Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



LITE
Ciutadella
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El tracte
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P. Home Vell: Jordi.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?

                       S: Sí, estic bé.



                       T: Segura? 

                       S: Sí sí, m’he pesat i supero els 40 kg.



                       T: Anem a comprovar-ho

                       S:No, no cal. Ja t’he dit que estic bé.           

                       T: Molt bé, però s’ha de comprovar. Au va!

                       S: Què passa Robert? No et refies de mi?

                 T: És clar! Però ho he de comprovar per llei i posar-ho al teu informe. He de fer la meva feina correctament.  

                       ...   

                       T: Per què estàs nerviosa? Si m’has dit que estàs bé i superes els 40 kg no hi ha cap problema que ho comprovem o sí?      

                       S: No, no és això. Perdona, Robert. Puc anar al bany?

                       T: Sí, és clar, però no triguis que la visita acaba d’aquí 15 minuts. 

                       S: Sí, sí, seré ràpida. 

Passen els minuts i la Marta no apareix. Per això Robert decideix anar al bany i veure què ha passat.

                       T: Marta, et trobes bé?

                       S: Sí, sí ja estic. 

En sortir la Marta del bany, Robert s’adona de l’olor de vòmit que fa la Marta i li demana el perquè. 

                       T: Marta…

                       S: Ai Robert, deixa’m fer, que sí, que estic bé. 

                       T: Em penses dir la veritat algun dia? Ja que em preocupo per tu…

                       S:El que passa és que...



La Marta de sobte es desmaia. 

                       ...



Quan per fi es desperta no sap on es troba. En adonar-se que és a l’hospital el primer que fa és aixecar-se de la llitera per anar a abraçar la seva mare. Però la mare segueix plorant i no li fa cas, com si no hi fos. La Marta no entén per què la mare no li fa cas i la crida, la toca, però ella segueix com si res. 

Llavors la Marta torna a l’habitació i veu que segueix estant estirada a la llitera, no entén per què ella està dreta dins l’habitació i en aquest moment es comença a preocupar. Just després decideix anar al bany a mirar-se al mirall, però no s’hi veu reflectida i encara es preocupa més del que ja ho estava. 

Es passa els dies plorant veient com els seus familiars ploren per ella i mentrestant no pot fer res perquè el cos que està estirat a la llitera no es desperta i ella tampoc pot accedir-hi. 

Cansada d’estar en aquesta situació i sense fer res comença a investigar per l’hospital per veure si troba a algú igual que ella. 

Recorre tot l’hospital de dalt a baix sense trobar res que li cridi l’atenció ni ningú que la pugui ajudar. Desesperada i sense forces per cercar més surt al carrer perquè li doni un poc l’aire. Decideix asseure’s a un banc de llenya a prop de la porta principal de l’hospital. Al cap d’una estona un home vell s’asseu al seu costat i ell li demana per què està tan trista. Al cap d’una estona de parlar amb l’home, la Marta ja sap que es troba en la mateixa situació i és la primera persona amb la qual es pot relacionar. 

                       S: Ostres! Però si puc parlar amb tu! Ets com jo! Com has arribat aquí?

                       …

                       S: Per què rius? 

                       HV: Ai perdona, jo ja hi estic acostumat!

                       S: Què? 

                       HV: Doncs que jo això de sortir del meu cos i tornar-hi ho he viscut molt.



                       S: Què vols dir?

                        HV: A veure, jo realment sóc aquí perquè vull. És clar que quan surto del meu cos no ho trio, però tornar-hi sí que puc. He estat molts d’anys amb malalties greus, estant en coma molt de temps i ja tinc una edat i no vull tornar més.



                       S:Què vols dir? Com ho puc fer?

                       HV: Has de creure, sentir, que vols viure. Independentment de la malaltia que patesquis l’has d’aconseguir superar.



                       S: Però jo no pateixo cap malaltia.



                       HV: Ah no? Llavors explica’m per què ets aquí...



                       S: Jo l’únic que recordo és vomitar i caure al terra. Després em vaig despertar d’aquesta forma, igual que tu. 

                  HV: T’entenc, jo el principi em sentia igual. A causa de la meva malaltia em desmaiava i entrava en coma sovint. Llavors el meu cos romania allà a la llitera, però la meva ànima a fora, com tu i jo ara mateix. Em vaig adonar que si volia tornar a viure, si volia tornar al meu cos era perquè volia superar la malaltia, lluitar. Per tant, fins que tu de debò no vulguis curar-te, no podras tornar. 

                       S: El meu problema, però, és que no sé quina malaltia patesc. 

                       HV: Jo només mirant-te ja la sé...



                       S: Si...? Quina?

                       HV: Jo el que intuesc és que tu pateixes anorèxia.
 

 Comenta
 
Capítol 2 L'acceptació
                     S: Però, què dius? Això no és veritat. Mira’m! Mira’m com estic!

                     HV: T’estic mirant. No n’ets conscient. Aquest comportament és                          el principal factor d’una persona que en pateix. Jo sé que és                          complicat assumir que estàs malalta, i més si tens anorèxia.                            Però com ja t’he dit ho has d’assumir. De debò, mira’t aquí.

(L’home li assenyala un mirall que hi ha a l’entrada de l’hospital)

Ella l’obeeix i es mira en el mirall que li havia assenyalat l’home. I tot i que sembla impossible, ja que mai havia estat capaç de fer-ho, es veu reflectida tal i com és. La Marta es queda bocabadada i comença a plorar desconsoladament. El Jordi s’hi atraca per consolar-la. 

L’ànima de na Marta va restar durant setmanes en shock, sense fer res. Perquè després de cinc anys patint aquesta malaltia no havia estat capaç d’adonar-se’n fins que no es va trobar en aquesta situació tan estranya. Es preguntava nit i dia com havia pogut ser capaç de veure’s amb l’ànima, mentre el seu cos romania en coma. En Jordi intentava explicar-li com era possible aquesta situació. Li va dir que aquests tipus de malalties i d’altres no s’accepten a la vida real, però després quan arribes a sortir del cos aquesta acceptació es fa possible. Així li havia passat a ell amb les seves altres malalties.

Durant un temps, l’ànima d’en Jordi anava diàriament a la seva llitera, on restava el seu cos, ja que a mesura que passaven els dies el seu estat anava empitjorant. Ell observava assegut com els metges i infermers el visitaven contínuament per intentar trobar alguna millora. En Jordi de cada dia es sentia amb menys forces per intentar tornar al món real i recuperar-se un cop més. Però a diferència de les altres vegades, aquesta es sentia molt més feble i no sentia la necessitat de tornar-hi. Tot i que tenia a la Marta, aquesta tampoc sabia què havia de fer ni com ajudar-lo,  a ella aquest món li venia de nou. 

Mentrestant el Jordi, malgrat el seu estat, ajudava la Marta per tornar al seu cos i recuperar-se del coma. Li va donar molts consells i en un d’ells li va explicar que necessitava una sèrie de raons i il·lusions per voler tornar i acceptar que un cop tornés a estar en coma, de cada vegada se li faria més difícil recuperar-se. A mesura que recaigués i entrés en coma, li costaria més sobreviure i tornar a ajuntar la seva ànima i el seu cos per tornar al món real. 

La Marta no ho acabava d’entendre, no li feia gaire cas, la qüestió era que per molt que sembli estrany i contradictori amb la seva ànima es sentia més viva que mai. En un principi ella sí que volia tornar al món real, però el problema era que no sabia com fer-ho. Passats els dies ja li era tot igual. 

En Jordi es sentia amoïnat al veure que na Marta no volia tornar a la vida real, ell ja era un home vell i havia viscut moltes experiències, però la Marta només tenia 19 anys i tota la vida per davant. Ell se sentia responsable que la Marta no sortís del coma i feia tot el possible per fer-li-ho entendre. Llavors un dia va decidir portar-la a la seva habitació perquè veiés el que estava patint el cos d’ell i que s’adonés que ell ja estava a punt de desaparèixer. Totes aquestes intencions eren perquè la Marta no era conscient del que li estava passant i creia que no aconseguiria sortir-se’n sense ell.  

Quan la Marta es va adonar del que pretenia en Jordi li va voler fer entendre perquè ella no volia tornar. Li va començar a explicar que des de la seva primera visita al terapeuta les coses s’havien torçat molt. El seu pare no sabia com afrontar la situació i la única que sabia què fer o actuar en certes ocasions era la seva mare. A més el seu germà, que vivia als afores, no s’havia preocupat mai per ella a pesar de que sabia perfectament la seva situació, ja que la seva mare l’informava i li demanava ajuda constantment. I per si no fos poc va estar una època sense poder anar a l’escola i les amistats que creia que tenia, van desaparèixer. Tot això li va provocar una depressió que encara va empitjorar més el seu estat. Després de la historia de la Marta en Jordi va entendre més la seva situació però tot i així creia que havia de seguir la seva vida al món real. 

Van anar passant els dies i les bones intencions d’en Jordi cap a la Marta no feien efecte. L’ànima de la Marta anava “al seu rotllo” i en Jordi estava desesperat. A més ell es sentia cada vegada més feble i la Marta no era conscient que tot el que deia afectava negativament al Jordi i provocava que empitjorés diàriament. No podia ni suportar la seva pròpia ànima i els metges tampoc veien bons resultats. Cada dia, al matí, l’ànima d’en Jordi visitava el seu cos per veure si hi havia esperances. A la nit molt destrossat i dèbil es va acomiadar de na Marta. Ella, que no havia estat conscient del seu estat, es va sobtar molt i es va posar molt trista. A l’endemà va anar a buscar en Jordi, ja que li estranyava que no hi fos. Però no el trobava. Es va recórrer tot l'hospital fins que va anar a veure el cos, i va veure com els metges se l’emportaven. Llavors es va adonar que definitivament tant el cos com l'ànima d’en Jordi havien mort. 

A partir d’aquell dia la Marta va quedar molt més afectada del que es pensava. L'única persona que tenia al món de l'ànima s’havia esfumat. La Marta va començar a reflexionar sobre el seu estat, sobre el seu cos, sobre l’ànima… Pensava molt en els consells que en Jordi li havia donat. Va arribar a la conclusió que havia de canviar i acceptar que era necessari tornar al món real.
 

 Comenta
 
Capítol 3 La superació
Durant setmanes la Marta es sentia molt sola. Trobava molt a faltar el Jordi ja que havia estat l’única persona amb qui es podia comunicar. Es passava els dies recorrent l’hospital amb l’esperança de trobar algú igual que ella, però no ho va aconseguir.

La Marta sempre havia pensat que ningú de la seva família no es preocupava per ella. Del seu germà ja no en sabia res, del seu pare més o menys el mateix perquè feia molt de temps que les havia abandonat i, segons la Marta, la seva mare mai havia mostrat cap sentiment ni preocupació per ella. Però realment no era així, el germà i el pare no havien mostrat gaire interés, era cert, però la mare… Sempre l’havia vista al seu costat. No ho havia sabut veure. Ara que estava tan sola, que era com un alè transparent, sense pes, la seva lleugeresa l’espantava, anava pertot i no era enlloc. La sensació de llibertat s’anava esvaint, sentia una pena melancòlica, llunyana i pregona, i de cop la mare en el record. En Jordi era mort.  La mare a qui tenia? Només a ella, ho va veure. I ella, només a la mare?

La seva ànima va anar a l'habitació on hi havia el seu cos i es va sorprendre. La seva mare, més vella que mai. Patia. Enfonsada, exhausta i sense cap esperança de res. La seva mare…  Va començar a escriure en un full i ella s’hi va apropar. Era una mena de diari, parlava d’ella, la seva filla. L'ànima de la Marta es va posar a plorar desconsoladament. La compassió que sentia va fer que ara més que mai volgués tornar al món real, no només per ella, sinó per fer feliç la seva mare. 

A partir d’aquell dia va començar a notar que la seva ànima prenia més força, això, segons el Jordi, significava que ja estava preparada per tornar al món real. Llavors al vespre va sentir un sensació que mai havia sentit des del dia que es va entrar en coma. El matí següent es va aixecar, no li va costar. Era a la seva habitació de l’hospital, tota blanca, hi entrava la llum del matí que arribava fins a la porta. Na Marta es va tocar la cara, els braços, es mirà les mans. Havia tornat. Era dreta descalça, la mare era a la butaca, li va tocar la mà. Lentament la mare va obrir els ulls, aixecà el cap i ofegà un crit. Les dues es van fondre en un plor antic, en un crit de dona que dona llum, que dona vida, que fa néixer a la vida. I així fou el segon naixement de na Marta i la seva mare.

Amb el crit i el plor un munt d’infermers i infermeres van entrar a l’habitació. La infermera que s’havia encarregat d’ella durant el seu estat en coma també es va posar molt contenta i la va abraçar fortament. La Marta estava molt agraïda. Aquesta vegada de debò es sentia amb forçes i ganes per voler recuperar-se. Al dia següent, després de tant de temps, es va trobar amb el terapeuta Robert. Aquest es va sorprendre en veure la cara d’optimisme que portava la Marta, mai l’havia vist així. Tot i que encara li quedava un gran camí per recuperar-se del tot, ho va anar fent a poc a poc. Amb el gran suport de la mare, la seva relació havia millorat molt, la Marta anava regularment al metge i al terapeuta , en Robert. Per fi seguia les pautes que li donaven, i tot i que no era fàcil, aquesta vegada no ho veia com a impossible.

A mesura que la seva recuperació anava millorant, ella i la seva mare van decidir mudar-se per deixar enrere el passat i començar una vida nova. La Marta va començar en una nova escola on va poder fer nous amics de veritat, ara s’adonava que els seus amics d’abans en els moments complicats l’havien abandonada. Es sentia lliure de poder explicar el que tenia perquè tot el que li havia succeït l’havia feta més forta i ja no sentia vergonya sobre el seu físic. 

Tot i viure enfora del Robert seguien mantenint el contacte. Un dia la Marta cansada de somiar el mateix totes les nits va decidir trucar al Robert per explicar-li els seus darrers somnis, que no entenia.

                       

(La Marta truca al Robert)

                       S: Hola Robert, com estàs? Et truco per explicar-te una cosa una mica estranya que m’està passant últimament. 

                       T: Molt bé. Si és clar, conta-m'ho. 

                       S: Porto unes setmanes somiant el mateix. El meu somni consisteix que mentre estic en coma el meu cos i la meva ànima estan separats. Per una banda el meu cos es troba estirat en el llit i per l’altra la meva ànima es troba dins un segon món. Després conec una altra persona que es troba en el mateix estat que jo i s’anomena Jordi, ell m’ajuda a superar la meva anorèxia i a tornar al món real. Tot seguit el Jordi torna borrós i desapareix. De debò que no entenc res del que m’està passant. Fa setmanes que aquest somni em turmenta. 

T: (El Robert es queda pensatiu una estona). Ara que hi penso... no és la primera vegada que em venen pacients, que després d’haver estat en coma, somien amb alguna cosa semblant.  

S: Uau?! De debò? I què significa?

T: Doncs, durant anys s’han estudiat aquests casos i molts científics han arribat a la conclusió que deu ser alguna experiència que vius de debò quan estàs en coma. 

S: No ho entenc… Però com pot ser...?

T: Jo no et volia dir res si no ho somiaves, però quan m’has trucat m’ho esperava.

S: Per tant, m'estàs dient que tot això que he somiat ho he viscut de debò?

T. D’alguna forma, sí.

S: És surrealista, no m’ho puc creure… I no puc fer res?

T: Em sembla que no. Em sap greu no poder ajudar-te, però això és tot el que sé.

S:D’acord... Gràcies. 

T. De res, cuida’t, ja ens veurem. Adéu.

S. Adéu. 

(els dos pengen el telèfon). 

La Marta sobtada i una mica espantada no es podia creure el que li havia explicat el terapaueta. Va decidir anar a passejar per prendre l’aire. Va passar per un jardí enorme que donava a un cementiri. No sabia ben bé perquè però sentia la curiositat d'entrar-hi. Passejant per allà dins va veure una làpida amb el nom de Jordi, un home vell que havia mort feia poc a l'hospital on ella havia estat. En aquell moment la Marta va saber que els somnis ja no eren somnis, sinó que esdevenien records.  
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]