Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sentiments en paper
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Nostàlgia
Feia calor però una fresca brisa va acariciar el seu cos lentament. Se li va eriçar la pell, enmig del parc, on tot va quedar paralitzat per un moment. Passats diversos segons va tornar a la realitat una mica confús i amb el front banyat en suor. Va començar a mirar al seu voltant i en girar-se per complet, uns metres més enllà, apartada de la multitud que corretejava sobre la lluent gespa, hi havia una nena petita asseguda sobre una roca. La seva pell era molt pàl·lida, la qual cosa feia que destaquessin molt els seus llavis color cirera i els seus ulls anyils. Dues trenes de color castany que semblaven no tenir final decoraven la part superior del seu cap. Portava posat un vestit de flors molt simple que li arribava fins als genolls. Era veritablement adorable, va pensar ell, i això que Kafka mai havia sentit cap mena d’estima pels nens.



El soroll dels plors va desaparèixer quan un home de gran estatura se li apropà i, acuradament, la va aixecar per recolzar-la sobre la seva espatlla. Va començar a donar-li copets a l’esquena per tranquil·litzar-la i lentament es van anar allunyant. Kafka, encara en el mateix lloc, va contenir les llàgrimes que se li havien acumulat en aquests minuts, llàgrimes que malgrat ser recents tenien desenes d’anys, ja que des de feia temps Franz Kafka havia anat envellint a poc a poc amb elles al seu interior. Ràpidament va decidir buscar la sortida del Parc Steglitz i anar al seu domicili.



Va aparcar el cotxe al mateix lloc que tots els dies, va sortir-ne i es va dirigir gairebé corrent cap a la porta de casa seva. Una vegada dins va recolzar la seva esquena contra la paret deixant-se lliscar fins acabar assegut al terra amb les mans cobrint-li el rostre. Va ser llavors quant tota aquella tensió, totes les cadenes que havia fermat i cadenats que havia tancat es van trencar esclatant en mil records, mil emocions, en forma de petites gotes d’aigua. «No ho estàs fent bé... no vals per això... mai em contes res... Que potser no confies en mi?... Atura!... Deixa’m!... Amolla’m...». Li va començar a faltar l’aire i el pit li feia mal. Confiava que faltés poc perquè s’acabés. Es va aixecar i, lentament, amb ajuda de la barana, va aconseguir arribar al pis superior, allí es va dirigir directament al bany. Va encendre l’aixeta de la dutxa i va esperar fins que sortís aigua tan calenta que gairebé arribés a bullir. Es va introduir sota l’aigua i va sentir com tota l’angoixa s’anul·lava i acabava desapareixent pel desguàs. S’havia desfet de tota la pena, però aquesta va deixar el seu cos totalment exhaust, perquè combatre contra ella mai era fàcil, així que va decidir anar-se’n al llit. Una vegada es va estirar sobre el suau i folgat matalàs no va trigar ni tres minuts a adormir-se.



-Papii!- crits sense consol -Papii!- cridava sense parar amb la seva dolça veueta en busca d’ajuda -Papi.., agafa’m en braços, agafa’m- sortia de tots costats, però no es veia res.



Es va despertar sobtadament, més alarmat que unes hores enrere amb la seva experiència al parc, li va costar uns minuts adonar-se’n que tan sols havia estat un somni. Per què se li havia quedat tan marcada la imatge d’aquella nena que fins i tot somiava amb ella? Per què la seva veu era capaç de ficar-se al seu cap d’aquesta manera? Què tenia d’especial aquella nena en comparació a les altres que rondaven al seu voltant al parc de Steglitz?



No va tornar a tancar els ulls en tota la nit. Així que a les sis es va preparar un cafè i es va posar a recollir el seu despatx que encara estava ple de caixes a causa de la mudança. Va obrir la primera caixa.



-La Metamorfosi, El castell, bah tot coses del passat- va afegir amb desinterès en la seva ment.



La següent estava plena d’aparells electrònics i cables.



-No hi ha res interessant ni necess...- li va tallar la frase una foto que va aparèixer en obrir la tercera caixa.



A la imatge s’apreciaven els seus cinc germans, la seva mare, el seu pare i el seu avi. Va recordar novament tot el que el seu pare havia arruïnat en la seva vida, tota la inseguretat que li va transmetre, tota la por amb la qual el va fer viure, tot el fracàs que li va tirar a sobre. Sentia enveja de la nena ploranera del vestit de flors, pel bon pare que tenia, que la consolava quan estava trista i segur que sempre la cuidava i la feia sentir la reina del món sencer.



A la tarda va sortir com sempre a fer el seu passeig diari. Donava la volta al llac, travessava el jardí de flors i acabava asseient-se en una cafeteria enfront del parc per a prendre's una xocolata calenta mentre el sol desapareixia lentament. Quan va arribar a la vora del llac, es va asseure en un banc de fusta envernissada i va treure de la seva bossa un petit sac amb pa dur, el va obrir i en va treure un tros, llavors, va començar a esmollar-lo i a llançar-lo als ànecs que nedaven per la superfície d'aquell bell llac d'aigua quasi diàfana. Als tres minuts va aparèixer una nena corrent en direcció a Kafka.



-Jo també vull donar de menjar als aneguets! -cridava.



No s’ho podia creure, era la nena de l'altre dia. Va intentar contenir-se. Franz li va oferir pa perquè el tirés a aquells animalons que suraven tranquil·lament. Ella es va acomodar al genoll de l'home, ell va fer un gest d'apartar-se per evitar aquell moviment de la nena, però va acabar permetent-ho, la noia no se’n va adonar. Kafka tremolava i començava a suar. Feia molta calor. No obstant això, aquella nena era feliç, la seva cara mostrava un somriure radiant que delatava unes dents d'un blanc immaculat, aquesta vegada vestia una samarreta de molts colors i una faldilla negra… a Franz Kafka li va caure una llàgrima, després una altra i una altra, en aquest moment va obrir els braços i va abraçar la nena amb totes les seves forces, necessitava aquella abraçada emotiva. Però just en aquell moment va arribar la mare de la nena corrent mentre cridava… semblava enfadada...
 Comenta
 
Capítol 2 Por i nervis
-Què estàs fent amb la meva filla asseguda sobre les teves cames?



No hi va haver resposta.



-Què qui dimonis és vostè?! I què fa amb la meva filla en braços?



Kafka es va girar sobresaltat amb els ulls com a plats. Va obrir la boca però li fou impossible pronunciar una sola lletra. La dona, histèrica, s’apropà a la nina i la agafà de la mà estirant-la cap amunt perquè comencés a caminar. Ràpidament s’allunyaren mentre se sentien plors de la nina cada vegada més baixets.



Havien desaparegut de la seva vista feia una estona, però Kafka encara mirava al mateix punt. No sabia en què pensava, en res i a la vegada en tot. Encara podia sentir l’olor de la pell que durant pocs instants havia tingut molt a prop de la seva.



-M’estic tornant boig- pensà, mentre tirava un altre tros de pa al llac.



Va observar com s’enfonsava lentament dins l’aigua, fins que, de sobte, va aparèixer un ànec molt gran així com havia aparegut aquella mare del no-res. Es va posar de peu i va dirigir-se cap a ca seua. El sol havia desaparegut i començava a caure el fred i la humitat de la nit. Una esgarrifança li va passar des dels cabells fins a la punta dels peus. Encara estava confós, però la seva ment començava a aclarir-se. O això era el que creia…



-Detingui’s!



Eren al·lucinacions seves?



-Ni una passa més!



Estava posant-se nerviós, cercava al seu voltant alguna persona o algun altaveu d’on pogués provenir aquella veu... no podia sortir del no-res. Cada vegada era més a prop, i més, i més. Estava per tot, l’envoltava completament. La veu començà a asfixiar-lo. De sobte algú el va agafar dels canells. Va intentar alliberar-se’n, però l’altra persona era molt més forta. Kafka començà a cridar sense consol.



-Queda detingut per abús a menors- Digué una veu greu i compacta.



- Què?- digué amb poc alè de tant cridar.



- El que ha sentit, sap perfectament al que em referixo.



Va sentir alguna cosa freda prop de les seves mans.



- Però què està fent?



Va aparèixer un cotxe que s’aturà al seu costat.



- Puja- digué de manera monòtona i sense mostrar cap tipus d’emoció.



- On anam?- contestà confós



- Que pugi he dit!- cridà, més fort encara que la mare de la nina.



Sense poder ni tan sols assimilar la informació, va obeir i va pujar al vehicle. Feia una olor entre nou i fum de cigarret, l’aire era molt dens i calent, cosa que li dificultava respirar. Kafka va tossir. Estava assegut al seient del mig, amb un policia a cada costat.



Aquella desconcertant i incòmoda situació no va durar més de vint minuts, quan el cotxe es va aturar. Havien estacionat a la comissaria de policia més propera. Els policies van fer baixar Kafka quasi a la força. No hi va oposar resistència, però seguia preguntant als oficials que què feia ell allí. Un cop dins l’edifici li varen dir que s’assegués en una sala de espera, hi havia més gent esperant. No obstant això, va decidir no creuar la mirada amb cap dels allí presents.



-Què faig jo aquí? No ho entenc, m’han portat a comissaria i se m’acusa d’abús a ... a què era? Ah, sí, abús a menors. Abús a menors? Deu ser una broma perquè no recordo haver estat mai en problemes d’aquest tipus...



Va ser en aquell moment quan va tornar-li al cap la imatge de la nina del parc i la recriminació per part de la seva mare.



-Podria haver estat denunciat per aquella dona?



Impossible, només havia tingut la seva filla asseguda al seu genoll durant una estoneta. A més a més, havia set ella que havia vingut a ell, i no pas ell qui havia anat a ella.



Kafka començava a tenir por. Suava i tremolava. L’havien acusat però no sabia bé de què. No entenia res. Era el primer cop en la seva vida que fonyava una caserna de policia i no sabia com funcionava res allí. Veia diverses taules ocupades per oficials que feien proves d’un en un als diferents atestats i anaven cridant al següent quan acabaven amb el que tenien.



-Franz Kafka!- va cridar un policia amb una veu ronca que va sorprendre l’acusat.



Kafka va asseure’s a la cadira enfront de l’inspector. Imposava molt i això va fer que augmentessin encara més els seus nervis.



-Bon dia senyor Kafka, que sàpiga que se l’han denunciat per abús a menors d’edat, que és un delicte prou greu.



-Qui m’ha denunciat?!- va exclamar Kafka, a qui pareixia només importar-li allò.



-No puc proporcionar-li aquesta informació de moment. Ha de saber que li realitzarem certes proves, però abans li faré algunes preguntes. Això pot dur un temps, així que esper que disposi del temps. Vulgui o no, ho haurà de fer, així que vagi fent-se a la idea.



Després de gairebé vint-i-cinc minuts d'entrevista amb l’inspector, Kafka va arribar a la conclusió que sí que havia estat la mare de la nina del parc de Steglitz qui l’havia denunciat per abusar de la seva filla... Però, com havia presentat la denúncia sense demanar-li en cap moment el nom a Kafka? O encara més, per què l’havia denunciat?



Tot seguit van fer-li unes fotografies i li varen agafar l’empremta dactilar per la seva fitxa policial. També li varen fer una anàlisi de sang. Va ser a partir d’aquesta anàlisi que els oficials se n’adonaren d’un fet molt estrany...

 Comenta
 
Capítol 3 Amor
- Senyor Kafka, ha pres algun tipus de substàncies com... drogues en aquests últims dies?- demanà el policia amb gest seriós.



- Què? No! És clar que no, per l’amor de Déu, no fumo ni bec, és més, fins i tot, solc evitar el consum de carn, jo em cuido molt!- va afegir amb una veu tremolosa.



- Hi ha fets que no ens quadren en tot això, cosa que ens fa dubtar sobre la veracitat del que ens està dient, creiem que ens menteix… Per tant, li haurem de realitzar un test de drogues, amb l’anàlisi de sang no ens és suficient, senyor Kafka.



L’agent de policia es va aixecar i va portar l’acusat fins a una gran sala plena de medicaments i utensilis d’experimentació, tot era de color blanc. Una olor extremadament intensa li va fer arrugar el nas. Aquell lloc li va recordar al laboratori del seu col·legi. De petit li encantava anar-hi, sempre havia tingut una gran afició per tot el que l’envoltava en aquella sala, tot i considerar-se sempre un estudiant de lletres més que de ciències.





Mentrestant, la mare de la nena del parc explicava tots els detalls a un inspector a la comissaria:



- Estava asseguda en una terrassa prenent un cafè i ella jugava per la gespa del parc, de sobte es va atracar al llac que hi ha a la plaça. Assegut sobre un banc hi havia aquell home, la va veure i va treure’s de la butxaca una bossa amb pa per llençar als ànecs i així cridar l’atenció de la meva filla, que l’havia vist interessada en aquells animalons que nedaven pel llac- Quin home més astut! Tenen unes estratègies...- va afegir amb un to irònic. -Doncs ella es va apropar a ell i la va agafar fort del canell quan anava a agafar unes molles de pa per donar de menjar als ànecs i, tot seguit, la va agafar amb els dos braços, envoltant-la. Va ser en aquell moment quan vaig aparèixer jo, cridant amb totes les meves forces perquè la deixés anar. Pot comprovar les ferides que li va deixar al canell, si ho desitja.



- Amb això serà suficient senyora, moltes gràcies. Em pot proporcionar el seu nom complet i el seu DNI, si us plau?- digué mentre li facilitava el mateix paper en què havia anotat tots els detalls de l’altercat.



- És clar.





Es va obrir la porta de la sala, l’inspector Sonji, que s’havia ocupat del cas de Kafka, va treure el cap i li va comunicar al seu company que les proves havien set enviades a la central i que trigaria entre dotze i vint-i-quatre hores en obtenir els resultats, per la qual cosa l’acusat hauria de passar la nit a la presó. L’inspector James va fer un gest afirmatiu amb el cap i li va demanar a Sonji que acompanyés a la dona fins a la sortida.



Mentre anaven de camí l’oficial li va explicar la situació:



- Senyora, quan tinguem resultats li ho farem saber de seguida, no ho dubti.



- Moltíssimes gràcies, inspector- li va contestar mentre saludava a la seva filla, que l’esperava al final del passadís.



- Adéu!



- Fins aviat!





Al sortit del laboratori li explicaren les circumstàncies a Kafka i el portaren a l'habitació on passaria la nit. Era petita, grisenca i molt freda. Únicament tenia un llit, un lavabo i un vàter. El més interessant era la petita finestra que hi havia al fons i que estava a una altura que no li permetia veure què hi havia a l’altre costat d’aquella gruixuda paret de formigó.



Va començar a pensar què faria tot el temps que passés allà dins que, tot i que no havia de ser gaire, havia d’aprofitar al màxim. A Kafka no li agradava gens perdre el temps, pensava que sempre havia d’estar fent alguna cosa productiva. En aquell moment se’n va recordar de la motxilla que portava i va començar a observar al seu voltant per veure si li havien deixat en algun lloc de l’habitació, però res. Es va apropar corrent a la porta de la cel·la i va començar a cridar:



- Perdoni! Inspector? Disculpi!



Després de cridar durant quasi tres minuts i veure que ningú apareixia, va decidir estirar-se al llit. Però, just en aquell moment que anava a asseure’s, va sentir una veu. 



- Necessita alguna cosa?- va preguntar l’inspector mentre l’obserbava per la finestreta de la porta.



- Ah, sí! Volia saber on és la motxilla que portava a sobre quan em varen arrestar i vaig arribar aquí.



- La tenim guardada, no pot tenir accés a cap tipus d’objecte personal.



- Només vull un llibre que hi ha a dins, per passar l’estona, si us plau.



El policia es va quedar callat mirant el terra, pensatiu, i, després d’un llarg instant, va aixecar el cap i li contestà:



- Veuré què hi puc fer…



Franz Kafka seguia assegut sobre el llit. Va mirar per la finestra reflexiu i va intentar ordenar tots els esdeveniments que havien ocorregut en tan poc temps, intentant també trobar la resposta a alguna de les mil i una preguntes que s’havia formulat des que la policia l’havia detingut. Qui era aquella dona per acusar-lo de d’haver abusat de la seva filla? Què és el que a la policia no li quadrava? Per què pensaven que mentia?



- Disculpi, es troba bé, senyor Kafka?



Va tardar uns segons a tornar a la realitat i, en donar-se la volta, va veure  l’oficial junt a la porta amb un llibre a la mà.



- Li ho agraeixo molt, inspector- li va dir amablement -Que passi bona nit.



Es tractava d’una obra seva, un conjunt d’unes cinc-centes cartes dedicades a una dona, una obra que havia estat molt especial per ell des del primer dia que l’havia escrit. Potser no era la millor, perquè va ser una de les primeres que va escriure, però sense dubte era una de les més sentimentals, íntimes i personals, tant que va decidir no crear més versions per vendre-les, ni permetre que sortissen d’allí. Els primers amors se solen recordar durant molt de temps; no obstant això, Franz Kafka volia assegurar-se de recordar-lo per sempre. Doncs, per què no apuntar cada minúscul sentiment, pensament, desig i crear un gran conjunt de fulles? Mai l’arribaria a vendre, però almenys tendria la seva història sentimental redactada físicament en paper i tinta.



Va obrir el llibre per una pàgina a l’atzar “L’altra nit et vaig somiar, és el segon cop”. Se li va eriçar la pell al recordar-se a si mateix escrivint-ho. Assegut davant l’escriptori, amb una foto seva a la mà i una ploma a l’altra. Lliscant pel paper com si tingués motor propi, amb pausa i sense pressa per no deixar-se ni una sola lletra per escriure. Kafka començava a parpellejar més sovint perquè els seus ulls estaven cada cop més secs. Va començar a notar que les lletres es mesclaven pel cansament del seu cap “Estmiada Felice, no spas el pforund qeu és…”, així que va tancar el llibre, el va deixar sota el coixí i, recordant on es trobava, es va tapar amb la fina manta que hi havia als peus del llit i en pocs segons es va quedar adormit.





- Kafka! Kafka!



Sonava per tot arreu, cada cop més fort… i més, i més… sortia de totes les parets.



- Un altre cop em cerquen? Què he fet ara?- somiava Franz Kafka encara amb els ulls tancats.



Algú va tocar-li l’esquena… un altre cop… i un més. Nerviós, Kafka va obrir els ulls i es va girar. Allí es trobava Sonji, que l’observava amb cara de preocupació.



- Es troba bé?



Kafka, després de mirar al seu voltant i analitzar tota la situació, va afirmar amb el cap. L’inspector li va fer saber que els resultats de les proves havien arribat i que tindrien una reunió en quinze minuts. Es va aixecar ràpidament i es va preparar.





- Bon dia senyor Kafka- varen saludar ambdós inspectors quan aquest va entrar a la sala.



- Bon dia- va contestar.



La dona asseguda al seu costat va intentar evitar el contacte visual en tot moment.



- D’acord, ara que estem tots aquí reunits resoldrem la denúncia- va afegir aquest cop l’oficial James. -Ens han arribat resultats bastant interessants. En primer lloc, la sospita que teníem sobre el consum d’alguna droga per la seva part queda denegada, senyor Kafka. D’altra banda, i el més curiós de tot, és que l’ADN de la nina coincideix amb el seu- digué dirigint-se a Kafka -Felice, vostè em va dir que la seva filla no tenia pare biològic present en el país, oi que sí? És vostè, doncs, la que ens ha estat mentint?



La dona no va contestar...



- Tercerament- va seguir l’inspector -no ens consta que el culpable de les ferides al canell de la seva filla pugui ser Kafka, qui promet que en cap moment va agarrar-la.



- Felice? Vostè es diu Felice? La mare de la filla es diu Felice?!



Per primer cop, la dona va aixecar la mirada i en connectar els ulls amb els de Kafka, qui buscava trobar una resposta que no li portà gaire complicacions, es va aixecar de pressa de la cadira i, després de donar dues passes, es va llançar sobre Franz enfonsant-se en els seus braços i submergint-se en una emotiva abraçada.



Va poder sentir l’aroma de la seva pell, una aroma que seguia sent la mateixa que feia temps, tan dolça i tan real. El cabell llarg i suau se li embullava entre els seus dits. Les llàgrimes començaren a lliscar-li per les galtes. Encara fosos en l’abraçada, li va murmurar a l’orella:



- Tinc un regal per a tu…



- Un regal?- va contestar Felice entre llàgrimes.



- Sí, cinc-centes cartes que mai et vaig fer arribar- va afegir.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]