Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



pati2003
Barcelona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 L'últim soroll


Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.



I els matins, tan dolços...



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.



Un regal.



I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...



Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.



Aquell silenci...



El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va ferque Franz Kafka s’aturés. 

Aquell soroll el va transportar a un passat no molt llunyà. Les llàgrimes li van fer recordar el sofriment de les seves pobres germanes i els crits del seu pare abnegat.



Ja no hi havia silenci, ni tan sols el d’una mare ignorada i altruista que va morir un matí d’estiu sense avisar. 

En Franz es va quedar mirant a la nena que plorava durant uns minuts i, finalment, es va girar. Ja no hi tenia ganes de res, ni tan sols d’estimar. 

No obstant això, la seva ment inquieta li feia reflexionar. Volia endevinar què hi havia darrere de la vida de cada personatge amb qui es trobava, encara que potser no el tornés a veure mai més. La seva infància li havia anat construint un cor sensible i a la vegada incrèdul i poc disciplinat, la qual cosa incitava a que el seu amor al llapis i al paper fos encara més profund. 

L’home caminava pel parc Steglitz, atret per un món apassionant i ple d’imatges diferents. Cadascuna d’elles li feia pensar en els seus dies passats als quals no tornaria per res. Les seves butxaques plenes de papers li recordaven aquells moments de por i de desordre mental, ja que en ells hi havia plasmades frases escrites en temps antics.



Cada trepitjada del seu passeig per aquell vell parc era tant un tornar enrere com un anar cap endavant. Per moltes vivències captades al seu voltant, en cap moment podria oblidar aquell plor que el va fer parar. El seus pensaments estaven tenyits de les llàgrimes més innocents i mai els compartiria. Des que va sentir aquell plor tant fort en soroll com mancat de vida, no va deixar de buscar la nina... 

Tot i que el murmuri d’idees que ballaven per la seva ment volia sortir d’ell i expressar com era per ell la vida, mai compartia el seus pensaments i probablement a ningú li haurien interessat en aquells temps. Potser una de les seves germanes si que li va regalar la seva atenció amb el pas dels dies, quan la guerra i les diferències d’opinions van provocar tant d’odi que només en secret et podies expressar, i mai amb llibertat. La Clàudia, la seva germana petita, acabaria essent la seva confident de cartes, però mentre ell no era encara conscient d’aquesta fortuna, els seus ulls s’obrien desorientats tractant de comprendre què hi havia darrere de cada situació que observava. És per això que no podia treure’s del seu cap la imatge de la nena plorant.



Franz era el fill d’un home no tan refinat com ho havia sigut la seva mare, però gaudien d’una posició social ben acomodada. La seva vida no va ser ni tan difícil com la d’altres nens i nenes d’a prop seu, ni tan fàcil com per haver pogut gaudir de la mel d’una mare dolça o de l’interès d’un pare implicat. 

Així doncs, Franz començà a reflectir sobre el paper cada cop més i més les seves inquietuds. No hi havia cap oportunitat de llegir en la vida dels altres que no aprofités per a recollir i donar forma amb la tinta i la paraula. Així, amb el temps, les seves reflexions començaren a gaudir d’una posició privilegiada i, si abans no hauria compartit mai les seves idees més íntimes, ara els seus escrits trobaven raó d’ésser donant-los veu a fi de ser llum a les vides dels seus lectors.



Tant és així que quan a en Franz li va arribar el torn d’escollir entre la seva enamorada i la seva vida de reflexions i d’escrits, se li va fer impossible conciliar ambdós mons i va optar, per tant, en renunciar a l’amor... No era gens estrany que fos així, ja que les esperances que ell podia posar a la vida matrimonial quedaven reduïdes a la seva percepció d’amor condicionada per les seves vivències, on la frivolitat i l’excés d’autoritat mai no havien sigut per a en Franz Kafka aigües clares ni ciments de res millor.



Hi ha una relació directa entre tota aquesta realitat de la seva persona configurada per una història determinada i el plor de la nena al parc: ell enyorava sentir l’amor idealitzat que et fa perdre el cap. Sabia que existia aquell sentiment apassionat perquè ho havia llegit i ho havia vist passejant pel parc. Sabia que una nina pot ser el motiu d’un plor incontenible que ell no havia sentit per ningú. Per això la recerca de la nina desapareguda es va convertir en l’alè de la seva existència.
 Comenta
 
Capítol 2 De la nit a la llum
Ja de nit, el silenci que tantes vegades es presentava a en Frank com la veu més dolça, aquells minuts llargs que avançaven amb incertesa cap al costat d’una lluna enlluernant i la claror dels estels que navegaven pel cel teixint els més deliciosos moments mai somniats, eren petits regals de la vida que li feien tornar la mirada enrere. Sospirava per haver viscut meravelles d’una vida atenta. Aquella capacitat que tenia en Frank Kafka de sentir la força dels records passats, li feia sentir les  ombres que envolten el plor d’una nena quan part de la seva vida, la seva nina preferida i més estimada, se’n va com una veu que es calla sense avisar. Quan la innocència es troba ferida pel sospir d’una vida plena que és buida, tot val. Per tant, trobar la nina desapareguda es va convertir en el seu interès primer i la llum dels ulls de la nena trista que l’havia perdut, en la seva il·lusió més intensa.



 

 La decisió de quedar-s’hi al parc fins entrada la nit va posar a l’horitzó el flaix d’una possibilitat màgica: la de tenir a les seves mans la nina que tornaria el somriure a aquella nena. 

 

La foscor del parc era d’un to fins ara desconegut per a en Frank ja que els arbres, les branques, els bancs de ferro... parlaven a la seva manera, amb el seu propi llenguatge. Emetien els sorolls típics d’una nit freda:  paraules tallades pel vent que les arrossava, la calma dels fulls sostinguts en l’aire, els cants d’un ocell buscant a la mare... entre altres. Els secrets del capvespre eren tants que, fins i tot en el més íntims dels silencis, es podia sentir el pes més lleuger dels sons. 

 

La brisa va començar a fer-se present al seu rostre, pel que en Kafka se’n va recordar dels seus guants. Malgrat això, a la butxaca només va trobar un d’ells i va suposar que l’altre hauria fugit pel forat que sempre havia tingut a l’abric, juntament amb alguns dels seus escrits. En Kafka sentia el fred com una espassa clavada al cor. En aquell moment, un raig de llum el va atreure fins el punt de veure’l com el signe clar del seu itinerari i, sense pensar-s’ho dos cops i amb el pensament estès fins on la mirada arribava, es va anar apropant a aquell lloc misteriós encara que ni tan sols sabia si es trobava al nord, al sud a l’est o a l’oest. Era un destí desconegut,  però ell caminava sense aturar-se desxifrant els diferents codis. També s’adonava que cap d’ells li parlava de cap nina que volgués ser trobada. Tot i així, en Kafka sabia que d’alguna manera aconseguiria arribar a abraçar-la. La força del seu desig suspenia tota mena de desesperança que pogués treure amb l’alè de l’escarxa. De sobte, extenuat, se’n va aturar. Es va seure en un banc brut i vell de ferro forjat i aviat el pes de les seves parpelles el va sorprendre somniant. 

 

I allà si que notava la presència d’un vel en l’aire com bressolant un bateig dolç, jove i graciós. La foscor es va tornar llum i els sorolls més tímids i misteriosos es van vestir de colors clars i nítids per a una nit que desvetllava de mica en mica el seu secret. Va ser obrir el ulls i sentir la olor de l’escarxa  als pulmons. Tot estava cobert d’un blanc transparent, fred, gèlid, i es podia endevinar un so entretallat que feia pensar en una nina de música, d’aquelles que estrenyent la panxa et tornen un inesperat recital del que ningú acaba mai d’entendre on s’amaga o com s’hi ha ficat. 

 

Aquells moments decisius ho van ser gràcies a la fina pell d’en Kafka, a la seva sensibilitat que li havia portat fins allà afectat pel plor d’una nena i embarcat a l’odissea de veure-la i consolar-la. El cant intermitent i lleuger que s’apropava des d’un racó humit per fer-se presa del primer cop d’ull que el sorprengués, va agafar la forma d’un fum que pujà en l’aire. Va ser així com en Kafka, en veure’l, va poder distingir la seva presència. Va ser capaç de posar nom a aquella experiència que era en el fons la trobada d’un tresor, el descobriment de la nina desapareguda. 

   

 Comenta
 
Capítol 3 El sentit d'un somriure
La foscor estelada de la nit transformava el caminar pel parc en tot un conjunt de sorolls confosos on, en Kafka, no sentia res més que el fum d’aquells plors trencats pels sorolls més tímids i amagats.



De qualsevol manera, tot apropant-se a aquell racó misteriós, en cap moment la continua melodia que el desvelava es va callar. Està clar que volia ser trobada i era evident que la nina amagava encara tanta energia com per fer-se sentir des de llocs inèdits, com ara aquell món particular on només en Kafka podria explorar. Aquest era un lloc on el silenci pesava sobre totes les notes de bressol i de dol i on les llàgrimes podien cantar el seu so com tecles d’un òrgan vacil·lant i confiat.



Va ser així com en Kafka, apropant-se tot  el que el pont li va permetre, va poder veure d’on sortia aquell fum pesat. Allà entre les branques verdes, marrons i grogues, dels colors de l’estació, s’amagava el que havia estat buscant. Per fi es retornaria l’alè d’un home mogut per l’esperança de tornar el somriure a una nena que no mereixia el foscor, sinó la llum i l’alegria que tot ésser humà està destinat a tenir i és digne de rebre.  



El pont semblava de fusta, amb trencades per tot arreu. En Kafka es va aturar tan lentament com la seva mirada podia seguir el fum que s’enlairava. La verdor d’un bosc humit li feia sentir aquella serenor pròpia de qui ja no compte les hores, de qui s’abraça a l’instant com únic horitzó i avança sense pressa i sense pauses. Pocs podrien veure a en Kafka retirant les branques del camí cap al so que regalava la nina, des d’un fum espès que l’invitava a endevinar alguna cosa més. Amb cada pas que donava, en Franz sentia més i més fred i, a més, el fum es fonia a l’apropar-se, pel que va començar a entendre tot. Aquell vapor era fet d’un gel que el cor de la nina bombejava amb el so de la música que portava dins d’una caixa. Se li va quedar pausada i va ser gràcies a això que en Kafka va poder descobrir on es trobava aquesta. A la nina no li faltava un braç, ni una mà, ni una cama, però si el somriure, que s’havia anat a algun lloc llunyà. Des del moment en què en Kafka es va assabentar que mancava el somriure de la nina, es va dir a si mateix que una altra etapa es presentava. A partir d’allà, agafant la nina amb tota la seva delicadesa, va entregar la seva existència a la recerca d’un somriure que ni era enlloc ni a tot arreu, sinó que només brillava on en Kafka el pogués trobar. Des d’aquell moment un nou repte es presentava per a ell: hauria de retornar la nina amb l’alegria amb la que gaudia abans de ser perduda, però no tenia molt de temps, doncs una nena esperava trista i impacient. 

 

Se’n recordava de la llum apagada als ulls d’aquella noia que plorava la pèrdua de la seva joguina o, més bé, de la seva millor amiga. Malauradament, els va trobar més tristos al record que quan els va conèixer... No obstant això, ara podia entendre la raó, el per què d’haver perdut aquella nina era un episodi punyent i descoratjador per a l’edat del seu mirar. Era com si es quedés sense res, com si arribés una foscor que ocultés part de la seva identitat, com si comencés una camí insoldable on trobar-s’hi amb ella mateixa. És increïble com, tot a una edat tan prematura, la innocència no conegui ni els riscos ni les conseqüències. En aquell estat de shock tot es va aturar i, sense donar temps al temps per a recuperar-se, en Kafka ja havia trobat aquella nina perduda en aquell bosc encantat...





Amb molta delicadesa la va agafar pel braç i, tot seguit, la va sostenir amb força. La va mirar molt fixament i va veure que ella també estava plorant. De qualsevol manera, també va saber que, en l’instant que fos tornada a la seva propietària, als seus ulls tornaria a brillar com sempre un somriure ple de vida i ben carregat d’amor. En Kafka es va començar a enfocar en la recerca del meravellós somriure que li esperaria pacient per a donar-li la mà quasi de seguida, tot i que ell no en fos encara conscient. 

 

Al mateix moment en què la nina va ser rescatada, tot aquell estel de fum tan gèlid com calent va desaparèixer entre els fulls dels arbres. Era, de fet, la manera en què el bosc havia protegit la nina de qualsevol mal imminent. Era un mant de fredor que la va mantenir atenta al seu heroi per portar-la de tornada a casa. 





Els passos d’en Kafka van començar a prendre el ritme de qui voldria anar més ràpid que el temps. Mentrestant, a l’aire es sentien els sorolls més màgics del bosc i la foscor de la nit s’havia anat convertint en una clara llum matinal. A mida que avançava, en Kafka sentia els seus pensaments més clarament i podia desxifrar el pes de les notes al seu cap, algunes d’elles sorolloses i d’altres més silencioses, però totes d’acord amb el fet que la nina havia d’ésser tornada el més aviat possible.

 

Ja a l’arribada de l’esperat matí, en Franz va esperar que la nena arribés. Va aixecar la mirada i, de sobte, la va veure davant seu. Aquells ulls grans, marrons i expressius li van transmetre una espècie de pau interior que mai abans havia experimentat. Es va poder adonar de la importància de viure una vida digne i lleial. A continuació, va veure com a la cara de la nina apareixia un gran somriure, ple d’amor i de seguretat. La nena la va agafar i la va abraçar, al mateix temps que donava un petó a la galta d’aquell home estrany i desconegut que havia trobat a la seva millor amiga. 

 

En Kafka, de sobte, era feliç. Aquella experiència li havia ensenyat a valorar cada petit detall que pogués trobar-se al llarg del seu camí. Havia aprés a veure el sentit de la vida i, molt més important, havia aprés que tot sempre és millor amb un bon somriure endavant. 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]