Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Alegria
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 EL SILENCI



SER TU MATEIX, ÉS EL TEU PODER

CAPÍTOL 1:  EL SILENCI 

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Sabeu què? És molt difícil explicar la teva vida, descriure o expressar els teus sentiments, i sobretot, recordar el teu passat, la teva infantesa, que fou la pitjor. Des del meu naixement, mai m'havien estimat, al contrari, tothom s’espantà i cridaren - “és un  monstre!!, és un dimoni!!”-. Ningú em va voler, no em varen donar cap oportunitat, em varen llançar al carrer sense pensar-ho, ni em posaren un nom, bé sí: Monstre. Em varen deixar davant la porta de la casa d’una dona vídua coneguda en el poble, na Raquel. Aquella casa es trobava molt lluny d’on vaig néixer, en un bosc, apartada de la gent, però no importava, volien apartar-se d’aquella criatura al més aviat possible.

No em record de cap d’aquests moments perquè, és clar, era un nadó, però amb el temps, quan ja començava a entendre el meu voltant, i en mirar-me al mirall, vaig comprendre el comportament de la gent, i fins i tot, els animals. Tenien raó, jo era el monstre del bosc.

La vídua es diu Sol, és una dona de molta edat, d’una blancor esbravada, extremadament flaca, rígida, molt seriosa, solitària. El més curiós d’ella són els seus ulls verdosos plens de vida, d’històries amagades, de pobresa, de soledat, de tristesa que em va transmetre amb les llàgrimes que varen caure formant un riu a la meva cara  en veure’m davant de la seva llar. Era la primera persona que no es va horroritzar, ni sorprendre, ni es va quedar en xoc davant meu, un nadó sense braços i una cara deformada amb una mandíbula grossa, llavis inclinats a un costat, un petit nas i, el que més destacava, ulls blaus grossos que es movien com les ones del mar i observaven la tristor de la dona, que va em va acceptar i va ser per a mi, la  millor mare del món. 

Sol em va cuidar i em va tractar com si fos el seu nen de veritat, i em va anomenar Mateu, que significa regal de Déu, i així em considerava. M’estimava molt malgrat la meva aparença, no sabia per què, a més a més, mai es va interessar sobre els meus pares reals.

Sol mai em va portar a l’escola, ni anàvem al poble, ja que sembrava i menjàvem sempre verdures. Ella em va ensenyar a llegir i a escriure, a ser responsable, a acceptar-me a mi mateix i a estimar-me abans de qualsevol altre, sempre em donava lliçons sobre la vida, i fins i tot, em feia escriure poesia que em va acabar donant plaer. De fet, sabia medicina, i m’ensenyà com curar amb herbes, fer sagnies amb animals...

Un dia, quan jo ja era gran, mentre cavalcava en cavall al voltant de la casa, Sol es va unir a fer el mateix, i va em va demanar que la perseguís. Vàrem passejar durant molta estona, anàvem en una direcció i per un camí desconegut per a mi no m’atrevia a preguntar on aniríem. Aquell dia, la meva mare estava molt silenciosa i no vaig voler molestar-la. Arribàrem fins al cim d’una muntanya on es veia tot el poble, era un lloc fantàstic, Sol em va indicar que baixés del cavall i ens vàrem asseure en una roca, estàvemaven en silenci absolut, se sentien els sons dels ocells, el vent, la pressió de la gravetat, tots dos sense paraules, pensàvem en tot i observàvem al no-res. Al cap de deu minuts, una veu fluixa, estranya, amb llàgrimes com la primera vegada que em va rebre digué:

  • Permet que el silenci, et dugui al centre de la vida, Nuvolet. 

 Comenta
 
Capítol 2 LA VIDA ÉS COM UN MIRALL
SER TU MATEIX, ÉS EL TEU PODER

CAPÍTOL 2: LA VIDA ÉS COM UN MIRALL

Era la primera vegada que Sol em va dir Nuvolet, estava paralitzat, no volia interrompre el silenci, sabia que els seus ulls amagaven una història, potser trista, o al contrari. La meva mare mai m'havia parlat del seu passat, tampoc li preguntava per què, clar, era petit i segurament estava esperant el dia i el moment de no amagar cap cosa, contar i buidar el seu cor.

Mentre estava perdut en els meus pensaments, una altra vegada la seva veu em va sorprendre:

  • Diuen que "la vida és com un mirall: si somric, em torna el somriure, l'actitud que prengui davant la vida, és la mateixa que prendrà davant meu". Tenien raó, he fet el mateix que la teva mare biològica i del que m'he apartat, l'he rebut.—Va respirar profundament i continuà.— No soc tan bona persona com creus, era una jove molt alegre, divertida, polida, llesta, i sabia els diferents tipus d'herba que poden curar gràcies al meu pare que era metge, tothom m'estimava, em vaig casar a vint anys amb el millor home del món, vàrem viure en aquesta casa del camp durant quinze anys junts, érem feliços, desitjàvem tenir fills, vaig estar embarassada tres vegades malgrat que es varen morir tots tres al cap de pocs mesos, va ser un moment trist.—Va fer una llarga pausa, va eixugar-se les llàgrimes i digué— Després de tot aquell temps, per quarta vegada vaig estar embarassada, em vaig cuidar molt bé, no feia cap esforç de treball, passaren els mesos i no vaig tenir hemorràgies ni res, estava entusiasmada i emocionada, i en arribar el novè mes, en una nit va néixer la meva filla. En realitat, és el primer cop que dic "la meva filla". En veure-la em vaig odiar a mi mateixa, mai havia vist una criatura tan lletja i horrorosa, un monstre! No la vaig acceptar, tampoc el meu amo, i la varen portar a un monestir. Va ser el pitjor moment i dia de la meva vida, i en aquella mateixa nit, el meu marit em va deixar, i des d'aleshores sóc la vídua misteriosa del camp.—Aquesta vegada el silenci va durar més i els plors recobrien tota la seva cara.— I bé, d’aquesta vida he après el meu error i m'ha portat el meu petit monstre com a lliçó. Ara que record, pens que era boja d'haver negat un nadó que encara no sap res del món només per les seves aparences. Perdó, Nuvolet.


No m’ho podia creure, pareixia un somni o una il·lusió, mai m’hauria que la dona que em va estimar i cuidar pogués fer tal cosa. No vaig poder parlar, plorava però no sabia si de pena, si de mi i per la meva penosa història o del que ens fan patir la gent. Perdut en les meves idees i en el que havia de fer, inconscientment vaig dir:

  • Per què la gent no sent ni sap la importància d'alguna cosa abans de perdre-la? Som culpables de la nostra aparença? Sóc jo el que he elegit aquesta vida i aquest aspecte? Què he fet per merèixer això? Se soluciona tot i un se sent tranquil només amb la paraula perdó? No has preguntat mai ni has anat a veure la teva filla? Si de veritat vols que et perdoni, busca i troba el primer monstre que vares tenir i sigues mare vertadera que torni a viure feliç i pugui dormir en pau amb la seva filla. Plorar no és una solució, em vares dir una vegada que la vida és com un examen, ens podem equivocar, però mai és tard per corregir els nostres errors. Pot ser que no m'hagin acceptat, no he anat al col·legi ni tinc amics ni experiència a les ciutats ni família, tot i que, conec perfectament el mal i el bé, i sobretot, el desig de la teva filla que t'estarà esperant sempre.



  • Hi ha tres coses a la vida que mai has de perdre: el teu somriure, la teva alegria i la teva forma de ser. Si tens la sort de ser diferent, mai canviïs. Ningú és com tu, i això és el teu poder. —aquestes varen ser les últimes paraules que va dir na Sol.


De sobte, amb sorpresa, la meva mare pareixia una altra dona, els seus ulls no demostraven tristesa, al contrari, estaven vius i feliços, després, a poc a poc, anaren tancant-se amb un somriure a la cara, na Sol estava il·luminada, la seva pell es va posar més blanquinosa, els seus llavis vermells com una rosa, es veia més maca que mai, pareixia una princesa, en aquell moment vaig saber per què es deia Sol.

Na Sol Ferrer va morir en el lloc que més li agradava, en una muntanya què passà anys visitant i, gaudint en la nit, veient estrelles amb el seu marit, morí on va celebrar la seva boda, el seu aniversari, un espai en què s'amagava, on cridava quan es trobava trista. Però el seu final va ser amb un somriure perquè, per últim cop, va buidar el cor al seu fill amb l’esperança que portés a terme el seu somni, que havia descrit en un paper que tenia a la mà.
 Comenta
 
Capítol 3 RECORD DEL PASSAT I CANVI PER AL FUTUR
SER TU MATEIX, ÉS EL TEU PODER

CAPÍTOL 3:  RECORD DEL PASSAT I CANVI PER AL FUTUR

Estimat Nuvolet, 

Jo no esborr res en la meva vida… Cada cosa, cada mínima cosa, em va fer el que soc ara. Les coses bones m'han ensenyat a estimar la vida i les dolentes a saber-la viure. I tu, Nuvolet, vares il·luminar la meva vida, m’has ensenyat què significa ser mare, identificar els meus errors, i sobretot, la diferència entre monstre i persona. Ets especial, únic i el millor. Gràcies per formar part de la meva vida i perdó per qualsevol cosa.

De fet, varen anomenar a la meva filla Estrella i viu molt lluny d’aquí, a Girona, segurament a un monestir prop d’un hospital, que és on treballa el meu pare, Vicent Ferrer. Nuvolet, ha arribat el dia en què jo ja no hi soc, ja ets molt gran, vull que visquis la teva vida i crec que seria un bon principi anar a Girona i donar-li una carta al meu pare, que és a casa, ell t’ajudarà i, si veus a l’Estrella, dona-li aquella petita joguina que jo sempre netejava. 



T’estim i mai t’oblidis que:

Ser tu mateix, és el teu poder .

Una abraçada.

Sol Ferrer

Per què la vida sempre ens sorprèn? Com pot ser que en una tarda canviïs? Per què és tan difícil canviar i  ser independent? Em passa això només a mi?

Tantes qüestions tenia que  no sabia respondre o trobar cap solució per cadascuna d’elles. Es feia de nit i havia de deixar a part les meves confusions i actuar. Vaig enterrar la meva mare amb molta dificultat perquè, és clar, no tinc braços, però no significa que sigui impossible, he après a fer moltes coses i en mitja hora ja havia tornat a casa.

En entrar a la meva llar, em vaig sentir molt sol, tot estava fosc, no veia res, però pensava en tot. Sabia que demà serà un dia molt llarg i aquell era el darrer moment i l’última nit en el lloc on havia crescut, on havia après, on havia començat a parlar. En definitiva, allà havia passat totes les meves experiències durant anys i anys, però havia arribat el dia en què l’havia d’abandonar i endur-me'n tots els records a la memòria. No tenia fam, i estirat al llit, no vaig trigar gaire a adormir-me, em trobava cansat i fluix i havia de descansar per poder començar una nova aventura.

Al vespre, les muntanyes, el bosc i  les pedres descansaven, els ocells cantaven, els arbres ballaven pel moviment del vent i el riu fluïa amb alegria perquè brillava el sol que començava a sortir i em va despertar donant ànims. 

Amb tranquil·litat vaig agafar totes les seves pertinences, vaig desdejunar al jardí gaudint de la natura i després vaig abandonar la meva llar amb llàgrimes, i sense esperar resposta, vaig dir: “Adéu, estimats companys”.

Vaig portar amb mi el meu cavall, no hi vaig pujar, no tenia pressa, vaig caminar una llarga estona, no sabia en quina direcció anava, encara era prompte, estava preparat per tot el que podria passar,  era conscient que no m’acceptarien, sé que hi trobaria gent que voldria aprofitar-se de mi, no coneixia gaire el món exterior, podria ser que necessités ajuda, però primer havia d’anar i acosesguir el meu objectiu.  Tenia un mapa i una brúixola, de moment no necessitava a ningú, no aniria per la ciutat sinó pel bosc, volia pensar i estar sol, ordenar les meves idees, no pensava plantejar res perquè el futur no se sap. El que importava era gaudir del temps,  ja que un dia el trobaria faltar.

Passaren hores, dies, setmanes i mesos. En el camí, no vaig trobar mai cap humà, només animals amb els quals vaig compartir un poc del menjar que portava i del que trobava. Va ser curiós com la terra canviava, també l’ambient, el vent i el meu estat d’ànim. El que més m’impactava era el canvi de les aigües del riu, eren més fresques, i a cada lloc, els arbres eren diferents. A més a més, la meva cara havia canviat un poc, estava més suau, i estava menys lleig, no sé per què, si per l’ecosistema o pel meu estat d’ànim.

Per fi vaig arribar a Girona, em trobava davant de l’hospital, al pati esperant el metge. Molta gent m’observava curiosament en entrar, i jo a ells, no varen cridar, ni digueren “monstre” ni res dolent. Vaig pensar que podria ser perquè no era l’únic que tenia aquell aspecte. Esperant el doctor, es va apropar un nen petit, em va mirar i em va fer un somriure, em vaig sentir molt alegre, na Sol tenia raó, en aquest lloc podria tenir un bon principi i, esperava, un bon final.

Vaig parlar una llarga estona amb en Vicent Ferrer, i li vaig donar també la carta, es va entristir molt en sentir  dir que la seva filla havia mort. Després de la conversa, em va dir que treballaria amb ell, ja que jo coneixia els diferents tipus d’herba i mètodes de curació, amb ell milloraria, i fins i tot, podria ser metge. Però, em va advertir que coneixeria molta gent ferrenya, bàrbara que no vol que algú sigui millor que ells.

Em faltava només donar la joguina a n’Estrella, i la vaig visitar a la tarda. En observar-la, vaig recordar na Sol, es pareixia molt a ella, potser  un poc deformada, però era polida com la seva mare: blanca com la neu, amb ulls grossos i blaus plens de vida, boca petita i vermella, era alta, tenia els cabells rossos llargs i duia un vestit llarg de color blanc, pareixia una estrella que en la nit il·lumina tot el seu voltant. En donar-li la joguina es va alegrar, li vaig contar tota la meva història i de la seva mare, es va entristir, però al cap d’una estona es posà contenta, va dir que tothom s’equivoca i que el més important és que s’aprèn una lliçó.

A vegades, no és dolent créixer, ni canviar, al contrari, aprens encara més, al final tampoc tots m’odien, i  a més a més, crec que estim molt n’Estrella. Quan parl amb ella, el meu cor s’accelera i sempre somric. M’agrada també la feina com a ajudant del metge, allà he conegut molta gent i tinc amics! 

M’entusiasma què passarà en el futur, podria arribar a casar-me amb la persona que estim? Empitjoraria la meva vida? Podré ser capaç de fer veure la gent que sense dos braços tot és possible, i que amb voluntat tot es pot aconseguir? Amb aquest primer quadern, la gent reflexionarà i canviarà el seu punt de vista sobre nosaltres? Diferenciareu entre monstre i persona? La meva mare biològica aprendrà la lliçó d’haver-me deixat? Algun dia vindrà alguna persona i em donarà una joguina com jo he fet? Són moltes les qüestions que tinc, ara no les puc respondre, encara hi ha temps, no hi ha pressa, espereu el següent quadern, que segurament hi haurà sorpreses, i esper que almenys recordeu:

Ser tu mateix, és el teu poder.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]