Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



flygirl
Banyoles
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 perquè per tu ?
Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T:Recordes quin va ser el tracte, Marta



T:Marta, sis plau, mira’m… Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Sí, 39.

T: Per què ho fas tot això Marta?

En sentir aquella pregunta em va venir el record d'ell, del que tant havia estimat, el que cada vegada que estava preocupada per alguna cosa em treia un somriure, el que m'agafava les mans i em prometia que tot sortiria bé.

No el vaig poder respondre, els ulls se'm van tornar a omplir de llàgrimes com els últims mesos, vaig notar com m'agafava la mà i deixava anar un sospir.

T: T'hem d'ingressar Marta, demà ja entraràs, vés a casa, prepara les coses, i demà a les 10 del matí et passaré a buscar. D'acord?

Vaig dir que si amb el cap, mentre em continuaven caient les llàgrimes sobre les meves esquelètiques galtes. Li vaig fer dos petons, em vaig acomiadar d'ell amb un fins demà i vaig parar de gravar la conversa amb el mòbil. Cada vegada que anava allà gravava la nostra conversa pels consells que em donava i quan necessitava ajuda ho escoltava; també perquè la meva vida està canviant i vull tenir el meu procés gravat. Dono un cop d'ull a totes les gravacions i veig que és la cinquena B, decideixo que serà l'última.

I ara, ja són dos quarts de deu i estic acabant d'assumir que d'aquí a uns moments ingressaré, i m'estic acabant d'acomiadar de l'olor de casa, del mirall que tant de mal m'ha arribat a fer, de l'olor de nutella que tant m'agrada però últimament no m'he atrevit a posar-hi el dit, del meu còmode llit... Toquen el timbre, se'm glaça el cos, obro la porta, i em diu que si necessito que m'ajudi a carregar coses al cotxe. Li dic que no, em miro per última vegada al mirall, faig un sospir i tanco la porta.

T: Com estàs?

S: Nerviosa.

T: Tot sortirà bé, és el millor per tu.

S: Ho sé, però també sé que fins que ell no vulgui tornar amb mi jo no tornaré a estar mai bé.

Quan acabo de dir-ho em sento molt patètica.

T: Ja no sé com dir-t'ho que la teva felicitat no pot dependre d'una persona, Marta si us plau, ho has d'entendre.

S: No puc.

Aquí s'acaba la conversa fins que arribem al psiquiatre. És un dia assolellat, però fa fred. El centre, és molt diferent de com l'imaginava. Obro la porta de l'edifici i em trobo la recepció, allà hi ha una noia que em mira i somriu.

-Hola! -em diu alegrement-.

La miro i noto que la meva mirada és negativa i alhora insegura, noto que em fan una frega al braç, és en Robert, el meu terapeuta. A continuació em demanen que m'assegui en una butaca que hi ha i m'expliquen com funcionaran els meus dies des d'aquell matí d'hivern, un cop acabat em diuen el número de la meva habitació és la 7, m'ajuden a pujar les coses i un cop allà en Robert, el meu terapeuta s'asseu al llit, parlem una estona i finalment s'acomiada amb una forta abraçada.



I estic sola, estirada al llit, no tinc mòbil, m'he l'han tret, no tinc mirall, no tinc bàscula, no tinc l'olor de casa, no tinc cap foto d'ell i jo, només tinc els records i és estrany que noto que el que em fa més mal, és recordar-lo.

I per fi, avui dia 10 de desembre m'atreveixo a explicar el perquè sóc en aquest centre. Sempre he estat una noia molt insegura i tímida, de petita quan venir algú a casa m'amagava en algun lloc de la casa per no haver de saludar, els meus pares el principi pensaven que eren coses de nens, però vaig anar creixent i van començar a veure que en moltes situacions l'inseguretat em passava per davant de totes les meves emocions i em feia quedar paralitzada així que van decidir portar-me un cop a la setmana a un psicòleg que em va ajudar moltíssim, vaig millorar molt i en aquest procés, vaig conèixer una persona que va ser el que em va ajudar d'acabar de sortir d'aquell forat negre.

Es diu Teo, ens vam conèixer a l'extraescolar d'escalada, i ens vam acabar enamorant. Van anar passant els mesos i la meva passió cap a ell anava creixent i la d'ell cap a mi també, o això creia jo, fins que un dia tot es va acabar. La nostra relació era com una muntanya russa, quan érem a dalt de tot, de cop baixàvem i si junts ens agafàvem, no quèiem, alguns cops vam caure, però no ens vam morir. L'última baixada cap dels dos sabia que seria el final d'una intensa història, no ens vam agafar, portàvem massa confiança que tornaríem a aixecar-nos com les altres vegades, i en aquella ens vam morir, recordo que es va bolcar cap a mi, i jo vaig caure. Quan va veure que m'havia fet molt de mal va venir corrent ajudar-me i demanar-me que si us plau em salves, que em volia el seu costat, que havia sigut sense voler. Jo no podia salvar-me, em mirava, una mirada glaçada, plorava, i cada gota que li queia em foradava més i més la ferida. No podia arreglar res i punt. I tots us estareu preguntant: què és el que va provocar aquesta caiguda mortal?

Em truquen a la porta, he d'anar a sopar i no tinc gana, em posen un plat de verdura i un tall de carn, decideixo no menjar-m'ho i em tanco a l'habitació, la gent em ve al darrere per intentar-me agafar i "parlar" però jo m'hi nego i finalment paren d'insistir-hi.
 Comenta
 
Capítol 2 jo abans que tu
Han passat els mesos i començo acostumar-me al color blanc dels llençols, m'he acostumat a tenir un horari establert cada minut,em continuo posant nerviosa perquè només em puc veure les cames, les mans i la panxa, no sé mai si tinc ulleres, si em faltaria una mica de rímel i pintallavis per donar més color a la meva cara, continuo abraçant molt fort a la meva mare quan em ve a veure, i continuo menjant-me el cap cada vegada que recordo la nostra història. De fet, tothom diu que quan s'acaba una història se'n comença un altre, i que cert és en el meu cas, fa un temps us vaig deixar amb el nus el coll de que va ser de mi després d'aquella caiguda semimortal, dic semi, perquè encara sóc aquí. Tot va començar perquè el dia que es va acabar la nostra història, jo, desfeta, se'm va tancar l'estómac i anaven passant els dies i em vaig adonar que potser si m'aprimava tornaríem, així que vaig continuar amb la meva rutina diària però aquesta vegada, sense menjar, sempre estava fora de casa, podia marxar a les 10 del matí per anar a corre, després deia que anava a dinar amb les amigues, tornava a casa a la tarda i al vespre o m'inventava que estava molt tipa del dinar o me n'anava a "sopar amb les amigues" o bé, si algun dia havia de menjar a casa, de seguida anava al lavabo, em posava els dits, apretava l'estómac i vomitava tot el que podia. Recordo el primer dia que em vaig fer vomitar em va fer mal, però vaig pensar: Si he d'estar millor i poder tornar amb ell, patiré tot el que em faci falta. Cada vegada que la bàscula marcava un quilo menys em sentia més orgullosa de mi mateixa i penjava una història a Instagram perquè ell veies que estava millorant i que ara era millor que abans.

I passaven els dies, i com que res del que tenia previst havia passat, em vaig tornar a envair de tristesa i aquesta, encara va fer evolucionar més la meva anorèxia.

Estic escrivint tot això per poder superar el meu procés, moltes vegades les persones no m'entenen i escriure és l'única manera on puc treure realment el que penso. Estic millorant bastant, ara ja em menjo el primer plat i no el vomito, és veritat que no tinc tanta gana com per menjar-me tot un àpat però penso que estic fent un treball molt important, a la vegada començo a entendre la meva dependència cap a ell, el principi no veia res més que un nosaltres i ara, per fi, he pogut separar aquest nosaltres amb un tu i un jo i estic intentant entendre que per haver-hi un nosaltres, és molt important entendre un jo, amb mi mateixa. Toquen a la porta, és la Nina, la meva nova psicòloga.

Bon dia Marta! Com estàs?

Bé, vaig fent.

Recordes que a les 12 tenim visita no?

Si, ara em dutxo i em vesteixo.

Perfecte! Fins després! -em diu picant l'ullet-

Em poso una cançó animada i em dutxo mentre ho faig, em vaig observant i tocant la panxa, les costelles, les cames, i de cop em ve un flaix dient-me que siguent prima o no tant la nostra història seguiria igual, però em dura un segon perquè de seguida em ve un altre pensament dient-me que si, que cada cop que perdi un quilo ell es recordarà de mi, segueixo resseguint-me el meu cos ja no tan esquelètic i acabo a la cara, amb el dit índex em ressegueixo el nas prim i llarg, tot seguit els ulls allargats i el llavi petit i prim. Surto de la dutxa, m'eixugo, em vesteixo i em tiro la colònia que sempre havia portat, sento que em porta records d'ell i jo. Surto amb el cap moll i vaig caminant a la consulta on m'espera la Nina, pel passadís em trobo noies plorant, algun noi arraconat en un racó, sento crits, arcades, i en aquell moment, em sento molt incòmode.

Hola Nina! -li dic alegrament-

Carai! Veig que portem bon dia avui, com estàs?

Bé, sento que vaig creixent com a persona de mica en mica, sento que he arribat tan avall que ara que en començo a sortir.

Que contenta estic de sentir tot això, mira avui parlarem de les coses que has anat millorant i les que has de millorar, et sembla bé?

D'acord.

Pel que he anat veient, has començat a separar ell de tu i la seva vida de la teva, això és bo, molt bo.

En sentir aquestes paraules tan senzilles però verdaderes em puja un nus a la gola.

Si, almenys ho estic intentant, ha arribat a un punt que he vist que porto ja vuit mesos plorant perquè una persona no m'estima de cap de les maneres, ni més prima ni més grassa, he començat a veure que el físic no ocupa tots els sentiments en una relació.

Tens tota la raó Marta, tens alguna cosa que et recordi a ell diàriament encara?

Si, cada dia em poso la colònia Tous i sempre que me la poso recordo quan ell em deia que li encantava aquesta olor.

De moment la continuaràs portant, més endavant, quan tu estiguis preparada podràs canviar d'olor i el dia que siguis capaç de fer-ho, allà hauràs guanyat.

Si però Nina no me'n veig en cor, de veritat, cada vegada que parlo sobre el tema em torna tot a caure a sobre, és veritat que ni la meitat de quan vaig entrar però encara sento... -no puc acabar la frase, els ulls se m'omplen de llàgrimes.

Marta -m'agafa la mà-; tens una ferida immensa dins teu, necessites plorar, és normal, necessites caure, necessites fer-te mal, però fins a un punt, i aquest punt arriba quan et perdones a tu mateixa i el perdones a ell, allà la teva estabilitat, tornarà a ser positiva i ja no tindràs por a res.

Si, gràcies Nina, me'n vaig, necessito estar sola.

D'acord que tinguis bon dia princesa.

Me'n vaig caminant cap a la meva habitació i quan arribo ploro, decideixo eixugar-males i anar a dinar, crec que tinc gana.
 Comenta
 
Capítol 3 Acceptar la ferida
Ha passat ja un any i podem considerar que aquest procés ja s'acaba, i quina sort. Aquesta tarda em donen l'alta, em començo a acomiadar de tots els meus companys, persegeixo a les noies com em van fer a mi el primer dia per fer-me menjar només,el primer plat, ara ja no m'he d'acostumar a l'olor dels llençols perquè ja tenen la meva, acaricio les meves estries, i puc dir que la meva gran ferida està tancada. Vaig cap al menjador, em fa molta il·lusió poder marxar d'aquell centre, però alhora pena, em sap greu deixar un lloc on he plorat tant, on he après tant, on m'han ajudat tant.

  • - Hola Marta! - em diu la Nina-.

    - Bon dia Nina!

    - Com estàs?

    - Molt bé, ara aniré a fer la maleta i ho prepararé tot. -dic alegre mentre sento una punxada al pit dels nervis-.

    - D'acord, quan estiguis, vine un moment a la consulta.



    - Okey!


Acabo d'esmorzar i vaig fent salts fins a l'habitació, agafo la maleta d'una revolada i hi poso la roba plagada, ho acabo de deixar tot amb ordre, i surto de l'habitació, em dirigeixo cap a la consulta.


  • - Hola Nina!

    - Marta, quina il·lusió que ja hagis acabat tot aquest procés, estic molt orgullosa de tu, volia que vinguessis perquè et volia donar aquest detall. - em diu amb els ulls plorosos-.

    - Uau que maco! - esclato d'alegria-.

    - És un collaret que porta la paraula "resiliència" que és la capacitat que té una persona per recuperar-se de circumstàncies difícils i seguir endavant, penso que un sinònim de resiliència pots ser tu Marta.


Esclato a plorar, li dono les gràcies, i me'l poso.


  • - Tens un cor molt gran Nina, gràcies, de veritat, de tot cor.


Ens fem una abraçada d'aquelles que et reconstrueixen, són fortes, plenes d'amor, plenes de sentiment, ens fem un petó i m'acompanya a la porta. Abans de marxar ens mirem en silenci, ens fem una rialla i giro l'esquena, però abans que tanqui la porta em torno a girar:


  • - Nina, he canviat de colònia.


Em somriu, és un somriure sincer, li torno, i marxo.



Quan surto m'esperen els meus pares, ens fem una abraçada també molt forta, entre llàgrimes d'alegria i d'amor.

Han passat ja els dies i m'he retrobat amb les meves amigues, m'he apuntat a dansa, m'he apuntat a un curs de cuina i estic aprenent a tocar la guitarra. Estic anant a guitarra, i em sento com una hipster caminant amb la guitarra i els auriculars. De cop, el veig, no pot ser, m'envaeix la por, els nervis, el cor bategant fort, la sang a velocitat de la llum, veig que em mira, em somriu i jo no l'hi torno, s'acosta.

  • - Ep! Com estàs? - em diu com si mai hagués passat res-.

    Aixeco la mirada, el miro buida, amb ràbia, em mossego el llavi inferior per aguantar-me les llàgrimes.

    - Crec que ho he entès -em contesta amb posat de fatxenda-.


Exploto.


  • - De veritat? De veritat tens el valor de venir-me a dir com estic sabent per tot el que he passat per culpa de la nostra relació? Sabent el que em vas fer? Per què et recordo que te'n vas anar sent i demostrant que eres el més feliç de tots sense mi, que altres t'omplien més, mentre jo estava ferida. Però és clar, tu això no ho sabies oi? Un any! Un any he estat amb el procés per entendre un jo, amb mi mateixa, ho entens? Només he fet un cinquanta per cent del meu procés, ara encara falta tancar la teva ferida, encara em falta acabar d'entendre que tu i jo som passat i tens la cara de venir aquí com si no hagués passat res?


Es queda callat i en la seva cara es veu reflectit que està intentant assimilar tot el que li acabo de dir. Em cauen les llàgrimes, el miro, la seva mirada és dura, m'eixugo les llàgrimes ràpidament d'un cop eixut i marxo. M'assec en un banc, respiro fondo, somric i penso que era necessari dir-li tot allò, m'agafo el collaret que la Nina em va regalar, i penso en la resiliència.

I passen els dies i entre cançons, plors, rialles, poemes, llibres, abraçades, orgull, vaig intentant entendre tot el que m'ha passat, miro enrere i veig com he crescut, m’adono que a vegades a la vida és necessari caure molt baix, perquè entens per fi allò de "t'has d'estimar", "t'has de cuidar"... i ho entens perquè quan estàs completament sola i perduda l'única que hi és ets tu mateixa.

I mentre em vaig cuidant minut a minut, dia a dia, veig com l'únic que m'està ajudant cada dia a sortir del forat és l'orgull i reconec que és una sort poder comptar amb ell. Aquí començo a acabar el meu procés amb aquestes línies plenes de sentiment.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]