Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



grisdònim
Olesa De Montserrat
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 La memòria de les pedres
 
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Jordi Sierra i Fabra



Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

En Kafka era un home de costums, es llevava, com cada dia, a dos quarts de set. Li agradava matinar. Li agradava ser el primer en contemplar aquells matins d’estiu, on l’escalfor del sol acaronava el seu rostre amb una càlida llum. Li satisfeia, també, observar com el dia s’encetava; el so dels arbres, els insectes, les flors, el vent…  Era capaç d’aïllar per un instant tots els seus pensaments, tancar els ulls i respirar profundament. Això li permetia atacar el dia que l’esperava amb força. En Kafka repetia aquest ritual cada dia, amb la idea que cada diada que passés seria millor que l’anterior. 

Després es dirigia a la cuina, menjava dues torrades amb mantega i melmelada de fruits del bosc i un fort cafè sol  acompanyat d’un parell de galetes per sucar-hi. Seguidament, es vestia mecànicament amb una camisa blanca, una corbata geomètrica de quadres, uns pantalons rectes, curts i elegants, i una gorra signada per un elegant sastre reconegut de l’època.

Sortia de la petita porta de l'edifici on vivia, un petit i humil bloc amb pocs veïns i escasses històries. Allà on tots es coneixien, es podia flairar l'olor de romaní de la veïna de l'àtic, gaudir de la primera sonata de Beethoven lleugerament alta de la del primer, i venerar la solitud i la calma de l'avi del tercer. Kafka s'ho mirava, amb un somriure tímid i agradable, no necessitava més per ser feliç.

Un cop llest, es dirigia a "El Petit Fornet", el millor forn de pa de tota la comarca, on elaboraven de manera artesanal, les millors magdalenes mai tastades fornejades en un forn de pedra... Allà solia demanar una barra de pa del dia anterior, que ja no es mostrava a l'aparador i l'agafava per poder esmicolar-la, donar-la als coloms i als seus amics els ocells.

Kafka era un home molt observador, de vegades massa i tot… Sempre portava un caramel de cafè a la butxaca del pantaló i un somriure amb un passat desconegut que mai mostrava a l’exterior. 

Aquell misteriós home es trobava en aquell mateix instant sobre un banc envoltat de coloms i ocells de tots tipus que reconeixien aquell perfum de paparotes roges que hi havia just al voltant del banc, i que ja es tornava rutina. 

Kafka, com feia sovint, respirava profundament, sentint com els pulmons s’inflaven i es desinflaven suaument; se sentia agraït d’experimentar de nou l’olor de les flors, els crits dels nens mentre jugaven a fet i amagar a l’ombra dels arbres, el brunzit de les abelles, la calma de l’estiu… 

De cop i volta, va sentir uns gemecs, eren plors provinents d'uns metres més enllà. Els coloms es van espantar, els sorolls es van aïllar, i sense saber com ni perquè, només era capaç de sentir el plor d'aquell infant que suplicava ajuda amb els ulls, i el seu posat trist. Ell el va observar més que mai. Va suposar que tindria uns vuit anys, potser deu. Duia un vestit blanc, i unes sabates negres amb detalls daurats. Aquella petita li va recordar un trist i obscur passat, que tenia en l'oblit en un forat de la memòria. El seu fosc passat el va envair.

Kafka va empal·lidir com la farina i va quedar rígid com la pedra, sense saber com reaccionar, cosa que no era gens propi en ell. El cor superava les seves pulsacions màximes, respirava amb dificultat, impedint l’intercanvi de gasos en l’interior dels alvèols. El cos tremolava, les cames trontollaven, les mans s’exaltaven, tot titil·lava…

Es trobava en un pou, fosc, negre i  obscur. Un forat en la immensitat de la seva ànima, sense sortida. Un viatge al passat que mai imaginaria que tornaria a viure… 

Immòbil, centenars d’imatges van retornar a la memòria. Cops, por, dolor, ganes de plorar i marxar del món… obrir la boca i voler bordar, com un gos enfadat, que busca venjança, o un pobre animal indefens que cerca amo.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Malalts de por
Malalts de por

Sento un fort dolor a la boca de l'estómac. Més que a la boca de l'estómac, és al pit, cosa que em desconcerta perquè no reconec l’origen d’aquest malestar… O potser m’estic enganyant i sé perfectament el que és. Ansietat. Una ansietat que es clava i es troba present en el meu cos des de fa mesos. Un sentiment horrible que està atrapat dins meu des de fa setmanes. Una terrorífica història que va desencadenar el principi del fi de la meva existència, i em va fer canviar radicalment de persona i de parer respecte a la meva idea d’humanitat.



Tot va començar als nou anys, quan encara creia en superherois, prínceps i cavallers. Quan encara m’agradava el teatre, el cinema, i les pel·lícules de ficció. Quan m’agradava estar entre la multitud i no tenia pànic a la gent adulta. 

Tot va iniciar-se quan encara era innocent i positiu, i pensava que el que m’estava passant era un joc secret entre la Rosa, la millor amiga de la meva mare la qual els meus pares havien dipositat la seva confiança per cuidar-me mentre l’un treballava i l’altre feia compra. I jo, un nen de curta edat, escasses aventures, atrevit, introvertit, intel·ligent i observador, que volia conèixer millor la vida. 

Aquella dona en la plenitud de la seva vida apareixia regularment a casa meva, es mostrava simpàtica, em feia sentir especial i no sé com ni perquè però sols volia estar amb ella. Sovint em portava regals dels seus viatges i anècdotes viscudes entre dracs i bruixes  que recordava durant hores. Jugàvem a fet i amagat pels racons de la casa, i m’ensenyava a dibuixar flors, arbres i papallones. 

Sentia gran admiració i afecte per aquella dona que em feia sentir tan afortunat i únic.



Un cop a la setmana, es quedava a dormir a l’habitació del costat, una cambra de finestres blaves, quadres minimalistes i misteri. On les parets eren fines com el paper de fumar i on rondava la imaginació.



La mare venia al meu dormitori, em feia un petó afectuós i sincer i em desitjava feliços somnis. El pare em llegia la sorprenent història del Quixot, m’encantava Cervantes, i em feia un altre dolç petó al front. Estimava el pare. Estimava la mare, i estimava a Cervantes.



Minuts després, sentia com la Rosa em cridava des de l’altra habitació, i sense pensar-m’ho dues vegades, sempre hi anava. M’esperava asseguda al llit, i em feia un lleuger moviment indicant-me que m’assegués a la seva vera. Sempre era obedient. 

El primer dilluns de primavera, ens vam estirar al llit i em va començar a fer massatges a l’esquena. Eren dolços, o això pensava; eren afectuosos, o això semblava. Em va parlar de l’amor, i de l’estima que em tenia. Em mirava als ulls, em deia que eren d’un color marró amb tocs de color verd esmeralda, que hi veia reflectida la naturalesa, el calor reconfortant del foc, les ferotges onades del mar... Em deia també, que era el conjunt de forces que la vida necessitava. Però sabia del tot, que la suma de totes les forces sempre és zero, que l’aigua apaga les flames roges del foc, i que jo era un nen silenciat per les circumstàncies desconegudes que tot just s’iniciaven. 

Els anys van anar passant, i el meu patiment va anar augmentant considerablement. Em sentia culpable. Em sentia brut per dins i per fora. Em sentia utilitzat i llençat com un mocador ple de llàgrimes.



Les coses a casa eren tenses, i el pare i la mare ho notaven, però intentaven ignorar-ho com si el que em succeïa fos normal... 

  • “Cosa de l'adolescència…”- deia el pare.



    “Ja li passarà…”- repetia la mare.


 A poc a poc, vaig anar adoptant la forma d’un animal mitològic, d’aquells que m’imaginava de petit per no sentir-me sol. Em tancava a l’habitació i només sortia per menjar i dutxar-me. 

No suportava la idea de tornar-me a trobar a la Rosa i el seu fosc i horrible joc secret, encara que feia anys que no la veia rondar per casa.



Un dia d’estiu, on el sol il·luminava la meva obscura habitació, vaig omplir-me de valor, i vaig decidir escriure. Sempre havia sabut escriure molt bé, crec que era un dels meus talents ocults. Ho feia, és clar, de manera anònima. Però aquell dia vaig decidir que trencaria les meves normes mentals, i donaria a conèixer la meva història. I aquesta vegada amb pèls i senyals. Donaria a conèixer el nom de la Rosa, desvelaria el meu propi nom, i el dels meus pares, i la falta d’ajut que vaig sentir quan encara era un nen. 

Quan vaig prémer el botó de publicar, em vaig sentir renovat, vaig notar una força interior que em retornava a la vida. Un gran pes es va quedar atrapat al sòl, i sentia com el meu característic cos podia ser lliure i volar, per fi, sense que ningú em tallés les ales. 

Vaig prometre que deixaria enrere la meva fosca història. Oblidaria les nits de dolor, i els matins de patiment. Deixaria enrere els tocaments de la Rosa i les paraules que sortien de la seva cruel boca. Vaig prometre que, un cop fet els divuit, marxaria. Lluny. Sense un destí fix. Però sabia que no tornaria mai a trepitjar aquella casa, que va ser en algun moment la meva llar. 

El soroll del mòbil em va despertar. Eren les set i tres segons quan una sorollosa  alarma va sortir disparada de l’aparell electrònic situat a la tauleta de nit a pocs metres del meu cap. Sobtat, vaig despertar. Tenia desenes de missatges. Centenars de notificacions, i em vaig quedar parat. Sempre m’havia considerat un home discret, tímid, i poruc. Amb pocs amics i males èpoques, però també curiós i extrovertit. I per això vaig decidir obrir-lo.



Tenia molts missatges en relació amb la meva història, publicada a penes 24 hores, sobre allò que hem va tenir tan angoixat durant anys. Vaig tenir missatges de compadiment, missatges macos i missatges amb històries semblants a la que jo vaig patir tot aquell temps...



Al principi tots aquells textos em posar molt feliç. Per primer cop en molt de temps, em vaig sentir comprès i tenia un pilar sobre el qual recolzar-me dia rere dia, sense angoixes que em mengessin el cap. 

Vaig començar a parlar amb un noi, en Joseph, que va tolerar durant 5 anys, els abusos del seu padrastre. Dolor, patiment físic i psicològic... Se sentia sol. Molt sol. M’explicava que patia insomni, que no podia ni tan sols sortir a l’exterior, i que havia pensat, més d’un cop en marxar d’aquest malèfic món que l’havia fet tan desgraciat. Li havien quedat unes seqüeles irreversibles, i l’havia d’ajudar. I ho havia de fer com abans millor.



Quedaven dues setmanes per fer els meus esperats divuit. I la meva promesa seguia en peus. Vaig estar pensant durant molt de temps, i vaig decidir marxar, però no sol. Marxaria amb en Joseph. 

El vaig recollir a les cinc i vint-i-cinc. Vam agafar el primer tren a Alemanya i vam marxar.  Dúiem una maleta i una bossa de mà cadascú. Només el més important per començar aquella nova vida. Volíem tornar a començar, va ser llavors quan vaig decidir canviar-me el nom. Ara era en Kafka. Un home nou. Un home millor. Un home que acabava de néixer en un indret i un aspecte nou, el que predenominaria “la seva llar”. Vaig enterrar el meu antic nom, i amb ell les experiències i les circumstàncies que vaig passar tan sols uns anys enrere.



Aquest serà el principi de la meva nova vida. El meu nou nom, i la meva nova història. 
 

 Comenta
 
Capítol 3 Ecos d'esperança
Van passar tres-cents seixanta-cinc dies després de marxar de casa. Un any després de fugir d'aquella vida, i aquella situació que em consumia i em desintegrava com el fum, la pólvora, i la pluja en temps de guerra. La por i la culpa tant en nosaltres, les víctimes, com en la societat, van aconseguir amagar-me dins d'una closca que em desviava de la realitat, i em desprotegia d'allò que tant temia. El passat.



Feia ja un any que vivia al sud-oest de Berlín. Juntament amb en Joseph. 

Vaig aconseguir feina al diari, uns mesos després d'arribar a aquella nova ciutat. Allà escrivia una columna setmanal sobre les notícies del barri. Era un diari senzill i humil, però suficient per a mi. Era el moment per desconnectar, observar, i escriure. Adorava el so del teclat, i com es dibuixava una història sobre el paper, com per art de màgia, una màgia bonica i única. Cobrava poc, just per pagar el lloguer, menjar, i permetre'm alguna peça de roba. Per altra banda, en Joseph, era cambrer en un discret cafè de l'àrea de Wast Warren, no era una zona amb gaire encant, sempre hi voltava gent sospitosa i les rajoles del sòl amagaven secrets ocults entre les ombres, però necessitàvem la feina per sobreviure.



En Joseph es va convertir en família des del primer moment, vaig tenir una connexió directa els primers dies que ens vam conèixer, la seva veu, les seves paraules, tot allò que sortia de la seva boca, era música per les meves orelles. Adorava com em feia riure i oblidar-me de tot allò negatiu que sovint conqueria el meu cos com un dimoni ocupa el cos d'un innocent.

Gaudia molt de la seva companyia, i en aquelles terres alemanyes, només ens teníem l'un a l'altre. Segurament, per això ens cuidàvem amb tant d'afecte, com una peça d'or, com un tresor.



Tots dos subsistíem en un pis petit. Íntim. Modest. De no més de 40m2. El domicili disposava de dues habitacions, un lavabo, i una cuina que comunicava amb el menjador.

L'habitatge posseïa únicament un escriptori, una taula amb les seves respectives cadires, i altres mobles que estaven inclosos amb el lloguer de l'apartament. Tot era molt simple i senzill, estàvem acostumats a viure sense comoditats...



Cada nit, mentre en Joseph reposava d'un dia llarg, dur, i esgotador, jo recarregava les meves energies treballant en una novel·la d'amor, d'un amor que no va arribar a ser, d'un protagonista que no creia en l'amor, però que es va encisar, es va enamorar de la vida.

Un protagonista, que amb vint-i-dos anys ja havia conegut les sensacions de l'amor i el desamor, entenia el significat del plaer, el romanç, i l'amor cap a les persones i cap al món. Però com es pot definir l’amor? Com podia escriure sobre allò que ni tan sols havia sentit mai? Amor, devoció, passió. Tres paraules que segons el diccionari les definiríem  com a sinònims, però que tenen significats diferents. L’amor era una paraula única i especial. Només aquelles persones que realment han estat en mans d’aquest sentiment poden definir-la com a tal, o almenys és així com jo o percebia.

Jo sabia que aquella novel·la no arribaria mai a publicar-se, però era una manera de connectar amb mi mateix, i intentar despertar aquells sentiments adormits en un somni profund dins del laberint infinit del meu cervell que no havia explorat mai. 



S’acostava l’estiu, i això volia dir que noves olors, sons i sensacions rondarien novament pels carrers de Berlín. Adorava l’estiu. Gaudia observant de nou com les abelles posaven els seus diminuts i delicats cossos sobre una bella flor, i n’hi obtenien el pol·len, i com els nens besaven l’aire entre rialles i somriures. 

Com de costum, el meu company de vida i jo anàvem cada dissabte al parc Steglitz, dissabte era l’únic dia que podíem plaure de la nostra companyia; allà i fèiem unes llargues passejades xerrant sobre la vida, la feina i l’estiu. 

Últimament notava en Joseph més distant, més lluny de mi, com si estigués trist, emmudit, o simplement fatigat. Vaig decidir ignorar-ho, prometent-me que si es tornava a repetir aquella situació, no dubtaria en sol·licitar resposta.



Ens vam asseure sobre un banc de fusta envoltat de paparotes roges, coloms i ocells que ens miraven sorpresos amb aquells ulls desproporcionats i aquell plumatge de colors incerts. Tots dos ens vam mirar a l'uníson, i vam deixar anar un somriure tímid, ràpidament en Joseph va apartar la mirada. No comprenia res. Vaig decidir anar a comprar un gelat, els del Cedrik eren els més bons de tots. Vaig aixecar-me del banc i em vaig dirigir a la seva parada. Allà vaig demanar un gelat de nata amb trossets de xocolata, i un de llimona, en Joseph adorava la llimona, i també el sabor dels gelats d'en Cedrik…



A l’arribar al banc, ell no hi era. Estava desconcertat, no sabia on havia pogut anar.  

Ara era jo qui s’havia quedat sense paraules.

Va desaparèixer com el gas, ràpid i sense deixar rastre.

Ràpid i sense deixar rastre. Com un fugitiu.



Intentava convèncer el meu cap de què tot allò tenia una explicació lògica. I amb un gelat a cada mà, que començaven a desfer-se, vaig tornar cap a casa.

No comprenia què li havia pogut passar, hi vaig estar rumiant tot el trajecte, pensant en els últims dies, algunes frases que m’hagués pogut comentar, però no vaig arribar a cap conclusió. La casa era buida. Els seus llibres, la roba, tot havia desaparegut. Tan sols havia deixat la marca de la pols i la seva essència, tot atrapat dins d’aquelles quatre partes que anomenàvem “llar”.



Seguidament vaig acordar no preocupar-me, en Joseph era un home de paraula, i mai marxaria sense dir-me res. O si més no, això em va prometre.



Una setmana més tard, en Joseph seguia sense donar senyals de vida.

Vaig preguntar a aquell cafè tan sinistre on treballava si l’havien vist o si sabien on podia estar. No vaig assolir la resposta esperada. També vaig preguntar als carrers, places, i veïns, però no en sabien res. Aviat es va fer fosc, i els núvols d’acord amb el meu estat d’ànim, van començar a plorar. La pluja era pesada i profunda. I jo esgotat, vaig caure a terra, mort de cansament. 

Pocs instants després em vaig aixecar. Estava enfadat. Enfadat amb en Joseph, amb la vida, i amb mi mateix. M’havia enganyat. Havia jugat amb mi i m’havia utilitzat pels seus propis interessos, altre cop, com quan era un nen, m’havien manejat com un titella, amb fils invisibles que dominaven la meva vida.



El temps. El temps era allò que mai m’havia agradat, una alternativa difícil d’acceptar per mi. Però era la meva última sortida.

Vaig aprendre a viure amb soledat, vaig jurar-me de nou, que viure altre cop, que aprendria a ser aquell personatge de vint-i-dos anys que es va enamorar de la vida, aquell personatge que creia en l’amor, el plaer i el romanç. Seria aquell protagonista de la història que sempre escrivia abans de dormir. Vaig tancar els ulls. Mai havia dormit tan bé com aquell dia.



Els anys van passar molt de pressa, aviat faria quaranta anys. Seguia vivint al mateix bloc de pisos, seguia treballant al mateix lloc de sempre, tenia els mateixos veïns i suposo que les mateixes històries, i per fi, era feliç.

Era feliç amb els meus llibres, els meus costums i amb mi mateix, vaig trigar a deixar enrere aquella creu pesada que carregava a l’esquena, i que m’enfonsava dia rere dia. Però per fi era feliç.



El segon dimarts d’estiu, em vaig llevar, com cada dia, a dos quarts de set, amb ganes d’observar i respirar. Ganes d’aguaitar la vida i anhelar la llibertat.



Vaig dirigir-me a la cuina, i vaig esmorzar dues torrades amb mantega i melmelada de fruits del bosc i un fort cafè sol acompanyat d’un parell de galetes per sucar-hi. I com de costum, un caramel de cafè m’esperava amb candeletes dins la butxaca lateral del pantaló.



Aquell dia, mentre passejava pel parc Steglitz, i m’aturava sobre aquell banc rodejat de paparotes, em vaig topar amb una nena, una nina petita i delicada, com de porcellana que sanglotava i implorava ajut. Franz Kafka, va caure com un soldat ferit, i va ser just en aquell precís instant, quan aquell home misteriós i fascinant va viatjar, amb la ment, dins d’una història que va reconèixer com pròpia. La història de la seva vida.



La nina va ser el bitllet de sortida que va ajudar a Kafka a endinsar-se al viatge més tardaner, esgotador i esglaiador que mai havia fet Kafka. Kafka i la nina que se’n va anar de viatge.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]