Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



M.I.F.8
La Jonquera
 
Inici: Història de Leandre i Hero

Capítol 1 Manicomi
CAPÍTOL 1:  MANICOMI 

Divendres 22 d’ abril de 1870

Hi ha un lloc on els crits ressonen a les orelles, on el silenci és ensordidor, on les finestres demanen ajuda a crits, on només d’entrar saps que estàs perdut, benvinguts al nostre món ... Benvinguts al manicomi. 

El manicomi Sant Joan de Déu Terres està situat a les afores de la ciutat de Florencia. Es va construir per intentar sanar persones amb problemes mentals o almenys això diuen els escrits. 

En aquest lloc sempre es senten crits quan tots aparentment dormen. Si passareu davant podria sentir la pena i el dolor de cada pacient que hi ha habita també al·lucinacions de cada malalt esquizofrènic. 

Cada dia que passa, l'edifici sembla trencar-se amb cada tortura inhumana dels doctors cap als seus pacients. Notem que cada una de les seves parets sent el dolor de cada electroshock o lobotomia.  Les portes es fan velles i grinyolen amb cada suïcidi, igualment passa amb les finestres que es trenquen amb totes les rialles nervioses de cada pobra ànima que vaga pel manicomi.



Dissabte 23 d’abril de 1870

 

me'n recordo quan era nena escoltava veus, la meva mare deia que era el meu àngel de la guarda, d'acord vaig anar creixent va ser pitjor perquè no ho podia controlar.

~ ... Flashback ... ~

Tenia catorze anys quan el meu germà va comprar el seu primer un conillet d'índies.

-Isis diu la mare que baixis a menjar, va cridar el meu germà des de el primer pis. 

La meva mare va trobar el seu conillet tres hores després a la trituradora d'escombraries.

~ ... Fi del Flashback ... ~

Diumenge 24 d’abril de 1870

Fa temps que no somiava amb el dia que ho vaig perdre tot.

~...Flashback…~

Estic en crisis. Estic sola, si la mare i el pare se en donen conte que elles no s’han anat em tancaran.

- Estic sola.

- Estic sola.

- Estic sola.

- No estas sola.

- Calleu. 

Vaig agafar fulles i un llapis, començo a escriure.

Ho sento qui sigui qui hagi trobat els cossos de les persones que un cop vaig voler,  disculpa per la horrible taca de sang que he deixat a la paret, sento fugir però no vull que em tanqueu en aquell lloc. Només volia ofegar les veus, no volia fer-li mal a ningú. No vaig demanar ajuda perquè ells no m'entendran.

Dilluns 25 d’abril de 1870

Li tinc por a la foscor perquè quan tot està en les ombres d'aquest quart d'hospital, ell és aquí esperant que el obeeixi,que faci el mateix que vaig fer als meus pares, no tinc idea que els vaig fer, només sé que estic escapant d'aquest quart ... No vaig voler acabar amb ells, ara ell acabarà amb mi.

-Corre.

-Corre.

-Corre. 

-Corre.

-Para, algú ens està persiguen.

M'amago darrera d'una part i veig a Álvaro el guàrdia nocturn donant la  típica volta rutinària, per veure que tot vagi bé, de cop i volta sento que algú m’agafa de el braç i em tapa la boca vaig voler cridar però no ho vaig fer quan el vaig escoltar a ell

D-Shh, sóc jo, que fas tan tard per aquests passadissos petita papallona- era Dante parlant com sempre amb aquest to de superioritat.

I-Ja et vaig dir que no em diguis així- vaig dir dexantme anar

D-No em canviïs de tema Isis- va dir el molt prop de la meva orella, s'estava enfadant.

I-Estic intentant escapar, ja no aguanto més aquí- observo com Álvaro s'allunyava de la porta i començo a caminar.

D-M'apunto- va dir i va començant a seguir-me.

I-INo.

D-Si.

I-Fes el que vulguis- vaig dir posant els ulls en blanc

De cop i volta sento que algú ens il·lumina, veig a Álvaro amb el seu vell canelobre. Tot passa molt ràpid Dante s’abalança sobre seu, comença afogar-lo amb les mans, el vell guàrdia es desmaia per la falta d'oxigen i observo com el noi d'ulls verds li trenca el coll.

I-No calia que ho mataras

D- Si calia,quan es despertés ens hauria delatat- diu tranquil.

Sortim corrents per la porta.


 

 Comenta
 
Capítol 2 Fugida
CAPÍTOL 2: Fugida

...Hores després…

Estem enmig del bosc, no puc creure que estigui fora després d'haver estat 3 anys tancada en aquest infern, vaig creure que mai podria escapar,que trobarien el meu cos engolit pels cucs. La felicitat no em dura molt quan ho sento a ell:

- Ara que papalloneta?- manifesta Dante amb la respiració agitada.

- Ni idea, mai vaig pensar que arribaria tan lluny- vaig comentar sorpresa.

Dante comença a riure's, ara que ho veig és bastant atractiu,sento la sang pujar a les meves galtes.

- És enserio- diu rialler-Et trobes bé?- acostant-se

- S..si per què?- dic incomoda per la seva proximitat

-  Et poso nerviosa petita?- s'acostant-se cada vegada més

-Allunya't si no vols que et tregui els intestins i et pengi amb ells- el amenaçant-li ja cabrejada- Deixa de comportar-te com un idiota, i comencem a caminar abans que ens trobin.-Dante s'allunya a regañadiente i comença caminar darrere meu.

...5 mesos després…

Han passat cinc mesos des que ens vam escapar del manicomi, a ocurrit moltes coses des d'això, ara mateix estem vivint en una casa ronyosa situada en Roubaix, França. 

Aconseguim arribar aquí després que ens vam colar dins d'un camió que anava cap a francia ens assabentessin. Estàvem en una botiga comprant quan:

~...Flashback…~

- Dante que fem ens han posat en crida i cerca- dic veient el paper on salin les nostres cares que estava pegat en el suro de la botiga

- Dante arrenca el paper amb ràbia- Hi ha un camió aquí a la volta, ens colarem i ens anirem d'aquest maleït lloc.

~ ... Fi del Flashback ... ~

Diumenge 8 de setembre de 1870

Hem canviat una mica el nostre aspecte.Jo em talli el cabell, el porto mes o menys per les espatlles. Dante es va rapar el cap, és un gran canvi perquè abans tenia una gran cabellera. També les poques vegades que anem al poble intentem que no se'ns vegi la cara, anant amb caputxes i capcots.

Portem temps sense matar a ningú i gràcies a això Dante està frustrat i sempre ho paga amb mi, no em pega perquè sap que si m'aixeca la mà li va arrencar els ulls… Aquests bells ulls verds.

Diumenge 8 de setembre de 1870, 02.30 del matí

Va observar per la finestra i em vénen els recordo no puc agafar el son…La meva mare m'observa fixament,només així la recordo a través del cristall.

Em giro i observo a Dante, veig com es mou, alguna cosa no li deixa dormir en pau, un pensament no el vol deixar, aferrant-se a ell com un nàufrag a una taula a la deriva.I jo amb la desesperació de no poder agafar el son em vaig moure , esgotada, sense ànims de estar un minut més en aquesta casa, l'única cosa que desitjo és poder dormir, però les imágenes d'aquest dia no em deixen en pau ni un sol minut; em sento en el llit intentant tranquil·litzar-me una mica, demanant dormir.

I- Per què no puc dormir? Em sento cansada, però no puc descansar, cada vegada que intento tancar els ulls em venen les imágenes d'aquest dia on va canviar tot- manifest murmurant

Em torno a aixecar i vaig cap al mirall que hi ha davant del meu. El meu cos tremola, l'adrenalina corre per les meves venes, la meu cor comença a bategar veloçment , dandonantme forts cops en el meu pit, el meu mandíbula tremola, al no entendre el que m'està passant. Començament a donar voltes per la habitacion, i em començo a preguntar d'on prové aquesta por. Torno cap al mirall, mirandome al mirall, veig les meves ulleres, demarcada, em passo les mans per la meva cara, restregar-me els ulls. El mirall cau a terra, trencant-se en dos parts, l'agafo pel marc per a penjar-lo en el seu lloc, en portar-lo devant del meu rostre puc veure una ombra amorfa a la meva esquena, la qual va prenent a poc a poc la forma de la meva mare.

I-Que vols de mi!?- Crido al mirall i el llanço lluny meu. La figura havia desaparegut, sento els braços de Dante alrededor de la meva cintura,començo a plorar, m'abraça forta i em murmura .

D-Shuu tot va estar bé- em giro per a abraçar-ho i el comença a fer-me manyages la meva esquena fins que m'adormo als seus braços.
 

 Comenta
 
Capítol 3 La gota que va vessar la sang
CAPÍTOL 3:La gota que va vessar la sang

 

Diumenge 8 de setembre de 1870

Hem canviat una mica el nostre aspecte.jo em talli el cabell, el porto més o menys per l'espatlla. Dante es va rapar el cap, és un gran canvi perquè abans tènia una gran cabellera. També les poques vegades que anem al poble intentem que no ens vegi la cara, anant amb caputxes i capcots.



Fa temps (que ...) sense matar a ningú i gràcies a això Dante està frustrat i sempre ho paga amb la meva, no em pega perquè sap que si aixeca la mà, li va m'arrencar els ulls... Aquests bells ulls verds.



Diumenge 8 de setembre de 1870, 02.30 del matí

Va observar per la finestra i em vénen els recordos, no puc agafar el so... La meva mare m'observa fixament, només així la recordo a través del cristall.



Em giro i observo a Dante, veig com es mou, alguna cosa no li deixa dormir en pau, un pensament no el vol deixar, aferrant-se ell com un nàufrag a una taula a la deriva.I jo amb la desesperació de no poder agafar el so em vaig moure, esgotada, sense ànims d'estar un minut més en aquesta casa, l'única cosa que desitjo és poder dormir, però les imatges d'aques dia no em deixen en pau ni un sol minut; em sento en el llit intentant tranquil·lisar-me, pregu demanant dormir.



I- Per què no puc dormir? Em sento cansada, però no puc descansar, cada vegada que intento tancar els ulls em venen les imatges d'aquest dia on va canviar tot- manifest murmurant.



Em torno a aixecar i vaig cap al mirall que hi ha davant del meu. El meu cos tremola, l'adrenalina corre per les meves venes, el meu cor comença a bategar veloçment, desdonant forts cops en el meu pit, la meva mandíbula tremola, al no entendre el que m'està passant. Començament a donar voltes per l'habitació, i em començo a preguntar d'on prové aquesta per. Torn cap al mirall, mirant-me al mirall, veig les meves ulleres, demarcada, em passo les mans per la meva cara, refregant-me els ulls. El mirall cau a terra, trencant-s'en dues parts, l'agafo pel marc per a penjar-l'en el seu lloc, a portar-lo davant del meu rostre puc veure una ombra amorfa a la meva esquena, la qual va prenent a poc a poc la forma de la meva mare.



I-Que vols del meu!?- Crido al mirall i el llanço lluny meu. La figura havia desaparegut, sento els braços de Dante al voltant de la meva cintura, començo a plorar, m'abraça forta i em murmura.



D-Shuu tot va estar bé- em giro per a abraçarho i el comença a ferme manyagues la meva esquena fins que m'adormo als seus braços.



15 de setembre de 1870

Dante portava gairebé una setmana desaparegut, estic furiosa però no puc evitar preocuparme.no sé si és que és canso de la meva o simplement no aguantava estar tancat aquí.



Estava anant per al poble quan un cartell em dic l' atencion deia; decapitació pública avui a les 19.30 en la plaça. Quedaven deu minuts per a això, m'afanyo, aquestes coses sempre m'han agradat.



Va arribar a la plaça i el primer que veig és una multitud de gent, m'obro pas entre la gent per a veure millor al condemnat i és quan em cau el món damunt. Veig uns cabells negres de sobte aixeca la mirada, aquests ulls verds a veia la por en els seus ulls per primera vegada. Empesa a cridar el seu nom i acostar-me corrent, m'eren igual els guàrdies.



-DANTEEE!!!!!- crit desesperadament

Veig que en els seus llavis es movien deia un t'estimo silencio. La guillotina cau en un cop sec, el cap de Dante rebota i acaba als meus peus omplint les meves sabates de sang, però això ara no m'importava, caic de genolls amb les meves mans tremolant i ulls plens de llàgrimes agafo el cap de la persona que una vegada va ser el meu estimat. Ho observo bé, la seva pell s'havia posat més pàl·lida, el seu cabell negre havia perdut la seva lluentor i els ulls verds que em tornaven boja, ara estaven apagats. Per primera vegada sento el que és la tristesa, en el meu cor dolor, és que tots m'estan observant amb pena i tristesa, m'acosto suaument als seus llavis carnosos ara morats i el beso. Va deixar suaument el cap en el sòl i comença la meva massacre.



Els guàrdies s'acosta a mi amb intenció d'apartar-me de Dante, agafo el ganivet que sempre porto en la meva bossa, eren tres, al primer li ho va clavar en tota la caròtide, al segon li va clavar el ganivet a la cama i quan cau a terra li va arrencar els ulls amb les mans i al últim però no menys important, que venia armat amb un fuet, el va penjar amb el seu fuet i el va arrossegar per tot el poble. La gent comença a cridar i a fugir espaordits a les seves cases, no els va servir molt la fugida. Deixo anar el cos del guàrdia, agafo una de les moltes torxes que hi ha pel poble i vaig encenent les cases una per una, sentint els crits de sofriment, és música per a les meves oïdes.



Torno a la plaça per a recollir el cap del meu estimat i em vaig endinsant al bosc. Amb la meva mirada perduda i amb un gran dolor em vaig acostant a un penya-segat, estic cent per cent segura del que vaig fer, sempre he estat de les persones que no tenen les coses clares, però si hi ha una cosa que tinc clara, els meus sentiments cap a ell. Estic segura que ho estimo i sé que l'és des de fa temps. Però em feia por dir-ho en veu alta, que el vent s'emporti les meves paraules, que no pugui recitar aquestes doloroses paraules, ara és massa tarda.



Ho estimo... Al principi vaig pensar que era un estúpid amor adolescent, però no.



La seva mirada, la seva manera d'expressar-se i de pensar. Cada centímetre del seu cos, cada imperfecció, la cicatriu de la seva cella que tant odia i que jo estimo, perquè si les cada imperfecció ho fa el, i jo m'enamori d'això.



La seva respiració serena i profunda quan dormies a les meves cames aquestes primeres nits quan arribem a França, observats per la pena de la lluna, la textura del seu cabell fosc sota els meus dits, la melodia del seu riure que ressonaven fins al més profund del meu fred cor, ell buscant la meva bogeria i jo la seva calma.



I ara va buidar... Tant de temps anhelant confessar els meus sentiments cap a ell, i ara és massa tarda. Ara els sentiments són més mortals. Diuen que estimar és el més bonic en aquest món, però ningú em va advertir del letal que arriba ser és sentiment tan desitjat.



M'acosto lentament a la vora del penya-segat i veig la mar sota els meus peus, petó per última vegada els llavis de Dante, tancó els ulls i em deixo caure.



19 de febrer de 1960, Platja de Cèrcol

Dos nens de no més de 12 anys s'endinsen a una cova que hi ha a la platja, els seus pare els vigilen des de la sorra, de sobte van escoltar dos crits esquinçadors. Els pare van corrent a la cova i s'acosten als seus fills per a veure si estaven bé.



Desconegut- Estais bé? Que passa perquè heu cridat?- diu nerviós

Un dels nens assenyala alguna cosa darrere seu, els dos adults es giren i veuen un el cadàver d'Isis menjar pels cucs, abraçada al capdavant de Dante. Els adults surten corrent amb els nens.



Isis va prometre una vegada estimar i no allunyar-se de Dante mai, norante anys després del seu suïcidi, Isis fins i tot compleix la seva promesa.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1128 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  139 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO












Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]