Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



marina
Xixona
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Estel
Tenia a la xiqueta davant seu. 

De tant que li encisava el parc a Franz amb la seua gent i la vida que es podia sentir allà, no llevava la vista de la seua esquerra i la seua dreta, sempre observant el que l’envoltava. I va ser pels plors perquè va deixar de mirar els seus laterals, va girar el coll i es va trobar la xiqueta al seu davant. 

Per l’altura pareixia que tinguera poc més de sis anys. Tenia els cabells curts i castanys, amb serrell. Una camiseta de color blanc amb un dibuix al mig i uns pantalons curts a ratlles de molts colors. Les sabatilles que portava eren esportives. Estava de peu, damunt de la sorra, en mig del camí, davant d’aquell home, amb una posició que cridava: Estic ací.

La xiqueta lluitava per no ofegar-se amb les seues llàgrimes desconsolades que li regallaven/caien per la galta rosada. 

Primerament, Franz, no sabia com reaccionar. Però va decidir preguntar-li a la xiqueta què li passava.

-Per què plores? 

-Perquè estic trista._Va dir la xiqueta entre plors.

Aquella resposta va deixar a Franz intrigat.

-Doncs, conta’m perquè estas trista.

-Perquè m’han llevat tot el que tenia. 

-Què t’han llevat?

-M’han furtat els meus pares i els meus germans. Són tots morts. Sols quede jo. 
Franz no va saber què respondre.

-Ho sent moltíssim. Jo em dic Franz i tampoc no tinc ningú al meu costat. També estic sol. Qui t’ha furtat la teua família?

-Uns homes.

-No els coneixies?

-No, però crec que els meus pares sí.

-Me ho intentes explicar?

-Ho puc intentar. Els meus pares treballaven a la fàbrica de roba d’un home molt ric d’origen anglés. Si no recorde mal, li deien John.  A pesar de la seua condició, a ells els pagava una misèria amb la que tractàvem de subsistir la família. Però un dia ma mare, que era l’última treballadora en anar-se’n de la fàbrica aquell dia, va sentir una conversació de John parlant amb no sé qui. Pel que va contar ma mare quan va arribar a casa, John no era tan sols un empresari tèxtil, sinó que també es dedicava a negocis més il·legals i perillosos, i que a més es duien a terme a la fàbrica de roba per la nit. La meua família en assabentar-se’n d’allò es van adonar de que la vida dels cinc corria perill, sabien que en el moment en el que sentiren allò, haurien firmat la seua sentència de mort. Al tal John aquest no li importaria tindre dos treballadors més que menys. A la fi, eixe no era el negoci que realment li aportava diners. 

I així va ser com ha passat. Hui, este matí, sense saber com es van poder adonar de que ho sabíem, amb els cinc dins del cotxe, i mentre ma mare el treia, uns homes que conduïen un cotxe al nostre costat, eixiren i dispararen a mon pare i a ma mare. I quan els meus germans eixiren per veure el que passava també van ser disparats i morts. Tenien dotze i catorze anys. Jo no vaig eixir del cotxe fins passades tres hores. Em vaig passar les tres hores plorant i amagant el cap entre les meues cames perquè allò m’aliviava. No tinc més família ací. Bé, ni ací ni enlloc. Així que vaig eixir del cotxe i vaig arrancar a córrer fins que vaig arribar ací.

-Vaja, no sé què dir. La teua història pareix treta d’una pel·lícula de suspens. 

Franz va començar a treure un mocador de paper per a que la xiqueta es secara les llàgrimes de la cara. 

-Jo tampoc sé què dir. Ahir ho tenia tot, i des d’aquest matí, no tinc res. Me ho ha llevat tot. Mai més podré abraçar als meus pares ni abraçar els meus germans. Ja no tinc a ningú. Tinc sis anys i no sé què fer i on anar. Preferiria estar al cel amb ells.

-Em faràs plorar a mi. Com et dius?

-Em dic Estel.

-Tens un nom preciós. 

-Gràcies, el teu també és xulo.

-Estem molt lluny de l’aparcament on ha passat tot allò?

-No molt, però jo no hi vull tornar.

-D’acord. Jo hi visc a un maset molt prop d’ací. Amb bancals i un bosc al costat de la casa, per allí sempre hi han animals i arbres que em relaxen i m’ajuden a crear un ambient propici per a l’escritura. És al que em dedique. Hii visc soles, com t’he dit abans. 

-Tant de bo viure a un lloc així. Nosaltres vivíem a un pis molt xicotet i lúgubre, prop de la fàbrica del terror. A un barri obrer. Solia jugar al carrer amb els meus veïns, que també eren amics. 

-Vull fer-te una pregunta. Confies amb mi?

-Sí.

-Per què? 

-No ho sé.
-Bé, doncs, acompanya’m a casa, que et faré alguna cosa per menjar. T’hi podràs quedar el temps que vulgues. A mi no m’importa gens. De fet, per mi millor, fa molt de temps que no parle amb algú. 

-Val, Franz. Moltíssimes gràcies.

-Gràcies a tu, Estel. I ara anem a buscar el meu cotxe. 

-No sé si podré pujar a cap cotxe mai més.
 


 Comenta
 
Capítol 2 M'estaré tornant boig?
-Va Estel, sé que pots.

-Com vas a saber-ho tu i no saber-ho jo mateixa?

-A voltes, eixes coses passen.

-Bé, no sé, igual tens raó i sí que puc, i el que passa és que no vull.

-I per què no voldries pujar al meu cotxe?

-Perquè no vull que et facen mal a tu ara.

-Qui m’hauria de fer mal?

-John i els seus homes. Jo no sé com, però ho saben tot. Encara és un misteri per a mi la forma en la que es van assabentar de que ma mare escoltà aquella conversació.

-Mira, et confesse que a mi tot açò em resulta molt extrany. 

La xiqueta alçà els muscles en senyal d’indiferència.

-Estel, va, pugem al cotxe. 

-D’acord. Jo el que no entenc és la teua insistència per fer que puge al teu cotxe.

Franz va fer cas omís al que li va dir i va començar a caminar cap al seu vehicle. Estel el seguia. Arribaren a l’aparcament i Franz tragué les claus del cotxe per obrir-lo. Estel s’assegué al lloc del copilot. De moment ni una paraula de camí a sa casa. Però Estel tardaria ben poc a trencar aquell silenci:

-Per què has dit abans que et resultava tan extrany?

-Perquè la teua història és un poc rocambolesca. I no pareixies molt creïble quan me ho contaves. No sé. A mi m’ha paregut extrany. Però si tu m’ho dius et creuré.

-De veritat m’hagueres cregut?

-T’haguera cregut? Què?

-Crec que ja ha arribat el moment de dir-te que és mentida tota la història de l’assasinat dels meus pares. 

-Mentida?

El cotxe parà en sec.

-Ara sí que no entenc res. Per què me ho has dit, aleshores?

-No ho sé ni jo. M’agrada dir mentides. Sóc un donyet mentider. Em dedique a enganyar a la gent per a causar dolor. Alguns diuen que sóc un poc dolent. Jo no els crec massa. I puc volar. Me’n vaig, per cert, que crec que ara he de fer patir altre èsser humà estúpid. És que mira que sou estúpids, eh. Au, ja marxe.

I la xiqueta es va envoltar d’una pols daurada i brillant i acabà sent un donyet que se n’anà volant per la finestreta oberta.

A Franz pareixia que els ulls se li anaren a eixir de les conques. A què anava tot allò? Pensava que tot allò dels donyets i de la màgia tan sols existia als contes. Se ho havia imaginat, aleshores? O realment havia vist un donyet convertit en xiqueta que li havia mentit al parc? 

El parc. A Franz no se li llevava del cap la imatge de la xiqueta plorant. I de les llàgrimes, que banyades pels rajos de sol, brillaven més del que mai podria brillar un diamant.

Parà una estona a meitat camí per relaxar-se un poc. El cap devia estar fent-li una mala passada. Un poc d’aigua em refrescarà i m’ajudarà a pensar, pensà. S’apropà a una font que hi havia per allà. I quan l’aigua començà a brollar, ahí va ser quan Franz se n’adonà del nounat que hi havia allí al sòl. Això d’allà és un xiquet?_ es preguntà.

S’apropà ell al que pareixia ser un xiquet, però res més lluny de la realitat. Un dimoni amb un tamany poc convencional li somrigué. Franz en veure-li la cara s’allunyà a poc a poc. No
havia vist mai criatura tan lletja com la que es trobà aquell dia a la font. El dimoni aquell o el que fóra, començà a cridar:

-FRANZ! Vés amb compte amb els espavilats que trobaràs pel camí de tornada a casa. 

Espavilats? De què parlava aquell monstre? Franz corregué i corregué fins que arribà al seu cotxe. Arrancà i eixí d’allí. Es tornà a endinsar en la carretera. No era cap autopista ni res per l’estil. Aquell era el camí per on s’anava al seu mas. Era un camí de pedres i sorra que depenent del tram, estava asfaltat. I mentre conduïa, el cap no parava de pegar-li voltes a allò que li havia dit l’horrible criatura. Qui eren els espavilats? També aprofitava el trajecte per pensar sobre el que li havia passat amb el donyet. M’estaré tornant boig?_pensà Franz.

Ja havia quasi arribat a sa casa quan de sobte un altre cotxe trobà al seu de cara. I aleshores el conductor desconegut parà. Del cotxe eixí un home amb cara de desficiós. Cabells llargs, pell molt pàl·lida i molt alt. Començà a caminar rumb al cotxe de Franz que també es trobava parat allí.
 


 Comenta
 
Capítol 3 Tercer capítol
L’home pegà unc colps a la finestra de Franz. Ell la baixà, aterrat.

-Què passa?_preguntà ell.

-Franz, no pots avançar. 

-Ens coneixem?

-Jo a tu sí, tu a mi no. Encara. Em dic Josep.

-Josep, per què no puc avançar? Necessite tornar a ma casa. M’estan passant coses molt extranyes. Hui ha sigut un dia horrible, vull arribar a casa, posar-me el pijama i dormir-me amb la calor que desprén la ximenera.

-Fes-ho, no preguntes res més o vindran. 

-Qui vindrà?

-Calla! Per favor! Pega la volta i torna! Jo puc encarregar-me d’ells. Tu fuig.

-No pense fugir, ja estic cansat de que tots em prenguen el pèl. 

-Acabes de cometre un error molt gran. T’he dit que jo m’encarregava d’ells!

-No pense moure’m d’ací!

Però de repent, a Josep li comença a fallar una cama i caigué desmaiat a terra. Franz tractà de comprovar si encara respirava. No ho feia. Estava mort. Què estava passant? Estaven tots aquells esdeveniments extranys i terrorífics relacionats? Trucà a la policia. No trobà resposta. S’hauria encarregat algú de tallar la línia de la policia? I el que més importava en aquell moment: per què? No va saber què fer. No podia esperar allí molt més. Mirà cap al lloc on estava el xiquet. Ja no estava. Se ho hauria imaginat? Però, en eixe cas, també es va imaginar les veus del xiquet? I el donyet? Estel, pensà. Franz esclatà a plorar al pensar que era un inocent, que eixe donyet li havia enganyat i que ell li estava començant a agafar estima a la xiqueta. Entrà al cotxe i l’arrancà. Telefonaré des d’allí a vore si hi ha més sort. Començà a conduir rumb a sa casa, quan de sobte, hagué de tornar a parar. 

Què passa ara?_pensà. 

Josep s’alçà, però no era com abans. La seua mirada havia canviat. Ja no li brillaven els ulls i mirava a la cara quan parlava. Ara mirava a un punt fixe i es dirigia al cotxe de Franz. 

Franz, que tractà, d’avançar, amb el cotxe, però no pogué. Josep, entrà dins i es va asseure al seient de copilot. Condueix, anem al parc Steglitz. 

-Per què hauria de fer el que em dius ara?

-Perquè sóc molt espavilat, i m’agrada que les coses vagen com jo vulga. 

Espavilat? Aquell dimoni amb cos de xiquet li havia advertit que anara amb compte amb els espavilats. Estaria tractant d’ajudar-li aquell monstre? O simplement volia marejar-lo? Franz estava molt confús. Ja no sabia qui era ningú, no sabia si estava tenint imaginacions o realment estava passant tot allò. Tampoc sabia qui estava a càrrec d’aquella terrorífica experiència. 

-Abans no t’he fet cas. 

-I per això he hagut de tornar i entrar al cotxe de mala manera. Condueix! Ja!

Franz engegà el cotxe. Recorregué tot el camí que ja havia recorregut unes hores abans quan Estel ocupava el lloc que ara ocupava Josep. Ja estaven quasi. I cap dels dos havia badat boca encara.



Franz pensant que ja no tenia res a perdre i donant-li igual ja tot, tractà d’iniciar una nova conversa.



-Ja estem quasi arribant. No penses dir-me què és tot açò?

-Ara ho sabràs. De moment, jo no sóc qui per a revelar-te eixa informació. 

Ja havien arribat. Estaven al parc. Josep baixà primer del cotxe i advertí Franz que ell no ho fera fins que li ho diguera. Una vegada li va deixar eixir al parc, Franz ho va fer. 

El parc estava desert, res a veure amb el mateix parc just aquell matí. Eren les dotze de la nit i per eixa zona no hi havia ningú. Es respirava un aire fresc, propi de les nits d’estiu. Al parc, tan sols Josep i Franz. Esperant. A algú. Josep no portava cap arma, però Franz estava atemorit i tenia molta por, i no hi ha pitjor arma que la por.  Esperant, esperant, una figura femenina que portava una jaqueta llarga i un barret a pesar de ser d’estar en estiu, mig fosca aparegué pel parc. Josep i la figura es dirigiren unes paraules des de la llunyania. La misteriosa figura li donà la senyal a Josep per a que marxara, i es queda Franz sol. A uns quants metres d’ell, la figura. Des d’aquella distància, no es podien reconeixer les cares, però Franz ho va fer. Va reconéixer aquella figura, sabia qui era. 

-Què vols ara? Què fas ací?

PUM, PUM, PUM, PUM

Franz Kafka caigué abatut a terra. Ja era mort.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]