Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Andrés Fenollosa
Castellódelaplana
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 Cel blau
Per ara us contaré com va ser aquell dia, quan jo, Bernard August, vaig perdre la virginitat, tanmateix... va portar conseqüències horribles.



Vaig alçar-me tard, el sol havia sortit feia un bon temps. Vaig baixar de la meva habitació, no hi havia ningú a la gran casa, així que em vaig vestir i vaig marxar. El cel estava ras, era un dia assolellat, però corria un fred vent de tramuntana.

S’escoltava la gent parlar al carrer, comentaven que el germà major de la família August estava a punt de barallar-se amb els germans Espinosa, en un pont del riu Tet. De seguit vaig córrer cap allí, la nostra família sempre ha tingut problemes amb la família Espinosa, per qüestions econòmiques.

Quan vaig arribar estava el meu germà a una part del pont, i els Espinosa a l’altra. L’un era prim, l’altre era gran i gros, amb cara de can rabiós. El meu germà em va dir:

—Bon día germanet, just estàvem a punt de resoldre certs problemes,—em va soltar irònicament, ja que anaven a lluitar— et vols unir?

—Aquests no se’n sortiran amb la seva Gilbert, han d'entendre que nosaltres no els devem res, aquella casa sempre ha sigut nostra.

—Ben dit germanet, anem a explicar-ho, hahaha! —llavors es va acostar a ells amb un somriure—.

—Animals de rapinya, ànimes de Judes! Ens heu de tornar la vostra casa i deu més! —va dir el flac, tot seguit em va llançar una pedra que em va fregar la cara—



La pedrada no em va fer gran cosa, la vaig agafar del sòl, amb la sang, i caminant a pas lleuger em vaig acostar a ell i li vaig tornar la pedrada junt amb el meu puny. Es va quedar tentinejant i vaig aprofitar el moment per a tombar-lo amb una altra punyada frontal al nas. Va caure a terra. Però, només era el principi, aquell primatxó va fer un somriure sinistre mentre treia un estilet de la bota. 

Alhora, el meu germà Gilbert es va posar a lluitar amb l’altre Espinosa, el gros. Era increïble la velocitat amb què aquell ganàpia podia moure la massa dels seus braços. No obstant això, era maldestre, i el meu germà esquivava fàcilment els seus atacs laterals. Tot anava bé fins que el meu germà va passar a l’atac, quan hi va pegar una puntada de peu al fetge, i es va quedar sorprès al veure que l’altre ni es va immutar, l’altre li va arrear un ganxo, i Gilbert va caure a un metre de distància.

En veure l’estilet vaig intentar no perdre la tranquil·litat, l’únic que havia de fer era desarmar-lo... Em pega una estocada, l’esquivo cap a la dreta i intento agafar el seu estilet. Mala idea, em fa un tall al braç, segueix amb dos talls més, els esquive, em poso a la seva dreta, l’agafo del braç que agafava l’estilet, li pego un colp a les costelles i, deixa caure l’estilet!

Gilbert havia aconseguit canviar la situació de desavantatge i anava guanyant també. En veure la situació, els Espinosa van fugir.

—Açò no quedara així! —criden furiosos—



Mentre tornàvem cap a casa, en silenci, el meu germà es va fixar en mi i em va dir preocupat:

—Bernard… estàs ferit!

—Bah! Tranquil, no és res.

—Hauríem d’anar a un metge, ràpid.



El medicinaire em va desinfectar les ferides, em va posar unes benes, el vaig donar alguns florins i vam marxar.



Al Sol no li quedava molt per a caure, els ocells ja retornaven als nius i ja no es veia cap ànima pels carrers.

—Gilbert, tornem a casa? Ja és tard i…

—Segueix-me germanet! —em va interrompre amb un somriure—

I va començar a córrer cap a una paret d’un edifici i jo el vaig seguir. Vam escalar pels els ampits de les finestres, com ja sabíem, a les taronges i roges teulades de la vil·la de Perpinyà. Vam començar a córrer i saltar d’un edifici a un altre, sentint el vent de la velocitat als cabells, marrons daurats. A vegades se soltava una teulada que queia a terra immediatament després de fer aquell salt. La pujada d’adrenalina era bestial.

.

Finalment, vam arribar a una teulada on es podia veure la posta de Sol, una càlida llum groga que reflectia intensament en els núvols, canviant el color, gradualment, de blanc a taronja, un cromatisme que combinava perfectament amb els colors de Perpinyà. Però, aquell era moment màgic, ja que estava amb el meu germà, perquè, per a què serveix una posta de Sol si estàs a soles?

—Tenim una bona vida Bernard, —diu Gilbert mentre admirem la posta— no la deixis escapar.



Vam estar una estona asseguts, gaudint del moment, quan de sobte vaig recordar un afer:

—Ostres! Constança està esperant-me! ho senc molt germà, he d’anar-me’n, ja ens veurem demà de matí.

—Hahahah! Ja veig que segueixes igual que sempre! Ves germanet, ves. No la facis esperar.

I Bernard se’n va anar com un llamp.



—Constança! Constança! —Cridava en veu baixa desde baix la finestra de la seva habitació—.

—Bernard? Eres tú?

—Si! Obrim, per favor! —deia mentre escalava la paret que donava a la seva finestra—

—Oh, Bernard! Estava preocupada... —Va sospirar, interrompuda per un apassionant bes—.

—No t’imagines com t’estimo, Constança Espinosa...
 Comenta
 
Capítol 2 Cel roig
Al dia següent em vaig aixecar amb una energía renovada, eufòric, em sentia fort i segur del que volia. I volia deixar clara la meva postura, volia que tots saberen que estimava Constança i que volíem casar-nos. Havia decidit presentar-la als meus pares, ja que encara no la coneixien.



Quan vaig arribar a la casa familiar, només en obrir la porta, un calfred em va

recórrer el cos. El pany estava trencat, podria haver entrat algú?Ràpidament, vaig accedir al saló principal, preocupat per si havien destrossat la casa. El que vaig veure em va glaçar el cor. Pare, mare i germà jeien al terra foradats a ganivetades i envoltats d’una estora roja de sang quallada, els faltava la roba i, a ma mare, les joyes. Vaig començar a suar, els batecs del cor es van intensificar. Seguidament, nàusees, visió borrosa, inestabilitat, finalment tot es va fer nuvolós i em vaig desmaiar.



Quan em vaig despertar d’aquell malson, em trobava al terra del saló de casa. Per favor, no, no… Vaig mirar al voltant, i tot havia sigut real. Vaig eixir de casa cridant amb les mans al cap i vaig perdre el coneixement altra vegada.



Sense poder trobar consol, vaig anar a la taverna per intentar treure’m aquella imatge del cap. Vaig seure en un racó, fosc i allunyat, i vaig començar a beure com un boig. Semblava que no feia efecte, no se me n’anava del cap la imatge de Gilbert. Vaig pensar que si no m’haguera quedat a dormir fora, podria haver fet alguna cosa per salvar-los. No podia evitar sentir-me culpable així que vaig decidir trobar les persones que havien comès l’espantós assassinat. Només hi havia un nom...



Segur que eren ells! La meva família no tenia enemics. Va explotar una fúria inhumana al meu interior que em va portar a la casa dels Espinosa. Posseït per l’ànima del dimoni, vaig entrar sigilosament a sa casa i vaig agafar l’estilet que sabia molt bé on estava...



Quan vaig recuperar la cordura, vaig veure tota la família, inclosa Constança, inert, ensagnada… Què havia passat? Què havia sigut capaç de fer? No m’ho podia creure…



En estat de xoc, ple de sang que no era meva, vaig sortir d’aquella casa maleïda. Com en un segon pla, vaig sentir com unes veus autoritàries es dirigien a mi. ‘’He de fugir’’, vaig pensar. Així que vaig córrer altra vegada cap a la taverna i vaig muntar al cavall que havia deixat allí. La persecució havia començat.



Estiguérem tota la nit i part del matí galopant sense parar, passant pels boscos de pins, fins les zones nevades dels pirineus. En cert moment vaig passar per un riu i quan em vaig adonar que, just al costat, hi havia una cascada, ja era massa tard, el cavall va renillar i jo vaig caure al riu, que em va arrossegar fins a la cascada. Vaig desaparèixer.



—Eh, tu! 



Vaig sentir una veu, podia obrir els ulls un poc, però no hi vaig veure ningú. Els que em perseguien segurament van pensar que havia mort. Notava molt, molt de fred, molt, estava tot ple d’una neu límpida i glaçada, i tenia la pell blanca. Una altra vegada aquella veu:



—Eh! Ja era hora que et despertessis, sembles un nuvolet! —Va dir la jove més bella que havia vist mai.



Aquell era un lloc estrany, tot blanc, ple de boirina, no hi havia cap estructura ni cap paisatge. Jo devia delirar perquè la figura i la veu em semblaven familiars.



—Constança? Estás viva? Com me n’alegro! He tingut un somni horrible. Ràpid, tornem a casa, amor meu.

—Tranquil, nuvolet, en aquest lloc no cal apresurar-se. Aquí el temps no s’acaba mai, jo estaré esperant eternament.

—Què vols dir? Això vol dir... que el somni ha sigut real i els dos estem morts?

—Jo estic morta però tu encara has de viure més temps, encara no ha arribat la teva hora.

—No, per favor, no em deixes sol, vine amb mi, et necessito!

—Ja és massa tard.



Em vaig despertar gitat en un llit dins d’una cabanya no molt gran. No hi havia ningú, i el foc estava encès. Vaig voler aixecar-me però un dolor intens que es va expandir pels ossos de la cama dreta m’ho va impedir. A més, em faltava energia per aguantar el meu propi pes. Vaig ataüllar un bastó de roure, el vaig agafar i vaig arribar a la porta. La vaig obrir.



Allí fora hi havia un paisatge idíl·lic, la cabanya estava a l’ombra d’alguns arbres, davant hi havia un llac i a l’altra vora del llac, en un barranc, estava la cascada per la qual segurament vaig caure.



En aquesta vora del llac, hi havia un home pescant. Portava una camisa blanca de lli nugada amb una corda, uns pantalons marrons i unes botes negres. Quan em va veure, es va acostar a mi.

—Ja t’has despertat? Ves espai, tranquil, les lesions poden tornar-se més greus si no vas amb cura.



L’home era un vell, semblava cansat, portava una barba canosa i un pèl llarg, pels muscles, també canós. No obstant això, es movia molt millor del que jo ho feia en aquests moments.

—El meu nom és Garcerà, Garcerà de Pinós. Quin és el teu nom, jove?

—Nuvolet.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Cel diví
Deu fer 9 mesos que vaig sortir de casa. Quan vivia a Perpinyà no em podia haver imaginat que coses com aquestes pogueren ocórrer. El meu germà i jo vivíem bé, sense preocupacions, gaudíem de la vida en aquell mateix moment i podíem créixer amb llibertat. El meu germà, Gilbert, era molt important per a mí, recordo que de petit volia ser com ell, perquè tot el que feia, ho feia feliç i amb passió. Però, els temps han canviat molt des d’aquells dies. I jo també, ara sóc Nuvolet, i visc retirat amb el vell Garcerà de Pinòs, en una cabanya perduda pel món.


Durant aquest temps m’ha entrenat i m’ha transmés tot el seu saber, per tenir un objectiu en la vida, tant ell com jo, i per si m’he de trobar altra vegada amb algun guardià, ja que segurament, ara sóc un criminal. Garcerà és un home savi i disciplinat, m’ensenya tant l’art de la guerra com l’art de la pau, m’ensenya esgrima i leccions morals.


Hem estat vivint junts molt de temps i no mai ha preguntat pel meu passat o pel meu nom real. Potser perquè no vulga pressionar-me o perquè no li paregui massa important. Qualsevol de les dues opcions em sembla bé, ja que preferisc no dir res. No obstant això, ell sí que m’ha contat alguns detalls del seu passat. Va ser cavaller del rei Alfons el Magnànim i va lluitar a Nàpols en els últims anys del seu regnat. Em va relatar com en aquella època es va fer famosa la història de quan el rei va caure en una emboscada durant una expedició de caça. Alguns cavallers van morir ràpidament, i el rei va quedar greument ferit atrapat sota el seu corser mort. Garcerà seguia en peu. És possible que poguera haver fugit, però es va posar a comandar uns pocs soldats, amb els quals van lluitar feroçment per salvar la vida del rei.


Malauradament, durant les campanyes, Garcerà va haver de matar molta gent i de vegades li rosegava la consciència la seva criminalitat. A poc a poc es va anar culpabilitzant de totes aquestes morts. Però deia que:“L’home es pot redimir amb la gràcia de Déu”, i va decidir retirar-se i dedicar la seva vida a l’oració, ja que segons ell “la sort del pecat és la mort eterna”.


Avui hem passat la nit com moltes vegades, alimentant-nos del resultat de les cacera del día i dormint al costat d’una foguera en qualsevol lloc del bosc. Moltes vegades ens quedem sense menjar a casa, i fem expedicions al voltant del bosc, sense passar massa temps en cap lloc. Quasi sempre dormim en el sostre, menys en breus viatges a villes per a informar-nos de les noves y adquirir nous llibres. Garcerà sempre insisteix en que aprenga a escriure, no tan sols en occità, també en aragonés y en llatí.



A vegades penso que aprendre tota aquesta història, filosofía y literatura no hem servirà de res, però ell sap molt més que jo sobre aquestes coses, i no he conegut ningú més fort y valerós.


Quan aquest matí vam escoltar els distants sorolls d’una batalla, Garcerà i jo ens vam apresurar en aquella direcció. Fa temps que donem la nostra ajuda als que ho necessiten, expulsant de vegades a partides de lladres i bandolers.


Garcerà va desenfundar l’espasa que portava al cint i es va dirigir corrent a l’embolic. Per desgràcia, era un día amb molt de vent y el soroll va recórrer un par de milles de distància. Quan finalment vam arribar, el combat ja havia arribat a la fi. No quedava ningú a qui rescatar.


La massacre va tindre lloc en una menuda fondalada, entre dos baixes muntanyes on continuava el bosc. Es probable que els atacants s’amagaren entre els arbres als dos costats, esperant a que la seva pressa arribara pel senderi natural que creuava per baix. Els van atacar, envoltant-los. Tot va acabar en poc temps.



—Cinc morts! —Va grunyir Garcerà—.

Eren dos sacerdots, un camperol i dos bandolers.

—Aquest deu ser qui els va llevar la vida als dos bandolers —va dir Garcerà assenyalant el camperol, que portava una vella espasa—.

—Una bona mort, no creus, Garcerà?

—És millor no morir, Nuvolet. Potser que aquest home haja tingut una bona mort, però aquí han caigut tres bons cristians, suma això als milers de persones que moren durant les guerres.

—Els altres bandolers que han fugit han deixat petjades… Si ens donem pressa, podrem trobar-los. Anem-hi!

—Has escoltat el que t’he dit?

—Si els derrotem impedirem que maten més gent, ràpid!


No ens va costar gaire trobar-los. Estaven relaxats i satisfets del seu botí. Hi havia al voltant de mitja dotzena. Si volíem guanyar, hauríem d’atacar-los per sorpresa, així que ens vam posicionar en dos matolls, preparats per a atacar en el millor moment.



De sobte, els meus ulls es van parar en un gipó. No podia ser, era impossible. El que semblava ser el líder portava el gipó del meu germà! I si aquests bandits eren també els assassins de la meva família? I si els Espinosa no van tenir res a veure-hi i jo vaig cometre el pecat més gran de la meva vida? Necessitava saber què havia passat realment. Havia de parlar amb ells. En intentar alçar-me’n, vaig sentir un colp al cap i tot es va tornar negre.


Em vaig despertar encara un poc atribolat, hi estava tot sol, no veia Garcerà per cap lloc, però vaig poder comprovar amb seguretat que aquell gipó era el de Gilbert. Déu meu, perdona’m!


—On està l’altre? —Vaig preguntar en veu alta—.

Rient, van assenyalar darrere de mi. Al terra jeien sense vida Garcerà i tres bandits més.
—Aquest vell m’ha costat moltes vides —Va soltar el líder—.

—Tu! No puc creure que sigues tu el culpable de la mort de tantes persones estimades! 

—Aah! Aleshores, tu eres el mocós d’aquella família? —Em va preguntar—Alceu-lo! Doneu-li una espasa! Anem a lluitar!


No estava preparat per a lluitar però sí molt furiós, tant amb ell com amb mi mateix. I la ira em feia tornar boig.


—Anem a veure el que saps fer, hahaha! —va dir—.

Vaig carregar ràpidament contra ell. Primer em va esquivar fàcilment l’atac, però jo vaig seguint atacant en un estat de follia desconegut. Les espases xocaven treient espurnes. Finalment, li vaig ferir la cama. El bandit em va mirar entre sorprès i enrabiat, i em va atacar dues vegades més, de tall i de revés. Tots dos els vaig parar, però l’estocada inesperada per darrere que em va travessar el pit, no la vaig veure. I vaig caure al terra.




Em vaig despertar en un lloc que em semblava familiar, tenia una sensació molt agradable. Allí també estaven els meus pares, Gilbert, Constança i Garcerà...
 















 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]