Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Leti
La Jonquera
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Un malson
 
 
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Jordi Sierra i Fabra



Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

__________

En Franz va girar el cap i va veure una nena, petitona, d’uns vuit anys, tenia la pell blanca com la neu. Els ulls blaus marins brillants, enfonsats en un mar de llàgrimes, la seva resta de la cara amagada entre els seus braços i genolls. En Franz va sentir que la coneixia tot i que mai l’havia vista. Va pensar que potser la seva mare seria al parc. Llavors va agafar i se’n va anar a casa. 

-No em pots fer això Franz.

-Què dius? No t’he fet res…

-Si, si tu haguessis estat allà… -s’escoltà de fons plorar la nena-.

Va intentar eixugar-li la llàgrima pero no l’arribava a tocar. LLavors poc a poc es tornava tot negre i s’escoltava un so espantós...

-AAAA!! - es va despertar cridant en Franz-.

Ja havien passat uns quants dies des que va veure aquella nena, però ara no podia dormir tranquil, sentia com si li hagués passat alguna cosa, i tot fos culpa seva. Tenia una mena de càrrec de consciència, no sabia què fer, ni on trobar-la. Va començar a rumiar què podia fer per començar a buscar, llavors va intentar anar al parc a veure si la trobava allà però no va tenir gaire sort. Va preguntar a la gent a veure si havien vist alguna vegada a la nena, la descrivia però ningú la reconeixia, ni a l’escola no l’havien vista mai. Això era molt estrany és com si hagués desaparegut, era com un fantasma, ningú sabia qui era, llavors va intentar pensar més enllà. Ell feia molt de temps  que volia tenir una filla però mai va tenir la sort de trobar la persona correcta per començar el seu niu d’amor, llavors es va dedicar a mirar a tothom, i per la felicitat de la gent ell ja era feliç perquè ell pensava més en la felicitat dels altres que no pas en la seva. 

Van passar un parell de dies. Seguia amb el mateix somni. No podia dormir tranquil, se sentia com en un bucle. Un bucle del qual no podia sortir, estava començant a entrar en crisi, això va provocar que necessités un psiquiatra, però ell no sabia que li seria de gran ajuda.

Primera visita:

-Bon dia senyor Kafka.-Va dir en psicòleg.

-Bon dia.-Va respondre en Franz.

-Em vaig llegir el seu expedient, i no té casos anteriors d’haver necessitat ajudes extres.-Va dir estranyat el psicòleg.

-Es que veuràs bonhome, porto unes setmanes sense poder dormir, amb unes ulleres… Ja no puc més, em sento assetjat per la meva pròpia ment, que genera el mateix somni cada dia!-Va dir desesperat en sr.Kafka.

-Tranquilitzi’s, a veure, senyor, em podria descriure aquest somni?-Va preguntar-li en psicòleg.

-Doncs veuràs…-Va explicar-li en Franz tot el succeït i a continuació el somni.

En Franz va anar-hi durant un parell de setmanes. Anava tres cops a la setmana, fins que per fi, ja sabia com ensortir-se’n.

Dècima i última visita:

-Bon dia senyor Franz.-Va dir en psicòleg.

-Bon dia.-Va respondre en Kafka.

-Avui li porto una películ·la a veure si es pot identificar amb ella i així intentar resoldre algun enigma dels que té.-Va proposar-li el psicòleg.

-Doncs posi-la.-Va acceptar en Franz.

La películ·la anava d’un noi, desesperat per ser pare. El noi segrestava una nena per poder sentir que és tenir una filla. La nena desesperada, un dia pot escapar-se, i la troben al parc però ningú li fa cas, i quan per fi una persona es para, li pregunta què li pasa, però ella no li respon, no pot parlar… I de sobte, la nena tanca i obre els ulls, pot veure el seu cos desplomat a terra, als peus del segrestador i la seva ànima intentant parlar amb un senyor que passava, ja no estaba viva, ja no era ningú.

En senyor Franz va rumiar, va estar dies rumiant, i va arribar a la conclusió que si ningú la coneixia pot ser seria un esperit en busca d’ell, com si fos la filla aquella que mai va tenir. Llavors va començar a pensar, i va ser quan...

-Crec que ja sé com trobar-la, crec que ja seécom trobar-la, crec que ja ho se!-Va cridar en Franz sobtadament.

Va estar tancat a casa durant dies, ideant algun pla per poder aconseguir pensar en ella, en què la volia, en què volia trobar-la.







 


 Comenta
 
Capítol 2 Un viatge complicat, una decisió complicada
-On estarà, on és, perquè estic pensant en ella tot el dia!? Vull sortir d’aquí, si és un malson vull que s’acabi si us plau, no puc viure així d’aquesta manera, és un infern! Estic esgotat!-.Va dir l’home desesperat.

L’home estava tancat a casa, sense saber què fer, on anar, ell es pensava que sí sabia on era la nena, però no, no sap què fer, on començar a buscar. Va començar a rumiar sobre el que li havia dit el psicòleg, també sobre aquell home que es trobava a una nena imaginària, que d’una manera era la seva filla perduda en un món paral·lel. Llavors va saltar.

-Ja sé, ja està!-. Va exclamar.

Va agafar un llibre, va apagar el llum, i va intentar concentrar-se. Es va aixecar al dia següent amb el llibre a la  cara, va decidir sortir al carrer després d’una setmana. Ara, després de molt de temps, es va adonar que mai ningú el saludava, que no li deien bon matí, o com mínim un hola. Llavors va pensar que o bé vivia en un son o aquella nena i ell venien d’un mateix lloc que no sabia on era. Va caminar, caminar i caminar fins al parc. Va seure en un banc i es va quedar allà tot el dia, fins al vespre. I… de cop i volta… algú li va agafar la mà, com demanant ajuda, va baixar la mirada i no, no podia ser, la nena estava amb ell, agafant-li la mà, llavors ell la va agafar i la va abraçar però ella es va separar, i el va mirar fixament, de dalt a baix, no li treia la mirada. Ell no sabia què fer després d’haver-la trobat. Llavors va anar cap a casa i la nena el va seguir i, finalment va acabar a casa seva.

Ell la va cuidar molt bé i sobretot ja no tenia aquests malsons, ja podia dormir tranquil·lament, estava molt feliç. Feia moltes activitats junts com si fos ell el seu pare i ella la seva filla. Anaven a molts llocs, però ningú els veia, no els deieu res. Un dia la nena no estava al seu llit i l’home es va desesperar, va estar buscant-la per tota la casa, estava molt nerviós. Va sortir al carrer, ell vivia davant l’hospital, i va trobar a la nena davant la porta, com si estigués esperant alguna cosa. Ell la va voler agafar però ella va començar a cridar, no deixava de cridar, ell no podia agafar-la. Llavors va provar de preguntar-li, de comunicar-se amb ella. Ella mai li havia parlat, només en somnis. 

-Nina maca, deixa de cridar si us plau-. Va dir en to suplicant en Kafka.- Em pots dir què és el que et passa?

Ella no va dir res, només va agafar la mà d’en kafka i la va portar cap al seu pit. Ell no ho va entendre però si va notar una cosa, i és que el cor no li bategava, no sentia cap pols, llavors va començar a entendre què passava, aquesta nena no és que estigués sola, buscava ajuda d’algú, i si només em deixava veure-la a mi pot ser era jo l’únic que podia ajudar-la. Va entrar a l’hospital, va intentar parlar amb els metges, però un cop havia creat el vincle amb la nena sentia que cap ni un el veia, el noi  voltava per l’hospital amb l’esperança que algú el veiés i el socorrés, però no hi havia sort, no sabia què podia fer per cridar l’atenció, però, de sobte, va aparèixer un home, d’uns quants anys d’edat, amb una barba blanca ben cuidada i uns aspectes facials molt comuns plens d’història. Aleshores va ser l’únic que els va poder veure i li va demanar ajuda, necessitava saber amb exactitud què era el que li passava a la nena. Aquell bon home va agafar-la i li va fer una ressonància i un radiografia, aviat li portaria els resultats. Va estar unes quantes hores allà esperant i per fi el van cridar.

-Bé, no tinc gaire bones notícies per a tu… -. Va dir el metge preocupat.- No he pogut fer-li la radiografia, els àtoms que formen a aquesta nena no són pas d’aquesta realitat, no pot ser d’aquí aquesta nena. L’altra cosa és que he pogut fixar-me és que no té pols, llavors puc concloure que aquesta nena d’allà on sigui, és morta, té problemes de cor, i ha vingut o aparegut aquí amb l’esperança de trobar una bona ànima amb intenció d’ajudar-la a sobreviure i que pugui tornar a la seva vida normal, i m’assembla a mi que aquesta persona es vosté senyor… Kafka.

-No pot ser això.- Va dir exhaust en Franz.- No pot ser pas això, jo no estic aquí, això és un somni, si us plau que algú em desperti!.- Va cridar.

-No senyor, no fa falta que cridis, no estàs somiant, jo abans quan vaig començar a veure persones que no eren d’aquí vaig pensar que estava boig, però després vaig veure q només eren persones, d'un lloc paral·lel al nostre que necessiten ajuda, per això em vaig fer metge, per poder ajudar a tots aquells que necessiten la meva ajuda. Amb això et vull dir, tornant al tema de la nena, necessita un trasplant de cor urgentment, o morirà per sempre. Necessita viure per anar de viatge al seu món- Va dir el metge amb to seriós.

-Si us plau jo necessito uns minuts per calmar-me i per rumiar… -Va respondre en Kafka.





 



 
 Comenta
 
Capítol 3 El destí amb somriure




S’escoltaven sons del monitor, i gent de fons xiuxiuejant, va girar el cap i va veure la silueta de la nena, estirada al seu costat i de cop, es va fer tot fosc, els ulls se li van tancar. 

Estaven agafats de la mà, tots contents, la seva dona i la seva filla, caminant per la muntanya. Era una dia asolellatt, amb una petita brisa que feia ballar els rínxols de la seva dona. De sobte la seva nena va caure a la gespa, desplomada. Ell i la dona es van preocupar molt i amb ella en braços van sortir corrents cap al poble, i van trucar una ambulància. La nena no es va recuperar, la seva dona no va suportar la seva mort i va marxar d’allà i mai més va tornar. Va quedar ell tot sol, allà a la sal, amb l’esperança que la seva filla tornés corrents i l'abracés, però mai va ser així. Va trigar anys i anys en recuperar-se de la pèrdua de la seva filla i de la desaparició de la seva dona. El noi va anar a la mateixa muntanya la qual va ser la seva fi, i va caminar i caminar, va seguir una claror que hi havia al fons del camí, cada cop brillava més i s’apropava més, es va enfonsar dins d’aquesta llum i… 

En Kafka va obrir els ulls, es va trobar confós, tombat al costat de la nina, després del seu son, va saber que la pèrdua de la seva petita va ser dura, no volia perdre-la amb ella també, així que es va disposar a donar el seu cor. Després d'aquesta decisió els metges es van posar en marxa, li van posar l'anestèsia i es va adormir. Aquest trasplantament era dels  més complicats però no imposible, la part dolenta era que l’home, probablement, no sortiria viu d’aquella operació. 

Van passar dies, quan van adormir  en Kafka, va començar a veure-ho tot fosc i va caure en un somni profund. Veia tot negre i, de sobte, es va trobar en un passadís completament fosc i immens, no sabia què fer, llavors va començar a caminar, poc a poc, i a mesura que anava passant pel passadís veia fotos emmarcades però no sabia què eren fins que es va parar davant d’una imatge i es va adonar  que era ell, però i què feia en aquell quadre? Va seguir caminant, observant detingudament cada imatge i de sobte va arribar a l’ última imatge i es va començar a enfonsar a dins i va aparèixer com una tercera persona dins un escenari que ja havia viscut… Era el parc, el parc on va trobar la nena! Es va fixar en ell com l’observava i se n’anava, des d’aquell dia no va dormir mai més bé. Va anar corrents per evitar que no li pasés allò i de sobte va caure al fons de la terra i va acabar en el passadís un altre cop. Anaven passant records i més records, fins l’últim, li estaven transplantant el cor, la nena sobreviuria i observava el seu cos inert sobre aquell llit. Però… mentre estava al passadís, una llum, una resplendor, el va cegar i amb aquesta llum tan forta de sobte va obrir els ulls, es trobava a un llit a l’hospital, però sense ningú al costat. Llavors algú va entrar a l’habitació, era la seva dona plorant perquè s’havia despertat del coma que havia patit. Unes setmanes més tard li van donar l’alta i va anar al parc. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants. Aquell silenci… Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més. Aquell silenci… El riure d’una nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés. En Franz va girar el cap i va veure una nena, petitona, d’uns vuit anys, tenia la pell blanca com la neu. Els ulls blaus marins brillants, i un somriure brillant. En Franz sabia que la coneixia, havia viscut una història llarga i conmovedora. Es va fixar en la nena, feliç, corrents amb la seva mare. 

Tota aquesta història la vaig decidir apuntar al meu diari, en kafka i la nina que se’n va anar de viatge, de viatge a un somni molt profund, deixant una història imaginada escrita en mi.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]