Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ana Mari Egea
Ciutadella
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 Un mal començament


Tot va començar quan tenia dos anys. La meva vida no sempre ha estat fàcil, ma mare em va tenir amb divuit anys; es pot dir que, no estava  prevista en la seva vida ni en la de mon pare, que ens va abandonar. Criar a una criatura amb divuit anys sense el suport de la teva família o amics, és difícil. Però no justifica el que em va fer. Durant el meu primer any de vida, quasi no va poder cuidar de mi. Segons el que em van contar, va anar fent feines del que podia, ja que va deixar els estudis. I durant totes les hores que estava fora, em deixava sola a casa, ja que ningú podia tenir cura de mi. 

Amb tot l’estrés que duia amb la feina, els doblers i jo; va prendre el camí de consumir drogues. La seva addicció era tan intensa, que quasi no li quedaven doblers a final de mes per comprar menjar, pagar el pis o per comprar les coses necessàries per a una higiene bàsica. Fins i tot, es va arribar a estimar més les drogues que a mi. Ara us demanareu perquè no em va deixar en adopció en un primer lloc. Sincerament ni jo ho sé cert, però, la meva teoria és que ella necessitava demostrar a la gent que podia amb tot, que es podia fer càrrec de mi; preferia demostrar a la gent el que no podia fer o el que no era, abansde deixar-me en adopció i no fer-me patir. 

Tot i que puc arribar a comprendre la seva posició de fragilitat, impotència i estrès d’aquell moment; no puc perdonar tot el que va fer, quan en el fons sabia i de més, que no ho podia fer sense ajuda, tot ho feia per el seu desig egoista, no per la seva filla. 

Durant els tres anys següents, vaig haver d’espavilar abans del que tocaria. Al veure que ma mare no tornava fins tard a casa, i m’avorria sense joguines i sense amics, vaig sortir al carrer, als carrers bulliciosos de Nova Delhi. Vaig sentir una barreja de sentiments que mai havia experimentat. Un somriure va aparèixer al meu rostre. Mirava per tots els llocs; es podia apreciar: barraques mal fetes, mototaxis, animals de granja solts, dones amb vestits de colors i amb el bindi al front, homes amb barba llarga i curta, nois i noies rient i jugant amb pals i pilotes de paper, paradetes amb menjar i roba a la venta, fems, moixos i cans de carrer. Em sentia lliure. Hi havia un món sencer per descobrir, i això era lo que anava a fer. 

Quan estava a punt de fer una passa, vaig trepitjar cosa i es va sentir un lladruc. Vaig baixar el cap immediatament, hi havia un gos enorme. Es notava que no tenia amo, estava brut i prim; em va mirar amb els seus ulls atzabeja. Vaig veure tristesa en ells, em vaig acotar i vaig acariciar-lo amb delicadesa, ell em va llepar la mà.

  • Vols ser el meu amic, gosset? - vaig demanar amb innocència.




Ell tan sols em va mirar sense expressió, ja que només és un gos i no parla ni entén als humans. Però en aquell moment vaig veure un llampec d’esperança i vaig asumir que volia que el cuidés. Vaig mirar cap a les bandes i a una paret mig destrossada hi havia un tros de corda desmanegada, la vaig agafar amb confiança i la vaig cordar amb cura al coll de l’animal. I caminant, caminant; vaig recórrer el meu veïnat amb el meu nou amic. Era tanta la diversió que hi havia fora, que no volia tornar a casa.



El Gus (aquest és el nom que li vaig posar) i jo sortirem a passejar cada dia durant un temps, anvem a visitar les paradetes de menjar, a jugar amb els nois del veïnat… Fins que una desgracia va ocórrer: era dia tretze de desembre, la qual cosa significava que duia molt temps amb en Gus, aquell dia havia tornat a casa a temps, com sempre, i havia fermat el Gus al portal com de costum; però la meva veïna, que era una dona amb la pell cremada pel sol, amb el pèl llarg fins la part inferior de l’esquena, que es feia el bindi massa gros i sobretot, era la persona més xafardera que havia conegut mai; em va veure fermar el Gus fora el portal i em va demanar:

  • Què fas amb aquest gos brut i pudent? - va dir repudiant-lo.


En Gus, se va mirar a la dona com si l'hagués entesa, però no va fer res, en canvi, a mi sí que em va importar. Vaig fermar de pressa el gos, i vaig dir amb frases mal fetes:


  • Gos ser d’amiga! - i amb açò dit, em vaig anar a ca meva.




Òbviament la dona no va quedar contenta amb la meva resposta i li va dir a ma mare el que havia passat al portal. Em vaig col·locar en una postura que demostrés avorriment, i vaig sentir petjades fortes que venien del passadís. Es va obrir la porta amb un fort soroll, era la mare, i no estava gaire alegre. Em va tirar la seva bossa, per sort no em va ferir al cap. Em vaig arraconar a la paret asustada, estava immòbil. No entenia el que passava.

  • ESTIC FARTA DE TU! - va cridar.




Aquí és quan vaig començar a plorar.



  

  • QUÈ COI FEIES AL MALEÏT CARRER AMB UN GOS PLE DE BRUTÍCIA?




Ni tan sols vaig tenir el coratge de contestar la pregunta. Ma mare va seure al sòl i va començar a sanglotar.

  • No et dones compte de que culpa teva estic així? - va dir mig plorant.- Des de que vas néixer no he sentit felicitat ni un sol dia.


Vaig plorar desconsoladament. Encara que no entenia molt bé el que deia, sentia el patiment en la seva veu, i vaig dir entre plors:


  • Mi ho sentir…




Però ma mare ja no em feia cas, em vaig llevar les mans dels ulls i vaig aixecar el cap. Es podia veure a ma mare dreta al davant la taula amb el cap cot, respirava molt fort i vaig distinguir una polseta blanquinosa; ja l'havia vista més d’una vegada amb aquella pols blanca, però no sabia el que era. Deixant enrere el que acabava de passar, vaig anar a dormir a l’estudi.



L’endemà matí em vaig aixecar, i vaig caminar cap a l’entrada mentre em gratava els ulls mig dormida. Al terra estava ma mare estirada, pàl·lida i immòbil, i em vaig sobresaltar. Sense pensar-ho, li vaig tocar la cara per despertarla (pensava que dormia), em vaig espantar quan després de intentar despertar-la repetides vegades no responia; així que vaig anar corrents a casa de la xafardera de la meva veïna mentre bramava. Amb gestos i amb crits li vaig intentar explicar el que acabava de passar, la dona molt asustada va venir amb mi. 

En veure que la mare no respirava, i que tenia restes de pols blanca a la cara va telefonar a la policia. No van passar dos minuts i els homenots ja estaven a la porta, jo seguia sanglotant. Els homes van parlar amb la veïna una estona, i després em van agafar en braços i em van dir que tenia que anar amb ells.

  • Mi només passejar a carrer amb Gus! - em queixava mentre plorava.




Però el homenots no em feien cas, a més, el Gus no era al portal. Mentre ens allunyàvem cridava el nom de Gus amb tristesa i amargura, ja que sempre m’esperava allà. A partir d’aquell moment vaig viure durant un temps a un orfenat. 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Esperança
A l’orfenat on em varen dur els policies; era baixet (de unes tres plantes), les parets del fora eren taronges empellofades i les portes eren de llenya gastada pintada de verd fosc, era com qualsevol edifici de Nova Delhi. Jo vaig plorar fins que vam entrar dins, allà em van seure a una cadira de llenya mal polida.

  •  Cercar Gus! Segur ell tenir por! - vaig exclamar.




Els homenots es van mirar entre ells i després a jo.

  • Mira, noia, ara has de  quedar aquí fins que algú et vengui a buscar, em sap greu, el Gus o qui sigui estarà bé. No et preocupis.


Vaig plorar durant tot aquell dia.

Durant els cinc anys que vaig estar allà, vaig aprendre coses bàsiques com llegir o escriure, a més  de parlar amb verbs conjugats, i poc a poc vaig entendre que la dona que s’anava de bon matí i tornava tard al vespre havia mort. No em va afectar gaire, ja que tampoc em mostrava amor o interés. A mi el que m'inquietava era el pensament que tal vegada no tornaria a veure el Gus mai més, que és el que va passar. 

Vaig deixar de sentir algunes emocions, com l’alegria o la confiança. No em fiava dels adults, perquè fins ara cap m’havia demostrat seguretat o suport. Però després de cinc anys dins aquell lloc, de no tenir a ningú i sentir-me buida, vaig sentir un raig d’esperança, com el que vaig sentir al conèixer el Gus. Uns homes espanyols em volien adoptar; açò canviava completament la meva situació. Quan va arribar el dia de conèixer-los estava que tremolava dels nervis, “I si no els  agradava? Adoptaran a una altra noia?’’. Resulta que els dos homes es deien Curro i Toni, eren bastant simpàtics i se’ls veia bastant interessats en adoptar-me. El Curro era alt, rondava els quaranta anys, amb principis de calvície , morè i amb les dents tortes. En aquella ocasió, vestia amb una camisa rosa pastel de màniga curta, texans blancs impoluts i uns mocassins; quan rallava la boca li feia olor a cafè i tabac. En canvi, el Toni, devia tenir uns trenta-cinc anys, de pèl negre atzabeja com els ulls del Gus, tenia una barbeta curta i els ulls verd brillant; vestia amb uns calçons curts de xandall negre, una camiseta grana i unes esportives Adidas.

Els van fer seure al pati, jo al banc i ells dos davant jo de genolls. El cor estava a punt de sortir-me per la boca, no sabia molt bé el que dir.

  • M’heu vingut a buscar? - vaig demanar inocentment.




Ells es van mirar i van riure, en Toni em va posar la mà al meu genoll ple de cicatrius. I em  va dir que ens aniríem coneixent durant uns dies i desprès volariem en avió cap a la seva casa, a Espanya. 

Durant aquests dies, les cuidadores de l’orfanat em varen deixar anar a dinar i a passejar  amb en Toni i en Curro. Em sentia còmoda estant amb ells, quasi, quasi es podria dir que els començava a agafar carinyo, com sempre que coneixia a qualcú  que em queia bé.

  •  Espera que m’has dit? - deia jo rient.


En Curro va amollar una riallada i en Toni va posar els ulls en blanc esbossant un somriure.


  • “Qué haces cenutria?”- va dir el Curro en castellà.




Finalment, els dos homes van decidir adoptar-me i canviar-me el nom a Marta Gómez Torres. Vam quedar-nos unes dues setmanes més a Nova Delhi, fins que va arribar el gran dia d’anar-nos a Espanya, a conèixer la meva nova vida.

Tot va anar bé, beníssim de  ver. Vaig anar a l'escola per primera vegada, i em vaig adaptar bastant bé; no se’m van fer difícils les assignatures, vaig fer amics, tenia una família en la que confiava… Tot era perfecte. Vivíem a un pis a Terrassa; tenia les parets blanques i el sòl amb rajoles grises.

Amb poc temps, vaig anar coneguent  als meus concos, ties, cosins, avis… Em van acceptar com una més. 

Tot era de color de rosa, fins que vaig entrar a l’institut per primera vegada. Es pot dir que, sentimental i mentalment no vaig anar a millor.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Final superat
 CAPÍTOL 3

Quan vaig entrar a l'institut, era transparent. M’intentava relacionar amb els nois i noies de la meva classe, però ni tan sols hem miraven a la cara. Tothom tenia el seu grup d’amics menys jo, que hem passava els patis al bany plorant. Havia deixat de menjar a classe, ja no tenia gana; de cada vegada tenia l’autoestima més baixa, em sentia lletja, solitària, marginada i desgraciada. M’entraven pensaments depriments; de lo insignificant i de lo horrible que era. Just quan arribava a casa, m’allargava al llit esperant a que acabés el dia i l’endemà no obrir els ulls. No tenia ganes de fer res. Vaig arribar un punt on ja no tenia forces per dutxar-me, ni menjar, ja no disfrutava de les coses que li solien agradar, inclús fingia estar malalta per no anar a escola, en ver lo que no sabia jo era que sofria de una malaltia

Cada dia era pitjor que s’altre, jo mateixa m’enfonsava en un abisme de total tristesa.



Quan van passar unes setmanes, pesava cinquanta quilos i així tot, duia tot el pes del món a l’esquena. Estava pàl·lida de no prendre el sol i tenia uns mal de caps tan forts que semblava que el front se'm trencaria per la meitat. Els meus ulls estaven més inflats que unes pilotes de tenis. El Toni, quan va advertir el meu comportament de seguida li va comunicar al Curro. Un capvespre, els meus pares van pujar al meu estudi a parlar una estona amb jo. Jo els vaig relatar la meva situació a l’institut i com em sentia. El Curro tenia els ulls vidriosos, i a la vegada que em rodejava amb el braç tenia la mà agafada al Toni que se li sortien les llàgrimes. Ells van decidir rallar amb la directora sobre el que passava i ademés, em durien a un terapeuta, perquè els meus pensaments suïcides i depressius poden arribar a ser perillosos.



Vaig deixar d’anar a l'institut durant un temps, ja que els meus pares deien que la meva salut venia primer. Després de tres sessions amb el terapeuta, van comunicar als meus pares que jo sofria de depressió major. Després de unes quantes sessions, el meu terapeuta va dir:

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar. T: I saps quant peses aquesta setmana?

Pesava trenta-set quilos i mig en aquell moment. He de dir, que just començar les sessions, vaig enpitjorar però que de manera gradual vaig anar millorant, quan van passar vuit mesos vaig tornar a ser jo mateixa. Em sentia còmoda dins la meva pell, amb ganes de viure, aprendre i veure coses.



 Quan vaig estar totalment recuperada vaig deixar la teràpia, i vaig reprendre els meus estudis, amb més ganes que mai.



Vaig anant fent amics a l’escola, m’acceptaven com a persona i jo era molt feliç ja que els estudis també anaven molt bé.



Un dia anant cap a l’institut, estava creuant un pas de zebra quan de repent un camió va impactar amb el meu cos, deixant-me en coma durant tres anys.



Quan vaig despertar, no recordava res anterior al accident. I al obrir els ulls, em vaig estressar perquè no sabía on em trobava. Era una habitació, plena de flors i regals, i al meu costat un home moreno amb principis de calvície.



Una enfermera, va venir a la meva habitació ràpidament i em va calmar. Poc a poc em van explicar tot el que havia passat, em van ajudar a recuperar-me físicament. Amb temps em van començar a venir records, persones i vivències. I amb poc temps, em van explicar que el meu pare el Toni va morir un any enrere de un baixó de sucre.



La seva pèrdua va ser molt dura per a mi i el Curro, aquest ja no guardava la mateixa gràcia i felicitat que tenia quan era petita, això em va rompre el cor.



Ell estava trist, però aparentava que duia bé el tema. Estava diferent. Quan vaig poder tornar a caminar amb normalitat, vam visitar el Toni al cementeri. Li vam dur flors blanques, lliris. Anavem tot dos de blanc, jo amb un vestit i ell amb una camisa i calçons de vestir. Vaig mirar als ulls del Curro, se li queien les llàgrimes i li tremolaven els llavis. Ell mirant a la làpida, va dir amb la veu tremolosa:

- M’hagués agradat que estiguessis aquí, per veure despertar i créixer a aquesta filla tan preciosa que tenim, envellir junts i veure com creix la nostra família. Ens vorem allà dalt quan Déu vulgui, mentre, cuida a aquesta jove desde el cel. T’estim i t’estimaré sempre.



Just sentir aquestes paraules, vaig abraçar al meu pare i vaig plorar de manera desconsolada.



Vaig començar a escriure aquesta història, la meva història. Vaig començar a fer un voluntariat a la canera, mentre estava continuant els meus estudis per fer feina de veterinària, i en el temps que tenia lliure escrivia.



Passat un temps, vaig poder publicar aquest llibre. No l’he fet cercant l'èxit o beneficis, sinó per explicar la meva vida i un missatge, tot acaba per sortir bé, tard o prest, amb els seus altibaixos, però arriba. Jo mateixa he viscut moltes cal·lamitats, i moltes vegades em sentia sola i desconsolada, però amb voluntad i esforç ara visc feliç amb el meu pare i he pogut recuperar el control de la meva vida. Per els que estiguin llegint açò i sentin que la mort és la resposta, no os redigueu, tot sortirà bé.



Esper que la meva experiència hagi estat de ajuda per vosaltres. Gràcies per deixar temps a llegir aquest llibre.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]