Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



joanculell
Rubí
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 JOc
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"=""> Kafka va mirar al seu voltant buscant l’origen del somiqueig rabiós i desconsolat, i la seva mirada va topar amb una nena que s’estava en una caixeta de sorra. Ella, amarada en les seves pròpies llàgrimes, estava tota coberta d’un polsim semblant a la canyella. Davant tenia una nina. 

— Juga! —va cridar la nena entre plors, sanglotant, pràcticament ofegant-se en la seva ràbia.— Per què la nina no juga? —la seva veu agafava més poder. Cap adult a la vista supervisava a la nena i Kafka, plantat al fons, era incapaç de fer res.

La nena, amb una clara ràbia recorrent-li la cara, va agafar la nina amb força i va llençar-la enlaire per tal d’allunyar-la i oblidar-se completament d’aquell tros d’objecte inútil. Una força misteriosa, més aviat sorprenent, bé, la meva força, va fer que la nina anés a parar justament als peus de Kafka, qui, encuriosit, en escoltar una veu que no era la de la nena, la va agafar.

   La nina era estranya i, del seu aspecte, només es podia destacar un fil que penjava absurdament. Una corda rígida però tendra, suau, no obstant afilada, com un ganivet. Kafka, per ignorància o estupidesa, va acabar d’estirar del fil. En el moment en que la corda va començar a recollir-se, un so metàl·lic idèntic al cop a la taula que feia el pare de Kafka amb un ganivet quan acabava de dinar va despertar la memòria adormiscada del protagonista.

  El que va passar després va ser gairebé indescriptible. Esgarrifat i traumatitzat pels records del seu pare que envaïen la seva ment com un virus xinès, va començar a córrer, però la nina es va quedar enganxada al seu dit amb el fil.

  La nina, amb una força sobrenatural que només es podia explicar per la meva intervenció, va llençar a Kafka sobre el sorral ple de nens. Aquests van sortir corrents en veure com un gegant queia sobre la muralla de sorra que construïen a trossos. Kafka, un cop a terra, va mirar la seva mà. Allà era la nina, mirant-lo. Va tenir la sensació d’estar condemnat a una vida plena de restriccions, de normes, d’obligacions, de lleis...

  Abans de cridar el que pensava, la nina ja estava cavant un forat al voltant de Kafka, un forat tan grotesc com per a no sortir-ne mai. En cas de que ho aconseguís, tampoc podria anar gaire lluny.

  Quan el clot va estar enllestit, Kafka va poder veure com els caps d’aquells nens i nenes apareixien, amb unes mirades encuriosides i indignades que feien evident la superioritat autoritària dels petits dits que el senyalaven. Els nens que culpaven al gegant de la destrucció de la seva infinita muralla de sorra eren com les veus d'un jutjat on es troba un assassí serial. Kafka estava quiet.

—Per què has trencat la nostra creació? —va preguntar el més gran.

—Per què ho has fet? Nosaltres no t’hem fet res. —va dir un altre.

—No sóc culpable! Ha estat aquesta nina qui… —va intentar explicar Kafka.

—No et crec! Les nines no es mouen! —va tornar a dir el primer mentre s’escoltava un coral de veus que repetia: ≪Mentider! Dolent!…≫.

—Ets un covard! No t’atreveixes a dir que tu has trencat la nostra obra! —va dir la nena més menuda.

—Per què et tires? —va dir un nen.

—Jo no he estat!—va respondre una altra vegada Kafka, però va ser interromput per un altre nen.

—Mentider! La nostra obra mestra... Ets un destructor!

—És el mal! —va respondre una nena.

—És dolent, dolent, dolent! —va dir una nena molt més petita que els altres.

—Ha estat la nina, ho juro! —va defensar-se Kafka, aixecant el braç on la nina era enganxada, excepte que ja no hi era.

Kafka, davant la insistència de les criatures no sabia pas què fer, se sentia culpable per una cosa que no havia fet, o més ben dit, per una cosa que havíem provocat la nina i Jo. Es va sotmetre dòcilment, ja que no tenia cap altra opció, al judici dels infants, els quals, després d’haver-lo criticat, van retirar-se una mica i van començar a xiuxiuejar.

  Kafka, al rebre totes aquelles acusacions, va recordar com els clients li exigien de forma violenta una millor oferta a les seves assegurances. Aquesta imatge va fer que s’adonés de que era dilluns i que feia unes quantes hores que hauria d’haver anat a treballar. Vaig decidir, aleshores, deixar de jugar amb ell i, per tant, que ell decidís deixar de jugar amb els nens.

  Aixecant-se sense cap problema d’aquell fossat, va posar-se dret, treure’s la pols de la roba, i va posar rumb cap a la seva oficina on l’esperava l’autèntic horror: la rutina.
 Comenta
 
Capítol 2 No
L’oficina de Kafka era a la segona planta de un edifici proper al parc Steglitz. La sala on treballava era una mena de cub format per angles impossibles trets de triangles deformes i d'un verd fastigós igual al que hi havia a la ciutat de R'lyeh, una popular illa de vacances. Els passadissos, desproporcionadament simètrics, rutinaris i interminables, conduïen als apàtics i soporífers llocs de treball, on Kafka feia la seva feina. Allà hi treballava, signant contractes, completant documents, seguint la seva monotonia sense fi.

    De l’oficina anaven i venien insectes d’aspecte humà els quals no creaven la més mínima impressió en Kafka. La normalitat i l'avorriment eren el pa de cada dia.

     Kafka va ordenar les piles de documents, va treure punta als llapis, va repassar uns quants contractes i finalment va veure el cafè que tenia en una tassa. No coneixia aquella substància marronosa. La va observar. No va trobar-hi res especial. Era cafè. Després res més. Kafka va quedar-se quiet. Immòbil. Esperava alguna cosa inesperable. En una mena d’instant prolongat va aparèixer un dels seus companys.

     Un insecte, bé, més aviat un aràcnid, d’uns quants quilòmetres d’alçada, va sortir d’una enorme porta que hi havia al que semblava ser el sostre de l’oficina. En aquell mateix moment, a l’altre costat del món, un pobre científic es va llevar amb un holograma amb forma d’aranya a les seves mans, però això, és clar, és per una altra història. L’aràcnid també completava el seu treball al sostre, i mentre saludava el nostre heroi amb una pota, l’altre agafava el cafè que s’havia deixat a la taula de Kafka. Era molt eficient a la seva feina, ja que vuit potes de vàcua corrupció donaven per a una major maniobra i optimització del treball. Era un dia qualsevol.

     Douglas, un dels treballadors més tenaços de l'oficina va visitar el racó de misèria que era el metàl·lic escriptori de Kafka. D'un salt va pujar-hi i quatre potes van colpejar la il·limitada pila de papers que estaven al seu costat. Per poder continuar la història, vaig fer que Kafka s’adonés del seu company. Va percebre que el robust insecte de profund negre nauseabund volia parlar-li.

—Em... —Douglas va vacil·lar, movia les seves potes escamoses mentre buscava la paraula adient.

—Kafka —Kafka va respondre com si sàpigues el que el seu company volia dir.

—Ah si, Q'affcA.

—No. Kafka. —Va afirmar Q'affcA. —K-A-F-K-A.

—Ahh! K'fqa. —Va exclamar l'insecte de trepidant veu.

     K'fqa va sospirar, rendint-se. Sempre era el mateix a l'oficina, entre feina inacabable i correccions cacofòniques, la seva identitat es reduïa a l’inexistent.

—La cap et crida, vol parlar-te d’alguna cosa. —va dir el seu company que va saltar de nou un cop havia notificat a K'fqa.

     Espantat i conscient del poc temps del qual disposava, va començar a redactar a la velocitat de la llum. Mai s’havia vist una persona treballar tant ràpid. Fins i tot a mi, de tant en tant, em costa imaginar una cosa així. Encara no sabia per què l'havia cridat, però, per si un cas, va acabar tota la feina.

     Un cop va enllestir la paperassa, va caminar pels sinuosos passadissos de l'oficina i va pujar l'escala pràcticament horitzontal. Aquestes les havia de fer servir per anar al pis superior on l’esperava la directora. La inclinació absurda de l'escala donava una sensació de progrés mínim i semblava que no avançava mai.

     Finalment, després d’un minut de patiment, va arribar al despatx i K'fqa va obrir la porta. La seva cap era diferent dels seus companys de treball. Mentre aquests emetien tenebroses cacofonies, la cap es caracteritzava per una aura digna de guinyol.

—Passa. —Va imperar la directora general amb veu metàl·lica. K'fqa va obeir sense dir res, esgarrifat per tornar a escoltar aquella veu familiar, i es va posar davant seu. —Saps per què ets aquí?

     K'fqa va sacsejar el cap, neguitós. Estava acostumat a no saber res.

—ETS AQUÍ PERQUÈ HAS ACABAT LA FEINA! —Va cridar la nina, quasi trencant-se el braç per colpejar el seu escriptori. Els fils del teixit estaven a punt d'explotar. Era la viva imatge del seu difunt pare. Les seves paraules M'estranyaven. —Com goses acabar una feina que no pot acabar-se? —Va exclamar amb dubte la nina.

—Només volia deixar-te tots els documents que havies demanat —va dir amb un inaudible crit.

—Això no quedarà així, K'fqa! Et mereixes un càstig exemplar —vaig dir.

—Ei! Aquí l’única que pot renyar a algú sóc jo i només jo —va dir ella, desafiant-me.

—Això no és del tot cert —vaig respondre— Jo sóc qui té el poder absolut, Jo sóc l’únic que pot jutjar K'fqa, i tant si t’agrada com si no, ho penso fer —vaig sentenciar i vaig continuar, fent que l’acusat m’escoltés.

—Però... — K'fqa va intentar parlar però la seva punitiva veu va ser tallada amb el Meu cop de silenci còsmic.

—K'fqa, et condemno a que només siguis capaç de parlar dient el teu nom —vaig dir.

—K'fqa? K'fqa K'fqa K'fqa —Va dir K'fqa.

—Molt bé, dius que ja has acabat la feina infinita? —Vaig dir amb un evident to sarcàstic.

—K'fqa!

—I com dius que l’has pogut acabar? —Va voler saber la petita i impertinent directora.

—K'fqa K'fqa K'fqa K'fqa.

—Com dius? No et puc entendre! —Vaig dir Jo.

—K'fqa K'fqa K'fq K'fq K'fq K'fq

—Oh, vaja! Sembles indignat. No serà pas per l’ajuda que has rebut dels teus companys?

—Vaig dir-li amb ironia.

—K'f K'f K'f K'f K'f!

K’f estava confós, incapaç de comprendre la Meva presència, la Meva veu, la Meva existència, el Meu judici, la Meva sentència. No era més que un ximple. Alterava la realitat. Però el més important era que, acabant la seva feina, havia desafiat la llei.

—Tens alguna cosa a dir? —vam preguntar la nina i Jo.


—K. -va dir K amb resignació.

 Comenta
 
Capítol 3 K.
Em trobava al despatx de la nina perquè havia acabat aquella feina quan de cop vaig sentir una veu que reverberava per tota l’estança.

—K'fqa, et condemno a que només siguis capaç de parlar dient el teu nom —va dir-me aquella veu ominosa.

—K'fqa? K'fqa K'fqa K'fqa —vaig intentar replicar.

—Molt bé, dius que ja has acabat la feina infinita? —Va dir la veu amb un to sarcàstic.

—K'fqa!

—I com dius que l’has pogut acabar? —Va voler saber la directora.

—K'fqa K'fqa K'fqa K'fqa.

—Com dius? No et puc entendre! —Va dir la veu incorpòria. Li vaig notar una certa diversió en la veu.

—K'fqa K'fqa K'fq K'fq K'fq K'fq

—Oh, vaja! Sembles indignat. No serà pas per l’ajuda que has rebut dels teus companys? —Va dir-me amb ironia.

—K'f K'f K'f K'f K'f! -vaig cridar.

—Tens alguna cosa a dir? —Van preguntar-me alhora.

—K —vaig dir amb resignació.

—Ves-te'n. —Va dir la directora. Vaig girar el meu cap per indicar dubte.— T’acomiadem d’aquesta empresa.

   La nina, de cop volta i sense que aquella veu al meu cap s'assabentés, va aixecar-se i va aparèixer als meus peus amb una petita carta d'acomiadament, la qual em va fer entrega amb un aire de superioritat. Era notable com la nina representava la pura autoritat del meu pare. Vaig agafar el paper esporuguit per la nina i vaig sortir del despatx sense preguntar-me res. La feina era acabada, i en molts sentits. 

   Mentre baixava les escales vaig topar amb un dels nens del parc, però no va adonar-se’n que estava allà. En certa manera volia donar-li les gràcies per no fer-ho.

   Vaig dirigir-me al meu escriptori. Aquest grinyolava, el seu soroll metàl·lic em recordava a la directora, al meu pare. Douglas va apropar-se’m, portava una petita capsa de cartró.

—Gràcies K’fqa. —Va afirmar Douglas. Vaig repetir el gest de girar el cap com a senyal de dubte perquè no sabia a què es referia— Per culpa teva ara tots estem acomiadats. Com has acabat tota la feina no queda res pels demés.

—K… —Vaig intentar dir-li alguna cosa, però l’insecte va marxar abans de que pogués pronunciar una segona lletra.

   M’havien fet fora. Però no me’n pensava anar sense fer el que no havia fet durant els incomptables anys en aquesta horrorosa companyia. Vaig deixar les coses sobre l’escriptori i em vaig dirigir a la cafeteria del local. Mai vaig saber perquè es deia d’aquella manera, un nom força estúpid. Vaig arrasar amb tot el que el meu cos va poder suportar i... MERDA! Vaig prendre alguna cosa que em va deixar l’estómac ben estabornit. Quin coi de menjar donen en aquell lloc?, vaig pensar.

   Mentre caminava cap a l’edifici dels lavabos no parava de creuar-me amb nens petits i tots els meus companys corrien presa del terror i el pànic. Jo no em podia entretenir mirant-los perquè sentia que explotaria en mil pedaços si no feia alguna cosa amb aquell incontenible mal de ventre. Vaig dirigir-me embalat cap als lavabos més pròxims i vaig tancar la porta del vàter de cop. No podia més. 

   Sorprenentment, una cosa, de la massa d'un forat negre, va sortir del meu cos fent tremolar tota l'empresa.

—Aggggh! —Vaig cridar de dolor al sentir la matèria condensant-se i sent expulsada. —Quin mal de cul! —Vaig dir assegut a la latrina.— Eh? Mira, ja puc parlar.

—Com que pots parlar? —Va dir-me la veu d’aspecte tafaner.

—Això és un infern! Què em passa al cul?

—La Meva llei és intocable, indestructible, inamovible, suprema! Ningú té el dret a desobeir-me. I tu menys encara.

—Doncs he apretat molt fort i ha sortit. —Vaig respondre.— I també la meva veu.

—No pots parlar! He anul·lat les teves paraules amb la Meva omnipotència.

—Ja ho veus, finalment he fet tanta força que em sento lliure.

—La Meva força, la Meva llei, desafiada per un caganer!

—Sento que m’he aprimat uns cinc quilos. 

—De què estàs parlant!

—De que em fa mal el cul.

   Mentre això passava, a l'altra banda de l'edifici un fem estava flotant enmig de les canonades mentre aquestes es doblegaven a la seva voluntat.     Vaig acabar de rentar-me i vaig abandonar la veu que em perseguia. 

   De l’empresa vaig sortir, sense treball i amb mal de cul.

   En qüestió de segons em van aturar un grup de soldats molt ben vestits.

—Bon dia, benvolgut ciutadà No haurà vist per casualitat un líquid de color marronós voltant per aquesta empresa no? És de vital importància per la seguretat del nostre món que no caigui en mans d'aquells maleïts nens que volten per l'edifici —va dir un soldat.

—La veritat és que sí agent, el tenia un dels meus companys, però se l'ha begut. Ara, si em permeten, he de marxar.

   Els soldats van començar a interrogar a tothom que trobaven mentre que un cúmul de nens, com si estiguessin organitzant un atac, es dirigia a la porta de l'empresa. Els nens, trencant taules, cadires, parets, tot el que se'ls creuava pel davant, van arribar a les escales horitzontals i van començar a escalar-les lentament a la vegada que s'armaven amb joguines de plàstic.

   Fora la situació era encara més destructiva. Tots els nens de la ciutat corrien cap a l'empresa mentre varis helicòpters i cotxes de la policia militar arribaven al parc Steglitz. Pels megàfons dels cotxes no deixava d'escoltar-se un so similar al que fa una aranya quan fila la seva teranyina. Semblava que havien atrapat al propietari de l'objecte líquid no identificat. Per altra banda, alguns nens eren parats per la policia mentre que d’altres passaven per sota les cames d’aquests. Tots cridaven el mateix:

—Mort a la nina! La destructora del nostre futur imperi comercial!

—Mort! Mort! Porteu-la-hi, a la nina a la guillotina de sorra! —Cridaven sense parar, utilitzant pronominalitzacions binàries que nens de la seva edat no haurien de saber.

   Fortuïtament, els nens del carrer tampoc em van reconèixer així que vaig aprofitar per córrer cap al parc i asseure'm a un dels bancs a veure, amb indiferència plaent, com l'ésser que m’havia arruïnat la vida era perseguit i jutjat.

   Al cap d'una estona, els nens van arribar amb la nina a les mans. Alguns dels que no havien anat a l’empresa seguien construint la muralla de sorra, força petita i feble, només mig metre d’alt. Portaven tot el dia construint-la i ja era de nit. Era preocupant. Aquesta canalla portava tot el dia aquí sense supervisió parental.

   La nina va ser posada a una petita estrada i amb un cop sec la fulla de sorra va caure al seu coll. Ràpidament. Sense fer soroll. Es va desfer sense fer-li cap mal en absolut. La nina va aixecar-se lentament i, de cop i volta, va començar a molestar als nens. Vaig decidir anar a caminar una mica.

   Les passejades pel parc Steglitz eren…

   I les nits, tan fosques…

   Parelles silencioses, parelles ancorades en el silenci, parelles que encara no sabien parlar, avis i àvies amb les mans plenes d’històries que no podien dir i les arrugues plenes de passat ignorant els triangles de la lluna, soldats guarnits amb bruta indumentària de gala, prostitutes d’uniforme impol·lut, adolescents beguts mirant a l’infinit, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades buides, guàrdies que ignoraven el món, yonkis amb els ulls desorbitats en un altre món, o probablement morts, venedors de silenci pulcre a bon preu…

   El parc Steglitz regalimava calma.

   Un regal.

   I Kafka ho rebia, com un satèl·lit: viatjava amb els ulls, atrapava la immobilitat amb l’ànima, observava els rodamóns entre els arbres. Ell era un menys entre tants, amargat, amb el futur perdut. La seva ment tancada d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava melancòlica al cor dels passejants.

   Aquell silenci… Aquell silenci trencat pel plor d'una nena i la seva nina molestant-la, només significava una cosa. El final i el principi d’una història com qualsevol altra.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]