Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



jimena
Blanes
 
Inici: Canto jo i la muntanya balla

Capítol 1 Mans nuoses
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Érem núvols de tempesta, la fúria del vent i la crueltat del cel.



Hi havia una figura, diminuta i insignificant, dreta a la vora d’un precipici. Semblava clavada a la roca, la qual sobresortia del bosc com una fletxa a punt de ser llançada. Els seus cabells blancs onejaven amb la ventada, i alçava el rostre cap a nosaltres. Jo vaig llançar un altre llampec per espantar-la, però només vaig aconseguir que la llum fugaç li il·luminés la pell arrugada i que els seus ulls es fixessin en mi.



Llavors vaig veure que al seu voltant hi havia la marca al terra d’un cercle perfecte, dibuixat amb tinta roja i ple de constel·lacions de símbols que jo no arribava a llegir. Va fer un petit gest amb el cos, movent un peu en mig cercle, apuntant-me directament amb les mans nuoses, i va pronunciar unes paraules que es van perdre amb el tremor de la pluja. La tempesta va continuar als nostres cors i tan sols vaig poder pensar, tremolant de riure amb les meves germanes, que estava boja, abans que el vent al meu voltant s’aturés. Les partícules d’aigua es van quedar tan quietes que, per un moment, semblava que tot el cel aguantés l’alè.



Alguna cosa em va agafar. Però jo era una tempesta, infinita i intocable. No. Alguna cosa em va agafar i a poc a poc, amb la lentitud del que sap que aconseguirà el que vol, em va començar a arrossegar cap avall. Em va deformar en un tornado que partia el paisatge, transformava el vent i es dirigia a la terra, a les mans d’aquella vella. Vaig rugir amb la fúria infinita de les filles del cel, atacant la carn de la dona amb llampecs que li van relliscar de la pell.



Vaig sentir els udols llunyans dels llops, i un arbre d’arrels antigues va brandejar-se fins partir-se el tronc  i caure pel precipici. Vaig intentar moure’l amb el vent, llençar-lo, enterrant-la sota la fusta. Però va continuar caient, i l’espetec del arbre al trencar-se va ressonar contra les gotes de pluja que no paraven de caure. I la vella continuava dreta, amb la mà alçada i l’expressió fèrria.



Em va arrencar del cel, separant-me de les meves germanes que encara cridaven amb trons. Els peus descalços de la dona estaven ferms en la terra humida, rodejats amb el ball de braçalets i cascavells que cada cop sonaven més grans i propers. Jo m’il·luminava per dins i la continuava colpejant amb raigs d’electricitat, intentant ofegar-la amb les gotes de la pluja. Però ella no s’immutava, com una estàtua de pedra embolicada amb robes esgarrapades que es barallaven amb el vent. Vaig poder arribar a llegir els símbols del terra, però eren estranys i semblava que es tatuaven cada cop més profundament al sòl.



Al final, amb un sospir fred, la força invisible va guanyar, arrossegant-me i condensant-me fins que vaig quedar atrapada en una ampolla de vidre amb símbols estranys, entre els anells i les mans arrugades de la vella. El “clic” del tap en tancar-se va ressonar com un terratrèmol al fons del mar. Ara el seu rostre era gegant, mullat amb la pluja de la qual ja no formava part, i em mirava amb les celles arrufades i els ulls desperts.



—Necessito la teva ajuda.



Vaig explotar amb trons i llampecs, cridant i empenyent el tap, intentant fer-me gegant un altre cop, fins que el recipient no s’atrevís a contenir-me. Però el vidre ni es va esquerdar, i em vaig veure reflectida en els seus ulls agosarats.



—Ho sento, de veritat. Però l’hi pots salvar la vida.



Llavors va venir la foscor. Crec que em va posar en una bossa de tela, o en una capsa humida. Només estic segura que era el primer cop a la meva vida que no veia el cel, i que quan la dona es va començar a moure, com un terratrèmol imparable, em vaig concentrar en els sons distants de la tempesta per no tremolar de por.
 Comenta
 
Capítol 2 Mans fràgils
El so dels peus corrent sobre la terra va ser substituït pel ressonar sec sobre l’asfalt. Vaig sentir l’espetec d’una porta que es tancava i el crepitar de la pluja es va ofegar, com si de cop estigués molt més lluny. Les mans nuoses em van treure de la foscor, deixant-me sobre una superfície de fusta, i quan es van retirar vaig llençar un llampec involuntari que va morir contra el cristall.

Aquell lloc era gegant, com un cova immensa que hagués atrapat el cel, però les  parets eren rectes i de cement, i el cel era fora. Vaig adonar-me que estava a dins d’una habitació, dins d’una de les tantes cases diminutes que havia vist durant tota la meva vida. Una onada de fúria em va inundar i la vaig convertir en un atac de trons i electricitat contra l’ampolla que m’atrapava, però una cosa em va parar en sec.

En aquell lloc hi havia moltes altres ampolles, repartides per l’habitació com si fossin decoració: al meu voltant, als prestatges de la paret, al terra, al llit amb pilons de roba. I totes atrapaven coses que no haurien d’anar dins de recipients, des d’ones de mar fins a flames d’incendis i trossos de selva.  S’amagaven rere llibres, entre espelmes, i vora petites estàtues de figures estranyes. Hi havia una finestra, des de la qual podia veure el cel i la pluja, però quedaven enfosquits per unes sanefes de calaveres d’animals. Em vaig intentar quedar molt quieta i callada, enganxant-me al costat més allunyat de la vella.

Però ella m’havia donat l’espatlla i va agafar un dels llibres grossos de la paret, escampant pols per l’aire. Li va tremolar en les mans i va caure al terra amb un espetec. La vella es va tapar la boca, encorbant-se en el sòl,  i va tossir amb força. M’hauria d’haver alegrat de veure-la tan dèbil, però em vaig moure neguitosa per com el so feia eco en la meva ampolla.

Lentament, ella va tornar a obrir el llibre, passant les pàgines grogues i arrencant una d’elles amb un crec-crec que em va recordar a un llampec partint el tronc d’un arbre. Es va aixecar i, amb moviments fràgils, es va apropar al llit cobert de roba, recolzant la mà delicadament. Llavors vaig adonar-me que el piló de roba pujava i baixava suaument, com la marea del mar, i una cascada de cabells foscos es veia sobre el coixí, caient per un costat i acariciant el terra.

La vella va deixar la pàgina arrugada al costat del coixí i em va clavar una mirada de ferro. Per primera vegada a la meva vida, em vaig voler fer petita, molt molt petita, fins que no em pogués veure i s’oblidés de mi. Però l’orgull ferit em va fer llençar més llampecs que no em servirien per res, en un intent en va de fer rodolar l’ampolla fins que es caigués i s’estampés al sòl. La vella es va apropar amb passos decidits, i va agafar el recipient ofegant el coll de l’ampolla.

Em va moure per l’habitació en un mareig on es difuminaven els mobles i els sons, i jo em vaig quedar quieta, perquè només em quedava la por.

Quan per fi es va aturar, deixant-me suspesa en l’aire amb la seva mà, vaig veure el rostre d’una noia sobre el llit. Tenia els ulls tancats, i semblava morta. Però un mínim xiuxiueig d’aire li entrava i sortia per la boca.

Amb la mà lliure, la vella va treure d’entre els seus plecs de roba un petit llapis negre. El va recolzar contra el front de la noia i suaument va dibuixar un símbol complicat que es trobava a la pàgina del coixí. La mina s’adheria a la pell com sorra fosca, i en aixecar-se el llapis semblava estar en constant moviment.

La vella va alçar l’ampolla a l’altura del seu rostre arrugat, va fer una marca amb el polze tacat del carbonet negre, i em va mirar amb ulls fràgils.

-Ho sento. Ho sento molt.– va xiuxiuejar en la immensa habitació. Jo estava tremolant.

Llavors va tancar els ulls i va pronunciar unes paraules estranyes que es van sentir per sobre de la pluja i el vent de fora. L’aire es va aturar. En un sospir vaig sentir com els meus llamps s’apagaven i els meus núvols s’escampaven fins a deixar d’existir, vaig sentir com queia i flotava a la vegada, i tot es tornava fosc. El món s’apagava. Per un moment em vaig preguntar si això era el que es sentia quan dormies.

Un instant després, o potser tota una vida després, els meus núvols es van tornar a ajuntar. Les partícules d’aigua es van condensar i vaig sentir la força dels llamps i els trons dins meu. La foscor ho continuava ofegant tot.

Vaig llençar un raig d’electricitat per veure si tocava les parets de cristall, però es va perdre en la llunyania i el so del tro va retornar amb un eco profund. No era dins l’ampolla. Tampoc era al cel, no m’acariciava el vent ni tenia la terra a sota ni les estrelles al damunt, rodejada d’altres tempestes. En aquell paisatge negre només existia jo.

Vaig sentir un batec. Molt petit, suau, com si es volgués difuminar en el no res. Silenci. Un altre batec, més dèbil que el primer. Vaig contestar amb un espetec de llamps, i em va contestar un bum-bum. Vam crear un ritme de trons i cops que potser no existia i només jo escoltava.

Llavors la noia va obrir els ulls. Jo vaig obrir els ulls. Vam obrir els ulls.

Era estrany, tenir un cos. Podia veure l’habitació, però a una altura diferent. Podia sentir l’electricitat infinita dins meu, però també formava part d’una cosa més grossa, amb ossos i òrgans i sang, amb una pell que tocava la roba i agafava les sabanes.

-Mama? – va xiuxiuejar la noia. La seva veu va ressonar per la gola i entre les costelles.

-Petita meva. – era la vella. Però també era la mare. Ens va acariciar la galta. Jo em vaig agitar de fàstic, expulsant raigs amb la intenció de moure les mans o sortir per les ungles.

-Tinc unes pessigolles als dits – va dir la noia.

-És normal. Fins que t’acostumis.

La noia va alçar la mirada. -A què?

-A estar bé. -va dir somrient amb tendresa.

La jove va arrufar les celles, i totes dues vam apartar la mirada. Una gota de pluja queia per el cristall de la finestra, dibuixant el rastre d’un petit riu. El so dels meus trons, del nostre batec, no arribava a ser tan fort com la tempesta del cel.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3: Mans de tempesta
Caminar era molt difícil. Vaig ser conscient del cruixir dels genolls i el moviment de tots els músculs. Sentia el pes contra el sòl, sota els peus, i era estrany, antinatural, com si el cos de la noia estigués encadenat a les entranyes de la terra. Les cames ens tremolaven, i el braç de la vella, de la mare, era l’únic que ens mantenia dretes.

-Una mica millor? – ens va preguntar.

-No ho sé. Tinc un mareig molt fort, aquí, al pit.

La vella va recolzar la mà en la nostra espatlla, movent-la lentament en cercles. Semblava el moviment que va utilitzar quan em va atrapar en la ampolla.

-Tranquil·la. Respira.

Va obrir la porta de la casa, i per primera vegada vaig tornar a sentir l’aire del vent. La porta s’obria a un camí de sorra que es perdia en la llunyania, rodejat d’arbres que tapaven el cel en un túnel de fulles.

Quan la noia va inhalar els seus pulmons van moure les costelles i van omplir la sang de frescor, però al exhalar jo vaig intentar sortir amb l’aire, convertint-me en el seu alè. Em vaig estampar contra la seva pell, i tan sols vaig aconseguir crear un eco de llampecs que van córrer per les venes. Però llavors ho vaig sentir, com una petita brisa, ens vam fer més lleugeres i el nostre cos es va aixecar a un dit del sòl. No va durar gaire, i els nostres peus es van tornar a reposar contra la sorra.

Ho vaig tornar a intentar, llençant més trons amb més força, contra els ossos i els òrgans. El nostre cor va començar a bategar com un tambor de guerra. Ella va tossir, trastocant tot el nostre cos amb cops de dolor i sequedat que em vam fer trontollar dins les costelles.

Quan vam tornar a fixar la vista, la mare ens mirava amb preocupació. La seva mà arrugada ens tornava a fer cercles en l’espatlla.

-Estàs bé?

La noia va afirmar amb el cap, tocant suaument el pols del coll. La mare encara ens mirava tensa.

-Vols tornar a dins?

La noia va tossir breument. -No, vull provar... Vull provar a caminar una mica per mi mateixa.

Assentint, la mare va deixar caure la mà de l’espatlla i ens va agafar suaument del braç.

Vam començar a caminar lentament, amb tot el pes i els ossos i els músculs, balancejant-nos en la sorra. La mare ens va deixar anar i vam arribar a fer unes quantes passes.

Llavors el vent va moure les fulles d’un arbre, i vaig veure el cel. No sé si jo vaig poder aguantar la mirada de la noia, o si ella va sentir com el cor se’ns removia amb aquell blau immens, però ens vam quedar quietes, sentint com l’aire acariciava la nostra pell i movia els nostres cabells negres.

La mare ens deia alguna cosa. Vam fer un pas endavant. El cruixir de les fulles sota els nostres peus es fonia amb el so del vent. Vaig recordar com era volar per sobre els boscos i les muntanyes, i les fulles al nostre voltant es van aixecar lentament. Un riure va ressonar pel bosc, com un eco perdut, acompanyat de la visió d’unes mans petites i uns peus petits corrent i saltant. Era un record, però no era meu, era nostre.

Tots dos passats es van lligar amb un nus de boira. En el nostre present, ella caminava i jo la empenyia amb cops de brisa, i semblava que féssim salts sense gravetat. Mentre el vent ens gronxava i la sorra ens rascava la pell per fora, els trons ens ressonaven per dins, i recordàvem com de petites volàvem pel cel i corríem pel bosc.

Alguna cosa ens va agafar del canell. Era una mà arrugada, uns ulls intensos. Amb un moviment sec, la mare ens va baixar al terra, estampant l’altra mà en la nostra espatlla i dibuixant amb el dit un símbol estrany i complicat.

Les fulles del voltant es van tornar a reposar en la sorra, i el nostre cos tornava a estar encadenat en el terra.

-Què... Què ha passat? – va xiuxiuejar la noia.

-T’has marejat. Tornem a casa.

Ens va agafar el braç, guiant-nos amb pas ferm. Jo bategava contra les costelles.

-Mama?

L’espetec de la porta al tancar-se va ressonar per tota l’habitació. El so del vent es va quedar a fora.

-Mama... Què ha passat?

Ella no ens mirava, caminant neguitosa per l’habitació i tancant la finestra amb força.

-T’has marejat. – ens va dir amb una veu fèrria.

-No. Mama, era estrany. Mama, mira’m! Era com si volés. – li va contestar la noia.

La vella es va girar i va clavar els ulls en nosaltres.

-No tornis a sortir. M’escoltes? – li va tremolar la veu. – Fins que et trobis millor. No tornis a sortir.

Vam estrènyer la mandíbula, i les sanefes d’ossos a  la finestra van ballar amb un vent que no escoltàvem.

 

Assegudes al llit, abraçant-nos les cames suaument, vam veure com el sol queia rere les muntanyes i donava pas a la lluna. Una pluja amagada en la foscor es va fer sentir contra el cristall. Cada gota semblava ressonar contra el buit que em consumia al voltant meu.

La noia va considerar el paisatge per un moment. Llavors va allargar la mà i, lentament, va obrir una mica la finestra. Va treure el braç més enllà del cristall, i les gotes de pluja van començar a caure per la nostra pell. Mullaven la palma i relliscaven pel canell, fins a deixar-se caure cap al sòl.

Eren un tros de cel, i per un moment el buit al meu voltant es va fer més lleuger. La noia va recolzar l’altra mà contra el nostre pit, i vam quedar-nos mirant com el moviment del món ballava al ritme del nostre batec.

 

Al matí, la mare se’n va anar a buscar herbes, i la noia ho va aprofitar per buscar un mirall en la habitació. El va trobar sota un armari, amb la pols cobrint la superfície com una capa de boira. Ens vam asseure al llençol, recolzant el mirall contra les mantes. Amb una mà tremolosa, la noia va treure una mica de la brutícia. I ens vam veure en el reflex.

La marca del símbol negre encara era al nostre front, emmarcant els ulls. Però no eren els ulls d’una persona. Les pupil·les ja no hi eren, i en un fons negre vaig veure una massa de núvols en constant moviment. Vaig llençar un petit llampec que va anar del llagrimall fins a l’última pestanya, i el reflex el va imitar.

La noia es va quedar molt quieta. Va inspirar profundament, i al exhalar va aixecar la mà, acariciant el contorn sota el nostre ull.

-Hola?

Vaig llençar un altre llampec minúscul, apuntant al seu dit. Ella va apartar la mà en un reflex. El silenci de l’habitació semblava ofegar-me. La noia va recolzar la mà contra el nostre pit.

-Ets aquí? – va xiuxiuejar.

Com a resposta, vaig fer un parell de batecs més forts. Va tancar la mà en un puny i va estrènyer els llavis. Acariciant el reflex dels meus trons, em va mirar amb una impotència que semblava traspassar fins als meus núvols.

-No... Ho sento. Jo no...  – se li va tancar la veu en un sanglot. Amb molt de compte, vaig intentar calmar-li el batec. Lentament, ella va recolzar la mà contra la marca del front, intentant difuminar-la amb el polze. Però semblava tatuada a la pell.

-Aquest símbol. – li tremolava la veu. – Crec que el reconec.

Aixecant-nos amb força, ella va començar a regirar tots els prestatges. Jo em concentrava en mantenir-nos un pols estable i tranquil. Va obrir tots els llibres, va voltejar cada moble, fins que una fulla arrugada es va gronxar en l’aire lentament i es va acabar reposant en el sòl.

Vam allisar-la amb suavitat, mostrant un dibuix detallat del símbol negre, amb un text escrit a mà fa molts anys.

-“El cor prestat” – va llegir en veu alta. En el marge del paper encara hi havia una taca recent d’un polze amb carbó. Vaig sentir una ràbia com la caiguda de les roques d’una muntanya, però no era només meva. Assegudes en un sòl cobert de papers i llibres, vaig tornar a concentrar-me en mantenir el pols lleuger, mentre ella estrenyia amb força el paper.

 

La porta es va obrir amb un petit cruixit. La mare va entrar amb un manat de romaní i lavanda, però es va aturar al veure l’habitació. Encara assegudes, la noia va mirar-la.

-Cor prestat? – va acusar amb la veu tensa.

La mare va estrènyer el manat, i va tancar la porta amb suavitat.

-És temporal.

Es va estendre un silenci que va omplir l’habitació.

-Tota la meva vida- va començar la noia.

-Escolta-

-Tota la meva vida. Dient-me que s’han de respectar.  - Ens vam aixecar lentament. Els trons ressonaven per les nostres venes.

-Que se’ls hi ha d’agrair.

-No ho entens. – va dir la mare amb un nus a la gola.

-No! No ho entenc! – els primers llampecs van arribar fins als nostres colzes. La noia va assenyalar a les altres ampolles escampades per l’habitació. – Després les deixes anar! Sempre les alliberes! – l’electricitat pujava pel nostre coll. Ens vam sentir grans, poderoses.

-Perquè aquesta no?!

-T’està mantenint amb vida!

-La estàs matant!

La mare va obrir la boca per respondre, però l’electricitat va sortir.

-Jo no volia que em salvessis! – El tro va destrossar tota la ceràmica, aixecant un remolí de llibres i papers, deixant enrere un silenci absolut. Les nostres mans tremolaven i la mare ens mirava amb una tristesa desesperada. Llavors ho vaig sentir, el record com una fulla perduda que portava la brisa i es posava davant meu. Les tardes en aquella casa, les nits, els matins. El buit de dins. El buit infinit, que la menjava per dins i la consumiria fins a no sentir res més. L’ampolla del líquid negre i verd. Vaig recordar tot el dolor i la desesperació que havia sentit aquest petit cor.

La força de la meva tempesta es va transformar en pluja, que gota a gota es va precipitar per les nostres galtes. La mare va xiuxiuejar alguna cosa, però el tro encara ressonava en les nostres orelles.

Vam sentir unes mans als braços, potser ens volien abraçar, potser ens volien atrapar. La vam empènyer, i en una barreja de sons i colors ofegats per les llàgrimes vam sortir per la porta. La mare ens va cridar alguna cosa. Nosaltres vam córrer sota els arbres i sobre la terra. La ventada ballava dins les nostres cames, i vam recordar la vall on de petites jugàvem. Vaig impulsar-nos amb una borrascada. Quan els arbres es van obrir per donar lloc al cel i als núvols, vaig omplir les nostres venes d’electricitat, rodejant la nostra pell amb un huracà. En l’últim impuls, la sola dels nostres peus es va aixecar de la gespa i el seu crit i el meu tro van ser un de sol.

 

Vam pujar per sobre dels arbres, el cos lleuger i llibre de la terra. La ràbia sortia en forma de crits i llampecs per les ungles. La roba i els cabells feien una taca confusa de ombres i teles. Les cases i els boscos van tornar a ser punts diminuts. Vam arribar a altres núvols.

Jo bategava amb força, llençant llampec rere llampec, tan prop i tan lluny del meu lloc al món. Però vaig notar alguna cosa. Els nostres pulmons anaven massa ràpid, esforçant-se per mantenir el ritme del batec. I les llàgrimes no havien parat. Es fonien amb els crits, relliscaven per la pell i queien al buit blau. Si algú las hagués sentit en el terra, li hauria semblat el principi d’una pluja.

Vaig aturar els llampecs. Ella va trencar el crit amb un gemec, i, abraçant-se les cames, va continuar plorant silenciosament. Vaig pujar-la amb compte més enllà dels núvols i els trons, fins arribar a la línia on l’únic terra eren els núvols i la llum del sol li acariciava la pell. Només se sentien els seus singlots. La vaig bressolar suaument en l’aire.

-Ho sento. Ho sento molt.

Vaig llençar petits llampecs a la galta, prop de les llàgrimes. Ella va sospirar, i jo la vaig baixar molt lentament, fins arribar a les roques d’una muntanya. Al reposar-la, va sonar un petit cruixit de paper vell.

La noia va eixugar-se les galtes i el va treure de la seva butxaca, desdoblant-lo contra els seus genolls. Amb ulls apagats, va continuar llegint el full amb el símbol. Aleshores se li van encendre els nervis.

-Aquí. – Em va senyalar a una línia del text que jo no entenia.

-T’aniràs fonent amb mi lentament, - va dir amb un tartamudeig -però es pot anul·lar si “es neteja les primeres aigües”.

Em vaig remoure, confusa. Ella va murmurejar “primeres aigües” moltes vegades, i vaig notar com feia funcionar la ment.

-El naixement del riu.

 

Vam baixar amb la brisa, els nostres peus tocant la gespa a la vora del naixement. Vaig intentar llençar uns llampecs, però ja no sentia l’electricitat dins nostre. Ella es va agenollar i ens va mollar la cara amb l’aigua freda. Vam mirar-nos al reflex, però el símbol encara hi era.

-No.

Va rascar el front amb força, llençant més aigua, ficant tot el cap sota el riu. Però el símbol encara hi era.

-No. Ha de ser això. – li tremolaven els braços. Jo vaig mirar el nostre rostre en el riu, els cabells negres com la nit i els ulls on ja no es veien llampecs, només núvols boirosos. Vaig sentir el fred de la muntanya que li eriçava la pell, i la culpa que ella començava a portar als seu ossos.

Vaig intentar moure-la amb la brisa, però ja no tenia la força del cel, i només vaig poder bellugar-li els cabells. Una petita gota de pluja li va caure a la mà. Ella la va mirar.

-Les primeres aigües.

Va aixecar el rostre cap als núvols, i les primeres gotes de pluja van caure sobre la seva pell. Van relliscar per el seu front, fins a passar per el símbol negre. Es va fondre amb l’aigua, caient gota a gota, fins que va semblar que mai hi hagués estat.

La noia va inspirar profundament, i vaig sentir com jo tornava a tenir vapor i trons i llampecs. Al exhalar, vaig sortir amb el seu alè. Era un núvol petit, tremolós, i cabia entre les seves mans mullades.

Ella tenia els ulls del color de la terra després de ser tocada pel mar. Es van il·luminar amb un somriure.

-Ets preciosa.

Em vaig fer gran, molt gran, rodejant-la amb vent i sons, fins que ella va estar dins el meu cor d’aigua. La noia reia i reia, i estenia els braços com si m’acariciés el vapor.

-Apa. Puja amunt. Ja pots anar. – Em va dir amb un fil de veu i uns ulls tendres.

Però jo vaig notar el fred amb que tremolava, i quanta distància havíem volat per arribar fins allà. Vaig moure-li els cabells amb una brisa, i sense gaire esforç la vaig aixecar un dit del sòl, deixant-la baixar després.

-Què passa? – Em va dir amb un riure tremolós. La vaig pujar una mica més, impulsant-la endavant.

-Em vols.. Em vols acompanyar a casa?

Li vaig bufar el front. Va tornar a riure.

-D’acord, d’acord. – vaig aixecar-la altra cop i ella va fer com que caminava.

-Vinga, anem-hi.

Vam volar juntes, però de forma completament diferent. Ella es trontollava i jo li agafava la mà. Ella feia tombarelles en l’aire i jo intentava que els seus cabells no li entressin a la boca.

Els seus ulls encara tenien una tristesa al fons, i ja no podia saber amb seguretat el que sentia sota la seva pell. Però tornàvem a casa, a la seva casa, i només el sol i la lluna ens podien veure.

La vaig reposar suaument contra el penya-segat que semblava una fletxa a punt de ser llançada. Ja no hi havia símbols, i els únics sons estranys eren els grills de la tarda.

-Gràcies – va dir-me amb una petita carícia.

Em vaig quedar en el terra, pensant en ampolles amb líquid negre i verd. Ella em mirava. Li vaig llençar una brisa contra el cor. I potser m’havia après a llegir els llampecs i les aigües, perquè em va dir:

-Ei. Tranquil·la. Mira. El sents? – El meu vapor va tocar-li la pell, escoltant un ritme lleuger però estable.

-Ja batega per si sol. – em va somriure.

Vaig llençar un petit llampec.

-Estaré bé. Vull estar bé. – Va començar a apartar-se.

-Apa, vinga. Torna amunt, que sé que ho trobes a faltar. – va dir amb aquell somriure seu.

I al enlairar-me més enllà de l’horitzó, veient com em saludava amb una mà cada cop més diminuta, vaig pensar que no seria l’única cosa que trobaria a faltar.

Les corrents del vent m’han portat per altres parts del món, sobre altres boscos i muntanyes. Però sempre la busco en els cabells foscos i ondulats, en el gest d’unes mans petites i primes. I sé que des d’aquí dalt no ho podré arribar a veure mai, però m’imagino que un dia trobo els seus ulls de terra humida, i que sé amb certesa que el cor al que vaig estar unida continua bategant.

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]