Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ivettjoanalaila
El Prat De Llobregat
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Caiguda del cel
Kafka va buscar l’origen dels plors, fins arribar a una petita arbreda propera al gran llac què estava observant pacíficament feia uns instants.

El que, a primera instancia, li havia semblat una nina de porcellana de grans proporcions, era la font dels gemecs. Era una nena petita, devia tenir uns sis o set anys, que jeia a terra tota envoltada de fulles i branques.

Franz s’ajupí al seu costat i li preguntà quina era la raó de la seva plorera.

-He caigut del meu vaixell-- Digué la nena entre llàgrimes- M’estaven perseguint i vaig caure per la borda.

Kafka, desconcertat va intentar calmar-la donant-li copets a l’espatlla, gairebé oculta pels seus llargs cabells rinxolats.

-Ei! Tranquil·la, no passa res...--Va provar de tranquil·litzar-la l’escriptor-- No entenc com es que has arribat aquí si eres en un vaixell, però t’asseguro que trobarem casa teva i tornaràs amb els teus pares.

És llavors que Franz, quan va veure que el plor de la nena s’intensificava, va recordar en la situació en la que est trobava Europa, i va pensar, que si bé el pare de la petita no era mort, es trobaria encara lluitant al camp de batalla. Així que va rectificar:

-Perdó, bull dir... que et portaré amb ta mare.

Però la reacció de la petita va ser molt pitjor, les llàgrimes li rodolaven sense parar per les galtes rosades i tenia el nas ple de mocs.

Kafka en un intent desesperat per calmar-la li va oferir anar a prendre una xocolata.

 

I dit i fet, al cap d'una estona la nena ja es trobava més tranquil·la, observant atentament el seu got de xocolata calenta. Franz va aprofitar que els plors sorollosos ja havien cessat per intentar esbrinar més sobre aquella nineta misteriosa.

-I… Com et dius?--Va preguntar-li mentre la petita prenia un xarrup del recipient calent

-Sóc la princesa i hereva del tro del regne de Walken, Ladia II --Va dir la nena canviant totalment de to de veu, com si ja ho tingues assajat.

-Una princesa? Caram! --Kafka va pensar que de moment no li qüestionaria això, primer volia saber més d'on venia i a que es referia amb el que havia mencionat abans sobre un vaixell. --Diguem Ladia, on és que anaves en vaixell?

-Tornava a Walken, érem fora per qüestions de negocis amb regnes veïns i ens va arribar la trista notícia de q-que la m-meva m-mare-- Semblava que la nena, que d'una manera impressionant havia parlat abans tant formalment, anés a tornar a esclatar a plors i llàgrimes, però per sort per a l'escriptor, no la hauria de tornar a calmar, ja que, la petita princesa va fer una breu pausa i va continuar-- la meva mare va morir després de mesos de lluita contra una rara malaltia, i la meva cosina, la tripulació i jo tornàvem cap al regne per la meva coronació oficial presidida pel meu pare.

Kafka no ho entenia, no li era familiar el nom de tal regne, no n’havia escoltat a parlar mai. Era evident, llavors, que no es trobava a prop. L'escriptor dubtava de la credibilitat dels fets narrats per la seva jove acompanyant, però...no eren els seus relats igual d'inimaginables?

-Així que tornaves a casa… --Franz va prosseguir amb l'interrogatori-- I per quin mar navegava la teva embarcació?

La nena el va mirar amb cada de desconcert, i va alçar la vista al cel, gris, però brillant, que es veia a traves  de les finestres del local, i va assenyalar el mar de núvols amb el dit.

Kafka, estranyat va travessar el vidre amb la mirada i es va fixar en una taca fosca que semblava moure's sobre dels cúmuls. Era un avió enemic que pensava bombardejar la ciutat? O era un zepelí alemany que s'havia desviat? En tot cas, Franz es va posar tens, no era comú observar avions per aquelles zones.

-Com? No ho entenc? És aquell el teu vaixell?

-Clar! Que hauria de ser sinó? -- Va dir la Ladia amb to de burla pel que semblava ser ignorància per part de l'escriptor.

-Des de quan els vaixells naveguen pels núvols?-- Va preguntar Kafka per intentar entendre de què carai parlava la nena.

-Per on haurien de navegar sinó?--Preguntà la nena perdent la paciència.

-Bé, és igual—Es va rendir Franz, al veure que aquesta conversa no arribaria enlloc, i que el millor seria donar-li la raó, ja què era una nena petita i podria, simplement, estar equivocant-se de paraules—Si és veritat el que dius, i has caigut del cel, explica’m doncs com és que has arribat a terra amb no més de tres esgarrapades i havent trencat quatre branquetes de res?

-No n’estic segura, però crec que m’ha salvat ma mare—Va dir la princesa sense acabar d’estar convençuda de les seves pròpies paraules.

-Però no deies que havia mort?—Va dir Kafka ja una mica nerviós.

-Sí, sí, ja ho sé...—Els seus ulls tornaven a brillar pel tel de llàgrimes que tornava a acumular-se sobre el seu iris blavós—però vaig sentir com si fos l’esperit de la meva mare, que hem protegia i m’abraçava com ho feia quan encara era viva...—I com temia l’escriptor, la Ladia va tornar a esclatar a plors.

-No, no, si us plau no ploris...Trobarem la manera de tornar al teu avió o a la teva ciutat o el que sigui, però, si us plau, no tornis a plorar—Va saltar Franz, que ja no entenia res.

-No, no m’estàs entenent! Creus que estic delirant?!— Va exclamar somicant la nena--No necessito la teva ajuda! Si la meva mare hem va salvar quan estava en perill ho tornà a fer!

La Ladia es va aixecar d’un bot i, ràpidament, es va esmunyir entre els clients i cambrers i va arribar fins a les escales que comunicaven el local amb les habitatges dels amos d’aquest, que s’amagava rere la barra.   

Kafka, trasbalsat, va seguir a la nena fins al terrat de l’edifici, que encara que era només d’una alçada de tres pisos, la caiguda semblava més que mortal.

L’escriptor es va adonar massa tard de les intencions de la suposada princesa dels núvols, i no va poder reaccionar més que amb un crit ofegat quan va veure el cos de la petita desplomant-se per la cornisa de l’edifici.

Uns instants desprès, Franz Kafka precipitava la vista des de dalt del bloc fins al carrer, però no va ser la transitada vorera el primer amb que es van topar els seus ulls. Sinó que el que va observar va ser una grandiosa au blanca: devia mesurar gairebé cinc metres d’envergadura, i pel que li deien els seus escassos coneixement en ornitologia, no hagué un au igual en tot el món, ja que, a més a més de la seva enorme estatura, l’ocell no era associable a cap altre espècie existent.

Però no fou això el que més impactar a Kafka, sinó que el més impressionant i a al vegada reconfortant li va semblar va ser que , cavalcant el llom de l’au, jeia asseguda la nineta.

 

Kafka no podia acabar de creure el que veia, però el seu sentiment de sorpresa va ser interromput per la jove princesa que cridà des de la seva muntura:

- T’ho he dit! T’he dit que alguna cosa hem protegia i que tornaria per ajudar-me!—Va exclamar mentre l’ocell la dirigia altre cop cap al terrat—Vinga va Fran! Puja-hi!

Franz Kafka es va sorprendre a si mateix quan va saltar gairebé sense pensar-s’ho, devia ser veritat que realment estava boig, com deia molta gent al llegir els seus llibres? seria cert que coses com les de les seves novel·les podien ocórrer a la realitat…?

 

Franz va obrir els ulls, i el primer que va veure va ser el clatell de Ladia que seia davant seu, el seu vestit turquesa i els seus rinxols daurats es movien violentament per culpa del vent.

Kafka va mirar cap avall i gairebé es desmaià quan va adonar-se de que el que hi havia sota els seus peus no era pas terra ferma, sinó que, sota les blanques plomes del gegantesc ocell, les teulades de Berlín es veien més i més llunyanes cada segon que passava.

Estaven volant.

Es dirigien cap a l’espessa capa de núvols que els feia de sostre, on la silueta d'un objecte de grans dimensions era cada vegada més nítida.

Al cap d’uns instants, van travessar l’oceà de cúmuls, per així revelar que era el que s’ocultava a l’altre banda.   
 

 Comenta
 
Capítol 2 Vaixell
Kafka va obrir els ulls com taronges quan va veure que, rere la espessa capa de núvols, un gran vaixell flotava com si l'aire, d'aigua es tractés. Era un galió de fusta de color clar, pintat de turquesa i adornat amb grans quantitats d'or.



-Es aquí! Aquest és el meu vaixell!--Exclamar la Ladia.



El gegantí ocell va volar cap a la borda del galió i va quedar-se planejant al cantó perquè els dos passatgers poguessin baixar.



-Vinga va, a què esperes Franz? Pugem-hi!

-Però que dius? Que no t'han intentat matar?--Va dir Kafka recordant.



- La meva cosina Isenna ja haurà fet fora a aquest galifardeu, espero...-- Va afirmar amb poca seguretat la nena.



-Bé, intentem no cridar gaire l'atenció per si un cas.



Kafka va baixar amb molt de compte de no caure per l'espai que hi havia entre l'au i l'embarcació, va agafar a la Ladia per la cintura i la va deixar suaument sobre el terra del vaixell.



La princesa es va col·locar bé l’estrafolari vestit que portava posat i va tombar el cap per mostrar la seva gratitud a l'ocell, que fins allà els havia acompanyat.



-Gra…--La nena es va quedar tallada, la grandiosa au blanca havia desaparegut.- Que? On s'ha ficat?

-No ho sé, però ara no podem perdre temps-- Va respondre Franz Kafka--Hem de trobar a la teva cosina, deu estar molt preocupada.



El vaixell semblava desert, no hi havia ningú a coberta. La princesa i l'escriptor van, llavors, aproximar-se al cambra del capità, on s'havien allotjat la Ladia i la seva cosina durant el viatge.



Quan ja van arribar a l'altre punta del vaixell, van escoltar unes veus sortint de l'habitació a la que pensaven trobar a la cosina de la princesa, i hi van apropar l'orella.



-Quan arribem al regne, sereu tots recompensats econòmicament per la vostre col·laboració, de moment podeu gaudir del festí d’alcohol i menjar exquisit que han deixat preparat a la cabina  principal.--Va  dir una veu femenina.



-Aquesta és la meva cosina.--Va xiuxiuejar estranyada la Ladia.-- No sembla molt preocupada per mi...



Llavors, una segona veu es va deixar escoltar.



-Sí majestat, d'allà vinc. Tothom li està molt agraït.



-Però recordeu, si finalment resulta que la princesa segueix viva, ho pagareu.—Respongué la primera veu.



-Que?!!-- Va cridar Ladia . Cosa de la qual es va adonar massa tard, ja que ,quan Kafka la va fer callar tapant-li la boca, a altra banda de la fusta ja havia sigut escoltada.



-Majestat, hi ha algú fora!-- Va exclamar la veu masculina.



-A què esperes?! Ves-hi! --Ordenà Isenna.



Els dos varen quedar-se immòbils.



De cop, i sense que en Franz i la Ladia haguessin pogut reaccionar, un home alt i amb un gran bigoti roig va obrir la porta i els va apuntar amb un fusell.



-Senyoreta, això no li agradarà…

-Com?!Com es que no és morta?! Què no has escoltat el que t’he dit?! Pagareu per aquesta incompetència!--Va dir Isenna traient foc pels queixals.



-Prego que em disculpeu sa majestat, ja li informaré de qui va ser el maldestre que va deixar que és llancés per la borda. -- Va suplicar l’home.



La Ladia estava confosa: De què parlaven? Per què es dirigien a la seva cosina com a monarca? Per què estava la Isenna tan molesta de veure-la? Per què  l'apuntaven amb una arma? Tota aquesta confusió no va poder amb ella i va començar a somiquejar:

-Comandant Schnurrbart…? Isenna…? Q-Que passa aquí?-- Va preguntar entre llàgrimes.



Kafka, mentrestant seguia descol·locat, no sabia que fer ni com reaccionar a tal situació.



- Que què passa?!-- Va dir la cosina amb fúria-- Tu! Tu passes!! Tu, maleïda marreca...Tu em vas prendre el tro! Jo era la noia gran de la família! Si els teus pares no haguessin tingut la estúpida idea d'engendrar-te, jo seria la reina! El tro em pertany!

-Espera un moment...--Va dir Kafka, que portava una estona sense dir res-- Llavors...Tu vas manar que matessin a la Ladia?

-Mira home del terra, no se qui coi ets, ni m'importa -- Va respondre l'Isenna-- Però en resposta a la teva pregunta, si, clar que vaig ser jo, però ara que veig que l’intent d’assassinat no va ser exitós...-- La noia va llançar una mirada sepulcral al comandant-- tant tu com ella sereu executats!

-S-si us plau...No...I-isenna…-- Va dir la Ladia entre sanglots--Jo… n-no… no es culpa meva…

-Tens tota la raó cosineta...--Va contestar la Isenna amb un to cruel-- Es culpa dels teus estúpids pares, però per sort la teva estúpida mare ja ha mort...



- No t'atreveixis!!!-- Va xisclar la nena, però va ser ignorada.



-Així que faré patir al teu pare, obligant-lo a veure la mort de la seva pròpia filla, abans d'executar-lo davant de tot el regne.-- Va prosseguir la Isenna amb maldat.



-Nooooo…!!!-- Va exclamar la Ladia entre torrents de llàgrimes i mocs, mentre dos soldats se la emportaven a ròssec junt amb Kafka.



La imatge, borrosa, per culpa de les llàgrimes, de la Isenna amb una ganyota maligna a la cara, junt al comandant Schnurrbart abaixant l'arma, s'allunyava cada vegada més. Va ser això l'últim que va veure la Ladia abans de tancar els ulls amb força, esperant que tot allò, que tant dolor i patiment li estava produint, s’esfumés.



Per altre banda, Kafka estava tant desconcertat que es va quedar paralitzat, sense saber que fer ni com reaccionar, sense oposar resistència a l'home que se l’emportava, arrossegant-lo, per l’estellat terra de l'embarcació.
 Comenta
 
Capítol 3 Fugida
En Kafka es va despertar, per un moment no recordava tot el que havia passat, va pensar que havia sigut un somni, res més. Però aquest reconfortant pensament no va durar gaire, a l’obrir els ulls en Franz no es va trobar estirat al seu còmode llit, sinó en el dur terra d'un calabós.

 

Es  va aixecar d'un bot, desconcertat, va recórrer la claustrofòbica gàbia en la que s'havia despertat amb els ulls, fins que la seva mirada es va topar amb una melena daurada i rinxolada que jeia en un racó.

 

-Ladia!-- Va exclamar.

 

Però la nena no li va fer cap cas. Kafka es va apropar. La Ladia mirava fixament a una cantonada amb una mirada lúgubre i apagada, mentre una llàgrima queia silenciosament per la seva galta.

 

-Ei! Ladia, Ladia, tranquil·la... Sortirem d'aquí, t'ho prometo…-- va dir Kafka intentant convèncer-se també a ell mateix.

 

-Ah sí? Com?!-- Va parlar per fi la princesa-- I, igualment, si aconseguíssim sortir, que faríem   després? Eh?!

 

Ara va ser l'escriptor qui va quedar mut.

 

Van passar les hores, i ningú va tornar a obrir la boca, excepte les vegades que Kafka, de tant en tant, es queixava del poc que li agradaven les paneroles que allà abundaven.

 

Quan ja l'únic que els quedava per pensar era com de dolorosa seria la seva mort, tres cops secs varen trencar aquell silenci de incertesa.

 

Franz i la nena varen girar-se de cop i es van aproximar ràpidament a la porta de barrots per veure què és el que havia passat. Al final del passadís  jeien immòbils al terra tres guàrdies, al cantó d'una taula sobre la qual hi havia una baralla de cartes i tres bols de fusta.

 

Els dos es van mirar estranyats, però abans de que poguessin dir res van ser interromputs per unes passes que baixaven  les escales amb pressa. Un noi jove de cabells llargs i roba d'aspecte descuidat va travessar el marc sense porta que conduïa a les masmorres, va mirar als guàrdies amb indiferència i va donar un cop de peu a un d'ells, el va observar uns segons i després va agafar un joc de claus que hi havia penjat a la paret, després es va dirigir cap a la cel·la on es trobaven en Kafka i la Ladia.             

 

-Vinga va, no tenim gaire temps, estem a menys de dos hores de Walken-- Va dir el noi mentre introduïa la clau al pany.

 

-Un moment, un moment…tu qui ets? Que els ha passat als guàrdies? Per que hauríem de confiar en tu? -- Va respondre Kafka que no entenia res.

 

El noi va sospirar.

 

-Em dic Deril, i sóc el fill il·legítim del el rei Henry de Walken,...-- Va mirar a la Ladia-- el teu germà per part de pare. Ell em va tenir a mi uns anys abans de conèixer a la reina, per això mai vaig ser reconegut com part de la família reial. La meva mare ja no està en tan bona forma i ja no guanya tants diners a la cadena de producció, així que vaig haver de buscar feina per portar més calers a casa, ara treballo com a auxiliar de cuina d'aquesta embarcació.-- Li llançà una mirada assassina a Franz-- I podeu confiar en mi perquè acabo de deixar inconscients als guàrdies gràcies a un ingredient especial que he afegit al seu sopar, i us estic alliberant.

 

La Ladia tenia els ulls com taronges, però aquest cop en Kafka es mostrava indiferent, ja havia muntat en un ocell gegant, aterrat en un vaixell volador, presenciat una traïció i estat empresonat, ja li era igual què passés en aquella realitat tan fantasiosa.

 

Van sortir de la cel·la i van seguir al noi fins a les escales que sortien dels calabossos, allà la Ladia el va agafar del davantal i el va fer aturar.

 

-D’acord, et crec, però què penses fer? Quan sortim ens enxamparan de seguida i ens tornaran a tancar, o pitjor, ens executaran aquí mateix!-- Va exclamar la nena.

 

-Tranquils, tinc un pla. Ningú vol realment a la Isenna al tro, tot ho fan perquè els ha promès que quan sigui reina els recompensarà la seva ajuda amb fortuna i alts càrrecs, però jo no m'ho empasso, si és capaç de trair a la seva pròpia sang, no la veig molt disposada a renunciar a una part del seu poder per gent a la que considera escòria. Se d'uns quants que ens podrien ajudar.

 

-Ajudar a què?-- Va preguntar Kafka.

 

-A derrotar a la Isenna.-- Va contestar Deril.

 

Varen recórrer amb cautela els passadissos del galió fins arribar a una petita cambra on una dotzena d'homes i dones seien entre caixes i barrils. Una dona grassa de cabells grisos recollits en una llarga trena els va saludar amb una encaixada de mans.

 

- No creia que ho aconseguiries marrec, però ho has fet-- Va dir dirigint-se a en Deril, que no semblava gaire afalagat, després va tornar a mirar als dos fugitius-- Em dic Löffel, sóc  la encarregada de la cuina. Aquest xaval si que sap convèncer a la gent.-- Va fer remenant-li els cabells al noi-- Pensem ajudar-te a recuperar el tro, però nosaltres sols no podrem fer front a la resta de la tripulació, el pla és aquest: nosaltres us cobrirem mentre agafeu un bot salvavides i intenteu arribar al regne abans que la Isenna per avisar a l’exercit, i així aturar-la abans que pugui atacar palau.

 

-Moltes gràcies per la vostre ajuda-- Va respondre la Ladia amb una espurna d'esperança a la mirada-- No se com us ho puc recompensar…

 

- No necessitem cap recompensa, només que segueixis amb un regnat pacífic i bondadós com el que la teva mare ens va aportar durant els seus anys de vida.

 

La princesa va assentir, i tot seguit van disposar-se a pujar a coberta.

 

El sol ja s'estava amagant entre l'horitzó de núvols, a la coberta un munt d'homes, comandats per Schnurrbart, movien caixes d'armament amunt i avall. En Kafka, la Ladia i en Deril varen sortir amb sigil resguardats per la resta d’aliats.

 

-Ara!-- Va cridar en Deril.

 

Llavors varen córrer cap a estribord, on es trobaven els bots salvavides, mentre que la Löffel i els altres els protegien de la onada d’homes que corrien a atrapar-los.

 

Per sort varen arribar intactes a les estretes barquetes que penjaven de les enormes parets del galió.

 

-Ràpid, Ladia i siguis qui siguis, pugeu, no els podrem contenir gaire més! – Va dir el noi.

 

-Hem dic Franz Kafka i...—Va començar a dir l’escriptor, però va ser tallat per la Ladia.

 

-Espera! Deril, tu no vens?-- Va preguntar la nena.

 

-No  crec que em rebin gaire bé, la veritat.-- Contestà Deril-- Ha sigut un plaer conèixer-la majestat.--Va dir, tot seguit va fer una reverència i un somriure trist se li va esbossar a la cara.

 

- No! No ho permetré! Vine amb nosaltres, ens has salvat la vida. El rei és un home bo, i segur que t'ho recompensarà, així us traurà de la pobresa a ta mare i a tu.--Va insistir la Ladia—Si us plau…

 

Els ulls del Deril varen començar a brillar amb la llum del sol ponent i va saltar al bot.  

 

-Moltes gràcies Ladia, no se com agrair-t'ho--Va dir amb els ulls plorosos.

 

-Ei! nois! Molt bonic, però necessitem anar-nos ja ho ens enxamparan-- Va interrompre Kafka-- Algú sap com funciona això?

 

-Es clar! Perdó.-- Va dir en Deril.

 

El xaval va treure's un ganivet de la butxaca i va tallar els caps que aferraven la barca al galió, va ser llavors quan Franz va recordar que aquell bot no cauria a l'aigua, sinó que estaven flotant a l'aire.

El bot va caure de cop cap al buit, i just quan l'escriptor ja es donava per mort, unes ales varen emergir dels dos cantons de la petita embarcació i va recuperar altura.

 

De cop i volta es trobaven a la cua del gran galió, volant en aquell inestable bot amb ales, que intentava remuntar el vaixell amb forces.

 

-I...això serà prou ràpid per arribar a Walken abans que ells?-- Va dubtar Kafka.

 

- Si tot surt bé, sí.-- Va respondre Deril.

 

Però no va anar tot bé. Quan la barqueta ja gairebé havia avançat al galió, una bala de canó va impactar contra el bot i va fer caure a Kafka.

 

Franz va poder arribar a veure com la barca tornava a estabilitzar-se, tot i el gran clot que havia deixat el canó, va ser llavors quan l’últim pensament que li va recórrer la ment abans de perdre el coneixement va ser esperar que els dos germans no patissin tal destí.

 

 

 

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

 

I els matins tan dolços…

 

L'August, un jardiner veterà recorria els seus camins, com cada dijous. Passava pel cantó del llac, quan es va fixar en un home que dormia a l'ombra d'un arbre, August ja havia hagut de fer-se càrrec de molts vagabunds, però aquell home era diferent, anava ben vestit i afaitat, no semblava un sense sostre.

 

-Disculpi-- Va dir el jardiner apropant-s'hi-- Disculpi!-- Va repetir, aquesta vegada donant-li copets a l'espatlla. --Jove, aquest és un parc públic, no pot quedar-se aquí a dormir.

 

De cop l'home es va despertar d'un bot.

 

- Que?!-- Va exclamar, després va mirar al seu voltant, i va sospirar alleujat-- No ha sigut res més que un somni-- Digué, de cop va mirar al terra i es va fixar que als seus peus hi havia una gran ploma, una grandiosa ploma blanca.

 

-Està vostè bé?—Preguntà   l’August.

 

Però el desconegut no va contestar, va quedar-se mirant la ploma amb deteniment, i després va alçar la vista al cel.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]