Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ainhoalaianora
El Prat De Llobregat
 
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Capítol 1 Mirallet mirallet
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés. En una altra situació en Kafka hauria ignorat a la nena, en canvi es va quedar hipnotitzat per la innocència que transmitia el seu ploriqueig.

La noia deuria tenir uns dotze anys. Tenia els cabells albins, què complementaven a la perfecció els seus ulls maragdes. El seu nas era petitó i arromangat, en canvi els llavis eren carnosos i rosats.

La seva vestimenta era una mica particular, consistia en un polo Ralph Lauren de color vermell, en la part inferior duia uns texans Levis blancs i com a sabates portava unes Converse vermelles que conjuntaven amb el polo. Com accessori duia una diadema la cual estava adornada amb una estrella daurada.

De sobte la nena se’n va adonar que l’home li estava observant. I per a sorpresa d’en Kafka ella va començar a caminar en direcció a on es trobava. Quan de cop i volta es va quedar plantada enfront d’ell. 

-Mirallet, mirallet, qui és la més bella del regne?- va començar a recitar la nena- A vegades la Reina Malvada em recorda a la meva mare, ella és egocèntrica i superficial. Es passa el dia pensant en estratègies per manipular a les persones i anar pujant de nivell en la societat. 

La nena es va quedar mirant-lo fixament a l’espera d’una resposta.

Pensament que es va passar pel cap de l’home va ser “Per què?, per què una nena de dotze anys m’està explicant que la seva mare és com un dimoni, que no s’ha parat a pensar que a laEl primer gent no li importa la seva vida? Que la societat ja té massa problemes com perquè ara una cria vingui a fotra-li la xapa.” Però el que més li va cridar l’atenció d’aquella situació tan estranya va ser haver d’escoltar una oració que li resultava molt coneguda i que li transportava a la seva infància.

La infanta, al veure que en Kafka no donava el seu veredicte final va arrancar a córrer com si no hi hagués demà. 

Ell es va quedar desconcertat, però va decidir no donar-li gaire importància al que acabava de passar ja que havia sigut una situació surrealista i donava per fet que no tornaria a veure ni a escoltar a aquella nena. El que no sabia era que allò només era el principi d’una història que potser mai tindria final.



Una vegada a casa, en Kafka es va posar el pijama i es va anar a dormir. Però passaven els minuts i ell no aconseguia agafar el són, no parava de donar-li voltes al que va succeir aquest matí, encara que s’hagués dit a ell mateix que el millor que podia fer era oblidar-ho tot i fer com si res.

Al matí següent, l’home es va despertar amb unes bosses molt grosses als ulls per la falta de son. Al final no havia pogut dormir ni una mica tan sols. Durant tota la nit, cada cop que tancava els ulls li tornava al cap la imatge de la nena, apart “mirallet, mirallet, qui és la més bella del regne?” sonava una vegada sí i una altre també en la seva ment.

Una dita d’una pel·lícula de Disney per a nens petits no havia deixat dormir a un home de quaranta anys. Aquest fet el frustrava molt. Tant que va decidir posar-se l’abric a sobre del pijama i sortir de casa en direcció l’estació de tren.

Quan va arribar va comprar un bitllet amb destí a Lago Wann. Un poble el qual la seva millor atracció turística és un llac, tal com el seu nombre indica. 

El trajecte es va fer etern. En Kafka tenia la sensació d’estar en una mena de limbe on el temps no existeix, com si de cop i volta la vida s’hagués aturat i estigués en el no res.

Va començar a pensar en el no res i el que envolta, és un concepte una mica estrany perquè has de pensar en alguna cosa per pensar en el no res. És a dir, si no no existiria.

L’home i els seus pensaments van arribar a la conclusió de què les coses existeixen perquè les pots imaginar o tenir una idea de com són.

De sobte nota que algú li ha tocat l’esquena, ell que està immers en les seves teories filosòfiques s’espanta i del ensurt el seu cap es xoca contra el cristall del vagó. Quan veu qui és el desgraciat que li ha espantat es queda patidifús, era una senyora baixeta, grassa i estava plena de arrugues per tota la pell. El seu aspecte no transmitia bones vibracions, és més, era una d’aquelles persones que si les veus pel carrer et canviaries de vorera.

Duia un vestit d’encaix lila, combinat amb una jaqueta de pell de serpent i un barret que perfectament portaria una duquesa d’Anglaterra. A més tenia una bossa que feia fàstic només de veure-la, era ronyosa i feia pudor a ous podrits.

La dona es va asseure davant d’en Kafka, seguidament va treure una mena de cartes de la seva repugnant bossa i les va posar sobre la taula. 

-Tens dues opcions: la primera és que tens la possibilitat d’averiguar que et passarà en els pròxims deu dies, la segona és quedar-te aquí sentat com un babau esperant a que el destí et depari alguna sorpresa.- va esmentar la vella.

- Com saps que la meva vida no és interessant? De veritat creus que tu i els teus poders místics em traureu almoina?- va dir en Kafka amb una actitud xulesca.

- Què no em veus capaç d’esbrinar el teu destí? Et puc assegurar que ho soc totalment - va respondre la dona- és més hi ha algunes persones que em diuen que soc una de les tres germanes del fat, de Macbeth.

-D’acord. Tant que presumeixes, demostram quins esdeveniments em succeiran en els següents deu dies.

Immediatament la dona va començar a barrejar les cartes, et podies quedar hipnotitzat amb els seus moviments de mans. Per distreure’s l’home va mirar per la finestra i va veure que el tren s’estava endinsant en un bosc i quan més avançava podies observar que s’anava formant una boira.

Tots aquests factors van transformar el que abans era un tren d’ambient càlid a la penumbra de les arts oscures de la bruixa del fat.

En Kafka retorna a la realitat, la vident sembla que ja ha acabat perquè col·loca tres cartes sobre tauler. 

Agafa la primera i la revela, en ella apareix una nena de cabells foscos, va vestida amb un vestit vermell què li arriba fins als genolls, però sense veure-li el rostre.

- Segons aquesta carta et trobaràs amb una persona ja coneguda, només que aquest cop la seva aparició et farà plantejar-te les coses fins al punt de revolucionar tots els teus pensaments.

Després revela la carta del mig, en aquesta es pot apreciar a una persona envoltada d’una multitud de gent, és una carta d’aspecte bastant simple.

- Un gran pensament et portarà fins al capdamunt de la gran pantalla, et convertiràs en la persona que tothom vol conèixer i amb la que desitgen parlar o saber la seva opinió.

Finalment l’última carta es vista, el seu interior consisteix en un cap el qual té mig cervell fora del crani i hi ha sang per totes parts.

- Un cop hi arribis a la recta final, on totes les teves idees estiguin fetes un embolic i la teva cordura al mínim, ja no sabràs diferenciar entre les coses que pertanyen al món real i les que no. -va finalitzar dient la bruixa.

De sobte se’n va adonar que el tren ja havia arribat Lago Wann i sense dir res en Kafka s’aixeca i baixa del tren.

Només abandonar l’estació veu el gran rètol de la ciutat de Lago Wann, aquest com objectiu té donar la benvinguda als turistes. Però al costat del rètol hi ha una exposició dels fundadors del poble alemany. I els seus grans temors es van complir, en una fotografia que es va retratar fa més d’un segle es trobava la noia del parc.

Això volia dir que la germana del fat tenia raó, en Kafka havia trobat a la persona que posaria el seu món pates amunt.



 
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
CAPÍTOL II

 

Durant els següents dos dies, en Kafka qüestionava tot el que havia passat:

La nena que plorava, la vident amb les seves estranyes prediccions i la impactant fotografia del Lago Wann.



No entenia per què aquella nena apareixia en una foto amb els fundadors del poble. 

 

Això voldria dir que tenia connexió familiar amb aquests individus? Per què s'assemblava  a la nena del parc? Podria ser el seu esperit? - es va preguntar en Kafka.



Tantes preguntes sense resposta amoinaven el seu cap, en altres paraules estava desesperat per resoldre aquest gran i enigmàtic misteri. 

Va arribar a la conclusió que l’única forma de solucionar-lo seria tornant al lloc de partida, Lago Wann, aquell magnífic poblet. 

Al dia següent l’home va agafar el primer tren en direcció Lago Wann i al cap d’una hora ja estava allà.



El primer que va fer va ser tornar a l’exposició, en aquesta s’esmenta que dos famílies formaven la fotografia: Els Weber i els Kaiser.



La història d’aquestes dos famílies va començar la tardor del 1871, en aquella època Lago Wann eren terres del Senyor. Les custodiaven un parell de cures i un nombrós grup de monges que només vivien per Déu.



Llavors dos adinerats homes de la capital, amb ganes de tenir més poder, van decidir fer un gran donatiu cap a Déu i com a recompensa, aquest els va oferir aquestes idigents terres cristianes.



Aquests dos grans homes, Damian Weber i Guido Kaiser, van crear el que avui en dia és Lago Wann.



Durant els primers anys la seva relació va ser única i exclusivament professional, però un dia Guido va confessar els seus sentiments d'enveja i enemistat cap a en Damian. A través d’un contracte que finalitzava la seva relació política i executiva, a més deixava al senyor Weber exclòs de l’alcaldia del poble. 

A partir d’aquell moment la rivalitat entre els Weber i els Kaiser va ser oficial.



Semblava ser que la nena es deia Adalia Kaiser, era la futura hereva de la gran fortuna familiar.



En Kafka ja tenia aquesta informació, extreta de l’exposició, però en volia saber més. Ell volia continuar indagant sobre aquest tema, i ràpidament se li va ocórrer la idea d’anar preguntant pel poble i especialment a les persones de la tercera edat.



No era el plan més espectacular del món, però ell suposava que donaria el seus fruits.





A l’hora d’anar preguntant hi havia persones de tot tipus:

Podies trobar gent molt desagradable, aquests intentaven ignorar al Kafka a tota costa. Tenien por a parlar de més, era com si l’enfrontament entre els Weber i els Kaiser fos un tema tabú. 

En canvi, després hi havia un parell de persones, que sense cap problema li explicaven tot el que volia saber. Va haver-hi una àvia en concret que va desvelar al Kafka diversos secrets d’aquell poblet.



Ella es deia Marlene Ludwig, era una anciana d’uns 93 anys. Era una iaia baixeta, el seu metabolisme era de dona prima i la seva cara transmitia tendresa i pau.



Era d’aquelles que s’ha seuen amb dues amigues a fer ganxet davant la porta de casa i d’aquesta forma va ser com l’home la va trobar:

-Bon dia senyores!- va saludar en Kafka- Em preguntava si els importaria respondre unes preguntes sobre Lago Wann i la seva història.



Dues de les tres àvies van fer cara de pocs amics al escoltar què volia l’home, però Marlene no va tenir cap inconvenient en parlar-ne.



-Què vols saber fill?- va dir la iaia.



-Tot el que tingui relació amb les dues famílies fundadores, també m’agradaria saber sobre Adalia Kaiser.



-Durant molts anys han hagut tota classe de rumors i mites quant a l’enfrontament. Alguns diuen que tot va ser una farsa i que només ho feien per diversió, d’altres comenten que Weber va ser estafat pel seu soci i com a venjança va matar a la seva única filla, Adalia Kaiser.



-Com? Adalia va ser assassinada?- va preguntar tot sorprès.



-Sí fill, desgraciadament va ser trobada al jardí de la seva casa inconscient al terra. N’Adalia havia estat preparant una festa del té per ella i les seves amigues, per aquella època la nena tenia uns 11 anys. Quan van arribar les seves invitades, entre elles la meva mare,  es van trobar amb l’escena de l’homicidi. Corrents van demanar auxili, però quan l’ajuda va arribar la nena ja era morta.



La policía va declarar que la causa de la seva mort va ser l’arsènic, el qual segurament va ser ingerit per la nena a través del té que havia preparat. Algú deuria d’haver-ho posat dins la tassa sense que ella s’adonès.



L’assassí va utilitzar arsènic transparent com a verí perquè era un dels mètodes que utilitzaven els àrabs, ja que aquest element químic al ser inodor i insípid era perfecte per dissolver-ho en begudes.



Després d’aquest testimoni en Kafka es va quedar més descol·locat, el descobrir que l’Adalia va morir assassinada li va afectar.



Llavors es va dirigir cap a la Biblioteca Pública del poble, allà es trobaria l’arxiu municipal on podria afirmar si Marlenen tenia raó, perquè en aquell lloc estaven tots els documents del poble al llarg de l’història. 

Una vegada ja estava a la biblioteca i tenia els documents necessaris per continuar amb la investigació, un home que li havia estat observant des de feia una estona, s’hi va apropar. 

Semblava el típic lunàtic que tenen tots els pobles. Vestia amb roba de l’edat mitjana, com si fos un camperol.



La gent el mirava d’una manera estranya, però a en Kafka que se li apropès li va semblar curiós. 

- T’he vist com agafaves documents d’inicis del poble, en especial, tot el que tingués a veure amb l’antiga hereva de la familia Kaiser.- va dir l’home.



- Dons així és senyor. Es tracta d’una investigació personal- va dir en Kafka una mica pusil·lànime. 

- Saps una cosa? En realitat aquella nena no va morir, i molt menys va ser assassinada per un verí. Tot és una farsa.



En Kafka es va quedar de pedra, no entenia res. Com que era una farsa? Llavors la història de la Marlene era mentida? 

- Sembla com si no em creguessis - va moure el cap d’un costat a un l’altre indicant desaprovació- Aquella nena la vam veure diverses persones anys després de la seva suposada mort, és més jo vaig estar present en el seu enterrament fa 21 anys, va morir amb l’edat de 92 anys.



En Kafka es va quedar sense paraules.



Com ja es feia de nit, va decidir fer còpies dels arxius que havia estat utilitzant i agafar l’últim tren que sortia aquella nit.



Quan va entrar a casa seva va ser com si tornés a la crua realitat, tenia la sensació d’haver estat en un somni molt profund, en què jugava a ser Sherlock Holmes però sense un John Watson al seu costat.



 
 Comenta
 
Capítol 3 CAPITOL 3
Uns dies més tard...



Tot era fosc, de sobte els llums ballaven alhora que els músics començaven a tocar una melodia estrafolària. El públic entusiasmat no parava d’aplaudir i  xiular com si no hi hagués un demà. Ells estaven impacients, no podien esperar ni un minut més a la seva estrella.



Un gran foco va il·luminar el mig del plató i la figura d’una dona va ser visible entre tanta penombra.



Aquesta figura tan misteriosa era ni més ni menys que Sabrina Walter, la presentadora més exitosa de tota Alemanya o més bé la més tafanera.



- Bona nit a tots els nostres fidels espectadors! Benvinguts un dia més a Verdader o Fals, el programa dels mentiders. Aquesta nit sereu testimonis de la  història més estrambòtica que us pugueu imaginar. Des de un poble perdut per les afores de Berlín, ha vingut una tota una eminència.



Fa uns anys que estava inactiu en el periodisme, però fa un parell de dies va publicar un article en el diari Süddeutsche Zeitung. Aquest reportatge ha causat bastant impacte en els nostres ciutadans.



Amb tots vosaltres… Franz Kafka!

Seguidament va entrar en Kafka. Va haver-hi una cosa que va sorprendre-li i és que el públic expressava una euforia descomunal. Això li semblava molt estrany fins que s’adona que tot era un muntatge. Hi havia un home amb diversos cartells que indicaven que havien de fer, com per exemple: “aplaudir” o “eufòrics”.



Des de aquell moment l’home va començar a empenedir-se d'haver anat a aquell programa; la hipocresia que havia en l’ambient era insoportable, tanta era que li entraven nàusees. Però ja no podia tornar cap en darrere…

Després d’haver jutjat al món televisiu, en Kafka va tornar a la realitat. De cop i volta va ser conscient d’on es trobava i perquè havia vingut.



Allà assegut en un sofà Chester de vellut verd, es disponia a revelar l’efecte Mandela .



- Gràcies per venir aquesta nit Franz- va dir Sabrina molt càndida-. És tot un plaer tenir-te entre nosaltres. 

- No, no, gràcies a vosaltres per invitar-me i per donar-me la visibilitat necessària. Bé, avui he vingut per parlar-vos sobre una cosa que em va passar fa gairebé una setmana. 

- Cert, explica’ns que va passar! Des de producció m’han comunicat que es tracta d’una història molt poc comú, peculiar millor dit.



- Fa exactament sis dies vaig estar en un parc. De sobte una nena ploraire se’m va acostar i em va començar a parlar que la seva mare era la Reina Malvada de Blancaneus… 

No em va donar temps a asimilar la situació, quan de cop la nena ja s’estava anant. I més tard vaig estar rumiant, em va deixar tocat de l’ala.



-Llavors si no coneixies a aquella nena, per què li vas estar donant tantes voltes?-

va preguntar Sabrina.



-Perquè jo tenia clar que li havia vist en algun atre lloc i tenia raó. Al dia següent vaig anar a Lago Wann, allà vaig trobar el que estava buscant… una foto de la mateixa nena però feta fa més d’un segle. I estic seguríssim que és la mateixa.



-Que impressionant, però no pot ser que sigui casualitat? Avui dia hi ha moltíssims dobles de famosos o encara es pot tractar de generacions posteriors i d’aquest fet la seva gran semblança.



-Al principi vaig pensar en la possibilitat que fossin familiars. Tot i així soc tan curiós que vaig decidir començar una investigació.



- Molt audaç per la teva part- va comentar la presentadora-. I vas arribar a descubrir alguna cosa?

-Sí, una àvia em va explicar la tràgica història de l’Adalia Kaiser. Era filla d’un dels fundadors del poble. La pobre va ser assassinada amb tan sols 11 anys, en una festa del te. La van matar amb arsènic, es veu que se’l van posar a la beguda. 

-Déu meu! Però llavors si van matar a l’Adalia com és possible que veiessis a la mateixa nena al parc? 

-Doncs, sincerament no tinc ni idea. Però el que sí sé amb seguretat és que hi ha una altra versió dels fets. Després de parlar amb la iaia vaig anar a l'Arxiu Municipal del poble i allà vaig poder parlar amb un home que em va afirmar que l'Adalia no va morir aquell dia, sinó que ho va fer fa 21 anys. Fins i tot ell va poder assistir a l'enterrament.



-Llavors quina de les dues històries és la de veritat?- va preguntar Sabrina com si estigués intentant intimidar a en Kafka.



-A partir d’aquell instant em vaig posar a investigar fenòmens paranormals i teories conspiratòries. El meu cap anava a explotar per culpa de tot el cansament que portava a sobre fins que ho vaig trobar.



-Què vas trobar Franz?

-Senyores i senyors us presento l’efecte Mandela. Aquest fenomen fa que recordem coses de manera equivocada, encara que nosaltres afirmem que sempre hagués estat així.



-Estàs insinuant que la nostra pròpia ment ens enganya, Franz? Si pots posar algun exemple.



-Us explicaré un exemple, a veure si podeu arribar a entendre la teoria. Tots els d’aquesta sala sabem qui és Nelson Mandela, veritat?

El públic va asentir, fins i tot una persona va cridar que va morir a la presó.



-Esta genial que algú hagi dit el tema de la seva mort, perquè ara procedirem a fer una pregunta a tot els presents.- va dir en Kafka amb molt entusiasme -.Vull que els creguin que Mandela va morir a la presó aixequin la mà i els que no, quedeu-vos quiets.



Més de tres cuartas parts dels allà presents van afirmar amb seguretat que si, inclús alguns van dir que van veure com comunicaven la seva mort per televisió.



-Doncs no!- va dir ell immediatament- Nelson Mandela no va morir a la presó, és més va viure un període de temps fora d’ella. D’aquesta manera vull donar-vos a entendre que la mort de la protagonista d’aquesta història, Adalia, pot ser que formi part de l’efecte Mandela.



Molts recordeu la seva mort en aquell moment, però en realitat mai va morir. Aquest efecte pot ser per causa de univeros paral·lels i que hi hagi  petites divergències entre ells. Una altra opció és que el cervell humà, com segueix les lleis quàntiques, tingui records d’altres realitats. 

El públic va començar a murmurar d’avant la conclusió que en Kafka havia fet.



- Però... hi ha una cosa que no arribo a entendre, quina relació tenen l’Adalia  i la nena del parc?

-Doncs, la veritat no ho sé.- va dir el Kafka una mica amoinat.



Quan el programa es va transmetre, va haver molta repercussió, gràcies això li van començar a trucar des d’un munt de cadenes i va concedir diverses entrevistes. D’alguna manera o altra aquesta història li va portar al punt més alt de l’èxit.



Encara que el tema d’Adalia ja estigués resolt, l’efecte no podia arribar a dir  el per què aquella nena que plorava era idèntica a ella. Ja es va confirmar que la dona no va tenir cap descendència i com era filla única, no havia manera que tinguessin relació familiar.



Aquest cap per lligar li torturava tant que va començar una investigació amb un gran equip de físics especialitzats en la teoría cuàntica... 



Si esteu llegint això, és perquè he mort:

A vegades l'ésser humà necessita un motor per continuar vivint. Tots tenim un. El d’algunes persones a la millor es un objectiu, guanyar-se el sou de tot un mes per a poder sobreviure o simplement algú que fasi que t’aixequis cada matí, perquè sents la necessitat d’estar amb ell. 

El meu motor no té nom. Únicament tinc un escàs record d’ella. El meu motor és la nena que plorava aquell dia en el parc. Després del que va passar amb l’Adalia i l’efecte Mandela, ella era l’única incògnita que em quedava per resoldre.



Llavors vaig començar a menjar-me el cap, dia sí i dia també pensava en la nena. Em preguntava si de veritat va existir o si només es tractava d'un fruit de la meva imaginació.



Així que per posar-li fi a tot això d’una vegada vaig començar una investigació d’universos paral·lels, perquè era una de les teories que explicaven l’efecte Mandela .



Junt amb un gran equip de ments especialitzades en la física quàntica vam provar tot tipus d’experiments i maneres per mostrar que hi havia altres universos, però sempre ens quedàvem estancats.



Encara que no avançàvem, jo estava segur de que la nena existía,  i segur que no pertenyia aquest cosmo. I mai vaig rendirme, perquè com vaig dir anteriorment, era allò que em mantenia amb vida.



Finalment un dia, el meu company Ludwig Wulff va donar amb la forma de viatjar a un univers paral·lel. Es tractava d’unes píndoles que al prende-las et dormíen, llavors et permitien viatjar a través dels somnis.



Ja sé que molts diuran que és una bogeria, i es que tenen raó, ho sé. Però suposo que això ho fa més màgic i increible d’assimilar.



El primer cop que vaig viatjar mitjançant les píndoles va ser inaudit, era com si et trobares a un munt de dimensions al mateix temps i el que sentias era indescriptible.  

Si viatjar per via d’unes pastilles per l’espai-temps ja és impressionant, estar en un altre món que sigui paral·lel al teu, és surrealista.



Estar allà ja era un gran pas per aconseguir averiguar si la nena era real. El meu major temor era que no fos així i hagués perdut gran part de la meva vida investigant-ho.



Vaig pensar que un bon lloc per començar a buscar seria el punt d’inici de tota aquesta història, el parc Steliglitz. Vaig anar-hi, i per a sorpresa meva res havia canviat, tot continuava exactament igual. Fins que em vaig adonar que les persones no tenien rostre.



En aquell moment la meva ment va perdre la cordura. Era com si caiguessis en un buit, no sents res, només ets un pes mort que cau a un pou sense fons.



Però de veritat que quan la gent diu que sempre hi ha llum al final del túnel és cert. De cop i volta vaig veure una estranya figura asseguda en un banc. Quan ja vaig poder apreciar amb major claredat de qui es tractava, va ser com si el meu ser s’hagués completat per fi.



Era la nena, i aquesta vegada no estava plorant, ella estava asseguda en un banc pentinant una nina, la qual resultava ser la Reina Malvada.



No sé per què en comptes d’anar corrents cap a ella i preguntar-li tot els dubtes que havia anat acumulant durant tot aquets anys, em vaig quedar admirant-la com si fos la cosa més preciosa i delicada del món. 

I de cop i volta  ella em va mirar als ulls. Em va mirar amb la mateixa estima que jo sentia cap a ella.



Em va donar la sensació que també m’havia estat buscant durant tots aquests anys.



Franz Kafka
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]