Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Athena
Martorell
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 LXXII, LXV, L
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.

 

Setanta-dos dies abans

Les bombes van caure tan sols segons després de tocar les dotze del migdia.

Eren estranyes en forma i procediment. Quan s'havia vist una bomba que no fes soroll en esclatar? Però clar, és que aquestes no ferien per l'explosió, o la radiació, ni tan sols per l'efecte de la seva caiguda. No, eren armes molt més perilloses i, sobretot, silencioses. Armes biològiques, les havia anomenat l'últim telediari emès (potser per sempre).

Portaven un bacteri letal que s'estenia tan ràpid com el so. En qüestió de minuts tota Barcelona era en quarantena. Poques hores després, no era del cert que hi hagués hagut cap supervivent.

Jo, vivint a Cornellà, no vaig haver d'esperar molt per a veure els símptomes.

Qui primer vaig veure morir, en tota la meva vida, va ser la professora de química. Després el secretari de l'escola. I a partir d'allà, el caos regnava.

Els meus companys queien a terra amb ulls blancs i paràlisi completa. Al principi intentàvem ajudar-los, després ens vam adonar que era una lluita perduda, i tothom va treure el mòbil per acomiadar-se dels qui estimaven. Així també és com es va fer públic el cas, i gràcies a això deien que hi havia gent que havia pogut fugir i refugiar-se. A on, ves a saber, doncs no crec que els altres països foren molt acollidors.

Va ser devastador veure com els meus amics i companys queien a terra sense poder jo fer-hi res. Després d'haver enviat un missatge als meus pares, vaig començar a esperar el meu torn. Aquest però, no semblava arribar, i vaig pensar que quedar-me allí era tan bona idea com sortir a fora.

Vaig agafar el carrer major rumb a ca meva. Les carreteres es trobaven plenes de cotxes en flames i destrossats per l'impacte després de la mort dels conductors. La gent al meu voltant reaccionava al pànic de maneres ben diferents.

Alguns corrien, si amb rumb o sense, no ho sé, no vaig intentar aturar-los per preguntar.

D'altres es limitaven a gravar-ho tot amb el seu telèfon, almenys fins que queien igual que ho havien fet els meus companys.

Els més interessants eren els paranoics, els que asseguraven que això ja ho havien vist venir i cridaven als quatre vents que ells eren immunes per haver-se pres no sé quina bajanada o que tenien un búnquer preparat per allò. Cruel ironia, ja que no vaig veure cap que sobrevisqués més d'uns segons després de passar pel meu costat.

Vaig arribar a casa, esperant veure un rostre conegut. No va haver-hi sort. Els meus pares eren a la feina segur, la pregunta era si vius o morts. Allà vaig fer-hi nit, sense cap resultat. La televisió i la internet van caure cap a mitjanit, els telèfons tan sols mitja hora més tard. Completament incomunicat i amb poques esperances de retrobar-me amb els meus pares, vaig aconseguir adormir-me cap a les dues de la matinada.

 

Seixanta-cinc dies abans

Després de quasi una setmana caminant entre ruïnes, m'estava començant a tornar boig. La soledat, desesperació i gana et poden trastocar molt la ment.

Havia començat a parlar amb els animals que em trobava pel camí, principalment carronyers i ocells. Dedueixo que els animals de companyia van morir infectats pels amos.

El menjar era poc variat, encara que tampoc massa escàs, al cap i a la fi, no hi havia gent per consumir-lo. Tot el menjar fresc no havia aguantat la setmana, però tot l'envasat sí. Vivia a base de conserves, i no, no era el meu menjar preferit, però així no moria desnodrit.

Intentava allunyar-me de la ciutat el màxim possible, ja que l'ambient era deplorable. Els cadàvers jeien allà on havien mort, i després d'un parell de dies que vaig seguir esperant a la ciutat, l'olor del seu podriment era nauseabunda.

Exactament a on em dirigia no ho sabia. Suposo que en mi encara quedava l'esperança de trobar-me una zona que no estigués afectada. Però aquesta disminuïa a cada quilòmetre que avançava per l'AP-7.

A mig camí entre Cardeneu i Sant Celoni, però, tot va canviar.

Vaig aturar-me en una gasolinera per reomplir la motxilla que duia i dormir una estona en un espai tancat. Afortunadament, vaig trobar molt més que barretes energètiques i llaunes en conserva.

Al passadís amb les ampolles d'aigua algú havia deixat una nota escrita a mà i un walkie-talkie.
Flipat solitari que es troba en la mateixa situació que jo, si us plau entra al canal 9.

Si ens trobem a menys de quinze quilòmetres de distància funcionarà, si no, continua avançant fins que ho faci. Vaig en direcció Girona, cap a Figueres, segueix les notes que aniré deixant.

Podries pensar que soc una psicòpata o alguna cosa semblant. Però no tens literalment res a perdre. Pel que sabem, podríem ser els últims supervivents.

FES-ME CAS!

Una noia encantadora, sens dubte.

 

Cinquanta dies abans

Havien passat quinze dies d'ençà que havia trobat la nota i encara no hi havia hagut sort. Havia trobat un parell més de notes, però eren bàsicament com la primera. Una i una altra vegada les instruccions de seguir-la. Què no es podia estar quieta ella?

Portava tres nits sense dormir i havia reduït les parades a la meitat, però no hi havia manera de què el walkie-talkie funcionés. L'esperança que m'havia estat retornada en conèixer de la supervivència d'algú altre s'havia dissipat a poc a poc. Per acabar-ho de culminar, feia tres dies m'havia torçat el turmell en baixar saltant d'un cotxe que travessava la carretera.

Era qüestió de temps que el meu cos no em deixés continuar.

 
 Comenta
 
Capítol 2 XLVII, XXXIX, XXVIII
Quaranta-set dies abans

Les meves notes i walkie-talkies no estaven sorgint efecte. Lo pitjor es que no sabia si era perquè no hi havia ningú, o perquè estaven massa lluny. Ho sé, el més intel·ligent hagués estat parar, però era incapaç. El meu germà es trobava a Figueres, si es que encara era viu, i necessitava descobrir-ho de qualsevol manera possible. 

L’AP-7 era una carretera solitària i esgarrifosa després de l’Apocalipsi. Bé, suposo que qualsevol punt afectat ho era. No havia aconseguit conèixer res més de tot el que havia passat, no hi havia manera de contactar amb algú tecnològicament. La nostra (meva) última esperança era tornar als dispositius analògics, d’aquí l’ús dels walkie-talkies. Sincerament, d’analògics en sé ben poc, amb prou feines sabia llegir un rellotge de paret abans de que tot això comencés. 

Feia quasi trenta dies que no parlava amb ningú, vint sense menjar fresc i un parell més de deu deixant estúpides pintades a gasolineres aferrant-me a la creença de que si jo havia sobreviscut, segur que algú més també. Vaig estar vora de rendir-me i acabar amb el meu sofriment un parell de vegades, la meva salut mental empitjorava a cada segon d’aquella supervivència, perquè a allò no se li podia dir viure. 

Sort que no ho vaig fer, perquè la nit trenta-quatre, quan vaig haver de tornar enrere per recuperar una de les meves cantimplores, vaig trobar-me’l. I res no va tornar a ser igual.



Trenta-quatre dies abans 

Semblava moribund, un altre cadàver entre la multitud. No em puc creure que en algun moment m’hagués acostumat als cossos inerts i sense vida. Segurament no m’hi hagués fixat si no fos pel walkie-talkie de la seva mà. Rosa fluorescent  amb dibuixos infantils, just el que havia deixat jo unes setmanes abans a la primera gasolinera. 

Per fi algú em trobava i podia ser que fos mort, la sort no semblava somriure’m. El meu cap va processar-ho tant ràpid com va ser capaç i de seguida em vaig posar en acció. Era inconscient, tenia el pols feble, malaltís, i respirava amb dificultat. La deshidratació i malnutrició es feien evidents. Però estava clar que no eren l’única explicació a la seva condició. 

Em vaig adonar que la sang tacava el seu pantaló just al final de la cama. El seu turmell estava torçat en un angle incòmode i visiblement dolorós. Un tall anava des del taló a mitja cama, i tenia un aspecte infectat. Em van entrar arcades, si per la visió, la por, o el meu propi estat nefast, encara avui no ho tinc clar. 

Intentava recordar els pocs coneixements de primers auxilis que m’havien estat ensenyats, i totes les escenes de ficció que havia vist i llegit sobre casos com aquest. Al bell mig de la carretera no tenia els suficients materials com per fer res. Vaig optar per fer-li un torniquet amb una samarreta que portava a la motxilla per detenir l’hemorràgia. Suficient com per a arrossegar-lo a l’estació de servei a menys d’un kilòmetre. 

Van ser els vint minuts més llargs de la meva vida. Tenia la vida d’un estrany a les meves mans, un noi de la meva edat que s’havia trobat en les mateixes condicions que jo en esclatar les bombes. Hauria vist ell també la seva família morir? M’animava amb la idea de tornar a conversar amb una persona, i fantasiejava en trobar més com nosaltres. Només això feia que la pressió del meu pit s’alleugerés mínimament. 

Sempre m’havia sentit orgullosa de la meva curiositat, el que havia comportat que se’m donés bé estudiar i fos coneguda com una persona intel·ligent. Però en aquell moment tot allò semblava llunyà i profundament estúpid. Si hagués sabut el que es venia hagués après supervivència, cures i tecnologia, de que em servien ara la geometria, el francès o les característiques del Panteó? 

Vaig fer el que em va semblar natural. Amb cura vaig treure-li el pantaló, no ens podíem permetre perdre roba d’abric tallant-la o tacant-la. Vaig empassar-me la vergonya i ignorar el rubor que acompanyava les meves pigues per posar-me mans a la feina.

Vaig netejar la ferida amb alcohol, la vaig cosir, vaig immobilitzar el turmell i prenia la seva temperatura i pols cada uns minuts. No semblava empitjorar, però hores després seguia sense despertar-se. Al capvespre començava a desesperar-me. Vaig anar a regirar la deixalla per trobar alguna cosa de menjar quan vaig sentir un estossec. Em vaig girar just a temps per veure com apujava el cap i forçava la seva veu, quasi com un sospir: “Perquè no porto pantalons? I qui nassos ets?”



Vint-i-vuit dies abans 

Portàvem viatjant junts gairebé una setmana i havia descobert ben poc del noi a qui havia salvat la vida. Era massa silenciós, de veritat, no podia ser que hagués perdut totes les seves capacitats comunicatives en un mes de viure sol. Què era el que li impedia ser sincer i tenir converses vertaderes? Es limitava a respondre'm en monosíl·labs i reganyar-me quan passava massa temps sense aturar-me a beure o menjar. 

Havíem parat en una farmàcia dos dies després que s'aixequés per aconseguir unes crosses, però de tant en tant l'ajudava a caminar deixant que repengés part del seu pes en mi. Al principi havia remugat i intentat desfer-se-me'n, però no va tardar massa a rendir-se en veure que jo no acceptava un no per resposta. El seu complex de protector feia que em donés racions majors del menjar i em deixés beure més de les nostres reserves perquè "no es trobés en deute amb mi". 

Estava farta de la nostra falta de comunicació. M'havia sentit tan alleugerida un cop es va aixecar, per fi tenia algú amb qui compartir la càrrega de sobreviure en un món que et vol mort. Algú amb qui queixar-me de la situació i la negligència de les persones al càrrec de les nostres societats. I resulta que em toca l'adolescent més silenciós i sobreprotector que existeix. 

Quan ens vam aturar per fer nit en un lloc rasurat, aprofitant un merescut descans rere sis dies sense deixar de caminar, vaig decidir canviar la situació. Trencar el gel era molt difícil davant d'un noi que podria rivalitzar l'Elsa pel títol de reialesa freda. Vaig anar per un clàssic: "Vols jugar a les vint preguntes?". M'esperava un grunyit, no un assentiment vacil·lant. 

"D'acord, doncs jo començo. Quin és el teu color preferit?" Em va mirar amb cara d'incrèdul, suposo que ara mateix el nostre color té poca rellevància, per tot això de viure a la fi de món. Però és el més bàsic de conèixer d'algú, ja vindria el torn de preguntes més profundes. 

"El color del mar, la combinació blava i verda amb el fons marró de la sorra." Peculiar, i molt específic. "El teu... no m'ho diguis. El lila oi?" 

Vaig esbossar un petit somriure: "No, massa normal. El color de la posta de sol, taronja amb rajos daurats." Em va mirar sorprès, però quina impressió tenia de mi el desagraït? 

Va aixecar el cap i em va mirar als ulls per primer cop: "Què estaries fent ara mateix si no hagués estat pel coi de bombes?" La meva cara devia ser ben còmica, m'havia agafat completament desprevinguda. 

"Estaria a casa, sopant amb els pares i el meu germà petit. És a ell a qui busco a Figueres, era amb els avis el dia zero. El perquè de la meva insistència a seguir caminant, encara tinc esperança que sigui viu. Diguem bleda o somiatruites, però no puc pensar en la seva mort." Sense adonar-me'n havia abaixat el cap i mirava les meves mans que tremolaven, nervioses. 

Vaig notar que feia un pas cap a mi, em va agafar suaument de la barbeta i em va apujar el rostre lentament. Em mirava amb una expressió dolça, volent transmetre que m'entenia, que no estava sola. I per primer cop d'ençà que van caure les bombes, em vaig sentir segura.
 Comenta
 
Capítol 3 XX, XV, XIII, 0
Vint dies abans

“Pel·lícula preferida?” “Atlantis: L’Imperi Perdut, la millor animació de Disney i profundament infravalorada.”

“Paraula que més repeteixes?” “I jo que sé, segur que alguna borderia.” “Ja et dic jo que sí, a vegades ets insuportable.”

“Que vols estudiar?” “No sé per què ho preguntes en present... però, història, m’apassionen les civilitzacions antigues.”

Així havia passat aquesta última setmana. En algun moment ens havíem adonat que comunicar-nos amb aquestes preguntes (i de tant en tant alguna frase com “Passa’m l’aigua.”) era estranyament reconfortant, com si realment fóssim dos adolescents coneixent-se en circumstàncies normals.

Ens ajudava a mantenir l’esperança, i havíem deixat de ser dos desconeguts. Crec que coneixia més d’ella del que mai havia arribat a saber dels meus amics, encara que no era cap secret que jo mai havia estat massa social.

Sincerament, la moral havia anat disminuint a poc a poc a mesura que avançàvem i no trobàvem ningú més. A més a més, cap dels dos trobava una explicació a perquè nosaltres no havíem mort, res ens unia.

Almenys res en el sentit biològic, en realitat teníem sorprenent bastants coses en comú. Com la nostra gran passió per les arts, jo com a escriptor i ella com il·lustradora, o la manera en la qual tots dos teníem la tendència de preocupar-nos per l’altre més que per un mateix.

Per això em va fer tant de mal veure la seva cara en arribar a Figueres. Estava en molt pitjor estat del que havia deixat jo Cornellà, i no sabia si era degut a un deteriorament exponencial o realment aquí havia estat pitjor, feia setmanes que no entràvem en cap poble.

La seva cara intentava aparentar serenitat i concentració, però els seus ulls deixaven veure com allò l’estava trencant trosset a trosset. En un impuls vaig agafar-li la mà. No havíem tingut contacte físic des d’aquella abraçada quan em va confessar la por de perdre el seu germà. Afortunadament no me la va apartar, sinó que va enllaçar els seus dits amb els meus i em va dirigir un petit somriure.

Ajudant l’un a l’altre a escalar i caminar entre tota la ferralla i cadàvers, vam arribar a casa dels seus avis. Es va dirigir cap a la porta, però la vaig aturar. No necessitava veure els seus avis morts. En comptes d’això, vaig proposar-li la idea de cridar el seu germà.

Tres hores després no havíem obtingut cap resultat i començava a desesperar-se. Volia dir alguna cosa que la tranquil·litzés, com que si nosaltres ens havíem mogut segur que el seu germà també, però sabia que no serviria de res.

No teníem una altra opció que obrir la porta i enfrontar-nos al que hi havia darrere. La porta es va queixar en obrir-la, la calor i mal olor es feien més potents a cada pas. I ens ho vam trobar tot a la cuina, tres cossos mig caiguts entre cadires i la taula amb cartes de pòquer a les mans.

Va començar a cridar, i jo, instintivament, la vaig abraçar contra el meu pit i la vaig treure el més ràpid possible d’aquella casa infernal.

 

Quinze dies abans

Cinc dies després, encara no havíem sortit de Figueres. Era incapaç. Ens havíem establert en un petit hotel de la ciutat, i encara que ell de tant en tant sortia a buscar-nos coses com portava fent des de feia un parell d’hores, jo era incapaç de sortir del llit. Li havia dit ja vàries vegades que se n’anés sense mi, que jo no volia seguir endavant, però ell sempre em responia negant amb el cap i agafant-me la mà.

Sabia que en algun moment havia d’acabar amb aquest incessant turment a mi mateixa, però me’l mereixia. Havia fallat el meu germà, no l’havia pogut ajudar i ara ja no hi era. I no, no era culpa meva, jo no havia tirat cap bomba ni m’havia negat a ajudar. Però jo seguia aquí i ell ja no. Per què? Que hauria d’haver fet perquè fos ell qui es salvés i no jo?

Vaig seguir maleint-me tota la tarda, fins que em vaig adonar que era fosc fora i el meu company encara no havia tornat. Intentava convèncer-me que no li havia passat res. Però l’agulla del rellotge seguia movent-se, i les dotze van passar a ser les dues, i després les quatre. En el moment en el qual va sortir el sol vaig decidir aixecar-me i buscar-lo, no podia deixar que morís una altra persona.

Coneixia la ciutat, i sent conscient que no hi havia ningú per fer-me mal, em movia amb agilitat de carreró en carreró. Cridava el seu nom el més alt que podia amb la veu rasposa i malaltissa d’haver-me passat dies sense articular paraula. En algun punt entre l’església i el carrer principal vaig tenir l’estrany pressentiment de què algú em seguia. I les meves sospites es van fer veritats quan vaig notar com algú em donava un cop fort al clatell amb un tros de metall.

Després tot es va tornar fosc.

 

Tretze dies abans

Figueres consta de quinze refugis antiaeris construïts durant la segona guerra mundial. D’alguna manera en aquests últims dos mesos post-apocalíptics els supervivents havien aconseguit enllaçar-los i crear-ne de nous per tenir a la seva disposició una xarxa subterrània de túnels per poder refugiar-se del caos exterior.

Justament ens havien portat a una de les sales originals, quan vam entrar inconscients. Vaig ser el primer a despertar-me i de seguida vaig entrar en pànic al no reconèixer el meu entorn. Estirat sobre un llit d’infermeria i amb un monitor que em controlava el pols. 

Em vaig relaxar momentàniament en veure la meva companya estirada al meu costat. Però de seguida vaig tensar-me en veure que algú entrava per la porta.

Era una jove d’un parell més d’anys que jo, caminava amb confiança, quasi amb intenció d’intimidar-te, però la seva cara transmetia bondat i compassió.

Encara estava massa marejat com per sortit corrents, encara que en el fons no volia córrer. D’acord, potser ens havien entrat aquí forçadament, però no quedava tanta gent en aquest racó del món, així que suposava que no ens havien intentat ferir greument.

“Hola, com et trobes?” se’m va dirigir directament quasi xiuxiuejant, suposo que per no molestar la noia que encara dormia al meu costat.

No vaig contestar, no tenia forces ni ganes de petar la xerrada. Necessitava respostes i claredat urgentment.

Suposo que devia veure les meves intencions, ja que en compte de tornar a formular la pregunta, em va començar a explicar que havia passat des que havien caigut les bombes.

Resulta que dues setmanes després de tot el caos, una quinzena de joves de la zona havien aconseguit trobar-se entre ells i s’havien resguardat als túnels. Havien anat rebent gent d’altres indrets durant el següent mes, fins a arribar a la trentena d’habitants.

Llavors havien establert un sistema per captar freqüències com les del nostre walkie-talkie per trobar altra gent buscant refugi per la zona. Així mateix ens havien trobat a nosaltres, però en comptes de ser persones civilitzades i venir a veure’ns quan estàvem allotjats a l’habitació d’hotel, havien esperat a analitzar quan ens separàvem per agafar-nos desprevinguts i lluny un de l’altre.

La jove en veure la cara de fúria que devia haver fet a l’explicar-m’ho, es va justificar al·legant que havien tingut experiències en el passat de gent que anava en grup i havien intentat atacar-los a l’anar a parlar amb ells, o d’altres que havien perdut el cap estant sols i es pensaven que estaven al·lucinant.  Per això tot el pla de separar-nos i deixar-nos amb una contusió.

Sincerament, aquesta gent havia de treballar en les seves capacitats comunicatives.

Just quan anava a dir-li tot el que pensava d’aquest pla, vaig notar com la noia del meu costat obria els ulls lentament. No sé com m’esperava que es despertés, però sempre havia estat més racional que jo, així que no m’esperava el que va passar.

Es va arrencar l’aparell que mesurava el seu pols del dit i es va aixecar d’un bot buscant alguna cosa amb la que amenaçar la jove davant nostre. Tenia la mirada perduda i es mostrava visiblement en pànic. D’acord, ara entenc una mica més els motius d’aquesta gent.

Tan ràpidament com vaig poder, em vaig posar cara a cara amb ella i li vaig agafar les mans. En veure’m calmat i sense por es va relaxar i va deixar caure el seu cap sobre la meva espatlla, exhausta.

 

Avui, trenta-u de març

Ens havíem adaptat sorprenentment bé a la vida en el refugi. D’acord amb els nostres interessos jo passava la majoria del meu temps a la infermeria i ell a la biblioteca d’arxius. Tots dos apreníem per poder ajudar la comunitat que estàvem creant els supervivents. Avui, però, és un dia especial.

Un parell de dies després d’entrar ens havíem assabentat que es feien petits viatges per buscar gent que es trobés perduda. Tots dos vam tenir clar de seguida que ens encantaria fer-ho. Al final havíem agafat el viure sols a la carretera com la nova normalitat, i encara que era genial tornar a compartir espai amb més gent, anhelàvem temps per tots dos fora de la multitud que ara ja ens semblava aliena.

Confiem a cegues l’un en l’altre, hem compartit massa experiències com i ens sentim cent per cent segurs si estàvem junts. Per això no va ser cap sorpresa quan, un cop allunyats de la ciutat, li vaig robar un petó. No, no som adolescents normals, hem sobreviscut una apocalipsi, portem remordiments que pesen com pedres a l’esquena i ens persegueixen fantasmes dels nostres passats. Però al cap i a la fi tenim setze anys.

I deixem aquí escrit tot el que ens ha passat encara que ja no tinguem por de ser records oblidats de gent que ja no hi és. Perquè l’esperança d’un nou demà és viva i forta. I encara que ara quedem ben pocs de la gran societat que érem, algun cop tornarem a viure en abundància i multitud.

Acabo amb el mateix paràgraf amb el que vam començar, un que vam escriure el primer dia que vam sortir del túnel des que hi havíem arribat, el qual reflecteix exactament com ens trobem ara. El dia que vam córrer dalt la muntanya una colla d’adolescents amb ulls massa savis i ballàvem i rèiem sota la pluja, sent per un moment nens que s’havien perdut un dia feia mesos per una punyetera bomba.

“Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.”
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]