Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Laia Castellarnau
Almacelles
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 2 2
Aquella nit gairebé no vaig dormir. Estava intrigat i no em podia treure del cap les paraules del meu company. Què volia dir amb allò d’observar no només amb la vista? 

L’endemà em vaig despertar ben d’hora. Vaig seure a la vora de la finestra per poder contemplar la sortida del Sol.

Em vaig quedar embadalit observant la bellesa d’aquell paisatge efímer i canviant. El sol havia començat a il·luminar l’horitzó i a tenyir el cel de colors càlids que contrastaven amb la fredor de la nit. Els núvols de primera hora del matí semblaven dansar amb les primeres llums del dia. Em vaig quedar expectant, mirant com evolucionava aquell espectacle de la natura,  tot capficat-me en els detalls del cas i les estranyes paraules del meu amic.

Quan me’n vaig adonar ja era hora d’esmorzar i em vaig vestir d’una revolada i hem vaig dirigir cap al menjador. El meu company ja hi era, prenent-se el seu café amb llet com tenia per costum. Després d’esmorzar, com havia dit la nit anterior el meu company, vam tornar a l’escenari del crim. En arribar-hi va treure la seva lupa i la seva llibreta. Va començar a observar tots els detalls, fins i tot coses gairebé imperceptibles, mentres prenia notes amb una lletra gairebé ininteligible. Mentrestant, jo intentava descobrir que és el que obsevava tan apassionadament. Quan va acabar d'observar en detall tot el que hi havia en aquella sala, va tancar la seva llibreta de cop i va dir:

- He de comprovar una cosa- i va sortir de la cambra amb pas ferm. 

Tan la noia com jo, que havíem estat observant la investigació del meu amic sense acabar d'entendre res, ens vam quedar perplexos. Quan vam reaccionar, vam sortir corrent darrere seu. El vam seguir fins la part de darrere de la casa. El vam trobar observant fixament una de les finestres de la sala on s’havia trobat el cos de la nena.

 

- Què li passa a la finestra? – vaig preguntar tot encuriosit al meu amic.

- Totes les finestres no tenen balda? - va preguntar ell quasi ignorant la meva pregunta.

- Les dels torreons i les del sotateulada no en tenen, però la resta fa anys que els vam canviar per unes que si que en tinguessin- va serpondre la noia, sense compendre el motiu de la pregunta.

- I en el moment del crim? 

- Totes les finestres són les mateixes que les del moment del crim. Mmm… a excepció de dues, les que queden just a la banda oposada, que es van trencar deu fer un parell d’anys a causa d’un temporal especialment fort. Però abans ja en tenien.

- Una altra cosa, tens els plànols originals d’aquest casalot? - va preguntar el meu company.

- Em sembla que són en un vell bagul que era del meu difunt avi.

- Perfecte, m’agradaria veure’ls-  va dir el meu company donant per finalitzada la conversa.

Ens vam passar tota la tarda observant aquells plànols. “Hi ha alguna cosa que no quadra, què deu ser?” murmurava en Kafka de tant en tant. Jo no ho entenia, no comprenia què era el que no quadrava. Però era cert que alguna cosa del meu subconscient em deia que en Kafka tenia raó. Però per més que m’hi esforcés no aconseguia comprendre-ho. Per a mi tan sols eren uns plànols vells, dibuixats amb traços ferms sobre un paper esgrogueït pel pas del temps.



Ja eren més de les onze de la nit i a mi ja feia estona que m’havia donat per vençut en la misió de desllorigar el que amgava aquell plànol. Però, de sobte, vaig sentir el crit d’eufòria del meu amic .

- Ja ho tinc! - cridava des del menjador.

Va entrar corrents a l’habitació on era. Vaig interrompre la lectura de l’informe policial que m’ocupava el temps en aquell moment. 

- Ja ho tinc! Si les meves deduccions són bones… Ja ho tinc! - cridava el meu amic mentres seia en una cadira davant meu.

- Has resolt el cas? - vaig respondre jo sense entendre què havia descobert. Em tenia del tot encuriosit.

- Bé, encara no ho tinc tot però si les meves deduccions són certes és possible que ho hagi resolt. Encara no tinc el nom del culpable, però és qüestió de temps.

- Aquesta és una notícia magnífica - va dir la noia, que ens escoltava des de la porta.

Amb un subtil gest el meu company em va convidar a passar i a seure en una cadira. Després d’aquesta interrupció va continuar la seva explicació.

 

- Gràcies a les meves deduccions, he reduït la llista de sospitosos a aquests cinc. - va dir en Kafka ensenyant-nos un tros de paper amb cinc noms escrits. - Em vaig posar en contacte amb el policia que va portar el cas. Ell em va facilitar els testimonis i interrogatoris dels convidats. Basant-me en aquests testimonis, he deduït que els únics que van poder cometre el crim i que, a més, tenien un motiu eren aquests cinc. 

- Doncs, quin és el següent pas de la investigació? - Vaig preguntar jo tot encuriosit. 

- M’he posat en contacte amb els cinc sospitosos i, quan arribin, podrem

continuar la investigació. 

En els dos o tres dies següents, van arribar quatre dels cinc sospitosos. Però, malauradament, el cinquè havia mort a causa d'un infart feia un parell d'anys. El meu company, amb la meva ajuda, tot i que no acabava de comprendre la investigació, va començar els interrogatoris. Van ser uns dies molt llargs.
 Comenta
 
Capítol 3 - 3 -
El primer sospitós era el xef contractat per preparar el càtering de la celebració Un home més aviat gras, amb la cara arrodonida, la barbeta marcada i amb uns profunds i expressius ulls negres com el sutge. El pare de la víctima l’havia fet despatxar a causa d'un error. El meu company el considerava sospitós ja que, just després que el despatxessin, un grup de convidats havia sentit com deia que es venjaria, que allò era una injusticia i que no el podien acomiadar per tan poca cosa. Segons l’informe policial, hauria tingut l’oportunitat de cometre el crim. I el seu caràcter impulsiu, la ràbia continguda, i els desitjos de venjança l'haurien pogut portar a cometre el crim.

El segon a ser interrogat va ser qui havia estat el principal contrincant en els negocis del pare de la criatura. Era un home poderós, amb una densa barba blanca i amb una mirada maliciosa. Havia obtingut una gran fortuna gràcies al seus negocis i havia creat una potent empresa que había esdevingut una de les principals empreses del país. Però, ara ja feia anys que s’havia retirat. En el temps en què es va cometre el crim pugnava amb el pare de la víctima per un negoci importantíssim. Per la seva manera d’actuar, el meu company el considerava capaç de cometre el crim per poder-se apropia d’aquell negoci.

La següent a ser interrogada va ser una minyona. Una dona més jove del que m’havia imaginat i que, a causa d’un problema, estava molt ressentida amb la família. I en un principi, el meu company havia decidit que tenia un mòbil per cometre el crim però, després d’una llarga conversa amb aquella dona, l’havia descartat com a sospitosa. Aquella dona, per més ressentida que estés en aquell moment, era incapaç de fer mal a ningú i, encara menys, matar la pobra criatura que no en tenia cap culpa.

Finalment, l'últim que vam interrogar era un milicia de la marina retirat. Un home més aviat baixet i de complexió prima. En el moment del crim, a més a més, capitanejava una forta desavinença entre les famílies per uns terreny que es disputaven. Segons havia observat el meu company, per les declaracions que hi havia a l’informe policial, havia deduït que tenia unes tendències psicòpates que dissimulava amb molta habilitat. Al cap de tan sols uns minuts d’interrogatori, el meu amic va tenir clar que era un dels principals sospitosos ja que la seva personalitat psicòpata el convertia en un

criminal sense càrrecs de consciència. A més a més, les terres que es disputaven les dues famílies podien haver estat el detonant perfecte per cometre el crim.  



Quan vam acabar amb els interrogatoris, el meu company es va asseure en una vella butaca de pell rogenca i mig feta malbé pel pas del temp i l'ús. Llavors, va començar a reflexionar. Jo sabia que no pararia de donar tombs a tot aquell assumpte fins que arribés a la solució d’aquell enigma perquè quan es capficava d’aquella manera perdia el mon de vista i era capaç de passar-se dies absolt en els seus pensaments sense fer cas a la resta del món.

La noia estava entusiasmada amb els avenços de la investigación ja que era el més lluny que havia arribat en una investigación i, a la vegada, era el més aprop que havia estat de poder resoldre el cas.



El meu company es va passar els següents tres dies sense moure's d'aquella butaca, capficat en els seus pensaments. Tan sols interactuava amb algú quan li havia de fer alguna pregunta relacionada amb el cas o quan tenia gana.



S’acostava un nou dia i, quan faltaven un parell d’hores perquè sortís el sol, algú va començar a trucar amb força i impaciència a la porta de la meva cambra. Aquells cops secs a la porta em van despertar. A les forques, vaig palpar la tauleta que hi havia al costat del llit tot buscant a les palpentes les meves ulleres. Va resultar que qui trucava d’aquella manera era el meu amic, en Kafka.

- Vingui, m’ha d’ajudar a comprovar una cosa - va dir ell tot entusiasmat

- No pot esperar fins que es faci de dia això? - vaig dir jo amb un renec. I tot i que tenia ganes de seguir dormint, el vaig seguir a contra cor. El vaig seguir fins a la cambra on s’havia comès el crim.

- Amic meu, esperis aquí fora deu minuts i després entri a la cambra i miri per la finestra 

- Què…? - vaig exclamar jo que no entenia res del que estava passant.

- Tu fes-ho i ho entendràs - va dir ell tancant-me la porta als nassos

No hi tenia res a perdre, així que li vaig fer cas i em vaig esperar deu minuts i, després, vaig entrar a la sala. Em va sobtar que en Kafka no fos a la cambra perquè tampoc em va semblar que s’hagués pogut amagar en lloc. Vaig acabar de seguir les seves indicacions, em vaig acostar a la finestra i , efectivament, ell era fora de la casa. Vaig obrir la finestra.

- Però… com pot ser? Si jo… he estat davant de la porta aquests deu minuts- vaig dir jo, tot i que encara no entenia res.

- És molt senzill - va cridar en Kafka – Pujo i t’ho explico.

- Recordes que quan vam començar la investigació em vaig fixar especialment en les proporcions d'aquesta sala? Doncs, era perquè hi havia alguna cosa que no em quadrava. Quan vaig comparar el que havia observat amb els plànols de la casa, ho vaig entendre tot. Aquests murs estan plens de passadissos secrets i és per això que he pogut sortir de sala sense que em veiessis. Aleshores, cal trobar algun sospitós que conegui l'existència d'aquests passadissos. Sincerament, dubto molt que el xef, la minyona i el contrincant en els negocis coneguin d’aquests passadissos. El difunt secretari era una persona més aviat grassa i, tot i que conegués l'existència dels passadissos, dubto molt que hi hagués pogut passar. Així, només queda el milicià retirat.

- Ell si que coneixia els passadissos?

- La casa la va construir la seva família i era una de les propietats per les quals pugnaven. Per tant, estic convençut que en coneixia l'existència.

En aquell momento, va sonar el telèfon d’en Kafka. Era un altre cas.

- Ara que ja he solventat i aclarit el cas, me’n vaig que hi ha un altre cas que reclama la meva atenció- va dir en Kafka.

- Però espera, no hauries de comunicar la resolució del cas a la senyoreta Wick?

- Tu també la saps, ja la hi comunicaras tu - va dir ell amb tranquil·litat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]