Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mitjons
Benicarló
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Quan ens vam conèixer...
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.


Com es veieren Leandre i Hero


Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.


Aquesta era la d’avui. Una història d’amor entre la donzella de Sestos i el noble jove d’Abidos. Jo, Àlex, havia conegut una noia avui a l’institut. I l’avi no va tardar ni dos segons en relacionar-ho amb aquesta llegenda grega. Sempre havia tingut bona relació amb ell. Quedavem cada dijous a l’hora de berenar. M’esperava davant la porta del Café i junts entravem al local. Al fons del passadís trobavem la nostra taula preferida: l’única a la qual li donava el sol. Seiem i ell es demanava un café sol, tot i que els dos sabíem que es moria per tastar la meva ensaïmada. M’agradava contar-li el meu dia a dia, ell m’escoltava detingudament, sense pronunciar paraula. A vegades em semblava que desconnectava i tot, que no em prestava atenció. Però llavors començava a explicar una historieta de les seves que em deixava perpetu. Resumia a la perfecció les meves sensacions i rere tota aquella apassionant aventura sempre podia trobar una resposta. 


Paula era de bona família. En un poble petit com aquest, tot se sabia i això la gent ho comentava. La meva família era bastant diferent. La meva mare era treballadora d’una tradicional indústria de cotó filat. Mentré que el meu pare, dedicat a la contrucció des de ben jove, treballava en petites reformes. Havien compartit aula tota la vida, ja que no només eren del mateix poble sinó que també tenien la mateixa edat. L’avi feia anys que vivia sol i per molt que la mare li insistira en mudar-se a la nostra casa ell era molt independent i s’hi negava.


La família Capdevila era propietària de terres de tota la comarca. Eren coneguts per les carxofes i les taronges que es collien en els seus terrenys. Tot i ser un poble petit, mai havia parlat amb Paula fins aquest curs, la petita de la família. A la vista estava que els seus pensaments eren més tradicionals que els que jo havia après a casa, però realment en uns inicis no em va importar gens. Paula tenia dos germans estudiant en cursos superiors i un altre que ja hi era a la ciutat. Jo, era fill únic, tot i que a la meva mare li hagués agradat tenir una altra filla, ni l’economia ni la salut li ho van permetre. Per això al saber que jo em sentia millor sent Alex que Alexandra li va costar digerir-ho, però prompte va comprendre que tot i que el meu sexe biològic canviava la meva personalitat no ho feia.

La donzella, singular per tanta bellessa i encant, era desitjada per tots els homes del regne. Fins i tot el propi Apol·lo, Déu de les arts i la bellesa, esperava captivar-la. Però Hero, un cop va creuar la mirada amb el jove Leandre en aquell palau mai més va voler fixar-se en cap altre cavaller. Ella, sacerdotessa d’Afrodita, vivia en una torre front l’estret que separava les dues ciutats. Sols uns pocs quilòmetres d’aigua salada els allunyaven. Almenys un cop al dia, com si d’un rellotge es tractés, Leandre anava amb la seva barca fins l’entrada marítima de Sestos i parava per saludar a Hero, festejar-la i entretindre-la amb les seves lloances i alabances.


De la mateixa manera que els dos personatges grecs, Paula i jo poc a poc estàvem més prop l’un de l’altre. De tant en tant, quedàvem a la biblioteca i junts féiem els deures de classe o estudiàvem per al pròxim examen. Dia a dia la nostra relació millorava. Mai m’havia agradat ningú. A l’escola la gent solia jutjar-me per com era. A mi, mai m’havia avergonyit, fins i tot em sentia orgullós de ser “diferent” als altres, sentia que em feia especial. Però ara que estava il·lusionat em procupava la seva opinió. 


Feia unes setmanes que el meu cap pegava voltes, no podia parar de pensar i de discutir, dia i nit, amb mi mateix. No sabia com explicar a Paula qui era jo. Debatia si de debò feia falta que li ho contés. A cas no era jo la persona que ella ja havia conegut? Calia que sabera quin va ser el meu sexe biològic? Tampoc era tan rellevant. Em veuria diferent en saber-ho? Mil qüestions em passaven pel cap i em produïen tal ansietat que em passava nits sense dormir. I per fi arribava dijous. Així que estava desitjan que foren les cinc de la vesprada per poder explicar-li tot a l’avi. Vam arribar al Café, i tot i que vaig intentar disimular-ho desprès de demanar el berenar em va preguntar que em passava. No vaig poder esperar ni un segon i vaig soltar de cop tot el que em preocupava. 


- Àlex, fill meu. Creus que l’Hero i el Leandre no tenien un passat? Creus que no van ser complicats els seus inicis? Per a cadascú la vida té plantejat un camí diferent, el qual no podem canviar però, si podem aprendre a acceptar-ho. El més important és que t’estimes primer a tu mateix. Si consideres que has de parlar sobre el teu passat amb Paula fes-ho, per tu i sols per tu. Ella t’aprecia tal i com ets. I has de saber que tu no series el mateix Àlex que ella estima sense el teu passat. Els protagonistes de la nostra història van saber superar això i tu a l’igual que ells ho sabràs fer.

...


Em vaig despertar decidit i en arribar a classe li vaig dir quasi sense saludar-la:

- Podríem parlar al sortir de l’instititut?

Crec que vaig espantar-la una mica perquè va estar distant tot el matí i jo ja no sabia si havia fet bé. Pot ser, al sentir les meves paraules, canviaria la nostra relació. 

Havíem quedat a la porta verda del garatge que feia cantonada amb el carrer de l’institut. Aquell era el nostre punt de trobada oficial perquè era just mig camí entre la seva casa i la meva. Allí en el lloc de sempre em sentia estrany i va ser ella la que va dir:


- Què passa?


Ara era el meu torn. Tot el que m’havia passat pel cap aquests dies havia d’expressar-ho en veu alta. La veritat m’estava començant a posar una mica nerviós. Tot i que m’havia fet tot un esquema mental del que havia de dir, tal i com vaig obrir la boca el meu esquema va esvair-se per complet. Paula va tocar-me la cama com volent dir “tranquil·litza’t” i jo, sincerament, ho vaig agrair.


- No sé gaire bé per on començar. A veure, no vull que t’espantis. Com començo? Com sabràs a l’escola ens solen explicar doncs que els nois i les noies ens difernciem per… Bueno ja saps perquè…


- Ai Àlex que ja sé per on vas.


- Com? Ho saps?


- Clar que ho sé! Vivim en un poble! I a més a més, que importarà que tenies entre les cames quan vas neixer? Tu ets qui vulgues ser i punt.


De cop i volta tota l’ansietat i els nervis dels dies anteriors van marxar. Vam començar a riure els dos sense parar fins que de sobte vam quedar callats un davant de l’altre. Ens vam mirar durant uns segons i sense saber com els meus llavis estaven tocant els seus. Llavors vaig sentir que res del que tenia al voltant importava. La Paula m’havia donat un petó!


I a l’igual que Hero i Leandre va començar el nostre amor.

 Comenta
 
Capítol 2 Quan vam conèixer la família...
Ja havien passat unes setmanes. Sortíem a passejar, quedàvem per fer la feina de classe, fins i tot havia vingut algun dia a casa. Els murmureig ja corrien per tot l’institut i els dos sabíem que prompte ho farien per tot el poble. Així que ens vam plantejar que d’alguna forma era el moment de fer el nostre amor públic oficialment. A mi em pareixia un tant estúpid però per a Paula era necessari parlar abans amb la seva família i explicar-li sobretot al seu pare que la seva xicota ja tenia parella. Desprès de discutir diverses propostes, vaig acceptar la idea d’anar a estudiar per la vesprada a la seva casa i a l’hora de sopar quan els Capdevila preguntessin Paula els comentaria que érem més que amics. Al mateix temps, en la meva casa les coses no eren tan complicades, per suposat l’avi ho sabia tot des d’uns inicis i la mare ho va deduir el primer dia que ens va veure junts. Així que ja era totalment normal veure la Paula passant matins, tardes i, fins i tot, dies sencers a casa.



Havia arribat el moment,  vaig tocar el timbre de casa Paula i una dolça veu em va respondre:



- Àlex? Puja!

He d’admetre que ha mesura que anava pujant les escales començava a sentir unes pessigolles a la panxa que delataven els meus nervis. Vaig dirigir-me cap a la porta «2n A»  on un petit «shar pei» m’esperava als peus de Paula. Només veure’m, Coco va posar-se a lladrar i a saltar a sobre meu i això va fer que a Paula li sortís una rialla a la cara.



-Endavant.



Vaig creuar la porta i vaig aparéixer en un menjador de gran amplitud i amb una decoració un poc barroca per al meu gust. El que cridava l’atenció era una bonica taula de fusta amb sis cadires. De seguida Paula em va guiar cap a la seva habitació. Per arribar vam passar per un corredor amb portes als dos costats i la quarta a l’esquerra era la seva. Ella va obrir-la i quan vaig entrar la va tancar, va ser quan vaig tranquil·litzar-me, ja em sentia segur i com a casa. Vam aprofitar la vesprada per fer un treball d’economia, no vam parar de riure i quan ja arreplegava per marxar vaig sentir una veu que s’acostava i, de sobte, la mare de Paula va obrir la porta de l’habitació.



Paula ens va presentar. La mare em va començar a preguntar sobre els meus pares. Jo notava com la meva cara es feia més vermella per moments i em començava a acalorar.



- Jo soc fill de Julià i Clara.



-Ara no em venen al cap. Com et dius de cognoms?



-Àlex Ibarguchi Ferré, la meva mare treballa amb el cotó i el meu pare fa reformes. - Tal i com ho deia vaig notar que Maria feia una cara un tant estranya. Va acomiadar-se un poc seca pel meu gust i ens va deixar sols a l’habitació.



S’estava fent de nit així que vaig posar-me l’abrig i ens vam despedir. Ens apropàvem a la porta quan vam sentir els pares d’ella parlar.



«- Luis, no t'imagines a qui ens a portat la perla a casa. Acabo d’obrir la porta pensant que hi era amb les amigues i em trobo al fill de Clara.



- Ai, Maria no se de qui em parles!



- Sí,home. Clara, la noia que anava al teu curs fins que es va deixar d’estudiar. No m’ho puc creure!

-No pot ser, ara quan marxi li fas una «xarradeta» i li deixes les coses clares. No ha de fer-se amiga d’aquesta gent i molt menys d’un noi. Si és que podem dir que és un noi. »



Les últimes paraules se'm van clavar al cor. Paula em va buscar els ulls amb mirada avergonyida i  intenció de disculpes. Vaig sortir el més ràpid que em van permetre les cames i quan vaig trobar-me al carrer, sense poder evitar-ho, vaig començar a plorar.



Havien passat tres dies i encara no havia parlat amb ella. Intentava evitar-la per damunt de tot. Sabia que ella no tenia la culpa però, estava dolgut, decepcionat, no estava preparat per enfrontar-me amb aquesta situació. Per fi era dijous, i necessitava explicar-li tot a l’avi. Ell sabria com ajudar-me.



Hero i Leandre des dels inicis del seu festeig van haver de bregar amb l’oposició dels seus pares. Els interessos d’aquests eren oposats. És per això que, tan prompte com els pares d’ella van saber qui era l’enamorat d’aquesta, van prohibir-li rotundament seguir veient-lo. Els dos joves no van poder suportar passar ni un sol dia sense veure’s. Així que, en contra del que els seus pares volien, cada nit Hero pujava a la part més alta de la torre de casa seva per il·luminar amb una torxa l’estret que separava les dues ciutats. Era llavors quan el jove enamorat creuava nadant aquella mar fins arribar a la seva estimada. Gaudien cada nit del seu amor i abans que sortís l’alba, Leandre li feia un petó a la seva donzella  i es retrobaven la nit següent. Així dia rere dia.



Últimament em deixava més confós del que estava cada cop que m’explicava part d’aquesta història.



-Que em vols dir amb això?



-Xiquet, a voltes em sorprén com pots treure tan bones notes i ser tan curtet en unes altres coses... Tot i que et pugui doldre el que digueren aquells estirats, ella no pensa així. Ja vas parlar amb ella en el seu moment. Posa’t en el seu lloc també. No ha de ser fàcil veure que els teus pares no accepten la persona que estimes. Has d'aprendre a afrontar les coses! Leandre i Hero van creuar mar i terra pel seu amor, i a més literalment. I tu ho vols deixar tot al mínim problema?



Amb els savis consells de l’avi vaig replantejar-me la situació. No vaig pensar-ho dos vegades i vaig córrer fins el seu portal. Decidit, vaig tocar el timbre i somrient vaig dir:



-Està Paula?



Després d’uns minuts de silenci, quan ja creia que no em pensaven deixar passar es va obrir la porta i va aparèixer ella. Tenia el ulls unflats i brillants com d’haver estat plorant i tal com em va veure em va donar una abraçada. Per un moment se’m va oblidar tot però, quan vaig veure els seus pares mirant-me vaig tornar a la realitat. Havia de parlar amb ella i així li ho vaig dir.



Va ser més fàcil del que m’esperava. Em va demanar disculpes pel que havien dit els seus pares i em va explicar que havia estat parlar amb ells. Els hi havia explicat que estàvem junts i que els havíem escoltat l’altre dia. No acabaven d’acceptar la nostra relació però, tot i això, ella em deia que volia estar amb mi i que al final ho acceptarien, que no em preocupés.



D’aquesta manera vam tornar a la normalitat. Vam tornar a sortir junts, a passejar, al cine, a estudiar... Solia venir a casa i cada cop es portava millor amb els meus pares. A voltes es quedava a dinar i es posaven ella i el pare a cuinar. La mare i jo, que no érem gaire bons a la cuina, preparàvem la taula i els miràvem encantats. Ja era costum que els dijous vingués amb mi a la quedada amb l’avi i tots comentàvem la setmana. Es sentia còmoda, la meva família era ja la seva i ella estava molt agraïda. Per a la mare Paula era una segona filla, la filla que mai havia tingut i la tractava igual o fins i tot millor que a mi. Amb el pare es portava genial, tenien els mateixos gustos per la lectura i sempre es recomanaven novel·les. Era una relació perfecta, menys pel fet que jo no tenia cap contacte amb la seva família. Després de l’horrible acollida que vaig tindre amb el seus pares Paula tampoc va voler presentar-me a cap dels seus germans. Jo li deia que potser ells tindrien una mentalitat més oberta, que viure a la ciutat els hauria canviat i que conèixer-los ens podria ajudar a apropar-me als pares. Ella sempre es negava, em deia que sabia com eren a casa, que els seus germans li farien passar una mala estona i que no li poses en aquell compromís. Quan sortia una conversa relacionada amb els Capdevila acabàvem discutint.



Ens trobàvem en meitat d’un dinar a casa. La Paula ens explicava com havia passat el pont del 9 d’octubre a casa dels seus avis amb la família. Ens explicava històries amb els seus pares i germans, i jo no podia evitar posar-me una mica seriós al recordar les tensions que hi havia entre nosaltres. Va sonar el telèfon i la mare es va aixecar. El pare havia anat un moment a la cuina i la Paula va aprofitar que estàvem sols per preguntar-me com estava. Aquestes converses sempre acabaven igual. Que si estic cansada de que m’insisteixis en això, que no estic preparada, excuses, excuses i excuses. La conversa estava començant a pujar de to i jo ho estava notant. Va ser la mare qui va tallar la discussió de cop i entre llàgrimes.



-Poseu-vos les jaquetes, han ingressat a l’avi a la UCI.
 Comenta
 
Capítol 3 Quan va acabar...
L’avi feia setmana i mitja que estava ingressat a l’hospital. Tots pensàvem que el problema havia estat a causa de la tensió o del sucre ja que, tot i que ell intentava treure-li importància, tots sabíem que no era tan senzill. La sorpresa va arribar a l’hospital, quan el metge ens va informar de la malaltia que patia des de feia més d’un any. El pitjor va ser assabentar-nos que ell ho sabia i no ens havia dit res.



Tot i la decepció en uns primers moments al sentir que l’avi no confiava tant en mi com jo ho feia amb ell, vaig esborrar aquells pensaments del meu cap i vaig decidir centrar-me en ell. Dedicar-li tots els meus esforços. Tots els dies al sortir de l’institut caminava fins la plaça central del poble i allí agafava el primer autobús cap a l’hospital comarcal. Sobre les sis i quart ja em trobava en la unitat de cures intensives on sols es podia rebre visita dues hores per vesprada. Em trobava envoltat de llits col·locats formant un semicercle al voltant d’un mostrador central on estaven els infermers i les infermeres que es movien d’un lloc a l’altre. La majoria de pacients estaven sedats i el silenci sepulcral sols es trencava pel continu irritant soroll dels monitors que mesuren les constants vitals. Només ens separava dels altres malalts un  fi panell de vidre però això no m’importava a l’hora de parlar-li. No podia saber si ell m’escoltava però jo no callava. Com si fora un dijous al Café li explicava els meus problemes i imaginava com seria la història que ell m’explicaria.



En aquestes circumstàncies era incapaç d’estar pendent de Paula. Sabia que ella estava amb mi per recolzar-me però, hi havia alguna cosa que no em feia sentir bé. Suposo que amb la meva delicada situació familiar el que menys necessitava eren les ridícules discussions amb ella. Per això ens estàvem començant a distanciar, i sincerament en un moment com aquell tampoc em dolia.



L’avi no parlava, a voltes em mirava però semblava estar buit per dintre, era com si no sabés qui soc, com si no m’entengués. A mesura que passaven els diez, la meva esperança s’anava esvaint i, tot i que la mare deia que es posaria bé, sabia que només s’enganyava a ella mateixa. Havia arribat el moment. Els metges volien parlar amb nosaltres. Tenia por, sabia que les notícies no serien  bones però, com em deia l’avi, havia d'aprendre a afrontar-ho.



- Francesc fa molt de temps que lluita contra ell mateix. El seu sistema immunològic està molt dèbil i el seu cos no pot més. Les cures pal·liatives són l’únic que li podem oferir en aquests moments. Farem que no pateixi, això vos ho podem assegurar. Francesc era conscient que aquest dia podia arribar en qualsevol moment però va saber afrontar-ho com ningú i mai va perdre el somriure.



La mare va començar a plorar desesperadament, la vaig abraçar, a mi no em sortien les llàgrimes.



Els dies passaven i només esperàvem que acabés aquell patiment. Seguíem anant mati, tarda i nit a visitar l’avi. L’havien muntat a la planta vuitena, a la unitat de cures pal·liatives on almenys teia una habitació per a ell sol. El pare insistia en quedar-s’hi ell a dormir però la mare s’hi negava. Era un sofriment continu, sense esperança, absurd. I, finalment, va arribar l’hora.



Negre. Era l’únic que veia aquell dia. Era com un diumenge de pluja. Ningú parlava. Simplement, observàvem en silenci, intentant aguantar les llàgrimes quan algú deia «t’acompanyo en el sentiment», i llavors tornava a esvair-me d’aquella realitat i només podia pensar en tots els moments  junts que mai més podria tornar a viure. I els dijous al Café venien al meu cap, i pensava en Leandre i Hero, i en la seva història. I, com acabaria aquella història? I llavors Paula em va vindre a la ment. I llavors Paula va entrar per la porta d’aquell tanatori, i va ser com un raig de llum entre tanta foscor.



Paula va venir corrents i em va abraçar. Els dos ploràvem. No sabia què dir. Ella no podia deixar de repetir-me a a l’orella «ho sento molt, Àlex, de veritat que ho sento». I notava com les seves llàgrimes em començaven a mullar la camisa negra que tant repudiava. I sabia que jo li estava tacant el vestit amb una mescla de mocs i llàgrimes. I li vaig dir «t’estic tacant» i em va dir que no passava res. Per un moment vam riure els dos i vaig sentir com em reconfortava.



Vam passar el matí entre salutacions, abraçades i llàgrimes i a les quatre em va tocar fer front a l’angoixant funeral. Les paraules del mossen em rebotaven al cervell com si en aquell moment m’importés el més mínim el cel o l’infern. Jo el volia aquí, amb mi per sempre i mai més el tindria. Vaig creuar repetides mirades amb Paula que em transmetien calma i, al dia següent, justament a les cinc de la vesprada érem els dos, un davant de l’altre al Café. Asseguts en la mateixa taula de sempre. Però, sabia que les coses amb Paula no estaven com abans, i que uns fets tràgics com aquests no anaven a canviar aquesta situació.



Havia arribat l’hora de llegir el testament. L’advocat ens va convocar a tots els implicats en el seu despatx. Era un lloc fosc, amb vàries butaques de vellut blau un tant barroques. Era un lloc prou formal que, per alguna raó, no em transmetia bones vibracions. L’home va procedir a llegir l’escrit. Els pocs diners de l’avi, juntament amb la seva casa l’havia deixat als pares. La sorpresa va venir quan l’advocat va dir:



-Hi ha una cosa més, això és per tu.-Llavors va allargar el braç per entregar-me un sobre groguenc.



Vaig obrir el sobre i vaig treure amb mans tremoloses un full escrit amb la lletra imperfecta de l’avi.



Alex si estàs llegint aquesta carta és perquè ja coneixes el final de la meva història. Com tu saps millor que ningú això era el que mapassionava realment, les històries, les històries de qualsevol tipus i el que vull és que tu sempre recordes la meva com una història feliç. Perquè la meva vida és la nostra hisòoria, són els diumenges a la casa del riu, els dinars familiars que acabaven amb un ball amb làvia, les nits observant les estrelles i per suposat les vesprades al Café que tant magradaven.



Les nostres aventures al llarg daquests 17 anys són moltíssimes i encara que podrien haver sigut moltes més has dapreciar quant de meravelloses que han estat. A més, hem tingut la sort de no sols viure les nostres pròpies experiències sinó també la de milers de personatges històrics i fantàstics. Tots i cadascun dells són mnmortals, viuran per sempre a l’ igual que els nostres records i espere que et puguen ajudar en tots els problemes i els mals moments del teu camí. Tots ells a l’igual que jo ja formen part de tu però ara la història és teua, Alex; i de tots aquells que tenvolten. Així que fes-te el favor i continua endavant.



Com a bon narrador dhistòries que em considero sé que no es pot deixar mai un relat sense acabar. Així que per si de cas no em donava temps dacabar dexplicar-te la llegenda dHero i Leandre mhe decidit per escriure-la.



Leandre i Hero, els nostres estimats amants, com oblidar-los? Sempre lluitant pel seu major desig: lamor. Lamor per damunt de tot, doposicions familiars, de prejudicis i judicis absurds, de religions i de pensaments retrògrads sense cap tipus de fonament.



Vaig començar a contar-te aquesta llegenda quan experimentaves el teu primer enamorament: Paula Capdevila. Amb ella em vas fer reviure aquest moment tant especial i pur, tan adolescent i tan bonic.I em vas recordar tant a Leandre i Hero: posant lamor per sobre de qualsevol cosa.



Els pares dHero volien casar-la amb un altre cavaller. Un home molt ben valorat en la ciutat de Sestos. Un jove dextremada bellesa i de família propietària de béns i riqueses. Aquest fet no va deixar a Leandre tranquil. Als dos estimats els horroritzava la seva situació familiar. Tant els pares dun, com els de laltra ni tan sols contemplaven la possibilitat darribar a un consens però a més els de Hero ja tenien un acord amb un altre noi. Langoixa i els cels sapoderaven de Leandre per aquest mateix motiu tot i saber que la seva estimada no tenia cap culpa.



Els cels es van apoderar del cavaller durant mesos. La població de les dues ciutats xafardejava a costa del casament que venia. Un casament al que ja etiquetaven amb substantius com luxe o prestigi. I això encara causava més dolor al jove. Però tot i això, els enamorats seguien trobant-se cada nit.

Quedaven dos mesos per celebrar el casament. Era una nit de tempesta però, Leandre es negava a desaprofitar un segon amb la seva estimada. Així que com cada nit, Hero va pujar a la torre i va  encendre la torxa. Leandre estava a laigua, nedava amb totes les seves forces però de sobte el vent va bufar amb força. La torxa es va apagar. La foscor i la mar moguda daquella nit van ser la causa duna tràgica mort. La donzella de gran bellesa i enteniment desprès desperar hores al seu estimat va comrpendre el que havia passat. Abans que acabés de sortir el Sol amb els primers raigs de llum, sense pensar-ho ni un segon es va llançar des de la seva torre al mar.



Els pares de la parella a l’assabentar-se de la mort dels joves van saber tot el dolor que havia provocat la seua oposició però ara ja era massa tard. Arrepentits i sense poder canviar les seves decisions van realitzar un gest generós: unir als estimats en el seu últim acomiadament.



Va caldre un fet tan tràgic com aquest perquè els pares sadonaren del seu error. Es per això Alex que no has de donar-te per vençut, parla amb Paula, parla amb els seus pares. Sé perfectament tot el que us estimeu i estic ben segur que no deixareu córrer el vostre amor per les opinions dun poble o el caràcter duns pares tradicionals. Amb aquesta història et volia explicar el molt que us pareixeu la Paula i tu a Hero i Lendre i tot la semblança el diversos que poden ser els finals de les històries depenen del camí que trieu.

Així que, per acomiadar-e-me et dic que jo sempre estaré orgullós de tu, tries el camí que tries. Equivocar-se és huma i no nhas de tenir por. Alex, viu, riu, plora i lluita pels teus objectius. Sé que aconseguiràs tot el que et proposes. Construeix la teva història. Testimo.



                                                                                                                                Lavi.





Les paraules de l’avi s’hem van clavar al cor. Vaig pensar en la Paula i, més desorientat que mai, em vaig preguntar: Quin camí havia de triar?

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]