Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Eladio
Ciutadella
 
Inici: El Navegant

Capítol 1 L'avi
LA CARTA


Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Quadern 1 

Em dic Esteve i aquest dia som al port on esper un vaixell que em portarà a Alger. Us demanareu per què he decidit marxar del poble. M’he quedat sol, els meus pares em van deixar als vuit anys. Fins ara vivia amb el meu avi, que va morir fa dos mesos i em va deixar una carta, que deia així.

Estimat Esteve, si llegeixes aquesta carta és perquè ja no soc al teu costat. Volia que acabessis el que jo vaig començar i no vaig poder. Tot això et sonarà molt estrany, però sí, aquesta és la realitat. Quan era petit em vaig enamorar de la teva àvia, la qual no has conegut. I aquí el perquè. Fa devers uns trenta anys érem a alta mar, havíem anat a navegar per gaudir d’uns dies de vacances, amb la teva àvia, el teu pare i la teva tia. Vam arribar fins a Sardenya, volíem conèixer l’Alguer, on es parla català com nosaltres a Perpinyà, però aquesta és una altra història. A dues milles de la costa vam divisar un vaixell que de cada cop s’acostava més, no ens ho esperàvem, i quan vam voler reaccionar ja els teníem damunt, eren contrabandistes i nosaltres sense voler ens havíem acostat al seu cau. Ens varen abordar i es van endur totes les coses de valor. Però la tragèdia va ser que també es van emportar la teva àvia. Des de llavors no he fet més que buscar-la, quan et deixava sol i me n’anava ara ja saps per què. Només tenc una pista, el contrabandista solament tenia quatre dits a la mà esquerra i van marxar en direcció a Alger. Hi he anat un parell de cops i no n’he tret el net, quan els parl d’un home a qui li manca un dit a la mà esquerra marxen esverats i no em volen veure més. Estimat net, necessit que trobis la teva àvia i que torneu junts. Què sàpiga que no l’hem deixada mai i sempre l’hem cercada. Confio en tu. És el meu darrer desig.”

Estic preparat per embarcar-me, per marxar rumb a Alger, on intentaré complir el darrer desig del meu avi trobar la meva àvia, si segueix viva, i tornar cap a casa. Així que demà, de bon de matí, marxaré amb un vaixell de càrrega d’animals.

M’ha costat aixecar-me, no he pogut dormir ni una sola hora, estava molt nerviós, aquí comença una nova etapa de la meva vida, així que decideixo aclarir-me i anar cap al port. Enfilo potser per darrera vegada els carrerons d’aquesta vila blanca tocada per la tramuntana, carrer Fred, carrer del Forn, costa del Capità. plaça del Canigó… Passo per davant ca na Rosa, amb el cor encongit, el cap embullat, val més que m’apressi. El vaixell es diu Trescamar, sembla molt vell, a veure si aguantarà la travessia. En entrar, m’assignen una habitació compartida amb altres mariners; m’espera un vespre…

Salpam sense entrebancs, el vent de tramuntana ens empeny. Una darrera mirada des de la popa, el poble s’empetiteix. Ho deixo tot, només m’acompanyen els núvols i els records, la teva flaire...

He deixat les poques coses que al camarot i m’he aclarit, ja ens han cridat per anar a sopar. A mesura que pujo les escales per anar al menjador sento com la fusta cruix i em recordo de les sortides amb vaixell que fèiem amb l’avi. Tota mena de sentiments m’han vingut al cap, però “els homes no ploren”. Així que aixeco el cap i continuo escales amunt. Quan arribo, agafo la safata i em poso un plat de llenties, un tros de pa i vaig cap a la taula buida on m’assec. Un instant després, un mariner es dirigeix cap a la meva taula.


Em puc asseure amb tu?

És clar que sí! 





Què hi fas per aquí? -em va preguntar.

Doncs he decidit marxar del poble i mudar-me a Alger durant un temps. 

I això, aquest canvi d’aires? La vida a Alger és molt diferent.

Una història molt llarga…

Tenim temps i de sobres. Em dic Yusuf. 







No sabia si havia de contar-li res, des de petit m’han ensenyat a no confiar en gent desconeguda. De manera li conto una mentida o una mitja veritat.


Jo, Esteve. Mira, t’ho explico, jo viva amb el meu avi, el meu pare i la meva mare varen morir ja fa temps, quan l’avi morir no em quedava ningú. Em vaig enamorar d’una noia, però el seu pare no em volia, ha amenaçat a denunciar-me, matar-me, que sé jo… perquè soc pobre. Vaig a cercar fortuna, a fer-me ric i quan torni...

Ha, ha, ha sona bé! 





Vam seguir menjant en silenci, estava cansat i volia dormir.


Encantat de conèixer-te, Yusuf-vaig dir-li mentre m’aixecava-, trobo que me’n vaig a descansar.

D’acord, esper veure’t demà. Sort i ventura en el teu viatge.




 Comenta
 
Capítol 2 La pista
Quadern 2

Sé que vaig dir-vos que havia perdut la virginitat al Quadern 1. Però les meves aventures són tan penoses que encara no sé si va ser un somni. 

Fa ja dos anys que vaig arribar a Alger, vaig trobar feina de criat a una casa de gent rica on m’acullen molt bé. Visc en la mateixa casa on cada dia faig el menjar i les feines quotidianes, i tinc temps per poder seguir investigant per trobar la meva àvia. El que sé és que la casa on visc, el meu amo la va obtenir gràcies a la pirateria i al tràfic de persones, per això he estat investigant-lo d’amagat.



Un daa estava fent net al soterrani de la casa, quan vaig veure un bagul molt antic que mai en els meus dos anys a la casa havia vist, i jo com que som tan curiós vaig decidir obrir-lo. Allà dins vaig trobar fotografies molt antigues del meu senyor amb vaixells i amb molta gent que no tenia ni idea qui era, passant fotos em vaig aturar en una, on vaig veure dos homes molt ben vestits amb tots els seus mariners. Vaig estar mirant una estona aquella fotografia, i em vaig adonar que a un dels dos homes li faltava un dit, allà vaig tenir clar que era l’home que buscava. De sobte, vaig sentir les petjades del senyor, que estava baixant les escales, em vaig espantar i vaig deixar la foto al seu lloc, i vaig fer com si res hagués passat.



Ara ja tinc una pista i no aturaré d’investigar fins trobar la meva àvia.



Una matinada, mentres plovia, des del meu llit estant, vaig sentir veus de gent parlant al passadís, vaig reconèixer la veu del meu senyor i la d’un altre home. Aquella veu no l’havia sentida mai, no m’era gens familiar. La curiositat em va decidir a aixecar-me del llit i atracar-me a la porta per poder sentir millor el que deien.

  • -El palau ja és ple de presoners, què fem amb ells?

    -És l’hora del trasllat -va dir el meu senyor.





    -A quina hora i a on?

    -Quedam al port a les set del dematí, haurem de ser molt discrets.





    -Perfecte, idò allà seré amb els presoners.





    -Fins demà!




Mentre ells parlaven, vaig aconseguir veure qui era el que parlava amb el meu senyor. El vaig reconèixer de sobte, era l’home de la foto que vaig veure quan vaig obrir el bagul. En aquell moment vaig pensar que la meva àvia podria ser dins el palau i que demà farien el trasllat amb ella a dins. Així que vaig anar ràpidament a dormir amb la idea d’aixecar-me prest pel que m’esperava ensoldemà. Havia d’aixecar-me més prest que el senyor.



Sona l’alarma, ja són les sis de la matinada, em vesteixo i surto de casa. Arribo al port i m’amago darrera uns palets i espero que arribin. Al cap de vint minuts veig un camió que s’acosta cap al port. A mesura que es va acostant més veig que el conductor és l’amic del meu senyor.



Quan baixen els presoners i les presoneres no puc veure qui són i si hi ha la meva àvia, ja que duen una bossa dalt el cap. De manera que decideixo pujar al vaixell, perquè crec que és l’única manera de veure si ella és entre els presoners.



Una vegada a dalt, m’amago darrere unes caixes, i observo a tots els presoners , però no trobo a la meva àvia, això em desespera. Una vegada marxen, em disposo a preguntar als altres presoners si saben res de la meva àvia. Després d’uns vint presoners, quan ja se m’havia acabat la paciència, una presonera major, va dir que tenien a la meva àvia apartada de tots ells, que no es separaven mai d’ella, em va dir que la tenien apartada per qüestions de riquesa.
 Comenta
 
Capítol 3 El viatge
Quadern 3



Ja fa més de quatre hores que estem a la deriva, he demanat als presoners a vam si algú sabia on anàvem i què passaria amb ells, però ningú sabia res de res. Així que vaig decidir pujar a la coberta del vaixell, però per fer això havia de pujar sense ser vist. Vaig trobar una escala que conduïa a la coberta, vaig ben mirar que no hi hagués ningú i vaig pujar cap amunt.

En ser dalt vaig anar a guaitar a la porta del capità per si sentia alguna cosa i el més important, si deien on es dirigien. Sentia molta gent que parlava, però de sobte es va fer en silenci i vaig sentir una veu que em sonava familiar. Era l’home de la foto, el qui s’havia emportat la meva àvia, així que em vaig disposar a escoltar atentament el que deia.

- Com molts de vosaltres sabeu ens dirigim a Bejaia

- Hi portarem als presoners? - va dir un jove grumet

- Els portarem a les mines de diamants. 

- I què farem amb tots els diamants? - va preguntar el jove

- Els vendrem a Europa i guanyarem molts de diners!

- Visca visca! - van dir tots ben eufòrics.

- I ara a treballar, vinga!

En sentir això vaig córrer cap a la bodega on hi havia els altres presoners i els vaig explicar tot el que havia sentit.



Al cap de unes tres hores es va sentir, “terra a la vista”! Vaig suposar que ja arribàvem. El problema era com podria sortir del vaixell sense ser vist. Se'm va ocórrer una idea, abans d’arribar a port saltaria del vaixell quan ningú vigilés. Així ho vaig fer, quan érem ben suvora el port vaig pujar a la coberta i em vaig llançar a l’aigua sense pensar-hi.

Quan vaig arribar al port el vaixell ja estava descargant els esclaus per emportar se'ls cap a la mina.  Per sort la mina era molt a prop del port i vaig decidir anar-hi caminant. Pel camí vaig trobar-me gent, semblaven militars que vigilaven qui entrava i qui no. Tenia un problema ja que no podia entrar per allà, i vaig tornar a la ciutat a demanar a la gent a vam si hi havia un camí alternatiu per poder arribar a la mina sense ser vist. Em vaig dirigir a un senyor vell que estava assegut al portal de ca seva fumant pipa, aleshores li vaig dir.

- Hola, com està? 

- Hola bones, estic bé, en què et puc ajudar? -em va contestar.

- Si, miri, no sabria vostè si hi ha un camí alternatiu per poder arribar a la mina?

- Ja ho crec que sí, just abans d’arribar al camí, a mà dreta hi ha un camí         molt ben amagat, si ben mires el trobaràs - va respondre.

- Moltes gràcies

- De res, sort i ventura - va dir ell

Vaig seguir les indicacions que m’havia donat i vaig trobar el camí. Em vaig disposar a seguir-lo i al cap d’una estona vaig arribar a la mina. Els meus ulls es van quedar esglaiat, no m’ho podia creure, gent i gent treballant sense descansar i en molt males condicions. La mina era enorme, estava ple de vagons que era el mètode que transportaven els diamants i tenia unes reixes molt gran a cada banda de la mina amb guàrdies, que era perque ningú pogués sortir. En aquell moment em va agafar un atac molt fort de ràbia. De sobte va passar un home que feia de vigilant a la mina, tenia tanta ràbia que m’hi vaig tirar al damunt i d’una punyada a la gargamella el vaig matar.

Ara era hora que l’home de qui em parlava el meu avi pagués les conseqüències. Vaig dirigir-me cap a la tenda on era, ho sabia perquè abans d’entrar el vaig veure.El vaig agafar i d’un cop a l'estómac va caure al terra.

- On és la meva àvia? - li vaig preguntar

- No sé de qui parles, però no em facis res.

- No et sona que un dia vas raptar a una dona a alta mar, fa temps ja.

- Sí, me'n recordo

- Què ha passat amb la meva àvia, on és ?

- Mira, deixa que t'expliqui. Quan vaig raptar la teva àvia, em vaig enamorar d’ella. Era una dona preciosa, molt alegre, sempre i amb un somriure a la cara, però, ja fa dos mesos que va morir, per culpa d'un atac de cor.  

- En aquell moment em va caure l'ànima, i vaig quedar en silenci

Ja no vaig poder més de la ràbia que tenia, i vaig assassinar el maleït home que em va arravatar la meva àvia. De dins la butxaca vaig treure la carta que em va deixar l’avi i mirant cap amunt vaig pronunciar: He trobat a la meva àvia.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]