aquest coll es coneix com a camí de la retirada. Aquest camí el van fer els exiliats, tan civils com militars, per creuar la frontera direcció França i així escapar de la repressió feixista-franquista. Aquesta ruta de l’exili va ser de les més transitades. Vaig poder preguntar a un isard anomenat Ramir, un dels més vells que hi havia a la zona, que ell tot i ser molt petit recordava veure molt humans en  fila creuant les muntanyes direcció França. En Ramir em va explicar que val la pena parar-se a una mica més cap a l’oest, al refugi d’Ulldeter. 

Vaig decidir fer-li cas i em vaig posar direcció a la vall del Ter. Només en arribar a la zona em va venir a saludar un simpàtic os bru..

  • Hola, bon dia. Que fas per aquí? – em va dir l’os.



    Hola, em dic Nuvolet i em trobo al mig d’un viatge. He vingut a visitar la vall del Ter i a veure les vistes des del pic de Bastiments. – vaig contestar.



    Encantat de coneixe’t Nuvolet, jo em dic Phyros. Que et sembla si pugem tots dos junts al pic de Bastiments, puja a la meva espatlla i pugem tots dos. – va dir l’os.


Mentre pujàvem al cim pel Coll de la Marrana em va explicar que els humans feien servir la zona per esquiar, i jo li vaig preguntar què volia dir esquiar i em va explicar que els humans es posaven dos pals llargs i amples sota els peus i baixaven lliscant fins al peu de la muntanya.



En Nuvolet va recordar que al Canigó, un dels primer llocs que va visitar també hi havia neu, com aquí a Vall Ter. El primer que vam fer jo i en Phyros, va ser fabricar-nos uns esquís per les potes amb unes restes de pins que hi havia per la zona. Un cop fet els esquís, en Phyros em va explicar la manera de baixar sense fer-nos mal. Havia de posar les potes amb forma de cunya per ajuntar la part davantera dels esquis i separar la part posterior. Era molt fàcil de dir però difícil de fer, tot i caure un parell de vegades amb al pas de les hores vaig començar a agafar la pràctica. La sensació de lliscar sobre la neu va ser molt divertida i espero poder-ho fer més endavant.



Quan es va fer fosc vam plegar i amb en Phyros vam baixar fins al refugi d’Ulldeter. Allà vam encendre una foguera i vam preparar el sopar. Després de sopar en Phyros em va explicar que per a ell no era segur estar a prop dels humans, ja que s’espanten amb facilitat. En Phyros i jo ens vam acomiadar fent un brindis amb una copa de mel. Tot i estar una mica trist per la marxa d’en Phyros per dintre estava molt content per tota la fauna que havia anat coneixent en el viatge, i notava que m’estava enriquint a nivell personal. Gràcies al magnífic dia que havia passat vaig estar somiant tota la nit en com  m’ho havia passat de bé esquiant.
 Comenta
 
Capítol 3 La història inconclusa
La història inconclusa

L’endemà vaig decidir posar rumb cap al nord-est direcció a un lloc anomenat Andorra, perquè un Mastí dels Pirineus m’ho va recomanar. Dit i fet vaig aixecar el vol i vaig iniciar el viatge. Al cap de poca estona vaig sobre-volar la Vall de Núria i vaig poder observar el santuari de la Mare de Deu de Núria i el niu de l’àguila. Des de les altures es veia molt de rebombori a la vall, molta gent fent turisme, esquiant, senderisme i navegant amb caiac pel llac artificial. Tot i que em van venir moltes ganes de quedar-me  vaig decidir continuar cap el Nord-Est.

Seguint el meu recorregut pel Pirineu i després de passar la Vall de Toses vaig trobar-me de cares dos estacions d’esquí juntes: la Masella i la Molina. Després de passar aquestes dos estacions d’esquí vaig parar a descansar a Castellà de n’Hug hi ha menjar alguna cosa. En aquest poblet tan petit del Pirineu em vaig posar a parlar amb un cadell de Terra Nova. Em va explicar que feia pocs dies que havia arribat al poble, i que ell venia d’un poble molt lluny anomenat Sent Menat de la comarca del Vallés. Li vaig explicar que jo també feia poc temps que havia deixat el niu per emprendre un viatge i que trobava a faltar la família però havia fet molt amics pel camí. Després de acomiadar-me del cadell vaig continuar el viatge passant per sobre de la Serra del Cadí, vaig trobar aquest serralada molt impressionant; ja que s’estén al llarg de 23 quilòmetres. D’aquesta serralada vaig descobrir que hi ha una muntanya que sobresurt de les altres. La muntanya tan espacial és el Pedra Forca, ja que té una forma molt singular.

Vaig preguntar a una àguila real si anava amb bona direcció per anar a Andorra, ella em va respondre:

  • Ves recte fins arribar a la Seu d’Urgell i desprès gira a la dreta i un cop passat la Farga de Moles ja hauràs entrat a Andorra.

    Moltes gracies hi ha reveure. – vaig dir jo.

    Que et vagi molt be el viatge. -em va contestar ella.


Vaig entrar a Andorra per la part de Sant Julià de Lòria. Em va sorprendre molt trobar-me amb plantacions de tabac, ja que mai n’havia vist i no s’havia que es podien cultivar amb alta muntanya. Vaig decidir establir-me un temps a la població d’Andorra la Vella, ja que és el centre neuràlgic del país.

Com que estava molt cansat del viatge tan llarg que havia recorregut, vaig decidir en descansar i l’endemà fer diverses activitats a la nova ciutat on m’havia instal·lat.

Per començar el dia vaig decidir a fer una visita cultural en la Basílica del santuari de   Meritxell, que és la patrona del país. A part de la importància espiritual és interesant de visitar des del punt de vista artístic i paisatgístic. Quan hi vaig anar no es veia gaire moviment. Suposo que la gent que puja a Andorra té altres prioritats. Quan vaig anar a fer una volta pel santuari em va parar una guineu del Pirineu anomenada Fogui; em va estar explicat que el 8 de setembre del 1972 hi va haver un terrible incendi, que va provocar que el santuari quedés arrasat. Del temple original ja no queda res, i l’estructura que podem veure actualment la va fer Ricard Bofill, que va intentar a fer una recreació de l’art romànic, que era l’estil original del santuari.

  • No vas tenir por durant l’incendi? -vaig dir jo.

     Si, i també vaig perdre un bon amic. –va contestar.

    Em sap molt de greu. -vaig afegir.

    Tranquil, dia o altre havia de passar. -va contestar amoïnat.


Vaig decidir passar al vint aquí al santuari i vaig poder conèixer nous animals i fer-me amics d’ells.

Els habitants del santuari em van recomanar als llacs de Tristaina, que són uns llacs ubicats al nord d’Andorra, situat al costat de l’estació d’esquí d’Ordino. En aquest llacs vaig conèixer un grup de cavalls salvatges. Aquests cavalls em van explicar el seu dia a dia. Al despertar-nos ens rentem les potes al llac, ja que així els nostres tendons estan més frescos per poder corre més i millor. Un cop rentats ens podem a esmorzar, ja que tenim molta gespa a menjar. Una de les coses que ens agrada més és vigilar que els turistes que venen no fessin un mal us de la zona i no deixin brossa. Una de les altres activitats que fem és fer una cursa entre tots per veure qui arriba més aviat a dalt del pic de Tristaina. Ells em van convidar a fer la propera cursa que es feia per la tarda. Vaig participar la cursa sobre en Jack, un dels cavalls salvatges, i entre tots dos vam aconseguir en arribar primers a dalt de tot del pic. Vam ser els nous guanyadors de la cura.

Quan es va començar a pondre el sol va ser hora de dir adeu al meu nou grup d’amics i posar rumb a Caldea per recuperar-me de l’esforç de la cursa. Després de tants de dies de viatge era el moment de passar-s’ho bé a les aigües càlides i relaxants del balneari. A Caldea em vaig quedar tan relaxat que em vaig quedar adormir, i no em vaig despertar dins l’endemà.

Després de tres dies visitant Andorra era el moment de continuar el meu viatge. Just abans de marxar vaig aprofitar a anar el centre comercial Illa Carlemany per comprar “toblerones” pel camí. Un cop preparat per continuar vaig emprendre el vol. Abans de pensar amb la direcció que agafaria vaig fer una mirada endarrere per mirar tot el que havia passat des que vaig sortir del niu. Tot i que recordo molt be la por que tenia en fer aquest viatge, ara m’adono de que he sigut molt afortunat, ja que m’he enriquit amb totes les experiències que he acumulat. Pensar amb això em provoca un somriure i una gran felicitat. Ara és el moment de continuar mirant endavant i decidir quin és la propera ruta per agafar en aquet viatge, aquí acabo el capítol però la història acaba inconclusa.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]