Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Anna
Lloret De Mar
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Nina
 
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Jordi Sierra i Fabra



Nina



Dorothea…  



El plor aleatori d’un infant va provocar la tornada de les escenes, d’aquelles escenes esgarrifants, dels records. Unes rere les altres com bales: El passeig agafats de la mà, el petó, les roses, el collaret de perles roses, una mà contra l’altra, les perles roses al terra, la mà freda agafada a la seva, plors, molts plors, els ulls blaus ara sense vida i un altre cop el petó però aquest cop els seus llavis no són del color de les roses, ara són dues làmines fredes i blaves contra les galtes d’ell. Més plors... S’aparta d’ella i fuig dins la seva imaginació on ella no el pugui trobar. Però poc sap ell que els seus records coneixen cada racó del seu cervell millor que en Kafka mateix. Són records bons, barrejats amb els dolents. Comencen dolços i l’enganyen per entrar al seu cap i posar-hi atenció  per acabar foradant-li el cervell, com cucs, per podrir-li. Viu tancat a la seva pròpia misèria. Ja no serà capaç de tornar per aquells parcs verds de Berlin, han passat mesos però els records encara són massa recents i el que pensava que era un bon dia per passar pàgina, acaba amargant cada racó de la seva ara pobra existència. 



Els passeigs sense ella ja no podran ser balsàmics. Les roses han perdut el seu aroma, les hortènsies ara són músties, els clavells secs i petits... El jardí que vas fer teu, tan ben cuidat, ja no és el mateix des de que no el trepitges per anar a seure als graons de pedra sota el llimoner florit, per anar a jugar amb la nina pèl-roja a fer-li pentinats i a fer veure que voleiava pels costats de les teves flors. Perquè les flors ja eren teves, s’havien alimentat del teu aroma i les teves rialles dolces d’infant i així havien crescut.



Silenci. Tot el parc s’enfonsa en un silenci sepulcral i en Kafka obre els ulls per trobar-se amb totes aquelles persones mirant-lo amb els ulls plens de llàgrimes falses eixugant-les amb un mocador. Tots vestits del negre ple d’una pena de mentida. De sobte no és a ell sinó a la capsa de fusta el que miren, la que baixa a poc a poc pel forat de l'oblit. Cau sòl sobre la fusta i la brutície torna la situació real. Ja res no és mentida i no és un malson. La capsa és el taüt de la seva felicitat presa per un cop de puny a l'estómac que arrenca els seus òrgans d’un a un mentre ell encara és conscient. De sobte els ulls li piquen i volen sortir del seu petit cau, no volen presenciar la seva desgràcia i esclaten en  petits trossos de mar infinit. En Kafka seu en un banc arronsat en si mateix, mentre el mar taca les seves galtes d’aigua i sal. Se li apropa una nena que el vol calmar, però la seva mare l’aparta instintivament d’ell i mentre totes dues se'n van, en Kafka troba que la nena ha deixat una nina rossa a les seves mans. Una petita nina suau, de galtes roses i ulls blaus, amb un vestit blanc amb brodats i sabates grogues.



Franz Kafka passejava cap a la seva petita casa de jardí descuidat i gairebé sec. Un cop de peu davant el retrat de la seva dona asseguda amb la seva filla, es treu l’abric per penjar-lo. La nina encara és a la butxaca i la treu per deixar-la sota el retrat situat al fons del passadís, centrat al seu despatx, per no ser capaç d’oblidar-les en cap moment. La nina queda asseguda al costat d’un petit quadre de peu on surt tota la família: Franz i Danielle l’un al costat de l’altre amb la seva filla Dorothea als braços de la seva mare, amb un xumet a la boca, maca com una nina. Ara només quedava en Franz, i què faria ell? Era un home d’edat més aviat avançada i amb un dolor massa gran que viatjava per cada racó del seu cos atormentant-lo i fent d’ell el que li semblava. Una vida sencera de dolç i felicitat plena de passeigs verds per tota Alemanya i moments tan bonics com les flors tendres i roses acabades de florir, destrossada amb tortures doloroses i tormentoses que li van treure la felicitat, enterrant-la sota terra i tancant-la en dos taüts deixant-la fora del seu abast. 



Finalment, com cada dia des de fa dos mesos, en Kafka acaba al seu llit amb un got a la mà, ple de gel i desgràcia però buit de whisky i de les energies necessàries per poder mantenir-se sobri.

 Comenta
 
Capítol 2 Narcís
Danielle era com una flor. Un narcís florit enmig de la primavera d’Alemanya en un any i dia qualsevol. Des del dia que Franz Kafka la va veure, la va estimar com si la coneixes des de feia anys, i anys després encara l’estimava de la mateixa manera. 

Les històries de l’avi d’en Kafka sempre havien narrat que l’amor era fàcil d’aconseguir, que només calia el coratge que un home sempre ha de tenir, i “ja és tota teva”. Però Kafka no volia fer-la seva, ell volia enamorar-la de veritat, volia ser amb ella tota una vida i només amb coratge no ho aconseguiria. La necessitava des del primer dia que la va veure i va treballar tot el que va poder per a no deixar assecar mai aquella flor.

Kafka va aconseguir en poc temps enamorar a la Danielle, i amb cada gest i cada petit frec dels dits d’ella amb els d’ell quan li regalava flors, li provocava una petita mort instantània que li feia tocar el cel i tornar a la vida. 

El dia que en Kafka discretament li va donar la petita capsa que portava l’anell a la Danielle, tots dos van plorar. Petits oceans lliscant per les galtes de tots dos, acompanyats de molts “sí” seguits i silenciats per la tela de la roba de l’altre que quedava encreuada entre tots dos per una abraçada profunda i plena de somriures que volien que perdurés tota una eternitat. 

Recordant totes aquelles escenes amoroses i tan alegres, sentint una tristesa greu i inquietant disfressada de fàstic i enuig, en Kafka s’aixeca del llit i encén el llum de l’habitació, però ho fa com a conseqüència de la rutina, ja que no se n'ha adonat que l’hivern ja ha passat i els matins no són foscos i freds com una cova enmig de la muntanya, ara són càlids, estan plens de rialles petites i el pol·len vola per l’aire i entra als seus pulmons ja negres i vells pel fum del tabac. S’asseu al llit i es contempla la mà, on hi ha una segona aliança que descansa al seu dit petit, els fins i delicats dits de la seva dona no van permetre que Franz es col·loqués l’aliança d’ella sobre la seva, i decideix posar-se-la al dit més proper per recordar-la sempre. En Kafka es treu les dues aliances i les mira amb més proximitat. Una al costat de l’altra, al palmell de la mà, mirant-les com si la seva vida depengués d’això, de memoritzar cada petit detall i esgarrinxada provocada pel temps i el desgast de les dues làmines d’or que simbolitzen tant. 

Aixeca la mirada i els seus ulls es troben amb aquell retrat d’un camp de narcisos blancs i grocs que ell mateix havia encarregat com a regal d’aniversari per a la seva dona. Tot un camp de narcisos amb els detalls ben fets i marcats. Tot envoltat per un marc de fusta i un petit gravat a la part inferior fet d’or: “Camp de narcisos florits i preciosos com tu.” No el va poder continuar apreciant amb els ulls plens de les que serien les primeres llàgrimes del dia. Plorar s’havia convertit en un dels seus esports diaris, desfogar-se amb l’alcohol era el primer. Quan s’aixecava del llit, maleint a tots els déus que coneixia per no haver-lo matat mentres encara dormia ebri, s’omplia el got amb qualsevol beguda, la més barata que pogués trobar al lloc més proper de casa i s’asseia a la primera cadira que trobava amb els ulls vermells i buits de vida a acabar-se l’ampolla. 

Poc temps després del casament va ser quan tots dos es van adonar que alguna cosa no anava bé. La Danielle no es quedava embarassada i després de mesos intentant-ho, res. Ells dos es van estimar quan es van veure, s'estimaven quan es van casar, s'estimaven quan van decidir que volien tenir fills i van seguir estimant-se quan van descobrir que la Danielle no podria quedar-se embarassada. Durant molts mesos després de la notícia la casa dels Kafka no emanava cap emoció a part de la tristesa. Una tristesa negra, estressant i profunda que els envoltava com una manta a un cos enmig de l'hivern. 

Enmig de la tristesa va arribar Dorothea. Un petit nadó envoltat per un tros de tela mal col·locat, que va ser abandonat sota l'arbre d'un parc de Berlín. A la petita nina que havien trobat sota un arbre mentre plorava pel fred de l'hivern que s'apropa com el caçador a la seva presa, van anomenar-la Dorothea.

Ara no hi ha res, només queden els records i objectes que van pertànyer a l’anterior vida del que era una família, i en Franz mira la nina recolzada sota el retrat d'aquella família. La mira sense mirar-la, perquè els seus ulls han deixat de fixar-se i processar el que l'envolta, només és capaç de veure records. Els seus llavis han parat de dir paraules amb sentit i significat des de fa temps, ara només serveixen per deixar pas a l'alcohol que llisca pel seu cos i torna la seva desgràcia una mica menys real i una mica més en una fantasia borrosa. I plora perquè la nina el mira. Plora perquè Dorothea el mira des de la seva ment i ella plora, i Danielle el mira somrient des del retrat, però ell només és capaç de veure desgràcia, i la veu amb els ulls tancats i la pell pàl·lida i freda. La veu envoltada de flors, de roses vermelles i blanques i de corones de flors fúnebres i cintes amb gravats que no es molesta a llegir. Mira cap als costats i veu que agafada a la seva mà hi té aquella nina, i fuig. 

Corrent per passadissos estrets plens de fotografies de cares borroses en blanc i negre i escolta els passos dels seus records perseguint-lo, gira el cap i veu una família amb un nadó a les mans. Para de córrer i veu aquella nina a les mans d’un nadó, i és l’única cara que pot veure amb claredat. La nina viatja per la seva ment, el persegueix i no sap per què, però ja és tard per parar-se a pensar-ho, ja l’ha atrapat. Vol obrir els ulls per fugir dels records, però no pot, ja és tard.


 

 Comenta
 
Capítol 3 Aigua
Existeix algun déu o el destí? És cruel no poder saber-ho fins a la mort, i potser ni morts serà possible saber-ho perquè potser no hi ha res i simplement morim sense adonar-nos-en. 

Què haurà passat amb les ànimes de Dorothea i Danielle, si es que en van tenir? Feia tres mesos que en Kafka es preguntava aquestes coses a sí mateix i mai trobava una resposta, el silenci l’amoïnava. Hi va haver un temps que va tenir esperança, i va pensar que podria suportar el dolor per la pèrdua de la seva única familia, però poc a poc tot s’anava fent cada cop més real. De sobte la casa era massa buida i havia perdut tota la seva vida. El jardí s’estava assecant i les plantes es menjaven les parets de la casa, envoltant-la d’ombres que tapaven la llum i l’escalfor del sol. Tot emanava tristesa i en Kafka s’havia enfonsat en un pou de desgràcia del qual no podia sortir. Havia caigut en la desesperació i intentant sortir només aconseguia enfonsar-se més i més ràpid. Finalment, es va rendir.

Principalment va refugiar-se als carrers, va recórrer cada racó de Berlin però caminar sense rumb només l’amoïnava. No volia veure famílies passejant pels parcs, ni avis asseguts als bancs de les places. Va intentar passejar als parcs però eren massa records massa aviat, cada cop que mirava els arbres amb les branques despullades per l’hivern, li recordaven massa al seu jardí podrit i sec, fruit de la seva pèrdua. Va acabar gosant posar un peu al bar tot i que sabia que si entrava, era la seva perdició i, finalment, Franz Kafka es taca en sí mateix sent la seva única companyia una ampolla de ja no se sap quin beuratge, essent aquest el vaixell que el porta al lloc on ofegar les seves penes i llàgrimes dintre el licor.

Abans de tot el seu infortuni i misèria, Franz Kafka era un bon home. Tenia una família, feina, casa, alguns diners estalviats i una vida resolta per la qual encara sentia estima i a la qual s’aferrava. Ara sent menyspreu i fàstic de si mateix i a tot el que l’envolta. No és capaç d’estimar-se ni a ell mateix ni a ningú altre i pensa que, d’igual manera ningú serà capaç d’estimar-lo. Només espera assegut fins que tot s’acabi i dorm o beu per estar ebri i no recordar els dies de plors, d’al·lucinacions o les veus femenines que sent i pensa que potser és la seva filla dient-li que l’estima i que el troba a faltar. Se sent desemparat, enfadat, trist i pensa en quan era petit i innocent. Quan encara era un ignorant i pensava que tot es podia solucionar corrent cap a casa per estar amb la seva mare, però s’ha adonat que la vida no és tan senzilla. Cada cop que entra a casa seva les veu, les sent i pensa que les pot tocar, però s’esfumen entre les parets i es tornen en res. La cadena torna a començar i en Kafka es torna cada cop més boig i menys estable, es pregunta quan i com acabarà tot, però només amb preguntes no pot aconseguir res. 

Arriba un dia on tot el fa sentir estrany. S’aixeca i sent que l’aire que passa per la finestra oberta és calent i l’abraça. Surt del llit i camina directe cap a la cuina per preparar-se, per primera vegada en molt temps, l'esmorzar. S’adona que tot ho fa automàticament, no pensa en el que fa i deixa les seves cames caminar sense demanar-li permís. Engega la ràdio i escolta les melodies alegres sonant. S'asseu a la butaca i recorda tot el que ha perdut mentre pren un cafè i pensa, amb un somriure trist als llavis, el per què les persones prenen un beuratge com aquell al seu dia a dia. Ell quasi mai en pren però sempre havia volgut provar-ho encara que no li agradés el gust amarg i insípid de l’aigua marró, s’ha proposat fer totes les coses que sempre ha volgut fer i no va fer mai abans de dir l'últim adéu a aquell món que tant l’ha fet patir però també estimar. 

A l'arribada del migdia ha sortit per tornar a recórrer el parc ple de verd situat a prop de casa seva. Ha sortit amb la nina a la mà per si de cas trobava a aquella nena un altre cop i li podia retornar. Passejant pel parc s’adona que ja és primavera, un altre cop els arbres i les flors florint i deixant anar el pol·len que infesta l’aire. Franz es queda assegut en un banc fins que tanquen el parc, pensant, contemplant les vistes i vigilant per si torna aquella nena que mai va aparèixer un altre cop. 

A la nit, sense saber quina hora és, es dirigeix cap al riu més proper al parc. No sap quant temps camina, només deixa que les seves cames el guiïn cap a l’aigua, i quan ja ha arribat, intentar no pensar. Tots els records l’inunden i, sentint el fred de l’aigua travessant la seva roba i fent-lo tremolar, obre els ulls i deixa anar l’aire que havia retingut sense adonar-se’n. No ho vol allargar més i neda tot el que pot cap al fons del riu mentre deixa pas a la mort que  entra als seus pulmons. L’aigua l'abraça i agafant una gran pedra que troba al sòl del riu, la manté contra el seu pit per enfonsar-se. El seu cos demana oxigen però ell vol que tot acabi i omplint els seus pulmons de l’aigua negra i fosca pel reflexe de la nit, deixa anar l’últim sospir ple d’aigua. Pensa en la seva filla, la seva dona i la nina. Deixa anar la pedra i intenta treure la nina de la butxaca per contemplar-la un últim cop, però ja és tard. S’ha acabat, per fi ha arribat el final de la vida i del patiment de Franz Kafka. Per primera vegada, després de molt temps, aconsegueix ser feliç. Encara que no hagi vist una llum o la silueta de la seva filla o de la seva dona, a la seva imaginació les abraça. 
 


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]