Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Arnauiquim
Barcelona
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Inici del final
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d\'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d\'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l\'olor de terra molla que s\'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l\'esperit sec.
CAPÍTOL 1: INICI DEL FINAL
14 de novembre del 2045
Avui he tornat a anar a la muntanya amb el meu germà, no ho teníem previst perquè la nit abans havia estat tronant molt, però hem decidit que no podíem malgastar el nostre temps tancats a casa mentre el nostre món es consumia lentament.
En arribar allà, ens hem trobat un altre cop la trista visió de la nostra terra al mal tractament de la població: els arbres tallats, els rius contaminats i una atmosfera de boirum capaç de convertir l\'aire pur en un producte comparable al carbó. L\'ambient era tan penetrant que, fins i tot, em va passar pel cap, com si es tractés d\'un flaix de llum, la idea d\'abandonar, de mirar cap a un altre lloc com feia la resta del món. Per sort, va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut.
Un cop recobrada la iniciativa vàrem endinsar-nos cap a l\'interior de la muntanya on vam seure a la vora d\'un rierol, sota l\'ombra d\'un gran arbre amb ganes de trobar una solució pel gran problema que consumeix el planeta en silenci.
Per més voltes que li donàvem al cap, no aconseguíem trobar cap solució pel problema: què podien fer dos desconeguts com nosaltres per salvar un planeta i una societat que feia tot el possible per silenciar-los i fer-los desaparèixer?
Al cap d\'uns instants vam sentir unes lleugeres veus que provenien de la zona dels avets i arbres alts. No vàrem donar-li importància, ja que podia tractar-se de simples persones que es trobaven donant una volta per la muntanya sense ànims de fer mal a la natura. En aquell precís instant vàrem sentir un fort soroll que vàrem deduir que provenia d\'alguna màquina de caràcter perjudicial per al medi ambient.
Hi vam anar corrent i, en arribar, vàrem veure un munt de persones amb motoserres disposades a desforestar aquella zona amb l\'objectiu d\'obtenir tanta fusta com fos possible per disposar-la en dos grans camions situats enmig de pas d\'automòbils. A més, hi havia diverses tanques delimitant la zona i evitant el pas de civils o vehicles a l\'interior. En aquell precís moment vàrem trobar la resposta a la pregunta que tant ens havíem fet abans: l\'única manera d\'ajudar la societat i el planeta era deixar de pensar i actuar.
Sense pensar-nos-ho dues vegades vam saltar les tanques i vam dirigir-nos cap als responsables de l\'obra per intentar evitar aquella destrucció.
-Què feu?!!- va cridar el meu germà- Esteu destruint el nostre planeta. Atureu-vos si us plau!
-Qui t\'has cregut que ets, xicot? No cessarem el nostre treball perquè ens ho digui un gamarús com tu que no sap res de la vida.-Va dir el responsable de l\'obra.
Els vàrem intentar convèncer que allò que feien no era correcte i podia causar seriosos problemes a l\'ecosistema de Catalunya, però no ens van creure. Cada treballador que es trobava allà ens donava una excusa diferent, però totes elles deixaven ben clar que el que passés a la muntanya i a la vegetació no els importava el més mínim.
Ràpidament ens vam aferrar al primer arbre que vam trobar amb l\'esperança que aquelles persones s\'aturessin i marxessin. El nostre esforç semblà inútil, però no ho era, ja que directament o indirectament estàvem aturant tota l\'operació de talla d\'arbres. L\'única cosa que feien els treballadors era cridar-nos, xiular-nos i insultar-nos.
En aquell moment vaig arribar a pensar que amb allò seria suficient, que marxarien, que deixarien el bosc en pau. Novament la realitat va colpejar fortament les meves idees, ja que en comptes d\'aturar-se i marxar va decidir trucar la policia perquè ens tragués d\'allà i ens arrestés.
Durant 10 minuts va regnar el silenci, ningú no parlava, ningú no es movia, l\'única cosa que vaig poder escoltar aquella estona era el batec del meu cor. Al moment d\'arribar la policia, el silenci va ser trencat en menys d\'un segon i els crits i insults dels treballadors van tornar, tot i que d\'una manera més agressiva que la que havien emprat abans.
Els policies es van disposar en fila un al costat de l\'altre i van desenfundar les armes, ens van apuntar i van dir:
-Teniu 2 minuts per marxar, si no ho feu, dispararem!
Va ser en aquell instant on la por va apoderar-se de mi, va ser en aquell instant on vaig pensar a fugir, va ser en aquell instant on vaig pensar que no hi havia esperança, va ser en aquell instant on vaig pensar que morir i viure en el record era millor, va ser en aquell instant on em vaig rendir i vaig preferir recordar.
 Comenta
 
Capítol 2 UN PROMESA INQUEBRANTABLE

20 d\'agost del 2019
Era un dia com qualsevol altre a l\'Amazònia, calorós, humit i, sobretot, tranquil. Prop d\'un dels afluents del riu Amazones se situava la tribu Sequoia que s\'havia establert en una petita vall molt a prop de la selva. Eren les 8 del vespre i tothom tornava a les seves cases per evitar qualsevol accident que l\'obscuritat pogués causar.
Tanmateix, aquell dia hi va haver una excepció, ja que dos germans de 6 i 7 anys encara es trobaven jugant prop d\'un riu passada aquella hora. Com que no tenien noció del temps, van haver de ser avisats per la seva mare:
-Nens a sopar! - exclamà una dona als nois des dels afores d\'una casa rural d\'aspecte antic.
-Ja venim, mare! - va respondre el nen més gran.
Mentre s\'aproximaven a la casa se sentí un gran soroll provinent del bosc que es trobava just darrere d\'ells, era una explosió que provenia d\'una fàbrica metal·lúrgica que es dedicava a la construcció d\'estructures d\'avions. Allà hi havia hagut una fuga de gasos que havia provocat l\'aparició de foc a pocs quilòmetres del bosc l\'arbreda.
En escoltar-ho, la mare va córrer a tota velocitat cap a ells mentre els cridava que s\'afanyessin a venir.
Va ser el treball d\'uns segons; en un instant aquell paratge meravellós de fauna i flora es va veure consumit per unes flames grogues, caòtiques i inestables que ho cremaven tot al seu pas: animals carbonitzats, arbres calcinats, etc. Era com l\'obra mestra de Dante Alighieri però aquesta no era pas cap mena de ficció.
Veient l\'escala de danys i amenaça que allò suposava, les autoritats estatals van obligar l\'evacuació immediata de la zona i de les tribus que hi vivien. Totes elles es van sentir preocupades per les seves cases però a la vegada tenien esperança en què el govern faria tot el possible per reduir i evitar la destrucció; es van equivocar.
25 d\'agost del 2019
Les flames no han fet més que augmentar en els últims dies, els esforços per aturar-les són escassos i a la gent semblen no importar-li les conseqüències. El president del país ha fet un míting en el qual ha promès estabilitzar la situació en una setmana, i ha estimat que tothom tornarà a les seves cases en un mes. Mentrestant, s\'han habilitat espais de residència per a tots els afectats. De moment hi ha calma i esperances en què tot sortirà bé.
2 de setembre del 2019
Ha passat una setmana des del discurs del president i la situació no ha millorat gens. En resposta a la negativa de les autoritats, algunes de les tribus han decit passar-se a l\'acció per ajudar tant com puguin a la seva terra. Desgraciadament, res van poder fer, ja que tota aproximació a la selva en un radi de 60 km va ser prohibida i castigada amb la presó.
10 de novembre del 2019
El 25% de la fauna i la flora ha sigut exterminada i es creu que no es trigarà molt a arribar al 40%. La gent ha perdut gairebé tota l\'esperança. Molts països han ofert suport per frenar la crisi però no ha sigut ben rebuda pel govern qui considera que menyspreen la seva capacitat de resolució de problemes.
8 de gener del 2020
Després de 2 mesos de negociacions, el govern va decidir acceptar l\'ajuda internacional i es va poder estabilitzar l\'incendi. Al voltant del 55-60% de la vegetació s\'ha extingit i s\'estima que desenes d\'espècies es troben ara en període d\'extinció, és, sens dubte, una escala de destrucció massiva.
Aquells dos germans que de tan a prop havien vist esplendorosament aquell paisatge, contemplaven ara una destrucció sense parangons. S\'havien quedat sense casa i no tenien cap lloc on anar. Entre llàgrimes i plens de tristesa van fer-se una promesa:
-Sempre, independentment de la situació, les causes o les conseqüències, lluitarem i defensarem el planeta per sobre de tot, defensarem la nostra llar- exclamà el germà gran un cop s\'eixugà les llàgrimes.
-Sí!- cridà l\'altre- No deixarem que aquells qui només miren per ells mateixos i els seus beneficis guanyin, lluitarem per un futur millor en un planeta millor!
(s\'escolta una veu que ressona en la foscor) Què estic fent? Ho vaig prometre, vaig dir que no em rendiria i no ho faré, no em rendiré, no puc rendir-me, lluitaré, lluitaré i lluitaré encara més, és el moment de despertar i no tenir por a res!

 Comenta
 
Capítol 3 UNA LLUITA INCESSANT


En obrir els ulls les vaig veure, armes de foc apuntant-nos per tot arreu, policies enfadats que ens miraven amb rancor i treballadors que reien fent al·lusió a la més baixa i vergonyosa actitud humana: ser feliç a costa de patiment. 

-Ei! Però que esteu sords! Sortiu d’enmig o us endureu un tret!- exclamà un dels policies. 

-No ho entendran fins que no sàpiguen les conseqüències dels seus actes, dispareu-los d’una vegada que nosaltres necessitem treballar- Va dir un dels llenyataires sobresaltat.

-Silenci!- Va dir el capità policial.

-Va home, deixeu-vos de tonteries, només volen tallar uns quants arbres! - digué un altre policia- Si marxeu ara no hi haurà càrrecs greus en contra vostra.

-Així és com voleu arreglar les situacions!- Cridà el meu germà amb veu desesperada- Només sou una colla d’inconscients que no comprenen el valor de la natura. No us n’adoneu, la vostra crueltat només generarà odi, que es transformarà en desconfiança i repressió per aquells que no pensin ni actuin com vosaltres. 

-Repressió, desconfiança, crueltat, odi?!- Va preguntar el capità de la policia- Ara ja m’heu cansat, nois insolents. Voleu que us digui una cosa, no es tracta ni es tractarà mai d’odi, no us odiem simplement evitem que més persones com vosaltres existeixin. Nosaltres només donem exemple.

Tot just en acabar de dir això, els policies es van preparar per a disparar, tot això sota les ordres d’aquell home, aquell capità, que alliberava una pressió pròpia d’un assassí sense escrúpols.

-Eii!- Se sentí una veu que provenia del bosc- Ja és suficient, esteu arribant massa lluny només per uns arbres!

En aquell moment vaig pensar que ho deia per nosaltres, que no hauríem d’estar allà, ni tan sols la gent que visitava la natura ens recolzaria. Novament, vaig caure en la confusió.

Vaig veure una noia jove, morena amb ulls blaus, aproximant-se cap a nosaltres mentre els treballadors tractaven d’humiliar-nos dient que ningú ens faria costat mai. Aquella noia, que jo havia pensat que no faria altra cosa que criticar-nos, com feien els altres, es va posar entremig dels policies i nosaltres i exclamà:

-Si els voleu disparar, m’haureu de disparar a mi també!

Un calfred va inundar la meva ànima que de sobte tenia més ganes de lluita que mai. Em vaig apropar a ella i li vaig preguntar que per què ho feia, em va dir que el bosc era de tots i que ningú no tenia dret a treure’ns-el independentment del motiu.

-Molt bé…- Sembla que no hi ha més opció- Va acabar el capità policia.

-I ara què fem?- Li vaig preguntar a la noia.

I ella es va girar, em respongué xiuxiuejant: - Hem de guanyar més temps, està a punt de passar un helicòpter per gravar-ho tot i tothom se n’adonarà del que està succeint.

-Com ho saps això?- Va preguntar el meu germà.

-Treballo en una cadena de notícies força important com a presentadora i, en el moment en el que he vist això, he pensat que no podia quedar-se en l’oblit; per això he avisat els meus companys de la cadena i m’han dit que intentarien arribar el més aviat possible.- Respongué la noia amb la intenció que la policia no l’escoltés.

-Bé, doncs… alguna idea?- Preguntà el meu germà- Perquè no crec que la policia tingui molta paciència, hem de pensar alguna cosa ràpidament.

-Els farem creure que els intentem convèncer de no tallar els arbres amb algun discurs qualsevol, és ridícul, però és l’única cosa que se’m ve al cap.- Vaig proposar.

-Si us plau, que no ho veieu, si no ceseu en la vostra activitat, no només aquesta, sinó totes les reserves i llocs naturals desapareixeran i no sé si en sou conscients però si s’extingeixen nosaltres no trigarem a desistir. Cada arbre, cada planta, cada arbust i cada fulla són éssers vius com nosaltres, neixen, viuen i moren, però també respiren, pensen i parlen. Quan un arbre no torna a créixer en un lloc on l’havien tallat no és perquè no pugui, és perquè us parla i us diu a prop vostre no hi vull ser a prop ànimes despiatades. Els explotem, els matem i, tot i això, són allò que ens atorga l’aire que respirem cada dia. A la natura hi ha una regla anomenada “Intercanvi equivalent”: els animals mengen plantes i els seus cossos en descomposició permeten donar vida a més plantes. Nosaltres ens la saltem, ells ens donen vida i nosaltres els la traiem!

-Has acabat amb el xou?- va preguntar el policia impassible. -No vacil·leu nois, al meu senyal obriu foc i carregueu-vos-el.

Baaang! Un sortit de bales van ser disparades cap a mi, però cap d’elles em va tocar. Per què? La resposta a la pregunta va fer que se m’inundessin els ulls de llàgrimes, el meu germà era al davant.

En aquell moment, vaig quedar-me immòbil i un seguit de turments va emplenar el meu cap, el meu germà era mort. Vaig aixecar la vista i vaig veure l’helicòpter, ho havíem aconseguit. No només era l’helicòpter sinó que darrere dels policies un seguit de gent va aparèixer i es va llançar sobre aquests per defensar-nos. Em van dir que havien escoltat el meu discurs i que se sentien igual i volien defensar el planeta. La policia es va rendir; malauradament, mentre se n’anaven, un dels treballadors que no havia estat gens content amb el desenllaç de la situació li va robar l’arma a un dels oficials i em va disparar.



Vaig caure al terra, tot es va tornar fosc, les veus desapareixien i les imatges eren cada cop més borroses. Me’n vaig  amb esperança de saber que el nostre planeta estarà en bones mans i canviarà, l’única por que tinc és la de no ser-hi per comprovar-ho. Em reuniré amb el meu germà en un paratge sense malícia en el més enllà on espero poden tornar a visitar la nostra estimada natura.

FI
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]