Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mireia Ávila
Benicarló
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Un estrany assassinat
«Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Jordi Sierra i Fabra»



«Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.»













CAPÍTOL 1: UN ESTRANY ASSASSINAT

El plor provenia del costat d'un arbre situat vora el llac, sota l'ombra del qual es trobava una xiqueta d'uns tres anys asseguda en el seu cotxet. Franz s'apropà confós pel fet que la criatura estigués completament sola, i en observar detingudament l'escena, s'adonà que tenia bons motius per plorar. Al seu costat, jeia el cos d'un home d'uns trenta anys amb un tret al front, estava totalment pàl·lid i dessagnat, i amb total seguretat era el pare de la noia.

El primer impuls de Franz va ser trucar als serveis d'emergències i policia, però en alçar la vista del immòbil cos de l'home, la seva sang es va glaçar en veure als que molt probablement foren els responsables de l'assassinat: cinc homes vestits amb llargues túniques de color blau fosc que el miraven amb uns ulls completament buits, en què tan sols brillava la dura i cruel espurna de la maldat. Atemorit, Franz retrocedí unes passes, i apartà a la xiqueta de l'escena. En eixe moment se sentí un crit, que el va fer girar-se, però no va poder esbrinar d'on provenia, es girà cap als homes, i abans que tingués l'oportunitat de fer alguna cosa més, aquests van desaparèixer, deixant el cos estés al terra.

La policia arribà al cap de cinc minuts, seguida pel jutge que autoritzava l'alçament del cos, la premsa de la ciutat, i un gran nombre de veïns curiosos que observaven amb molta atenció el lloc on havien transcorregut els fets.

La noia i Franz van ser portats a comissaria, on l'inspector Bauer va començar els interrogatoris:

- Digui'm, senyor Franz, li ha cridat l'atenció alguna cosa en especial? És ben sabut per tots que els assassins solen seguir un patró quant a les seves víctimes. Qualsevol detall ens podria ajudar a definir si es tracta d'algú que ja ha actuat abans.

- La veritat és que tot ha sigut molt confús – la seva veu tremolava – hi havia cinc homes vestits amb túniques blaves, la xiqueta plorava, s'ha escoltat un crit… Jo m'he quedat paralitzat, presoner del meu propi pànic.

- Està bé, està bé… Es tracta d'un cas molt complicat i avui ha viscut moltes emocions. Vagi a casa i descanse, no es preocupe per res, les autoritats resoldrem aquest embolic.

- D'acord senyor inspector, però què passarà amb la xiqueta? Heu trobat a la mare?

- Doncs… - Bauer féu un gest de llàstima – no hem trobat cap tipus d'informació, ni de la mare, ni de ningú més de la seva família, així que no hi haurà més remei que enviar-la a un orfenat. Però vosté no pateixi, que estarà en bones mans. Ara intente relaxar-se i oblidar aquest malson.

Franz tornà a casa seva, un pis petit situat prop del parc que ja mai veuria de la mateixa manera, deixà les seves pertinences a sobre del sofà i anà directe al bany. Es quedà dempeus mirant-se fixament a l'espill, es féu mil preguntes, i plorà, plorà com no ho havia fet en anys, plorà com la xiqueta que acabava de ser testimoni de l'assassinat del seu pare, plorà fins sentir un buit molt gran dintre seu.

Es gità al seu llit, però els pensaments el turmentaven, i no podia parar de veure la imatge repetida en el seu cap. Per fi es va adormir, però ni tan sols al país dels somnis va poder ser lliure, els malsons eren continus i ell es bellugava d'un costat a l'altre del llit, sense parar, fins que el terrorífic crit que havia escoltat en el parc el despertà de sobte, deixant-lo desvetlat i amb el front suat a les fosques quatre del matí.

Com impulsat per una força màgica, Franz es vestí a tota pressa i baixà al carrer, decidit a tornar al parc, per examinar a fons l'escena del crim. Ell sabia que eixe treball corresponia a la policia, sabia que si algú el veia rondant de nou per allí pareixeria sospitós, però tot i això, ell ja tenia una feina en ment, donar-se respostes a ell mateix sobre el que havia viscut aquell matí.

Era una nit tranquil·la, de cel estrellat i suau brisa d'estiu, encara que en realitat, el que passava dintre de Franz era una tempesta, amb forts vendavals, llampecs i trons.

Tenia davant seu l'arbre davall el qual havien ocorregut tots els fets, s'apropà i com si fos una espurna de llum, un petit objecte tirat en el terra li cridà l'atenció. Era una pedra preciosa unida a una cadena metàl·lica que brillava amb el reflex de la lluna, però estava incompleta, presentava un tall recte en un costat que permetia imaginar que feia conjunt amb una altra meitat. En aquell moment, quan Franz estava encisat per la bellesa del seu descobriment, es van començar a sentir unes passes precipitades, ell s'amagà rere un arbust per no ser vist en el cas que la figura que s'apropava fos un policia, però el que observà va ser molt diferent, es tractava d'un dels portadors de les túniques blaves, que buscava molt atabalat alguna cosa entre la gespa: «Ha d'estar aquí», es repetia constantment, «No vull imaginar-me el càstig que caurà sobre mi quan la Senyora em vegi arribar en les mans buides». Després d'una llarga estona regirant el terreny, l'home se'n anà corrent i amb cert nerviosisme.

Les preguntes emergien del cap de Franz sense parar, i ell estava segur que allò tan important que buscava l'home era el penjoll amb el qual ell havia ensopegat uns minuts abans. Se'l guardà en la butxaca del pantaló i tornà ràpidament a casa seva. En aquell mateix moment, decidí no dir res a les autoritats sobre aquell esdeveniment, i quedar-se el misteriós objecte, amb el pensament ferm que li ajudaria a trobar totes les respostes que necessitara als fets que havia viscut en aquell dia.

Amb el pas del temps, la policia no trobà respostes a aquell succés, i arxivà el cas per poder continuar amb la investigació de la resta de fets importants que passaven a Berlín. En poc més de tres mesos, ningú, excepte Franz, recordava aquella història, però del que no eren conscients, era del veritable perill que corrien tots, perquè en qualsevol moment, i si la Senyora així ho desitjava, estaven destinats a morir un a un, perquè ella pogués gaudir de veure córrer rius de sang.









 
 Comenta
 
Capítol 2 RETROBAMENTS
El dia s'havia alçat assolellat, ningú imaginaria que era hivern, el café estava preparat i a la ràdio sonava una cançó prou marxosa, Franz baixà les escales amb tranquil·litat, i amb un somriure a la boca desitjà un bon dia a la seva dona.



Havien passat vint anys des del fatal esdeveniment del parc, i Franz, després de no haver trobat respostes satisfactòries als fets ocorreguts, decidí donar un gir a la seva vida i anar a viure a Londres. Allí conegué a Katherine, una poderosa empresària propietària d'una gran multinacional. Es casaren feia cinc anys, i ara vivien al centre de la ciutat en una majestuosa casa.



Franz prenia amb calma el seu desdejuni, mentre revisava les tasques que havia de dur a terme aquell matí. De sobte, la pau fou interrompuda pel soroll del timbre, sorprenent tant a ell com a la seva dona, ja que ningú dels dos esperava visita.



En obrir la porta, descobrí que es tractava d'una jove:



- Bon dia – digué amb un anglés amb cert accent alemany – el meu nom és Arabella Wagner, el meu pare va ser assassinat fa ara vint anys, i a la policia m'han dit que va ser vosté qui…



- Arabella…- la tallà ell sorprés – endavant, passa.



Ambdós passaren a una saleta de llargues cortines i elegants catifes de color coral. Milers de records tornaven al cap de Franz, qui per un moment, tan sols era capaç de sentir el crit que alguna veu infernal havia emès just després de l'assassinat, i que havia estat turmentant-lo en malsons al llarg dels anys. Aleshores, Katherine entrà a l'habitació:



- A qui devem el plaer d'aquesta visita? - preguntà amb la sofisticació que la caracteritzava.



- Sóc Arabella Wagner, senyora – s'alçà i li donà la mà – vinc des de Berlín perquè crec que el senyor Franz em pot ajudar a esclarir alguns aspectes respecte a la mort del meu pare.



- Katherine, ella és la noia de qui et vaig parlar, la que es trobava en el cotxet quan… Quan… - les paraules no eixien per la boca de Franz, tenia un nus a la gola, i sentia que aquella escena horrorosa es repetia en el seu cap sense parar.



Els dos es miraren, pàl·lids, i coneixent el desig de l'altre en ajudar tant com pogueren a aquella noia.



- T'ajudarem en tot el que estiga al nostre abast – aconseguí respondre Katherine – però conta'ns, com has arribat fins ací?



- En morir el meu pare, com que era la meva única família, em van traslladar a un orfenat a les afores de Berlín, on vaig viure fins els divuit anys, quan em va tocar sortir al món i tractar de treure la meva vida endavant. Ara fa cinc anys d'això, en els quals m'he dedicat a investigar sobre l'assassinat, i he arribat a un punt mort, per la qual cosa necessito la seva ajuda. Vull respostes, i acabar amb tota aquesta història ja que, des d'aquell dia, cada vegada que dormo es repeteix el mateix malson en què veig els homes vestits amb les túniques i, de sobte, un crit espantós em desperta.



- A mi m'ocorre el mateix cada nit – respongué Franz - potser hi hagi una espècie de connexió… Estaré encantat d'ajudar-te a arribar fins l'arrel de tot açò.



- Digues noia, tens algun lloc on quedar-te mentre estàs en la ciutat? - preguntà Katherine fixant-se en la petita maleta que portava la jove.



- Doncs la veritat és que encara no he trobat res, quan he aterrat en l'avió he vingut directa ací per assegurar-me que la direcció que m'han donat era correcta.



- No digues més! Arnold – Franz es dirigí a un dels majordoms – prepara-li a la senyoreta la millor habitació, i cuina-li un plat ben deliciós, segur que no ha menjat en moltes hores.



- Moltíssimes gràcies, senyors – digué Arabella amb franquesa – són vostés molt amables.



- Crida'ns Franz i Katherine, i fes el favor de parlar-nos «de tu». Si has de passar una temporada en esta casa i hem de treballar tots junts, val més que ens agafem confiança – digué Katherine en un to alegre i proper.



- Ens hem d'anar a treballar – explicà Franz – però Arnold t'atendrà en tot el que necessites. En tornar, parlarem sobre la investigació que tenim per davant.



- D'acord, estic ansiosa – rigué Arabella, i seguí al majordom fins a la seua estància.



Les hores van passar lentament per a Arabella, però a la fi Franz i Katherine van arribar de treballar. Es van seure a sopar tots junts, i ella els va contar tot el que havia descobert en la seva investigació:



- Des de l'assassinat del meu pare, s'han registrat com a mínim cinc més que segueixen el mateix patró, l'últim fa dos mesos. La policia, amb l'objectiu de no alarmar a la població i de portar la investigació de la manera més discreta possible, ha decidit no informar als ciutadans de les formes exactes de la mort d'aquestes persones. Però el més estrany de tot, és que jo he sigut testimoni de tots i cadascun d'ells, i tots han acabat amb el misteriós crit, que actuava com una ordre de retirada per al grup de les túniques.



- Creus que això podria ser una mera coincidència? - preguntà Katherine espantada.



- La veritat és que no ho és – respongué la noia amb un to ferme – en un dels casos, un dels homes encaputxats es va apropar a mi amb la intenció de capturar-me, però en anar a fer-ho, una força invisible li ho va impedir. «Ens fa falta el Connector Multidimensional», li cridà al seu company assenyalant el meu penjoll.



En aquell moment, Arabella tragué un bonic accessori formar per una cadena metàl·lica que sostenia una pedra preciosa. L'expressió de Franz canvià d'estupefacció a curiositat, ja que aquella peça pareixia ser igual que la que ell trobà el dia de l'assassinat del seu pare en el parc. S'alçà, anà corrent a la seva habitació i baixà amb l'altra part que componia el penjoll.



- El vaig trobar hores després de la mort del teu pare, estava ocult entre la gespa del parc – digué ell, ensenyant-li la joia – té unes inscripcions, però no es poden desxifrar sense unir-lo amb l'altra part.



Arabella observà allò que Franz li mostrava i de sobte les llàgrimes van començar a brotar dels seus ulls:



- Aquesta joia pertanyia a la meva mare i quan ella va morir, el meu pare la va fragmentar perquè cadascú de nosaltres portés sempre una meitat – es va eixugar les galtes – se li deguera caure quan aquells homes ens van assaltar al parc.



- I saps què diu exactament el gravat? - preguntà Katherine amb curiositat.



- Doncs, la veritat és que jo era molt petita la última volta que vaig veure el penjoll complet, però juraria que mai hi havia figurat ninguna paraula en ell. Crec que aparegueren quan mon pare ja era mort, potser aquella va ser la primera vegada que la força misteriosa em va protegir, i després va provocar l'aparició d'aquestes lletres.



Sense dubtar-lo, Arabella va agafar la part del penjoll que tenia Franz i la va unir amb la seva. Llavors, amb un feix de llum, la inscripció es va poder llegir sencera, hi deia:



«Allí on va nàixer un riu de sang, allí trobareu amb el penjoll el portal al meu món»



- On neix un riu de sang? - preguntà Franz.



- Deu fer referència als llocs on van ocórrer els assassinats – respongué Katherine – però a què es refereix amb «portal al meu món»? I el que has dit abans, Arabella, «Connector Multidimensional»?



- Bé, després d'aquell esdeveniment em vaig documentar, i en llegendes antigues ja es parlava de dimensions alternes a la nostra, a les que s'accedia mitjançant els denominats «Connectors»… Així que molt probablement tinguem a les nostres mans un artefacte que ens permetrà viatjar a un «altre món», com diu l'escriptura, i descobrir les respostes que donen sentit a els fets que hem viscut.



- Doncs no es parle més, demà a primera hora els tres viatjarem a Berlín, i encara que ens coste… - Franz va tragar saliva – Haurem de tornar al parc.



I així és com al dia següent, els tres van pujar a un avió, que els portaria a la més descabellada de les experiències que mai havien viscut.
 Comenta
 
Capítol 3 UN PORTAL A L'ALTRE MÓN
Arribaren a Berlín a les dotze del migdia, i van decidir anar a dinar al restaurant de l'hotel abans d'encaminar-se cap a el parc. Mentre esperaven que el cambrer els portara el menjar, van començar a planificar què farien aquella vesprada:



- Creeu que funcionarà? - preguntà Arabella, que estava molt nerviosa.



- No pateixis, tot anirà bé i tornarà a ser tal i com era abans – la tranquil·litzà Franz.



- I què pensem fer una vegada estiguem a l'altre dimensió? - va dir Katherine – no sabem què hi podem trobar!



- En eixe aspecte tens raó – contestà Franz – haurem d'estar preparats per qualsevol cosa.



- Arabella, en les teves investigacions no vas trobar res sobre aquesta dimensió o sobre qui habita en ella? - insistí Katherine.



- Ara que ho dius, hi ha una cosa que no us he contat – digué la noia.

Katherine i Franz es miraren estranyats.



- Es tracta de qui és responsable de tots els assassinats – tragà saliva abans de pronunciar el seu nom – la Senyora.



- La Senyora! - exclamà Franz – el dia que vaig trobar el penjoll del teu pare a la gespa, va aparèixer més tard un home que probablement també el buscava, i en no trobar-lo, va fer un comentari dient que la Senyora s'enfadaria i que un càstig recauria sobre ell.



- Però per quin motiu vol ella aquest penjoll procedent d'una altra dimensió? - s'estranyà Katherine – El que està clar és que és molt important per a ella, vista la quantitat de persones a qui ha llevat la vida.



-Alguna cosa em diu que això serà just el que anem a esbrinar avui – contestà Arabella amb un to tant nerviós com segur.



S'acabaren els seus respectius plats i demanaren el compte. Tot seguit, es van dirigir cap al parc.


Tot i que Arabella no recordava exactament l'assassinat del seu pare, ja que quan ocorregué ella era tan sols una nena petita, entrar en aquell parc li va produir calfreds. Contràriament, Franz recordava cada segon d'aquell dia, i no imaginava que tornar al lloc dels fets anara a suposar una muntanya d'emocions tan diversa, entre les que predominava clarament la por.




Arribaren a l'arbre a l'ombra del qual havien transcorregut els esdeveniments, tragueren els penjolls de les seves butxaques, i abans d'unir-los Franz digué:



- Katherine, crec que hauries de quedar-te fora – afirmà fermament – tu no tens res a veure amb aquesta història i no m'ho perdonaria si et passara alguna cosa… Gràcies per tota l'ajuda que ens has donat fins al moment d'ara, però no sabem què trobarem a l'altre món, i quantes menys vides arrisquem millor.



- Ho comprenc Franz – digué ella apenada – encara que m'agradaria continuar ajudant-vos i em sembla que des d'aquí fora no podré.



- No pateixis, Franz té raó, és millor que ens esperes aquí – li digué Arabella – en un principi sortirem ràpidament, però si veus que tardem molt, potser estaria bé que buscares a la policia i li ho contares tot des del principi.



Van acomiadar-se de Katherine i van unir les dues parts dels penjolls per a formar un de sol. Un gran feix de llum va sorgir d'en mig i en un obrir i tancar d'ulls, Franz i Arabella estaven en un món fosc. Miraren al seu voltant per comprovar on es trobaven, però no identificaven el lloc. Llavors, en mirar endavant, van albirar un castell colossal, digne d'una de les millors animacions creades per algun estudi cinematogràfic, però no, en aquell cas, era completament real.



De sobte, escoltaren el crit que relacionaven amb els assassinats, però aquesta volta, molt més fort. Es miraren, i no van caldre les paraules perquè els dos començaren a caminar ràpidament cap al castell, travessant un bosc ple d'una espècie d'arbres molt diferents als que ells coneixien, que produïen un sentiment tètric, com si mils d'ulls els observaren tota l'estona.



Arribaren al portó del castell, que tenia forma d'arc gòtic i una mida desmesurada, avançaven amb passos ferms però amb cura, i temien ser descoberts per algun tipus de seguretat, però la realitat era que no hi havia ningú. En espentar la porta van descobrir que estava oberta, i van poder entrar sense problemes de cap tipus.



Van recórrer el vestíbul tan ràpid com van poder, i tal i com anaven apropant-se a una segona porta, van començar a sentir unes veus que cantaven a cor, com fent alguna espècie de ritual. Sentiren els crits d'un home que demanava clemència, i una rialla malèvola procedent d'una dona, probablement d'aquella que emetia aquell crit tan espantós.



Franz i Arabella es miraren als ulls, assentiren i obriren la porta que els separava d'aquella escena. Tothom es va quedar en silenci, i ells van descobrir milers d'homes vestits amb túniques de color blau fosc que estaven alineats formant files al voltant d'un tron reial. I allí estava ella, asseguda i engalanada en un vestit que probablement fos dels millors que posseïa. En la seva cara, un gest de fermesa, superioritat, era coneixedora de que qualsevol ordre que ella manés, seria executada a la perfecció i sense fer-la esperar, i en cas contrari, ella mateixa acabaria amb la vida d'un dels seus fidels súbdits, ella era, sense cap mena de dubte, la Senyora.



De sobte, alguna cosa va fer canviar la seva expressió, es va quedar contemplant a Arabella, qui també trobava en la dona que hi tenia davant algun tipus de familiaritat.



- Mare? - va dir finalment amb un nus a la gola – però, com pot ser?



La Senyora s'alçà i fou corrent a retrobar-se amb sa filla.



- Arabella! - digué emocionada – T'he estat buscant des de fa més de vint anys!



- Però és impossible – respongué la noia – necessito una explicació a tot açò.



- Clar que si! Tu i el teu… Amic – digué mirant a Franz amb despreci – passeu a aquesta sala, i assegueu-vos, vaig a contar-vos tota la història.



Els dos seguiren les seves indicacions, però encara estaven prou descol·locats, hi havia alguna cosa que els seguia fent mantindre la guàrdia alta.



- Bé – digué la Senyora amb un to suau – començaré pel principi. Jo era una ciutadana normal de Berlín que treballava com a científica en els laboratoris de la universitat. A la vegada, em vaig casar i després vas nàixer tu, érem una família feliç, però el teu benvolgut pare va decidir arruïnar-ho tot – feu un gest de fàstic -. Les meves investigacions anaven molt bé, fins al punt que vaig dissenyar un penjoll que em permetia viatjar entre les dimensions, i en arribar a aquesta, em van acollir i més tard, vaig ser proclamada reina – assenyalà un quadre en què apareixia ella mateixa en el dia de la seva coronació -. Jo volia que vinguérem a viure ací, i que tu fores la meua successora quan estigueres preparada, però al teu pare li va semblar malament, perillós inclús, i després d'una acalorada discussió vaig trencar el meu penjoll i em vaig quedar en aquest món.



- Per això el pare va fingir la teva mort, perquè no podies eixir d'ací – afegí Arabella.



- Exactament, però si no haguera decidit abandonar-me, podries haver crescut amb els dos, i hauríem sigut feliços vivint i dirigint aquesta dimensió.



- Però si vas ser tu la que ens va abandonar! - replicà Arabella enfadada.



- Arabella, no segueixis per eixe camí! - la Senyora començava a sentir ira.



- Perdoneu la intromissió – va dir Franz, qui havia estat observant l'escena amb estupefacció – però, llavors, si ja teníeu el regne, que era el que volíeu, perquè vau començar a matar gent?



- Bona pregunta – el felicità la Senyora – el meu objectiu fou primer la venjança, de manera que si la meva filla havia de créixer sense mare per l'egoisme del seu pare, també hauria de créixer sense ell pel mateix motiu, era la única forma en la qual els dos estàvem en igualtat de condicions.



- Però tu estàs boja? - cridà Arabella – Com vas poder assassinar al pare de la teva pròpia filla tan sols per venjança?



- Arabella, no m'alces la veu – digué ella apuntant-la amb el dit índex – ho vaig fer perquè no volia que cresqueres amb aquell home.



- Per què? - li digué la seva filla – Perquè et recordava que ell havia volgut protegir-me, suposo.



- Protegir-te de què? - s'espantà la Senyora – Aquest món és meravellós.



- De tu – li va deixar anar Arabella – digues-me, perquè vas matar aquelles altres persones després del pare? I per què sempre quan estava jo davant?



- Perquè et volia amb mi, i per contactar-te em feia falta tindre el penjoll, del que tu tens una meitat, i com que l'altra es va perdre, vaig intentar que t'assabentares de mi mitjançant els meus súbdits, i intentant captar la teva atenció amb somnis i crits, i pel que veig, ha funcionat exactament com pretenia. Fins i tot he aconseguit embolicar a aquest bon home en tot açò – digué mirant a Franz – Gràcies per ajudar a la meva filla a arribar on ha d'estar realment.



Franz la mirà amb odi, i sentia una sensació molt forta d'impotència.



- I per això feien falta víctimes? - Arabella estava cada vegada més enfadada – ets un monstre!



- No podia deixar que altres persones veiessin els meus súbdits! Si descobreixen aquest món em llevaran el poder – contestà la Senyora desesperada-.



- Això és tot el que t'importa? El poder? - Arabella tenia llàgrimes als ulls – Has destrossat moltes famílies, la teva la primera, i tot per poder governar a uns quants estranys que vesteixen amb túniques!



- El poder és addictiu, Arabella – relaxà el seu to – queda't amb mi i ho descobriràs, t'ensenyaré tot el que has de saber, i juntes governarem aquest magnífic món.



- No vull governar aquest món d'assassins – respongué ella secament – ens n'anem.



- D'acord – respongué la senyora amb malícia – et penediràs molt prompte d'aquesta elecció.



Arabella es va aixecar, però abans que donés un sol pas, es va escoltar un tret: la Senyora havia disparat i ferit de mort a Franz.



- Franz! - cridà Arabella espantada-.



- Ja t'he dit que no podia deixar ningun testimoni que hagés vist aquest món – rigué la Senyora, i apuntà a Arabella amb la pistola.



Ella corregué com no ho havia fet mai, mentre un centenar de súbdits la perseguien, saltà entre els arbres del bosc i, cames ajudeu-me, aconseguí arribar al portal que havia creat el penjoll, saltà i es trobà al seu món junt amb Katherine, qui ja es començava a preocupar.



- Arabella, quina alegria! - digué amb entusiasme – On està Franz?



La noia la mirà amb llàgrimes als ulls i ella comprengué ràpidament el que havia passat.



- Katherine, busca una pedra, necessitem trencar aquest penjoll ja! - digué Arabella nerviosa.



Va ser difícil de destruir, però al fi ho van aconseguir, i van llançar les restes al llac, deixant a la Senyora atrapada i incomunicada al seu benvolgut món, i acabant amb aquell artefacte que, havent nascut com un gran avanç científic, no havia provocat res més que mort.





- TRES MESOS DESPRÉS -

Recuperar-se del gran colp emocional que havien suposat aquells fatídics esdeveniments no va ser fàcil, les dues xiques van tornar a Londres, on van viure juntes, Arabella li va explicar a Katherine tot el que havia ocorregut:



- Em sap molt greu que el meu afany per obtindre respostes haja acabat amb la vida del teu marit – va dir la noia plorant.



- Tranquil·la, està bé, vas fer el correcte, i segur que Franz estaria orgullós – va dir Katherine, que s'havia convertit en la mare que Arabella no havia tingut.



Es van abraçar, i van decidir començar a escriure un relat dedicat a Franz i a les altres víctimes, perquè el seu record no morís mai. I així va ser com el món va conèixer la veritat sobre la història del penjoll de la mort.




FI

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]