Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MAL
Andorra
 
Inici: Bitllet d’anada i tornada

Capítol 1 El principi de tot
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: ...

En els seus ulls vaig veure la seva mirada perduda de sempre. Els tres sabíem que no hi havia marxa enrere. Se'm va caure el món a sobre quan vaig veure que la infermera se l'emportava.

No em podia imaginar un món sense ella, sense la meva millor amiga, aquella amb qui he viscut els millors moments de la meva vida... Encara me'n recordo del dia que la vaig conèixer.

Quan encara érem petites i la nostra única preocupació era passar-ho bé en tots els moments, com desitjaria tornar a aquells magnífics anys. El primer dia que la vaig veure vaig saber que sempre seria la meva companya d'aventures. Tot va començar quan vaig arribar nova a primer de primària, no coneixia a ningú i tothom m'observava. Però entre totes aquelles mirades una em va intimidar. De sobte un grup de noies se'm va apropar amb males intencions, i com si fos un miracle, la Marta va aparèixer i em va salvar d'aquella situació nefasta.

* * *

Però torna'n a la realitat, em vaig adonar que necessitava sortir d'aquella sala que cada vegada se'm feia més petita. Aquella situació m'ofegava i en sortir fora vaig sentir la sensació d'aire fresc. I per molt que intentes oblidar aquella escena, la mateixa imatge es repetia una i una altra vegada. Com hem pogut permetre que arribi fins aquest punt després de tot el que hem fet per ella, no ho entenc.

Tot va començar quan estàvem preparades per començar una nova etapa, la secundària ens esperava. Seria el primer cop que aniríem les quatre amigues al mateix institut. La Paula com sempre va arribar la primera, en canvi la Laia com de costum va arribar tard. La Marta i jo vam dormir juntes per conjuntar la roba de l'endemà, arribar a l'hora i que cap de les dues és quedes sola. Va ser un primer dia inoblidable i les hores van passar tan de pressa que no ens vam adonar que ja era hora d'anar a casa. En arribar a casa seva uns crits em van sobtar, però la Marta tenia una tranquil·litat que em va espantar. Com ja és tradició aquella tarda quedem totes juntes per celebrar el primer dia, és per això que em va estranyar que la Marta no tornes a sortir de casa un cop va entrar per deixar la motxilla. Al veure la situació vaig enviar-li uns quants missatges per saber que passava, passaven les hores i jo no rebia cap missatge.

L'endemà, després d'haver-li explicat a la Paula i la Laia vam veure com la Marta arribava com si res a l'institut.

(M = Marta i X= Xènia)

X: Marta, que va passar ahir?

M: Res, perquè ho demanes?

X: No ho sé, ahir em vas deixar plantada davant de casa teva, no vas venir a la quedada, i a sobre no em vas ni contestar els missatges.

M: Xènia no és per tant, no vaig veure els missatges.

X: Si et passa alguna cosa, saps que pots confiar amb mi.

M: No em passa res. Va! Anem a classe que està a punt de sonar el timbre.

* * *

A l'hora del pati, vam anar totes a la cafeteria, mai havia vist menjar a la Marta d'aquesta manera.

M: Nenes, vaig al lavabo, ara vinc.

Des d'aquell moment ja no la vaig tornar a veure fins a arribar a la interminable classe de biologia. Totes estàvem preocupades perquè no enteníem res del que estava passa'n.

(P= Paula, L= Laia, X= Xènia)

P: L'altre dia ho vaig estar parlant amb el meu xicot i ell tampoc entén res.

L: Paula, jo penso que no ho hauries d'explicar ni a en Roc ni a ningú. És una cosa entre amigues.

X: Tens raó Laia. Prometeu que no ho explicareu a ningú, i menys si no sabem res.

P: D'acord accepto la promesa. Però que creieu que li passa?

L: Jo penso que...

M: Hola noies!

El silenci es va formar dins del grup.

* * *

Passaven els dies, i la Marta cada vegada era més distant. No es va presentar a cap quedada i jo ja no em vaig tornar a apropar a casa seva, ja que jo pensava que era el millor. A l'escola només la veiem a classe i a les hores de pati sempre estava a la biblioteca. Al menjador es va canviar de taula i marxava tan ràpidament que no podíem parlar amb ella. En arribar a aquest extrem les tres van decidir indagar el tema.

P: Xènia, la Laia i jo pensem que el millor seria que tu anessis a parlar amb ella, ja que ets la seva millor amiga i et té més confí.

L: Si anem les tres, no voldrà parlar. Ja hem intentat parlar amb ella la Paula i jo i ens ha evitat. Intenta-ho tu.

X: D'acord, avui vaig a casa seva a parlar amb ella a ver si puc aconseguir que vingui aquesta tarda amb nosaltres a berenar.

Aquella tarda vaig anar a casa seva, quan estava arriba'n vaig tornar a sentir aquells crits tan difícils d'oblidar. Vaig decidir picar a la porta, i per casualitat va ser la Marta qui va obrir.

M: Hola...

X: He vingut a parlar amb tu, pots sortir un moment?

M: bé... si però ràpid.

X: La Paula, la Laia i jo estem molt preocupades per tu. Ens evites constantment, ja no estàs amb nosaltres mai, i no entenem res del que t'està passa'n.

M: no em passa res.

X: Saps que no és veritat, et coneixem i no ets així.

M: De veritat no em passa res.

X: Marta deixa de mentir-me! He sentit els crits que vénen de casa teva, sé que alguna cosa no va bé.

M: He d'acceptar que no són els millors moments. Cada dia tinc discussions amb els meus pares. Em fan sentir que tot el que faig ho faig malament i sincerament...

X: No et deixaré acabar aquesta frase perquè no és veritat. Ets una noia que vals molt i sempre ho has estat demostra'n.

M: M'estic atabalant Xènia! Hauries de marxar.

X: Vine amb mi Marta, la Paula, la Laia i jo hem quedat per berenar i així et sentiràs millor.

M: ... D'acord

 Comenta
 
Capítol 2 La veritat als ulls
(P= Paula, L= Laia, X= Xènia, M= Marta)

En arribar a la cafeteria vaig veure la Paula i la Laia assentades a un racó, al mateix temps la Marta em seguia amb el cap mirant a terra no m'estranyava la seva reacció, feia molt de temps que no parlava amb elles. Però sense mirar enrere ens vam asseure.

M: Hola... (va dir amb un to de veu trencat)

P: Hola

L: Feia molt que no ens veiem, suposo que ja saps perquè volem parlar amb tu.

M: Noies no em passa res.

X: Prou de dir això perquè totes sabem que no és veritat.

P: Llavors totes les escapades al bany i no tornar i evitar-nos a tota costa que són imaginacions nostres?

L: No marxarem d'aquí fins que no sapiguem la veritat.

M: Perquè teniu tant interès en mi si ho faig tot malament, no em mereixo ni tindre amigues.

X: Prou Marta!

P: Perquè dius això?

M: Doncs perquè és la veritat és el que diuen sempre els meus pares i ells sempre tenen la raó.

En aquell moment es va crear un silenci aterridor. Vam poder observar els ulls plorosos de la Marta i cap de les tres sabíem que respondre.

L: Que està passant a casa?

La Marta no ens va dir res, l’únic que va fer va ser mirar el terra i moure la cama de manera nerviosa. Però de cop ens va mirar fixament i…

M: Ho he estat passant molt malament aquests dies, últimament no se fer res i no em sento ni amb ganes de menjar. Els meus pares estan sempre discutint-se i ho acaben pagant sempre amb mi. Començo a pensar que tenen raó.

L: Raó amb què?

M: Amb tot. Les meves notes han empitjorat molt, no m’agrada la meva personalitat, i ja ni parlar del meu cos.

P: Com que el teu cos? Si ets la més guapa de totes.

M: No, això no és el que pensa tothom.

L: Com que no? Fins i tot el Lucas ho pensa.

X: Marta, cada dia anem darrere teu, no ens has volgut explicar res i a més a més els pocs cops que he anat a casa teva sempre he sentit crits.

X+L+P: Ens pots explicar que et passa?

El silenci es va apoderar del racó un altre cop i amb un to plorós la Marta va dir: 

M: Abans de començar el curs tot estava bé però, per certes coses que van passar m’he començat a discutir amb els meus pares contínuament, el que m’ha fet veure una realitat totalment diferent de la que jo veia. Em miro cada dia al mirall i m'adono que el meu cos ja no m’agrada. Per aprimar-me i sentir-me millor amb mi mateixa he deixat de menjar, i quan menjava l’únic que volia era treure tot. 

L: Com que treure tot?

Just després la Marta es va aixecar sense dir res i va marxar de la cafeteria deixant-nos soles amb aire de preocupació. No vaig ser capaç d'anar darrere d'ella perquè conec molt bé la Marta i sé que només ho empitjoraria.

* * *

Des d'aquell dia les coses van començar a canviar. Després d'haver escoltat les paraules de la Marta, totes sabíem que seria un procés difícil i dolorós però mai vam saber que acabaria de tal manera.

Com he dit, les coses van començar a canviar i aquests canvis vam intentar que fossin invisibles, ja que no volíem que ningú s'en adones i menys la Marta. Vam decidir que algú sempre estigues amb ella perquè no fes res que pogués perjudicar-la. Portàvem moltes setmanes inventant excuses per no deixar-la mai sola.

A l'escola vam aconseguir que tornes a la nostra taula del menjador, però no va fer efecte perquè seguia sense menjar. Un dia al menjador li vam insistir que mengés una simple amanida i en acabar va anar directa al lavabo. Vaig seguir-la el ràpid possible i per sort es va distreure prou perquè no arribes a fer el que tenia pensat. En arribar a classe em vaig sentir orgullosa de què no hagués fet res, tot i que va ser dels pocs dies o més ben dit l'únic que ho vaig aconseguir evitar.

Solia observar-la a classe, semblava que cada dia tingues menys ganes de fer qualsevol cosa i fins i tot hi havia ocasions que s'adormia i no hi havia manera de despertar-la. Vaig notar que cada dia li costava més pujar les escales, que cada cop tenia menys força i que roba que abans li anava bé ara li era molt gran.

La gota que va besar el vas va ser a la sessió d'educació física del professor Albert Sanyes. Aquell dia ens dedicàvem a fer partits de basquet i recordo que va ser esgotador. Em vaig fixar amb la Marta quan el seu equip jugava contra el meu i es notava que no aguantava el ritme dels seus companys. Estava molt pàl·lida, plena de suor i les galtes i ulls vermells com un tomàquet. En una jugada esplèndida, el Xavi li va passar la pilota a la Marta que estava en una posició perfecta per encestar. Quan va rebre la pilota va intentar tirar a cistella però just en aquell moment va caure a terra, quedant-se inconscient com si el cos no li respongués.

(P = Paula, X= Xènia, L= Laia, LU= Lucas i XA= Xavi)

XA: Marta estàs bé, té llançat la pilota massa fort? Ho sento!

LU: Marta, respon si us plau! Obre els ulls!

P: Que ha passat!? 

L: No ho sé, crec que s’ha desmaiat!

X: Senyor Sanyes la Marta no respon! 

X: (amb un to de veu fluix) Per favor no em facis això, obre els ulls! Digues alguna cosa! Marta...
 Comenta
 
Capítol 3 Paraules del Cor
Després de millor-se ens va dir que tot va ser culpa d'un cop de calor, però jo sabia que no era veritat. Des del succeït la Marta va canviar molt el seu caràcter, li molestava qualsevol cosa. Vam seguir amb la mateixa dinàmica d'abans estan a sobre d'ella però aquest cop més intensificat, després del que va passar a educació física, tot li molestava, si anàvem amb ella a algun lloc, s'enfadava i ens deia que la deixéssim sola que no feia falta que anéssim amb ella a tots els llocs, era molt estrany, ja que la Marta sempre havia sigut una noia molt alegre i d'un caràcter molt tranquil, mai es ficava amb discussions i molt menys les començava.

La seva actitud ens va fer donar compte de què necessitava una mica més d'espai , aleshores vam decidir deixar-li una mica d'espai i no estar sempre a sobre d'ella, però a les hores del menjador sempre vigilàvem que és menges tot el que tenia al plat. Fins que un dia no va menjar res del que tenia al plat i totes li vam dir que és menges almenys el que s'havia agafat, la seva contestació no va ser gens agradable perquè va ser una contestació súper tallant i directa. Llavorés, nosaltres vam saltar perquè no ens va agradar gens la manera en la qual ens va contestar.

L: Quina és aquesta manera de contestar així a les teves amigues?

P: No ens hauries de parlar així, estem mirant pel teu bé.

M: Com que pel meu bé?! Si l'únic que feu és molestar-me contínuament.

P: Per tu molestar-te és que t'intentem ajudar? Fem tot el possible perquè no acabis a l'hospital.

M: No tinc per què acabar a l'hospital

L: Clar que si, no menges res i estàs massa prima, no tens forces, no et dónes compta de què el que va passar l'altre dia a educació física no va ser un cop de calor? Deixa ja d'intentar creure't les teves mentides.

M: No són mentides! Deixeu de preocupar-vos de mi! Em se cuidar sola.

Al mateix temps que m'aixecava vaig donar el cop fort més fort que havia donat mai a la taula.

X:Ah sí? Et saps cuidar sola? (Vaig marxar de la taula)

Sense perdre temps em vaig dirigir al menjador de professors, vaig escoltar de fons com la Laia i la Paula em demanaven on anava però no vaig fer cas i vaig seguir el meu camí.

X: (Vaig entrar a la sala de menjador dels professors): Jordi pots sortir un moment? És important.

J: Sí.

M: La Marta no menja, no sabem que fer, l'hem intentat ajudar però no funciona.

J: Sabeu perquè no menja?

X: No exactament, sabem que té problemes amb els seus pares però ja no sabem res més. Crec que l'afecten massa els insults per part dels seus pares i ha començat a no agradar-se a ella mateixa, pensem que és bulímica.

J: Xènia, jo parlo amb la directora i després et dic una cosa.

Aquella mateixa tarda, ens van cridar a direcció a la Marta i a mi, mentre anàvem cap al despatx no ens vam dirigir cap paraula. Un cop allà, ens vam dirigir a una sala on hi havia una psicopedagoga i allà li van fer un estudi psicològic a la Marta, i van concloure que la Marta hauria de ser traslladada a l'hospital per tenir un control sobre el seu estat. Va ser molt xocant per nosaltres tres, ja que pensàvem que la situació no era tan greu. Des d'aquell dia cada tarda després de l'escola anàvem a veure-la a l'hospital, va ser una temporada molt dura per nosaltres perquè tot i que sabíem que allà estaria ven cuidada al cap i a la fi estava sola perquè els seus pares es van despreocupar d'ella.

Però ara ja és hora de tornar a la realitat, en sortir d'aquella sala i respirar aire pur vaig poder posar totes les meves idees en ordre. La Marta no millorava i el que van fer a l'hospital va ser que aquest cop no la podíem veure cada dia, teníem un horari de visites molt restringit, però això no ens detindria d'anar a veure a la nostra amiga. El problema és que estàvem massa preocupades perquè ja no es podia fer res més, l'hospital era l'última opció, si a l'hospital no podem ajudar a la Marta no sé com acabarà tot això.

A partir d'aquell dia les visites es van fer molt curtes i no ens donava temps de parlar de tot. Per aquesta raó un dia abans de l'aniversari de la Marta vam parlar amb els metges perquè ens deixessin més temps, l'endemà ells van dir que no hi havia cap problema.

El dia del seu aniversari vam entrar a la seva habitació canta'n el feliç aniversari, amb molts globus i jo portava les espelmes a la mà. Quan ens va veure entrar es va emocionar, i ens va agrair tot el que havíem fet per ella. Li vam regalar un quit per fer cartes perquè ella escrigui tot el que sent diàriament i bolígrafs de colors, d'aquesta manera tots els mals records sempre els podia guardar en un sobre i fer-los desaparèixer. Va ser un dia inoblidable tot i que la situació no ho acompanyava. Vaig estar uns dies sense poder anar a veure la Marta perquè era la setmana d'exàmens i estava molt estressada. Quan es va acabar aquesta setmana el primer que vaig fer va ser anar a veure la Marta, quan vaig arribar no hi havia ningú a la seva habitació i em va semblar estrany. Vaig creure que seria possible que li estiguessin fent un tractament llavore'ns vaig sortir a buscar a una infermera per saber on es trobava la Marta.

(I: infermera 1, I2: infermera 2)

X: Hola, sóc la Xènia la millor amiga de la Marta la nena que estava a l'habitació 204, sabeu on la puc trobar?

I: Espera que ho miri un moment al registre (va abaixar la vista i va mirar l'ordinador).

I2: Perdona, pots repetir el teu nom?

X: Sí, em dic Xènia.

I2: Mentre recollia la seva habitació he trobat aquesta carta a sobre de la taula i va dirigida cap a tu.

X: Gràcies.

No sabia que fer ni com reaccionar. Vaig obrir la carta, en llegir la primera frase ja sabia que podia passar, vaig marxar sense dir res a casa meva per poder llegir la carta allà i no caure a llàgrima pura a l'hospital. Vaig arribar a casa el més ràpid possible, i vaig començar a llegir:

Hola Xènia

Primer de tot, com estàs? Com et va a l'escola? Espero que tot vagi molt bé. Vull començar agraïnt-te tot el que has estat fent per mi durant tots aquests mesos que sé que han sigut molt durs i també demanar-te perdó per tots els mals moments que has hagut de passar. Mai trobaré una millor amiga com tu, que has estat als millors moments, als pitjors, i als que han sigut molt durs sempre al meu costat, amb un somriure i amb esperança que tot sortirà bé. Compta que per molt que hi hagi distància pel mig per qualsevol força que sigui, la nostra amistat mai desapareixerà. Com ja saps ho he estat passa'n molt malament i tant tu com la Laia i la Paula heu ajudat al fet que em pugui distreure en alguns moments tot i que no ho he pogut oblidar. Gràcies per estar sempre al meu costat, però ja no puc més, no tinc més forces per seguir endavant encara que vosaltres heu fet que els meus últims dies siguin millor. No pensis que és culpa teva, és una decisió meva i com ja t'he dit abans, gràcies per ser la meva millor amiga i ets la millor persona que conec. T'estimo molt, et trobaré a faltar mai oblidis que has sigut la persona més important de la meva vida.

Adéu

Sem va trencar el cor en mil trossos, però sempre recordaré les últimes paraules que han deixat aquest relat que quedaria sempre al nostre cor.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]