Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



dikramireiapaula
El Prat De Llobregat
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Repte acceptat
En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

 

Que bonic, veritat? Trist però romàntic a la vegada. Ens pinten les coses així a les pel·lícules i als llibres però després és tot molt més difícil del que sembla, ho dic per experiència.

 

Per a que us feu una idea de qui soc us deixo una breu fitxa tècnica sobre mi:

Nom: Hero

Cognoms: Bairina Atela

Edat: 23

Addiccions: a la xocolata, als gofres, als llibres, a la música, a les pel·lícules i als gossos.

Problemes: ha passat massa temps buscant algú que trobi la seva bogeria especial i/o diferent a la de la resta.

Qualitats: és simpàtica, positiva, carismàtica, té memòria fotogràfica i es sap tots els diàlegs de les seves pel·lícules favorites.

 

Aquesta situació va canviar dràsticament en una reunió d’amics al Parc Londres. Però abans de res, aquesta és la meva colla:

 

Nom:Xi

Cognoms: Chai Gendi

Edat: 24

Addiccions: als caputxins, als tallarines, al ball, als musicals i als ocells.

Problemes:pot estar dos dies sense dormir però se’ls pot passar menjant tallarines i bevent caputxins.

Qualitats: és una noia molt tossuda (i això la fa arribar a les seves metes), sap imitar totes les diferents veus de les pel·lícules animades de Disney i és una fustera de primera.

Història: els seus pares són xinesos, de la ciutat de Harbin (Heilongjiang), però van fugir a Londres perquè hi havia un veí que no deixava de demanar-li matrimoni a la seva mare encara que els dos estaven casats amb persones diferents. Uns quants anys després ella va néixer.

 

Nom: Amando

Cognoms: Giordano De Luca

Edat: 21

Addiccions: als xurros amb xocolata, a la truita d’espinacs, al patinatge, al dominó i a anar a pescar cada diumenge.

Problemes: ha de fer-se càrrec dels seus germans, perquè quasi mai hi ha algú a casa seva.

Qualitats: en menys d’un minut és capaç de desfer-ne un cub de rubik qualsevol i també és expert en resoldre problemes de matemàtiques sense ajuda alguna.

Història: Amando té dos germans més petits que ell i el seu pare treballa en una empresa d’informàtica. Han obert una nova sucursal de la seva empresa i l’han enviat a Londres perquè es faci càrrec del departament allà, per això tota la seva família ha tingut que marxar d’ Itàlia i començar una nova vida a Anglaterra.

 

Nom: Abdul

Cognoms: Asaid El Darsi

Edat: 24

Addiccions: a les patates fregides, a les barres de xocolata Twix, al tennis, a la música i a anar a la mesquita cada divendres.

Problemes: el gos del veí sempre deixa les seves defecacions a la porta de casa seva.

Qualitats: és capaç de menjar gran quantitat de fruita en un període curt de temps, ningú mai li ha guanyat a concursos de ciència.

Història: ell vivia a Tànger, però quan va acabar el batxillerat científic-tecnològic va voler seguir estudiant perquè és un apassionant de la ciència , així que va anar a Londres a cursar la carrera d'enginyer químic i ja de pas començar la seva vida.

 

Us descric l’escena per a que us feu una idea: el Parc Londres és un lloc completament verd ple d’arbres, amb un passeig enmig envoltat de bancs i de taules de picnic. També hi ha un estany enorme on ens posem nosaltres a parlar. Estàvem una mica nerviosos perquè l’única que coneixia al nou membre era la Xi i teníem ganes de saber com era, ja que parlava molt bé d’ell.

 

De sobte, ella, que estava estirada a terra, va aixecar-se de cop i va a començar a saltar d’emoció. Òbviament la resta no teníem ni idea de què passava, fins que el vam veure. Un noi molt alt, ros i de pell clara s’apropava i la Xi no va poder aguantar més i va sortir corrents cap a ell. En resum, el va llençar a terra, ja que anava massa ràpida.

 

Poc després van apropar-se i vaig poder veure’l millor: ulls blaus, pigues a la cara i un somriure tímid. Les presentacions no van tardar en sortir.

 

Nom: Leandre

Cognoms: Zabat Floros

Edat: 24

Addiccions: sempre ha de tenir la bateria del mòbil al 100%, sempre ha d’anar vestit amb roba Hollister i amb la càmera a la bossa o motxilla que porti, perquè “la millor fotografia és aquella que no es prepara”.

Problemes: comparteix habitació amb la seva germana, és massa alt i xoca amb els marcs de les portes de casa seva.

Qualitats: és capaç de tenir els ulls oberts durant 2 minuts sense pestanyejar i és capaç de fer-te una fotografia impressionant amb qualsevol objecte, a més de tenir una creativitat desbordant.

 

La descripció no la va fer ell sencera, la meva amiga era la que anava dient les coses curioses. I va començar l’interrogatori:

 

-Això serà divertit.- va dir la Xi acomodant-se.

 

-Quan vas arribar aquí? - el primer en preguntar va ser l’Abdul - Dic, no sembles d’aquí però el teu accent és gairebé perfecte.

 

-Vaig néixer aquí, però els meus pares són grecs - se'm van posar els ulls com taronges, però va ser casualitat que el dos tinguéssim ascendència grega-. Van venir aquí fa 25 anys.

 

-Tens parella? - el graciós de l’Amando ja estava molestant. En conseqüència la Xi va donar una clatellada - Ei! Era broma!

 

El pobre noi ja no era una persona, s’havia transformat en un tomàquet.

 

-Em, no, no en tinc - va respondre el Leandre -. I tu? - em vaig posar a riure i se’m va quedar mirant.

 

-Au! Això ha fet mal - va contestar l’Amando -. Va deixar-me ahir - el Leandre estava molt tens, massa diria jo -. És broma, no, no m’ha deixat perquè no he tingut.

 

Vaig gargamellejar per atraure l’atenció, ja que s’havia instal·lat un silenci incòmode.

 

-I ara segueixes estudiant? - havia de salvar la situació de qualsevol manera.

-Sí - encara sort que havia encertat -, vaig fer la carrera de fotografia i ara estic fent un cicle formatiu de fotografia i disseny.

 

-I creus que t’ha servit? - va mirar-me desconcertat i em vaig explicar - És a dir, que si ha fet que milloris, perquè la Xi no ens ha deixat veure cap fotografia que li has fet, llavors tinc el dubte de si de veritat són tan bones com ella diu. - va arrufar les celles. S’estava emprenyant una mica.

 

-Home, no et sé dir, però m’agrada pensar que sí són bastant bones - m’estava començant a fer gràcia la situació, era una mica absurda -. Però em costa bastant qualificar el meu treball.

 

-Llavors no ets tan objectiu com hauries de ser - ja hi era, l’espurna de ira.

 

-Mira, no has vist els meus treballs, i crec que,llavors, no pots opinar d’ell.

 

-No et farà res mostrar la teva meravellosa habilitat llavors.

 

Va aixecar-se, em va estendre la mà i va dir de forma reptadora:

 

-Si no t’afanyes s’anirà la llum natural i ja no quedaran bé les fotografies - veient que jo no contestava, va proseguir -. Acceptes o tens por a equivocar-te amb el teu veredicte?

 

-Segur que qui està equivocat ets tu - vaig dir amb aparent indiferència i agafant-li la mà -, però d’acord, repte acceptat.
 Comenta
 
Capítol 2 Sherwood
La colla de la Xi és increïble. Són una petita família: la Xi i l’Hero serien les mares, mentre que l’Amando seria el germà petit i “graciós” i l’Abdul el responsable germà major.

Han passat uns quants mesos des que vaig unir-me a ells i, la veritat, és que he gaudit aquest temps com el que més. Els he conegut més a fons i he compartit diferents moments amb cadascun d’ells, encara que amb uns he estat més estona que amb altres.

Fa unes setmanes vam preparar una sortida al bosc, per a desconnectar. Tenia moltes ganes de recuperar forces, ja que feia molt de temps que no sortia de la ciutat i, bàsicament, jo visc gràcies a la naturalesa. No s’entén res, ja ho sé, però ara ho explico.

Els meus pares van néixer a Grècia, sí, però a una aldea. Allà la gent tenia...característiques especials, sí, diguem-ho així: invisibilitat, telepatia, telequinesi, teletransport… Jo formo part d’aquesta tribu, encara que era molt petit quan vam marxar d’allà. No s’ho vaig dir als nois perquè em prendrien per boig i, encara més, si els dic: “puc controlar la natura al meu antull”. Pel que jo sé, és molt estrany que algú tingui el poder de controlar un dels elements principals (aigua, aire, terra i foc), per tant, es podria dir que soc “especial”.

Bé, una vegada aclarit, tornem a l’excursió.

Les sis de la matinada, cinc “adults” en un mateix cotxe, barallant-se per posar la música que cadascun vol i, cinc minuts després, quatre d’ells adormits, exceptuant el conductor, és a dir, jo.

Quan vam arribar al Bosc de Sherwood (prop del poble d’Edwinstowe, localitzat a Nottinghamshire, Anglaterra), els vaig haver de despertar, cosa que no els va fer gaire gràcia. Era un lloc preciós, tot ple d’arbres i d’animals, amb el so del riu de fons i els ocells piulant. Ah...llar, dolça llar. Em vaig permetre respirar profund un moment, tancar els ulls i sentir l’energia que desprenia l’ambient.



-Estàs bé?

Era l’Hero. La veritat és que m’encanta com és, estic molt a gust amb ella i he trobat a la seva raresa una bellesa única i incomparable. Però tot això l’únic que fa és empitjorar la situació, arribarà un moment en què hauré d'explicar a algú el meu do i tinc por que, aquell dia, la gent, els meus amics, fugin de mi.

-Sí, per descomptat. Només estava admirant les vistes. Sempre m’he sentit còmode en aquests tipus de llocs, amb tants arbres que gairebé no es veu el cel i que tan sols deixen passar petits rajos de sol entre les seves fulles; el cruixir de les fulles seques sota els meus peus. Perdona, he tingut un moment de desconnexió - Vaig dir-li rient -. Tornem al cotxe, que si els deixem encarregats de les maletes es posaran fets unes fúries.

Uns quants minuts després (exactament vam tardar quaranta minuts per culpa de l’Abdul, que es va posar en mode “nen petit” perquè volia seguir dormint), vam arribar a la cabanya. Estaba situada enfront d’un llac i, al seu entorn, hi havia arbres de diferents tipus, majoritàriament roures. Era de fusta, amb dos pisos: a la planta superior hi havia tres habitacions, cadascuna amb un llit de matrimoni; i a la planta inferior hi havia la cuina, que era petita, i la sala d’estar, amb una taula gran per a poder menjar tots junts i una gran xemeneia al centre de la paret contigua a la porta.

Estàvem realment morts de cansament, així que vam portar les maletes a les habitacions (els nois dormíem a una tots junts i les noies a una altra) i després ens vam reunir tots al sofà que hi havia davant la xemeneia.

-Ens podries explicar per què has escollit aquest lloc per al “viatge”, Leandre? - Va preguntar l’Amando - És a dir, m’agrada el lloc i tot això, però tenies moltes ganes de venir especialment aquí.

-És per la història que hi ha darrere d’aquest bosc: aquest va ser el lloc real on, es diu, que en Robin Hood i els seus còmplices van amagar-se - No vaig dir cap mentida en realitat, ja que per una part era veritat -. Cada mes d’agost es celebra aquí el Festival de Robin Hood per a commemorar la vida d’aquests herois fent tir a l’arc, justes i més activitats d’aquella època. A més hi ha un arbre en especial que es diu Major Oak, que té uns vuit centenar d’anys i el tronc buit del qual va ser el cau d’en Robin.

Tenien els ulls com taronges, però a l’Hero li brillaven d’emoció.

-Ostres, si que t’agrada la història, no? - Va dir l’Hero - A mi es que m’agrada molt saber d’on venim tant nosaltres com les coses que ens envolten, però això no ho sabia.

-Sí, i la part bona és que com soc bastant curiós, doncs sempre puc indagar en qualsevol tema, ja que tenim un munt d’informació de tota mena al nostre abast, i així evito avorrir-me.

Vam estar una estona xerrant fins que l’Abdul va haver de pujar a l’habitació per agafar  el mòbil, ja que l’estaven trucant. Acte seguit vam escoltar un crit i després baixava corrents.

-Què passa? - Vam preguntar-li.

Estava tremolant de forma molt brusca. Ens va dir que no pugéssim, que hi havia un insecte massa gros per a poder moure’s i que va començar a volar i el volia atacar. Curiosos vam pujar per a veure què passava.

Era un escarabat. Un de molt gran, però un escarabat al cap i a la fi. Vam començar a riure com bojos mentre el nostre amic estava blanc com un full. L’Hero va agafar l’animalet.

-Si no fa res, només vol sortir d’aquí, mira. - Va apropar-se a l’Abdul, que es va amagar darrere meu com l’home valent que era.

-Doncs t’has de mentalitzar que hauràs de conviure amb més de dues-centes espècies d’escarabats.

-NO. Ens tornem a casa, jo aquí no em quedo. Vinga agafeu les coses - Estava entusiasmat amb aquella idea, però nosaltres no -. No? - Vam negar amb el cap i va començar a ploriquejar.

Se’ns va ocórrer sortir a donar una volta. Els meus amics s’estaven abrigant i vaig decidir que, com jo ja estava preparat, doncs sortir a veure el terreny que envoltava la casa. Un greu error per part meva.

L’últim que recordo és una burxada d’agulla al coll.

M’havien trobat.
 Comenta
 
Capítol 3 Vesània
Agh, em fa mal el cap, el llum està enfocant directament als meus ulls i no puc veure res. Són parets això que veig? M’intento moure, però és impossible, estic assegut a una cadira amb els canells lligats i tinc una taula davant que tampoc ajuda a la meva mobilitat.



- Oh, mira, ja s’ha despertat.



- Què? - No entenc res - Què pasa? Nois, això no té gràcia, de debò.



- Leandre Zabat Floros, no saps quant t’hem trobat a faltar - Parla una dona d’uns 40 anys, de cabells rossos recollits en una cua, amb uns ulls prou petits i una taca de naixement a la galta - què, com estan els teus pare? Fa molt que no els veig.



- Qui ets? Com és que coneixes els meus pares? - D’acord, si és una broma, no m’agrada res de res.



- No t’han parlat de mí? - Sembla ofesa, trista i emprenyada - No sé per què em sorprèn, sempre han sigut iguals, mai no agraeixen res - Per alguna raó té rencor als meus pares i els coneix des de fa temps, és un avanç - . Però tu no tens la culpa de res, oi? Sempre m’has agradat, Leandre.



- Qui ets?



- És normal que no te'n recordis, fa molt que no ens veiem, a més que tu només eres un nen petitet - Nen petitet? - . Soc l’Achlys. Jo vaig estar davant quan vas néixer i vaig cuidar-te - És massa dolça amb mí - , fins que aquells monstres van separar-te de mí i vaig perdre’t el rastre de cop. - Una cosa tinc clara: té problemes de control de l’ira.



- Què vols de mí? No he fet res! - No sé què fer, estic en un lloc que no sé on és i davant d’una dona que no conec de res i que vol alguna cosa meva que no sé si tinc.



- Només vull saber com estàs, com et va tot amb el poders - QUÈ? - . M’ha dit un ocellet que després de molt de temps has fet nous amics. Però no els hi has dit, veritat? Això està malament, Leandre.



- Què poders? De què estàs parlant? No sé qui ets, deixa’m en pau i no li diré a ningú que m’heu segrestat.



Va rumiar una estona en silenci fins que va encongir les espatlles.



- D’acord, deixeu-li marxar - No m’agrada, no pot ser que canviï d’opinió tan ràpid -. Però que sàpigues que els teus amiguets no s’aniran tan fàcilment.



Aquesta senyora té greus problemes mentals. Primer és dolça, després gairebé trenca la taula de l’emprenyament i ara m’està fent xantatge, no entenc res.



- És mentida, no s’escolta a ningú ni parlant ni cridant, no estan aquí.



 Agafa el portàtil que hi ha a la taula (no l’he vist fins ara) i el gira, mostrant-me la imatge de quatre càmeres.



- No - Tinc un nus a la gola: la Xi, l’Amando i l’Abdul i els meus pares, estaven lligats a cadires, igual que jo, però amb la boca tapada per un drap -. On és? - Va posar cara de desconcertada - L’Hero, no és a cap lloc, on és? Què li heu fet? COM LI HAGUEU FET ALGUNA COSA, US JURO QUE…



- Per ella tenim un pla millor - Mira els guardes de seguretat, que després del senyal obren la porta -. Et presento la meva filla, encara que crec que ja us coneixeu.



L’Hero entra sent empenyada per un home que s'assembla a ella. Està plorant i també està lligada. No crec que sigui aquí voluntàriament.



- No sabia res, de debò, perdona. - L’home va empènyer-la amb massa força i va caure de genolls a terra.



- És la meva filla també, així que no li facis això o patiràs les conseqüències després - Bé, sort que encara s’estima a la seva filla -. Porteu una altra cadira, que s’assegui al menys. T’han agradat les instal·lacions, bonica?



- Per què fas això, mare? No t’han fet res!



- No et puc culpar Hero. Aquest noi tan simpàtic que tens al teu costat, t’ha de dir una cosa - Recolça la barbeta sobre els seus punys, com una nena a qui contaran un conte de bona nit -. Vinga, t’escoltem.



Em mira  amb les celles arrufades, no entén res. I jo no vull que entengui res.



- No tinc res a dir - L’Achlys té un tic a l’ull dret, la paciència se li està acabant -. Hero - Em mira, com li puc dir sense que hi hagi repercussions? -, hi havia un motiu per anar a aquell bosc - Pensa en una excusa, ràpid -. Abans puc anar al lavabo? - La mare de l’Hero em mira irritada, però tot i així em somriu falsament i fa que sí amb el cap.



Els guardes m’agafen, m’aixequen de la cadira i em condueixen al passadís que porta al lavabo. Una vegada arribo, aprofito per a refrescar-me la cara com puc i penso en les possibilitats que tinc d’escapar. Però la realitat no triga molt a recordar-me que no sé on soc i això no ajuda al meu pla per fugir. Miro per una petita finestra que hi ha a dalt del lavabo, el que veig són edificis antics, fàbriques, i una casa dalt d’una muntanya, era una casa molt estranya, semblant a la de les antigues pel·lícules de l’oest. Un dels guàrdies pica a la porta i pregunta si ja he acabat, al final no em queda més remei i surto. Tornem a la sala on són l’Achlys i l’Hero.



- Ja està preparat el senyoret? - Em pregunta una altra vegada mentre tremolo, no de por, sinó d’impotència. Faig que sí amb el cap, encara sense aconseguir mirar l’Hero a la cara - Doncs vinga, que l’audiència t’espera.



- Hero, primer de tot et vull dir que no t’emprenyis, perquè això és molt important i difícil d'explicar per a mí i no volia involucrar-vos a cap de vosaltres en tot això.



- Què vols dir? Leandre, què passa? M’estic començant a espantar, digue’m ràpid, vinga.



- Us ho anava a dir després de l’excursió al bosc, una vegada tingués les idees clares i ho tingués tot pensat i preparat, però no he tingut oportunitat de preparar un discurs per a que no fos tan...impactant - Ja no està trista, ara està confusa,molt confusa - . No he tingut l’oportunitat per explicar-vos tota la veritat.



- Què dius? Ara no és el moment indicat per a contar-me la teva vida, Leandre.



- És necessari: vinc d’un lloc on la gent que hi viu no és com la resta, tenen capacitats especials, es podria dir. Cadascun pot controlar al seu gust de diferents elements - Em mira sense comprendre, però a la seva mare li brillen els ulls de l’emoció. Un suspir escapa dels meus llavis i, amb els ulls tancats amb força, la bomba estalla -. Tinc el poder de controlar la terra, Hero.



- Què, com et quedes, estimada? - L’Achlys està com si estigués veient el millor programa de televisió de la història - És fort, oi? Jo si hagués sigut tu tampoco m’ho esperaria, i menys d’ell, que és una persona molt sincera.



Ens vam quedar una estona en silenci. La tensió es notava a l’ambient.



- Per què? - Miro a la meva amiga, però no em parla a mí - Per què ens fas això? Tu no ets així, et conec mare, no faries mai una cosa com aquesta. No tens dret a obligar-lo a dir-me això contra la seva voluntat, confio que tingui raons per no haver-ho dit abans, però tot i així, és la seva elecció, no la teva.



- No ets qui per reprotxar-me res! - Crida sa mare - Jo no t’he tractat malament en cap moment, Hero! - S’aixeca, comença a caminar per la sala i a agafar-se el cap entre les mans mentre parla sola - Jo l’estimava, l’estimo. Ja, però m’ha abandonat. Però no li vull fer mal. D’acord - Es gira amb els ulls plorosos -. Us estimo, de veritat. Però és inevitable que us faci mal - Una altra vegada el somriure de nena il·lusionada -, i què millor moment que ara, que ja no hi ha secrets entre nosaltres? Emporteu-vos-la, que he de parlar amb el noi un momentet.



- QUÈ? NO! QUÈ ESTÀS FENT MARE? NO! - Se l’emporten mentre lluita per a ser lliberada - LEANDRE! - Per molt que intento  anar darrere d’ella, no puc, però el terra tremola sota els nostres peus, i això significa que m’estic començant a emprenyar. 



No sé d’on trec les forces per trencar les cordes que em tenien lligat a la cadira i corro cap a la porta, fent a la dona a un costat d’una empenta. Sort que no havien avançat molt, perquè si no els hauria perdut de vista i, per tant, també a l’Hero. Fent que el terra tremoli més notablement, aconsegueixo deixar fora de joc als guardes.



- Vinga - Dic a l’Hero mentre l’ajudo a aixecar-se -. Hem de trobar a la resta.



Mentre recorrem els passadissos del lloc, m’adono que no hi ha molts guàrdies, cosa molt estranya, ja que hauria de ser un lloc amb molta vigilància. Al llarg de les parets hi ha llargues fileres de portes que donen lloc a habitacions majoritàriament ocupades per persones d’aspecte dèbil i fràgil, no vull ni imaginar la de temps que porten aquí tancats i, molt menys, què hauran fet per a ser aquí.



Després d’una estona buscant, trobem a la Xi, a l’Amando i a l’Abdul en cambres contigües. Les portes no s’obrien, però, per a la meva sorpresa, l’Hero havia agafat una targeta d’identificació d’un dels guardes.



Una vegada tots junts, seguim buscant la sortida però amb més pressa i necessitat que abans, ja que quan vam obrir la porta de la Xi, que va ser la primera, van activar l’alarma.



I, de sobte, allà és. Com una llum al final d’un túnel, la porta que ens obrirà pas a la llibertat. En aquest moment no soc conscient de res del que passa, estic tan embadalit, que m’he oblidat de tot, només tinc atenció per a mirar la porta. Fins que escolto el tret d’un arma.



EPÍLEG



 - Bon dia - va dir el metge al Leandre -. Què, com et trobes avui? Després de la medicació sempre estàs una mica cansat - Ell, com era costum, es quedava a un racó de l’habitació en posició fetal, sense moure’s -. Avui tampoc tens ganes de parlar..?, ho entenc. Et portem l’esmorzar: torrades amb melmelada i mantega, com sempre - No havia resposta per part del noi, va suspirar, resignat -. Bé, doncs després tornarem.



- Estan bé? - L’home, que s’havia girat per tornar cap a la porta, va mirar el Leandre, sorprès.



- Qui, Leandre? Qui vols saber que està bé?



- Els meus amics - va xiuxiuejar amb la veu trencada -, van aconseguir fugir?



- De qui parles, Leandre? - la confusió i la preocupació del metge anaven en augment.



- Els meus amics - El Leandre va girar-se i a poc a poc va anar aixecant-se -: l’Amando - conforme parlava s’apropava més a l’home -, l’Abdul - el doctor podia apreciar els ulls de desquiciat del pobre noi -, la Xi i l’Hero - va llançar-se sobre l’ajudant del metge -. ON SÓN? DEIXEU-LOS ANAR!



- Seguretat! Pacient descontrolat!



Els guardes van entrar per a immobilitzar-lo. Una vegada van treure'l de sobre de l’ajudant de l’especialista, van sortir tots dos de la petita habitació. El jove, que era nou tant al psiquiàtric com al treball, va preguntar al seu mentor:



- Què li passa, a aquest noi?! - tenia la respiració agitada i el cor li sortiria del pit en qualsevol moment. L’home, ja cansat de la situació del pacient, va agafar la fitxa tècnica i la va llegir:



Nom: Leandre

Cognoms: Zabat Floros

Edat: 24

Trastorns:  esquizofrènia (alteracions de la personalitat, al·lucinacions i pèrdua del contacte amb la realitat); trastorn de l’humor (pertorbacions de l’humor);  trastorn delirant (presència d’una o més idees delirants o fora de la realitat) i ortorèxia (evita ingerir aliments que duin proteïnes, grasses i vitamines).



- Pobre, jo també estaria així si estigués al seu lloc - va dir l’ajudant, començant a caminar cap al pati del psiquiàtric -. M’encarregaré de fer-li la vida més amena durant la seva recuperació.



Dit això, mentor i alumne van abandonar la zona de rehabilitació de pacients difícils.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]