Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



juliaortiz
Vic
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Desconegut
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Un esperit que recordava, havia viscut i patit el que altres no ho havien fet.



No imaginàvem ser els primers de la nostre raça en trepitjar aquella terra, els éssers vius que habitaven allà sabien de la nostre presència, érem desconeguts i havien notat que amb nosaltres s’arrossegava la guerra al darrere com un gran tsunami.



Portàvem dos mesos navegant des que vam sortir de casa, dos mesos llargs i durs. Vam acabar sense menjar i cansats, resant per rebre ajuda i sospirant, mirant a l’horitzó, on el cel i l’oceà semblaven unir-se en un de sol.



Només d’arribar senties les mirades dels arbres al clatell. Els nostres estaven entusiasmats, donaven les gràcies als deus per seguir vius i per aquelles “noves” terres. Sentien el plaer que era tenir el control, un plaer arrabassat per la força a la gent que no ens esperava allà, a casa seva. 



La guerra va començar tot just quan jo tenia setze anys. Els carrers es van deshabitar, tot havia perdut la seva llum i només quedaven un grapat de pobles que havien sobreviscut als primers bombardejos. La gent estava cansada i havia perdut l’esperança.



Quan em van cridar per anar a servir el meu país tot just havia fet els divuit i no en sabia massa d’aquestes noves conquistes. Enyorava la meva família i em sentia sol tot i estar envoltat de gent. Així que vaig decidir combatre aquesta soledat de la millor manera: com el meu pare sempre m’havia dit, escrivint i deixant anar.



Ja ha passat un temps des que els nostres vaixells van arribar. Tothom es va posar per feina al més aviat possible, calia explorar el terreny abans d’actuar i jo em vaig oferir.



Portàvem caminant tot el matí i vam decidir parar a veure aigua, quan vaig experimentar una sensació desconeguda, oblidada al llarg dels anys: els boscos on ens trobàvem em van deixar sense paraules, aquella barreja de colors em va deixar bocabadat. Verd, taronja, marró, vermell, groc... Mai havia vist una cosa tan espectacular, es respirava un aire pur, milers de quilòmetres sense ser explorats a l’espera que algú els descobrís. Va ser quan van començar a aparèixer les primeres volves de neu quan vam decidir arrescerar-nos a una petita cova que vam trobar tornant cap al campament. 

La nevada es va anar fent cada cop més intensa fins que es va descontrolar tant que vam pendre la desició de dormir allà i l’endemà ja trobaríem el camí de tornada. Tothom estava xop de cap a peus i vam deixar la roba molla a un racó i ens vam vestir amb roba seca.



La nit va ser llarga i freda. Aquella tempesta de neu havia tapat la sortida de la cova i vaig haver de treure-la per poder sortir. Els meus companys encara estaven dormint quan els primers raigs de sol em van descobrir el canvi que la nit passada havia fet el paisatge: els boscos estaven coberts d’un gran mantell blanc que ho deixava tot nevat al seu pas.



Aquells boscos em resultaven familiars tot i no haver-hi set mai. Vaig decidir despertar als altres perquè poguessin gaudir-ne les vistes tant com jo ho feia, ells no li van donar importància. Aixi que vam agafar el nostre equipatge i ens vam encaminar cap al campament quan vaig recordar que m’havia deixat la samarreta estesa a dins la cova. Així que vaig haver de recular per agafar-la.



Quan vaig haver arribat se’m va glaçar la sang. Els vaig veure. Eren tal i com a les històries els havien descrit. De pell bruna, amb poca roba. No vestien amb plomes com deien a les llegendes, però la seva roba no era massa moderna. 



Deurien estar-se morint de fred, amb tanta neu i tanta pell al descobert, vaig pensar. Tenien cicatrius per tot el cos, vaig suposar que eren de guerra. Tenien ulls foscos i anaven descalços, deixant així les petjades al seu darrere, a la neu verge. Eren una bona colla, uns vint. Devien ser una tribu indígena de l’indret, o qui sap. 

Va ser en aquell moment, entre tots ells la vaig veure. Era una noia, semblava de la meva edat, potser mes petita. Tenia uns cabells foscos, i uns ulls de carbó. No donava la impressió d’estar massa a gust allà, al contrari que la resta dels individus, que estaven alegres i encuriosits. Ella em va veure més tard que jo la hagués descobert. Podia haver avisat als seus companys que era allà, i probablement aquest diari s’hagués quedat per sempre més en l’oblit. Però no ho va fer. 



Se’m va quedar mirant, fixament, analitzant-me. Vaig fer-li un tímid somriure, perquè vegés que no li volia fer mal. Li van brillar els ulls a la vegada que me’l tornava, i em va fer un gest just a temps perquè m’amagués. 

Els seus companys que havien sentit un soroll em van buscar entre els arbres, però no em van trobar, ja que estava amagat entre un arbust i la freda neu. Estava passant el pitjor fred que he experimentat mai, però si tremolava ni que fos una mica, era home mort. 

Llavors, em van començar a sorgir les preguntes. Perquè no m’havia delatat? I per què li havien brillat els ulls? No estava il·lusiionada per haver descobert el nostre amagatall? Mentre intentava buscar respostes absurdes a preguntes que mai respondria, vaig deixar de sentir passes. Poc a poc, vaig anar deixant enrerere el meu amagatall. Ja havien marxat, així que vaig córrer a buscar la meva samarreta. Jo recordava haver-la deixat estesa al cordill, però ara era sobre la cadira. Vaig pensar que potser al rebuscar entre les nostres pertenences l’havien mogut de lloc, però entre els doblecs de la samarreta, hi vaig trobar una ploma com la que ella duia a la llança. Em vaig sentir estrany. Una indígena llençant-me un missatge? No m’hauria de sentir afalagat, ja que era una raça inferior. Però potser sí que m’hi sentia. Una mica sí.
 

 Comenta
 
Capítol 2 la noia
Una altra vegada amb els meus companys d’expedició, vaig decidir que no els hi esmentaria res del que havia passat. Simplement els hi vaig deixar caure que havia vist petjades a la neu. El cap d’expedició, ens va dirigir a tots en aquella direcció. Vam caminar de sol a sol, fins que la son es va apoderar de nosaltres. Ens vam deixar caure entre la malesa, en el lloc més segur que havíem trobat. Vaig observar per un moment tots els homes que m’acompanyaven. Estàvem tots destrossats, i més de la meitat, ferits. Portàvem els peus escaldats, plens de picades d’insectes que no coneixíem. I ja ni tenia més forces per analitzar res més, així que vaig caure en un son profund.

*****

Un soroll estremidor em va fer obrir els ulls. Se sentien crits de guerra, en el nostre idioma. Vaig mirar a banda i banda, només erem dos homes els que seguíem allà. La nostra expedició ens havia donat l’esquena i havien trobat als indígenes. “La noia” -vaig pensar. No podia deixar que li fessin mal, no després que ella m’hagués salvat la vida. Vaig calçar-me les botes ràpid i vaig sortir corrent on semblava l’origen dels crits. Efectivament, el poblat indígena estava atacat. Vaig trobar un dels meus companys al terra, malferit.

-Però que heu fet? No podíeu haver esperat que tots hi estiguéssim 

d’acord?

-Era la nostra única oportunitat.

-Doncs heu ficat la pota. Ara ja ens han descobert, i no semblen volguer-se rendir. Que no veieu que són molts més que nosaltres?

-I com ho podíem haver esbrinat?

I just en aquell moment, un home forçut i alt com un sant pau els va aparèixer per davant, amb no massa bones intencions. Vaig fugir corrent, sense precupar-me pel meu company. Vaig arribar a una caseta buida, que no semblava que pogués aguantar molt més temps dempeus. Em vaig arraulir a una cantonada. Em va caure una fina ploma als peus, com la que havia trobat a la camisa. Temorosament vaig aixecar el cap a l’espera d’un home a punt amb la intenció d’esclafarme el crani, però en canvi la vaig veure a ella. La noia que feia uns dies m’havia salvat la vida ara m’estava observant. Semblava enfadada, o potser decepcionada pels fets recents. Tot i així, em va mirar i va decidir abandonar la caseta. Tenia la intenció de seguirla quan vaig veure com un company perillava a mans del mateix sant pau amb el que m’havia trobat, així que vaig decidir abandonar també la tenda i anar a socórre’l.

La batalla no va acabar com esperàvem, els indígenes van prendre el que els pertanyia i nosaltres vam haver de fugir cames ajudeu-me per arribar vius al campament i amagar-nos. La tribu ens va deixar descansar durant la nit, durant qual jo no vaig dormir pensant en aquella noia. Seguia fent-me tot tipus de preguntes... Com es dirà? Quants anys deu tenir? Em rondava el cap com un baldufa i sense saber com, el cel es va anar aclarint i es va fer de dia.

Van passar unes setmanes abans no ens van trobar. Nosaltres havíem ideat un nou i millorat pla, i vam tenir l’oportunitat d’emplear-lo aquell matí. En vam sortir visctoriosos, pero no em vaig sentir ple del tot. Seguia pensant en ella, l’havia de trobar. 

La matinada d’aquell dia vaig abandonar el campament, necessitava un moment de pau per a estar amb mi mateix i resoldre els meus dubtes. No recordo l’estona que vaig caminar buscant el lloc idoni per a esvair-me de totes les meves precupacions, però vaig arribar a la vora d’un riu.

No era un riu calmat i transparent, sinó que les seves aigues tèrboles i opaques describien perfectament els horrors que s’estaven vivint en aquelles terres. Vaig sucar-hi els peus, i un calfred em va pujar per l’espina dorsal. Vaig intentar veure reflexada la meva ombra a l’aigua, però quan aconseguia entreveure-la, una riuada d’aigua tèrbola baixava amb més força que mai. 

Era el meu càstig, vaig pensar. Aquella donzella indígena de trenes i plomes m’havia fet caure en el seu parany. Jo ara era un traïdor. 

Vaig recordar les paraules de la meva germana. Ella m’havia adorat sempre, i jo a ella. Tenia uns dolços ulls color de mel als quals ara donaria el que fos per poder veure. Tenia el cor molt gran, i sempre  s’alegrava de tot el que a mi em feia feliç. 

Vaig recordar al temps en el qual em començaven a rajar les primeres llàgrimes, les boniques paraules que m’havia dedicat la nit abans de la meva partida. ”Sigues fidel a tu mateix, segueix les teves conviccions i els valors que el pare i la mare t’han inculcat. No desisteixis mai la lluita, ets dels més valents que conec, i passaràs a la història només si fas el que et surti del cor. Recorda, ets l’heroi del nostre poble, seràs el primer de la zona en trepitjar les amèriques. No tinguis mai por, per a lluitar no la necessites, però sobretot, recorda sempre la pàtria a la qual pertanys i els valors d’ella, t’estimo.”

Allò va ser el més bonic que li m’havien dit mai. Vaig recordar la meva pàtria, el meu petit poble. Aquells camps daurats de blat que onejaven a l’estiu, i aquells passejos amb bicicleta pels camins de carro. No volia trair-los, pero no podria continuar amb la lluita si no feia el que el cor em deia. 

Ara sí, n’estava convençut. Abandonaria el campament al capvespre i m’endinsaria al frondós bosc fins a trobar el poblat indígena. Em vaig calçar les botes i vaig tornar ràpid al campament abans que ningú s’adonés que havia marxat. 

Els seus companys van dividir-se en grups. Uns, planejaven el pròxim atac al poblat, tot i que encara no sabien on es trovaba. El altres, llauraven la terra per a plantar-hi les noves hortalisses que havíem descobert en aquella terra. I l’últim grup, cuinava, estenia la roba i reforçava el campament. Vaig incorporar-me al grup dels que planejaven l’atac. Volien posar-lo en marxa la mateixa nit, per sorpendre als indígenes. Però l’atac havia d’esperar, no podia deixar que s’acabés així.

-I per què no ataquem avui al capvespre? Ells estaran dormint i no s’ho esperaran. Els vencerem més fàcilment.

-Però si no sabem ni on es troba el seu nou poblat! És massa precipitat.

-No endarrerirem l’atac, no ara. Tenim set de sang, volem venjança. Aquests mal nascuts ens han dut a la desgràcia. Rebran el que mereixen, mort, destrucció, desolació i finalment el que es temen, la desaparició dels indígenes i la colonització europea de les amèriques.

Aquelles paraules del capità haurien d’encendre una guspira d’esperança i ganes d’acatar el poblat en mi, però no ho van fer. Per què? Francament, no ho sé. És que potser nosaltres teníem dret a pendre’ls tot el que amb sacrifici havien aconseguit? No, és clar que no. 

Perquè dimonis tenia aquests pensaments? Per què empatitzava tant amb els indígenes? Estava sent un traïdor, si seguia amb el grup, arruinaria l’expedició per complet, però tampoc podia no assistir a l’atac nocturn, ja que aixecaria moltes sospites. “La noia” vaig pensar. No podia deixar que li passés res per culpa nostra, així que vaig decidir avançar la partida, marxaria a l’albada. Vaig anar a descansar.

Ben d'hora ja vaig empendre el camí. Havia fet un petit forat al terra de la tanca que ens protegia de l’exterior la nit abans, i vaig marxar per allà. 

Van haver passat dues hores fins que em va semblar entreveure unes flames enmig els arbres, era el poblat.

No sabia si algú havia arribat a veure’m, pero no vaig gosar mirar enrere.

Vaig endinsar-m’hi amb la intenció d’anar a parlar amb el cap de la tribu, i com era d’esperar, només d’arribar ja van notar que jo era europeu. 

Em van agafar i em vaig resistir, cosa que va fer que em capturessin i em van tancar en una cabanya fosca i austera. 

Vaig passar la tarda allà, fins que uns homes corpulents em van lligar amb unes cordes i em van portar a la plaça del poble. 

No puc dir que sentís ni una mica de por, ja que la meva germana m’ho havia prohibit, i és que tot això formava part del meu pla. Efectivament, em van lligar a una estaca que estava a sobre una tarima, i ràpidament, tota la plaça es va omplir dels habitants del poblat. No sabia si es burlaven de mi o si se’n compadien, però m’era igual. 

De cop, un home es va enfilar a la tarima i es va posar al meu costat. Va donar un discurs en un idioma que no m’esforçava per entendre, perquè l’únic que esperava era que el meu pla funcionés abans que m’executessin. 

Va acabar el discurs amb una mena de crit de guerra que tots els ciutadans van repetir, amb fúria als seus ulls. Em van fer aixecar, i allà dret enmig de la multitud, van formar una filera i un per un em van fuetar amb el fuet, el dolor que vaig sentir al primer cop va ser indescriptible, a la desena fuetada ja no sentia res i em vaig deixar caure esperant el meu càstig. 

El meu pla no estava funcionant. Acabades les fuetades, em van tornar a lligar a l’estaca per procedir la meva execució. 

Van portar una bossa plena de tot tipus de pedres i ganivets esmolats, i van escampar pel meu cos uns pigments foscos dibuixant un patró de línies contínues i discontínues que jo no reconeixia. 

En aquell moment, la por es va apiadar de mi, però no vaig oferir resistència, ja que les extremitats em fallaven degut a les fortes fuetades que havia rebut. Em van carregar a espatlles dos homes forçuts i em van conduir cap al que semblava un temple, seguit de tota la multitud que representava el poblat. Vaig pujar a sobre les seves espatlles i em van fer pujar unes escales que semblaven interminables. 

El poble s’havia quedat a baix, expectant. A dalt de tot de l’escalinata, hi havia una camilla i un tendal. 

Hi feia molt fred, allà dalt. Es veia tota la península, fins i tot es veia el mar. Estava contemplant les vistes, però de cop, em va venir una imatge esfereïdora a la ment. Estaven a punt de practicar-me un ritual com els que havíem estudiat a l’escola. Em matarien allà dalt, on els vents confluïen, i oferirien les meves restes als seus déus? Definitivament, quan havia idealitzat el pla mai havia esperat aquell final. 

La llum començava a disminuir mentre portaven a terme els preparatius per la meva execució. No comprenia perquè no m’havien matat. De cop un soroll esfereïdor va ressonar entre els arbres, seguit d’una forta llum que es veia al poble. Era foc. 

L’atac de l’expedició havia començat.

Aquella notícia, va sembrar el pànic entre els habitants que estaven esperant la meva execució. Sorpresos, tots van començar a córrer cap al poblat, i a mi em van deixar allà a la camilla. Jo estava molt feble, i ningú esperava que em pogués moure de lloc. Tothom va haver marxat quan vaig sentir unes passes que pujaven per l’altre cantó de l’escala. 

De cop, un rostre morè i delicat va deixar-se veure al meu costat. Era ella, la noia que amb tan esforç m’havia costat trobar. Era tan bonica com el primer dia a la cova. Em va mostrar un somriure d’orella a orella, i malgrat la meva feblesa vaig fer un esforç per tornar-li. 

Em va fer un gest de complicitat i va pronunciar algunes paraules monosíl·labes en un idioma que jo mai abans havia escoltat. No era el que havíem estudiat a l’escola, el que es creia que els indígenes parlaven. 

De seguida es va adonar que no podíem comunicar-nos parlant, així que em va carregar en els seus braços forçuts i em va ajudar a baixar les interminables escales. 

No ens vam dirigir al poblat, ja que qualsevol persona em reconeixeria, sinó que ens vam dirigir en sentit contrari, cap al bosc que jo mai havia explorat. 

Vam caminar una estona, però les meves cames no donaven per a més i vaig caure rendit al terra. 

Ja era fosc quan ella va aprofitar el caos que s’havia creat al poblat a causa de la meva desaparició per marxar i que ningú la trobés a faltar.  Es va quedar a dormir amb mi, allà enmig del bosc.

L’endemà al matí, no em vaig despertar al mateix lloc d’ahir. Érem a la vora d’un riu d’aigües ràpides, que tenia una mena de cabana a l’altre costat. Ella, al sentir el soroll que vaig fer al despertar, va sortir de la cabana, i em va ajudar a aixecar-me. 
 

 Comenta
 
Capítol 3 Tribu
- Com et dius? Com era d’esperar no em va entendre i se’m va quedar mirant amb curiositat.

Vaig assenyalar el meu pit i vaig dir el meu nom:

- Francisco. I tu? La vaig assenyalar a ella. 

Ella es va assenyalar al pit tal com havia fet jo.

- Mérita.

    Sense dir res més, va agafar una llança de mides reduïdes i me la va oferir. No sabia massa què fer amb ella i malgrat la por que sentia em vaig aixecar i la vaig agafar. Ella va agafar una altra llança més gran i va anar a la vora del riu. S’hi va ficar fins a l’alçada de la cintura i es va quedar observant atentament. Amb un cop sec, va endinsar aquella llança a la gèlida aigua i en va treure un peix força gran i daurat. 

    Em va assenyalar a mi i després l’aigua, així que vaig acostar-me a ella, va mostrar el peix que havia pescat i va tornar a assenyalar l’aigua. Vaig entendre que el que volia era que jo també pesqués tal i com havia fet ella. Amb la llança que m’havia donat vaig entrar al riu fins que em va cobrir la cintura i em vaig quedar molt quiet, esperant veure un altre peix. Vaig estar així uns cinc minuts fins que vaig entreveure una petita ombra de color gris, com les pedres al fons del riu, que es bellugava enmig de les aigües turbulentes. No vaig deixar passar un segon i vaig endinsar la llança, la vaig retirar ràpidament i per sorpresa meva vaig veure aquell peix clavat a la punta movent-se sense parar. 

    El va treure de la llança i li va fer un tall profund. No li va costar massa destripar-lo, és més, semblava tenir-hi molta pràctica. Un cop havia tret tots els òrgans, em va oferir aquell peix amb un somriure a la cara. Jo el vaig agafar i li vaig tornar el somriure. No m’havia adonat de la gana que tenia fins a aquell moment. En vaig mossegar un tros i vaig fer un esforç per empassar-me’l. La repugnància que vaig sentir va ser tan gran que tenia la necessitat de vomitar, però va ser millor reprimir-me’n les ganes.

    Vam sentir crits de guerra que s’apropaven i em va ser un senyal perquè anéssim a la cabanya. Un cop allà ella em va assenyalar a mi i després el terra. Es va assenyalar a ella i després la llança, i va marxar. Com era d’esperar, no havia entès res del que m’havia volgut dir, aixi que la vaig seguir fins al poblat amagant-me al darrere dels arbres i les roques.

    Es va aturar a una gran esplanada on els dos bàndols estaven en guerra. Va veure que un dels seus estava a punt de ser atacat per un hispànic i va córrer socorre’l tirant-se a sobre d’aquell foraster. Gairebé amb la llança atravessant el coll de l’home, va venir un antic company d’expedició i la va llençar a terra, va treure la pistola i just anava a disparar quan em vaig armar de valor, vaig córrer en la seva direcció i vaig saltar sobre ell.

Vaig sentir un soroll estremidor i de sobte vaig sentir un dolor estrany a la panxa, m’ho vaig tocar i vaig veure la mà tacada de sang. 

El noi va fer un pas enrere i em va observar. 

- Però què hi fas tu aquí? Et prenia per mort! No vaig tenir temps a respondre, la Mérita ja em duia als robustos braços cap al bosc de nou.

    Va caminar una bona estona sense dir res, semblava molesta. Aquest cop no estàvem a la vora del riu, sinó que havíem arribat a una tenda força gran plena d’indígenes.

    En arribar, em van veure i això va causar un gran rebombori entre els presents. Va sortir el que suposo que era l’encarregat d’aquella tenda, un home robust i alt.  Va començar a discutir amb ella. Tot i esforçar-m’hi no vaig entendre res del que van dir, però no semblava gaire content amb la meva presència. Tot i així, al final de la discussió em van portar una camilla i aquell mateix home va venir i em va començar a curar la ferida amb unes herbes que desprenien molt mala olor. Quan va acabar, em va mirar amb despreci i va marxar.

    Més tard, tres homes d’aquella mateixa tenda em van venir a buscar i amb la mateixa camilla on em trobava em van portar cap al poblat. Vam arribar a una gran plaça, la qual un gran nombre d’indígenes ens esperava ansiosament. 

El mateix cap de tribu que uns dies abans havia estat a punt de sacrificar-me tornava a parlar. Però aquest cop no semblava molest, just al contrari. Tenia un aspecte afable. Va començar a parlar i de nou no vaig caçar ni una sola paraula. Semblava a punt d’acabar, quan el poble es va començar a incomodar pel soroll que venia de fora el poblat. 

    De sobte, van aparèixer els hispànics envoltant la plaça i armats amb tot tipus d’artefactes. El cap de tribu va deixar de parlar, i un dels hispànics es va acostar amb una escopeta alçada apuntant-lo a ell. Jo coneixia a aquell home, havíem anat al mateix vaixell des que havíem sortit de la nostra península, es deia Pablo. Quan va estar davant de tothom, va començar a parlar: 

- Estem aquí per reclamar el que per dret ens pertoca! Aquestes terres ens han set arrebatades, el nostre descobriment ens ha set arrebatat i pagareu les conseqüències. 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]