Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Duna Blanco
Sant Esteve Sesrovires
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Imprevist
-Recordes quin va ser el tracte, Marta?


-Marta, si us plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

-Sí.

-Me’l vols repetir, per favor?

-Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria de tornar a ingressar.


-I saps quant peses aquesta setmana?

 


Passats dos anys...

 

Aquesta va ser la conversa que vaig tenir amb el meu terapeuta dos anys enrere, quan patia un trastorn alimentari que m’havia posat les coses molt difícils durant massa temps. Tot va començar als dinou anys. No em sentia còmoda amb el meu cos. No m’agradava mirar-me al mirall, no ho suportava. Se’m feia impossible veure’m reflectida en qualsevol lloc, i no enfonsar-me en una immensa tristesa que només feia que donar pas a unes intenses llàgrimes que queien, a tota pressa, per les galtes. Vaig prendre la decisió de deixar de menjar, moderadament, per poder aconseguir el cos perfecte que sempre havia volgut tenir. El que no vaig pensar va ser en les conseqüències que aquesta decisió portaria més endavant: Ingressada tres vegades a l’hospital.

Reconec que se me’n va anar de les mans. Però gràcies al meu terapeuta vaig poder curar-me i sortir de l’hospital. Ara, per sort, estic millor, no puc dir que estic completament bé perquè després d’aquella situació em va quedar un trauma per la qual cosa odio parlar d’aquest tema amb les persones que m’envolten. A més, tothom ja sap que m’incomoda, aleshores ningú gosa preguntar-me. 

 

Tres mesos després d’haver superat la malaltia vaig començar a refer la meva vida molt lluny d’on m’havia criat.

Vaig decidir marxar a viure a París per allunyar-me de tota aquella gent que sabia com de malament ho havia passat. Necessitava relacionar-me amb persones noves, conèixer altres maneres de viure, i sobretot, la principal raó per la qual m’havia allunyat de tot i de tothom, volia aconseguir descobrir-me jo. Necessitava temps per mi, pel meu cos, per la meva salut i per la meva ment.

No em va costar gaire decidir quin seria el meu habitatge en aquella ciutat amb tant d’encant, vaig enamorar-me a primer vista d’un pis preciós al centre. Aquest no era gaire gran, més ben dit, era petit, la façana era d’un color blanquinós amb detalls de color rosa a ambdós costats de la part davantera. Estava situat en un lloc tranquil, on hi podria dedicar el meu temps a pintar i escriure, el que més m’apassionava de la vida. El meu somni era convertir-me en una artista reconeguda arreu del món, i no deixaria d’intentar-ho mai.

Vaig despertar-me sola, arraulida entre els llençols del llit, com era habitual. Trobava a faltar les seves mirades còmplices només obrir els ulls, les abraçades entre els llençols, i els petons d’amagat, però m’havia d’acostumar, havien passat dos mesos i ja era hora que passés pàgina.

Aquell dia, després de llevar-me, esmorzar i vestir-me, vaig decidir sortir a donar una volta per poder captar la inspiració que els carrers transmetien. Mentre caminava per la vorera de les botigues, milers d’idees s’endinsaven a l’interior del meu cap ràpidament. Aquells carrers eren màgics, em feien ser feliç. Em feien ser jo.

Fins que de cop, la ment em va quedar bloquejada i el cos, seguidament, immobilitzat.

M’havia quedat dreta, al costat d’una botiga, sense poder pronunciar ni un sol so. No entenia què m’estava passant. Només sabia que aquell noi que tenia al davant em provocava alguna cosa que feia temps que no percebia. Vaig quedar-me deu segons quieta, observant-lo, analitzant-lo i adorant-lo, immersa en un món paral·lel en el qual tot s’havia aturat.

Quan vaig haver retornat a la realitat vaig adonar-me’n que ell s’acostava a mi. Una vegada el vaig tenir just al davant, vaig poder reconèixer aquell rostre tan perfecte, els ulls blaus il·luminaven la mirada, i els llavis rosats em feien sentir ànsia per besar-los.

Va agafar-me les mans, lentament, entrellaçant els seus dits llargs amb els meus, i després d’analitzar-me des de la part més baixa del cos, menjant-me amb els ulls, em va fer percebre la temptació que sentia ell també. Les mirades no enganyaven, i les ganes acumulades que sempre havíem tingut se sentien des de lluny.

El nen del qual m’havia enamorat amb disset anys, era ara el noi que m’agafava les mans. Vaig convidar-lo a sopar a casa aquella nit. I després de quedar-me embadalida observant com caminava cap al seu cotxe, vaig tornar al meu pis. Em volia abillar amb les millors robes que trobés a l’armari, tot havia de ser perfecte, i encara amb més raó si era amb ell. Em va estranyar tant que fos a París, caminant pel mateix carrer que jo, a la mateixa hora, que tot havia de ser cosa del destí. 

Varen ser les vuit i el timbre sonà. Era en Marc. Vaig obrir la porta de baix i mentre sentia que pujava les escales, la sensació de nervis no em permetia sentir-me segura. L’imaginava davant meu, amb una rosa entre les mans i fent-me un petó als llavis, llarg però lent. Tot eren imaginacions, no calia que em precipités, però jo ho volia tot.

 

Una vegada vaig haver obert la porta, vaig notar com em mirava de dalt a baix, contemplant el vestit vermell que no arribava més enllà del braó de la cama i els llavis del mateix color. No em treia la mirada de sobre i el color del vestit, va comença a apoderar-se del meu rostre.

Quan veié la meva reacció m’agafà la mà i em besà una galta.

 Comenta
 
Capítol 2 La passió sorgí
Havia portat una ampolla de vi blanc, anava perfecte amb el sopar que li havia preparat: una amanida de formatges d’entrant i un peix ben cuinat de segon i, per suposat, per les postres, algunes maduixes, encara que els seus llavis també em podrien servir. 

Asseguts l’un a davant de l’altre, observava detingudament com la seva mà relliscava pel damunt de la meva.  Aguantar-li la mirada era difícil i la intensitat del pessigolleig que em feien sentir les papallones que tenia a la panxa anava augmentant per moments.

Quan ja vàrem haver acabat de devorar els dos primers plats, vaig anar a la cuina a buscar les postres. Tenia les maduixes guardades a la nevera, quan em vaig disposar a obrir-la, la seva mà va tancar-la de cop. S’havia aixecat ràpidament de la taula i m’havia seguit fins la cuina per evitar que portés res més.



M’agafà amb força la cintura i em girà, cara a cara, més a prop que mai. Col·locà la meva esquena tocant la paret, inclinant el seu tors al meu damunt. Era bastant més alt que jo i això dificultava que la meva boca arribés a la seva, havia de ser ell el que em busqués, i les ànsies que em feia passar començaven a ser insuportables. Sense gairebé donar-me temps a reaccionar, baixà els llavis i els apropà als meus. No gosava besar-me, encara. M’acaronà amb les mans recorrent la part més amagada del meu cos, i anà pujant, fins arribar al rostre, allà es detingué. Fixà la mirada sobre els meus llavis, i bruscament em besà; aquesta vegada sí. No vàrem desenganxar-nos ni un sol moment mentre ens movíem acaronant-nos i besant-nos per tota la casa al ritme de la música que sonava de fons, tan lliurament que quan vaig obrir els ulls vaig veure que érem precisament davant del llit de metre i mig de la meva habitació.

Amb una petita empenta a l’esquena aconseguí que caigués estirada al llit de bocaterrosa i els meus pensaments varen començar a delirar. Poc a poc, vaig notar com l’esquena m’anava quedant al descobert, vaig mirar-lo de reüll i el vaig poder veure descordant la cremallera del vestit vermell que ja no duia posat, observant detalladament cada mil·límetre del meu cos.

Notava la brisa entrant per la finestra entreoberta, acaronant el meu tors completament nu i acariciant els cabells llargs i negres fent-los ballar sense parar. La frescor de l’aire em provocà un estremiment i seguidament, una sensació de calma que va desaparèixer quan ell va caure delicadament sobre meu. M’abraçà fortament amb els braços però el vaig apartar tan ràpidament que gairebé no se’n va adonar. Vaig  arrencar-li els botons de la camisa i la hi vaig llençar a terra. Posà la seva boca tocant la meva orella i sospirà el meu nom. Escoltar-lo dels seus llavis era pura poesia. La veu li tremolava, les paraules s’acceleraven i feia repetides pauses, cada vegada més llargues, per recuperar la respiració. Les meves mans agafaren el seu cabell amb força. Mirava amunt i li veia la brillantor dels ulls, mirava avall i contemplava embadalida el seu cos que no s’aturava. Aquell moment em traslladava a un paradís idíl·lic i embogia, volia quedar-me al seu costat per sempre. Aleshores, entre carícies i petons ara més delicats, ens fonguérem en una immensa abraçada. Tot havia fluït com fluïa l’aigua del riu quan plovia amb força.



Va fer-se tard, eren gairebé dos quarts de dues de la matinada i la son començava a apoderar-se de nosaltres. No imaginava que rebutgés la proposta que li havia fet de quedar-se a dormir, però va fer-ho. Decebuda, trista, i amb les idees una mica descol·locades, vaig acompanyar-lo a la porta, una vegada allà va aconseguir el valor de pronunciar les paraules que tant mal provocarien. L’endemà al matí agafava un avió i es dirigia a viure a Barcelona. Quan vaig tenir consciència del que acabava d’escoltar, vaig sentir que se’m sortia el cor del pit, bategava a tota pressa, estava atemorida i esgarrifada, aquella noticia m’havia trasbalsat. No podia enfadar-me amb ell per molt dolguda que estigués perquè el cert era que només havíem estat junts un parell de dies. Jo imaginava començar una relació... que el que fos que tinguéssim seguís endavant... però si no podia ser així... havia d’oblidar-me d’aquests pensaments que s’havien tornat tan absurds o, pel contrari, arriscar-me i fer tot el possible per mantenir-me al seu costat.

 

Ja era a casa seva, fent-se la maleta, i jo, al llit, mig adormida. Érem en llocs diferents, separats físicament per més d‘un centenar de carrers, però psicològicament, érem tan a prop... Estava segura que el que passava pel seu cap era exactament el mateix que passava pel meu. No oblidava la imatge del seu rostre, i imaginant-lo i tocant-lo per les profunditats del meu cervell, vaig quedar adormida. Recordo que vaig somiar bonic, perquè ell hi apareixia.

Vaig despertar-me i vaig obrir les finestres, la claror del dia il·luminava el pis. Vaig esmorzar i seguidament vaig vestir-me. Vaig posar-me una faldilla blavosa amb una dessuadora llarga d’un color grisenc. El cabell anava recollit en dues trenes, una a cada banda del cap, i els llavis, pintats d’un rosa més aviat clar. Abans d’agafar el taxi que em portaria a l’aeroport, vaig perfumar-me amb la colònia que més li agradava.

 

 Comenta
 
Capítol 3 Érem així, pura passió
Li demanà pressa al conductor del taxi. A dos quarts de set  havia arribat a l’aeroport, el gran problema seria trobar on es situava la porta d’embarcament de l’avió que volava en direcció a Barcelona.



Una vegada vaig ser a l’interior de l’edifici els nervis i l’angoixa que sentia van acumular-se a la panxa, començava a trobar-me malament, cada vegada pitjor, no sabia on era, i vaig caure a terra. En despertar-me tenia la vista ennuvolada, només veia blanc, em trobava estirada a terra amb les cames cap amunt i podia interpretar que qui me les agafava era una nena més aviat petita per la forma i l’estatura que deixava veure. Quan vaig haver recuperat la visió al complet i vaig ser capaç d’aixecar-me, amb l’ajuda de la Lila, la nena que prèviament m’havia semblat veure, vaig intentar trobar on es localitzava la porta de sortida.



Vaig demanar ajuda a una parella que passava pel meu costat, però van ignorar-me dient simplement que tenien pressa perquè arribaven tard al seu vol i si s’aturaven perdrien l’avió. Vaig quedar-me al mig del passadís, dempeus i envoltada de gent que anava, a correcuita, a qualssevol dels llocs que aquell edifici amagava.



Vaig sentir una estirada per darrere del jersei i d’un salt vaig donar-li la volta al cos, qui m’estirà era la nena d’abans, i em feia senyals perquè m’ajupís a escoltar el que volia dir-me. Em vaig col·locar pràcticament a la seva altura i aleshores l’observava amb intriga, suposava que em demanaria algun favor després de l’ajuda que ella m’havia ofert al marejar-me i caure a terra, però més ben dit va ser al contrari, em va tornar a mostrar la seva ajuda sense res a canvi. Caminant sense para ni un sol moment vaig dirigir-me cap on la Lila m’havia dit, no era gaire lluny i en cinc minuts hi estaria. Vaig arribar a la porta que m’havia dit, la 315, i malgrat la confiança que m’havia transmès aquella nena, m’havia enganyat.



No em podia creure haver fet cas a una persona que aparentava no tenir gaire més que set anys, que havia de saber ella, d’on es trobava la porta de l’avió que volava cap a Barcelona?

A cent metres d’on em trobava en aquell moment, és a dir, davant de la porta 315, la que es dirigia a Londres, vaig divisar un grup de joves que aixecaven una pancarta on hi posava escrit el següent: “7:10, porta 325, Barcelona”. M’acabaven de donar tota la informació que necessitava saber i no podia sentir-me millor, estava despreocupada, segura, decidida i no deixava de somriure.



La porta a la qual es trobava en Marc era a deu minuts caminant, i l’avió sortia en cinc, no vaig tenir una altra opció que córrer com si la vida s’acabés. I el vaig veure, de lluny, però el vaig veure. Era tan increïble, el trobava tan perfecte, m’embadalia mirant-lo. Vaig seguir corrents com mai ho havia fet, i just en el moment que ell acabava d’entregar els documents i l’havien deixat passar vaig arribar. Plorava, plorava i el cridava, volia que es quedés, no em podia permetre perdre la persona que en tan poc temps m’havia enamorat com ningú abans.



I em sentí, perquè es girà, i em mirà, perquè era al seu davant, i m’abraçà, amb força, perquè les llàgrimes queien, i m’agafà de la cintura i tot d’una m’enlairà fent una volta mentre em feia un petó carinyós al front. Quan em deixà d’abraçar  m’agafà la mà, em mirà als ulls, i em digué que si estava segura que era ell qui jo estimava, si valia la pena arriscar-ho tot i canviar tots els plans per estar junts. La meva resposta estava clara, sinó, que hi feia jo, allà? Jo hagués sigut capaç de fer qualsevol cosa per ell, per esbojarrada que fos, mantenir-lo al meu costat i demostrar-li que el necessitava.



Quan ja vam ser fora de l’aeroport un taxi ens va recollir per portar-nos al meu pis, no ens vam desenganxar durant tot el trajecte entre petons, carícies i abraçades, fèiem que estàvem sols. Ja érem al pis, i allà si que només hi estàvem nosaltres, el primer que vàrem fer va ser caure rendits al llit del cansament que havia provocat el matí. Em va dir com de boja estava d’haver anat a buscar-lo a l’aeroport, però em va confessar que quan era allà només desitjava veure’m aparèixer per evitar que marxés. Parlàrem com funcionaria això nostre d’aquell moment en endavant, i vàrem decidir quedar-nos a viure al meu pis, ell seguiria estudiant aquí, a París, i jo pintaria i escriuria com feia de costum, estaríem bé, ho tenia clar.



Seguidament es va incorporar cap a mi i a l’oïda em va xiuxiuejar un seguit de paraules que provocaren en mi força estremiments. Cap un costat i cap a l’altre no paràvem de moure’ns pel llit desfent-lo. Petons entremaliats unien els nostres llavis sense deixar-nos gairebé ni respirar, cossos nus s’entrellaçaven també per prometre’s no desenganxar-se mai més.



Érem així, nosaltres, pura passió, i m’agradava.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]