Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Arcaic
Jorba
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Nina
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Mirà a banda i banda, tot aixecant-se del banc des d’on, descansant, havia estat gaudint d’aquell festí que és la humanitat. Li agradava prou, a en Franz, aquell banc. El sol del matí es filtrava mandrosament per les copes dels arbres, i, cap pel tard, després d’un dia estiuenc, una frescor el feia descansar mentre, de tant en tant, una brisa d’aire l’acariciava. Li feia pesigolles, com si jugés amb ell, però el deixava massa d’hora, fins a la proxima sutil ventada. A més, en aquell banc s’havia declarat a la Marie.

Un nou atac de plors el va fer aterrar de cop a la realitat. Franz Kafka va mirar de nou a banda i banda fins a trobar l’origen d’aquells plors. Una mena de farcellet, amagat entre dos matolls, a un metre i escaig d’on seia en Franz. Kafka, una mica recelos, s’acostàal farcellet i, en desfer-ne una part guaità un pauet que semblava frisar per escapar del seu envoltori. Tot seguit, un segon peuet l’acompanyà. Franz observà com el farcellet que duia entre les mans deixava de plorar per començar a moure’s i regirar-se. Tornà a seure al banc -se sentia tremolar- i desféu per complet el farcellet.

Els ulls més grans i brillants del món i ca tornar l amirada. Al pit de la criatura, un paper rebregat mostrava una estrella groga. Per la part de darrera del paperet, un text manuscrita resava: “Cuidar. Nou meses. Nina. No policia”.Franz hagué de llegir repetits cops el paper per entendre’l, car estava molt arrugat i ple de marques de líquid. Durant una estona, Franz no sabé què fer. Tot alternant la mirada entre la nota i la criatura.

Franz Kafka no era un home d’acció. Professor de filosofia, tenia com a màxima  a la vida viure i deixar viure. Aquesta actitud li havia provocat un seguit de burles per part dels seus companys docents, que ja per si s’oposaven a la disciplina que Kafka enseñaba degut a que no estaba enfocada a l’acció directa. Tal vegada, aquella actitud tan comú entre la gent aquella época fos un alicient per allò que succeiria, o, si més no, Kafka pensava que tal vegada succeiria. Allò que succeeix quan la gent no pensa i actúa per impuls.

I si en Franz Kafka no era alguna cosa, això era una persona impulsiva. Tot i això, en aquell moment, amb el sol al cap i el farcellet a les mans, sabent que no hi havia cap raonament que justifiqués allò que es disposava a fer, actuà impulsivament.

A la nota hi deia que no s’avisés a la policia. Franz Kafka que allò era el primer que s'havia de fer, però en aquell moment decidí seguir les instruccions de la nota. Aixì doncs i mentre el farcellet tornava a plorar, es veié caminant per sortir del parc, tot enfilant la Helskestrasse direcció est. El sol primaveral no era molt calorós, però tot i això Franz suava copiosament. No s’acababa d’explicar què feia. No sabia per què no es dirigia a la policia o com podia ni tan sols haver-se acostat al farcellet.

Anys més tard, quan li preguntaven per aquell dia, en Franz no sabia explicar com havia actuat, només podia parlar d’una força que actuava sobre ell.

Franz Kafka pujà la Gurlitstrasse just quan sonaven les campanes indicantr leque eren dios quarts d’una. Calculà que la Marie no hauria parat encara la taula. Pujà les escales, deixant enrere un sorprès veí ¡que feia l’intent de saludar-lo i picà el  timbre del pis tercer segona. Mentre sentia com els passos de Marie s’anaven acostant a la porta, la suor se li glaçava a la alçada de la tercera vèrtebra. La Marie duia un davantal de ralles de colors vius amb un abutxaca d’estampats de flors. El cabell arrissat li queia sense cap ordre perls hombros. Amb gairebé trenta anys, al franz li semblava la dona més bella de la història. Encara no entenia com podia haver-s’hi casat. Recordava el primer que l’havia vist passejant pel parc. Una mena d’escalfor li va començar a recórrer el pit, contrastant amb el calfred de l’esquena mentre la Marie observaba curiosament el farcellet que duia a les mans. Estant a fora encara, el peuet esmunyedís tornà a desfer-se del envoltori. Així doncs mentre la Marie feia l’intent de xisclar en Franz l aempentà suaumet cap a dins del pis tot passant-li el farcellet. Després, tancà la porta i passà el baldó. En girar-se, una Marie enfurismada li xisclava de sorpresa mentre, en la mateixa freqüència d’ona, uns sorolls aguts sortien del farcellet.

Quan la Marie es calmà, només se sentiren els sorollets aguts que procedien del farcellet que les mans de la Marie  sostenien. Sense badar boca, Marie desembolicà el farcellet, deixant que una nena de cabells carbó i ulls oliva molt grans veiessin la llum càlida que il.luminava el rebedor de casa els Kafka. La nena va somriure i, tot i la sorpresa, sentí com, per primer cop en molt de temps, somreia de veritat. girant-se per que en Franz no ho veiés, Marie va fer via cap al menjador. El menjador, humil però decorat amb gust, era trectangular. Amb una taula rodona al bell mig de l’estrança, sobre la qual hi havia un centre de flors seques, presidia la sala. En un extrem de la sala, dues butaques enfocades ca a un ventanal, a la esquerra d’una vitrina on es guardava la vaixella, completaven la part principal del senzill mobiliari que adornava aquella habitació.

Marie deixà amb cur ala nena a la butaca i es girà per sotjar en Franz. El jove de cabells curts marronossos i rebels, gens impulsiu amb el que s’havia casat el mirava amb la cara d’un nen quan la seva mare l’enxampa fent una malifeta i es disposa a rebre una esbroncada. Això la va endolcir i es disposà a escoltar què era el que havia impulsat al seu marit a actuar d’aquella manera inusual en ell.
 

 Comenta
 
Capítol 2 Un nou sol
Franz Kafka comencà a explicar com havia trobat la nena. Li explicà com havia sentit, des del primer instant que li havien de fer alguna cosa. Quan arribà a la part on la definí la nota que havia trobat al costat de la nena, la Marie arrufà el nas i va demanar-li que la hi mostres. Ell la hi donà. En veure l’estrella, amb el “jude” al bell mig de les sis puntes, una ombra li creuà la cara.

Des de feia cosa d’unn parell de mesos s’havia començat a parlar que el canciller es trobava disposat a complir allò que havia escrit en el seu manifest, “Mein Kampf”, on descrivia com volia purificar el seu país de tot el que no formés part de la seva raça ària. Primer havia començat una dura repressió envers els comunistes, que havien vist els seus grups de recolzament i influència mermats. Amb el pas del temps fins i tot havien vist il·legalitzat el seu partit. Als carrers, un ambient cada cop més enrarit feia recordar a Marie que el canvi s’apropava. Amb un jovent cada cop més radicalitzat, amb la política que convulsionava amb la intromissió de nous vents, que tot i la seva novetat no aportaven frescor sino por i ràbia continguda.

-No m’escoltes. Fas la mateixa cara que els meus alumnes quan els explico el missatge i l’ètica d’Aristòtil-. El seu marit li cridava l’atenció. Ella, una mica avergonyida, es disculpà i li demanà que continués explicant-li què havia succeït.

-No sé ben bé definir el per què però he pensat que no era bona idea anar a la policia.- Amb la directiva política tan radicalitzada, la policia era un instrument més que s’emprava en la repressió no declarada envers les minories de la societat alemanya. La Marie no entenia com se li havia acudit al seu home el que només es rumorejava durant les tardes de tertúlia després del berenar a casa de la senyora Burmeister. Tot i això Franz sempre havia tingut aquest punt d’intuïció fascinant que el feia tan especial.- He decidit que la millor opció per a tots era portar-la aquí per a que m’aconsellesis.- La Marie sabia perfectament que en Franz provava de guanyar-se-la. Ho havia aconseguit degut a que, darrera d’aquella faceta afalagadora, s’ocultava una faceta paternal que la va entendrir. No havien pogut tenir fills. Ho havien provat, i fins i tot havia aconseguit quedar-se embarassada. Havia passat per primer cop feia cosa de deu anys, devia tenir-ne una vintena. Recordava perfectament com havia succeït. Un dia s’havia trobat marejada i havia hagut de marxar del jardí d’infància on treballava. En arribar Kafka de l’escola l’havia trobat molt malalta i, en una de les seves estelars intuïcions, l’havia obligat a visitar el metge. Aquest metge li havia donat la bona nova: estava embarassada. Aquella nit, hi hagué festa grossa a casa els Kafka. Franz convidà els seus paresi brindaren -bé, de fet ella no brindà que no es bona cosa de veure mentre una dona està embarassada- pel nou integrant de la família. Tot anava bé, sobre rodes. Fins que un matí Marie es tornà a trobar malament. El cel estava ennuvolat mentre Franz la portava a la consulta del seu metge. Al cap de deu hores tornaven a estar a casa, muts, amb una pena que no es podia descriure: Marie es trobava feble. Estava malament. Mentre Kafka discutia amb el doctor, Marie perdé el coneixement. Havien hagut d’intervenir amb rapidesa. La bona notícia era que Marie s’havia salvat. La dolenta era que la vida que portava a dins s’havia apagat com una espelma quan es bufa. 

Al cap d’un any s’havia tornat a quedar embarassada. I de nou no havia pogut néixer la criatura que s’havia començat a formar a dins seu. De nou la tragèdia, de nou les llàgrimes, de nou les estones de solitud, de nou els condols de gent que no entenia, de gent que no sabia què era. Franz s’anà tancant.

Per tercer cop, feia cosa de cinc anys. Per tercer cop va sentir com la seva ànima es trencava, per tercer cop el cor esmicolat. Ja no parlaven gaire. En Franz ho notà i va fer quelcom que no solia fer, va demanar ajuda. A un amic seu -tal vegada l'únic company de feina que el respectava-, Herr Burmeister. Li havia explicat per què havia hagut de passar la seva dona. Aquell bon home, que ja estava al corrent d’allò, va oferir-se per  presentar-li a Marie la seva dona. Diuen que en moments de desgràcia, les persones que coneixes són de dos tipus: les que passen de puntetes i les que són un salvavides per l’ànima. El matrimoni dels Burmeister eren d’aquest segon grup de persones. 

La senyora Burmeister va ser un pont d’enllaç entre la Marie i un futur millor, un dia a dia sense aquell record negre assaltant-li constantment al cap.

I, en aquell moment, amb l’aparició de Nina en les seves vides, Marie havia somrigut, havia sentit que aquella part de la seva ànima estava en pau. Ho va interpretar com un regal del cel. Franz es veia canviat, es veia content, es veia paternal. Amb trenta anys i tres desgràcies a les esquenes Mari se sentí una dona nova. Se sentí amb força. 

-Ens la quedem.- Ho digué amb un fil de veu però amb tota la força de la seva voluntat. Estava segura.- La cuidarem fins que trobem algú que la pugui cuidar millor. -Notava les llàgrimes que li queien mentre decidida, sobre la marxa com el seu món es trobava a punt de canviar. I ho canviaria.- Direm que és la cosina d’uns familiars. Direm que la hem acollit perque ells han mort. Som la única familia que té. I això- digué senyalant al retall amb l'estrella groga- ho amagarem. Nina Niehaus. Es diu Nina Niehaus. Filla dels meus cosins-germans. I jo en sóc la madrina.

Franz mirava com la seva dona, la més bella de les dones, resorgia d’allò que havia estat. Resorgia la enèrgica dona amb qui s’havia casat i renaixia la dona ilusionada que havia quedat embarassada. Marie continuava parlant -...haurem de trobar un lloc per que dormi i demà mateix baixaràs a comprar aliment de nena. A més, demà passat convidarem a berenar als Burmeister i els ho explicarem. A més…- I seguí donant un reguitzell d’instruccions de les quals només un mig conscient Franz i una mig dormida Nina foren testimonis.

Un nou sol il·luminava la casa dels Kafka. Un sol que brillava mentre els núvols es mantenien a l’aguait.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Els núvols que es mantenien a l'aguait
El senyor Burmeister donava classes de filologia alemanya a l’Institut Johann Wolfgang von Goethe des de feia cosa de trenta anys. Li agradava el seu treball. Gaudia fent comprendre als seus alumnes la importàncai de la llengua. Alguns membres del professorat creien que la seva assignatura no hauria de ser tinguda en compte. Tot i això ningú no ho deia davant d’ell. Tothom sabia que darrere del rostre arrugat d’en Burmeister s’hi amagava una de les ments més brillants del país. I s’estaven molt de portar-li la contrària, com a mínim, quan ell hi era al davant. No passava el mateix amb el seu company Franz Kafka. El pobre nano, que havia arribat amb moltes ganes d'ensenyar a l’Institut, just després de sortir de la Universitat, s’havia anat desinflant amb el pas del temps, en veure com la seva assignatura era minusvalorada tant per companys professors com per alumnes, considerats brillants en altres assignatures. En Burmeister sempre li havai fet costat, i, tot i la diferència d’edat, havien arribat a forjar una amistat poc comuna. Ell, que al començament li feia costat per pena, havia passat a apreciar com d’inteligent era aquell homenet que tan poca cosa semblava. S’adonava que era una d’aquelles ments que no entenen els contemporanis però que es apreciada per les generacions següents. Arribava aquestes conclusions després de les gairebé interminables converses que es donaven després de dinar, mentre la resta de professors parlaven de l’últim partir de bàsquet. En aquests diàlegs, en Burmeister reconeixia el traç d’un geni. Per això, li recomanava que escrivís tot allò que li passes pel cap, tots aquells pensaments que li sorgissin en pensar sobre qualsevol aspecte de la realitat. Per això quan una tarda de primavera, mentre seia al despatx tot endreçant la feia de l’Institut, la seva dona l’avisà que en Franz trucaba, el primer que li digué va se: -Franz! Has escrit quelcom més des de l’últim cop que vam parlar?.

-Tot just fa dos dies que han començat les vacances, Holger….

-Ja, ho sé, ja però alguna cosa hauràs escrit, segur.

-Bé, vaig estar catalogant les meves notes,i les vaig ajuntar en un bloc, que parlava de la realitat física. Allà, remenant entre la paperassa -aixì anomenava Franz allò que altres anomenaven reflexions porfundes- vaig trobar un inici de relat que devia esciure fa un temps i que potser continuo. Es titolava Metamorfosi. No sé enquin moment vaig pensar que aquest era un bon nom, la veritat-digué com justificant-se.

-És un gran nom, ja t’ho dic jo, Franz. Segur. I més is ets tú que l’has pensat.

-Gràcies, Holger de debó. 

-De res Franz.

Tot seguit es feu un silenci, que el senyor Burmesteier es va veure obligat a trencar:- I doncs, Franz, quin és el motiu de la trucada? Ha succeït quelcom extraordinari?

-Sí, perdó, ja saps que de vegades em passa això. Bé, la questió és massa gran per fer-la saber per telefon. Us vindria bé venir demà a sopar?-

-Oi tant que sí, sempre és un plaer. Cal que portem alguna cosa?

-No, no, amb que vongueu n’ho ha prou. A dos quarts de sis és bona hora?

-Perfecte! Ens hi veiem.-En Holger tallà la trucada tot intrigat. Quina una hauria de portar en Franz al cap per no voler dir res per telèfon. Amb aquest home mai no se sabia

-Sylvia!-Cridà a través de la porta del despatx- Demà sopem a casa dels Kafka!



Al dia següent, una acollidora Marie obria la porta del tercer segona a dos quarts de sis en punt. Els senyors Burmeister van saludar i van deixar-se ajudar per treure’s la jaqueta. Tot seguit, passaren cap al menajador, on els esperava en Franz, una taula parada i un bressol amb una nena a dintre. A priori, però el matrimoni Burmeister no s’hi va fixar i quan ho feren, la seva cara va ser digne de fotografia. Un autèntica obra d’art expresionista, en la opinió de Franz. En veure’ls la cara, va somriure i, tot fent-los seure a les butaques que rodejaven el bressol, va explicar la història que el dia abans havia explicat a la seva dona. La cara d’en Holger va anar mudant de la sorpresa inicial al desconcert absolut final mentre que la cara de Sylvia pasava de la mateixa sorpresa a una compassió maternal. Quan Franz acabà el relat, Sylvia tenia els ulls llagrimosos i, a una indicació  de Marie, sortiren de la sala, amb la excusa de fer un glop d’aigua.

Els dos homes quedaren a la sala d’estar. Franz mirava a Holger i Holger mirava, a través de la finestra, com la llum desapareixia i es feia de nit. Quan el senyor Burmeister parlà, ho feu amb la veu carregada d’emoció.

-Això que has fet és perillòs. això de no anar a la policia… Sí, sé que no és a qui s’ha d’anar amb els temps que corren- digué en veure com ell es disposava a interrumpir-lo.- però també ha estat valent. No recordo ningú essent tant valent com tu ho has estat. I compta amb mi. Per tot, per allò que calgui.-

-Gràcies Holger. De veritat. Ets un bon home.

Quan va acabar el sopar, el matrimoni Burmeister va despedirse i marxaren plegats. Mentre pujaven al cotxe, els Kafka els despedien amb Nina als braços. Mentre ho feien, i en Holger veiè que del la finestra adjacent al pis dels Kafka, un home treia el cap i es quedava mirant fixament Nina, sorprès. Sense pensar-hi més, arrancà el cotxe i marxà.



Al cap d’un parell de setmanes, Marie va obrir la porta a un home que es presentà com el seu veí. En Franz habaia marxat a fer el seu tomb matinal, però no havia de trigar a tornar. Mentre parlava amb ell, l’home li demanava si no havia sentit algun nen corrents pel pis, qui, segons aquest veí, l’havia estat empipant picant-li el timbre a altes hores de la nit. La Marie es disposava a despedir-lo quan Nina plorà, doncs havia arribat la hora del seu dinar. El veí, sorprès, li preguntà qui era que plorava, doncs de tots era sabut que els Kafka no tenien nens. La Marie, atabalada, provà de explicar-li la història que entre ella i en Franz havien pactat, i li tencà la porta, gairebé fent-lo fora. Quan Franz tornà, Marie havia oblidat l’anècdota, i no li ho va comentar.

 

Un mes i escaig després, arribà la noticia de la invasió a Polònia. I després, la guerra. L’odi antisemita es feu profund i manifest, molt més que abans de la guerra. Els Kafka, però, seguien fent la seva vida, l’Institut encara donava classes i, tot i que l’exèrcit es veia sovint per el carrer, la societat vivia en un estat d’aparent normalitat. 

Tot i això, al pis del tercer segona van començar a arribar les notícies de detencions, de tancament d’establiments dirigits per jueus i de la fundació de camps de concentració. Van començar a viure en un estat de neguit constant. Els veïns, que s’havien mostrat sorpresos de l’aparició d’aquell nadó a casa dels Kafka, ara miraven suspicaços, i no dirigien la paraula a cap dels dos integrants del matrimoni quan s’hi creuaven.



Un dia, Franz arribà a casa amb el cabell esvalotat. Sense gairebé saludar a la seva dona, passà corrents a la sala d’estar i començà a obrir i remoure tots ls mobles, fins que trobà la nota que hi havia al costat de Nina quan la trobà. La girà, només per assegurar-se, i confirmà el seu temor. Cridant a la seva dona, amb llàgrimes als ulls, li digué: “Marxa i emporta-te-la a casa dels Burmeister. En Holger ja sap. No torneu. Cuideu-vos.”

Marie no entenia. Marie no sabia que Franz havia vist al veí parar a un soldat dels que voltaven pel carrer, señalar la seva finestra i dir-li la paraula mortal. No havia vist el soldat sortir corrents a per reforços Marie només sabia que havia d’obeïr al seu marit. 

Ràpidament, es va fer la maleta, mentre Franz recollia les coses de Nina i les tancava a una bossa de tela. Després anà a buscar a la nena i la deixà en braços d’una plorosa Marie, que sortí corrents i el deixà enrere. Franz s’havia de cuidar de despistar els soldats, havia de fer veure que la seva dona no hi era, però que no passava res d’estrany. Les havia fet marxar per si no sonava convincent.

Es mirà al mirall del rebedor i es pentinà com va poder. Ni cinc minuts després, un grup de soldats trucà a la porta, quan Franz obrí, rebé un cop de fusell i caigué a terra mig estabornit. Els soldats entraren i comencaren a regirar-ho tot. Un arribà a la sala d’estar i trobà la nota groga. Cridant al cap del grup, la hi va entregar. El cap la rebé i ordenà que detinguessin a Franz. Se’l van emportar.

 A la nota que el soldat havia trobat, s’hi llegia, al bell mig d’una estrella de sis puntes, la paraula “jueu”.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]