Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Anacrusi
Barcelona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Els inicis


Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



La nena tenia uns cabells molt fins i foscos, que contrastaven amb l’alegria que es respirava en aquell agradable parc. Duia un vestit d’un color blau cel molt pàlid i fred, que semblava gastat degut al pas del temps. Però ella no cessava de mirar a terra. No es podia distingir si tenia una mirada frívola o si, pel contrari, la nena somreia. Era tot un misteri.

Franz decidí apropar-s’hi.

La va trucar i li fregà les espatlles de forma reiterada per a descobrir el seu rostre, però la nena restava immòbil. De cop, el Franz va sentir una forta i esgarrifosa rampa al braç i la nena va girar el seu cap per dirigir-li una mirada penetrant. Tenia uns ulls tan vermells com la sang. Llavors els seus llavis pronunciaren les següents paraules: “Em dic Sisi”. I seguidament començà a córrer fins que va haver desaparegut.

En Franz se sentia confós. Decidí que l’endemà seria un altre dia. 

Es va dirigir cap al seu pis. Estava força a prop del parc Steglitz, a uns cent metres. Es trobava al carrer Siemensstrabe i era un lloc no gaire espaiós. Vivia amb la seva única companyia: un gat anomenat Lory. Es va treure la roba, es va dutxar amb aigua glaçada -ja que havia llegit a una revista que l’aigua calenta propiciava una més ràpida aparició d’arrugues al cos- i, tot seguit, es va ficar al llit amb el seu pijama preferit; un de ratlles blanques i blaves que li havia regalat el seu cosinet de tant sols sis anys i mig.



El dia següent, cap a les nou del matí -a l’hora d’esmorzar- es va dirigir al típic bar atrotinat de barri. El cambrer de l’establiment li digué: “Bon dia Frank!” Ell li respongué: “Ho sento però em dic Franz, no Frank…” Llavors se li va apropar un noi menut i li va preguntar: “Em podria signar un autògraf, si us plau?” En Franz es quedà pensatiu i molt sorprès. Per què voldria algú que jo, un home humil nascut de pares treballador, li signés un autògraf? - pensava. El noi replicà: “Per què em mira així d’aquesta manera? Ni que fos el primer cop que algú li ho demana! I estic segur que tampoc serà l’última vegada que algú ho faci… No crec que hi hagi ningú en aquest món que no hagi sentit mai les cançons New York o Fly me to the moon, tot i que li he de confessar que My way no em va agradar gaire, però tot mestre es pot equivocar, no és així senyor?” 

En Franz no entenia res. Tot era massa estrany… 

De sobte, aparegué un hombe dotat d’una gran corpulència, potser massa i tot - pensà el Franz. Anava vestit amb un esmòquing de color negre molt brillant. La seva notable calvície el feia semblar molt més gran del què era en realitat. L’home en qüestió l’interpelà amb una veu molt greu: “Senyor Sinatra, què fa aquí? Acompanyi’m, que el portaré fins el seu camerino.” Es tractava del seu guardaespatlles.

El Franz no donava crèdit. No cessava de preguntar escandalosament: “Qui és aquest home? I de quin camerino parla? Si jo visc feliçment al carrer de Siemensstrabe número 17…” En sentir això, el guardaespatlles començà a cridar: “Un metge si us plau! Al senyor Sinatra li passa alguna cosa!” El Franz només afirmava sense parar: “Jo no soc el senyor Sinatra, em dic Franz Kafka i soc natiu d’aquí, d’Alemanya!” 

El guardaespatlles restava quiet i, alhora, sobresaltat.

Al fons, un aldarull de gent repetia “Té amnèsia”.

Al fons de l’escena hi era la Sisi. Tota sola. Observant. Immòbil. Reia amb malícia.



De sobte, una ràfega de vent. El personatge en qüestió s’havia esvaït. La Sisi ja no hi era, allà.


 



 Comenta
 
Capítol 2 La Bàrbara
El Franz no s’ho podia creure. No cessava de parpellejar sorprès. Per què el mirava tota aquella gent del carrer? Quina mena d’interès podia despertar ell en aquelles persones? I per què hi havia estat la nena del parc allà? Massa preguntes en massa poc temps.



De sobte, començà a no sentir les seves extremitats. Respirava a un ritme desaccelerat.  Ho veia tot borrós, desdibuixat. Intentava cridar, però el seu cos no reponia. Intentava aixecar-se, però no era capaç…



Unes hores més tard, que semblaren dècades, allà hi era, a l’hospital. El metge havia estat parlant amb una dona rossa i molt guapa. El Franz no la coneixia de res però ella l’havia mirat durant uns breus instants amb ulls plens de tendresa i, tot seguit, havia marxat. Una senyora peculiar, se’n podria dir. Duia un pin que deia: Manager. Però, gerent de què?…



Aleshores, aparegué, de nou, el doctor. El Franz l’observava desconfiat, amb cert recel. Llavors, el sanitari, per a tranquil·litzar-lo, li preguntà el seu nom. El Franz respongué: Em dic Franz, Franz Kafka. Molt bé; veu com no era tan difícil? Jo em dic Joan. - respongué el metge. En Franz assentí amb el cap. El Joan, doncs, li demanà que es quedés quiet, que de seguida tornava. Uns instants després tornà a l’habitació i li digué: Tot és correcte, senyor. Vostè està sa com una rosa, l’únic que ha pogut passar és que amb la

intessitat de la calor a l’estiu s’ha desorientat, i per això no recordava el seu nom, però res més.



El Franz dubtà un segon, però s’ho terminà creient. Abandonà el centre hospitalari aquella mateixa nit. En sortir del recinte, quan es disposava a dirigir-se a casa seva, una noia cridà: Frankie! Soc jo! La Bàrbara! 

El senyor Kafka girà el cap per veure qui era. En divisar aquella dona esbelta, d’uns ulls blaus tan estètics i de gran cabellera de color marró imponent, decidí apropar-s’hi. Era molt guapa i atractiva.



La noia, de forma sobtada, es llançà als seus braços. Qui deu ser? - es preguntava el Franz, que no la recordava pas. La dama, tot seguit, intentà besar els seus llavis però Franz ho impedí. La Bàrbara el mirà amb un semblant d’estranyesa. Es tractava de la seva parella, la parella d’en Frank Sinatra. Ella replicà: Entenc que estàs una mica desorientat, Frankie. No et preocupis, amor meu. Vine a sopar a casa meva. Et sentiràs millor, ja veuràs.



El Franz no aconseguia desxifrar de qui es tractava, però decidí acceptar la proposta. Era massa temptadora.



Un cop al cotxe de la Bàrbara, durant tot el trajecte, es dedicà a observar-la. Fixant-se bé, aquella dona tenia una cara molt refinada, una pell pàlida com la neu, unes mans fines com les d’una pianista, uns llavis delicats i molt ben pintats de color vermell carmesí, un cabell extremadament llis lligat amb una cua, una figura dotada d’una gran esveltesa, molt bon tipus…



De cop i volta, aparegué un acollidor palauet enfront d’ells. La Bàrbara baixà del vehicle -un cotxe elèctric i descapotable d’última generació- per obrir la porta. Un cop  oberta, agafà el Franz de braçet i entraren, tots dos junts, a l’immoble. 



Un cop van ser a dins, es van dirigir cap a la habitació de la dona. I, tot i la incomoditat que dominava, en un principi, el Franz, aquest acabà per sentir-se com si allò fos casa seva. A més, el sopar, el qual havia estat preparat per un gran xef, era d’una exquisitesa innombrable. Com a entrant, havíen menjat gall d’indi a la llimona. De segon, brou amb cansalada i col xinesa. Les postres, però, havia estat el millor: púding cremós de plàtan caramel·litzat i xocolata.



Havent sopat, va tornar a l’habitació amb la seva “parella”.



Allà començaren a parlar i, tot i que el Franz no recordava haver tingut cap companya anomenada Bàrbara, ni ningú que li digués Frankie, li començà a fer gràcia aquella dama. S’estava enamorant. I la noia, ja ho estava, d’enamorada.



Van estar parlant, rient i plorant fins la mitjanit.



I aquella nit, van dormir junts.
 Comenta
 
Capítol 3 El gran concert
Era 27 de setembre. El Franz dormia plàcidament quan, de sobte, sentí un gran estrèpit. Era la Bàrbara que, utilitzant un to de veu que transmetia una certa angoixa, repetia desesperadament: Frank! Ens hem adormit! Afanya’t que arribarem tard al concert de Milà! 

El Franz es llevà sobresaltat. L’agitació era palpable en l’ambient.



Tots dos es vestiren molt veloçment. Es van raspallar les dents i el cabell i van sortir escopetats cap al cotxe. Els esperaven vuit llargues hores de trajecte. La Barbarà conduia. Les vistes eren precioses. Durant el camí, Franz, tot reflexionant uns segons -cosa que encara no havia fet aquell dia-, es digué a sí mateix en la seva ment: “Però si jo no sé cantar. De quin concert deu parlar aquesta dona?” Uns instants més tard, el seu subconscient el tranquil·litzà: “Segur que es tan bona persona que et vol brindar una petita dosi de benestar…”



Dues hores i tres quarts després, la dama, farta ja de conduir li digué al Franz: “Mira Frankie, si seguim a aquest ritme no arribarem mai. A partir d’ara, corda’t bé el cinturó perquè he decidit, tenint en compte els riscos que això implica, anar més de pressa.” La noia, tot seguit, li plantà un petó i començà a córrer. 

Al cap d’un temps, sentiren l’estrident sirena d’un cotxe de policia que els aturà enmig de l’autopista. La Bàrbara, tot baixant la fosca finestreta del vehicle, li preguntà a l’atractiu agent quin era el problema. Ell la informà de que estava viatjant a una velocitat superior a la permesa i que, per tant, es veia obligat a arrestar-los. La jove, tota provocativa i amb un to sarcàstic, li respongué: “De debò que ens detindreu? No crec que els teus superiors vulguin saber que has impedit a l’il·lustre Frank Sinatra donar un concert. Això significaria perdre molts diners pels organitzadors i, sincerament, no crec que el cos de seguretat estigui disposat ni preparat per a compensar econòmicament els afectats, no creus?”

Immediatament el guàrdia rectificà i els deixà lliures. Ja podien seguir amb la seva interminable ruta. Res ja no els hi ho impedia.



Unes quantes hores i fronteres més tard, allà hi eren, a la ciutat de la pasta i la pizza, al Palatrussardi de Milà. Un cop van ser a dins de l’immens recinte, l’espectacle era a punt de començar. Tot creuant uns amples passadissos privats, arribaren al backstage de l’escenari. El Franz estava ple d’incredulitat i d’emoció. Per primer cop en la meva vida veuré un concert de tant d’aprop - pensava ell, pobre infeliç. Llavors se li va ocórrer interrogar la Bàrbara sobre quin era el cantant que donaria aquell gran espectacle. La resposta: una mirada que transmetia l’inocència d’un infant.



De cop i volta, una mà l’emputjà cap el mig de l’escenari.



Allà hi era. Davant d’una gran i entussiasmada audiència. Tot sòl. O potser no tant.



El megàfon: Bona tarda nois i noies. El següent i últim artista de la nit és… (el ressonar de tambors) El geni, el gran i magnífic Frank Sinatra!



Una cridòria multitudinaria i aclaparadora. Tan sols un home humil a l’escenari. Era el moment de brillar.



El Franz, tot neguitós, es girà cap a la seva acompanyant buscant una mirada, un rostre o un somriure reconfortant. I el va trobar. Tot seguit, respirà profundament i es disposà a cantar. Ell sabia perfectament que la música no era un dels seus grans dons naturals, però concluí que aquella negativa actitud no podia dur-lo enlloc. Agafà forces i, tot recordant una de les cançons amb què el conegut Frank Sinatra havia finalitzat tots els darrers concerts, començà a entonar el tema Put your dreams away. La fina veu que sortia dels seus llavis no era la de sempre -pensava ell- era molt més fina i…meravellosa.  El Franz no donava crèdit. Tot el mal tràngol que havia estat patint fins ara no havia sigut més que un producte mental infundat.



Un cop va haver delectat l’audiència amb un carmel de bona música, una nena li llençà un ram de flors de lis blanca, les seves preferides. La nena tenia uns cabells molt fins i foscos, que contrastaven amb l’alegria que es respirava en aquell agradable establiment. Duia un vestit d’un color blau cel molt pàlid i fred, que semblava gastat degut al pas del temps. Però ella no cessava de mirar-lo. No es podia distingir cap mena d’expressió en el seu rostre. Era tot un misteri. Es tractava de la Sisi.



Ell va córrer per abraçar la Bàrbara. Havia estat un dia ple d’emocions, massa i tot. Necessitava una espatlla amiga sobre la qual es pogués recolzar.



Passà el temps. El Franz i la Barbarà van acabar casant-se un 11 de juliol. Ell morí un 14 de maig a causa d’un infart. 



Durant els seus últims anys de vida descobrí, per fi, la causa del seu gran malestar. Patia una enfermetat que no li havia sigut diagnosticada el dia que va ingressar a l’hospital abans de conéixer la seva futura muller: el trastorn d’identitat dissociatiu. 



Sí que es tractava d’en Frank Sinatra.



Ell sí que era el gran geni de la música popular del segle XX.



I el seu llegat s’ha mantingut viu fins els nostres dies.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]