Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



SCILES
- ALTRES
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 CAPÍTOL 1: Origen
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí.

La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Sembla diferent, ple de por i de desesperança. És un plor que trenca l’harmonia del parc i li posa els pèls de punta. 

Tot i això, quan mira al seu voltant, Kafka s’adona que ningú no sembla alterat: les parelles continuen passejant, els avis encara juguen al dòmino, els nens riuen, els soldats caminen comentant les pròximes guàrdies... Tothom segueix igual, tothom excepte Kafka.

No sap per què, però tracta d’esbrinar d’on prové el plor. S’endinsa amb pas ràpid entre els arbres, agafant més i més velocitat, fins que deixa de caminar i comença a córrer.

Continua així durant una estona, minuts, hores, qui sap. Cada cop s'escolta més alt i Kafka sap que ja hi arriba. O potser no…?

De sobte, Franz atura la seva carrera desenfrenada. Davant seu troba una estàtua de marbre blanc, alta i molt imponent. S’apropa amb lentitud i curiositat i veu representada una sirena, il·luminada per la llum del sol que travessa les branques dels arbres. És una criatura bella i esvelta, el cabells li arriben a la cintura i el seu rostre està seriós i melancòlic. La seva cua resta delicadament al voltant d’una roca i sembla esquitxada per les onades del mar.

El que atreu l’atenció del jove però, és com un dels seus braços està estirat cap al costat i sembla, estranyament, apuntar al seu destí.

Així que Franz Kafka, sense donar-hi masses voltes, comença a caminar en aquella direcció. Ha quedat tan distret per tan majestuosa escultura que no s’adona de que ja no escolta el plor de la nena. 

S’està deixant emportar, com si seguís el corrent del mar i el vent l’empenyés cap endavant. I és que de fet, es comencen a sentir les onades trencant contra les roques i el vent s’arremolina al seu voltant. 

Continua així uns instants més fins que, sense cap avís, tot torna a la calma i Franz es recupera del seu estat hipnòtic.

Del primer que s’adona és que ja no està rodejat d’arbres, en canvi, nota que les seves petjades són més profundes i sent una brisa aguda sobre el seu rostre. Para d’avançar abruptament i mira al front, en un principi només divisa el color del cel i el del mar fonent-se en una paret blava i infinita. Però, afinant una mica la seva mirada, distingeix unes taques en l’horitzó. Aviat s’adona que es tracta de persones i amb alegria comença a córrer cap allà. << Per fi algú em podrà donar respostes!>>

Perquè, tot i que no ho sembla, la ment de Franz Kafka va a mil per hora intentant trobar una explicació lògica al que acaba de passar: És un somni? S’ha donat un cop al cap mentre corria pel bosc? És al paradís? ...

Escolta una rialla juganera i veu una nena de cabells daurats i pell clara (tant clara com la lluna) que persegueix diverses gavines mentre les onades esquitxen el seu vestit color crema.

Una mica més enllà una figura resplendent l’encega i amb la mà prova de fer-se ombra, és llavors quan queda tan impactat que cau d’esquena sobre la sorra càlida.

Entrentant s’incorpora, parpelleja múltiples vegades i la mirada de la sirena es creua amb la seva. El riure angelical d’aquella bellesa provoca un somriure en el rostre del jove que, amb passes lentes, s’acosta fins a asseure’s al seu costat.

Al ésser tan a prop, descobreix que es tracta de la mateixa figura esculpida en marbre i situada entre els arbres del parc.


-Benvingut, Franz Kafka. T’esperàvem.

-Com…?

-No desesperis, totes les explicacions que busques t’arribaran.- Comenta la sirena amb veu calmada- Jo sóc la Laura i aquella noia és l’Eranthe.


Franz té l’impuls de presentar-se però recorda que aquella… dona, estranyament, ja el coneix, la deixa continuar.

  • -Ens trobem a la Badia de les sirenes. Aquest és un món que s’assembla al teu però, que no té pas el mateixos límits. -Diu mentre abaixa la mirada a la seva cua.

    -Quin sentit té tot això?

    -De totes les preguntes que podies fer, has escollit la més difícil i la que encara no se’t pot respondre. L’únic que has de saber és que tothom té el seu paper en aquest món, fins i tot tu, que vens de terres estranyes.

    -Quin paper? Per què estic aquí?- qüestiona ràpidament, gairebé sense deixar que l’aire entri als seus pulmons.

    -Eranthe és la raó del teu viatge. És una jove prodigiosa, d’origen diví i que comença a descobrir les seves capacitats. Per això, necessitarà ajuda.



<<Pobre de mi>> pensa ell <<Quin tipus d’ajuda puc proporcionar jo?>>


-No t’amoïnis, encara no cal que ho entenguis tot.- contesta la dona als seus pensaments.




Kafka està tan capficat que no nota que la nena s’ha apropat. Eranthe comença a parlar però el jove no és capaç de captar res i d’això Laura s’adona amb rapidesa.


-Oh! Com m’hi he pogut oblidar?!




Llavors, Laura alça la mà i amb els seus dits acaricia l’aire. De sobte, una onada petita s’aixeca i viatja fins al seu palmell. Quan es retira, Franz observa que hi ha dipositada una petita petxina, blanca, passada pel fil d’una corda.

La sirena se l’acosta als llavis i hi xiuxiueja fent que es torni lentament morada. En acabar, li entrega el collaret a la noia i aquesta el col·loca al jove. 


-Gràcies?

-De res.-diu amb veu tímida.




Els dos obren els ulls sorpresos i es giren simultàniament a mirar a la Laura. Ella respon a la les seves mirades amb un somriure sorneguer.


-No us podíeu entendre perquè veniu de mons diferents. La màgia de l’oceà us ajudarà en la vostra missió.

-Quina missió? -Pregunta exasperada Eranthe-. No entenc res, jo només vaig venir en busca d’ajuda amb…


La noia calla sobtadament i Franz percep que hi ha alguna cosa que no vol explicar davant d’ell. La sirena, però, indica assentint amb el cap que pot continuar.


-Amb els meus poders. -Finalitza.

-Quina mena de poders? Pots volar? -Interroga ell.

-No, no és això. Des de ben petita he exercit un cert control sobre la natura i últimament allò ha evolucionat massa. L’oracle del poble em va aconsellar que vingués a parlar amb les sirenes.

-I per què amb vosaltres?- qüestiona Franz mirant a la Laura.

-Perquè els poders de l’Eranthe procedeixen de la lluna, igual que els nostres. La lluna controla la marea. De totes formes, cal que espavileu, no hi ha temps a perdre.

-Què és el que passa?- qüestionen Kafka i la noia alhora.

-Els poders de l’Eranthe… són diferents. Hi ha persones interessades. Ara que les habilitats de l’Eranthe s’han tornat tan poderoses us buscarán. Són molt perillosos.

-Q…

-No pregunteu, és de vital importància que seguiu les meves ordres sense dubtar. Viatgeu fins al Mercat de la Trinitat, heu de vorejar la costa i atracar al seu port, el bosc no és segur. Allà, contacteu amb el savi, a mi no se’m permet interferir més.




Els dos joves noten la tensió en l’aire i una sensació estranya els recorre. Laura envia a Eranthe a preparar la barca i mentrestant parla amb Kafka en privat.


-Sé que estas confós i potser aterroritzat però se t‘ha donat una oportunitat única i l’has d’aprofitar. Cuida a Eranthe, si cal amb la teva vida, i procura que triomfi o un destí terrible caurà sobre tots nosaltres.




Amb una mà, la sirena indica a Franz que s’apropi i li xiuxiueja a cau d’orella unes paraules que ell no comprèn. No sap si per la seva importància o potser més aviat per la sensació que li provoca tenir-la tan a prop.


-Ei! Ja està!- crida la nena.




El jove s’hi aproxima ràpidament, i puja a la barca amb Eranthe a la vegada que Laura es submergeix entre les onades. Comencen a remar i amb un braç enlaire aprofiten per acomiadar-se de la seva amiga que els mira amb sentiment de culpa.

No pot evitar-ho, només desitja que tot acabi bé i, per a si mateixa, canta:

 


Salvació eterna,

oh, trobaràs!

Segueix els corrents

dels vents i del mar.

Que el sol nocturn 

no us aturi.

I que els déus 

vos ajudin.



 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL 2: Història
Triguen gairebé dues hores en arribar fins al port i en tot aquell temps Franz Kafka  no es cansa de fer preguntes: “Existeix la ràdio?” “Jugueu a futbol? De quin equip ets?”...

Eranthe, per la seva banda, intenta respondre totes les seves preguntes però mentre ho fa no pot evitar que a ella mateixa li sorgeixin dubtes: “Què és el futbol?” “Per què vesteixes així?” “Què és allò que sobresurt de la teva butxaca?” ...

Al cap d’una hora, l'únic que se sent és la remor del mar. En Franz i l’Eranthe s’havien cansat d’intentar comprendre el món de l’altre i havien decidit, silenciosament, que es limitarien a parlar només quan fos necessari.

Així desembarquen, en complet silenci. Un home vell els ajuda a sortir i, després de fer un repàs a la vestimenta d’en Kafka, li dona una manta gran.

El jove ho entén i se la posa al voltant, l’únic que s’entreveu són les seves sabates marrons.

  • -Aneu cap al Mercat, us hi esperen.-diu amb veu baixa i greu l’home.

    -Què? Qui ets?- pregunta l’Eranthe espantada, se suposa que només ells saben la seva missió (si és que en saben alguna cosa).

    -Soc en Kefry, però això no té importància.


En Kafka i l’Eranthe surten espaordits, però malgrat això, Franz es gira una última vegada amb mirada seriosa i confiada, només per descobrir que el port és buit.

El Mercat de la Trinitat és molt a prop. Només es pot descriure com una gran extensió sobre el mar i la platja. Està ple de petits i grans comerços, construïts d’una forma que a Kafka li sembla rudimentària: tauletes de fusta clara i tendals de teles molt acolorides i variades, vist des de dalt segur serien un espectacle meravellós.

L’aspecte de les botiguetes, però, contrasta amb les escultures disposades al voltant. En particular n’hi ha una que atreu l’atenció de Franz.

  • -És una representació de Zeus, Hades i Posidó, La Tríada Divina. Donen nom a aquest mercat- explica la nena.

    -Els déus de la mitologia grega? - pregunta interessat el jove.

    -Mitologia? Què és això? Mitologia! Quina paraula més estranya!

    -Deixa-ho -respon Kafka a l’Eranthe.


Amb les indicacions del comerciants aconsegueixen arribar fins a la botigueta del Savi. És una botigueta molt tancada, res a veure amb les que s’havien trobat anteriorment. La porta està mig oberta, com si aquell home pressentís la seva visita.

  • -Hola? -pregunten mentre obren la porta i s’hi endinsen.

    -Que hi ha algú? -continua en Kafka i, en no obtenir resposta, adopta una postura defensiva davant l’Eranthe.

    -Sí -contesta una veu darrere seu.


Els dos joves es giren a la vegada. L’home és tal com se l‘havien imaginat: l’edat li ha deixat amb una notable calvície però, contràriament, llueix una barba poblada i punxeguda; vesteix amb una gran túnica vermella i fosca i subjecta un bastó a la mà dreta.

  • -Asseieu-vos -indica El Savi.


És una sala petita, plena de prestatgeries amb flascons de tot tipus (espècies, plantes, líquids, gasos...) i amb parets de fusta fosca. Fa olor a natura: lavanda, menta, gessamí, mar, terra humida… Al mig hi una taula coberta de mapes i espelmes que il·luminen tota l’estança.

Finalment, Franz i Eranthe obeeixen i  s’acosten a poc a poc a les cadires que envolten la taula. Una vegada hi són tots l’ancià torna a parlar.

  • -Veig que no heu tingut cap problema, això està bé. La pròxima vegada, però, vigila amb les teves robes, Franz, segurament no seré allà.


Franz queda impactat i ràpidament qüestiona l’home, que riu dissimuladament.


  • -En Kefry ereu vós? Com?

    -Encara no t’has adonat que en aquest món qualsevol cosa és possible? -riu també l’Eranthe.- Tot i això, mai havia vist res igual. Una transformació així requereix molt poder.

    -Bé, bé, són detalls sense importància. Anem al que realment interessa. Fins ara què sabeu? 

    -Res! -excalma la noia.- No sabem res, per a què estem aquí si no?

    -El que ella vol dir -comença Kafka en to pacificador- és que hem vingut precisament en busca de respostes.

    -I les tindreu, però paciència. Cal que us expliqui una història primer:



<<Fa milers i milers d’anys, existien dos déus fonamentals: Egan i Raisa. Egan s’encarregava de fer sortir el sol cada matí i procurava que brillés per a tothom i Raisa, pel contrari, era la responsable de portar el sol negre durant les nits.  Però, amb el naixement dels bessons Àrtemis i Apol·lo tot va canviar. Egan estava cansat del seu càrrec i va cedir el seu poder a Apol·lo, d’aquesta manera va poder baixar a la terra dels homes i viure com un més. Àrtemis, però, va venir al món amb un poder molt particular. El seu naixement va desencadenar la creació de la lluna i Àrtemis va obtenir el poder de controlar-la. Els déus van quedar maravellats i van prendre la decisió de substituir a Raisa i el seu sol negre. Van expulsar-la cap a la terra dels homes i Raisa va entrar en còlera. El seu poder i ella van desaparèixer. Popularment es pensa que cada eclipsi és un vestigi del seu poder, una ocasió en què la deessa perduda pot tornar a mostrar el seu sol negre.>>



  • -I això què té d’interessant? Només és una història vella, què pot tenir a veure amb mi? -pregunta exasperada la jove.

    -Tot està relacionat, oi? Els perills que ens aguaiten, els poders de l’Eranthe, la deessa perduda… - intueix Franz.

    -Efectivament, estimat Kafka. És important conèixer la història per comprendre el present.

    -Llavors,-segueix l’Eranthe- esteu dient que és Raisa qui vol els meus poders? Per què?

    -El problema és que aquesta història vella no és només això. S’apropa un eclipsi molt poderós, el més potent que s’ha vist en centenars d’anys, i Raisa tornarà per acumular el poder que li va ser robat. I tu, Eranthe, ets l’única que la pot aturar.

    -Jo?

    -Els teus poders provenen de la lluna, tal i com et va explicar la Laura. La lluna és l’arma més poderosa en la seva contra.

    -Aquesta és la nostra missió?- pregunta en Kafka.

  • -I com ens ho farem? Jo gairebé no sé utilitzar els meus poders i ell no coneix aquest món.-assenyala la noia.

    -Només hi ha una altra cosa que pot debilitar Raisa: el sol càlid. Per això, heu de contactar amb Apol·lo en el seu temple.

    -On és? -qüestiona amb rapidesa Franz Kafka.

    -En la Vil·la de Zadile, als afores de la ciutat -contesta Eranthe.

    -Anem-hi doncs! -exclama Franz, desesperat.

    -Espereu, necessitareu algunes coses -avisa El Savi.

L’home s’aixeca i comença a rebuscar per la botiga. Troba unes robes i  l'entrega a Kafka tot dient-li que així passarà desapercebut i quan torna, li passa una motxilla buida.

  • -Què hem de ficar-hi a dins?- demana ecuriosida la noia.

    -Res, el que necessitareu ja és a dins.


No hi ha cap comiat, l’ancià només els assenyala la porta i tots dos marxen en silenci. Eranthe agafa la mà del jove i comença a caminar ràpidament. El condueix entre la gent i Kafka ha de demanar perdó en diverses ocasions perquè no mira per on va.

Afortunadament, el ritme de la noia els fa arribar a la Vil·la de Zadile en pocs minuts. Franz s’adona ràpidament que es tracta d’un lloc abandonat. Els rep una gran porta amb barrots daurats però oxidats que dibuixen un arc on hi ha una inscripció mig caiguda. Han d’empènyer les portes per entrar i aquestes fan un soroll esgarrifós. Un cop a dins, la visió no canvia.

Hi ha un passadís ample, amb fonts que no funcionen i diverses escultures. A cada costat hi ha disposats una sèrie de temples, tots tenen gairebé el mateix aspecte: parets cobertes de molsa i columnes embolicades de plantes enfiladisses.

Caminen lentament, encuriosits, sense voler perdre’s cap detall. Passen per davant del temple de Zeus (més gran i imponent que els altres), pel d’Hera, Posidó, Ares, Atena,... i Apol·lo! Per fi! 

És un temple que a primera vista no destaca, però en fer-li una segona ullada més detallada…

Les seves columnes són d’estil jònic, de cantells plans i molt esveltes, amb una base còncava i convexa, el seu capitell està col·locat amb dues volutes en espiral. La façana, gran i ampla, porta un gran símbol al seu centre (un Sol) i està decorada amb un fris que dibuixa la vida d’Apol·lo.

Pugen els esglaons i hi accedeixen. Immediatament es veuen rodejats per la foscor i una sensació paorosa els recorre de cap a peus. S’agafen les mans instintivament i fan unes quantes passes. De sobte, un camí de torxes s'encén. Eranthe i Kafka, però, no estan preparats pel que es troben...
 



 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTOL 3: Destí
Al final del passadís de torxes, una figura queda il·luminada. Eranthe i Kafka s'hi apropen amb cautela. Es tracta d’un home alt, amb cabells rossos i ondulats recollits en una cua.

Vesteix amb una túnica llarga i blanca i una peça d’armadura daurada li cobreix el pit, de les seves espatlles cau amb elegància una capa que brilla d’igual manera.

Els mira seriosament i una aura de poder l’envolta. De sobte, però, esclata a riure.

           -Vinga! A què espereu?- excalma el desconegut.

Llavors comença a caminar, i a Franz i a Eranthe no els queda més remei que seguir-lo amb expressions confuses.

Els condueix fins a una mena de pati, tan envoltat de plantes, arbres i flors que fins i tot sembla una habitació interior. Al mig hi ha uns sofàs on tots tres s’asseuen. Llavors, aquell home comença a parlar:


-Benvolguts! Ja trigàveu massa, pensava que no vindríeu!

-És que tothom ens espera o què?! -qüestiona exasperada l’Eranthe.

-Qui sou? -pregunta més calmat en Kafka.

-Apol·lo, déu del sol, a la vostra disposició.




Els dos joves s’aixequen amb un sobresalt i s’apressen a agenollar-se davant de l’immortal. Aquest però, una vegada més, comença a riure descontroladament.


-Què feu! Què feu! Vinga home, aixequeu-vos! No n’hi ha per tant, sé que soc fabulós, però no cal cap reverència -diu amb veu arrogant.




Tan ràpid com s’havien aixecat, tornen a asseure’s i amb una mirada donen la paraula a Apol·lo.


-Bé, ara mateix estem en una reunió d’emergència. He d’explicar massa detalls i no sé si tindré temps, qualsevol cosa pot passar en aquest punt.

-A veure si ho endevino, tu també ens explicaràs un conte de bona nit, oi? -intervé Eranthe mentre sospira cansadament.




Franz veu que la noia està a punt d’arribar al seu límit, està molt pressionada i cada vegada es mostra més fatigada. Mira de tranquil·litzar-la i li posa una mà sobre les espatlles. La noia rep el gest amb alleujament perquè recorda que no està sola.


-Aquesta vegada però, és la teva història Eranthe.- confirma Apol·lo amb un somriure nostàlgic.

-La seva història?- pregunta Franz confús.




La veritat és que fins ara no s’havia adonat que no sabia gairebé res sobre la noia, només el seu nom i que havia de protegir-la amb la seva vida.  “Qui són els seus pares? On viu? Com ha desenvolupat les seves habilitats?” Els dubtes envaeixen la ment del jove mentre ell comença a divagar i a fer connexions.


-Què? -pregunta emocionada l’Eranthe.- Em diràs qui soc?




De sobte, l’expressió de la nena havia canviat radicalment. Ja no es mirava el déu amb mala cara, sinó amb una expressió plena d’esperança que anima a Apol·lo a parlar: 


<<Fa uns quants anys hi va haver una gran catàstrofe. Tothom va presenciar l’incendi del bosc Taun, allà on creixien els arbres amb més màgia del món. Qui va poder va ajudar, déus inclosos, però ja era massa tard. La meva germana, Àrtemis, no va voler abandonar i va passar dies passejant pel bosc, ple de cendres, en busca d’alguna cosa per salvar. No va trobar res, és clar, o almenys això és el que encara ella pensa. Enmig de tota aquella destrucció hi havia una flor intentant créixer. La màgia d’Àrtemis, que ja havia perdut tota esperança, va ajudar a que sobrevisqués i la petita flor es va convertir en una petita nena, en tu, Eranthe.>>


-Així que… soc una anormalitat? Un accident? -pregunta la nena desconsolada.- No entenc res.

-No, ets un miracle -contesta Apol·lo agafant les seves mans amb suavitat.- Entre tanta desgràcia vas sorgir tu: poderosa, forta i única.

-Però… què té a veure tot això amb la nostra “missió”? Si no tenim temps, no hauries d’anar directe a l’assumpte? -qüestiona en Kafka.- Em sap greu per l’Eranthe, però ja tindrem temps més tard, no?

-De fet, sí que és important. És l’explicació de tot. Perquè Raisa busca venjança i perquè està justament aquesta noia involucrada.

-Llavors…

-Quan Raisa va desaparèixer va quedar privada de tots els seus poders i per això ha estat durant molts anys investigant com fer-los tornar. Aquell incendi va ser el primer intent, va ser ella qui el va provocar. El que volia aconseguir era fer caure en la foscor un indret tan màgic i pur com aquell. Òbviament no ho va aconseguir

Des de llavors he estat controlant la seva activitat i sé, sense cap dubte, que tornarà a atacar demà.


-Demà?!! -pregunten els joves amb desesperació.

-En efecte, m’hauria agradat tenir més temps, però no ha estat possible. Portar a persones d’un altre món requereix molta preparació.

-I per què era això necessari? Quin paper hi tinc jo? Què em fa especial precisament a mi? -demana amb rapidesa Franz.

-Malauradament, no et puc respondre a això -contesta el déu amb resignació.- El que sí puc fer és preparar-vos per lluitar contra Raisa.




Aprofiten el que queda de dia i el que poden del següent per descansar i aprendre. Apol·lo intenta millorar les habilitats d’Eranthe, i Kafka passa molt de temps a la biblioteca del temple investigant tot tipus de coses sobre aquell món. Un dels descobriments més interessants és un registre de viatgers com ell. Per aquell món han passat persones com Virgili, Dante, Homer, Da vinci… i els seus noms estan marcats. Una altra columna assenyala els viatges en curs i és allà on Franz Kafka troba el seu nom i, quasi al final del llibre, hi ha un altre llistat amb els futurs visitants: J.K. Rowling, Rick Riordan, James Dashner...

El temps passa ràpid, Eranthe i Kafka es preparen per tornar a viatjar i Apol·lo els acompanya a la sortida del temple on han passat la nit.


--No puc anar amb vosaltres més enllà, però sí que puc entregar-te un collaret de protecció, Franz. Utilitza’l amb saviesa.




El jove l’agafa i el posa a Eranthe al voltant del coll. És una joia peculiar, daurada i en forma de sol.

Una xiulada els desperta de la seva abstracció i els dos viatgers observen com, després del gest del déu, un cavall alat i majestuós s’apropa en la llunyania.

Una vegada ha aterrat, Apol·lo s’hi acosta i li fa una carícia al cap.


-Milo és un pegàs excepcional, us farà de transport. Va, pugeu!




Tots dos joves encara estan bocabadats, però Kafka, entenent la urgència de la situació, ràpidament agafa de la cintura a Eranthe i la fa pujar. Ell la segueix sense vacil·lació. S’abracen amb cura a la criatura i aquesta despega.

Durant el viatge, tant Kafka com Eranthe queden maravellats davant els paratges per on passen però aviat tot es torna tèrbol. El pegàs aterra en el bosc Taun amb resignació, com si intuís els perills que aguaiten en les ombres. Quan els dos han desmuntat, agafa velocitat i marxa. Els joves el segueixen amb la mirada fins que el perden de vista en l’obscuritat.

Franz i Eranthe caminen amb cautela i agafats de la mà. En el poc temps que es coneixen s’ha format un vincle especial i gairebé actuen com germans.

En pocs minuts distingeixen una figura poc il·luminada. <<És Raisa>> pensen amb temor.

Poc a poc s’acostumen a la foscor i observen amb més detall la dona. Els seus cabells són negres i li arriben fins a la cintura, els porta despentinats i quasi tapen tota la seva cara però així i tot s’adonen dels cercles negres al voltant dels seus ulls. Vesteix amb una roba negra, llarga i plena de forats, que tapa els seus peus descalços.

Embadalit, Kafka no s’adona que la nena s’ha tret el collaret i l’ha desat a la seva butxaca. Amb passes lentes Eranthe s’acosta a la “deessa” i la crida:


-Raisa! No té cap sentit el que estàs fent. Para!

-Ahh! Però si és la petita abominació… On està el teu protector? També t’ha abandonat?




Kafka observa tot amagat. Li sorprèn la valentia de la noia però no pot evitar sentir-se orgullós.

Llavors, Raisa llança el primer atac: de les seves mans surt un boira negra que comença a embolicar a la nena fins que només queda una bombolla. Eranthe intenta desfer-se de l’encanteri amb totes les seves forces però aquella estranya energia la consumeix cada vegada més.

Franz s’ho mira tot amb desesperació i llavors recorda la bossa que li va entregar El Savi. Posa la mà a dins i troba que en aquella petita bossa gairebé hi cap tot el seu braç. En pocs segons palpa alguna cosa amb el seus dits i s’aferra a ella amb alleujament. <<Això ha de ser>>, pensa, <<això ens ha de salvar>>.

El que treu però, no és sinó un altre collaret semblant al que ja havien rebut. De sobte, la seva butxaca comença a resplendir i Kafka s’adona del gest d’Eranthe. Treu l’altre collaret i se’ls mira a tots dos junts. En un acte impulsiu els colpeja fortament i, després d’un moment d’incertesa, descobreix que s’han fusionat. La joia resultant és encara més bella que les anteriors i resplendeix com l’astre rei.

Llavors Kafka es torna per mirar el panorama i percep que la “deessa” ja ha posat en marxa el seu pla. Amb passes lentes però segures s’apropa a la nena i alça la joia al seu davant. Un raig de llum en sorgeix i es dispara contra la bombolla de màgia. Ràpidament, l’encanteri queda anul·lat i Eranthe corre a abraçar a Franz.

Raisa s’adona de la commoció però no deixa de treballar, el cel ja està perdent la llum i el sol negre comença a enfosquir tot el món.

Els dos joves s’apressen a actuar i Eranthe deixa anar tota la màgia continguda al seu interior, tal i com havia practicat amb Apol·lo. Raisa, però, se’ls mira amb un somriure arrogant i comença a absorbir el poder de la nena com si res. Eranthe deixa escapar un crit ple de por i desesperança, fort i convuls.

Tot es torna a càmera lenta per a Franz Kafka. Aquell plor… Sí! Aquell plor! Ara ho entenia. Tot el que havia passat, tot, era per evitar aquest moment i llavors, igual que entre els arbres del bosc Steglitz, es deixa emportar i actua de manera hipnòtica.

Alça la joia que resta entre les seves mans cap al cel i ràpidament la clava a terra. Al voltant es comencen a formar línies daurades que comencen a recórrer tot el bosc. Pugen per arbres i plantes i donen color a la cendra. Franz cau a terra de la sorpresa però Eranthe s’alça més poderosa que mai. Mentre el bosc Taun reviu, les seves forces augmenten descomunalment.


-Nooooo! -se sent el crit de Raisa.




Però ja és massa tard. La llum domina l’entorn i poc a poc el sol càlid torna a brillar. La “deessa” cau de genolls i poc a poc es consumeix en cendres que una ràfaga s’em’n porta a qui sap on.

Passen uns instants en què els dos joves resten immòbils però en adonar-se que tot ha acabat, s’acosten i s’abracen amb alleujament.


-Ja ha acabat -diu amb veu suau en Franz.- A partir d’ara podràs viure tranquil·la.


Senten passes darrere seu i observen com Milo se’ls apropa. Pugen novament damunt seu i el pegàs s’enlaira per sobre del bosc reviscut. Els porta novament al temple de la Vil·la de Zadile i allà descansen durant uns quants dies, celebrant la seva victòria i explorant la biblioteca. 

Quan arriba l’hora de marxar estan a la Badia de les Sirenes. Allà Franz trona a sentir les veus juganeres dels nens, els avis jugant al dòmino i sap que ha d’anar-se’n. Torna tal i com havia desaparegut i ara que jeu al seu llit, no pot evitar pensar en la bogeria dels últims dies.

El comiat no havia estat fàcil però ell era conscient que havia de tornar. Havia descobert moltes més coses abans de marxar: havia conegut a Egan en la seva vertadera forma ja que Milo, el Savi i Kefry eren ell i havia presenciat la trobada entre Artemis i Eranthe, una família reunida. També havia dit adéu a Laura però sabia que mai oblidaria aquella bellesa divina.

I ara, una vegada ha tornat, tot li resulta poc. Troba a faltar les aventures i l’adrenalina, el coneixement i la imaginació, però sobretot a la família que havia conegut.

Els anys que venen els passa dedicats a la literatura: si no podia viatjar a altres mons, els crearia. Gairebé no dormia, turmentat per l'enyorança i els malsons en què tot acabava malament. Tot i això i el que pensaven d’ell els altres, va gaudir la vida amb una intensitat fora del comú.

Malauradament, Franz Kafka va contreure misteriosament tuberculosi i sabia que es trobava a les portes de la mort. La nit en què passa, la lluna brilla inusualment i Franz recorda les paraules que Laura li va xiuxiuejar a cau d’orella just quan tot començava:


<<Quan tot sembli perdut, quan la nit arribi i sembli que tot acaba, recorda aquestes paraules i imagina aquest món. Tot és possible.>>


Kafka segueix les seves instruccions i tanca els ulls. Imagina a Eranthe i, de sobte, sent les seves mans. Obre els ulls sorprès i una llum blanca i càlida se l’emporta. 

El vent remena les seves robes i sent novament l’olor d’aquell mar tan particular. Sent al seu costat les veus de la Laura i l’Eranthe

Franz Kafka és més viu que mai.

___________




28/3/2020


<<Escriure la seva història no ha estat fàcil, però en veure la brillantor dels seus ulls i escoltar l’emoció en les seves paraules, ens ha resultat irresistible explicar les seves aventures.

Ara, il·luminades per la claror de la lluna, escoltem amb atenció les paraules de la Laura. Ens indica les passes que hem de seguir per acabar el que van començar Franz i Eranthe i ens anima a…>>


-Vinga! El sol està a punt de sortir -exclama la Julieta mentre el vent de la Badia la despentina.

-Raisa no es tornarà a perdre! -diu l’Emma rient mentre que torna a escriure al diari.




 <<ens anima a... viure la nostra pròpia aventura>>.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]