Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



nuriaaina
Ciutadella
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El que no es comença, mai tindrà un fina
anna: Recordes quin va ser el tracte, Marta?



Anna: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

Marta: Sí.

Anna: Me’l vols repetir, per favor?

marta: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

Anna: I saps quant peses aquesta setmana?



Marta: està clar que ho sé, peso 40 quilos, encara no se m'obliden les coses.



Anna: No és una broma Marta del que t'estic parlant, sembla que el que vols és passar tot l’estiu dins un hospital, en lloc de gaudir de les belles platges de Menorca.



Marta: Perdonem Anna, intent amb totes les meves forces sortir de la situació en la qual em trobo, però creu-me no és gens fàcil. Tu ets l'única amiga que em queda i l'única persona que en aquests instants està en el meu costat, els meus pares del darrer que es preocupen, és de mi.



Anna: No em demanis perdó, tu ets un pilar essencial en la meva vida i mai et deixaré sola i menys en els moments més complicats.



Marta: Gràcies, gràcies per tot Anna.



La Marta és una noia de setze anys, corrent, alegre, simpàtica, però des de fa uns mesos està passat per una etapa difícil de la seva vida, perquè està patint una malaltia anomenada anorèxia, és un problema que sovint molta gent pateix però que amb molta voluntat i ganes se'n pot sortir. La Marta té la sort de gaudir d’una família que l’adora i molt treballadora. Els seus pares són grans empresaris, amb molt de treball i sovint han de marxar de viatge i la Marta de nena sempre havia de quedar càrrec de la seva mainadera. És l’única filla que tenen i des de sempre li han donat més del que realment necessita, i això moltes vegades no és bo, perquè és molt important que des de petits prenguem consciència de la  importància de valorar el que tenim, per poc que sigui. Això ha estat un dels grans problemes de la Marta perquè sempre ha tingut el que ha volgut, i en molts de casos el que necessitava era la companyia dels seus pares. 

L’Anna és la millor amiga de la Marta, des de sempre han estat bones amigues. A més és molt important sovint tenir una amiga en la qual puguis confiar i comptar amb tots els aspectes i que ella et respongui amb total sinceritat, sigui bo o dolent.



Fa dos mesos que els pares de la Marta han marxat de viatge, i ella en aquests instants viu amb la seva millor amiga. L'anorèxia és un problema que pateix des de fa una temporada, però que més o menys tenia controlat, però des de la marxa dels seus pares, sembla que la situació empitjora. Ella no vol que els seus pares se n’adonin de la situació perquè, segons ella, ja tenen prou mal de caps amb el seu treball, i l’Anna fins al moment a respectat la seva paraula, però els dies passen i la Marta empitjora. L’Anna en tot moment intenta fer plans divertits perquè l’Anna oblidi pel que està passant.



Anna: Que et sembla si anem a la plaça a prendre un refresc i mengem alguna cosa, les dues soles?

Marta: No tinc moltes ganes de sortir de casa ara, la veritat...



Anna: Va anima't serà una estona res més.



Marta: D'acord però trenta minuts i tornem a casa.



Anna: Si, el que tu vulguis. Ara ràpid, vés a posar-te les sabates i l'abric i partim abans que canvis d'opinió.



Uns minuts després les dues amigues sortien de casa, direcció al bar de la plaça. Quan van arribar es van asseure a la terrassa i van prendre una coca-cola. Mentre les dues estaven tan tranquil·les xerrant, de sobte, va passar un noi amb un patinet, va relliscar de tal forma, que el patinet va acabar a sobre del cap de la Marta.



Anna: Marta, Marta, Marta estàs bé?

Noi: Em sap molt de greu, es veu que el terra estava banyat i m'ha relliscat el patinet, ho sento.



Anna: Vols deixar de disculpar-te i trucar a una ambulància si us plau! No veus que la Marta no reacciona!



El Pol tenia tretze anys, però en realitat, pel seu físic n'aparentava disset. Era alt, d'ulls clars, cabells rossos, i la seva forma de vestir era pròpia d'un adolescent. Després de sentir els crits de desesperació de l'Anna, en veure que la Marta no reaccionava, va trucar ràpidament a l'ambulància.



Pol: Acaba-ho de trucar a l'ambulància, no pateixis, ja n'és de camí.



Anna: D'acord, espero que no trigui gaire



Cinc minuts després va aparèixer l'ambulància. Ràpidament varen pujar a la Marta a l'ambulància. El Pol, encara que no coneguis aquelles noies de res, estava molt preocupat per la Marta, ja que ell era el culpable d'aquell incident. Per aquest motiu, quan la Marta va ser dins l'ambulància, ell sense pensar-s'ho també i va pujar per acompanyar-les.



Just varen arribar a l'hospital, varen traslladar a la Marta dins les habitacions d'emergències per descobrir perquè encara no havia reaccionat. Mentrestant, el Pol i l'Anna van quedar a la sala d'espera, esperant alguna notícia.



Pol: Em sap molt de greu, no era la meva intenció fer-li mal, ha estat el meu patinet que m'ha relliscat i...



Anna: No pateixis noi, ho sé que no ho has fet a propòsit, però la pròxima vegada vés amb més cura, que pots ocasionar accidents greus, com aquest!

Pol: Si, tens raó, ho sento de debò...



Anna: Com et dius?

Pol: Pol, em dic Pol, i vostè?

Anna: Jo sóc l'Anna, una amiga de la Marta...



El Pol i l'Anna, mentre esperaven notícies de la Marta, per evitar pensar amb la desgràcia que li podia esperar a la Marta, es van posar a parlar i començar a conèixer-se un poc. Poc temps després va aparèixer el doctor, amb una cara no gaire agradable.



Doctor: Sou vosaltres els acompanyants de la Marta?

Pol i Anna: Sí, som nosaltres, com està la Marta, digues-nos que està bé, si us plau!
 

 Comenta
 
Capítol 2 El que no es comença, mai tindrà un final.
Després del greu accident que va patir l’Anna a causa d’un nen que anava amb patinet, el doctor no es dignava a donar-los una resposta.



El doctor se'ls va mirar amb una cara seriosa i a continuació els va dir: 

Doctor: No patiu, la Marta està estable però encara no us puc donar un resultat fix, ja que com sabeu, per culpa de l'anorèxia està amb les defenses molt més baixes. Haurem d'esperar.



Anna: D'acord, vostè troba que es recuperarà prest?

Doctor: Com ja us he dit no ho sé, prefereixo no donar respostes abans d'hora, l'única cosa que us puc dir és que hem de donar-li temps i esperar, em sap greu.



Anna: No pateixis, moltes gràcies. Podem passar a la seva habitació per veure-la si us plau?

Doctor: Si clar, passeu.



L'Anna i el Pol van entrar a la sala on hi havia la Marta. L'Anna va anar ràpidament a abraçar-la, encara que ella no era conscient de res, en canvi el Pol, es va quedar mirant la Marta molt fixament. Se la mirava amb cara de pena, ja que ell era el culpable que ella estigués amb aquella situació, però també amb cara de què mai havia vist una noia així, era una noia amb els ulls blaus, cabells rossos i llargs, tenia la pell molt fina, era molt bonica, l'única cosa que va fer llevar la mirada del Pol de damunt la Marta, va ser la seva magror, ja que tot el seu cos era únicament pell i os. L'accident havia empitjorat la situació de la Marta.



Els dos, varen quedar dins la seva habitació esperant que reacciones. Una estona més tard l'Anna i el Pol es van alarmar quan van sentir un soroll funest, que provenia d'una màquina situada al costat de la Marta, els dos no sabien d'on provenia aquell renou, i de sobte, ràpidament van entrar tres doctors i dues infermeres dins l'habitació, van començar a cridar i ens van fer fora d'allà dins, semblava que el que realment li passava era greu i l'Anna va començar a plorar. Van passar quinze minuts i semblava que la situació s'havia calmat. La màquina ja no feia soroll. Els doctors els hi van explicar que li havia agafat una parada cardíaca, però que ja es trobava estable, fora de perill.



Els dos estaven dins l'habitació amb la Marta, però ella seguia sense despertar. El Pol, va començar a mostrar un interès per a la Marta, fent preguntes a l'Anna sobre ella i la seva situació.



Pol: Anna, realment trobes que es recuperarà? Em sento culpable, ja que jo sóc el causant d'aquesta situació.



Anna: Tinc fe que la Marta despertarà, ella és una noia molt forta i aconseguirà sortir de tots els problemes que se li presentin, ara i sempre.



Pol: Espero de debò que si, em fa ganes conèixer-la i disculpar-me amb ella per tot el que ha passat.



Anna: Preguem que sí.



Van passar tres dies i la Marta seguia igual, tots varen començar a perdre les esperances, menys Pol que era l'únic que confiava que tot tornaria el seu lloc. Eren dissabte al matí i Pol observava la Marta com de costum i es va alarmar quan va veure que ella va moure les pestanyes, però es va pensar que havia estat una al·lucinació seva per les ganes que tenia perquè despertes. Però de sobte va sentir una murmur i ràpidament es va girar cap ella, tenia els ulls oberts. En Pol no s'ho podia creure, el que havia estat desitjant feia tant de dies, s'havia fet realitat.



Marta: On som? Qui ets? On és l'Anna? Que m'ha passat?

Pol: No pateixis, és normal que no recordis res. Em presento, sóc el Pol i em fa realment molta pena dir- té que som el causant que estiguis aquí, no t'amoïnis, tot anirà bé.



Marta: ets el noi que em va passar per damunt amb un patinet aquest matí?

Pol: Sí, jo mateix però fa ja gairebé una setmana d'això.



Marta: De debò?, fa tants de dies que estic tancada aquí dins?

El Pol li va explicar tot el que havia passat i la Marta no s'ho podia creure. Van passar tota la tarda junts parlant sense aturar, i semblava que la conversa fluïa cada vegada més sense saber quan se'ls acabarien totes les seves preguntes. Pareixia que els dos tenien moltes coses en comú que compartir.



Una vegada va arribar la nit i va acabar l'hora de visites, el Pol es va haver d'acomiadar de la Marta amb molta tristesa, però a la vegada molt emocionat, perquè l'endemà la tornaria a veure i podrien seguir totes les converses que havien deixat pendents.
 

 Comenta
 
Capítol 3 El que no es comença, mai tindrà un final.
Després de passar tres setmanes dins aquell hospital la Marta es trobava molt millor i va poder marxar a casa, amb la condició que havia de seguir fent repòs. Els doctors estaven molt penedits perquè tenien por qué la Marta tornes a recaure en la seva malaltia d’anorèxia, però els semblava que tot anava a millorant i no sabia el perquè.

El Pol, quan la va veure fora de l’hospital, es va posar molt content, fins i tot es va arribar a emocionar, i jutament amb el Pol i l’Anna, la van acompanyar a casa seva. El Pol, l'anava a visitar cada tarda, ja que ella no podia sortir, i de cada dia els agradava més passar les tardes junts. 

Una tarda, com de costum, el Pol va anar a casa de la Marta. Van estar xerrant fins molt tard, i a l'hora d'acomiadar-se cada vegada se'ls i feia més complicat, ja que les tardes sels hi feien curtes. Potser s'estaven enamorats i cap dels dos o volia confessar?



Pol: És tard Marta, he de marxar a casa, que demà tinc classe.

Marta: D'acord, gràcies per venir, no sé què em passa amb tu però la tarda em passa volant al costat teu.

Pol: Em passa el mateix! Demà torno si vols

Marta: És clar que vull

Pol: Demà ens veiem, descansa, un petó.



El Pol va marxar a casa seva. De camí es va trobar amb una senyora vella, devia tenir vuitanta anys més o menys, que seia tota sola al banc de la plaça. A aquelles hores no hi havia ningú al carrer, només ells dos, i Pol s'hi va acostar per preguntar-li si es trobava bé. La senyora se'l va mirar de dalt a baix i li va dir:



Vella: I tu, què hi fas aquí?

Pol: Doncs venc de casa d'una amiga i he passat per aquí per anar a casa meva i l'he vista i no he pogut passar de llis sense preguntar-li si estava bé...



La vella, que era una persona molt sàvia i encara que ella és trobes tota sola allà al mig, ajudar a la gent era la seva prioritat, se'l va mirar, i va veure que tenia els ulls una mica brillants i va preguntar-li:



Vella: No et conec de res en absolut, però tan sols en mirar-te, et podria dir que estic millor que tu.

Pol: Jo? Perquè ho dius? Jo estic molt bé.

Vella: No fa falta que em menteixis, pots confiar amb mi. De fet, molta gent hi confia, encara que em vegis aquí al mig tota sola. Vinga, explica-m'ho, t'ajudaré.

El Pol, va acotar el cap i li va dir:

Pol: Doncs tens raó, la veritat és que no em sento molt bé...



El Pol va començar a explicar-li a la vella tota la història que havia viscut amb la Marta des del principi, fins que va arribar al moment on es trobaven ara, on ell li va dir que se l'estimava molt i li ho volia confessar, però tenia por que ella no sentís el mateix i que el rebutgés per sempre.



Vella: No fa falta que em diguis res més. Has ajudat aquesta noia a poder sobreviure i tornar a somriure i, per al que m'has explicat, junts us feu la vida més fàcil. No la deixis perdre noi. Confessa-li tot el que sents quan la veus, quan passes temps amb ella... Confessa-li tot, t'asseguro que no ten penediràs.



El Pol va tornar a acotar el cap avall i es va quedar molt pensatiu, ja per un costat sabia que el que deia la vella era veritat, però per altra, tenia por que la Marta no sentís el mateix. De sobte va aixecar el cap per donar-li les gràcies a la vella, i va veure que ja no hi era, havia desaparegut. El Pol es va aixecar ràpidament del banc on tots dos seien, i va partir cap a casa seva. Va estar tota la nit pensant i pensat amb el que la vella li havia dit, fins que al matí, va pensar amb la darrera frase que li havia dit aquella vella, "no ten penediràs", després deixo, va deixar de donar-li voltes i es va dirigir cap a casa de la Marta.

Una vegada allà, el Pol se la va mirar amb ulls brillants i la Marta li va preguntar.



Marta: Pol et trobes bé?

Pol: Doncs si... Realment no gaire, fa molta estona que et volia confessar una cosa, però encara no havia trobat el moment de fer-ho. D'ençà que et vaig veure per primera vegada, em vas impressionar molt, i no he tingut un dia en el qual no hagi pensat amb tu, només volia dir-te que t'estimo i que no et vull perdre mai Marta, t'has convertit en una persona molt important per jo.

Marta: Pol... jo tampoc havia tingut la valentia per dir-to, però de debò que sento el mateix a tu.



El Pol i la Marta, després de confessar el que sentien, van començar una nova vida els dos junts. Finalment, la Marta va poder aconseguir recuperar-se del tot, gràcies a l'Anna i sobretot gràcies al Pol.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]