Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CDM4_Clàudia
La Bisbal De L’Empordà
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 PRIMER QUADERN - Passat, present i records esvaïts
PRIMER QUADERN

Passat, present i records esvaïts

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Sento el soroll de les branques dels arbres. El vent les balanceja suaument, i piquen contra els vidres de la meva cabana, al bell mig d’un espès bosc. Sento el cant dels grills. D’on vinc, no n’havia pogut sentir mai. La imaginació era la meva única porta de sortida cap a un món imaginari més enllà del meu. A prop sento la remor d’una barca de fusta vella, amarrada prop del Riu Gran. Totes aquestes melodies, formen una simfonia que desperta el meu cervell, i començo a pensar quina és la meva missió aquí. 

Des que era petit, sempre mirava per la finetreta de la nau. Mirava la immensitat de l’espai on ens trovàbem desamparats uns quants supervivents, inclòs jo. La única cosa que em mantenia esperançat era la vista d’un planeta gris, el qual havia sigut casa meva des que vaig néixer. La Terra havia canviat molt. Ara tot el que es veia eren núvols opacs, apartant qualsevol possibilitat de vida. Sempre pensava com seria la meva vida si hi pogués tornar, encara que fos per emplenar-me les mans de sorra i deixar-la caure lentament. 

Allà a dalt no hi havia cap espurna de llum. Tothom vivia dins una espiral de rutina estricta i pautada. Ningú parlava amb ningú. De passadís a passadís sense aixecar el cap del terra. Encara no recordo  amb claredat com torno a ser aquí després de tant de temps. Potser tot això és un somni del que encara no n’he despertat? Seria bastant absurd, però sempre ho podem mantenir com a possibilitat. Potser només es tracta del destí. Realment prefereixo creure’m la segona opció. 

Fa més de dues nits que no dormo donant voltes al mateix tema, i crec que és hora de deixar-ho en segon pla per un temps i centrar-me en coses realment importants i d’una prioritat superior.

He de descobrir més enllà d’aquest bosc. He de veure si hi ha més gent a qui pugui conèixer, i de qui em pugui nodrir gràcies a la seva sàvia informació sobre la Terra tal i com està ara. 

Noemalment mai ningú s’acosta a aquest bosc. Estic completament apartat de qualsevol civilització possible. Hauria de deixar enrere aquesta zona quasi deserta i anar a explorar més enllà. Potser la gent no és tan esquerpa com la de la nau. A mitja tarda agafo una motxilla vella, l’omplo de provisions i m’encamino cap a un possible futur ple de respostes a les meves nombroses preguntes. Creuo rius, boscos i camins sense fi, fins a arribar a una petita vila prop del mar. Allà m’afanyo a trobar un lloc on poder dormir a sopluig. Sembla que el dia es va enfosquint, i finalment trobo un hostal on em deixen passar la nit. En entrar em quedo marevellat amb l’aspecte tan acollidor d’aquell recinte. L’escalfor, els mobles de fusta, les lleixes amb guies de visita del poble, la gent entrant i sortint dels lavabos… Faig uns passos endavant fins a una espècie de taulell, amb una vitrina plena de souvenirs. Aixeco el cap i la noia de la recepció em mira de dalt a baix. Jo faig el mateix. Ja no recordava la última vegada que havia vist una persona d’un sexe diferent al meu. Em somriu mentre em dona les claus de l’habitació sense apartar la seva mirada blava i profunda dels meus ulls foscos. Agafo les claus i m’encamino escales amunt a buscar la meva habitació. Al cap de deu minuts donant voltes pels passadissos, per fi trobo la porta que correspon al nombre del clauer. Deixo la clau clavada al pany, i abans d’entrar em giro a contemplar el passadís ple de portes. De cop em ve una imatge borrosa de la nau. En certa manera em recorda a la meva antiga “casa”, si és que la puc anomenar així.

Finalment, desperto i entro a l’habitació. Tanco la porta i deixo caure la motxilla en un racó. M’estiro al llit, i em quedo sorprès en sentir la sensació de comoditat del matalàs. Mai havia sentit una cosa semblant, però no em dona temps a gaudir-la del tot, ja que sento algú que pica la porta. Qui pot ser? Ningú em coneix aquí. Potser algú s’ha equivocat de número. M’aixeco sense pressa del llit i em dirigeixo a la porta. L’obro una miqueta, no del tot, per poder veure qui està a l’altra banda. De sobte sento una sensació rara dins meu. Com una mena d’excitació. El meu cor batega més ràpid, però el meu cervell es troba totalment en pau i tranquil. Què hi fa darrere la meva porta la preciosa noia de la recepció de baix? Què vol de mi? Em necessita per alguna cosa? 

Darrere de les nombroses preguntes que passen veloçment pel meu cap en aquell moment, la meva boca s’intenta defensar amb un tímid inici de conversa:

  • Hola… Què hi fas tu aquí?…


Ella mira cap avall, i em respon amb un fil de veu molt dolç:


  • Només volia saber si necessitaves alguna cosa…


En aquell moment em torna la sensació nerviosa d’abans, i l’única cosa que em surt en aquell moment és callar i contemplar la seva increïble bellesa. Ella fa el mateix. Ens quedem mirant-nos durant cinc segons, que en el meu cap passen com una eternitat meravellosa i plàcida. Sense poder reaccionar ni fer res, noto com els seus llavis es connecten amb els meus. No em dóna temps a preguntar-li si vol passar. No em coneix ni sap d’on vinc. Deu ser senyal que transmeto confiança a la gent? Tenco la porta i en aquell moment les preguntes en el meu cap s’acaben en sec, i decideixo deixar-me endur pel moment sense pensar masa en els meus actes. Noto com la temperatura de l’habitació va augmentant i que només soc capaç de notar sensacions realment agradables. Aquella misteriosa senyoreta m’havia robat el cor i també la virginitat. 

Va passar tota la nit i no vaig poder tancar els ulls, ni tan sols per intentar dormir. Quan ja vaig veure que començava a clarejar, vaig comprendre que no podia quedar-me en aquella habitació per sempre, tot i que era el que més deitjava en aquell moment. Vaig aixecar-me del llit amb molta cura per no despertar a la princesa d’ulls blaus que dormia al meu costat. Vaig vestir-me, vaig agafar la bossa i vaig sortir el més ràpid que vaig poder d’aquell hostal. L’única cosa que se’m passava pel cap en aquell moment era trobar respostes, tot i que els pensament es veien interromputs en diversos moments per la noia amb laque havia compartit la nit. 

Des de petit em van ensenyar que els sentiments sempre els has de mantenir en un segon pla. Que les verdaderes prioritats són els objectius i les metes que et marques al llarg de la teva vida. Així que vaig continuar el meu camí, tot i que no podia evitar girar el cap i imaginar que hagués pogut passar si m’hagués quedat a l’habitacó.



Clàudia Peraira Irla
 Comenta
 
Capítol 2 SEGON QUADERN: I si…
SEGON QUADERN

I si…

Tractant de passar el més desapercebut possible, m’endinso en la recerca d’un nou poble on reprendre la meva vida de qualsevol manera. De tant en tant em ve un record borrós d’aquella princesa de l’hostal. Hagués pogut ser una bona companya de viatge. Qui sap? Seríem compatibles compartint les nostres idees? M’entreté imaginar-me possibles situacions amb aquella noia. 

Tot i que m’encantava mantenir activa la meva imaginació amb aquells escenaris bastant improbables, havia de mantenir el meu cap fixat en altres prioritats. Distret caminant per camins que semblaven completament inexplorats, de cop ho vaig veure tot fosc. Una sensació inexplicable  va recórrer el meu cos acompanyada d’un intens calfred. Al cap de pocs segons, vaig ser incapaç de recordar res. No sé quant temps vaig estar “inconscient”. L’única cosa que sé és que em vaig despertar de cop tumbat sobre una manta espessa de fulles seques i ataronjades. Tenia fred, i el terra estava cobert de terra humida. Unes suaus gotes d’aigua van ser les culpables de desvetllar-me  tantsobtadament. Primer l’ull dret, i després els dos a la vegada, vaig anar obrint els ulls lentament. Adolorit i inexplicablement cansat, em vaig intentar incorporar. Inconscientment, em vaig endur la mà al front. Ràpidament vaig notar una prominència extranya que em sobresurtia del cap. Una branca potser? Algú m’havia atacat amb algun objecte desconegut per mi? Com havia arribat a aquell indret tan misteriós? El meu cervell es va omplir de preguntes. Cap tenia resposta exacte. 

Aquell lloc era bastant interessant. Semblava una cova amb diferents entrades que també tenien la funció de sortida. Tots els passadissos anaven a parar a la sala on era jo. Aquesta tenia el sostre completament descobert. Les parets eren fetes d’una espècie de material llefiscós semblant al fang barrejat amb fulles, branquillons i fulles grans de palmera. Jo estava curiosament al bell mig de la sala. Aquest fet em va fer reflexionar. Potser havia sigut subjecte d’alguna espècie d’encís o d’encanteri? Tota aquella situació no parava d’embolicar-me la ment. Necessitava descobrir què hi feia estès allà mig. No sé ben bé d’on, però vaig treure totes les forces que semblaven haver-se esvaït del meu cos per a poder incorporar-me. Vaig posar-me dempeus i vaig fer el meu primer pas. Curt i lent, però molt decidit a trobar alguna resposta pel que estava passant. 

No vaig tenir un interval de temps molt gran entre el primer i el segon pas. Del no res, va sortir un intent de forma humana, amb els cabells molt despentinats. Amb prou feines se li veia la cara amb claredat. El cos cobert amb una manta de pèl del que semblava ser una espècie d’os o algun animal semblant. Vaig fer una passa enrere. No sabia com reaccionar. No sabia ni distingir el gènere de la persona que tenia al davant. El cabell li tapava per complet l’ull esquerre, deixant a la vista únicament el dret. Vaig mantenir el contacte durant el que em va semblar una llarga eternitat. No vaig tenir temps a apartar la mirada, que aquella misteriosa persona va començar a avançar passes cap a mi. En aquell moment vaig sentir com si el meu cor volgués sortir del meu pit d’un sol batec. Les cames em van començar a fer figa i les mans em tremolaven. Nerviós? Per res del món! Por? Tota la que vulguis!

Tractava de relaxar-me cada segon que passava, però aquell individu es va acostar a un pam de la meva cara. Allò ja va ser la gota que va acabar d’omplir la galleda de terror i a la vegada incertesa que tenia dins meu. La meva respiració, ja incontrolable a aquelles alçades es va veure interrompuda quan els seus llavis es van unir amb els meus. Què estava passant? No sabia explicar els meus sentiments en aquell moment. Això em posava molt nerviós. Qui era aquella presència? I el més important de tot: per què m’estava fent un petó en aquell moment? Quan va parar, va fer un pas enrere i es va apartar el cabell de la cara. Encara no havia acabat de retirar-se’l que ja vaig poder identificar-la. Un aspecte inconfusible. Impossible d’oblidar. El preciós àngel de l’hostal era davant meu. Què estava passant? Com havia sabut on era? Exactament a on havia d’estar… Tenia moltes preguntes en aquell moment, fins i tot més de les que tenia quan m’acavaba de despertar sobtadament d’aquella suposada pèrdua de coneixament. Només vaig ser capaç de deixar anar un petit suspir entremig els meus llavis, però ràpidament el va silenciar amb un altre petó. No vaig poder evitar agafar-la dels braços apartant-la de mi bruscament. Em va mirar amb cara insexpressiva i jo no podia apartar la mirada dels seus llabis. Al cap d’uns instants reunint valor, vaig aixecar el meu cap i vaig aconseguir mirar-la als ulls amb decisió i fermesa. Semblava que em conegués de tota la vida. Al mirar-me, ella va saber ràpidament que no em sortirien les paraules, així que va prendre iniciativa i va iniciar la conversa que jo estava desitjant mantenir. 

  • Sé que tens moltes preguntes, però ara no és el millor moment perquè te les contesti. Tens sort que et trobés jo abans que ho hagin fet els altres. Almenys jo tinc la sort de saber que no suposes una amenaça per la nostra comunitat.


Vaig posar cara d’incertesa i vaig preguntar: 

- Per curiositat, qui són aquests altres?

Vaig notar una certa inquietud en els seus gestos després d’haver formulat la pregunta. Es va mantenir un silenci extremadament incòmode durant uns bons cinc minuts aproximadament. 

  • Vine. Seu aquí. Crec que mereixes una explicació amb cap i peus, i no només informació aleatòria. 


Al sentir aquestes paraules, vaig detectar certa comoditat inusual dins el meu cos. En asseure’m em va explicar que pertenyia a una espècie de tribu. Que la terra no havia estat la mateixa des d’aquell dia, que alguns de nosaltres vam marxar a l’espai, a conseqüència d’una prova pilot mundial per veure el comportament en convivència dels humans en un espai reduït, lluny de les nostres “imprescindibles” comoditats i de les persones a qui estimàvem. 

El món havia entrat en un conflicte global, per la diversitat d’opinions entre partidaris de l’experiment, i les persones que hi estaven en contra. El pes de la part de la societat que hi estava a favor va fer que les persones partidàries poguessin gaudir de la mateixa experiència que els que havien pujat a l’espai per ser examinats posteriorment. Això va provocar que la minoria de persones que estaven en contra, (inclosa ella), es quedessin desemparats en un món amb els recursos completament esgotats per poder abastir els tripulants espacials, els quals es definien en molt més de tres quarts de la població mundial. L’altre quart es va ananr dividint en diferents grups connectats entre si, per garantir de nou la convivència i mantenir la diversitat cultural en constant creixement. 

No sabia què dir. Com podia haver passat tot això en un món  al qual va arribar a ser el meu hàbitat en algun moment de la meva vida? 

Quan estàvem allà dalt, la mare sempre s’abocava a la finestra per mirar la Terra. Molts cops havíem mantingut converses i fins i tot debats sobre el futur del planeta. Però mai havia sortit algun tema semblant. Potser el que sentia a dir per la nau era cert. Potser els humans no som capaços de conviure amb persones de diferents ideals en qualsevol tema. 

Necessitava més informació sobre tot en genral. Aquella encantadora noia em va continuar explicant anècdotes i fets durant quasi bé tota la tarda. Aquella cova on m’havia portat resultava ser una “casa” que comprtia amb altres membres pertanyents a la seva tribu. En aquell moment però, només hi érem ella i jo sols, però tampoc em va voler especificar el perquè no hi eren els seus companys i les seves companyes. 

El que m’havia fet perdre la noció del temps tan de sobte, va ser un fort cop que m’havia donat aparentment amb una branca que sobresurtia del marge del camí. Em va sorprendre que ella no hi tingués res a veure. 

De cop va deixar de parlar i va tallar la conversa tapant-me la boca completament amb la mà. No movia ni un múscul. De sobte vaig comprendre el que passava. Una mena de passes semblaven avançar cap a nosaltres de manera sorollosa i poc discreta per un dels passadissos de la cova. Cada vegada que s’acostaven a la sala on érem nosaltres, s’anava accelerant la marxa de l’individu que semblava voler arribar fins a la nostra presència. Ella em va fer aixecar-me subtilment i molt a poc a poc, la qual cosa no em va contrastar molt amb el fet de que em fes córrer de sobte cap a una de les moltes sortides de l’indret. Què estava passant? Una pregunta que em vaig fer moltes vegades al llarg del que reordava de dia. 

La noia en va parar sobtadament amb una expressió facial de preocupació extrema al descobrir que la porta de sortida del camí que haviem agafat estava tancada i no es podia obrir. 

Les passes del que fos allò que volia arribar fins a nosaltres s’anaven intensificant fins a fer tremolar les petites pedres esteses aleatoriament per la terra humida que feia de catifa. Què significava aquella situació? Havia de preparar-me per dir les meves últimes paraules? O havia de mantenir-me serè i obert a qualsevol solució que fes que poguessim obrir la porta? Fos quina fos la opció correcta o almenys més adient, semblava ser una mica massa tard, ja que aquella “cosa” es va plantar just davant de nosaltres, i no venia precisament disposada a ajudar-nos a escapar.
 Comenta
 
Capítol 3 Et trobo a faltar

TERCER I ÚLTIM QUADERN

Et trobo a faltar

Uns sorolls estridents, llums per tot el sostre, el terre cobert juntament amb la paret de rajoles de color blanc. Amb la vista borrosa, era incapaç d’identificar si el que estava veient era real o no era més que un simple malson. No podia parar de tremolar a causa de la intensa fredor de les rajoles. Com ja m’havia Passat altres vegades, era totalment incapaç de recordar absolutament res. La meva ment estava en blanc, però tampoc recordava que hagués perdut el coneixement en algun moment. Vaig girar el meu cos, fins que la meva galta va ser capaç de notar la fredor que el meu cos estava sentint en aquells moments. Vaig anar obrint i tancant els ulls fins que la meva visió es va aclarir lu suficient per identificar que tot el que estava veient era real. De seguida em vaig adonar que la noia que “m’acompanyava” ja no era al meu costat. Al veure-ho el meu cervell i el meu cos es van despertar de cop. Vaig incorporar-me de cop i vaig girar el meu cap bruscament amb l’esperança de

veure alguna cosa que em resultés familiar i m’ajudés a determinar a on estava.

Al cap de deu segons curts d’observació vaig determinar que el lloc on estava s’assemblava notablement amb una espècia de laboratori, o fins i tot en una habitació d’hospital. Hi havia un llit al centre, i les parets estaven plenes de quadres de diferents tipus de flors. Hi havia una butaca al costat esquerre del llit, i al costat dret hi havia una petita tauleta amb una gerra d’aigua i un got de vidre buit al costat. La porta per sortir de l’habitació i que donava accés a què semblava ser un passadís, estava tancada. La vaig intentar obrir però l’esforç va ser completament inútil. En mirar- me els peus, vaig detectar-me ràpidament un braçalet gruixut i metàl·lic lligat en el meu turmell. Anava descalç i un calfred em va tornar a recórrer el cos de dalt a baix. La meva roba havia desaparegut. Una bata de color blanc que m’arribava als genolls i sense mànigues havia ocupat el seu lloc.

Vaig descobrir que hi havia una obertura a la part d’abaix de la porta. Com una porta per deixar sortir un animal o alguna cosa semblant. La vaig obrir i vaig abaixar el cap per saber que hi havia a l’altra banda. Vaig mirar cap a un costat, i vaig veure un passadís infinit amb tot de portes pels costats. Vaig sentir la necessitat humana de voler investigar més enllà, però el meu cos no hi cabia per la minúscula porteta que hi havia incrustada a la porta d’entrada i sortida d’aquella habitació. Amb un lleuger sentiment de frustració vaig girar el cap cap a l’altra banda i de sobte em vaig sobresaltar en veure els peus del que semblava ser un “metge” uniformat. El meu cap es va tornar a amagar ràpidament a l’interior de l’habitació. Em vaig aixecar i em vaig dirigir sense pensar-ho a asseure’m sobre els peus del llit. La suor freda va tornar a envair el meu front, com ja era costum.


Les meves mans es van arrapar als llençols del llit amb força, sentint que alguna cosa dolenta estava a punt de passar.

De sobte, vaig sentir el soroll d'una clau obrint un pany. Un cop la porta va estar oberta, algú la va empènyer amb força. Aquesta va fer uns sorolls estridents, com si fos tan pesada que arribava a arrossegar amb el terra. Em vaig fixar primerament amb els peus, però per la meva sorpresa, no eren els mateixos que havia vist mentre treia el cap per aquella porta tan petita. Eren els peus d'una noia. Unes ballarines de color crema anaven avançant cap a mi. De cop es van parar. En aquell curt interval de temps, vaig tenir l'oportunitat de que la meva mirada s'alcés una mica més fins a arribar a veure-li la cara a aquella dona. De cop el meu cap es va omplir de preguntes i dubtes, a l'adonar- me que era aquella preciositat que m'havia estat acompanyant durant tot aquest temps. Unes ballarines de color crema anaven avançant cap a mi. De cop es van parar. En aquell curt interval de temps, vaig tenir l'oportunitat de que la meva mirada s'alcés una mica més fins a arribar a veure-li la cara a aquella dona. De cop el meu cap es va omplir de preguntes i dubtes, a l'adonar-me que era aquella preciositat que m'havia estat acompanyant durant tot aquest temps. És ella la que m'havia portat a aquell indret tan estrany? Què volia o què necessitava de mi? La veritat és que en aquell moment vaig sentir sensacions contradictòries. Per una part em sentia intrigat i inquiet per descobrir el que de veritat estava passant, però per altre banda, la seva presència em tranquil·litzava i em calmava. Feia que les meves pulsacions es ralentitzessin. Jhen. Així es deia? La veritat és que no és un nom que m'hagués imaginat fàcilment. Almenys això és el que posava en una petita plaqueta de plàstic enganxada per una agulla a la butxaca de dalt de la seva llarga bata blanca. Era metge? Infermera potser? Va continuar avançant cap a mi. Em donava la sensació que mai arribava, ja que es movia amb extremada lentitud i subtilesa. Sense que me'n pogués adonar, va arribar fins al punt on estava jo. Al principi, no sabia molt bé com reaccionar. Va deixar caure les seves mans sobre els meus genolls. No vaig poder evitar preguntar-li què estava fent i perquè estava allà. Ella no em va respondre i va girar cap a la porta. Sense sortir de l'habitació, només traient el cap per la porta deixant el cos de banda, va mirar a les dues bandes del passadís amb rapidesa. Quan ja ho va tenir inspeccionat, va tornar a girar-se cap a mi parant-se sobtadament un cop davant meu. Em va acariciar la cara. Primer una galta, i seguidament l’altre. Al principi em pensava que m'anava a fer un petó, però va retirar les seves suaus però a la vegada fredes mans del meu rostre, i les va adreçar a agafar les meves amb força. Mentre ho feia, em mirava els ulls. Seguia sense dir res. Em va estirar perquè em posés dret i em va fer córrer descalç per tot el passadís. Cap dels dos mirava enrere. A l'arribar a l'entrada d'una saleta ens vam parar. Em va fer entrar-hi. Ens vam asseure al terra i allà m'ho va explicar tot. Havíem estat p...


De sobte, la porta es va obrir. Una vintena d'homes armats havien interromput la nostra conversa. En aquell moment vaig comprendre que la meva companya no era part de tot allò que estava passant. Li dic així perquè també em suposava que Jhen no era el seu verdader nom. Em va agafar el braç i els homes ens van rodejar. A cap d'ells se li veia la cara. Tots anaven molt tapats i íntegrament de negre. Ella encara estava agafada del meu braç. No sé com ni perquè, però no sentia gents de por en aquell moment. Tenir-la al meu costat em feia sentir una pau inmensa. Tranquilitat, estabilitat. Tot fusionat en un sentiment de comoditat indescriptible.

Em va empènyer cap endavant amb força i em va fer passar entre mig de dos dels suposats guàrdies que ens estàvem custodiant. Vam córrer una altre vegada fins al final d’aquell passadís infinit. Aquesta vegada no ens vam parar, si no que vam seguir fins a arribar en una porta enorme. Molt més gran que la porta de l’habitació on estava tancat. Allà vaig notar com ella es posava molt nerviosa. Es repetia l’escena que vaig explicar al segon quadern.

- I què fem ara? - Li vaig dir sense apartar la mirada de la robusta porta de metall.

Ella em va mirar. Al fer-ho, una llàgrima delicada i brillant li va rodolar sense voler per la galta fins a caure al terra. Va abaixar el cap i em va donar instruccions per marxar d’aquella espècie de búnquer sense aparent sortida. La vaig interrompre preguntant-li si vindria amb mi. Ella no em va respondre i va seguir explicant-me tot el que havia de fer. Vaig intentar que em seguís bastants cops. Però ella sempre es quedava estàtica davant la porta, sense ni girar-se de cares al passadís.

Sense que ho puguessim evitar cap dels dos, els soldats ja hi tornaven a ser. Eren a pocs metres de nosaltres. Sense pensar-m’ho em vaig posar davant d’ella. No volia que li passés res a la persona que havia aconseguit salvar-me.

No podiem escapar per cap costat. Estavem clarament atrapats en aquella part del recinte.

No vaig poder preveure el moment en què un projectil de les seves armes em va anar directament al cor. Vaig caure al terre desplomat. M’esperava que ella m’aixequés el cap al caure o alguna cosa semblant, però per desgràcia no va ser així. Vaig veure la teva mirada insípida i el teu somriure a la cara que no acabava d’entendre del tot. Potser això significava que potser tot el que haviem viscut no havia significat res per a tu.

La confusió va ser l’últim sentiment que vaig sentir. A partir d’aquell moment no recordo res més. No sé què va significar aquella reacció, i suposo que tampoc em convé massa, però almenys estaré tranquil si et recordo que, porti on em porti el destí, et trobaré molt a faltar.




 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]