Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



carladaliasofia
El Prat De Llobregat
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1
Vaig sentir el fort cop contra la meva galta, els seus ulls no semblaven veure més que a un desconegut. Les gotes d'aigua, immediatament, van caure sobre el meu cos seminú després d'aquell violent exili. Recordo que plovia tant que la roba que havia llançat per la finestra romania en el sòl brut d'aquella vorera.



De genolls, xopada i ofegada en les meves pròpies llàgrimes, amb la mínima esperança que el penediment sorgís efecte en el meu pare. Em vaig aixecar per a recollir les meves pertinences malgrat el seu estat de descuit, per anar a buscar la bondat que necessitava en aquests durs moments. Vaig caminar diverses illes de cases fins a posicionar-me davant de l'edifici que m'havia fet patir tots aquests any: l'institut. No obstant, era l'únic lloc en què podia recórrer.



Em va trobar somnolenta i atordida; soc incapaç de descriure el que em van transmetre els seus ulls en el moment en el qual em va veure arraulida entre fulles. Ella va ser la meva salvació, el què jo encara no sabia era que s'acabaria convertint en la meva motivació.



Després, la meva vida es va tornar una monotonia reconfortable; era just el que necessitava: estabilitat emocional. Va obrir les portes de casa seva, a una total desconeguda. Va ser l’única que sense jutjar-me; va confiar cegament en la meva paraula. L’Adelina, una dona de tercera edat disposada a sacrificar-se pels altres. Les seves presents arrugues i els seus ulls esperançadors em transmetien grans onades de calma; encara que el seu patiment es veia embolicat en una capa de somriures.



Vaig començar a anar a l’escola un altre cop; passo desapercebuda de tots aquells grups que donen vida a l'Institut Belmont però, tot i així, tinc a aquelles persones necessàries.



—Ei! Què t'estic parlant! Pots parar-nos atenció!—em crida l’Àfrica interrompent la meva lluita interna-. Estàs bé? Ha passat alguna cosa amb l’Aaron?



—Joder Àfrica, deixa al meu xicot en pau—voltejo els ulls i sospir. No és novetat que les meves amigues s'interposin en la meva relació.



—D’acord tia, passo del tema—s'encreua de braços i gira el seu cos en direcció a les altres—. Us ve de gust una de tapes aquesta nit?



—Sens falta, us recullo a les 7?—pregunta la Berta mentre li dona una tendra carícia a l'Eli en la galta. Tant de bo el meu xicot em mostrés, de tal forma, el seu efecte.



—Avui no puc, ho sento—capmoixa sospir—. Un altre dia serà.



—Joder tia, sempre estàs igual. Si no és per una cosa, és per una altra, però sempre per ell—diu l’Àfrica descarregant la seva fúria contra mi, mentre l'Eli i la Berta assenteixen donant-li la raó.



—Marta, crec que l’Àfrica està en la veritat. No pots tancar-te en una relació si fa que deixis de costat a les teves amistats i, a més, a tu mateixa. És tòxic i no et convé—diu amb afecte l'Eli—. T'ho diem pel teu bé.



—No ets ningú per a dir qui em convé i qui no. Potser aquí les tòxiques sou vosaltres atès que em voleu separar de la meva parella—m'excuso de manera agressiva abans de voltejar-me i anar-me.



Em dirigeixo de manera ràpida a la parada d'autobús, l’Aaron m'espera a casa seva i vull evitar la tardança. Ell com sempre ha estat al meu costat, sento que li ho dec tot. Va aparèixer a la meva vida oficialment després d'haver-ho vist un parell de vegades pel barri; semblava el típic noi agradable que plena de gaubança qualsevol espai amb el seu somriure. Sempre havia cridat la meva atenció i poc després, quan va començar l'institut, va resultar ser el meu nou company de classe. Arran d'això vam començar a parlar; em feia sentir molt a gust i mentre parlava amb ell, els meus problemes s'evadien. Amb el temps vam forjar la nostra actual relació i 5 mesos després, seguim estimant-nos com el primer dia.



Arribo a la què és la meva parada, i després d'acomiadar-me del conductor, em desplaço cap a l'última casa que es troba al fons del carrer, a la vorera del riu. El vent primaveral arremolina les seves aigües, mentre que el sol no es decideix si brillar o no, com si volgués solidaritzar amb el meu estat d'ànim. Veig com els arbres són decorats per fulles de diferents colors, aquestes reneixen malgrat haver mort pels forts vents de tardor i hivern. Aquesta imatge em treu de qualsevol funesta imaginació. La primavera es fa destacar en aquesta residència. 



Toco el timbre de la casa, aquest produeix una acollidora melodia.



—Marta, pensava que arribaries més tard, t'he trobat a faltar. Passa, els meus pares s’han anat de cap de setmana—em diu l’Aaron mentre s'acosta i m’agafa de la cintura fent petites carícies en ella.



—Jo també t'he trobat a faltar—li faig un tendre petó en la comissura del llavi.



—Com em poses—em somriu i dos segons després em besa apassionadament.



Atrapa el meu clatell i em besa de nou. Li faig petits petons i tot seguit li recorro la mandíbula, crec que és la primera vegada que un toc de tendresa recorre els nostres cossos sota els llençs. Sento que estic equivocada quan m’agafa bruscament del cabell i estira d'ell.Em fa decantar el coll perquè gaudeixi de com omple un camí de petons, des de la meva orella fins a la meva clavícula, deixant petites marques que demà tindran aquesta tonalitat porpra que tant odïo. Posa la mà en la part baixa de la meva esquena i fa pressió en les nostres parts, fent que ell deixi anar un petit gemec. Els nostres cossos al final estan nus, fregant-se i sentint-se. Intento canviar de postura, i així posicionar-me damunt d'ell; però ell nega.



—Aaron, si us plau, d’aquesta forma no—murmuro quan sento que les seves mans es posen en els meus malucs, i les meves palmes cauen sobre el llit. Sembla no escoltar les meves negacions. Crido al sentir-ho dins.



Gemega al ritme dels seus moviments, m'estira del cabell mentre petites llàgrimes recorren el meu rostre. Cada segon que passa fa que la meva ansietat es faci més forta, i això sembla agradar-li, perquè a cada sanglot que surt de la meva boca, ell mou els seus malucs més fort fent que la meva zona pèlvica ja no pugui més. Quan el clímax li atrapa, es recolza en el llit exhaust. Ni tan sols he pogut començar a gaudir quan ell ja ha finalitzat. Incòmode, i sense ganes d'entaular conversa, voltejo cobrint-me amb els llençols. Però els aparta i els llança. Tracto de detenir les llàgrimes que descendeixen per les meves galtes. Encara que no sorgeix efecte.



—Em fas mal. Saps que d'aquesta forma què ho fas, no gaudeixo.



—Que parles tia, si fa dos minuts estaves gemegant en la meva oïda. Només busques cridar l'atenció. Ja estic cansat de tu i de les teves mogudes.



Dono per fet que acaba la conversa i em quedo jaguda al seu costat en silenci.



—Què creus que fas? Ves-te’n i oblida't de mi; l'única cosa que no m'ha fet deixar-te aquest temps és perquè la gent parlaria. L'única cosa que buscava de tu era cardar i ni això fas bé. Et deixo.



Dos mesos després



Em trontollo una mica en aixecar-me del llit, la vista se m'ennuvola encara que aconsegueixo estabilitzar-me i dirigir-me al bany sense cap contratemps. A cada pas que dono, el dolor s'intensifica, en efecte, és com un corrent sanguini verinós. El meu cos es veu reflectit en aquell mirall que permet veure totes aquelles imperfeccions que recorren el meu sistema, com si de sang per les venes és tractés.



Agafo la bàscula de sota la pica; inspiro profund i poso els meus peus descalços sobre ella. El 40 que apareix en el marcador es repeteix al meu cap contínuament. I trenco. Els sanglots escanyen la meva gola juntament amb les meves súpliques que estripen cada part de la meva ànima al no poder ser expressades.

Els meus llavis s'humitegen; passo la llengua, lentament, per la comissura i sento aquest peculiar tast a ferro que acostumava a assaborir a la meva infància: sang. La sensació d'agonia és inevitable. Empenyo la bàscula amb els peus i caic a terra mentre plaño.



Escolto els passos accelerats de l’Adelina aproximant-se. Colpeja la porta bruscament, mentre crida el meu nom.



—Marta, si us plau, obre’m la porta— em suplica entre llàgrimes l’Adelina—. Filla, fes-me cas. Podem parlar i veuràs que tot té solució.



Amb les poques forces que em queden, aconsegueixo arribar al pom de la porta i l'obro. Immediatament, sospira i deixa caure tota aquella tensió que tenia acumulada. S'acosta temorosa cap a la meva descurada i frívola figura. M’apropa amb força al seu cos i m'estreny entre els seus braços. I prenc consciència de l'ocorregut; aquella anciana que em va trobar perduda al carrer, m'havia tornat a salvar la vida sense rebre res a canvi.

Ella s'ha convertit en la meva família; perquè és igual que no tinguem cap parentiu amb una persona si aquesta forma una part essencial del nostre ésser.



—Això ha d'acabar, Marta. No crec poder suportar una altra situació similar aquesta—trobo centellejos de tristesa, que no coneixia, en els seus ulls grisos—. A partir d'ara, acudiràs a teràpia psicològica. És la meva condició per a continuar vivint en aquesta casa.



Assenteixo.
 


 

 Comenta
 
Capítol 2
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

               T: Recordes quin va ser el Tracte, Marta?

               ...

               T: Marta, si us plau, mira’m ... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per al meu tampoc no ho és. Contesta'm. Et recordes del tracte?

               S: Sí.

               T: Me'l vols repetir, per favor?

               S: Doncs,‌ ‌que‌ ‌si‌ ‌arribava‌ ‌a‌ ‌pesar‌ ‌menys‌ ‌de‌ ‌40‌ ‌quilos‌ ‌hauria‌ ‌d’ingressar.‌ ‌

               T: I saps quant peses aquesta setmana?

 

Els seus ulls es claven en el meu rostre sense deixar de mirar-me. Toso per alliberar-me, ell només segueix observant cadascun dels meus moviments; tenir la seva mirada posada en el meu cos m’aclapara perquè sé que està calculant les meves debilitats. Aixeco el mentó vorejant el cap, entreobro els llavis per dir alguna cosa però em penedeixo quan se’m comença a ennuvolar la visió i començo a veure-ho tot negre. Sento els meus genolls flaquejar i tanco els ulls deixant-me caure.

 

Desperto en una habitació desconeguda per a mi. Estic desorientada i atordida, l'últim que recordo és ser vençuda pel cansament.

 

–Crec que el millor per la Marta seria l'internament en un centre mèdic especialitzat en el trastorn que pateix–diu una veu masculina la qual no reconec de primeres.

 

–Jo vull el millor per a ella encara que la realitat de la situació és dolorosa– contesta aquella dolça veu tan familiar. És l’Adelina–. Tot això suposarà l'acceptació total de la seva malaltia.



No acabo de creure les seves dures paraules, sembla no importar-li que em vulguin allunyar d'ella. Tusso fortament i que així notin la meva presència. Els seus cossos giren cap a la meva direcció i semblen disgustats per l'elecció d'el lloc en qué han tingut aquella conversa. Adelina tremolosa camina cap a la llitera i s’asseu amb lentitud en els meus peus. Pestanyeja un parell de vegades per allunyar les llàgrimes i les ganes de avenar tota la càrrega que porta a sobre. La meva boca s'asseca a l'instant, empasso saliva i mantinc la meva mirada fixa en els seus ulls. Respiro en el més submís silenci per controlar els meus nervis.



–Com et trobes?–pregunta l’Adelina



–Com collons creus que em trobo? Vols ficar-me en una gàbia de boigs i separar-me de tot allò que estimo–li crido deixant-me portar pel dolor i els nervis–. Ja veig el que t'importo.



–Marta lamento  dir-te que això no es decisió teva. És el millor per a tu encara que ara mateix no siguis conscient. L’Adelina ho fa perquè t’estima–diu l'emissor de la veu masculina: el metge.



Em quedo callada, només puc pensar en arribar a casa i anar-me  a dormir al meu llit. Vull que aquest dia finalitzi el més aviat possible. L’Adelina em dóna un lleu petó al front i se'n va tan ràpid com ha arribat. Entren dues infermeres a la sala i m'ajuden a preparar-me. Les seves mirades mostren tot allò que senten i, d'aquesta manera, les paraules són innecessàries.



–Intentarem fer això de la forma més fàcil possible. L’Adelina ha sortit a omplir uns papers. El teu ingrés a l'hospital serà immediat–em comenta el metge just en el moment en què entren dos homes i comencen a ficar totes les meves pertinences en una bossa.



–Senyoreta, és hora d'anar-nos–diu un d'ells.



El camí se m'ha fet etern. La gran entrada decora el grisós edifici, m’abraço a mi mateixa al notar que s'obren les portes. Covardament, retrocedeixo un pas fins a xocar amb el dur cos d'un dels homes i aquest em pressiona perquè avanci. M'estic quedant sense aire novament, deixo caure les mans sobre els meus genolls i intento normalitzar els batecs accelerats del meu cor. A l'entrar miro amb reüll els seients de la sala i tremolosa camino cap a un d'ells. Una dona totalment vestida de blanc es posiciona davant de tots i comença a narrar una infinitat de noms escrits en una llista. Ens agrupen i ens van ensenyant les nostres respectives instal·lacions. Fico la mà a la butxaca del meu pesat abric buscant el meu telèfon i d'una estirada m'ho pren de les mans una senyora de mitjana edat.



–Els mòbils estaran confiscats. Començarem amb el sistema d'economia de fitxes. Aquest consisteix en què per cada cosa que consideri que fas bé, rebràs una fitxa. Quan tinguis 10 podràs tenir el privilegi de trucar als teus familiars. Si vas perdent fitxes pot fer que no els vegis fins a nou avís. Les activitats obligatòries també es veuran influïdes per aquestes, com més tinguis estaran més d'acord amb els teus gustos–em comenta la senyora–. Laia i Marta, esteu assignades a aquesta habitació, espero que no hi hagi cap inconvenient

.

Ajaguda sota el sostre en mal estat, tanco els ulls deixant-me portar pel cansament. Els malsons tornen a fuetejar,  imatges del meu passat que prenen forma de monstre s'encarreguen de despertar-me cada nit. Els crits inunden l’habitació en el moment en què torno a la realitat. Tot està tan fosc que començo a sentir-me claustrofòbica i unes dones entren corrent a l'habitació i, immediatament, m’injecten un calmant que fa que abandoni la lluita i em lliuri al que sembla ser la pau.



Els dies van anar passant i, amb ells, la meva agonia es fa més present. Cadascun és la mateixa tortura. M’aixeco d'hora quan ve la doctora i em fa despullar-me sencera i posicionar-me sobre de la bàscula; la primera vegada sanglotava mentre escoltava el Tic Tac del rellotge de paret. Els menjars són encara pitjors,atès que els aliments són classificats per les calories i he de menjar 6 cops al dia. Les teràpies en grup m'estan ajudant bastant; em proporcionen aquesta comprensió que pensava que ningú sentia per mi. En les teràpies individuals, on treballem la part conductual i cognitiva, és quan més a gust estic.



 
Casset 17. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.


               T: portes uns dies on et noto distreta. Ha passat alguna cosa del que hagi d'estar al tant?


               M: Res fora del normal.

               T: Tornes a tenir malsons?

               M: Es torna un costum despertar-me a les 5:55 per aquests.

               T: Què és, exactament, el que passa en ells?

 

Des que vaig començar aquestes sessions, s'ha tornat una rutina gravar-les. Suposo que li serviran per analitzar els avenços. No sé com explicar-li que cada vegada que estic en els braços de Morfeo m’envaeixen records de la meva infantesa amb els meus pares. No trobo la manera per fer-li entendre tot el que vaig patir dins d'aquella casa. Abans que em fessin fora d’aquelles quatre parets, els cops adornaven el meu menut cos i els insults eren paraules habituals en el llenguatge familiar. L'amor no va fer res per mi, l'amor em va colpejar i em va fer sentir inútil. Mentre dormo sento com petites llums d'imatges em castiguen amb forts mals de cap, com si m'estiguessin castigant i em donessin retards de memòria que no aconsegueixo encaixar bé. No em puc treure del cap els ulls del meu pare abans de sentir l'últim cop, aquell color fosc es reprodueix una i mil vegades pel meu subconscient. És un mal somni del què no puc escapar, com estar congelada en l'aire, flotant en un paisatge conegut percebent la foscor i la por d'estar consumida en el no res com una espelma tancada en un got sense oxigen.



              T: Marta, agraeixo la teva sinceritat i que t'hagis obert a mi d'aquesta manera. M'agradaria treballar aquest assumpte ja que crec que pot ser l'arrel de molts dels teus problemes.

              T: Ara ves a empolainar-te, l’Adelina t'estarà esperant a la sala contigua quan estiguis preparada.



(Finalitza la gravació)





L’Adelina es troba asseguda a la taula del fons, la sala és adornada per diferents sentiments contradictoris. Contemplo les mirades perdudes de les meves companyes, escolto els sanglots i les riallades dels familiars i em fixo en les expressions facials d'ira presents en els rostre de diverses d'elles. Després de 3 mesos se’m  fa molt estrany tornar a veure-la. Hi ha coses que canvien, però ella, reposada al seient, amb els seus grans ulls esperançadors em fan pensar que res ho ha fet, i que aquest llarg període de temps ni tan sols ha existit. Només puc córrer a abraçar-la.



Vam estar parlant sense parar, més aviat, l'escoltava estaferma. No tinc res a explicar, no tinc ganes de narrar el succeït dins d'aquest edifici i només em queden forces per prometre-li que aquest infern s'acabarà aviat; que lluitaré per ella.



 
 Comenta
 
Capítol 3


Cap de tots aquells cossos vestits de negre que es troben al meu voltant se'm fan familiars. No escolto a ningú. Tinc la mirada clavada en la coberta de fusta on jeu el seu cos. Observo com figures sense llum es dirigeixen al taüt amb la mirada abatuda per deixar sobre ell rams de roses blanques. Em desplaço de manera gradual fins a posicionar-me davant tots els presents.

—M'agradaria dir unes paraules en el seu honor, per així recordar-la i sentir la seva presència aquí entre nosaltres—Canalitzo les poques forces que em queden en la meva veu—. Perquè realment mai saps quan la vida t'arrabassarà allò que tant estimes, a la raó per la qual continues lluitant perquè cada dia sigui millor que l'anterior. Mai ets conscient que en un segon pots perdre tot. I aquest tot en la meva vida era l’Adelina. 

En finalitzar el meu discurs les llàgrimes ja em corrien per les galtes, el meu rostre es troba del mateix to carmesí que el meu nas. Les gotes d'aigua cauen i es desplacen pel paraigua fosc que tinc a les mans per finalment xocar contra els bassals d'aquest trist cementiri. Sento com una mà es posa en la meva espatlla, aixeco la mirada del ronyós sòl i giro el cap en direcció a la persona que es troba darrere meu. 

—Ho sento molt. Ha de ser horrible la situació per què estàs passant. Ella t'estarà cuidant allà on estigui, i jo puc cuidar de tu des d'aquí.

—Què collons estàs fent tu aquí?—Sento que tot va empitjorant, una forta pressió al pit fa que se'm dificulti la respiració. No puc creure que després de tot hagi tornat, i que pretengui fer de pare per primera vegada en 18 anys—No sé a què collons has vingut, però no necessito el teu condol i menys encara la teva protecció, vaig deixar de fer-ho fa anys.

—He vingut a acomiadar-me de la meva mare. I vaig pensar que després d'això et seria de gran ajuda tenir una llar a la qual tornar- Em diu amb expressió de sofriment, l'home que es fa dir pare—Arrosseguem una gran càrrega de penediment pel nostre passat comportament amb tu, saps que la situació familiar mai ha estat fàcil però les persones canvien. Nosaltres després d'anys esforçant-nos, ho hem aconseguit.

—Per què hauria de creure't? No t'han dit mai que la confiança es guanya? I sí que és veritat que les persones canvien, però gent amb tanta maldat al cos com tu, ho continuarà sent tota la seva miserable vida.

—Vols creure't les paraules d'una senyora que mai et va explicar sobre el seu passat? Mai et va explicar res de com era la seva vida abans de conèixet i encara així tu continues tenint la mateixa imatge equivocada  d’ella. L’Adelina, sota d'aquella màscara de bondat, s'amagava una persona amb un passat menyspreable. 

Guardo silenci mentre penso en  les seves paraules. Les sento tan intenses que tinc por que travessin la meva pell i esbocinin el meu cor. Toco sobre el meu pit  esquerre intentant controlar els meus batecs. En quin precís moment tot el que pensaves que era de tal forma canvia radicalment per a convertir-se en això que la teva ment ni tan sols havia considerat. 

—Sé que tot això és difícil de digerir. Pren-te el temps que necessitis, filla. Entenc que aquesta situació no sigui la més indicada per prendre una decisió important, a més, no em cal una resposta immediata.

—No… No em diguis així. Vaig deixar de ser la teva filla fa molt temps—Li dic de forma alterada.

El miro per última vegada abans de girar el meu cos en direcció contrària i simplement corro. Necessito allunyar-me de tot allò que ha dit, fins i tot d'ell mateix. Significa tot això que l’Adelina ja sabia tota la meva història? Realment aquesta senyora que va jurar protegir-me m'ha estat mentint tot aquest temps? Amb quin propòsit el meu pare ha decidit encobrir aquesta informació? Sento com tots els meus pensaments s’acumúlan ennoblint la meva ment, com si la frustració dins de mi fos sortint en forma de llàgrimes. M'ofego enmig del plor i sento com els meus genolls cauen a terra.  Ploro, mirant al cel, pensant en tot el que em va fer creure.

Un mes abans

Tanco els ulls fortament mentre penso que si tot surt com està previst, pot ser que aquesta sigui la meva última revisió. Pujada a la bàscula sento com l'aire càlid que entra per la finestra m’abrigalla d'alguna forma inexplicable el meu cos nu. Respir profund abans de dirigir la meva vista cap a la Rosa i trobo en ella un somriure incert. Qui diria que la dona amb què vaig tenir aquella desagradable primera trobada anava a estar avui aquí omplint d'esperança aquesta petita habitació. Aquest subtil gest m'omple de seguretat, desplaço la visió cap al panell que es troba enfront dels meus peus. Crec que és el primer cop que en aquesta sala em recorre aquesta sensació pel cos. No puc evitar que un enorme somriure se'm dibuixi en el rostre d'orella a orella. Aquest 50 és el meu bitllet directe de tornada a casa. 

—Estic molt orgullosa de tu. Aquí comença la teva nova vida—Em fa l’ullet mentre posiciona les seves mans en les meves espatlles

 

Recullo tota la meva roba que està tirada pel sòl i em cobreixo amb ella el més ràpid possible. Abans de sortir, avanço fins a la Rosa i em disposo a donar-li una última abraçada, agraint-li amb un simple gest les forces que m'ha aportat durant tot aquest temps.   

Repeteixo, amb frenesi, el so dels meus artells picant a la porta. El Robert es troba darrere d'ella amb un semblant seriós però alhora benèvol. Espero rebre una reconfortant notícia per part seva. Em recolzo al seient amb l'esperança d'escoltar com l'home amb el qual va començar tot a la fi em treu d'aquí. 

—Marta, espero que aquest temps que has estat aquí, encara que hi haguessin moments onerosos, t'hagi servit per a recapacitar i adonar-te quin és el millor camí per a emprendre—Em comenta Robert—.Em sento molt orgullós del teu progrés, la teva estada aquí ha arribat a la seva fi. 

Recolzada sobre el taulell de recepció, es troba l’Adelina. Les ones del seu cabell continuaven intactes, caient-se gairebé perfectament pels costats de la seva cara. Els seus ulls deixen anar espurnes d'alguna cosa que no soc capaç d'apreciar, però estic segura que els meus també expressen el mateix. Rotlle cap a ella i em deixo fondre en l'abraçada que tot aquest temps havia esperat. Bressola el meu rostre en les seves suaus mans, i amb la seva mirada intenta fer-me sentir més serena. 

Mentre camino per les pedres que decoren el camí cap a les portes que marquen la meva llibertat, penso en com ha anat canviant la meva perspectiva d'aquest lloc segons han anat passant les estacions. Em deixo portar pels bruscos vents d'estiu, aquests que fan que la meva temperatura s'elevi en qüestió de segons i sento com la roba s’enganxa encara més al meu cos. Les grans portes d'aquest edifici han deixat de ser el que eren, ja no els hi tinc aquest temor característic que vaig sentir en arribar, es van convertir en la meva meta, per on aspirava a passar després de superar el meu trastorn. 

Observo la decena de persones que es troben aquí, absortes en bombolles invisibles de converses possiblement buides però humanament necessàries. Em permeto delectar-me de nou amb l'olor de cafè que inunda i caracteritza aquesta cafeteria. Els meus ulls es dirigeixen a la barra on està l’Adelina xerrant animadament amb un senyor sexagenari, de cabells blancs i barba incipient. Les seves galtes cobren un color cirera que mai havia vist en el seu rostre. Fins i tot el seu cabell de centellejos taronges brillen més al compàs del seu riure. De sobte, em ve a la ment tot aquest mes fora d'aquell edifici sanitari. He pogut aprendre a valorar tot el que forma part de la meva vida ara mateix. Continuo anant a teràpies, encara que anem reduint les hores establertes per a cada setmana. 

L’Adelina en notar la meva presència, somriu i es dirigeix cap a la taula en què estic. S'ha tornat una rutina això de venir cada matí a esmorzar a aquest lloc. Li dono un xarrup al meu cafè amb llet i baixo la mirada al periòdic que tinc a les mans. El so d'un cop sembla que hagi fet que totes aquestes converses alienes es convertissin  en una comuna, el rebombori i la confusió de la gent em desconcentra de la meva lectura interna. Aixeco el mentó temorosa i aquesta sensació incrementa en escoltar la veu d'una dona demanant una ambulància. M'acosto a l'aglomeració de gent i veig el cos inert de l’Adelina que jeu en el sòl, i m'agenollo front d’ella. Suporto el seu clatell en les meves cuixes i les llàgrimes em cauen per les seves galtes que abans estaven enrojolades. 

Quan arriba l'ambulància ens desplacem a l'hospital més pròxim; veure-la plena de cables no em tranquil·litza encara que els paramèdics m'han comentat que tot està controlat. 

A la sala de l'hospital, una senyora de mitjana edat diu el nom de l’Adelina per seguidament introduir-se en una sala; la segueixo gairebé corrents i sense esperar m'endinso amb ella. Veig a l’Adelina asseguda enfront de la dona i els meus peus semblen funcionar sols fins a estar entre els seus braços.

—Bé, Adelina ja et vam informar que la teva malaltia cada vegada és més complicada. Els teus òrgans han deixat de funcionar per un moment i no dubtem que això torni a succeir. Sento molt dir-te que tot anirà a pitjor fins que el teu cos no suporti més recaigudes—Sembla com tot el meu exterior ha deixat a cobrar sentit. Les paraules del metge no fan més que ressonar en el meu subconscient—.Per al dolor pots prendre't aquests medicaments, t'alleujarà però, tristament, no et curarà. 

Recullo la recepta i surto sense esperar resposta per part seva. Aquest mes amb tot el meu tractament i la meva nova manera de vida no he pogut adonar-me de com l’Adelina s'estava consumint. Li dono un fort cop a les escombraries de davant i em deixo caure mentre ploro per pura impotència. Sento com el petit cos de l’Adelina cobreix el meu en una tendra abraçada i ploro al seu pit. No puc creure que a aquesta meravellosa dona li quedin uns missers dies. 

—Promet-me que no perdrem aquesta batalla, que no t'aniràs—Li dic mentre sanglots esquincen la meva gola; només rebo més que un petó en el front com a resposta—.T'estimo, mama. 



Uns dies després
Adelina Johnson


“Veig les teves fotografies i és inevitable plorar. Et demano que em visitis en els meus somnis per a poder abraçar-te mentre dormo.”



Miro acusadament la làpida mentre penso en tot el que va poder dir-me i resulta ser que no va ser gens real. No eren més que paraules d'una mentidera. 

—Saps una cosa, Adelina? Espero que puguis estar escoltant-me i puguis estar pensant en el dolor que sento ara mateix. No esperava que tu fossis capaç de mentir-me a la cara per després abrigallar-me als teus braços—Empasso saliva i intento respirar pausadament per a calmar els batecs del meu cor—.Encara així se'm fa impossible odiar-te.

Abans de marxar-me d'aquest lloc, deixo un petit petó de comiat en la làpida. No és un ple d'afecte, sinó més aviat un que deixa caure decepció i aflicció. Em dirigeixo cap a l'última casa del barri, aquella que fins fa unes hores la considerava la meva llar. Aquesta ha quedat desolada sense la presència de l’Adelina, d'ella tan sols queda la seva olor marcada en les parets. Els quadres que abans em semblaven plens d'energia, ara no són més que pintures abstractes i sense sentit. Just avui m'adono que aquest lloc era el que era per ella. Perquè això feia l’Adelina, semblava tenir un remei màgic per fer-me sentir en calma, per a sanar totes les meves ferides i per a fer-me esclava de les seves paraules. Els meus actes em van guiar cap a l’avern, i ella va ser l'àngel que s’havia apiadat de mi. No entenc que li vaig fer per merèixer el seu engany. 

Entre les coses d'Adelina em trobo amb un petit paper perfectament doblegat on destaca la perfecta cal·ligrafia de l’Adelina. 

Hola, estimada

Segurament ja no tingui el plaer d'estar al teu costat, i per això mateix, ho estaràs llegint. M'encantaria dir-te tot davant teu però hi ha vegades que fins al més valent té por. No sé molt bé com explicar-te tot el que va succeir aquell dia. En el moment en què et vaig veure entre fulles i sense ningú al teu voltant se'm va venir el món a baix. No sé com hi ha persones capaces de fer-li tal mal a la seva pròpia família. 

Et conec més del que creus. Recordo el dia en què vas néixer, vas omplir de pura alegria una sala plena de persones buides. Quan et vaig agafar per primer cop en braços, em vaig adonar que no series una simple nena. I no em vaig equivocar, a la teva primerenca edat vas haver de viure moltes situacions que pocs poden. Ets la meva petita lluitadora. Aquest dia va ser l'última vegada que et vaig veure, almenys sense estar entre les ombres. Els teus pares em van prohibir l'entrada a casa seva l'endemà passat del teu naixement. Per a una àvia ja pots imaginar-te tot el que pot suposar això. 

I sí, filla. Estàs llegint bé. Crec que mai t'he parlat del meu passat. Amb només 14 anys vaig tenir al meu primer fill, aquest no va durar massa a la meva vida perquè als 4 anys, el meu marit i ell van tenir un accident que els va costar la vida. Just aquest dia em vaig assabentar que Déu em va deixar un regal com a comiat, i 9 mesos després va néixer el teu pare. Al principi, era com tots els nens del parc. No parava de somriure mai. Fins que poc després dels seus 9 anys recentment complerts, començava a tenir un comportament estrany i mesos després li van diagnosticar esquizofrènia desorganitzada. Quan va complir la majoria d'edat va conèixer a la teva mare i va marxar de casa; vaig estar bastant temps sense saber d'ell fins que una crida de l'hospital em va despertar un dia a les 2 de la matinada. Aquí em vaig assabentar que seria àvia i que el meu fill havia tingut el quart brot d'aquest mes. Vaig convèncer a la teva mare d'internar-ho en un centre mèdic però al teu pare no li feia gràcia, i la teva mare per covardia va preferir fer-li cas i van marxar junts. No vaig saber més d'ells fins al moment en què vas néixer i la meva nora em va informar. Quan em vaig presentar, no era benvinguda i després d'això em va prohibir tornar a veure't. 

Suposo que aquesta informació ha de donar-te mal de cap ara mateix. Però filla, necessito que des d'avui no oblidis que qui t'insulta, no t’estima. Que qui et menysprea, tampoc. I molt menys, qui et colpeja. No importa quantes vegades vociferin que això és afecte, recorda que l'amor no humilia ni enfonsa. L'abús no és amor. 

Si us plau, encara que no estigui al teu costat físicament vull que mai dubtis del teu talent, ni tampoc de tu. Ets certesa en un món d'inseguretats. Ets una cançó que mereix ser composta. Ets única i increïble. Res ni ningú pot canviar això. 

Amb moltíssim afecte,

Adelina Johnson

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]