Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ornatrix
Girona
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Un llibre heretat


Abril de 1979



En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella. 

 
Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.



—Però papa, no ho entenc. Com poden tenir fletxes clavades? Qui les ha disparat? —pregunta la Mariona, mentre inconscientment abraça el seu osset de peluix.



Ell aixeca els ulls del llibre de tapa dura i fulles esgrogueïdes i deixa anar un sospir. Estava convençut que per fi aconseguiria adormir-la, però la Mariona té els ulls ben oberts i aquesta història ja l’ha captivada. El pare s’aixeca de la cadira, aparta la seva filla amb delicadesa i s’acomoda al llit de molles, que grinyola sorollosament.



—No Mariona... —li contesta amb mig somriure—. És una manera de dir que es van enamorar amb molta, molta força.



La Mariona no sembla convençuda amb la resposta i estreny l’osset més fort entre els braços.



—I perquè fletxes? No pot ser una altra cosa com xocolata? Quan dues persones s’estimen es regalen xocolata, oi? —aquí ell ja no pot contenir una rialla sonora i li acaricia el cabell amb afecte.



—Papa! No te’n riguis! —remuga la nena mentre intenta apartar la mà del seu cap—. Es que aquest llibre és molt difícil!



El seu pare somriu per dins i pensa que amb una mica de sort es rendirà i voldrà apagar la llum de la tauleta de nit. Quan es disposa a tancar el llibre de Roís de Corella, ella arrufa el nas. Només té sis anys però és tan tossuda que és inútil portar-li la contrària.



—D’acord, t’ho explicaré amb paraules que puguis entendre —diu l’home mentre deixa el llibre a la taula i pensa, amb certa melancolia, que el llibre no li cal, que aquesta història ja se la sap de memòria.



—Tanca els ulls. Molt, molt fort. Els has tancat? —pregunta, i la nena assenteix amb el cap—. D’acord, ara imagina’t un saló ben elegant il·luminat amb unes torxes. Homes i dones vestits amb túniques riuen i s’ho passen molt bé. I de fons, sona l’agradable melodia d’una arpa.



La Mariona es posa de peu i fa com si ballés amb l’osset, amunt i avall.



—Papa, jo portaria un vestit, com els que em fa l’àvia, i ballaria tota la nit.



—Filla, tu portaries un vestit, però en aquella època portaven com una peça de roba llarga i blanca…—li respon amb tota la paciència del món—. Doncs això, en aquesta festa Hero i Leandre es van trobar per primer cop i es van enamorar a primera vista. Van passar tota la nit ballant i conversant, com si només existissin l’un per l’altre… Però de cop...



—Què? —respon la Mariona amb neguit.



—Els pares d’Hero, molt preocupats perquè feia estona que havia d’haver arribat a casa, van entrar al saló i van veure la seva filla ballant amb Leandre, el fill dels seus enemics. Els pares d’ella es van enfadar moltíssim i se la van endur a la força de la festa.



—Però perquè? —respon insistentment la Mariona.



—Com vols que t’ho expliqui si no pares d’interrompre’m? —li contesta ell, tot fent-li pessigolles a la panxa perquè deixi de fer preguntes—. Com anava dient, les dues famílies estaven enemistades des de feia dècades i mai haguessin permès que els dos enamorats es casessin. Després d’aquell dia els van prohibir que es tornessin a veure.



—I ja no van tornar a parlar mai més? —i, amb els ulls entelats, abraça més fort l’osset com si algú li hagués de prendre dels seus braços.



—Mariona, espera que encara no hem acabat… Just abans d’acomiadar-se es van prometre que es trobarien cada nit d’amagat a la platja. Van acordar que Hero encendria una llàntia i així Leandre podria arribar a l’altra riba amb la barca de rems. I així van passar una nit rere una altra, sense que les dues famílies sabessin que es veien. Però una nit de tempesta…



La Mariona no pot aguantar més i s’asseu al llit. Amb el moviment l’osset cau a terra, però ella ni se n’adona.



—Mentre la noia esperava a la riba de Sestos al seu estimat amb la llum encesa, una ventada va apagar la flama que havia de guiar a Leandre i la seva barca va xocar contra les roques. Aquella nit Leandre no va arribar a la costa i Hero va tornar a la torre. L’endemà, desesperada per no saber res del seu estimat, va córrer fins la platja i va veure com el mar, ja més calmat, li tornava el cos de Leandre.



—I ella què va fer? —pregunta la nena amb llàgrimes que ja li lliscaven galta avall.



—Doncs va començar a nedar, fins que es van trobar al mar i per fi van aconseguir estar junts, per sempre. Com Romeu i Julieta, te’n recordes?



—Però perquè papa? No ho entenc. Per culpa dels seus pares lletjos els hi va passar això? M’agraden més les altres històries que sempre tenen un final feliç —va queixar-se la petita, eixugant-se les llàgrimes i els mocs amb els llençols blancs de fil que li havia regalat l’àvia pel seu aniversari.



—Però no sempre serà així carinyo. Abans les coses eren molt complicades i moltes vegades havies de renunciar al que tu volies encara que fos el que més desitgessis del món —va contestar-li el seu pare abraçant-la fort contra el pit.



—Però no és just! —va replicar la nena, que no podia deixar de sanglotar—. Aquest conte no m’agrada!



—Ningú diu que ho sigui, Mariona. Abans et casaves amb qui et deien els teus pares i potser no te l’estimaves, però els hi havies de fer cas… —intenta explicar-li el seu pare de la millor manera que pot.



La nena s’estira al llit i es tapa la cara amb el coixí. Després d’una estona es gira cap al seu pare visiblement angoixada i li diu:



—Però tu i la mama us estimeu no? I els avis també no?



Ara és ell qui no pot evitar que li caigui una llàgrima.


 Comenta
 
Capítol 2 Un llibre de tapa dura i fulles esgrogueïdes
                                 Octubre de 1989


La Mariona creua la porta de pedra del cementiri mentre es col·loca els cascos i prem el play del radiocasset. Ara necessita que soni “Romeo and Juliet” dels Dire Straits ben fort i sortir corrent d’allà, s’està ofegant.



Perquè l’havia deixat l’avi, així, de manera tan inesperada? Amb els ulls plorosos, ella només recordava que l’últim dia, a casa seva, pràcticament no li havia fet cas, absorta com estava en un dels llibres de la biblioteca. Però aquesta era la seva relació, hi havia dies que no calien ni paraules per saber que es tenien l’un a l’altre. Però ara, l’havia deixat. 



—Fes el favor de treure’t aquests aparells de les orelles, estàs tot el dia igual! T’estava dient si em pots ajudar a buidar les golfes de casa els avis aquesta tarda. 



La Mariona es treu els auriculars de mala gana i se’ls guarda a la butxaca de la caçadora texana. 



Unes hores més tard, a casa els avis, la Mariona tragina caixes amunt i avall sense parar. Potser ja li va bé per distreure’s una mica, però davant del seu pare fa veure que està molesta per haver d’ajudar-lo. Quan està a mitja escala s’entrebanca, la caixa de dalt de la pila cau a terra i tot el contingut s’escampa: fotografies, quaderns, llibres... 

La Mariona s’enfada amb si mateixa però s’afanya a recollir-ho, no vol que el pare li digui com sempre que té les mans de mantega. 

Quan comença a recollir, veu un paquet de cartes lligades amb un fil que no havia vist mai. No s'ho explicaven tot, ella i l'avi? La curiositat la va poder i va desembolicar el llaç i va obrir la primera amb delicadesa. 


Abril de 1935


Si està llegint aquesta carta és perquè l’ha trobat a la butxaca de la jaqueta. No vull espantar-la i sobretot no s’enfadi amb mi. L’he deixat dissimuladament quan ha vingut al quiosc amb el seu pare, sortint de missa. No sabia com apropar-me però necessito que sàpiga que mai havia sentit res semblant per ningú. 

Disculpi la meva gosadia, entendré perfectament si estripa la carta amb mil bocins, però ara ja sap el que sento. 



La Mariona agafa la segona carta, entre una i l’altra han passat uns quants mesos. La lletra de la segona és fina i delicada, amb un traç impecable. 


Juny de 1935


Fa setmanes que us vull escriure per dir-vos que mai més torneu a fer una cosa semblant. No us podeu imaginar què hagués passat si la carta arriba a caure en unes altres mans. Us torno la carta anterior, jo no la puc guardar, i us prego que amb aquesta resposta us doneu per assabentat i no em torneu a parlar mai més. 


Juny de 1935


No sap com m’entristeix que s’hagi enfadat. No era la meva intenció, ni molt menys, ofendre-la d’aquesta manera. Avui l’he vist, quan passejava amb la seva amiga. Ha girat el cap quan les nostres mirades s’han creuat, però he pogut veure com han envermellit de cop les seves galtes... 

Aprofito aquesta carta per dir-li que ja m’he acabat el llibre de Carles Riba, va ser molt enginyós demanar-li a la minyona que me’l portés amb la carta entre les seves pàgines. No sap quina emoció vaig sentir només de veure la seva nota, encara que les paraules que contenia em trenquessin el cor...

Sempre seu, 


Setembre de 1935


Veig que no entén un no per resposta… Li han dit mai que és molt tossut? Haig de reconèixer, però, que les seves paraules em commouen i això m’inquieta. Aquests mesos a la casa d’estiu he pensat més del que voldria en vostè, però no es faci il·lusions, de seguida intentava que el vent de mar s’emportés els pensaments. No veu que això nostre no pot ser? 

PD: Quina alegria que el llibre de Riba li agradés...algun vers en especial? 


Octubre de 1935


Diu que no pot ser? Jo també pensava que mai em respondria la carta i miri, ves per on ja ho ha fet dues vegades! Si insisteix, li diré que el vers que em va agradar més va ser “el cor vol més, vol en excés”. Així ja es pot fer una idea de com em sento ara mateix....

Sempre seu,


Desembre de 1935


Sap que em diverteix molt aquest joc de cartes? Em voldria disculpar, perquè ahir no vaig poder passar per davant del quiosc. Van venir a buscar el pare per una reunió urgent de La Lliga i no em va deixar sortir sola de casa. Fa dies que el noto inquiet i no goso preguntar. Quin Nadal ens espera...



No sé perquè li explico tot això. La mare sempre m’ha dit que no parli amb desconeguts, però, i si li dic que a vostè ja no el sento com un estrany?

PD: si li sembla podem seguir així, vostè posa la carta dins el diari del diumenge i li responc amb una carta dins un llibre que vindrà a portar la minyona. 


Gener de 1936


Sí, són temps complicats. El meu tiet el van atonyinar quan sortia d’una reunió sindical de la fàbrica. 

...

Haig de reconèixer que Ausiàs March m’ha costat una mica més… Al quiosc tenim per vendre el diccionari d’un tal Fabra que m’ha anat molt bé per entendre aquest “recoi” de paraules! Oh, disculpi el meu llenguatge, però és que estic tant nerviós cada vegada que rebo una carta seva que no penso ni el que escric...

Així com cell qui en lo somni es delita

e son delit de foll pensament ve...

Sempre seu, 



La Mariona riu quan s’imagina el seu avi buscant al diccionari les paraules.


Març de 1936


No sé si se n’ha adonat, però avui he fet més volta quan anava a la modista per poder passar per davant el quiosc. La minyona no deixava de dir-me que era mala idea, però necessitava veure’l. Sort en tinc d’ella, que ens guarda el secret. 

PD: jo també em poso nerviosa quan rebo les seves cartes, tant de bo pogués escriure més del que ho faig…


Març de 1936


Oi tant si me n’he adonat! L’amo m’ha escridassat perquè m’he equivocat amb el canvi, però no podia deixar de mirar-la… 



Amor meu, diumenge seré davant de missa. Faré veure, com sempre, que parlo amb els amics, però no deixaré d’observar-la ni un segon. No puc descriure amb paraules tot el que em fa sentir. L’estimo, l’estimo tant… 

Sempre seu,


Abril de 1936


Com m’agrada la primavera estimat… Sap com desitjaria poder escapar-nos i veure els ametllers florits…?

...

Què me’n diu de Bécquer? “Volverán las oscuras golondrinas…” 


Abril de 1936 


Vol riure? La mare no para de preguntar-me què m’ha agafat amb la lectura si mai havia llegit ni una paraula... L’altre dia quasi llença a l’estufa un dels últims llibres que m’havia regalat, aquell de tapa dura i fulles esgrogueïdes. Sort que la vaig aturar temps! 

...

A vegades passo hores esperant al banc de davant de casa seva, esperant que baixi per anar a la confiteria o a la merceria. Avui l’he vist sortir de la floristeria amb una dotzena de clavells blancs. Quan m’ha vist i m’ha somrigut he sentit un impuls irrefrenable d’estrenyer-la entre els meus braços. El que donaria per una abraçada seva… 

… 

Ja sap que jo soc més de llibres en català, no s’enfada no? 

Sempre seu,



La Mariona riu quan recorda com li costava trobar a vegades llibres en castellà a casa de l’avi...


Maig de 1936


Cada cop em costa més trobar un moment per estar sola i escriure. El pare no deixa de preguntar-me què faig a cada moment i ens ha prohibit a la mare i a mi sortir al carrer. Diu que alguns del partit han marxat una temporada fora de Barcelona, que alguna cosa s’ensumen. Noto el pare estrany, l’altre dia va tornar del notari ben esverat. 

Jo no vull marxar estimat, no puc ser lluny d’aquí, lluny d’això nostre que cada dia és més fort… 


Juliol de 1936


Fa una setmana que vaig veure com el xofer us carregava les maletes al cotxe. Vaig sortir corrent del quiosc però ja era massa tard i havíeu girat a la cantonada. 

La minyona m’ha vingut a trobar com li va demanar. M’ho ha explicat tot. Feu bé de marxar de Barcelona, ara ja no s’està segur enlloc. 

La ciutat sembla deserta, la majoria d’homes han anat a lluitar per la República. Les notícies dels diaris són esperençadores, però jo no ho veig clar....

D’ara endavant enviaré les cartes a l’adreça que m’ha donat la minyona, espero que arribin...

Sempre seu, 


Desembre de 1936


El carter ha retornat totes les cartes que he enviat fins ara i fa cinc mesos que no tinc notícies seves. No puc més. El temps se m’escola entre els dits i no sé viure amb aquesta angoixa. 

Per què ens ha tocat viure així? 

Sempre seu,


Juny de 1940


Fa més d’un any que ha acabat la guerra i he tornat al poble dels meus pares. Ells ja s’hi van instal·lar quan va començar tot, com a mínim allà hi tenim l’hort i encara ens queden alguns animals. 

...

A vegades em pregunto perquè escric tot això, si no arribarà a llegir mai aquesta carta. Fa mesos que vaig perdre l’esperança de rebre notícies seves. Potser sí que ha passat molt temps, però si tanco els ulls molt fort puc veure-la un matí de juliol passejant pel barri, passant per davant del quiosc, somrient, amb el vestit blau… 

Sempre seu,


Novembre de 1944


He estat pare, amor meu. Fa un any vaig casar-me amb una noia del poble, érem amics de petits i crec que serà una bona mare pels meus fills. A casa estan molt contents, se l’aprecien molt. 

Ja sap que no he deixat mai d’estimar-la però m’haig de fer a la idea que la vida segueix i que mai podrem estar junts. 



Sempre seu, 


Març de 1964


No hi ha un sol dia en que el seu record no estigui present en mi... Ja fa uns anys que vam tornar a Barcelona. M’agrada passejar pels carrers que van ser testimonis de la nostra història i del que vam viure. Qui sap si algun dia ens creuarem de nou i tot tornarà a ser com abans… 

… 

Si ens tornéssim a veure li regalaria un exemplar de “La plaça del diamant” de Mercè Rodoreda. És quasi tan bo com els llibres que em deixava...

Sempre seu,


Juny de 1972


Quina alegria, estimada! Avui el meu fill m’ha dit que seré avi. Tinc el pressentiment que serà una nena i si ho és, vull que porti el seu nom, Mariona. 

L’enyoro. L’enyoro tant que no puc ni respirar. A Barcelona es comencen a sentir aires de canvi i penso que potser ara tot seria diferent….

Sempre seu,



Les mans de la Mariona tremolen i la carta li cau al terra. Sent com la ràbia creix. Està enfadada amb el seu avi per no haver-li explicat, però sobretot perquè no es va atrevir a viure. 


Febrer de 1978


Amor meu, avui li he ensenyat a la meva neta Mariona el quiosc on va començar tot. Me l’he emportat a passejar i l’he convidat a un gelat de xocolata. És el seu preferit, quina casualitat, no?. M’encantaria que la conegués, no sabria dir què, però en els seus ulls veig l’alegria i les ganes de viure dels seus. 

Sempre seu,


Octubre de 1989


Em faig gran. Tinc el pressentiment que aquestes seran les darreres paraules que escric. Ja no surto de casa i ja no tinc esma per res. Li agradaria tant conèixer la Mariona, s’ha fet tota una dona! S’entendrien tan bé… tot el dia va carregada de llibres i pensa que no me n’adono quan me’ls treu de la biblioteca. Avui m’ha vingut a veure i mentre jo escrivia aquesta carta, ella llegia al sofà un llibre de tapa dura i fulles esgrogueïdes. Sap quin era, amor meu? 



La Mariona acaba de plegar l’última carta que guarda amb molta cura a la caixa de sabates, juntament amb totes les altres. Mentre pensava en la història d’amor impossible que havia viscut el seu avi no va poder evitar que li caigués una llàgrima.  

 Comenta
 
Capítol 3 Un llibre rebel
Març del 1990


Quin pal d’obra de teatre, no entenc perquè ens obliguen a veure-la a l’insti. L’única cosa bona que té és que actuen algunes col·legues i després podré riure una estona. Però perquè està tan sèria? Hauria de somriure una mica més, així la gent veuria com n’és de bonic no? Però què estic dient! Sí, deu ser el paper que ha de representar, perquè la plasta de la profe ha dit que és una tragèdia. Però és que quan et mira amb aquella cara… 

— Mariona, què t’has quedat empanada! 

Ja m’està rallant, haig de vigilar que se’m notarà. Però perquè no puc deixar de mirar-la? 


Juny de 1990


— Mariona! Mariona! Estàs sorda o què passa, tia? 

— Ostres, perdona, tenia els cascos posats i no t’he sentit!

— Pensava que avui ja hauries pirat abans. Què escoltes? 

Boig per tu, la nova de Sau.

— Me la deixes escoltar? 

I sense que pugui respondre m’agafa els cascos i se’ls posa. Quan me’ls pren em toca sense voler la mà i se’m queda la pell de gallina. Però què m’està passant? 

— Uau, sona que t’hi cagues no? — i aleshores em somriu i jo em vull fondre. 

— Sí, sí que és guai. 

Vols dir que no pots dir alguna cosa més original? Però què t’està passant? Ets ridícula Mariona. A la sortida l’està esperant el seu nòvio. O el tio de COU aquest amb qui ara tonteja. Quin idiota, sembla el xicot de la Barbie amb aquests músculs i aquesta samarreta cenyida. Marxo, si ella es vol quedar que es quedi. 

— Tu, jo vaig tirant que vull estudiar pels exàmens. Ens veiem demà! — i m’acomiado així sense mirar-la a la cara i començo a caminar amb ritme. 

Després de cinc minuts sento algú que m’agafa pel braç, em giro i veig que torna a ser ella, que quasi no pot respirar perquè ha corregut fins a atrapar-me. 

— Però què t’agafa? Quina pressa tens per anar a estudiar Caste

M’agafa de la mà com fèiem abans i fem el camí de tornada parlant de tonteries, ens aturem als aparadors, ella m’assenyala els vestits que li agraden i jo… jo l’escolto i li dic que sí a tot. 

                        

Novembre de 1994 


— Mare, m’espavilo que avui he quedat amb un de la uni per anar a la biblioteca.  

— Oh què bé! És aquell noi tan maco que ens vas presentar per Nadal? 

— Aquell plasta? Com vols! 

— Ai Mariona, com ets. Totes les teves amigues tenen nòvio menys tu… 

— L’avi sempre deia que quan coneixes l’amor de la teva vida saps que és per sempre…  

— L’avi, l’avi, l’avi, sempre tan ingenu i idealista! 

— Si sabessis… 

— Si sabés què? 

— Res, res… 


Febrer de 1996


Quin mal de cap. No recordo res d’ahir, soc un desastre. Com em vaig deixar convèncer per anar a aquell antro? Si tu no veus ginebra Mariona! Quin mal les cames de tant ballar. Sonaven Gossos i Lax’n’busto a tot drap. Necessito un got d’aigua. Espera, que sempre tinc una ampolla a la tauleta de nit. Estiro el braç per agafar-la, però.... No trobo la tauleta de nit. I ara que me n’adono, aquests tampoc són els meus llençols. Sento com algú respira profundament al meu costat. Sí que vaig estar parlant molta estona amb aquell noi de la classe de literatura medieval però… com vaig acabar a casa seva? 

M’incorporo al llit i noto una punxada al cap. Quina ressaca. Haig de marxar d’aquí. Poc a poc retiro el cobrellit sense fer cap moviment massa brusc. Oh no, crec que es mou. Es gira cap a mi, m’abraça i puc entreveure els seus cabells llargs de color rosa com li cauen per l’esquena. Em desfaig del seu braç suaument i surto del llit. Per sort, ella segueix dormint com un tronc...

Agafo la meva roba que està tota per terra, em vesteixo com puc i tanco la porta, no vull que es desperti. 

Resulta que el seu pis només està a sis parades de bus de casa meva. Quines pintes dec fer, una àvia em mira de reüll. Me n’adono que porto la samarreta del revés, fantàstic Mariona. Però com va poder passar? Recordo que em va convidar a una copa i després vam estar ballant una estona. I la seva mirada era tan intensa… 

Quan arribo a casa els pares no hi són. Millor, així m’estalvio l’interrogatori de la meva mare. No sabria com explicar-li, tampoc ho entendria. M’ha deixat una nota al menjador: “Mariona, si no dorms a casa has d’avisar. T’hem deixat dinar a la nevera”. 

Quin desastre. Ara sona el telèfon, qui serà? 

— Mariona tia! quina bomba de fum ahir no? 

— Sí, estava molt cansada i al final vaig marxar cap a casa… — responc amb desgana, perquè vegi que no tinc ganes de parlar. 

— I no m’has d’explicar res....? 

— Res, com? de què, no, no! — responc nerviosa i conscient que he cridat bastant. 

— Però no et posis així, al final no va passar res amb el tio aquell de Literatura? 

— Amb el de Lite? què va… — respiro alleugerida. — Escolta, vaig a dinar, ens veiem dilluns a classe d’acord? 

Quin ensurt, sort que no se’n va adonar de res. Millor així, no sabria com explicar-li. Què pensaria de mi? 


Primera setmana d’abril de 1999


És el començament de la primavera, quan els paisatges es pinten de colors i els dies es fan més llargs. Avui he sortit a passejar, m’encanta perdre’m pels carrers del Raval. 

Dos adolescents estan asseguts en un dels bancs, abraçats, menjant-se amb la mirada i aliens a tot el que els envolta. Quina enveja. Com m’agradaria poder estar així, enmig del carrer, sense haver de pensar en el que diran.

Giro la cantonada, accelero el pas i per fi arribo a la llibreria. Quan entro, la noia del taulell em saluda i jo responc amb un moviment de cap i un “hola” quasi imperceptible. Em podria passar hores i hores aquí, però avui tinc pressa, he quedat amb els de la uni. Perquè el dia que tens pressa no trobes res? 

Em dirigeixo al taulell a demanar ajuda quan em fixo amb la noia del mostrador. Hi ha alguna cosa en ella que m’atrapa. Crec que ho notarà, Mariona sembles idiota. Dissimula, fes veure que miraves un catàleg. Fes el favor de comportar-te com una persona normal… Et vas prometre que no hi tornaries… 

— Perdona, estàs esperant no? — em quedo gelada quan em dirigeix la paraula, espero que no s’hagi adonat de que l’estava mirant… 

— A… Sí, sí. Venia a, a… — responc com puc, perquè tartamudejo? — Venia a buscar un llibre.

Fantàstic. Puc notar les galtes vermelles. Quina gran resposta Mariona! Què es ve a buscar a una llibreria? 

— Em sembla que d’aquests en tenim uns quants...— quan diu això no pot evitar deixar escapar una petita rialla.— Quin llibre busques?

— Leandre i Hero, de… — i a sobre no em surt el nom de l’autor! 

— De Joan Roís de Corella, el conec. Veig que t’agraden els clàssics. Ara miro si el tenim.

Dit això em somriu i va a comprovar-ho al magatzem. Però què m’està passant? Si només està essent amable, però quin somriure… Prou. Ja torna, actua normal Mariona, pel que més vulguis! 

— Quin greu, ara mateix no el tenim a la botiga, però si vols el podem demanar, et sembla?

— Sí, sí, seria perfecte.

— Em dones el teu telèfon? 

— El meu telèfon? Perquè vols el meu telèfon? —li contesto una mica alterada. 

— Doncs per avisar-te quan ens arribi —diu un pèl estranyada per la meva reacció. 

Li dono les meves dades que ella apunta a una fitxa. Ara és quan hauria de callar, però no sé què em passa i no puc deixar de parlar. 

— És que saps què? Necessito el llibre per a la uni. Resulta que el meu pare el tenia, però diu que no me’l vol deixar, que era del seu pare, o sigui el meu avi, i diu que el perdré i que clar que és un exemplar únic i per això…  

Per quan me n’adono que li estic explicant la meva vida, ella fa estona que em mira un punt encuriosida. Crec que no entén res. És el moment de marxar Mariona! M’acomiado com puc, quasi em menjo la porta i surto pitant d’allà. 

— Mariona, què vols mitjana o quinto? Mariona? 

Fa estona que tinc el cap en una altra banda. 


Segona setmana d’abril de 1999 


Fa un parell de dies que faig tot el camí fins a la llibreria però dono la volta just abans d’entrar. No puc. Va Mariona, sigues valenta. Avui sí. Només d’entrar ja la veig ordenant els llibres d’una de les prestatgeries. Ràpid Mariona, pensa una excusa! 

—  Hola, sí mira és que...

—  Hola, com estàs? — els seus ulls m’interroguen i jo ja em començo a posar nerviosa… 

— És que ahir va sonar el telèfon de casa i no hi vam ser a temps i clar vaig pensar que potser era de la llibreria i per això he vingut. 

Quina excusa més penosa ha sigut aquesta? És que ho puc veure en els seus ulls i a sobre se li ha escapat el riure… 

— A doncs no, perquè cada dia ho miro i encara no ha arribat… 

— Vaja, en tot cas, ja esperaré la trucada. I quan em disposo a marxar m’atura. 

— Però espera, si vols mentre no arriba te’n puc recomanar un altre… 

I així és com ens passem una hora parlant de llibres, em pregunta què estic estudiant i després m’explica que només fa mitja jornada perquè també va a la universitat. I abans de marxar acabo deixant-me mitja paga de les classes particulars amb tres llibres que m’ha recomanat. Ets un cas Mariona, però...


Tercera setmana d’abril de 1999


Aquest matí a la uni un de la colla m’ha dit que havia d’anar a comprar un llibre per una assignatura optativa i m’he ofert per anar-hi. Reconec que l’ha estranyat una mica, però m’ha donat 1000 pessetes i m’ha dit que el canvi me’l podia quedar per una birra de recompensa. 

M’ha tornat a passar, arribo molt decidida a la llibreria però freno de cop. Pensarà que soc una psicòpata. Avui em dirigeixo a un noi que també treballa a la llibreria, així potser no sospitarà. 

— Bona tarda, venia a buscar el llibre “Diccionari de termes filològics” .

— Hola, sí, si et sembla pots demanar-li a la meva companya, aquella noia que està al costat de les novel·les de misteri.

Sí, ja sé qui és aquella noia, pesat. 

— Sí, perdona eh, torno a ser jo. Venia a buscar un llibre de lingüística… 

— Lingüística? Pensava que no la feies aquesta assignatura... 

— Ah no, és per un company, que no podia venir i… d’això m’he ofert jo a venir perquè...

Somriu. 

— Doncs quina sort que hagis vingut tu i no el teu company de classe. Sí mira, el tenim aquí…

I m’he volgut morir. Mariona, treu-te aquest somriure idiota de la cara.  


Maig de 1999


— Perdona, que no hi és la noia que treballa aquí? 

— Ah, no, fa tres dies que està malalta. Disculpa, no seràs la Mariona?  

— Sí, soc jo — responc amb certa estranyesa. 

— Quan va trucar em va dir que si venies et donés aquest llibre i et digués que ja ens havia arribat. Però la veritat, m’ha estranyat una mica perquè fa dos mesos en vam rebre una caixa sencera que estava guardada al magatzem. Diríem que aquest és un dels llibres que acostuma a agafar pols a les prestatgeries, tu ja m’entens oi? 

Quan surto trec el llibre de la bossa i obro la primera pàgina. No sé perquè, però sé que hi ha escrit alguna cosa. 

“Que sàpigues que jo també t’esperaré sempre a l’altra riba”


Abril de 2005


— Sí, vull. 

— I tu, Mariona, l’acceptes per esposa? 

— Sí, per suposat que vull. 


Juny de 2012


I just abans d’acomiadar-se es van prometre que es trobarien cada nit d’amagat a la platja. Van acordar que Hero encendria una llàntia i així Leandre podria arribar a l’altra riba amb la barca de rems. I així van passar una nit rere una altra, sense que les dues famílies sabessin que es veien. Però una nit de tempesta...

S’obre la porta de l’habitació i ella entra de cop. Sembla una mica enfadada, les ha enganxat de ple. 

— Mariona, la nena ha de dormir que demà ha d’anar a l’escola 

— Va mama, siusplau, deixa que m’acabi d’explicar el conte… 

— Sou el que no hi ha. Deu minuts i a dormir. Mariona, també és la teva filla, a vegades sembla que jo sigui la dolenta eh…

La Mariona torna agafar el llibre que havia deixat sobre la tauleta de nit i somriu satisfeta. 

— Mentre la noia esperava a la riba de Sestos al seu estimat amb la llum encesa, una ventada va apagar la flama que havia de guiar a Leandre i la seva barca va xocar contra les roques. Aquella nit Leandre no va arribar a la costa i Hero va tornar a la torre. L’endemà, desesperada per no saber res del seu estimat, va córrer fins la platja i va veure com el mar, ja més calmat, li tornava el cos de Leandre… 

— Però mare, no tenen un final feliç no? 

— I tant carinyo, perquè encara que no poguessin estar junts, es van estimar com res en el món. Tota la vida. 

— Com tu i la mama no? 

— Sí, carinyo, com jo i la mama. 

La Mariona fa un petó a la seva filla i tanca el llum de l’habitació. Abans de sortir, la mira i no pot evitar que li caigui una llàgrima.   





 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]