Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



èricalópez
Centelles
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Capítol 1
30 d’agost del 2019
Rim,
No tinc clar com es comencen aquestes cartes, m'encantaria ser jo la que te la llegís però, no pot ser. Em consola el saber que si tu l'estàs llegint, és una bona senyal.
Aquests últims dies els he viscut amb la por que oblidessis la nostra història, una que jo mai podré oblidar. Així que mentre el meu cor bategui te l'escriuré perquè vull que em recordis de la mateixa manera que ho faré jo:

No feia ni 24 h que en Robert havia donat l'ordre d'ingressar-me, per primer cop tots els meus esforços eren envà, la decisió estava presa.
Perquè ningú em va demanar l'opinió? Ja els hi havia dit que no estava malalta!

Em van fer entrar a l'hospital amb la meva mare, ella feia cara de pocs amics i em mirava amb aquells ulls de desaprovació que sempre posava quan havia fet alguna cosa malament.
L'hospital era gris, a banda i banda portes que s'obrien i es tancaven contínuament. La por m'envaïa, un hospital volia dir que de veritat estava malalta? Aquella idea va marxar de pressa del meu cap quan per primer cop la vaig veure, aquella porta amb un 110 gravat, tu hi eres al costat, mirant-me, te'n recordes?

En el primer que em vaig fixar va estar amb els teus ulls blaus, em miraven fixament, amb una espurna d'optimisme i potser vergonya, el teu somriure deixava visibles unes dents blanques i uns llavis rosats, després vaig veure que no tenies cabell però vaig deixar-ho estar i la meva mirada es va desviar cap a la teva figura esvelta, vestida amb una camisa d'hospital i cap als teus peus descalços.
No em vas deixar de mirar fins que la porta de l'habitació es va tancar darrera meu. Vaig seure al llit exhausta, i en pocs minuts ja dormia.

L'endemà, m'entres feia un intent d'acabar-me aquella poma per esmorzar, em vaig notar observada per uns ulls que m'eren familiars, aquell blau era inoblidable...

Aquella mirada em perseguien dia rere dia arreu on anava, m'estirava al llit amb les meves pintures i estava allà, em posava a llegir i seguia allà, fins i tot abans d'anar a dormir, desviava la mirada fins a la porta perquè sabia que estava allà, però sempre darrere d'aquell vidre. Eren una mirada diferent, tan plena de vida...

Feia 1 setmana que restava allà tancada, no em deixaven sortir de l'habitació, només per anar al lavabo però sempre acompanyada de la Lourdes la meva metgessa.

Entre les 4 parets de la cambra, els dies passaven lents, no tenia companya, el llit del meu costat restava buit, l'únic que m'acompanyava eres tu, els teus ulls ven mirat.

La meva vida era un full en blanc, no hi passava mai res, però aquell 4 març va canviar-ho tot. Vaig tornar de pesar-me i hi havia unes maletes sobre aquell llit buit, jo no tenia ganes de parlar amb ningú després de la xarrada sobre la disminució del meu pes amb la infermera Lourdes, però tu estaves mirant el pati de l'hospital des de la finestra, no et vaig reconèixer fins que et vas girar i vaig veure altre cop els ulls. Armant-me de valor em vaig trobar la valentia per dir-te:

M: es pot saber perquè em mires ara? Ja no et pots amagar darrere el vidre, que passa tu també creus que estic molt prima?
R: sí que ho crec, però no és aquest el perquè de les meves mirades, em fascinen els teus dibuixos i m'he passat els dies esperant veure com en feies un, sabies que quan et concentres fas una ganyota molt divertida?
Et vaig mirar intentant dissimular el somriure i la meva mirada es va desviar de nou al llibre que tenia entre les mans.
Les hores amb tu passaven lentes entre els teus intents de tenir una conversa amb mi de més de 20 segons, i els meus de centrar-me en els llibres i les meves pintures.
Els dies eren monòtons, teníem converses profundes abans d'anar a dormir però era molt avorrit.
La nit d'aquell 18 de Març va ser diferent, hi havia eclipsi de lluna, mai n'havia pogut dibuixar un i tu ho sabies:
R: vols venir a veure l'eclipsi?
Com podia saber jo tot el que em canviaria aquella pregunta.
Els meus intents de quedar-me a l'habitació no van servir per res, em vas convèncer per sortir a la terrassa.
En acabar el meu dibuix, per primer cop em vaig sentir valenta per preguntar-te que feies aquí i la teva resposta va ser:
R: càncer de mama, fa 1 any i 5 mesos que estic ingressada, em van treure el pit i l'operació no va anar tal com esperàvem, el tumor ara ha passat al cap, no queden ja gaires mesos per l'operació que em farà lliure! Tu pel que vaig, no cal que em diguis el que et passa.
M: a mi em diuen que tinc Anorèxia però ja es veu que no és veritat, estic sana i em trobo bé.
Les dues hores següents van passar volant, em vas parlar de tu, d'on venies, la història del teu nom. Crec que mai havia sentit un nom com el teu, Rim. Era Àrab oi?
Jo amb prou feines em mantenia desperta mentre tu em preguntaves sobre la meva família, aquella família que en el temps que portava a l'hospital m'havien vingut a veure 2 cops i no s'havien quedat més de 10 minuts o sobre aquells amics que deien ser de debò, però que encara no m'havien vingut a veure...
Et veig intentar ser sincera, però, si no ho era ni amb mi...
L'endemà al matí, va arribar de nou l'esperat esmorzar, el que jo sabia que no podia vomitar, no podia amagar la por, la por que aquella porta seguís tancada, aquella porta que donava el lavabo era massa lluny dallí.
Tu engolies la llet amb cereals a cullerades i jo et mirava suplicant que n'agafessis del meu plat:
R: no tens gana?
M: no gaire...
R: Marta has de menjar, ja ser que ho saps, no maquillis el que et passa.
Ho sabia, t'estaré sempre agraïda per intentar-me ajudar.
Mel vaig acabar, em vas prometre que si ho feia m'ajudaries a sortir durant 30 minuts de les 4 parets de la nostra habitació, així vas fer-ho.
Em vas portar per tot l'hospital, vam veure cada racó. Recordes com ens amagàvem quan apareixia per allà l'Àngel o la Lourdes?, i rèiem, com rèiem! I recordes la partida de dòmino que vam fer amb els nens de la zona infantil?
En una de les nostres primeres escapades em vas portar al Telescopi, seria el nostre lloc secret:
R: vols fer un joc amb mi?
M: clar, el que vulguis.
R: veus aquest mirall? Mira-t'hi.
Ho vaig fer
R: que penses quan veus a la persona que queda reflectida
M: està molt grassa, la roba li va massa estreta, la cara és massa grossa, la panxa massa...
R: Calla Marta, a tu mateixa et pots enganyar però a mi no! Fas llàstima, estàs molt prima, i ser que tu també ho veus. Tens una imatge errònia de tu mateixa, com vols que algú cregui en tu si ni tu ho fas? La vida és massa bonica per malgastar-la d'aquesta manera, no ho veus?
Les llàgrimes em van començar a regalimar galta avall mentre corria cap a l'habitació, com em podies haver parlat així?
En arribar a la cambra em vaig assentar amb la cara endinsada en els meus genolls i vaig plorar, fins que una gèlida mà em va tocar l'esquena, en girar-me la vaig veure, era la Paula, ella havia estat la meva millor amiga, la meva confident i a l'hora la noia de qui havia estat més enamorada a la meva etapa a l'institut, aquell 4t d'ESO s'havia fet molt dur al seu costat. Era la meva millor amiga però el que ella no sabia era que des de feia ja massa temps, jo no la veia així.
P: Marta, que et passa? T'he vingut a veure, et trobava a faltar...
Em parlava sense mirar-me, amb cautela, molt fluix.
M: Perquè has tardat tant a venir?
P: Estava molt ocupada, els exàmens, ja saps...
M: A mi no m'enganyis, et fa vergonya que et vegin amb mi, la malalta. Saps que et dic,no cal que tornis, no et necessito, m'enamoraré d'una altra!
P: T'enamoraràs d'una altra? Que vol dir això?
M: Sí, estava enamorada de tu, però d'aquell tu que em cuidava i que mai m'hagués deixat sola, veig que ja no ets així.

Em va mirar i va girar cua, en veure-la marxar em vaig tornar a endinsar en un mar de llàgrimes, en el fons confiava que es quedaria amb mi com hauria fet abans, ella havia canviat, el que no sabia era que jo també.

Les dues setmanes següents van ser pitjors, el meu pes que havia augmentat 2 kg des d'aquell 18 de març n'havia disminuït 3 altre cop. Jo no et parlava i tu intentaves que ho fes sense gaire èxit. Em vaig tancar en mi mateixa, les meves inseguretats augmentaven, mirar-me al mirall em frustrava cada dia més, el meu pes seguia baixant i les visites per pesar-me amb la Lourdes feien que es trenques alguna cosa en mi.

Estava demacrada, no volia parlar amb ningú. Els meus pares van deixar de venir, la seva última visita va acabar amb la notícia del seu divorci, sabia que en part era per culpa meva, el meu pare em feia costat, però per negocis no em venia a veure mai, i la meva mare mai m'havia acceptat, sempre em feia sentir insegura i inferior.

Un d'aquells dies, el 2 d'abril, vaig anar a donar una volta per l'hospital, em notava per primer cop però no per última malalta, després de quasi no menjar, de tots aquells dies sola, la Lourdes em va deixar sortir.

El primer que vaig fer va ser anar al telescopi, volia seure i mirar la ciutat des de l'altura, no sabia quants cops ho podria tornar a fer

Quan hi vaig arribar tu hi eres, estaves envoltada de pots de pintura i em vas somriure:

R: em sap greu el que et vaig dir, només intentava ajudar-te, no ho faré més si és el que vols, però no et vull ni puc perdre, he perdut massa aquest últim any.
Et vas mirar on abans i tenies el pit, aquell del que et costava tant parlar d'ençà que tel havien tret, i després al cel on descansava la teva àvia, l'única que havia estat amb tu, els teus pares eren iguals que els meus, totalment absents.
La meva mirada humida i feliç es va desviar cap als pots de pintura i els pinzells, en vaig agafar un i em vaig passar la tarda pintant mentre tu, restaves mirant-me.
En acabar et vaig dir per fi:
M: no estava enfadada amb tu pel que em vas dir mentre m'observava en el mirall sinó que ho estava per mostrar-me una realitat que no vull acceptar. Però el que ara sí que vull és curar-me, vull deixar de tenir por, em vull deixar de sentir perduda, crec que l'únic moment en el qual no m'hi sento és quan estic amb tu.
No sabia com donar-te les gràcies, però aquella mirada ho va dir tot. Els teus ulls em miraven i aquell blau ja no només mostrava complicitat, ara hi veia alguna cosa diferent, alguna cosa que faria donar una altra volta al talismà en què s'havia convertit la meva vida
Ens vam allunyar cap a l'habitació deixant enrere un dibuix que perduraria molt temps allà, el dibuix d'un ull blau.
Estar amb tu feia que tot sortís rodat, els àpats eren més fàcils, tot i que el plat mai quedava buit, i a més a més cada dia teníem permís per sortir 30 minuts al telescopi, jo crec que em quedo amb el que em vas dir en una d'aquelles visites al nostre lloc:
M: Mira les cases, des d'aquí es veuen petites i boniques, com si no hi hagués ningú malalt enlloc, com si tot fos de color rosa, les coses es veuen més lletges d'aprop.
R: tu no.

Aquella resposta va aconseguir que les meves blanques galtes es tornessin rosades i un somriure tímid s'amagués al meu rostre, vas ser i seràs l'única persona que ha aconseguit deixar-me sense paraules.
Qui es podria imaginar que aquelles papallones que notava a la panxa, per primer cop no eren de gana.
 Comenta
 
Capítol 2 Capitol 2:
Aquella nit em vaig adormir amb les papallones encara a la panxa, només pensava amb el que m'havies dit i no entenia el perquè però m'agradava aquell sentiment que minut rere minut m'omplia més i més el cor, que era? Tu també ho senties? Entre preguntes em vaig adormir.

Els meus ulls es van obrir de nou més d'hora del que era habitual i el primer que vaig veure amb les lleganyes encara als ulls vas ser tu, jeies amb les cames enlairades i el tors penjant del llit, estirada del revés, llegies un còmic. Jo, vaig decidir penjar-me de la mateixa manera que ho feies tu, però jo no podia fer res més, només podia mirar-te i crec que amb uns ulls amb els quals mai ho havia fet.
Vas trencar aquell moment de silenci i admiració amb un:

R: que mires?
M: com llegeixes, tu si que fas una cara ven divertida!
Vas riure, tu també recordaves aquella frase.
Aquell moment tan tendre es va esvair més de pressa del que hauria volgut quan de sobte va entrar per la porta la Lourdes amb l'esmorzar:
L: que hi ha gana?

Forçant un somriure vaig agafar la llet amb cereals i vaig apropar-me per fer una cullerada, tu somreies triomfant sense saber el que mai et confessaria, allò que m'avergonyia i feia que per molt que mengés el meu pes mai augmentés, després de cada àpat tenia una bossa de plàstic sota un tauló que s'aixecava d'aquell vell parquet de la nostra habitació, allà dins, quan tu marxaves al lavabo, jo hi vomitava tot el que podia.

Per això quan tornaves, sempre tenia els ulls plorosos, per això m'amagava les mans a les butxaques, tenia les ungles fetes malbé.

Passaven els dies i jo notava que alguna cosa havia canviat, no entenia per què tu, aquella noia fanàtica dels còmics em miraves tant, em somreies, em feies riure... I no entenia per què jo, cada cop que et tenia a prop el cor em bategava més de pressa, perquè les meves galtes envermellien quan em deies alguna cosa bonica o perquè quan em parlaves a cau d'orella els meus cabells de la nuca es posaven en punta...

Tots els meus dubtes es van solucionar més de pressa del que creia, tot va començar aquell 10 d'abril, data senyalada:

Vaig entrar a l'habitació i no t'hi vaig veure, el primer que em va passar pel cap era, que potser estaves a la terrassa i just com imaginava estaves allà, el que no m'esperava era veure el que feies, estaves cantant! Tenies la veu més dolça que mai havia sentit, jo m'amagava darrere la cortina mentre assaboria la lletra d'aquella cançó, "Laura".

La teva veu va cessar quan et vas adonar que algú testava espiant, et vas girar i els teus ulls es van quedar clavats als meus, jo sabia que havia de dir-te alguna cosa:

M: tens una veu preciosa Rim, no m'ho puc creure.
Et vas posar vermella, però com sempre tan subtil em vas assenyalar el llit perquè m'hi assegués al teu costat
R: Marta, mai ningú m'ha sentit cantar, crec que és el meu secret més inconfessable i aquell que més vergonya em fa explicar, però tot i això hi ha una cosa que t'haig d'ensenyar, és una cançó i és per una persona molt especial.
Vas treure el mòbil i vas posar una base instrumental de piano, em cantaves mentre em miraves com si hagués de llegir entre línies, de veritat allò anava per mi?
Crec que la frase que més em va encisar va ser l'última de la cançó "els teus llavis rogencs cada dia deixaven més a la vista les ganes que tinc de fer-te un petó." Després d'això tot va passar molt de pressa, els meus ulls es van tancar a l'hora que per primer cop però no per últim els teus llavis es trobaven amb els meus, va ser un petó sincer, un petó que les dues anhelàvem i que per fi havia arribat.
El nostre màgic moment va acabar quan la Lourdes va entrar de nou a la nostra habitació, ens va mirar sorpresa, va somriure i et va cridar perquè l'acompanyessis:
R: Me n'havia oblidat que avui m'havia de fer aquelles proves rutinàries!
L: Com que unes prov... No era...
La vas mirar i ja va entendre que jo no en sabia res, uns dies després ja rebria la notícia...
Vas tornar al cap de 4 hores, no entenia per què t'hi havien tingut tanta estona si només era una prova rutinària, vaig abandonar els meus dubtes per estar amb tu tot el que no havia estat aquella tarda.
Aquella mateixa nit vas venir a estirar-te al meu llit i em vas preguntar allò que jo portava esperant des de feia diversos dies:
R: Marta, tu i jo ara que som?
M: Que vols que siguem?

I tu simplement em vas besar, i ja vam donar per entès que allò ja no era només una amistat, ara érem alguna cosa més.

Els dies des d'aquell passaven més fàcils i des que estàvem juntes em sentia molt malament cada cop que vomitava l'esmorzar o el dinar i et prometo que intentava no fer-ho però era impossible.
Rim, això segur com ho recordes, recordes com de mica en mica et creixia el cabell?

M'encantava pensar abans d'anar a dormir que ens curàvem, estàvem sanes i per potser unes mil·lèsimes de segon, no teníem una malaltia que ens tallava les ales, aquelles que la vida mateixa ens havia donat, havíem nascut per ser lliures. I després d'aquelles nits, obria els ulls i et veia, era suficient, com a mínim en aquells dies ho era, ara pagaria per una vida com la d'abans, però no em vull avançar als fets de la història.

Un altre dels meus moments preferits al teu costat va ser quan la Lourdes ens va explicar la idea del ball d'estiu, se celebraria que comença una nova estació de l'any i tothom s'hauria de vestir de gala.

Un dia abans del gran ball van acabar els preparatius, els havia quedat preciosa! Quedava tota brillant, amb estrelles penjant del sostre i uns petits llums violetes.
El dia del gran ball tu vas marxar a mitja tarda, em vas dir que t'aniries a vestir a una altra habitació per mantenir la sorpresa de com aniries, em vaig sorprendre, no et podia imaginar sense la bata blava de l'hospital.

Les hores en les quals vaig estar sola escoltar música em feia matar el temps, també mirar el paisatge i tot allò que feia només per no haver de canviar-me, sabia que em faria mal mirar-me al mirall. Finalment em vaig començar a treure la roba i vaig escollir un vestit blau, l'únic vestit ample que m'havia endut de casa. En mirar-me panteixant em sentia incòmode, els meus braços, els meus ossos, estava tot massa visible.
Buscant entre la resta de la meva roba vaig trobar un mocador daurat, em vaig embolicar amb ell, mirar-me el mirall amb el mocador era més suportable. Em vaig sentir molt sola de cop, la resta de pacients de l'hospital tenien els seus pares perquè els hi fessin algun pentinat, els hi diguessin mil i un cops que estaven molt guapos però jo no, i com si m'hagués llegit els pensaments la Lourdes va entrar dient-me que estava preciosa mentre una llàgrima ens regalimava galta avall a les dues, eren molts mesos allà tancada i havíem estat per moments com mare i filla...
Així que ella es va passar 15 minuts fent-me una corona de trenes, sem veia la cara prima, i per primer cop jo també me la veia prima, però no faltava gaire perquè comencés el ball i no em va deixar gaire temps per mirar-me ni per repassar-me les imperfeccions que quedaven reflectides al mirall.

En arribar a la terrassa ja hi havia molts dels pacients i companys de la planta ballant al ritme de la música. Vaig entrar i em vaig arrepenjar a una columna, des d'allà no podia desviar l'atenció de la porta esperant veure't entrar.

La meva espera no va estar envà quan de cop es va fer un passadís i una jove d'ulls blaus va aparèixer il·luminada per la llum de la lluna.
Estaves preciosa, duies un vestit negre amb l'esquena caiguda que deixava a la vista una silueta prima i definida, portaves uns talons blancs i una cinta blanca també al cap, simplement em vas deixar encisada, com no et podria haver vist abans? Com podia haver tardat tant a enamorar-me de tu?

Vas venir caminant, amb un pas ferm però molt subtil, el peto que em vas fer va trasbalsar als ocupants de la festa que es van girar per aplaudir entre rialles i crits.

Tu i jo ens vam passar la nit ballant, era simplement feliç, i molt. Qui m'hauria dit a mi que la vida ens trasbalsaria altre cop, però d'això ja en parlaré més endavant...
Quan des de l'hospital es van sentir les campanades tu vas marxar del meu costat per plantar-te al bell mig de l'escenari:

R: hola, bona nit a tothom! No ser per on començar, aquests últims mesos m'han canviat la percepció de la vida, m'han transformat en una persona millor i tot això ha estat gràcies a una persona màgica, gràcies a la Marta. Molts de vosaltres la coneixereu pels seus dibuixos o potser alguns altres per les partides de cartes en les quals sempre perd, l'important és que ella és algú fonamental per mi i per alguns de vosaltres, així que això és per tu.
Jo estava molt vermella, però somreia mentre escoltava allò que deies:
R: ahir et vaig escriure una cançó i jo vull que la gent que avui està aquí la senti, vull que tothom sàpiga que... T'estimo!
Vas començar a entonar les primeres notes i jo vaig haver-me d'aguantar les ganes de dir-te que jo a tu també t'estimava, i molt.
En acabar vas baixar i em vas tibar de la mà, em guiaves cap a l'habitació amb la remor de la música i les rialles, i jo que em pensava que la nit no podia ser màgica, altre cop m'equivocava. Vam entrar a batzegades i ens vam besar fins a l'alba, va ser molt reconfortant despertar-me al matí estirada al teu costat.
Des d'aquella nit tot el meu món vas ser tu, tot sortia rodó, era com si la nostra vida tingues banda sonora, com si cada peto fos l'últim o potser el primer de molts més.
La vida era massa bonica i jo ja sabia que aquella felicitat extrema no duraria sempre, com intuïa tot es va trencar aquell primer dia de maig.
Vam decidir anar com cada dia a donar una volta per l'hospital i anar al telescopi, encara ara maleeixo la idea que vaig tenir...
M: Va Rim, escolta'm! Jo ser que sents la música des d'aquí dalt, deu ser d'algun cotxe, o potser d'alguna festa!
R: Et repeteixo que no penso ballar més amb tu amor, ja en vaig tenir prou l'altre dia, et vas passar la nit trepitjant-me els peus.
Jo en sentir-ho em vaig tirar a sobre i no vaig parar fins que vas acceptar:
R: només amb una condició, no ballarem cap lenta.

El que jo no em podia esperar era que en un tancar i obrir d'ulls tu vas passar d'estar dreta rient i saltant al meu costat a caure com un sac a terra.




 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
TTot va passar molt de pressa, el so de l'impacte entre el teu cos i el terra, el meu crit i els 6 metges que corrien mentre se t'emportaven. Jo plorava, plorava d'impotència, no entenia que havia passat, feia dies que em deies que estaves millor.

Vaig estirar-me a terra entre llàgrimes, tot queia, la meva vida s'estava desmuntant, fins que de sobte una mà em va treure del pou on començava a caure, de nou era la Lourdes:
L: Marta, em sents, estigues tranquil·la, tot anirà bé.

No em sortien les paraules
L: Ja sabies en quin estat es trobava aquests últims mesos, oi?
Em vaig incorporar mentre negava amb el cap
M: Lourdes, que li passa ajuda'm a entendre-ho tot, no me n'ha dit res.
Va demanar-me que l'acompanyes cap a l'habitació, que allà m'ho explicaria tot, així ho va fer:
L: Necessito que no t'enfadis amb la Rim, ella només ha volgut el millor per tu. Fa 2 mesos vas fer-te una prova per vigilar el teu pes i mentre no hi eres vam donar-li permís per anar amb els nens de la planta 2, va baixar com sempre amb l'ascensor i en obrir-se la porta a baix se la van trobar inconscient estirada a terra. La van portar de pressa fins a urgències on en pocs minuts es va despertar. Li van fer un TAC per por del que ens temíem, el tumor que feia uns mesos que desapareixia, en comptes d'això el que havia fet havia estat escampar-se i ara està cada cop més a prop d'un nervi, si l'arriba a tocar...

Simplement la vaig abraçar, no ser si vam estar allà hores, minuts o segons, només recordo despertar-me el matí següent al meu llit, amb les paraules de la Lourdes clavades encara a l'ànima.

El primer que vaig fer va ser demanar com estaves, et necessitava veure:
M: No puc no estar al seu costat, necessito saber com es troba, que li fa mal, si puc fer alguna cosa per ella...
L: Això no t'ho hauria de dir però el primer que va fer ahir en obrir els ulls va ser preguntar per tu, encara està molt dèbil, però ella també et necessita veure.
Em van acompanyar escoltada per la Lourdes i dos metges més. En arribar, vaig aconseguir la valentia per travessar la porta.
R: Marta, em sap greu, vaig ser una poruga, aquests últims mesos ho han estat tot per mi aquí, tu ho has estat tot per mi i no volia que un càncer que arrossego des de fa ja quasi 3 anys ho envies tot a rodar, no volia que tu em veiessis així.
M: Amb cabell o sense, amb pit o sense ell, amb la cama, el cap o tot el cos malalt per mi ets i seràs vital, preciosa, insubstituïble... Estaré amb tu, tot el temps que calgui, t'ho prometo Rim, t'ho prometo.
No vas tardar gaire a tornar a l'habitació, et vaig trobar molt a faltar.
Els dies els vam passar esperant resultats, però les dues sabíem que et tocava unes quantes tandes de quimioteràpia.
Aquell 6 de juliol, va ser potser un dels dies més durs, començaves químio a la tarda. Després d'esmorzar, si el que vaig menjar se'n podria dir esmorzar, em vas dir:
R: Et necessito, no vull esperar a veure com em cau el cabell a tires.
Se't veia moixa, t'acariciaves la cabellera curta i enfosquida mentre em parlaves:
R: jo sola no ho puc tornar a fer, m'ajudaràs?
M: serà un plaer.

Ens van donar permís per anar al lavabo i allà vaig veure't plorar mentre el teu cabell quedava estès a terra, mai t'havia vist així, sempre amb la cuirassa, però seguies sent humana.
Vaig deixar la màquina a un costat.

M: preciosa.
Et vas emportar una foto meva per anar a Quimioteràpia, i malgrat els teus esforços jo et vaig acompanyar.
Era una sala amb llits plegables, separats entre ells amb cortines blaves i verdes. Tu em vas avisar:
R: no et preocupis, això es basa que en qüestió de segons passaré de trobar-me bé a quedar-me feta pols, vomitar, plorar...
M: això m'ho dius perquè me'n vagi, deixa-ho d'intentar.
Et vaig fer un petó en el moment que una agulla et punxava el braç.
Tot va anar com deies, en separar-nos ja no feies la mateixa cara.
Les primeres sessions encara anaves prou bé, però a la 3a va passar el que jo ja temia.
M: perquè no vols que estigui aquí, fa prou temps que estic amb tu per notar-ho.
R: ara mateix sóc una bomba de rellotgeria, algun dia explotaré i arrasaré amb qualsevol persona que estigui al meu costat.
M: no m'importa, correré el risc.
R: Para si us plau, para ja.
Semblaves enfadada, tenies els ulls i les galtes vermelles
R: No t'estimo! M'estic enamorant d'una altra, i m'agrada molt, així que fuig d'aquí, va!

Les llàgrimes em van començar a regalimar galta avall, era de debò?
Vaig córrer fins a refugiar-me de nou en la soledat de l'habitació, malauradament aquella habitació em portava masses records, d'un primer petó, d'un primer despertar amb algú, d'una primera cançó o d'un primer amor.

No vas aparèixer aquella nit i en despertar-me, vaig veure un paper que demanava el meu trasllat. Em portaven a psiquiatria.
La meva nova cambra era més petita, ja que només tenia un llit, dos armaris i unes finestres amb barrots.
Dia darrere dia vaig anar acceptant els teus sentiments cap a mi. Però et necessitava veure.
Per sort meva tenia al meu àngel de la guarda que vetllava pel meu benestar, la Lourdes:

M: Necessito que em deixis sortir, necessito veure-la!
L: això serà molt difícil, però hi ha un canvi de torn a les 5 h si t'acabes tot el dinar abans d'aquella hora, tens 30 minuts per anar-la a veure.
Em vaig llençar sobre seu per abraçar-la, li estaré eternament agraïda.
Vaig dinar més de pressa del que pensava, però mentre sortia maleïa aquell tracte, quantes calories devien tenir aquells espaguetis, masses.
En entrar a la sala, ja t'hi vaig veure, el cor m'anava mil, em posaves igual de nerviosa que sempre, allò no havia canviat.
Després de dubtar una bona estona em vaig asseure al costat d'uns avis, primer la dona em va somriure i em va oferir una galeta, no tenia gana.
Passaven els minuts i jo no apartava la mirada de la teva silueta a contrallum, estaves sola.
Des d'aquell dia, cada tarda vaig venir-te a veure, cada tarda, i l'Àngels i en Josep, perquè així es deien els meus nous amics, em donaven conversa fins que era l'hora de marxar.
Un dia l'Àngels em va dir:
À: Sempre que vens et quedes mirant aquella jove d'allà, perquè no vas i la saludes.
M: Ella ja no em vol veure més, abans érem inseparables i quan va començar la químio va dir que ja no m'estimava.

L'Àngels em va mirar amb un somriure maliciós que crec que no li havia vist mai abans, la causa d'aquell somriure la descobriria aquella mateixa tarda.
El dia es va anar estirant fins que van trucar a la porta, eres tu.

R: no parlis, necessito explicar-me. Mai t'he deixat d'estimar, mai, i crec que és impossible. Em dol en l'ànima haver-te fet mal, i tot per buscar el millor per tu, però potser t'hauria d'haver demanat que era el millor. L'única cosa tinc clara de tot això, és que el millor per mi, és estar amb tu.
Et vas aixecar i quan estaves obrint la porta vaig córrer cap a tu, els nostres caps es van trobar a pocs centímetres i vaig somriure mentre et deia:
M: T'he trobat a faltar.

Per molt que li vam insistir a la Lourdes no et vas poder quedar a dormir, però va ser la millor tarda de la meva vida.
El matí següent era el teu últim dia de químio i no vaig dubtar ni un moment en acompanyar-t'hi.
Vam entrar agafades de la mà i tot em va resultar més fàcil que l'últim cop, l'Àngels i el seu marit es van asseure al nostre costat i no va ser tan dur.

En acabar ens van deixar anar al telescopi i de nou vas treure el tema:

R: Ara et toca cuidar-te a tu, la Lourdes m'ha dit que fa dies que no vas a pesar-te i que estima que ja deus baixar dels 33 kg. També m'ha explicat que no menges, i que si ho fas et passes la nit entrenant. No puc estar sense tu i al pas que vas no queda gaire perquè em deixis!
M: Ja estic millor, ja veuràs com d'aquí a no res em donaran l'alta!
Sabia que no em creies, però ja havies d'anar a recollir els resultats i jo com era d'esperar vaig decidir acompanyar-te.
Mentre caminava, notava que el cos em pesava i els meus peus els hi costava mantenir-se rectes, aquella sensació em perseguia des de feia ja unes setmanes, no t'ho vaig dir, ni a tu ni a la Lourdes.
En arribar a la sala ens hi esperaven tres metges, et van fer seure i jo em vaig acomodar a la cadira del costat, asseguda em trobava millor.
El més alt, que restava darrere de la taula, es va presentar:
E: Rim, sóc l'Enric i m'encarregaré del teu cas, la químio ha anat com esperàvem, però sols hi ha un problema, en els últims tacs que et vam fer hi apareixia una zona en perill al cervell, aquesta zona encara la tens.
No em vaig poder aguantar i vaig etzibar-li:
M: No doni voltes, que és el que es veu en els tacs?
E: No ho sabem, i no ho podrem saber amb exactitud, hem d'esperar que doni senyals, no hi ha altra manera de saber-ho, només esperar.
Els batecs del meu cor van començar a accelerar-se i les paraules van començar a escapar-se sense control:
M: Esperar, això és tot? Representa que hem d'esperar amb les mans creuades que allò li faci mal? Hem d'esperar que una nit potser no es desperti?
Vaig marxar corrents, plorava d'impotència, de ràbia.
No vaig anar gaire lluny perquè de sobte entre llàgrimes i sanglots, les cames em van fallar i vaig caure el terra. Mentre dues infermeres m'agafaven, jo restava encara impotent.
Em van portar fins a l'habitació on em van sedar, es veu que cridava que no em notava les cames, era veritat.
En despertar-me la Lourdes seia al meu costat:
L: Marta, per fi estàs desperta!
M: No tinc clar que m'ha passat, fugia de la consulta amb la Rim i... On està la Rim?
L: Està bé, encara dorm. Marta, quan fa que notes que estàs més cansada del que era habitual, que el cos et pesa, que les cames et podrien fallar en qualsevol moment. Quan fa?
M: No gaire, potser unes 3 setmanes, perdó per no haver-ho dit.
Em mirava com si estigués molt preocupada, jo ja sabia que la Lourdes coneixia els símptomes del que m'estava passant, i jo també. Atròfia muscular i dels ossos, et comença a fallar tot per falta de defenses i si no ho recuperes de pressa, pots...
Encara no sóc capaç d'escriure-ho.
Em vaig despertar quan un raig de sol em vas fregar la galta, era un nou matí i en girar-me et vaig veure, llegies:
R: com et trobes, la Lourdes ja m'ho ha explicat tot.
M: Gràcies per venir-me a veure

Et vas apropar per regalar-me un petó de bon dia.
Tot semblava perfecta però tot va desmuntar-se aquell 19 de juliol.
Les setmanes anteriors ens les havíem passat tot el dia una al costat de l'altre, intentaves que menges, a vegades ho feia! Però a la nit, altre cop desvetllada fins a la matinada entrenant, no ho podia controlar.

I per fi va arribar el 19 de Juliol, el teu aniversari.
La Lourdes cada cop era menys permissiva, ara vist amb perspectiva amb raó. Vam aconseguir que ens deixes sortir les dues al telescopi a fer un petit berenar.
Vaig ser la primera a arribar en el nostre petit i mentre jo restava inquieta, la teva silueta va entrar il·luminada per l'últim raig de sol de la tarda i em vas somriure com tants cops abans ho havies fet . Ens vam apropar amb el cor a punt d'esclatar-nos i ens vam endinsar en un petó màgic.

M: T'estimo, com mai estimaré a ningú Rim, feliços 17.
R: Que a hores d'ara estigui aquí és simplement gràcies a tu, només et puc agrair que hagis aparegut a la meva vida, fer anys vol dir deixar que el teu cor segueixi bategant i el meu cor ara batega més que mai!

La tarda va transcórrer entre t'esimos i rialles, era feliç.
I com sempre aquell moment de felicitat extrema no va durar per sempre.
4 nits més tard jo dormia quan vaig sentir uns crits al passadís, eren 5 o 6 metges que agafaven una llitera, i seguits de la Lourdes marxaven escales avall. En veure els seus ulls ja vaig veure a qui buscaven, et buscaven a tu.
Gairebé sense ser-ne del tot conscient, vaig saltar del llit i vaig arrencar a córrer malgrat les meves adolorides cames per buscar l'habitació 110. La Lourdes amb els ulls plorosos va frenar-me el pas quan em disposava a entrar-hi.

L: Marta, para!
M: No puc! És la Rim, està en perill? Que li hi ha passat?
L: Si, és la Rim. Ha tingut un vessament cerebral, era un factor de risc.
M: No m'ho puc creure!
L: Tranquil·litzat Marta, s'havia d'esperar. Mira! Ara ja la porten a quiròfan, li intentaran fer una intervenció pel que he sentit, tot anirà bé.
Se t'emportaven però no em van deixar acompanyar-te i vaig tornar sola a l'habitació.
Recordo despertar-me amb el cor encongit i aconseguir que em deixessin anar-te a veure.
Sabia que t'haurien portat a l'UCI i va ser dur veure't connectada amb tots aquells tubs transparents. Les llàgrimes em van començar a regalimar mentre col·locava la mà al vidre que ens separava.
La Lourdes no va trigar a aparèixer:
M: No puc entrar a veure-la?
L: Marta, no és fàcil això, li han extirpat el tumor correctament però no s'ha despertat, està en coma.
Tot el meu cos es va posar a tremolar.
M: Lourdes, deixa'm entrar, necessito agafar-li la mà, dir-li que tot va bé!
L: Ja ho ser, però tu també saps que si t'hi deixo entrar, seran només 10 minuts!
Vaig somriure't
En tancar-se la porta darrere meu, els ulls se'm van tornar a negar.
M: Hola, sóc la Marta. Espero que estiguis bé, necessito que ho estiguis. No tinc clar si em deixaran entrar cap altre dia aquí amb tu, però et prometo que no em mouré de darrere d'aquell vidre. No puc viure sense tu, sense el teu somriure, les teves cares...
No et vaig deixar la mà en cap moment però aquells deu minuts es van acabar massa ràpid amb un dolç t'estimo.

Després d'aquell dia, et venia a veure sempre què podia, em col·locava darrere el vidre i et mirava.
La Lourdes ja no somreia com abans, vaig deixar de menjar, però no perquè em volgués aprimar més, el problema era que no tenia gana.
Ha passat un mes des de l'últim cop que em van deixar venir-te a veure, et trobo molt a faltar i la Lourdes m'ha recomanat que t'escrigui una carta perquè així, quan et despertis la puguis llegir i recordis tots aquests moments, però per mi és més una carta de comiat. Estic molt, malalta Rim la Lourdes no és capaç de dir-m'ho però... No sóc capaç d'aixecar-me del llit ja...

Malgrat el dolor, malgrat tot he tingut una vida plena, una vida en la qual els meus millors dies han estat al teu costar, m'has fet feliç, i només puc agrair-t'ho. No ploris si et despertes i ja no hi sóc, sempre em trobaràs si mires cap a dalt, darrere de qualsevol estrella hi estaré jo, i si no m'aconsegueixes veure, m'hi trobaràs dins del teu gegant cor.
Rim, si estàs llegint això vol dir que has despertat, i no ho dubto, encara tens tota la vida per endavant, viu per mi, i no només per mi sinó també per tots el que ja no poden, per tots els que els hi ha quedat molt per fer, moltes aventures i somnis per complir, així que, sigues molt feliç, enamora't, viatja, però el més important, VIU RIM, VIU.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]