Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



cadapans
Castellódelaplana
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Soledat
En aquell moment Kafka la va mirar i... seguia plorant.

Plorava desconsoladament.

Passats uns segons, en sentir-ne la mirada inquisitiva, la nena de set anys va    parar de plorar i, lentament, es va girar. Les seves mirades es van creuar i van connectar de seguida.

Tornava aquell silenci...

La ment de Kafka es va omplir d'un confós sentiment enigmàtic que li va fer plantejar-se tota mena de preguntes: per què plorava, què portava a les mans, on estaven els seus pares... Per un instant va recordar la seva infància, una infància carregada sobretot de moments roïns i tristos, causats per un cúmul de problemes econòmics i familiars.

Sense perdre ni un minut, Franz va actuar de presa i trencant l'intens joc de mirades, es va apropar a la xiqueta. Al principi aquesta tenia por, una reacció normal en el propi instint humà. Kafka ho va percebre de seguida per l'expressió de la seva cara, no obstant això, no es va aturar: tenia la intenció de saber més sobre ella. Tot seguit li va preguntar:

- Com et dius?

La nena, amb més por que abans, es va girar donant-li l'esquena. Consegüentment, Kafka va canviar d'estratègia i amistosament va continuar preguntant:

- On és la teva mare?

Semblava dolguda quan va negar amb el cap i el plor va reprendre força. Kafka ja no sabia què fer i com a últim recurs va intentar tranquil·litzar-la:

- No plores, princesa, conta'm què et passa i deixa'm ajudar-te.

Aparentment va funcionar i la xiqueta va balbucejar algunes paraules. Kafka només es va quedar amb tres: "mamà", "ahir" i "ací". No sabia com interpretar-les però estava segur que eren la clau d'allò que li passava. I va continuar amb l'interrogatori:

- Què és això que duus a les mans?

Per primera vegada la xiqueta va parlar amb una claredat inesperada:

- És una nina. Me la va regalar el meu pare. Mon pare se'n va anar, em va dir que tornaria i l'estic esperant.

- No et preocupis, segur que estarà bé. -Va afegir ràpidament Kafka, intentant mostrar esperança .

- Sí, el papà estarà bé.

Després d'aquesta conversa, la nena ja mostrava més seguretat i pareixia que havia sorgit un fil de confiança.

Tranquil·litat...

Tot seguit,  Kafka va continuar preguntant-li:

- Vols que anem a buscar la teva mare?

La propietària de la nina no va respondre ni va gesticular res, cosa que complicava l'objectiu de Kafka d'ajudar la nena desemparada.

- Quan la vas veure per última vegada? -Va insistir Kafka.

- Anit.

- Doncs anem a buscar-la, segur que està prop d'ací. -Va dir l'austrohongarès intentant consolar-la, encara que en la seva ment ja rondava la hipòtesi que la xiqueta havia sigut abandonada.

Van decidir que primer que res pegarien unes quantes voltes al parc Steglitz. Aquest passeig, ple de vida i verdor, els va reconfortar l'ànim. Es respirava una calma tan embriagadora que els feia sentir-se a gust.

Com que la mare no apareixia, van decidir sortir d'aquell parc per continuar buscant-la per Berlín. Van passar per la porta de Brandeburg, que es trobava molt animada per aquestes hores, plena de gent passejant, parlant i rient. També passaren pel mercat Markthalle, on la nena es va angoixar en veure tantes persones carregades de bosses i cridant.

Res. La mare no va aparèixer.

Quan van arribar a un carrer on majoritàriament hi havia cases mig esfondrades i paupèrrimes, la xiqueta va parar en sec i va assenyalar-li'n una :

- Reconec aquesta casa. És la meva.

Kafka es va sobresaltar i ràpidament va anar a veure la bústia on suposadament haurien d'estar escrits els cognoms de la família. En arribar va llegir "Familie Weigel Penz" i se'l va apuntar en un paper que portava damunt. Va observar que la porta de la casa estava mig oberta i, sense pensar-s'ho dues vegades, va entrar seguit de la petita. Entrava poca llum i feia molt mala olor. La pudor augmentava a mesura que avançaven. En l'espai que pareixia un menjador abandonat, va veure un cos a terra...

Silenci...



 
 Comenta
 
Capítol 2 Ambició
Ja havien passat dues setmanes i Kafka encara no podia oblidar aquell dia en què va haver de deixar entrar a sa casa una xiqueta desconeguda. Eixa xiqueta s'anomenava Hilda Weigel Penz i era òrfena.

L'austrohongarès va estar investigant per tavernes, on certes persones oferien informació per un xicotet incentiu. Ell sols va poder saber que el pare de Hilda , un home alt i robust anomenat Ademaro Weigel, havia mort en una de les últimes batalles de la Gran Guerra. Ademaro havia caigut com un heroi en la batalla d'Amiens defensant la seguretat de la trinxera que se li havia assignat.

Pel que fa a la mort de la mare, tres dies després del fatal succés es va poder determinar que havia sigut un suïcidi provocat per la forta depressió que patia des que es va quedar vídua, agreujada per la ruïna econòmica que va aparèixer després de la mort del cap de família.

A la petita Hilda se li va anunciar la mort de sa mare tan prompte com es va poder. Ella va plorar durant molt de temps i es va aïllar abraçada a la seva nina. Però Franz notava que la xiqueta anava millorant a poc a poc i que ambdós anaven establint un cercle d'afecte mutu.

Va ser només al cap de nou mesos quan la nena va començar a tractar Franz com a un pare i aquest pare ja feia temps que pensava que tenia una filla, una meravellosa filla.

Però l’evolució d’aquest sentiment no va ser tan sana com hauria d’haver sigut, i l’incipient sentir filial es va anar convertint en un sentir més possessiu, fins al punt de convertir-se en una obsessió. Hilda, com que només tenia set anys, no es donava compte del canvi, i seguia tractant-lo com a un pare. Un pare que amb el temps acabaria convertint-se en un malson per a la xiqueta.

 

La casa de Franz estava situada prop del barri Kreuzberg. Als matins a ella li agradava romandre a casa, on jugava amb tot el que veia i llegia llibres de qualsevol gènere, majoritàriament d'aventures. Per les vesprades eixia a fer llargues passejades pel parc de la zona, les quals l’omplien de vida i li feien sentir una nova persona. En caure la nit, es quedava amb Kafka conversant i contant-li tot el que se li venia al cap. Hilda se sentia a gust.

Una vesprada, mentre passejava pel parc, va contemplar com un grup d'amics estaven jugant tots junts i passant-s’ho la mar de bé. Ella volia apropar-se per jugar amb ells, però com que era una persona molt tímida i vergonyosa, no sabia com. No obstant això, donat que el desig era més fort de la timidesa, es va armar de valor i es va arrimar als xiquets demanant-los si podia jugar amb ells. Aquests la van acollir sense cap prejudici. S’ho van passar tan bé que va decidir que tornaria tots els dies. I així ho va fer, i a força de jugar i riure es va establir entre ells una bona relació d’amistat.

Des d'un primer moment, Hilda es va fixar en un xiquet anomenat Derek. I afortunadament l’interès va ser mutu. Una vesprada, igual que totes les altres, Derek se li va apropar i li va preguntar si havia llegit L’illa del tresor de Robert Luís Stevenson. Amb els ulls com a plats li va contestar que era el seu llibre preferit. I van passar tota la vesprada parlant d’allò que farien si foren Jim Hawkings.

Les vesprades següents, mentre els altres jugaven, ells dos s'escapaven i en continuaven somiant amb les aventures de l’illa. Pensaven, soltaven idees absurdes i impossibles, reien, jugaven i l’un i l’altre gaudien de la seva nova amistat. Eren moments màgics per a tots dos.

Una nit, abans d'anar-se'n a l'habitació a dormir, Hilda li va contar a Kafka com de bé s’ho passava amb els nous amics. Immediatament un atac de gelosia li va recórrer tot el cos. Kafka de seguida va voler saber-ho tot. On anaven, qui eren, què feien... Òbviament es va interessar més pel jove Derek. No podia suportar la idea de no ser imprescindible per aquella xiqueta i que el seu interès l’ocupara una altra persona.

Hilda va començar a sentir-se incòmoda i intimidada, perseguida per la mirada de Kafka, com aquella vegada quan el va conèixer. De sobte, va arrencar a plorar i se’n va anar corrents a l’habitació. Va tancar la porta en forrellat i es va gitar al llit, abraçant amb deler la seva nina, el seu consol.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Destí
L'endemà, com de costum, es va alçar abans que Kafka i es va dirigir a la cambra on romania tots els matins per llegir i intentar oblidar l'horrorós episodi d'ahir a la nit. Kafka, poc després, es va alçar, va desdejunar una torrada amb melmelada de préssec acompanyada d'un café, i en acabar, començà a buscar Hilda per tota la casa. En trobar-la a la cambra, va reflexionar instantàniament del que va ocórrer ahir, i va apropar-se lentament cap a ella. Amb un rostre de penediment, va demanar-li perdó, però ella feia com si no estiguera en aquell lloc. Malgrat açò, Kafka continuà apropant-se, li acaricià el cabell i a poc a poc va baixar els braços. La nena, terroritzada, va girar-se de sobte i es va encongir. Kafka en veure la seua reacció es va allunyar, la mirà als ulls i li demanà perdó una altra volta. Sense dir una paraula, Hilda es va alçar, se’n va anar a la seua habitació i es tancà. La paciència de Kafka estava ja al límit, llavors va decidir que li acompanyaria al parc eixa mateixa vesprada. Decidit, va dirigir-se cap a l'habitació de Hilda per donar-li la notícia, va obrir-ne la porta, s'ho va dir i la va tancar furiosament.



En tot el matí Hilda no va eixir de l'habitació excepte per menjar, i perquè el jove austrohongarés la va obligar. Més tard, ben entrada la vesprada, Hilda volia trobar-se amb els seus amics per oblidar la pèssima estança a la casa. Com que el seu "pare" encara no li havia dit res per anar al parc, va decidir escapar-se’n. Encara que pareixia complicat, va ser més fàcil del que pensava, atés que Franz estava concentrat llegint les últimes notícies sobre els avenços polítics de la Unió Soviètica.



Una vegada al parc, Hilda de seguida va reconéixer els seus amics entre un aldarull de xiquets. Tots la van saludar amistosament i Derek li preguntà si volia jugar amb ells a tocar i parar. Hilda, entusiasmada, li va contestar que per descomptat, que li abellia moltíssim. Així que jugaren una bona estona. Tots corrien i reien amb molta alegria, fins que desafortunadament Derek va caure a terra i es va fer mal al genoll. Ràpidament, el nen va córrer cap a la seua mare que estava asseguda en un banc a prop d'on ells jugaven. Hilda el va acompanyar. Per consolar-lo, la mare li va donar una nina a la qual Derek tenia molt d'afecte. La xiqueta molt il·lusionada digué:

- Halaaaa! Aquesta nina és teua?

- Sííí, me la van regalar els meus pares.



- Doncs es pareix molt a la meua!

Els dos xiquets es van quedar molt sorpresos. Tot seguit, una vegada recuperat Derek, els dos se’n van anar a parlar a un banc prou lluny d'on estaven jugant. Pocs minuts després, Hilda va veure una figura llarga i prima apropar-se ràpidament. Quan aquella figura ja estava prop, Hilda es va adonar que era Kafka i que per la seua cara no pareixia estar molt alegre. Es va quedar paralitzada, el terror li recorria tot el cos. En arribar, la va agafar bruscament del braç i sense dir ni una sola paraula se la va emportar cap a casa, arrossegant-la per terra. A Derek se li va gelar la sang.



Quan arribaren a casa, Kafka la va portar a la seua habitació i va tancar la porta amb el pestell, amb ell dins.



Silenci...



Instantàniament li va llançar una mirada d'assassí i Hilda, trencant aquell silenci, començà a plorar. Ràpidament es va arrimar i li va pegar una forta galtada. Durant un instant la xiqueta va deixar de plorar i es va fixar en els ulls gelosos del jove. Kafka li cridà molt fort:

- Per què t'has escapat de casa?! T'he donat permís?!

Hilda reprengué els plors encara més forts.



Plors i sanglots...



- No vull que estigues més amb eixe xiquet! No vull que vages al parc mai més! Et quedaràs ací tota la teua vida!

La gelosia de Kafka es va alliberar a través d'una altra galtada, aquesta molt més forta que l'anterior, i així successivament, fins que la nena va dignar-se a demanar-li perdó. Una vegada van eixir aquestes paraules de la boca de Hilda, ell se’n va anar i va tancar la porta amb violència.



A casa de Derek, a l'hora de sopar, mentre els pares i el fill estaven a taula, ell començà a parlar sobre les nines:

- Saps que m'ha passat? Estàvem al parc i la mamà ha tret la meua nina de la bossa de mà i de seguida, només veure-la, una amigueta ha dit que era igual que la seua, i que era una nina molt especial per a ella.



- I per què és tan especial? -Va qüestionar el pare.



- Perquè és pràcticament igual a la meua!

- I com es diu la teua amiga?

- Es diu Hilda.



Silenci...



El pare, molt sorprés i alhora nerviós, va dir al seu fill que demà l'acompanyaria al parc perquè li poguera presentar aquella nena.



A la vesprada següent, la casa del jove Franz estava molt tranquil·la, la llum del sol entrava en la seua plenitud per la finestra del saló on ell estava llegint un llibre anomenat "La metamorfosis", una obra molt valorada per l'austrohongarés.



Al mateix temps la petita Hilda, amb un pas silenciós, va obrir la porta de la casa i se’n va anar corrent al parc, per així, poder veure el seu estimat amic Derek.



Però no el va trobar i un poc avorrida va decidir pegar una volta. De sobte, una veu molt coneguda la va cridar, una veu que va fer que oblidara en sec l'avorriment. Es va girar i ràpidament va reconéixer Derek. Anava acompanyat d'una altra persona que en un primer moment va pensar que era la seua mare. Però, quan es van apropar, s'adonà que no. A pocs metres de distància, Hilda va veure que era un home alt i robust, la cara del qual li resultava familiar. Aquest misteriós home li va dirigir una mirada plena de dolor, guerra i turment que la va sobresaltar. Una mirada que transmetia a Hilda tot el que ella volia saber des de feia anys. Fulgurantment Hilda va caure desmaiada al terra del parc.



Silenci...



A la vista d'Ademaro Weigel només quedava una filla inconscient envoltada pel parc Steglitz, un parc ple de parelles prematures, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb moltes històries per contar...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]