Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sir Jan
Olesa De Montserrat
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Atenea
Història de Leandre i Hero:

Joan Roís de Corella

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.



Com es veieren Leandre i Hero:

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.



 Sense dubte, va pensar Leandre, és Hero, noble donzella de Sestos. Ella era la filla d’una família humil, bastant coneguda a l’arxipèlag. Als 6 anys, se li van morir els pares, d’ençà d’aquell dia que havia estat cuidada per la seva tieta Sofia, fins a dia d’avui. El dia del seu 18è aniversari. Ella havia convocat una gran festa a l’illa. Hi havia convidat gent de tota Grècia,  d’est fins a oest, i un dels afortunats havia estat Leandre. Però aquella nit no havia vingut simplement a una festa, Leandre venia amb una intenció diferent. Matrimoni. A penes coneixia a Hero, algun dia l’havia vist en un dels múltiples viatges que realitzava a Sestos, però no li havia fet falta més per enamorar-s’hi. I aquell moment que estava visquent no l’hauria canviat per res. Ell i Hero mirant-se, perduts en la ment de l’altre imaginant-se una vida perfecta junts. Leandre li va començar a observar el rostre, ella era preciosa. Va començar a fer un recorregut des de la seva boca fins al front. Però abans, es va fixar amb un magnífic mocador blau que li penjava del coll. Era molt bonic. Tot això feia que Hero fos bella. 

Aquell moment va multiplicar el sentiment d’amor que sentia Leandre cap a Hero per mil. Així que no va poder contenir-se més, va començar a apropar-se cap a aquella noia de 18 anys acabats de fer. Per sorpresa de Leandre, ella va fer el mateix. Els dos avançaven dirigint-se l’un cap a l’altre, sense perdre la vista ni un instant. Cada cop faltava més poc. Cada cop eren més aprop. Leandre va començar a pensar què diria per a demanar-li matrimoni a Hero. Però, justament quan s’anaven a trobar, alguna cosa va passar.



Hero desapareix:

Leandre no veia res, com si el mateix Zeus li hagués privat de la vista. Va intentar palpar davant seu a veure si localitzava a Hero. Res. De sobte, va sentir un crit. Un crit agut, estrident, un crit que fa la gent quan és en perill. Leandre no va saber com reaccionar. I si li havia passat algo a Hero? Llavors, va tornar a tenir visió. Però el que va veure no li va agradar. Hero no hi era. Va intentar mirar a banda i banda, però no hi va veure res. Sols la gent que havia assistit a la festa. Leandre va localitzar un home corpulent, d’uns 40 anys, que seia en una taula propera on ell era, i  tot decidit va anar a parlar amb ell.



- Senyor, que ha vist res vostè? - li va dir Leandre.

- Què haig d’haver vist? Qui és vostè? -

- Perdoni que no m’hagi presentat, soc Leandre, noble ciutadà de l’illa d’Abidos. Li preguntava si em sabria dir on ha anat la noble donzella Hero, gràcies a la qual avui tots som aquí. És que hi ha hagut un moment que hem perdut la visió…

- Que hem perdut la visió? De què em parla? - li va respondre el senyor confós. - A Hero no la he vist en tota la nit. De fet, estava esperant aquí sentat per a veure si es presentava, però res...-

- I no ha sentit res? Un crit, per exemple? - li va dir Leandre.

- Doncs ara que ho diu… No, no he sentit res. I miri que és estrany, eh? Tanta gent avui aquí i tant silenci que hi ha…

- Bé, moltíssimes gràcies igualment. -



Leandre estava confós. Podria ser que sols li hagués passat a ell? El crit havia estat real o sols producte de la seva imaginació? On era Hero? Va començar a donar-li voltes a la seva imaginació. Podia ser que hagués previst que li anava a demanar matrimoni i que se n’hagués anat? Trista sort la meva, què faré jo ara? Leandre començava a desvariar. Creia que ella també sentia el mateix… Leandre es va posar a plorar. Es va eixugar els mocs amb un mocador que portava a la butxaca. Espera, va pensar en Leandre, si jo mai porto mocadors a les butxaques. Va observar amb què s’havia eixugat. Era com una mena de paper i hi tenia alguna cosa escrit. Va intentar llegir el que hi havia escrit, però semblava impossible amb la quantitat de mocs que hi havia. Va netejar el paper una mica, i ja va veure clar què contenia aquella nota.



La nota d’Atenea, Afrodita i Hera:

Semblava com un tipus d’enigme. Però no un enigme qualsevol, aquest contenia deeses gregues. La nota deia així:

A ATENEA HI TROBARÀS SAVIESA, 

A AFRODITA, AMOR,

I A HERA, MATRIMONI.

Estava escrita amb lletra majúscula i amb una caligrafia molt maca. Es veia des de lluny que aquell text havia estat escrit amb pluma. Però la qüestió no era aquesta. Ara la qüestió era què hi feia una nota amb un text dins la seva butxaca? I a sobre una nota obvia. Perquè tothom sabia que Atenea era la deesa de la saviesa, Afrodita la de l’amor i Hera la del matrimoni i la fertilitat. El cap d’en Leandre era ple d’interrogants en aquell moment. Perquè algú voldria deixar una nota a la seva butxaca? Podria tenir això alguna cosa a veure amb la desaparició d’Hero? De sobte, el va veure. Allà al terra tirat hi havia un mocador, un mocador que li era molt familiar, era blau, de seda. Era el mocador de Hero! Leandre sabia més que ningú que ella mai anava sense el seu mocador, què feia ara sense ell? Podria ser que… Oh, no… Leandre es va començar a imaginar el pitjor. Podria ser que l’haguessin segrestat?



L’enigma:

Els dies van anar passant i Leandre no es podia treure del cap el que havia passat aquella nit. Guardava el mocador de Hero a casa seva, juntament amb la nota que havia trobat a la seva butxaca. Pensava i pensava i pensava, però no se li acudia res. Un dia va decidir anar a Sestos per a veure si Hero havia aparegut i d’aquesta manera tornar-li el mocador, i ja de pas demanar-li matrimoni. Però res. Hero no apareixia. Aquella mateixa nit va decidir que havia de fer alguna cosa. De fet, ell era l’únic que ho sabia. L’altra gent a Sestos, reaccionava normal, i la  tieta de Hero, Sofia, era a passar uns dies a l’estranger. Ell era l’únic que podia descobrir el misteri, era l’únic que podia salvar-la en el cas que estigués en perill. Així que un dia va esclatar, i va decidir no dormir fins que no hagués resolt l’enigma. Tal dit tal fet, que va passar nit i dia sense dormir. L’enigma es podria referir a Hero? L’enigma podria donar-li pistes per trobar-la? No sabia res, sols sabia que havia de fer alguna cosa. Li venia al cap el judici de Paris, en el qual el príncep troià Paris va ser preguntat per les tres deeses, Atenea, Afrodita i Hera, qui d’elles era la més bella. Aquest va escollir a Afrodita davant l’oferiment que li va fer de casar-se amb la dona més bonica de la terra, Helena. Però això què tenia a veure? Podria la guerra de Troia ser un fet important en tot això? No ho sabia. El quart dia sense dormir ja no s’aguantava, així que va decidir poder prendre’s un descans. En el moment que va tocar el coixí amb el cap, va caure adormit.



Tres dies després Leandre es va despertar. Estava confós. Tenia gana. Però havia recuperat forçes i estava disposat a seguir intentant desxifrar l’enigma. La seva sorpresa va ser que el primer cop que va mirar la nota, ja en va treure l’entrellat. Una solució que podria ser factible! Atenea, no es referia a la deesa grega, sinó a l’actual capital de Grècia, Atenes. L’enigma li deixava molt clar que a Atenea trobaria la saviesa, és a dir, a la ciutat d’Atenes sabria més coses. Més coses d’on era Hero, més coses de com salvar-la! La següent part de la nota també era obvia. A Afrodita, amor, I a Hera, matrimoni. És a dir, si anava a Atenes sabria més de com salvar a Hero. Per ella sentia amor i d’aquesta manera podria contraure matrimoni. Ho tenia! Ja havia entès l’enigma. Així que sense pensar-s’ho es va dirigir al port de l’illa i va agafar el seu vaixell que havia heretat del seu pare. I tot decidit a salvar a Hero, va salpar cap a Atenes.



 On soc?

Hero es va despertar, havia dormir durant molta estona. No sabia on era. Tot estava fosc i no podia distingir què tenia al voltant. Sentia una olor com d’aigua salada. Podria ser que fos al mar? Era com en una espècie de compartiment. Potser d’un vaixell? Es va preguntar. De sobte, una espècie de porta es va obrir i per fi va poder veure alguna cosa. El que va distingir, no li va agradar gens.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Afrodita
A la mar:

Els dies anaven passant, i Leandre cada cop era més a prop d’Atenes. Portava uns quants dies sense menjar a causa que davant la seva impulsivitat de salpar tant de pressa, a penes havia agafat menjar per a tots els dies que estaria a la mar. Però en aquell moment tot això li era igual, ell el que volia era veure-la. Veure a Hero. Tenir-la davant, acariciar-la, abraçar-la! Passava nit i dia pensant què li havia passat. I el més important, què es trobaria a Atenes quan arribés? Com podria salvar-la? Tenia el seu mocador sempre amb ell, aquest li recordava a Hero. Leandre es sentia com el guerrer Ulisses en una de les seves moltes aventures. Tenia un objectiu i el volia cumplir, però a causa de la seva falta de nutrició, no tenia forces per fer-ho.

Era el vuitè dia des que havia salpat. Leandre va començar a desvariar. Portava ja molt dies sense menjar, tenia al·lucinacions, a la mínima que realitzava alguna acció es marejava. Així que va decidir aturar-se per descansar. Tal dit, tal fet, la seguënt illa la qual va trobar, s’hi va aturar per a menjar i agafar provisions pel viatge. 

Serifos:

Un cop va haver amarrat bé el vaixell al port es va endinsar en aquella illa. Es trobava en un poble àrid, amb poca vegetació. Hi havia cases construïdes maldestrement intentant constituir carrers. No hi havia ningú. El poble estava totalment desert. De sobte, la seva vista es va dirigir a un gran cartell que hi havia a sobre un dels edificis que tenia just davant. Aquell cartell contenia el següent:

Ταβέρνα Σέριφος

O el que en català significaria: Taverna Serifos.

Llavors en Leandre ja va saber on era. Es trobava a l’illa de Serifos. Una illa bastant coneguda a l’arxipèlag per les seves activitats mineres, sobretot de ferro i coure. L’edifici que havia distingit era una taverna. La taverna de Serifos. En Leandre pràcticament saltà d’excitació al veure-ho. Havia trobat una taverna a on podria menjar i agafar provisions! Així que sense pensar's-ho dues vegades, hi va entrar de cop. El que no sabia és que el que descobriria a dins, li cambiaria totalment la percepció que tenia del viatge.

Era una taverna bastant comú a primeres. Hi havia taules a dreta i a esquerra d’on en Leandre era i justament al centre, es trobava una barra amb gent fent-la petar. En Leandre va deduir que per les seves robes brutes d’un tipus de material negre, eren miners. Segurament devien estar descansant del torn de matí, per després continuar al torn de tarda. En Leandre es va dirigir a la barra i va demanar que li posessin el que fos però que fos gros. Que tenia molta gana. La cambrera se’l va mirar i tot seguit va entrar per una porta lateral, que aparentment portava a la cuina. En Leandre no sabia si tan sols havia entès el que li havia dit, però impacient, es va esperar a que li portessin alguna cosa de menjar. Mentres esperava va distingir com els miners el miraven. Ell ho entenia, no tots els dies arriba un foraster a la teva illa i es presenta a una de les teves cavernes demanant que li posin el més gros que tinguin de menjar. De sobte un home amb una espessa barba negre es va apropar a en Leandre. No se’l veia molt vell, però tampoc molt jove. Tenia la cara bruta amb taques negres. Però igualment podies distingir-li una cicatriu a la galta esquerra. L’home li va preguntar qui era.

- Sóc un jove grec. De l’illa d’Abidos. - va respondre en Leandre.

- Abidos? No em sona - li va contestar l’home amb una veu greu. - Què et porta per aquí?

- És llarg d’explicar, veureu… -

I en Leandre els hi va explicar cada part de la història, cada detall sense deixar-se res. Primerament de com havia conegut a Hero. Tot seguit com havia assistit a la festa per demanar-li matrimoni. I finalment tot el tema de com havia desaparegut i tot el tema de l'enigma. Els miners escoltaven atents, excepte un que estava jugant a tirar dards a una diana que havien ingeniat amb la cara d’algú. Era com si no es volguessin perdre res. Un cop en Leandre va acabar el relat, va haver-hi un silenci sepulcral. Els miners el miraven cautivats, com si volguessin expressar-li les seves emocions tan sols amb la mirada. De sobte, la cambrera va sortir per la porta per on a havia entrat feia una estona. Portava un gran plat amb una tonyina molt gran a sobre. La qual va fer sentir a en Leandre més famolenc de com ho havia estat mai. Un cop li van posar el plat davant, va començar a devorar l’animal sense pietat. Mentres menjava, l’home de la barba es va tornar a dirigir a en Leandre, però aquest cop més amigable. 

- Em dic Giles - li va dir. - Sóc miner. Visc a Serifos des que vaig néixer, tot i que la meva família era de Delfos. Jo i els meus companys hem escoltat la història que ens acabes d’explicar amb atenció i no hem pogut evitar posar-nos en la teva pell i sentir la frustració que deus estar sentint ara mateix. Nosaltres et podem ajudar. -

Aquell home cada cop se’l veia més bona persona. Amb allò que havia dit i com ho havia dit, havia deixat de ser l’home dur que havia vist en Leandre al principi. Un cop es va haver acabat la tonyina, en Leandre s’havia quedat més satisfet que mai. Va mirar a l’home que li havia ofert ajuda, i va sentir que no ho podria fer sol. Què necessitava? Tripulació. Gent que l’ajudés amb el vaixell i que s’endinsés a l’aventura. Els miners se’l van mirar parats. Els necessitava a ells? Volia que anessin amb en Leandre al vaixell? En Leandre va assentir.

- Això està fet - va dir en Giles segur de si mateix. -Nois! Aneu a buscar les vostres coses i a acomiadar-vos de les vostres dones, demà quan surti el sol, salpem cap a Atenes. -

En Leandre no s’ho podia creure. Ells l’ajudarien amb el viatge! Ja no ho faria sol! Va donar-li les gràcies a en Giles i a la resta de miners. Sense ells, les probabilitats de sobreviure a la mar haguessin estat mínimes! Tots estaven emocionats excepte un miner. Aquest era molt més vell i no se’l veia amb intenció d'endinsar-se en una aventura, de fet durant tota l’estona que havia estat explicant la història, aquest no havia fet més que tirar dards a un cartell que hi havia penjat a la paret. Aquest cartell contenia una cara. Una cara que li era bastant familiar a en Leandre. L’havia vista varis cops a l’illa de Sestos acompanyant a Hero. Era la seva tieta! Ràpidament en Leandre va dirigir-se a la paret i va llegir el cartell que contenia la cara. Aquest hi deia que es buscava a la tieta de Hero, Briseida, per haver assaltat varies embarcacions a l’arxipèlag. Sempre que assaltava aquells vaixells, s’emportava or, del botí i cera, de les espelmes de l’embarcació. En Leandre va preguntar a Giles si coneixia a aquella dona. Aquest va assentir.

- No és més que una pirata. Assalta embarcacions més petites i els hi roba. Bé, què hi farem… Una pregunta, respecte el vaixell…

Però en Leandre ja no l’escoltava, pensava en les seves coses. La tieta de Hero, Briseida, era a l’estranger en el moment del seu segrest. No era allà. Però podria ser que… Per un moment en Leandre es va quedar parat. Podria ser que ella l’hagués segrestada? I que ara estigués jugant amb ell perquè l’anés a buscar? Leandre va expressar aquest sentiment a Giles, i aquest va li respondre ràpidament.

- Si és així no hi ha temps per perdre. - es va dirigir cap als miners i els va dir - Nois, no hi ha temps per perdre, partim ara! No us quedeu aquí com uns estaquirots, he dit ara! - va dir en Giles violentament. 

Es notava que aquell tema li importava, sinó no estaria fent tot allò.

En Leandre semblava com si visqués en un altre món. No acabava d’entendre perquè robava cera. No ho acabava d’entendre. Havia estat rumiant i havia arribat a una conclusió. Per una banda es deia a si mateix que no era possible, però per l’altra tenia tot el sentit del món. Hi havia un llibre a Atenes, concretament al Partenon, que narrava una història. Bé, més aviat una profecia. Aquesta deia així:

“Hi haurà un moment en la història en que un jove, ple d’amor, voldrà contraure matrimoni amb la seva estimada, bella i casta donzella. Res no li privarà d’aquest objectiu perquè el cercarà i el cercarà, fins a aconseguir el que vol. I quan ho aconsegueixi, els dos, home i donzella, es convertiran en estàtues constituïdes de dos materials primordials. Un la cera, tant moldejable com l’amor i l’altra l’or, tan valuós i pur com el matrimoni. Quan això passi, l’humà obtindrà la vida eterna, ja que haurà trobat l’annex entre l’amor i el matrimoni. Deixarà de ser quelcom feble, i aconseguirà el poder absolut!”

En Leandre va tenir clar que hi tenia alguna cosa a veure. Per una banda, el llibre es trobava a Atenes, el lloc que deia la nota, i la profecia parlava de l’amor (Afrodita) i del del matrimoni (Hera). Per no comentar que Birseida havia estat robant els dos materials mencionats, or i cera. Tot semblava començar a agafar un sentit, però encara li quedaven bastants interrogants per contestar. Perquè? Amb qui? Eren preguntes que li venien al cap. Va decidir no dir-li res a Giles ni als seus companys miners fins que no haguessin salpat. Així que un cop tots van haver pujat al vaixell, i gràcies a l’ajuda dels miners havien carregat suficient menjar de la taverna, es van despedir de Serifos i van dirigir-se mar endins. Encara els hi quedava molt viatge per recórrer.

Tieta?

Hero es trobava en un vaixell. Era bastant antic i estava una mica atrotinat i vell. Era a la sala del botí i davant tenia a la seva tieta Briseida. Aquesta la mirava fixament als ulls. Les dues estaven callades. Briseida estava intentant incomodar a Hero amb la mirada. Però a Hero li era igual. Estava massa pendent de tot l’or i tota la cera que tenien al voltant, com per fixar-se en la mirada de la seva tieta. N’hi havia molt! Moltíssim! Hero mai s’havia fiat de la seva tieta Briseida, i el que veia en aquell moment, encara la feia desconfiar més. Era com si estigués planejant alguna cosa diabòlica! De sobte algú va entrar a la sala. Era un home corpulent, d’uns quaranta anys. Hero no sabia qui era. Però Leandre sí que ho hagués sabut si hagués estat allà, perquè havia parlat amb ell feia vuit dies.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Hero
- Leandre. Leandre! Leandre!!! 

El cridaven, però ell sols tenia cap per trobar a Hero. Volia veure-la, estar amb ella, acariciar-la, estimar-la. Perquè el cridaven? Què volien? Qui el cridava?

Va aixecar la mirada i es va quedar glaçat.

Era Hero. 

- Leandre, que m’has trobat a faltar? -

Leandre no va respondre. Simplement se la va quedar mirant, contemplant la seva bellesa. Era Hero. Sense dubte. Era allà, de carn i ossos. No era una al·lucinació. Hero es va apropar a Leandre i es va seure al seu llit. Portava una safata amb un got d’aigua i unes pastilles.

- És hora de prendre la medicació. -

Leandre la seguia mirant bocabadat. No deia res. Solament mirava. Ella es va dedicar a introduir les pastilles a la boca de Leandre i fer-li veure l’aigua perquè se les empassés. Ell així ho va fer. Leandre no aconseguia articular cap paraula. No s'explicava el que havia passat. Però era feliç. Tenia a Hero al costat i li podia observar el rostre. Podia sentir la seva bellesa.

- Has avançat el llibre que et vaig donar Leandre? Per quina pàgina vas? - Hero va agafar el llibre: Mitos Griegos, que es trobava a la tauleta de nit d’en Leandre - 365 ja! Sí que has anat per feina. Quin mite estàs llegint? - Hero va buscar el títol del capítol - El judici de Paris! Atenea, Afrodita i Hera. Què, t’està agradant Leandre?  -

En Leandre no reaccionava. 

- Que saps que al menjador tenim un quadre d’una illa de grècia? Eh Leandre? De Serifos. Un quadre on hi ha uns miners treballant. T’hi havies fixat mai? És d’un tal Giles, ara no recordo ben bé el cognom. Un pintor grec molt conegut. 

En Leandre va caure a terra.

- Leandre? Leandre què et passa? Et trobes bé? Leandre?!! -

Hero va demanar ajuda. Uns segons després, a l’habitació van entrar tot d’infermers. D’entre ells, la infermera en cap, Sofia Briseida. Seguida d’un noi, més arribat un senyor, d’uns 40 anys i bastant corpulent. Entre els dos portaven una llitera que serviria per posar a en Leandre i transportar-lo fins a fora on una ambulància l’estaria esperant. 

En Leandre estava estès a terra, no reaccionava a res. Com si estigués dormint. Però encara era conscient. Havia estat conscient durant tota l’estona que havia estat amb Hero. Ara no sabia què li passava. No podia moure el cos. No podia moure la cara. Estava immòbil. De sobte els va veure. Eren ells. La ràbia que va sentir li va donar forces per deixar anar una paraula.

- Segrestadors!

Hero no va saber què volia dir amb allò, però ara tant li era. Estava preocupada per Leandre. Què li havia passat? Estava allà tant tranquil amb ella i de sobte havia caigut a terra. Havia dit res dolent? Mentre els altres col·locaven a en Leandre sobre la llitera, a ella li va cridar l’atenció uns papers i una ploma situats a la tauleta de nit d’en Leandre, al costat del llibre Mitos Griegos.  Els va agafar. N’hi havia dos. El primer era un tros petit de paper, de la mida d’un mocador. I hi havia escrit el següent:

A ATENEA HI TROBARÀS SAVIESA, 

A AFRODITA, AMOR,

I A HERA, MATRIMONI.

I el segon era un full normal de paper A4, que contenia com una petita història:

“Hi haurà un moment en la història en què un jove, ple d’amor, voldrà contraure matrimoni amb la seva estimada, bella i casta donzella. Res no li privarà d’aquest objectiu perquè el cercarà i el cercarà, fins a aconseguir el que vol. I quan ho aconsegueixi, els dos, home i donzella, es convertiran en estàtues constituïdes de dos materials primordials. Un la cera, tant modelable com l’amor i l’altra l’or, tan valuós i pur com el matrimoni. Quan això passi, l’humà obtindrà la vida eterna, ja que haurà trobat l’annex entre l’amor i el matrimoni. Deixarà de ser quelcom feble, i aconseguirà el poder absolut!”

Hero es va alegrar que a en Leandre li hagués agradat tant el llibre que li va donar. Si inclús s’havia atrevit a escriure una part d’un petit mite! En el fons, en un neuropsiquiàtric hi ha poques coses a fer, i ja està bé que els interns s’entretinguin amb llibres i altres coses…

En Leandre ja era sobre la llitera, i els infermers l’anaven a portar fora de l’habitació. Sofia Briseida li va fer senyals a Hero perquè estigués per la feina i els ajudés. Però justament quan es dirigien amb la llitera cap a la porta, va entrar algú a l’habitació. Aquest era el company d’habitació d’en Leandre. No era jove, ni tampoc molt vell, tenia una espessa barba negra i presentava una cicatriu a la galta esquerra. En Leandre el va veure. No va saber com però es va posar a cridar.

- Giles! Giles!!! M’han agafat Giles! Els segrestadors se m’emporten! La tieta, i el senyor!  Giles!!! Hero està aquí, està bé! -

Ningú de la sala va entendre el que deia. El van prendre per boig, una cosa bastant irònica parlant d’un psiquiàtric. El seu company d’habitació va seguir el seu camí, i a en Leandre se’l van emportar.

No li havien fet cas! En Leandre no s’ho creia. Però no ho veien? No veien que les persones que l’estaven portant eren uns segrestadors? Leandre va començar a veure passar tot de coses per davant seu. El vaixell. Serifos, amb els miners. Sestos, Abidos. S’allunyaven de casa seva i creuaven l’arxipèlag fins al final.

- Hero! Hero! - va cridar en Leandre en un últim intent que li fessin cas. Era l’amor de la seva vida. Perquè ella no li feia cas? - Em vull casa amb tu Hero, em vull casar amb tu!

Hero ajudava a portar la llitera amb la que estaven creuant tot el passadís del psiquiàtric fins a la porta de sortida. Passaven per la piscina. El menjador, amb els interns dinant. A mesura que s’apropaven a la sortida, es començava a poder diferenciar les dues illes diferents de l’internat. La dels infermers, i la dels interns. De sobte Leandre va cridar-la. Ella es va espantar. Què volia, perquè la cridava? I llavors ho va dir. Leandre ho va dir i Hero es va quedar parada. Va quedar immòbil al mig del passadís, i va deixar que Sofia Briseida i els altres infermers se l’emportessin cap a la porta de sortida. Es volia casar amb ella? Tant l’estimava? Va pensar que Leandre era un intern, i que acostumaven a dir bogeries com les que havia dit a l’habitació. Però allò ho havia dit amb un altre to. Seria veritat? No ho podria arribar a descobrir mai.

Leandre va veure que Hero es parava i va perdre les esperances. Tot el que havia fet per ella, trobar-la, intentar salvar-la, tot per demanar-li matrimoni. I tot perquè reaccionés parant-se quan es declarava? Leandre es va posar a plorar. Se l’emportaven, tenia por, què li farien? Mai ho va arribar a saber perquè un cop van sortir del Neuropsiquiàtric Sestos & Abidos, tot va quedar fosc.

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]